Demà serà un altre dia.

diumenge, 23 de desembre del 2012

Llarga vida a Scalletti!

Estètica anys 70. Sintonia del tipus Starsky&Hutch -qui amb més de 35 anys no ha volgut ser una vegada a la vida l'Starsky, el moreno, o en Hutch, el ros?-, fotos de Charles Bronson i homenatges a José Luis Perales, el del "¿Y cómo es él? ¿En qué lugar se enamoró de ti?". Noies en biquini i sabates de taló, Fords Mustang, donuts greixosos, cafès en vasos de cartró per endur i una parella de policies durs de Los Angeles, un de blanc i un de negre, que de seguida se'n va a l'altre barri, com és preceptiu en tota bona "pel·li de polis"; una organització crimininal, Spectrum, i un malfactor professional que es diu Bigote Manchú ho acaben d'adobar.

Amb tots aquests ingredients, De ovejas y geranios és el primer capítol de la websèrie made in aquí, Scalletti: Girona connection, escrita i dirigida per David U. Ruiz, que promet moltes emocions. Amb un humor que ultrapassa el surrealisme josmarià, Scalletti és una petita benedicció en èpoques de finals del món i de mals presagis a granel. Els diàlegs són brillants, les caracteritzacions formidables i les pretensions, a primer cop d'ull, les justes: fer cinema de qualitat amb pocs recursos per a un mitjà, Internet, que ofereix moltes possibilitats i a cost zero per a l'espectador afortunat.
Un capità de policia amb mostatxo postís que parla com en Guillem Terribas, el llibreter de la 22, ens dóna pistes de cap a on anirà el segon capítol de la saga (el primer, disponible a Vimeo): "Conoces Catalunya?", li pregunta al seu subordinat, en Harry Scalletti, el prota, que respon amb una pregunta qui sap si volgudament retòrica o no: "Es un burdel?".

Irreverent, original, arriscada, divertida, fresca, desacomplexada i força gamberra, ja la tenim aquí, com en el seu moment en Tarradellas. Llarga vida a Scalletti!
Pep Taberner, publicat en el Diari de Girona 22.12.12



dissabte, 22 de desembre del 2012

QUE BONIC ÉS VIURE!

Abans tot era més simple i el catàleg d'uns grans magatzems es podia condensar en un anunci de mitja pàgina a La Vanguardia. Els ordinadors eren com els míssils intercontinentals, o sigui: una cosa que no podíem imaginar que un dia tindríem a casa o a la butxaca de l'americana. De la mateixa manera, tampoc podíem arribar a pensar que aquelles pel·lícules que ens agradaven tant algun dia les podríem veure tantes vegades com volguéssim ajaguts al nostre sofà.
Un no triava les pel·lícules que anaves a veure el diumenge a la tarda al cinema del barri -o per Setmana Santa o per Nadal-, eren les pel·lícules que et triaven a tu i a la pantalla hi sorgien sempre imatges inesperades, històries protagonitzades per actors de noms impronunciables, en indrets on no podies ni somniar que un dia hi podries anar en un vol low cost. La fantasia era tan impredictible com la vida.
Una d'aquelles pel·lícules que un dia ens va triar a nosaltres fou It's a wonderful life de Frank Capra, que aquí es va dir Que bello es vivir! Per als que tenim una cama en aquest segle i l'altra a l'anterior, sempre se'ns posa la pell de gallina quan veiem caure els primers flocs de neu sobre Bedford Falls, aquell indret on vivia George Bailey, un heroi d'una altra època, de quan els bancs encara no havien començat a simpatitzar amb els dimonis més endimoniats del capitalisme.
En el moment culminant de la pel·lícula el protagonitza es passeja per la ciutat tal com seria si ell no hagués nascut. Veient-ho ara sembla que verdaderament George Bailey no va néixer mai, perquè les nostres ciutats s'assemblen més a aquell hipotètic Pottersville que a l'utòpic univers de Frank Capra. Però sempre ens quedarà l'esperança i, sobretot, sempre ens quedarà l'oportunitat d'anar al cinema Truffaut de Girona, en vigílies nadalenques, a poder degustar novament el regust d'aquella neu angelical.
Quim Curbet, publicat en El Diari de Girona 22.12.12
http://www.youtube.com/watch?v=hNCb6pMMd0o

 

dimecres, 19 de desembre del 2012

La Farinera és una comissaria.

La Farinera Teixidor, seu d'aquest diari, va reconvertir la seva recepció i despatxos en una autèntica comissaria de policia nord-americana per un dia. L'equip de rodatge de Scaletti hi va recalar aquest cap de setmana per rodar algunes de les seqüències que il·lustraran el capítol pilot d'aquesta futura websèrie, que està previst que s'estreni als voltants de setembre. Dirigida per David Ruiz (aka Callahan), es tracta d'un thriller d'acció i humor protagonitzat per l'agent de policia Scaletti que parodia pel·lícules del genere com ara Harry el brut o Cobra. El rodatge d'aquest primer capítol va començar a l'octubre i es preveu que es continuï filmant fins al mes de juny.
Publicat en El Punt-Avui per Jordi Camps Linnell el 01.05.12 
Avui, dia 19 / 12/ 12  a les 21.00 h. en horari 'praimtaim' s'estrena la websèrie Scalletti: Girona Connection al web www.scalletti.com. No us la perdeu!! A més sortim a les 14.00 h. al TN COMARQUES de TV3.

http://vimeo.com/55756832


Pere Ignasi Fages

El cineasta empordanès Pere Ignasi Fages és possiblement un personatge poc conegut, malgrat el seu paper clau en la transició democràtica. Fages va fer un llarg viatge en el món de la política, del centralisme democràtic del PSUC a l'independentisme d'ERC, jugant un paper important en la Transició i participant activament en la fundació de l'Assemblea de Catalunya. Exiliat a París, va treballar al costat de Santiago Carrillo, com a cap de gabinet i organitzador de les escapades clandestines, des de l'exili a l'Estat espanyol, de l'aleshores secretari general del PCE. Fages s'havia retirat a l'Empordà que tantes vegades havia glosat el seu pare, el poeta Fages de Climent. Malgrat la seva llarga malaltia mantenia una gran activitat intel·lectual, tant en el món del cinema com en el de la política. Amb la seva mort desapareix un dels protagonistes més discrets però alhora més importants de la història recent d'aquest país.
Narcís Genís publicat El Punt-Avui 19.12.12.
* El funeral serà el dijous dia 20 de desembre 2012, a les 11 del matí en el tanatori Funararia Vicens de Figueres.

> Vaig tenir la sort de Conèixer a en Pere I. Fages ja de gran. Havia sentit a parlar molt d' ell en la seva vessant de cinèfil, sobretot de les programacions de pel·lís prohibides que feia en els cinemes al sud de França, en els “feliços” anys setanta.
Llavors ja parlant amb ell li vaig saber tota la relació amb la política i el seu exili durant uns anys a Paris. Però sempre acabàvem parlant de cinema o de llibres. Durant una època venia molt sovint a la 22. Les darreres vegades que ens vam veure i parlar, ja va ser a Figueres, a l’entrega del Premi Muntaner a Joan-Daniel Bezsonoof i, ara farà uns tres anys, en el Festival de cinema “Festicurts”, que vam acabar sopant junts en Francesc Bellmunt, ell i en David Ruiz, entre altres. El vaig trobar de pensament com sempre molt actiu, físicament molt cansat.
Que vagi bé Pere i records a els amics del setè art.

dijous, 6 de desembre del 2012

Digitalitzar-se o morir

 El món del cinema encara la recta final d'un dels processos de reconversió industrial més complexos que ha viscut en els seus gairebé 120 anys d'història. La conversió del suport cinematogràfic d'analògic a digital, després de superar un llarg període de dubtes, incerteses i entrebancs, s'ha accelerat definitivament i ha entrat en la seva recta final. El calendari amb què treballa en aquests moments el sector fa pensar en una plena digitalització a mitjan 2015, tot i que alguns dels principals territoris i mercats internacionals l'assoliran molt abans. Alguns països europeus, com ara Noruega, Holanda i Luxemburg han arribat a la plena digitalització durant aquest 2012, i la majoria de països del nord d'Europa estan en nivells superiors al 85-90%. Les previsions apunten que grans mercats com ara França o la Gran Bretanya assoliran el 100% a mitjan de l'any que ve, la major part d'Àsia a finals de 2013, els Estats Units a principis de 2014 i el conjunt de l'Europa Occidental a mitjan 2015. Segons la consultora IHS Screen Digest, de les 125.000 pantalles de cinema actives, 90.000 ja han fet el procés (55% en 3D i 45% en 2D) i només en queden 35.000 per digitalitzar. Per tant, la mitjana a nivell mundial que ha acabat el procés és del 65%.
La digitalització ha estat un dels focus principals d'atenció de la 17a Conferència Anual d'Europa Cinemes celebrada el cap de setmana passat a París. La principal xarxa de sales de cinema europea i de països afins –que agrupa 3.200 pantalles en 68 països– no s'ha centrat tant en el propi procés de conversió tecnològica, que tothom dóna per fet, sinó en l'avaluació de com s'ha fet aquesta mutació, en l'aprofitament dels nous equipaments, en maximitzar les sinergies entre institucions que s'han generat i en un futur del sector, per la qual cosa la sala de cinema continuarà sent el punt de partida majoritari del procés d'exhibició d'un producte cinematogràfic. Si s'analitzen les estratègies que han seguit els diversos països per planificar la seva transició al digital, ens adonem que hi conflueixen dos elements essencials: coordinació amb suma d'esforços de tot el sector i intervenció decisiva de les institucions a través de fons públics per facilitar i accelerar la reconversió. En molts casos, com el d'Holanda, s'han creat consorcis temporals que agrupaven totes les parts implicades per concentrar recursos, pressuposant que encarar el procés col·lectivament havia de ser necessàriament molt més ràpid i econòmic que fer-ho individualment. I els resultats han estat espectaculars: en només dos anys i mig des de la creació del consorci, Holanda ha passat d'un 50% de sales digitalitzades al 100% assolit el setembre passat.
Un cop les principals cadenes d'exhibició –controlades per grans grups de comunicació o directament per les majors americanes– ja havien assolit uns índexs molt elevats de transició al digital, els esforços de les diverses administracions s'han centrat en les sales independents. Des de la perspectiva europea, i en aquest sentit la xarxa Europa Cinemes és un actor clau, no impulsar la digitalització d'aquestes sales hauria suposat perdre el principal territori d'exhibició del cinema europeu i, en conseqüència, reduir encara més el pes específic d'unes sales que aposten per la diversitat, els valors artístics i culturals, i no tant per la dimensió estrictament comercial de l'exhibició cinematogràfica. Aquests ajuts directes a la digitalització han oscil·lat entre l'excepcional 60% de suport del CNC francès fins al 20-30% de la majoria de països. Si a això hi sumem un 25% aproximat de suport de la UE a través del programa Media, veurem que l'esforç directe que han hagut de fer les sales independents europees ha estat perfectament assumible, tot i les dificultats actuals.
A la conferència de París s'ha constatat que en aquests moments la principal preocupació, no només a nivell europeu sinó fins i tot mundial, és la situació d'Itàlia i Espanya. Amb pràcticament 7.000 pantalles i un potencial d'espectadors de 100 milions, aquests dos mercats estratègics superen per poc el 50% de digitalització, però, tot i els ajuts europeus, no s'ha creat cap consorci ni pla estratègic que condueixi a una reconversió ordenada del sector. En el cas d'Espanya, les sales d'exhibició no es poden acollir a cap subvenció pública directa –hi ha només línies de finançament toves–, i amb una conjuntura global de retalls pressupostaris, l'augment de l'IVA al 21% ha acabat d'agreujar una situació que ja era complexa. La gran preocupació de les institucions europees és que una reconversió desordenada del sector com la que s'està produint pot conduir al tancament d'un 20% de les sales, però el que és més greu, afectarà essencialment els petits exhibidors i les sales independents, contribuint encara més a un desequilibri territorial en el mapa de l'exhibició i a una menor diversificació de l'oferta cinematogràfica per als espectadors.
Paco Villalonga
Director del Grau de Cinema i TV a la Facultat de Comunicació Blanquerna- Universitat Ramon Llull -
Publicat en el Punt-Avui edició Nacional  el 29.11.12.
 * Paco Villalonga i jo vam participar en la 17 Conferència Anual d'Europa Cinema, en representació del Cinema Truffaut de Girona, els dies 22 al 25 de novembre de 2012.
Van ser uns dies ben aprofitats per copsar l'estat de la situació del món del cinema a Europa. També de fer relacions amb la gent d'Europa Cinemes i altres membres d'Europa Cinema.
També, en el meu cas, el dissabte dia 24 a la tarde, vaig aprofitar per anar a veure l'exposició dedicada a Salvador Dalí, en el Centre Pompidour, que s'havia inaugurat el dia 21 de novembre. La exposició és extraordinària, sobre tot la part de documentació cinematogràfica: entrevistes, performances, inauguracions i pel·lícules en les que hi va participar Dalí.



 

divendres, 9 de novembre del 2012

ALLÀ ON ES CUSTODIA EL CONEIXEMENT I EL TEMPS S'ATURA.


Sempre he pensat que els indrets on regnen els llibres són màgics, plens de coneixement i móns per explorar, llocs on voldries perdre’t o refugiar-te, espais on el temps s’atura, la calma es respira arreu i sents la necessitat de seure en un racó per esbrinar tot allò que et vulgui explicar aquest magnífic objecte que és el llibre. És una percepció totalment romàntica fruit del sentiment  d’una lletraferida, no obstant això, la perspectiva canvia quan et trobes immers en el dia a dia d’una llibreria.
Des de ben petita creia que els bibliotecaris i els llibreters eren uns privilegiats perquè custodiaven el coneixement i tenien la funció de difondre’l a tot aquell que hi estès interessat. Considerava els llibres com els objectes més preuats i valuosos del món. Crec que aquesta passió m’ha portat a estudiar i treballar ben a prop dels llibres, i ara per ara, puc dir que sóc llibretera o que treballo com a tal.
Avui en dia existeixen poques llibreries que encaixin a la perfecció amb l’ideal que he descrit abans, inclús m’aventuro a dir que estan en perill d’extinció, no per falta d’espais magnífics, llibreters talentosos i obres excepcionals sinó per un seguit de factors que afecten negativament la seva supervivència. D’un temps ençà han proliferat les grans cadenes de llibreries, que ocupen transitats i vistosos espais per oferir al públic les últimes novetats i els best sellers de moda. Aquests monstres del comerç tenen uns interessos que van més enllà de promoure i difondre el coneixement ja que la seva finalitat és assolir el màxim benefici possible emplenant els seus espais amb piles i piles de llibres sense tenir en compte la seva qualitat literària, qui els ven o de quina manera…“qui paga, mana”, i gaudir d’un espai en una taula de novetats o en un aparador és cada cop més complicat, i costós.
En una societat de consum com la nostra aquests tipus de negocis tenen gran acollida; centres comercials, grans espais en zones turístiques i concorregudes, estructures gegantines que engoleixen els petits comerços…Tot acaba tenint la mateixa cara, que més dóna si el que s’està venent són llibres o camises, la finalitat és vendre més que ningú deixant de banda la qualitat, l’ofici i el bon servei.
En un espai com aquest ser llibreter sembla una utopia. Són comptades les ocasions en les quals pots recomanar un llibre a un client o tenir una conversa distesa sobre un autor i la seva obra. No hi ha temps per a això! La tasca del llibreter es redueix a col·locar les novetats, emplenar el magatzem de devolucions i cercar llibres en prestatgeries cada cop més abarrotades.
Possiblement la idea de la llibreria com a santuari del coneixement està més que obsoleta i és tota una odissea trobar-ne una on l’atenció i el servei sigui l’adequat, però existeixen, i les que queden, lluiten per mantenir-se fermes als seus principis. Una llibreria ha de ser un indret on tot lector i lletraferit es senti acollit, comprès i sobretot, ben atès, amb tot el que això comporta.  No es ven un producte qualsevol, es ven l’ànima i l’esforç de tota la gent que hi ha al darrere de cada paraula, de cada pàgina, es ven el treball de l’autor, de l’editor, del corrector, del dissenyador, del distribuïdor…de tots aquells que creuen i viuen pels llibres.
Publicat Chordà Comunicació
Vanesa Roca, llibretera i editora

dijous, 1 de novembre del 2012


http://www.tv3.cat/videos/4314311/Mar-Bosch-premi-Just-Manuel-Casero?fb_action_ids=4922831553063&fb_action_types=og.likes&fb_source=aggregation&fb_aggregation_id=288381481237582

Imatges de la 32 edició del Premi
JUST M. CASERO
2012
       Veredicte del 32 Premi de novel·la curta Just M. Casero

Els membres del jurat del 32 Premi de novel·la curta Just M. Casero, que organitza i convoca la Llibreria 22, han resolt que els guanyadors de la convocatòria 2012 siguin:

Finalista: Anna Altisén, de Barcelona
Quan vaig deixar de ser natura lleugera

La novel·la és l’exploració íntima d’una dona que pateix una malaltia mental que ella anomena “melancolia”. La protagonista refà la seva experiència i els tractaments que rep en una relat que més enllà de la descripció minuciosa i personal aspira a ser una “auto patografia”, el retrat biogràfic de la malaltia d’una dona “fragmentada”.
“Ara, en canvi, aquests illots de pedra inerta, exànime, suren dins el cervell com ho fan les glaceres dins el mar, i allunyen tota senyal de vida al seu voltant. Els mapes del patró d’un vaixell, com, els diagnòstics dels psiquiatre, determinen l’existència o no d’aquests illots o glaceres dins la ment d’una persona i dictaminen així el grau de seny o de bogeria d’un ésser humà, si està fragmentat o sencer, si el seu comportament està fora del que es considera normal”.
La novel·la fa reflexionar sobre la vida, sobre la salut mental, sobre la literatura.

Guanyadora: Mar Bosch Oliveras, de Girona.

BATLAM. Darrera les hores càlides (presentada sota el pseudònim: “Bedlam”)

Una novel·la amb un aire naïf que recrea un món insòlit i desconegut, sense una ubicació clara, en una mena de territori oníric anomenat Bedlam, on un 22 de juliol, de sobte, arriba un hivern inesperat i sense fi. La vida, les peripècies, les llegendes, les històries dels seus habitants s’expliquen a l’entorn d’aquest fenomen sorprenent i en relació a un nen que es diu Haikú i a la seva mare, Agnès.

“Un núvol espès i bufador va glaçar el sol resplendent i els pèls de les cames del venedor de gelats, de les cames dels pares que miraven les mares que prenien el sol i de les cames de les mares que parlaven dels seus marits; tots els pèls de la plaça van esdevenir estalactites (...) En menys de seixanta segons, la neu ho havia cobert tot. Van començar a caure pedrades d’orenetes del cel, cristal•litzades pel fred. Els crits dels nens anaven desapareixent a poc a poc. Tothom s’havia anat ficant dins a casa, glaçat de por, mort de fred…”

El jurat del Premi Just M. Casero de novel·la curta esta format per: Imma Merino, Josep M. Fonalleras, Vicenç Pagès, Mita Casacuberta, Eva Vázquez i Guillem Terribas que actua com a secretari sense vot.

L’import del premi és de 2.200 € a l’obra guanyadora i 600 € a l’obra finalista. L’obra guanyadora serà publicada, a primers del 2013, per Editorial Empúries i la Llibreria 22 es reserva l’autorització i condicions per a la publicació de l’obra finalista durant un any.


‘Sunset Day', de J.A. Duran, millor curt de l'Acocollona't


Una imatge de la I Zombie Walk, organitzada per
l'Acocollona't, ahir al vespre al  Barri Vell de Girona
Foto: JOAN SABATER.

‘El escondite', d'Andrés Curbelo, rep el segon premi de la Setmana de Cinema Fantàstic i de Terror de Girona Més de 2.000 persones han passat pel Truffaut durant el sis dies de projeccions.
Sunset Day, de Josep Antoni Duran (Igualada), va rebre ahir a la nit al cinema Truffaut el premi al millor curt de la segona edició de l'Acocollona't, la Setmana de Cinema Fantàstic i de Terror de Girona. El segon premi va ser per a El escondite, d'Andrés Curbelo (Uruguai-Barcelona). Sunset Day és un film ambientat a la Guerra Freda sobre l'existència de persones amb poders fantàstics i conspiracions internacionals, i el jurat n'ha valorat “la seva capacitat d'hibridar gèneres i idees narratives, fins al punt de fer desitjar a l'espectador que es tracti de l'episodi pilot d'una sèrie”. El escondite mostra dos nens jugant a fet i a amagar mentre ho graven tot amb la videocàmera dels pares, i ha estat premiat pel fet “d'inserir-se en una tendència molt actual del gènere, adaptant-se amb èxit i coherència al format curtmetratge”. El jurat de l'Acocollona't, format per l'editor i productor Álex Samaranch; el redactor de la revista Sci-Fi World Ángel Agudo, i presidit per l'escriptor i crític de cinema Pep Prieto, també ha atorgat una menció especial al curt Decapoda shock, de Javier Chillón, (Madrid) per “l'originalitat de la història i la seva habilitat en fusionar llenguatges”.

Millors curts gironins
Pel que fa als millors curts gironins, el jurat, format per tres membres del bloc de cinema i televisió d'El Punt Avui Els Bastards, ha premiat ex aequo els films El caserón, de Miguel Ángel Izquierdo, “per la seva habilitat d'abordar el thriller amb un ritme narratiu frenètic i un muntatge colpidor”; i Zombis vegetarians, d'Albert Portal, “per parodiar amb gràcia, i sense cap més pretensió que aquesta, el gènere zombi”. El públic ha guardonat amb el seu premi el curt Luminaris, de Juan Pablo Zamarella (Madrid-Argentina), una producció d'animació stop-motion, a la qual els assistents al festival han donat un suport majoritari. Segons els organitzadors de l'Acocollona't, aquesta segona edició ha estat “un èxit de participació”, ja que durant els sis dies de projeccions s'han superat “amb escreix” els 2.000 espectadors de l'edició anterior. L'Acocollona't va acabar ahir, en plena nit de Halloween, amb la primera Zombie Walk de Girona, que va reunir uns quants zombies locals en una peculiar cercavila pel Barri Vell de Girona. Després va tenir lloc l'entrega de premis al Truffaut, i el fi de festa es va fer a Platea, amb Esteso's Combo.
Publicat en El Punt-Avui 01.11.12

diumenge, 28 d’octubre del 2012

Què diu en… Guillem Terribas

E l proper dia 30 d’octubre es celebrarà, a Girona, la festa de lliurament del 32 Premi de Novel·la Curta Just M. Casero que convoca i organitza la Llibreria 22. L’obra guanyadora serà publicada, a primers del 2013, per l’editorial Empúries.
Avui entrevistem a Guillem Terribas, ànima i cor de La 22 -com es coneix la llibreria, només amb article, com les grans dives- i del Premi de Novel·la Curta Just M. Casero.
  
Pots definir, amb un adjectiu, els següents noms de la nostra cultura?
Just M. Casero:  Un activista cultural, molt solidari, irònic i realista.
Quim Nadal:  Un amic, un historiador, un alcalde, un polític i un tafaner.
Narcis Comadira: Un gran poeta, un pintor i un amic.
Josep M. Fonalleras:  Un gran cuiner de les lletres. No te mai un no. Un amic d’anys.
Miquel Pairolí:  El trobo molt a faltar.
Modest Prats:  M’ha ensenyat molt. Gran conversador i molt intel·ligent.
Mònica Terribas: Al final hem pactat que som cosins. Encantadora, decidida i treballadora. Salvador Sunyer:  Un geni, un amic de sempre. És de Salt.
Joan Daniel Bezsonoff:  Un gran descobriment. Un bon lector. Cinèfil. Un amic recent.
Xavier Folch: Un home amb molta historia al darrera, tant social com literària. Fa anys que ens entenem.
  • Qui va ser Just M. Casero?
Un home que estimava el pròxim, que es va fer ell mateix i que li agradava tot el que tenia relació amb l’escriptura. La llàstima és que ens va deixar jove. Tenia molt per donar-nos. Va néixer a Abrantes (Portugal) i va morir a Girona l’any 1981. Les seves dues grans passions van ser l’escriptura i la política i va ser un dels fundadors, al 1979, del Punt Diari de Girona.
  •  Perquè un premi de novel·la curta amb el seu nom?
Per perpetuar la seva memòria.
  •  Amb el premi has viscut molts moments emotius però, quin d’ells no podràs oblidar mai?
N’hi ha tants que no sabria per quin començar. Els 32 anys de les deliberacions del jurat. Són d’antologia tant literària, com divertides, apassionades  i de grans discussions .
  • Un gran percentatge dels guanyadors del Casero eren força desconeguts quan van rebre el premi i ara són primeres plomes de la nostra cultura. Com ho vius això?
Amb satisfacció, amb orgull i amistat.
  • Enguany, quants originals s’han presentat?
54 originals, 15 més que l’any passat. Cada any ens arriben més i més originals.
  • Has pogut parlar amb els membres del jurat? Hi ha originals clarament vencedors?
He parlat amb ells i sembla ser que hi ha alguna obra que l’estant discutint, de moment, via correus electrònics. Però això és molt bona senyal.
  • En la festa del veredicte del Premi sempre hi ha una gran actuació. Enguany, quina proposta ens presentes?
Aquest anys serà un homenatge a els 25 anys dels “pallassos” Escarlata Circus, la Bet i en Jordi. Uns fenòmens més coneguts Nord  enllà, que aquí entre nosaltres.
Com diuen la gent del país veí “estoy en ello”. Però no tinc presa. I no sé si serà exactament una segona part. Però serà.
  • Se’t coneix com a gran agitador cultural, però és una funció voluntària i buscada o t’hi has trobat empès per les circumstàncies?
Si sóc el que dius que sóc, no en sóc conscient. Faig i vaig fent, i m’agrada més que no pas en cansa.
  • Al començament hem demanat que ens defineixis amb un adjectiu a diferents noms de la nostra cultura. Ara ho fem amb un últim nom. Quin adjectiu pot definir a Guillem Terribas?
Un “inconscient” al que li agrada la vida i la gent.

Neus Chordà http://www.neuschorda.com/noticies/690/que-diu-en-guillem-terribas



Accés a tot el programa d’actes del 32 Premi Just M. Casero de Novel·la Curta

PREGÓ I BALCONS

A finals d'octubre, al balcó de l'Ajuntament, que de tan atapeït un dia caurà, s'hi pronuncia el pregó de les Fires i Festes de Sant Narcís. El pregoner, escollit a voluntat de l'alcalde d'entre centenars de milers de ciutadans i ciutadanes de Girona, llegeix un text literari de temàtica festiva amb la intenció d'agradar, d'encoratjar a les festes, d'evocar...
Rafael Nadal i Farreras-de la nissaga Nadal i Farreras, que tanta importància ha tingut en la història de la ciutat dels darrers trenta anys (un alcalde, un rector d'Universitat, un primer secretari, un director de diari...)- ha escenificat aquest any un esplèndid pregó.
Per la manera, tan clara, tan concisa, tan ben lligada, de dir-lo; pel contingut, meitat nostàlgic, meitat irònic; meitat autobiogràfic, meitat crònica; per la proclama independentista, per la reflexió social, per la subtil matisació al partit de l'alcalde i a les polítiques neoliberals.
Un pregó és exactament això: un exercici de retòrica. L'habilitat de qui el diu no rau només en com el diu (Sopa de Cabra el va cantar esplèndidament fa uns anys), sinó en què explica (en aquests anys, hi ha hagut de tot i per a tots els gustos: Martí Anglada, els germans Roca, Guillem Terribas, Eudald Carbonell, Salomó Marquès, Josep Maria Terricabras, el Girona FC, etc.).
Especialment interessant va ser abans-d'ahir el final del parlament del periodista Rafel Nadal: "No deixem enrere els que estan essent maltractats per la crisi. El futur de Catalunya serà solidari, col·lectiu i unitari o no serà".
Hi ha a Girona una ciutat molt real: els desnonats, els qui han perdut la feina, els joves que no en troben, els que depenen de Càritas i del Banc d'Aliments, els que passen gana...
És una ciutat propera, viva, necessitada d'auxili. No poden els polítics seguir jugant al que han jugat fins ara: sectarisme i poltrones. Senzillament, no poden. Val la pena aplaudir l'actitud positiva de la CUP i d'ICV.
Jordi Vilamitjana, publicat a El Diari de Girona el 28.10.12 Foto: Marc Martí.

dimarts, 16 d’octubre del 2012

"¡Que estos no son hostiles!"

Artur Mas va ser l'últim a arribar als premis Planeta. Això va permetre al president estalviar-se la protesta d'una vintena de treballadors del grup Husa que denunciaven a l'entrada de la festa uns impagaments de l'empresa de Joan Gaspart. Quan Mas va fer acte de presència al Palau de Congressos de Barcelona, la protesta havia estat desarticulada i els Mossos d'Esquadra vigilaven ja més tranquils. Potser massa tranquils per ser la vetllada més prestigiosa de les lletres espanyoles, aquest any amb un morbo afegit: la trobada entre el ministre Wert -l'espanyolitzador de nens-, l'editor Lara -empresari díscol que no es mossega la llengua- i Mas, el líder de la pàtria.
L'escena inicial d'aquest vodevil literari va transcórrer així: Mas surt del cotxe oficial, el cap de l'operatiu dels Mossos es quadra i la resta d'agents s'ho miren amb tafaneria. Fins que un altre oficial els crida l'atenció: " Que estos son los que hay que proteger, ¡que no son hostiles! " Els tres policies es giren immediatament cap on hi havia la protesta, però els empleats emprenyats d'Husa ja no hi són: només hi sóc jo, prenent notes, i Júlia Otero parlant amb Joana Bonet, directora de Marie Claire. " Pero si ya no hay hostiles ", respon un dels policies amb un to de queixa quan el president ja entra a la festa.
El president no hostil baixa a la planta baixa del Palau de Congressos per mantenir un intercanvi de paraules amb Wert i després amb Lara. Per separat. El trio només es troba per primer cop per accedir al saló on se celebrava el banquet. Darrere els segueix una cort d'unes trenta persones. L'alcalde Trias s'interessa per l'estat d'Alberto Fernández Díaz, que té un ull ferit. El grup entra enmig d'una pluja de flaixos; qui riu més és Wert. A la taula presidencial, Lara se situa entre Mas i el ministre. Durant la vetllada descobreixo Mas interactuant amb Lara, però no amb Wert.
Els empresaris convidats esquiven els periodistes, per si algun té l'ocurrència de preguntar sobre la independència i no sobre literatura. Joan Maria Nin, el director general de La Caixa, departeix amb Màrius Carol, del Grupo Godó, però no em sembla que parlin de política. Els que sí que parlen del procés sobiranista català són Rafel Nadal i la professora de l'Iese Nuria Chinchilla. Nadal recorda a Chinchilla el procés de separació de Noruega i Suècia el 1905, que va coincidir amb el Nobel a Ramon y Cajal. Chinchilla diu que sí a tot però avisa que li preocupa l'estat de dret. De sobte apareix Guillem Terribas, propietari de la Llibreria 22 de Girona, i li demano la seva opinió sobre les paraules de Wert reafirmant la seva voluntat d'espanyolitzar els catalans. Terribas em respon en castellà, com els Mossos: " Ladran, luego existo ".
L'escriptora Care Santos confia que Lara, Mas i Wert tinguin un sopar amigable. Dels Planeta en sap molt, Santos. Fa més de vint anys que hi assisteix. "El primer cop va ser com a periodista del diari Crónica de Mataró . Ella és qui em descobreix que els Planeta se celebren el dia de Santa Teresa en honor de Teresa Bosch, la mare de José Manuel Lara.
M'assec al costat d'una altra escriptora, Llucia Ramis. M'explica que al gener publica una nova novel·la, sobre la seva família i com la nostra generació ha estat una generació de crèduls: "Ens van fer creure que si treballàvem molt, estudiàvem molt i teníem parella, seríem feliços. I no ha estat així". El futur és més incert que mai, però almenys podrem dir que no som hostils.
Cristian Segura, publicat a l'Ara.cat 16.10.12 Foto: Pere Virgili.

dissabte, 13 d’octubre del 2012

Llibres Parlats. Entrevista a TVGI



Entrevista a Televisió de Girona 07.09.12.
Exposició LLIBRES PARLATS. 30 ANYS
DE PRESENTACIONS DE LLIBRES.

diumenge, 2 de setembre del 2012

L'atípic productor multifunció


Al final de la projecció de Les aventures de Tadeu Jones, dirigida per Enrique Gato, i que és el millor llargmetratge d'animació per a infants fet mai a l'Estat espanyol –més que un afalag és gairebé una constatació, perquè fins ara aquest gènere, pel que fa al cinema, estava força oblidat tret de Planet 51–, hi ha diverses curiositats en els crèdits, alguna de significativa especialment per als gironins. És una bona pel·lícula d'aventures, que entreté d'allò més la mainada, sense oblidar que aquesta va al cinema acompanyada d'adults, de manera que inclou alguna mostra de complicitat.
Expliquem-ho. Dimarts al vespre, el gironí Edmon Roch, fundador de la productora Ikiru Films (Garbo,Bruc o Lope, entre d'altres, en aliança estratègica amb El Toro Pictures, de Jordi Gasull), va tenir el detall de convidar uns quants periodistes a la preestrena del film Les aventures de Tadeu Jones, que es va projectar al multisales Cinesa Diagonal de Barcelona. Era una preestrena per a amics, familiars, convidats
i també oberta al públic, que va acabar d'omplir la sala, d'unes 300 places llargues. La pel·lícula es va estrenar oficialment divendres, però dimarts es va poder veure a Barcelona i dijous es va projectar a Madrid. A Cinesa, es va projectar la versió catalana per decisió expressa de Roch, que també ha tingut molta cura que el doblatge a la nostra llengua, que va supervisar personalment, fos de tanta qualitat com acostuma a ser el castellà, malgrat algun petit problema puntual amb els pronoms. La tria dels dobladors també va anar en funció d'això, ja que tots els actors, menys un, són bilingües. Així, dels protagonistes, van posar les veus a les dues versions els barcelonins Òscar Barberán (Tadeu) –possiblement el menys mediàtic de tots, malgrat que és la veu habitual de Ben Affleck, Keanu Reeves i del xèrif Woody de Toy Story, i que té un historial que fa caure de cul– i Michelle Jenner (Sara) –també és la veu d'Hermione Granger a Harry Potter, i la que fa caure de cul és la seva bellesa–. Hi ha un tercer protagonista destacat, el desvergonyit Freddy. Roch, seguint la mateixa lògica, havia triat José Corbacho per a les dues versions, però la versió castellana la va fer l'humorista José Mota, per allò de la comercialitat, mentre que Corbacho, inconfusible com la camisa que duia dimarts als Cinesa, fa la catalana.
Es tracta d'un projecte que ha ocupat quatre anys de feina, ha costat la mòdica xifra de deu milions d'euros i en el qual han treballat unes dues-centes persones, de manera que la satisfacció entre l'equip tècnic i de producció era generalitzada, i justificadíssima, sense perdre un l'esperit d'autocrítica per allò que cal polir, pensant a afegir més films a la saga. Per entendre'ns, Tadeu Jones és a Indiana Jones el que Super López a Superman. Al final del film, en els crèdits, una perla gironina: surt en els agraïments el llibreter, activista cultural i, darrerament, prolífic actor en curtmetratges Guillem Terribas. “Surt en tots els films que produeixo, des de sempre”, explicava Roch. La durada del projecte ha estat tan dilatada que també surt als crèdits la mainada de l'equip que va néixer mentre es gestava el film, entre ells les dues filles de Roch, un productor tan atípic que, abans de la projecció, era a les escales d'accés a la sala repartint les ulleres per 3D mida hostessa de l'Un, dos, tres. Divendres a la tarda, aquest productor multifunció, que s'estima allò que fa, va assistir, amb la família, a l'estrena de Les aventures de Tadeu Jones als Òscar de Girona.
Una última advertència, si teniu mainada propensa a caçar ràpidament cançons d'aquelles encomanadisses, escoltareu Te voy a esperar, de Juan Magán i Belinda, durant temps.
Dani Chicano, publicat en el Punt-Avui 02.09.10

dijous, 30 d’agost del 2012

El poli que li agrada alegrar el dia



EL IRLANDÉSThe guard
Irlanda, 2011.
Direcció i guió: John Michael McDonagh.
Intèrprets: Brendan Gleeson, Don Cheadle,
Mark Strong, Liam Cunningham.

Durada: 96 min.
Gènere: Comèdia negra.
Idioma: Anglès. Data d'estrena al Truffaut: 31/08/12.


Ens trobem davant d’una sorprenent i agradable pel·lícula que ha deixat bocabadat al personal, no només a la clientela sinó, també, als professionals. A Irlanda, -és una producció Irlandesa-, ha estat la pel·lícula més taquillera de la història d’aquell país. L’Acadèmia Irlandesa li va atorgar els premis a la millor pel·lícula, millor director, millor guió i millor actor de repartiment. També ha estat premiada en diversos festivals internacionals.
John Michael McDonagh, el seu director, fina ara només havia fet de guionista, aquesta és la primera pel·lícula que dirigeix. També n’és el guionista i la seva dona i el seu germà, han participat en la producció. O sigui que tot és molt casolà i això és nota en la manera de realitzar-la. Està feta amb tota la professionalitat del món, però sense exageracions de producció. Una pel·lícula controlada amb qualitat i en economia. L’actor americà, Don Cheadle que li dona el toc internacional, li va agradar li idea i el guió i va participar en el projecte amb el 40%, a través de la seva productora Elements Films.
Què té El Irlandés que agradi als Irlandesos i també als altres països on s’ha estrenat?. La història, de fet, explicada així per sobre, no és res de l’altre mon: Un poble petit, un policia passota, que li agrada provocar a el personal i anar de prostitutes i té una mare malalta. Un dia apareix un mort sense saber perquè. L’altre dia un agent del FBI que busca a uns traficants de drogues. El poli americà, es negre, polit i intel·ligent. El poli irlandès, es primari i racista (com tots els irlandesos, segons ell) apart de les altres coses ja esmentades. Els dos polis no s’entenen i es compliquen la vida. Al final s’entenen.
Doncs bé, El irlandés, la gràcia que té és la manera d’explicar aquesta història, combinant molt bé la comèdia, el thriller i el costumisme. Hi ha moments divertits, d’altres tendres i moments agressius, violents i de denuncia. També hi ha unes pinzellades molt subtils sobre els irlandesos i Irlanda. Possiblement aquestes pinzellades, que de tant en tan apareixen, son les que més sorprenen a l’espectador. En acabar la pel·lícula, tens més coneixement i idea de com son els irlandesos, com pensen i com actuen en segons quines circumstàncies, que no pas una història que només volgués explicar això.
Un altre element que la fa una pel·lícula diferent i que t’enganxa a la primera escena, és la interpretació de l’actor Brendan Gleeson, un actor nascut a Dublín i que ha fet molts papers secundaris, però amb caràcter, en pel·lícules com «Gangs of New York», «Braveheart», «Michael Collins», «Troya», «Cold Montain» i diverses pel·lícules de Harry Potter, que interpreta a el sergent Gerry Boyle, autèntic protagonista del film i que broda el personatge. Estan molt ben resoltes les escenes d’acció i les que son més intimes, com la relació de mare i fill o les divertides escenes de la gent del poble.
Un altre element que fa la pel·lícula interessant i que l’espectador agreix, son els diàlegs. Uns diàlegs intel·ligents, directes i de vegades barruers, que fan creïbles els personatges. Sobretot, a recalcar, els diàlegs i pensaments dels dolents de la història, son d’antologia, surrealistes i divertits.
El Irlandés és una pel·lícula de visió recomanada, per tot el que ja he dit i més. Una pel·lícula que hi ha moments que el personatge del Sergent Gerry Boyle, et fa recordar amb un altre policia «problemàtic» anomenat Harry Callahan, més conegut com a «Harry el sucio».
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona Agost / Setembre 2012

http://www.cinematruffaut.com/

dissabte, 25 d’agost del 2012

La Penyora dedicarà el 6è Pepe Sales a la poeta cubana Carilda Oliver

L'homenatjada, de 90 anys, no podrà assistir al festival gironí d'art independent, que tindrà lloc durant la segona quinzena del gener vinent

La sisena edició del Festival d'Art Independent Pepe Sales, organitzat per La Penyora, estarà dedicada a la poeta cubana Carilda Oliver Labra, que acaba de celebrar el 90è aniversari. Per la seva extensa i brillant obra poètica, però també pel seu caràcter indomable i sempre a contracorrent, Carilda Oliver ha esta triada per Consol Ribas i Lluís Llamas, directors del festival gironí, com a epicentre inspirador per a tota una sèrie de creadors que reinterpretaran la seva obra a través de la música, les arts plàstiques, el cinema, etc.
Com sempre, el Festival Pepe Sales tindrà lloc a finals del gener, però ara s'obre un procés en què, després de contactar amb Carilda Oliver –que s'ha mostrat gratament sorpresa per aquesta iniciativa gironina, però no hi podrà assistir personalment–, es posa a disposició dels artistes la seva poesia, poc coneguda a l'Estat espanyol, perquè s'impregnin dels seus versos i comencin a treballar en les creacions que presentaran al festival.
Carilda Oliver (Matanzas, 1922) ha estat també una dona molt avançada al seu temps i apartada dels convencionalismes socials. Aquesta dona bellíssima i seductora no només va estimar lliurement homes de tot tipus i condició –li deien la núvia de Cuba–, sinó que va plasmar també la seva intensa sensualitat en poemes com ara el cèlebre Me desordeno, amor, me desordeno:
Me desordeno, amor, me desordeno / cuando voy en tu boca, demorada; y casi sin por qué, casi por nada, te toco con la punta de mi seno.
Te toco con la punta de mi seno / y con mi soledad desamparada; / y acaso sin estar enamorada / me desordeno, amor, me desordeno.
Y mi suerte de fruta respetada / arde en tu mano lúbrica y turbada / como una mala promesa de veneno;
y aunque quiero besarte arrodillada, / cuando voy en tu boca, demorada, / me desordeno, amor, me desordeno”.
“És la sensualitat explicada per una dona, un fet gens habitual en la seva època. Per això Carilda Oliver ha estat una alliberadora de dones en un sentit sexual, com santa Teresa ho va ser en un sentit espiritual”, explica Consol Ribas. Santa Teresa va ser la protagonista de la cinquena edició del Festival Pepe Sales, com abans ho havien estat Lluís Vilà, Pedro Casariego, Miquel Bauçà i el mateix Pepe Sales com a bons representants dels tres principis bàsics del festival gironí: cultura, criteri i llibertat.
Recentment, la Villa del Libro de Urueña, la Diputació de Valladolid i la Fundació Jorge Guillén, dirigida per Antonio Piedra, han publicat una antologia poètica de Carilda Oliver, Todos los días, prologada i seleccionada per Luis Enrique Valdés Duarte. Una bona eina, com també ho és el Pepe Sales, per difondre l'obra d'una de les dones més singulars de la literatura hispanoamericana del segle XX.
Xavier Castillón, publicat en El Punt-Avui 25.08.12

divendres, 17 d’agost del 2012

El Exótico Hotel Marigold

EL EXÓTICO HOTEL MARIGOLD
The best exotic Marigol Hotel
Regne Unit, 2011.
Direcció: John Madden.
Intèrprets: Judi Dench, Bill Nighy,
Tom Wilkinson, Maggie Smith.
Durada: 124 min.
Gènere: Comèdia.
Idioma: Anglès.

Aventures de la tercera edat
Ens trobem amb la típica pel·lícula anglesa, simpàtica, agradable i de molt bon passar. Una comèdia sense pretensions però que et deixa un bon gust i un bon record. Una comèdia anglesa d'aquelles que no et sap greu haver-la vista. La típica comèdia "blanca" amb tocs d'humor i en algun moment de denúncia d'un tipus de gent i una manera de viure. Comèdia com ja ens han ofert altres vegades la indústria anglesa, com per exemple "Las chicas del calendario" (GB 2003), "El jardin de la alegria" (GB 2000), totes dues dirigides per Nigel Cole i que ja vam programar en un cicle de reposicions a l'estiu en el seu moment en el Truffaut; o bé, també, una altre film per l'estil "El inglés que subió una colina y bajo una montaña" (GB 1995) de Christopher Monger. Son comèdies realitzades seriosament, elegants, optimistes i fins hi tot en algun moment reivindicatives.
La gràcia, també, d'aquestes pel·lícules, d'aquestes comèdies, son els actors. La majoria son actors amb una forta tradició teatral, que en el cinema moltes vegades fan de secundaris i que en aquests films fan una interpretació coral, que tots son protagonistes de les diverses situacions que es desenvolupa la història. En aquesta concretament, hi trobem uns actors i actrius de luxe com son Judi Dench, Bill Nighy, Maggie Smith, Tom Wilkinson, Penelope Wilton, Celia Imrie y Ronald Pickup, que interpreten a uns jubilats que decideixen retirar-se, uns per viure una nova experiència i els altres per passar-hi uns dies de reflexió, a un hotel de l’Índia, concretament a Banlgalore, que segons la web de l'hotel, té tot l'exotisme que un es pot imaginar i que els hi va com el dit a l'anell per les seves expectatives de futur. I, a més, a un preu a l'abast de les seves butxaques. El problema és quan hi arriben i es troben el que es troben.
La pel·lícula està dirigida per John Madden que ens va sorprendre gratament l'any 1998 amb la pel·lícula sobre Shakespeare i el seu temps "Shakespeare in Love" i apart dels actors abans esmentat, també hi trobem el jove actor britànic fill d'immigrants indis d'ascendència guayratí, que es va donar conèixer mundialment amb la oscaritzada pel·lícula "Slumdog Millionaire (GB 2008) Dev Patel, que aquesta vegada interpreta el jove que vol tirar endavant un abandonat i destrossat hotel de la família, que ha venut a través d'una web com exòtic i únic i que anomena Hotel Marigold.
La pel·lícula té situacions que deixen bocabadats a els aventurers jubilats, com l'arribada a l’Índia, el caos circulatori, la manera que condueixen... i sobretot l'arribada a l'hotel. Sempre amb una música molt adient per a cada situació.
A través de diferents situacions, anirem coneixen la vida i el perquè del viatge a un lloc tant exòtic, diferent i lluny de la família. Coneixerem les seves penes i alegries, les relacions amb els seus familiars i el seu entorn. Els canvis d'actitud, l'acceptació d'algun punts difícils del que ha estat la seva vida anterior a el viatge i, també, el canvi d'actitud en la manera de comportar-se amb els nous amics.
De les bones actuacions corals de tots els protagonistes, deixeu-me ressaltar la interpretació de Judi Dench, sempre tant el seu lloc i en el seu personatge. No és estrany que el director John Madden, li sàpiga treure tot el profit de la seva manera d'interpretar, doncs aquesta és la tercera pel·lícula que la dirigeix.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
Reposició en V.O.E. en el Cinema Truffaut el 17.08.12


dimecres, 8 d’agost del 2012

El pastisser i músic gironí Fredi Faure mor als 61 anys

Va ser una peça clau en la recuperació de la música gironina dels anys seixanta.
Després d'una llarga i dura lluita contra la malaltia, el pastisser i músic gironí Frederic Faure i Garriga, en Fredi per als molts amics que tenia, va morir ahir als 61 anys. El funeral tindrà lloc avui, a dos quarts de quatre de la tarda, al tanatori de Girona.
Fredri Faure va ser un creador polifacètic, conegut sobretot per la seva tasca com a artista de la xocolata i creador de simpàtics caganers inspirats en tot tipus de personatges mediàtics, però també com a bateria de la banda de rock'n'roll Bit-Shadow. Faure va ser també un gran col·leccionista i el principal historiador del rock gironí dels anys seixanta, del qual també va ser protagonista com a membre de diversos grups, com ara IV Dinastia. Sense ell, probablement tot el moviment musical que va tenir lloc a les comarques gironines durant l'anomenada dècada prodigiosa hauria caigut en un oblit inevitable. El seu llibre Peluts, rockeros i ye-yés a la Girona dels 60, escrit juntament amb Xavier Juanhuix i publicat per la Casa de Cultura de la Diputació de Girona, és un document de valor incalculable per a qualsevol persona interessada en aquell fenomen. Entre els seus molts somnis realitzats, Fredi Faure va compartir escenari amb membres de l'històric grup britànic The Shadows en la Fira del Disc de Col·leccionista de Girona.
Xavier Castillón, publicat en el Punt-Avui 08.08.12. Foto: X. Castillón

dimecres, 1 d’agost del 2012

Un món millor?


La pel·lícula que dóna inici al ja tradicional cicle de reposicions de l’estiu, al Cinema Truffaut, és la guanyadora de l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa del 2012.

«Nader y Simin, una separación», és una pel·lícula iraniana que ens situa la història en l’època actual. Tot i la modernitat del paisatge, cotxes, carrers amb molta moguda, autobusos plens de gent, construccions massives, caos total d’una gran ciutat i que els personatges són moderns, d’un estatus social de classe mitjana lliberal, s’hi nota, en l’ambient, el pes de la religió i de la repressió a l’alliberament de la dona, encara que no és el més important de la història. Més ben dit, el director el que ens vol explicar en aquesta pel·lícula és una situació que ben be podria passar entre nosaltres. Aquesta, la història, comença en un jutjat, on la dona demana el divorci, per poder marxar del país amb la filla. El marit no vol deixar la seva terra ni el seu pare que està malalt d’Alzheimer i, al mateix temps, no vol perdre la filla que tenen. El comportament de la parella es normal i civilitzat. Només hi ha un problema, si el pare no autoritza que la seva filla, que no es major d’edat, pugui marxar amb la mare, aquesta no té clar el que farà. Ella, la dona, estima el marit i a la filla, el que no vol és viure més en la situació complicada familiar i del país.
A la història hi entra un tercer element, una dona que si que sofreix la repressió de la cultura islàmica i masclista. Aquesta dona, que sempre ha d’anar acompanyada de la seva filla, es contractada per tenir cura del pare malalt, degut a que la mare i esposa ha anat a viure a casa de la seva mare, mentre espera que es pugui solucionar el problema del divorci. I, aquí entre el tercer problema: la filla. La filla que s’ha quedat a viure amb el pare, ha de decidir si vol anar amb la mare, a fora a una terra entranya i més «civilitzada» o quedar-se el seu país, amb el seu pare, amb totes les conseqüències. I, la filla el que vol es que els seus pares continuïn vivint junts.
Per tant, com espectadors, viurem al mateix temps que els seus protagonistes, els tres problemes (n’hi ha d’altres) i, al igual que ells, intentarem trobar una solució que sigui beneficiosa per tots. Cosa que tot plegat és complicat.
És una història magníficament explicada pel seu director Asghar Farhadi i molt ben interpretada pels seus actors. Una història que no et deixa indiferent i que contínuament et fa estar pendent del que passarà, com si d’un thriller és tractes. Tot hi ésser una pel·lícula iraniana, està explicada amb un llenguatge molt occidental i pensada per arribar al gran públic, però sense rebaixar continguts.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona/ juliol 2012
NADER Y SIMIN, UNA SEPARACIÓNJodaeiye Nader az Simin
Iran, 2011.
Direcció: Asghar Farhadi.
Intèrprets: Peyman Moaadi, Leila Hatami,
Sareh Bayat, Shahab Hosseini.
Durada: 123 min.
Gènere: Drama.
Idioma: Persa.
OSCAR A LA MILLOR PEL·LÍCULA DE PARLA NO ANGLESA
GLOBUS D'OR A LA MILLOR PEL·LÍCULA
DE PARLA NO ANGLESA
FESTIVAL DE BERLIN: MILLOR PEL·LÍCULA,
MILLOR
ACTOR I MILLOR ACTRIU

dimarts, 10 de juliol del 2012

Ens en sortirem


Hi ha una antiga frase dins el mon del comerç, que diu "Val més mil clients d'una pesseta que un client de mil pessetes". Doncs experts, entesos i gent que ha volgut administrar les nostres vides, prometent-nos el "oro y el moro" o allò tant conegut i popular de "duros a quatre pessetes", ens han portat a la situació actual. Gent, que suposadament era preparada per guiar-nos cap a un món millor, fantàstic i ple de futur. Al final hem pogut comprovar que molts d'ells son uns irresponsables i sense escrúpols que han estirat més la ma que màniga. I que han cap moment s'han sentit culpables ni tenen cap mena de vergonya del que han fet i la situació que ens han portat, ans el contrari, la culpa sempre son dels altres i de nosaltres, els que els hem elegit. Mai recorden, ni els agrada que se'ls hi recordin, les famoses promeses fetes durant les campanyes ( de tota mena) i fins hi tot de quan ens governen. I sempre amb aquell orgull i autoritat de que estan per sobre de nosaltres i que els hi hem de riure les seves tonteries i donar les gràcies perquè es dignen a rebre'ns o parlar amb nosaltres; quan en realitat estan al servei de la gent, del poble, ciutat o país. Aquesta insuportable prepotència, fa que cada vegada més, els hi perdem el respecte i la credibilitat.

Ha arribat el moment en que hem de prescindir d'aquest personal que ens diuen el que hem de fer i que administren els nostres diners. Hem de tornar a organitzar-nos i fer rutllar el país sense esperar gaire res d'ells. Hem estat massa temps, anys, vivim dels seus "donatius" i dels seus interessos.

Ens hem acostumat a que qualsevol cosa que volem organitzar, necessiten el suport i el patrocini de l'ajuntament, diputació o govern de torn, a que ens doni alguna subvenció. I quan la donen, fent-nos el gran favor, encara ho fan amb la condició de que vingui el polític de torn a fer el discurs i a posar-se medalles. Els ajuntaments s'han convertit amb els "promotors" més importants del país. Podríem dir els únics. Ells han administrat les nostres festes, han contractat els comediants i els musics. Han fet pavellons, camps esportius, piscines, pavellons, cinemes, teatres, cases de cultura, centre cívics. Ens hem venut i perdut la imaginació a canvi de la subvenció i la protecció dels polítics de torn. Vam deixar perdre els mil clients d'una pesseta i ens vam quedar amb el més fàcil, en mans d'un únic client de mil pessetes, que ara no té ni per pagar la llum dels locals que han anat creant amb els nostres diners.

L'Ajuntament d'Anglès encara deu les despeses de la Festa Major de fa dos anys. L'any passat ja van tenir problemes per poder organitzar una mena de Festa Major i aquets any, la cosa encara pinta més malament. Comento aquets exemple, però la situació dels ajuntaments de les nostres contrades no varia gaire.

Encara no sé, el moment d'escriure aquestes ratlles, com aniran les coses de la Festa Major en el nostre poble de Salt, però tal com està la situació i amb l'excusa de les retallades, feina hi haurà en poder celebrar una festa com cal si és que estem per festes.

Ens hem d'organitzar, en èpoques en que els ajuntaments no tenien diners per a res, i no perquè estiressin més la mà que màniga, l'empenta i la imaginació d'una sèrie de gent feia que en els pobles hi haguessin inquietuds cíviques i culturals. Les Festes Majors eren organitzades per una comissió de veïns que anaven casa per casa a vendre abonaments i a demanar col•laboració dels vilatans per poder tenir una Festa Major digne. I la gent de fora, si no tenia abonament, pagava una entrada, que no era excessiva i així podia compartir la festa amb la gent del poble. I ens en sortíem i ens la fèiem nostra i no calia que vingués cap autoritat a inaugurar cap dels actes, si de cas a l'Ofici religiós.

Vist com estan les coses, ens ho hem de fer nosaltres. No esperem que les administracions tinguin una visió col•lectiva. Ens han demostrat que van a la seva i que l'únic que els interessa es controlar a la competència, o sigui a la oposició. Col•lectivament i amb imaginació podem tornar a organitzar les nostres festes i el que calgui. No serà la primera ni la última vegada en que la força del poble guanya. Si lluitem podem guanyar, sinó ja hem perdut.
Guillem Terribas, publicat en el Programa de la festa major de Salt 2012

dijous, 21 de juny del 2012

SOBREVIURE AL ICTUS: Tarda de amics i llibres


SOBREVIURE AL ICTUS: Tarda de amics i llibres: Un cap vespre de la 22 a can Xifra  Tarda d’amics i llibres. 20/03/2010 Un e-mail i la trucada del amic Josep Oliva m’avisen de que el pro...

diumenge, 3 de juny del 2012

Fent de jurat a Canes

Quan fa dos mesos el Cinema Truffaut va rebre una carta d'Europa Cinemas convidant-nos a formar part del jurat que atorgaria el premi al millor film europeu de la Quinzena de Realitzadors del Festival de Canes, la primera reacció va ser una barreja de satisfacció i sorpresa. Per què el Truffaut, un cinema d'una sola pantalla d'una ciutat mitjana de Catalunya havia estat un dels quatre escollits entre una àmplia xarxa de 1.100 cinemes, ubicats en 629 ciutats de 68 països diferents?
Amb aquest dubte vaig arribar a Canes, amb una sensació diferent a les altres divuit vegades que hi havia anat per seguir el festival. Per primera vegada deixaria de tenir només la perspectiva dels que habitualment seguim el certamen com a periodistes, per sumar-hi el punt de vista d'un jurat, amb tota la responsabilitat que comporta atorgar un premi en una secció tan prestigiosa, lliure i independent com la Quinzena de Realitzadors, justament la secció que va sorgir després del maig del 68 com a contrapès a la secció oficial del festival.
En la primera reunió del jurat, vaig entendre perfectament quina era la nostra responsabilitat: el premi que decidiríem, el Label Europa Cinemas, és un guardó pensat especialment per ajudar la promoció, difusió i exhibició de la pel·lícula guanyadora dins la pròpia xarxa de cinemes de què formem part. I això, per a molts films que tenen serioses dificultats per obrir-se camí en la majoria de països europeus significa senzillament un plus de visibilitat que pot fer canviar decisivament les seves possibilitats comercials o d'arribar a un volum de públic significatiu. I en aquesta primera reunió també vaig entendre per què el Truffaut havia estat escollit per formar part del jurat. En primer lloc, per una qüestió de repartiment geogràfic: Europa Cinemas procura que tots els països tinguin presència alternativament en els quatre jurats anuals que atorguen el guardó al millor film europeu (els altres tres són Berlín, Locarno i Venècia). Però sobretot ho vaig entendre en conèixer les persones que m'acompanyaven al jurat: tant Sarah Beaufol, dels cinemes Le Meliès de Pau (França), com Erik Hamre, del Gentofte Kino (Dinamarca), representen un model molt semblant al del Truffaut: cinemes singulars de ciutats mitjanes que tenen un concepte dinàmic de l'exhibició cinematogràfica, associant-ho permanentment a la vida cultural i ciutadana, i fent una programació equilibrada que no es basa en criteris estrictament comercials sinó en un plus que té en compte la qualitat dels films o l'actualitat de les temàtiques que tracten. I completant el jurat, la mexicana Paula Astorga, directora de la Cinemateca de Mèxic DF, una de les més reconegudes d'Amèrica Llatina.
A partir d'aquest moment, dies intensos de projeccions de la Quinzena –en el cas del nostre jurat havíem de visionar obligatòriament onze films, que eren els que competien pel Label Europa Cinemas– que molts compaginàvem també amb la secció oficial per convertir el festival en una autèntica marató que ens ha portat a veure globalment una quarantena de pel·lícules en deu dies. En la selecció de la Quinzena s'ha posat de manifest l'excel·lent moment creatiu que està vivint el continent sud-americà i com França continua sent el gran motor productor d'Europa (però també del nord d'Africa i de l'Àsia per la via de la coproducció).
Poques hores abans de la cerimònia de clausura, la reunió definitiva del jurat per decidir el film premiat va resultar apassionant, no només per l'argumentari vehement amb què els diferents membres del jurat defensàvem les nostres pel·lícules preferides, sinó sobretot perquè vam tocar el moll de l'ós de la pròpia idiosincràsia del nostre jurat: com a jurat d'exhibidors havíem de fer una valoració pura de les pel·lícules o hi havíem d'introduir altres aspectes associats a la comercialitat, possibilitats de difusió o potencial receptivitat dels films per part del públic que acudeix als nostres cinemes?
Quan a la cerimònia de clausura em va correspondre llegir el veredicte del jurat, ho vaig fer amb la convicció que el premi a Le repenti, la coproducció francoalgeriana de Merzak Allouache, sintetitza molt bé alguns dels valors que havia de recollir el nostre premi: ser un film rigorós i cinematogràficament interessant, fer un plantejament compromès d'un tema delicat i punyent com la reinserció dels terroristes islàmics i potenciar que el film tingui més oportunitats d'arribar a un públic ampli i divers que les que hauria tingut sense haver obtingut el premi. I també vaig pensar que tots aquests valors són alguns dels que han guiat la trajectòria de gairebé dotze* anys del Truffaut a la ciutat de Girona.
Paco Vilallonga és professor de cinema de la URL i membre del col·lectiu de crítics que gestiona el Cinema Truffaut / publicat en el Pun-Avui 03.06.12
Més informació

* De fet, son 22 els anys que és va crear el Col·lectiu de Crítics de Cinema i 20 que van  crear i fundar la "marca" Cinema Truffaut. (Guillem Terribas