Documental: MCKELLEN: TOMANDO PARTIDO * Full de Sala

 

Les entranyes d’un actor

Ens trobem davant d’un actor que durant 96 minuts reflexiona, pensa, parla, ens explica la seva vida, els moments que han merescut quedar-se a la seva memòria.

El productor i documentalista angles Joe Stephenson, d’una manera magistral, sense fer floritures i sense que pugui distreure a l’espectador, posa la càmera davant de l’actor, del gran actor Ian Mackellen i l’escolta. L’escoltem. I no deixaríem d’escoltar-lo.
Stephenson, sap captar i mirar a l’actor. El sap escoltar i sap mostrar-nos els moments més interessant de la llarga conversa, com per exemple quan l’actor ens explica la mort de la seva mare quan ell tenia dotze anys, de càncer de mama. Quan els quaranta anys, amb la tràgica epidèmia del SIDA, surt de “l’armari” i proclama, defensa i es manifesta a favor del moviment Gay. MacKellen ens explica, sense ressentiment però amb convincent, la seva intimitat sexual, el no donar-hi importància a la seva sexualitat, fins que s’adona de que es perseguida i maltractada.

 Ens parla dels seus inicis teatrals, els seus estudis, els seus companys i companyes de professió, els seus grans moments, la seva paciència i el saber esperar, el saber aprendre. Els seus ídols, els seus referents, les seves lectures... les ganes de viure i de compartir. Els errors d’adolescència, els moments de penúria i del mal viure. Mentre ens explica totes aquestes coses i més, el realitzador d’una manera discreta i sense tallar el discurs de l’actor, ens va mostrant imatges de l‘actor, de jove, de no tant jove, les seves relacions, amics... els assagis i representacions teatrals, les seves manifestacions. Cartells de teatre, cròniques periodístiques, crítiques teatrals...

Les històries es van succeint, sense presa, amb tranquil·litat, sense agressivitat i sense rancor. No parla malament de ningú, no cal. La intensitat de la seva mirada, les pauses, els silencis. Assegut en una butaca  entapissada  de color vermell, amb una americana de color entre gris i blau fosc amb espiga, camisa blava i corbata amb ratlles de color blanc càlid i un blau molt clar, pantalons verds... el moviment de les mans, algunes vegades recolzant el cap en una d’elles, pensant, recordant... amb una mirada neta, amb ulls blaus que miren a la càmera, que ens mira a nosaltres, espectadors bocabadats de les històries, intimitats, relats, amistats que ens està explicant. Imatges de les seves pel·lícules, de les seves obres de teatre, sempre Shakespeare, com a bon actor angles. Imatges amb la Judi Dench, Albert Finny, Laurence Oliver, Maggie Smith, Derec Jacobi,... També parla amb cert agraïment de les seves aparicions en pel·lícules tant espectaculars i taquilleres com d’El Senyor dels Anells i El Hòbbit  interpretant el personatge de Gàndalf. Explicant anècdotes de ser un conegut actor de culta per un públic selecte, a ser un actor popular, admirat i perseguit pel gran públic.
Cap a la part final, podem veure les seves trobades en escoles, explicant i comentant fragments d’obres de teatre i fragments de la seva vida artística, es el  moment que recorda i ens diu que la seva germana i el seu marit eren mestres; el seu pare era predicador. D’aquí la  generositat de compartir la seva experiència, tant humana com artística.

També li podem veure la seva part coqueta i d’ego. Cap el final de l’entrevista, li pregunten: En que penses més?. Ell s’ho pensa, es passa la mà pels cabells i la cara i respon: amb la mort. I llavors explica com li agradaria que fos el seu enterrament.

Es una delícia escoltar a MacKellen. Es admirable veure com sense fer pràcticament res, ens dona molt, ens te enganxats mirant-lo i escoltant-lo amb curiositat i entusiasme entranyable,

Guillem Terribas Roca. Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. 

Mackellen: Playning the Part (GB 2017) 96 minuts.
Director: Joe Stephenson 

*Temporada Alta / Cinema Truffaut 
15.12.2020

Pre-estrena d’Entre dos aguas, d’Isaki Lacuesta, la seqüela de La leyenda del tiempo

ENTRE DOS AGUAS (Espanya 2018)

Direcció: Isaki Lacuesta
Guió: Isa Campo, Isaki Lacuesta i Fran Araújo
Repartiment: Israel Gómez Romero,
Francisco José Gómez Romero, Rocío Rendón,
Yolanda Carmona, Daniel, Erika i Manuel Gómez Rendón,
Lorrein Galea i Manuel González del Tanago
Productors: La Termita Films, BTeam Pictures,
All Go Movies, Mallerich Films, Bord Cadre Fils Sarls,
Studio Indie Productions
135 m. 

Dotze anys després 

Primer va ser l’Isaki en solitari que ens va sorprendre amb la interessant Cravan vs Cravan (2002) on ja s’intuïa per un volia anar el cineasta: explicar històries que van entre la realitat i la ficció. On comença la mentida i s’acaba la veritat. On es la veritat i la mentida. Aquesta ha estat la base de l’Isaki que s’amplia i es concreta molt més quan comença a treballar amb la seva parella (imprescindible) Isa Campo. I aquí,  igual que al seu cinema, mai sabem on comença un i acaba l’altre o quan són un o una. És a l’any 2009 amb la pel·lícula Los condenados, que neix oficialment el tàndem Lacuesta/Campo i que treballaran junts, crearan, dirigiran, portaran a terme un seguit de pel·lícules proposant un estil i una manera d’entendre i d’explicar històries moltes d’elles reals com la vida mateixa. L’any 2006, amb guió i direcció en solitari, Isaki Lacuesta (tot i que li fa costat l’Isa Campo, en el projecte i en la realització) s’embarca a explicar una història sobre una base inicial de la llegenda de Camerón de la Isla, titulada La Leyenda del tiempo, que acabarà essent un documental/ficció sobre la vida d’un vailet gitano que ha quedat orfe de pare, que té un germà i que vol ser cantant. Paral·lelament, explica la història d’una noia japonesa anomenada Makiko, que està fascinada pel flamenc i les seves arrels. Dotze anys després, el tàndem Campo/Lacuesta, tornen a la illa de San Fernando, tornen als mateixos paisatges on van rodar i explicar les històries dels dos germans Israel Gómez (Isra) i Francisco José (Cheito) i ens posen al dia de com estan aquets personatges, les seves famílies, les seves amigues i novies. Com ha canviat el paisatge i la seva gent. I com el temps i les circumstàncies han canviat els personatges. I ens trobem a Isra, que acaba de sortit de la presó per narcotràfic, té dos fills i una dona que vol recuperar. També narra el retrobament amb el seu germà Cheito enrolat a la Marina, que ha acabat una llarga missió que l’ha portat a visitar Somàlia. És en aquesta relació, amb aquests retrobaments, entre famílies, entre dona i fills, germà i cunyada i els amics de la Illa, que viurem el mal viure d’Isra, que no sap trobar el seu lloc dins la societat. Que no troba feina i que no troba solució a la vida que li ha tocat viure. El germà, ja intenta donar-li moral i alguna solució, però les circumstàncies i la precarietat de la vida a la illa, fa que la cosa es compliqui. I aquí és quan trobem el bon treball dels actors, interpretats pels autèntics personatges de la història. Es aquí on es veu la sensibilitat de la parella realitzadora. Es aquí on ens trobem davant d’un testimoni visual i poètic  d’un gran realisme, que fa que alguna vegada l’espectador/a se senti incòmoda davant de situacions realment tenses. Lacuesta/Campo entren dins les intimitats dels personatges i ens fan participar d’aquesta intimitat, com si fossin allà amb ells. Hi ha alguna escena realment dura, tensa entre els dos germans que es recriminen que no s’han ajudat prou i rememoren la pèrdua del pare, en un moment molt important de les seves vides. És en aquests moments intensos i reals que no saps on comença la ficció i on acaba la realitat. Amb l’elegància en què es filma una de les escenes més intimes que s’han vist en el cinema, creant una atmosfera de realitat, necessària per entendre que estem vivint una autèntica història. Aquesta es la gràcia i la virtut de la pel·lícula. Aquest és el cinema que crea imatges que destil·len pur cinema, pura realitat. Aquest es el cinema de Isaki Lacuesta i Isa Campo o al revés. Una vegada més, parella, benvinguts al Truffaut.

Guillem Terribas Roca, col·lectiu de crítics de cinema de Girona
Full de sala Cinema Truffaut, cicle de Cinema dins el Festival Temporada Alta 2018.

El realitzador gironí Isaki Lacuesta va estrenar ahir a Girona la seva última pel·lícula, Entre dos aguas, després de triomfar a Sant Sebastià, i ho va fer al cinema Truffaut, dins l’apartat cinematogràfic de Temporada Alta. A la foto, Lacuesta apareix assegut entre Guillem Terribas i Àngel Quintana, del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, i al costat d’Isa Campo, coguionista del film.

Isaki Lacuesta estrena ‘Entre dos aguas’

Foto: Manel LLadó

El realitzador gironí Isaki Lacuesta va estrenar ahir a Girona la seva última pel·lícula, Entre dos aguas, després de triomfar a Sant Sebastià, i ho va fer al cinema Truffaut, dins l’apartat cinematogràfic de Temporada Alta. A la foto, Lacuesta apareix assegut entre Guillem Terribas i Àngel Quintana, del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, i al costat d’Isa Campo, coguionista del film.
Publicat en el Punt Avui 21.11.2018

ISAKI LACUESTA

DIRECTOR DE CINEMA I ARTISTA AUDIOVISUAL

“El cinema ens permet viure més vides” entrevista a el PuntAvui de Jordi Camps a Isaki Lacuesta:
http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1505304-el-cinema-ens-permet-viure-mes-vides.html

 

El realitzador gironí Isaki Lacuesta va estrenar ahir a Girona la seva última pel·lícula, Entre dos aguas, després de triomfar a Sant Sebastià, i ho va fer al cinema Truffaut, dins l’apartat cinematogràfic de Temporada Alta. A la foto, Lacuesta apareix assegut entre Guillem Terribas i Àngel Quintana, del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, i al costat d’Isa Campo, coguionista del film.

El realitzador gironí Isaki Lacuesta va estrenar ahir a Girona la seva última pel·lícula, Entre dos aguas, després de triomfar a Sant Sebastià, i ho va fer al cinema Truffaut, dins l’apartat cinematogràfic de Temporada Alta. A la foto, Lacuesta apareix assegut entre Guillem Terribas i Àngel Quintana, del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, i al costat d’Isa Campo, coguionista del film.

L'ARTÈRIA INVISIBLE de Pere Vilà.

Âlex Brebdemülh, Pere Vilà i Nora Navas

L'ARTÈRIA INVISIBLE
(Catalunya 2015)
Direcció: Pere Vilà
Guió: Pere Vilà / Laura Merino
Intérprets: Nora Navas, Àlex Brebdemühl, Àlex Monner,Joana Vilapuig, Francesc Garrido

* Pre-estrena, dins el festival Temporada Alta
en el Cinema Truffaut 03.11.15
Estrena oficial el desembre 2015.

Relacions perilloses
Pere Vilà (Girona 1975)amb paciència i amb els anys, ens va mostrant des de que va fer el seu primer llarg metratge el 2007 "Pas a Nivell", una manera original i diferent d'explicar històries. Ja l'any passat, dins el mateix marc de Temporada Alta, que ara estrenem la seva darrera obra, Pere Vilà ens va oferir la seva particular visió de la vellesa, la memòria i la rancúnia amb la pel·lícula "La Fossa" (2014), amb unes esplèndides interpretacions de Lluís Homar i la Emma Vilarasau.

Ara, Pere Vila, amb l'adaptació de la novel·la "El peatge" escrita a quatre mans per Josep Valls i Joaquim Vidal (que és un dels productors de la pel·lícula) ens mostra en la seva darrera producció L'ARTÈRIA INVISIBLE una intima i complicada història on hi trobem la mala relació entre germans i una herència entre mig; un matrimoni amb problemes: ell vol fer carrera política i ella vol tenir fills. A ell se li complica la vida a través d'una denuncia d'abusos sexuals. Al mateix temps, vivim un amor adolescent, amb problemes, ella ha d'exercir la prostitució i ell està a l'atur i "tocat", degut a que de petit havia estat a punt de formar part de la vida del matrimoni, que ara te problemes. Els joves tramen una manera fàcil de aconseguir diners. Aquí, es complica encara més la cosa.

Tot plegat explicat a la manera del director Pere Vilà, sense preses i amb la càmera quieta. Aquesta manera de filmar, fa que l'espectador entri més dins el complicat entramat de la història. Al mateix temps, un té la sensació de que no passa res i resulta que estem vivim, quasi en primera persona, tot una drama, un mal viure que no et deixa indiferent. Fins hi tot, hi ha moments en que l'espectador voldria participar amb els protagonistes, intentar fer-hi alguna cosa, perquè no haguéssim de viure tant intensament el que estem veien.

Un altre mèrit del director, es aconseguir que els actors que venen de diferents àmbits del mon de la interpretació, tot estiguin al mateix nivell. Tots saben mostrar en poques paraules tota la intensitat, a través de l'expressió, que necessita cada escena. Una vegada més Pere Vilà, amb la seva manera d'explicar històries, no ens deixarà indiferents. Ens farà pensar i reflexionar sobre que la vida, de vegades, no estan fàcil de viure-la. I moltes vegades, som nosaltres que ens la compliquem.

Guillem Terribas. Col·lectiu de Crítics de Cinema

Temps de foc temporada alta 2015

Espectacle inaugural del FESTIVAL TEMPORADA ALTA 2015
divendres 2 i dissabte 3 d'octubre.
La màgia del foc i la música per diversos carrers i places del Barri Vell de Girona. Un espectacle insòlit, majestuós, misteriós, divertit i, sobretot, compartit. Aquesta vegada el poble s'ha assabentat que ha començat el Festival.

WATCHING PEEPING TOM d'Alícia Gorina / Indi Gest

 Fer el tafaner.

El dissabte dia 29 de novembre, acompanyats per la pluja, vam poder fer una experiència nova dins les propostes de Temporada Alta d'aquest any. Combinar cinema i teatre. Ho vam fer primer anant al cinema  Truffaut per visionar la pel·lícula del director angles Michael Powell "Peeping Tom" (GB 1960) i després, amb tres quarts d'hora de diferència, a la Sala La Planeta a veure l'estrena de l'obra Watching Peeping Tom, sobre una idea de l'Àlex Gorina i la seva filla Alicia Gorina que també en fa la direcció escènica. La peça ve a ser una mena de conferència de l'Àlex Gorina sobre la pel·lícula de Michael Powell.

Però de fet el que acabarem veiem no és una conferència, sinó l'assaig per representar una conferència tertúlia d' Àlex Gorina amb la seva filla Alicia sobre la pel·lícula, però que el paper de la filla (L'Alicia) i al mateix temps directora de l'espectacle, està interpretat per l'actriu Patricia Mendoza.

Per poder gaudir i entendre bé la proposta que ens ofereixen els Gorina, és recomanable veure prèviament la pel·lícula i fer-ho com la majoria dels assistents vam fer, en poca estona de diferència. Llavors si que pots entendre molta part del discurs de l'Àlex tot i que a l'espectacle hi ha, també, la relació entre pare i filla, entre un expert comentarista i crític de cinema i una directora de teatre. Sobre el mon de d'interpretació, l'espectacle i les relacions familiars.

Tot plegat es una experiència recomanable. Per una banda poder visionar l'extraordinària i sorprenent  pel·lícula Peeping Tom, que entre nosaltres es va titular El fotografo del pánico i que en seu moment va ser molt mal tractada i estrenada,  per assistir al cap d'una estona a la classe magistral sobre la pel·lícula, el seu contingut i les seves anècdotes, amb una interpretació impecable i continguda de l'Àlex Gorina.

Tot i que l'escenari es molt despullat, hi ha una pantalla i una càmera que filma tota l'estona el que diu i fa l'Àlex. Aprofitant  el projector i la pantalla, hagués estat més entenedor  insertar-hi  alguns fragments de la pel·lícula, sobretot quan feien referència a alguna escena concreta. Aquest fet ajudaria a entrar millor en el plantejament de l'espectacle.

En sortir de fer el "tafaner" i satisfets de les dues sessions que va començar a les 6 de la tarda en el cinema Truffaut i que va acabar a la Sala la Planeta passades  les 10 de la nit, al carrer encara plovia.

Guillem Terribas. Publicat a la web de Temporada Alta 2014.

Àlex Gorina ofereix una conferència, passada pel sedàs teatral d’Alícia Gorina, sobre el clàssic cinematogràfic Peeping TomUn ull que mira. Es tracta de convertir en protagonista l’addicció de la mirada, de portar a escena la realitat. Quan aquí un pare i una filla comparteixen mirades, dues generacions dialoguen: la dels qui van descobrir el món a través del cinema i la dels qui avui s’armen amb la dramatúrgia teatral per arribar al mateix punt. Sinceritat i compromís, objectivitat i subjectivitat, el teatre o la vida com si fos un assalt a tot i a res. Amb una conferència teatralitzada que pren Peeping Tom de Michael Powell com a punt de partida, el crític cinematogràfic Àlex Gorina i la directora teatral Alícia Gorina estableixen un diàleg artístic i vital.

fitxa artística

Conferenciant: Àlex Gorina
Direcció escènica: Alícia Gorina
Intèrpret: Patrícia Mendoza
Vestuari i creació visual: Silvia Delagneau
Videos promocionals: Alberto Agnello
Il·luminació: Raimon Rius
Assessorament dramatúrgic: Ferran Dordal
Producció: Associació Artística Indi Gest 
Amb la col·laboració de Temporada Alta i el Teatre Principal d'Olot
Projecte realitzat a La Seca - Espai Brossa
Agraïments: Víctor Molina 

Estrena dins Temporada Alta 2015 a la Sala La Planeta el 29.11.14

Llums i ombres

Quadern de teatre

Un balanç sobre el festival Temporada Alta 2011, que tanca una llarga etapa sempre ascendent i plena d'èxits i deixa pas a un futur incert.

S 'ha acabat el Festival de Tardor de Catalunya Temporada Alta 2011. El més ambiciós, amb l'oferta artística més equilibrada i extensa. Fi d'una etapa. Arribada a un cim. Podríem afirmar que socialment i econòmica ha estat un èxit rotund, que en conjunt i teatralment no hi ha res comparable i que Europa ja no és una utopia, gràcies a l'anhel implícit, a l'èxit artístic i a l'enorme complicitat dels espectadors, pacients, fidels i abundosos. A Girona es respira un sentiment de fraternitat que transcendeix i il·lumina el paisatge de l'escena catalana com si estigués a la claror d'una gran foguera. Però qualsevol claror desplega ombres i al capdavall la consciència val més que la supervivència. Així, doncs, matisem, i parlem del nivell teatral exhibit, i res d'infatuar-se com paons.

Què ha estat artísticament Temporada Alta? En general hi ha hagut de tot, com és natural, des del superb i extraordinari al bluf i la mediocritat, que també expressen alguna cosa; però diria que la línia nuclear que ha definit el festival ha estat més que bona. Considero que han fallat, malauradament, alguns espectacles fonamentals, l'èxit dels quals hauria culminat la realització d'una l'excel·lència somiada.

Cronologia crítica, parella de contraris o reguitzell de dissonàncies:

Bons: Un fràgil equilibri d'Albee, dirigit per Mario Gas, espectacle inicial del festival que ho suggeria tot i no acabava de concretar gaire res; Havanera, el sorprenent laboratori d'investigació escènica en què Rigola va aconseguir implicar actors i públic; José K. torturado, un fantàstic Pedro Casablanc dirigit per Carles Alfaro; l'essencial Luces de Bohemia amb uns brillants Manel Dueso i Lluís Soler; Tala de Thomas Bernhard, esplèndid Gonzalo Cunill; el solc poètic de Nadir, de Quim Espanyol; l'homenatge pictoricolíric que fou Estimat Comadira; la intriga i el bon afer de Truca un inspector; la ingenuïtat sentimental d'Algunes persones bones del Pont Flotant; les provocacions sornegueres a Schubernacles humits; Canigó, i l'humor fosc de Patrice Thibaud a Jungles.

Regulars: la indocilitat de Marta Carrasco a No sé si...; la pal·lidesa de Delicades; l'anarquia il·lusa a Els comptes de la lletera; l'emboirada Desaparecer, i la poc encisadora fredor de Molly Sweeney.

Excel·lents: el desconcertant El Box de Bartís; la meravellosa Rosa Maria Sardà evocant Sagarra; la impactant tomba coberta de flors a Preparatio mortis de Jan Fabre; la divertida i acrobàtica PSY dels quebequesos Les 7 Doigts de la Main; l'exquisida Insomni de Xavier Bobés, i l'inquietant cor amable de Pugilatus, dels Escarlata Circus.

Decepcions: la més sentida, Waiting room, de Krystian Lupa; l'aire antic i falsejat a l'Oncle Vània dirigit per Lev Dodin, i el correlat de buidor estètica de Victoria Thierrére-Chaplin a Murmures des murs.

Superbs: l'increïble imaginari en la versió de La tempestat de Shakespeare a Miranda, de Korsunovas; el delicat, divertit i meravellós Cristoph Marthaler a els Viatges de Lina Bögli; l'esplèndida gimnàstica estètica d'A louer dels Peeping Tom; la impactant i commovedora versió de La gavina de Txèkhov, Los hijos se han dormido, de Daniel Veronese, i l'esplèndid Enric V dels Propeller.

Blufs: la descarada i lamentable concessió a la taquilla que suposa Els jugadors de Pau Miró, i la maniobra repetitiva, irritant i buida de 30-40 Livingstone perpetrada per Sergi López i Jorge Picó.

Descobertes: la sensible, inoblidable, original i commovedora proposta de Romina Paula El tiempo todo entero; el sensacional estil narratiu dels mexicans Lagartijas Tiradas al Sol a El rumor del incendio, i l'innovador impacte escènic i l'originalitat d'El cel dels tristos.

Diversió: el dinàmic i alegre ambient que ha generat el Torneig de Dramatúrgia, més enllà de l'ambivalent nivell actoral i dramatúrgic.

Fi d'una etapa d'èxit. Arribada a un cim. Culminació d'un bell projecte. Ara toca reinventar-se i que el centralisme prepotent de Barcelona permeti un destí que no n'esborralli la grandesa. Enhorabona i llarga vida al meravellós espectacle que suposa habitar Temporada Alta.