Demà serà un altre dia.

dimarts, 20 de desembre del 2011

Llums i ombres

Quadern de teatre
Un balanç sobre el festival Temporada Alta 2011, que tanca una llarga etapa sempre ascendent i plena d'èxits i deixa pas a un futur incert.

S 'ha acabat el Festival de Tardor de Catalunya Temporada Alta 2011. El més ambiciós, amb l'oferta artística més equilibrada i extensa. Fi d'una etapa. Arribada a un cim. Podríem afirmar que socialment i econòmica ha estat un èxit rotund, que en conjunt i teatralment no hi ha res comparable i que Europa ja no és una utopia, gràcies a l'anhel implícit, a l'èxit artístic i a l'enorme complicitat dels espectadors, pacients, fidels i abundosos. A Girona es respira un sentiment de fraternitat que transcendeix i il·lumina el paisatge de l'escena catalana com si estigués a la claror d'una gran foguera. Però qualsevol claror desplega ombres i al capdavall la consciència val més que la supervivència. Així, doncs, matisem, i parlem del nivell teatral exhibit, i res d'infatuar-se com paons.

Què ha estat artísticament Temporada Alta? En general hi ha hagut de tot, com és natural, des del superb i extraordinari al bluf i la mediocritat, que també expressen alguna cosa; però diria que la línia nuclear que ha definit el festival ha estat més que bona. Considero que han fallat, malauradament, alguns espectacles fonamentals, l'èxit dels quals hauria culminat la realització d'una l'excel·lència somiada.

Cronologia crítica, parella de contraris o reguitzell de dissonàncies:

Bons: Un fràgil equilibri d'Albee, dirigit per Mario Gas, espectacle inicial del festival que ho suggeria tot i no acabava de concretar gaire res; Havanera, el sorprenent laboratori d'investigació escènica en què Rigola va aconseguir implicar actors i públic; José K. torturado, un fantàstic Pedro Casablanc dirigit per Carles Alfaro; l'essencial Luces de Bohemia amb uns brillants Manel Dueso i Lluís Soler; Tala de Thomas Bernhard, esplèndid Gonzalo Cunill; el solc poètic de Nadir, de Quim Espanyol; l'homenatge pictoricolíric que fou Estimat Comadira; la intriga i el bon afer de Truca un inspector; la ingenuïtat sentimental d'Algunes persones bones del Pont Flotant; les provocacions sornegueres a Schubernacles humits; Canigó, i l'humor fosc de Patrice Thibaud a Jungles.

Regulars: la indocilitat de Marta Carrasco a No sé si...; la pal·lidesa de Delicades; l'anarquia il·lusa a Els comptes de la lletera; l'emboirada Desaparecer, i la poc encisadora fredor de Molly Sweeney.

Excel·lents: el desconcertant El Box de Bartís; la meravellosa Rosa Maria Sardà evocant Sagarra; la impactant tomba coberta de flors a Preparatio mortis de Jan Fabre; la divertida i acrobàtica PSY dels quebequesos Les 7 Doigts de la Main; l'exquisida Insomni de Xavier Bobés, i l'inquietant cor amable de Pugilatus, dels Escarlata Circus.

Decepcions: la més sentida, Waiting room, de Krystian Lupa; l'aire antic i falsejat a l'Oncle Vània dirigit per Lev Dodin, i el correlat de buidor estètica de Victoria Thierrére-Chaplin a Murmures des murs.

Superbs: l'increïble imaginari en la versió de La tempestat de Shakespeare a Miranda, de Korsunovas; el delicat, divertit i meravellós Cristoph Marthaler a els Viatges de Lina Bögli; l'esplèndida gimnàstica estètica d'A louer dels Peeping Tom; la impactant i commovedora versió de La gavina de Txèkhov, Los hijos se han dormido, de Daniel Veronese, i l'esplèndid Enric V dels Propeller.

Blufs: la descarada i lamentable concessió a la taquilla que suposa Els jugadors de Pau Miró, i la maniobra repetitiva, irritant i buida de 30-40 Livingstone perpetrada per Sergi López i Jorge Picó.

Descobertes: la sensible, inoblidable, original i commovedora proposta de Romina Paula El tiempo todo entero; el sensacional estil narratiu dels mexicans Lagartijas Tiradas al Sol a El rumor del incendio, i l'innovador impacte escènic i l'originalitat d'El cel dels tristos.

Diversió: el dinàmic i alegre ambient que ha generat el Torneig de Dramatúrgia, més enllà de l'ambivalent nivell actoral i dramatúrgic.

Fi d'una etapa d'èxit. Arribada a un cim. Culminació d'un bell projecte. Ara toca reinventar-se i que el centralisme prepotent de Barcelona permeti un destí que no n'esborralli la grandesa. Enhorabona i llarga vida al meravellós espectacle que suposa habitar Temporada Alta.

Celebració

A la Universitat de Girona van tenir lloc la setmana passada diversos actes per celebrar-ne el vintè aniversari. Tal celebració havia de “culminar” amb un acte institucional amb la presència d'Artur Mas, president de la Generalitat que gestiona les retallades en l'ensenyament i altres serveis públics. És possible preguntar-se què s'ha de celebrar en un moment en què, a conseqüència de la tisorada i del menyspreu per la cosa pública que va escampant-se, s'està fragilitzant la qualitat de l'ensenyament (la transmissió del coneixement) i és en perill la continuïtat de certes universitats, almenys en les condicions que les facin dignes de tal nom. Més que celebrar, no s'ha de defensar la universitat pública? També és possible preguntar-se si, en tot cas, s'havia de celebrar amb un acte obert als polítics però, en canvi, tancat a bona part de la comunitat universitària. Amb actes, doncs, excloents i pròxims al secretisme. I, finalment, si la manera de celebrar-ho és amb l'ocupació de l'espai públic a l'entorn dels edificis universitaris i amb l'entrada dels Mossos al claustre de la Facultat de Lletres per repartir llenya.

Si el president Artur Mas volia celebrar els vint anys de la UdG no havia d'entrar per la porta del darrere. Té dret a assistir als actes que vulgui, però va amb el càrrec i amb el sou aguantar les protestes dels que no estan d'acord amb la seva política. Mentre ell entrava per la porta del darrere, els Mossos de Felip Puig van accedir a la universitat i van colpejar manifestants i espectadors per, en paraules del conseller, “garantir el funcionament institucional”. La presència de la policia a la universitat és una profanació. I costa veure que els cops de porra dels Mossos siguin actes a favor del diàleg i la tolerància que s'exigeixen als manifestants.
Imma Merino, publicat en El Punt-Avui 20.12.11