dijous, 31 de desembre de 2020

“In the Mood Love”: Desitjant estimar-la vint anys després. Full de Sala. Cinema Truffaut.

Hong Kong, 2000
Direcció: Wong Kar-Wai
Intèrprets: Tony Leung Chiu-Wai, Maggie Cheung, Rebecca Pan, Siu Ping-Lam, Mama Hung, Chan Man-Lei, Koo Kam-Wah, Yu Hsien, Chow Po-Chun, Joe Cheung, Kelly Lai
Gènere: drama romàntic
Durada: 95 minuts
Idioma: cantonès

 In the Mood for Love, del cineasta xinès Wong Kar-Wai, va presentar-se a l’últim dia del festival de Canes de l’any 2000. El seu impacte va ser fulgurant, a banda del fet que només va aconseguir ser al palmarès amb el premi d’interpretació a Tony Leung. Un any més tard, el film va ser programat al cinema Truffaut, que torna a projectar-lo vint anys en còpia restaurada 4K. Passat aquest temps, part dels membres del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona escriuen un pensament, recorden un moment o fan una valoració sobre una pel·lícula fonamental del segle XXI, apareguda quan tot just començava, per la seva fascinant posada en escena i el seu misteri inesgotable.

El silenci: In the Mood for Love em va ensenyar que la bellesa està edificada per silencis; que les paraules contingudes es transformen en gestos que dibuixen un amor de porcellana. Em va mostrar que podem ser capaços de percebre la calidesa d’un cos absent, com un eco reverberant en un espai tancat. No som com ells, afirmen els seus protagonistes. Miralls i cortines els oculten i, en fer-ho, desvelen els dobles reflexos que els construeixen. Percebem amb ells la metamorfosi d’una atracció de tot el que no és, i que sempre acaba sent. Totes les seves transformacions explicades per una càmera que balla al so d’uns cossos que floten com llençols blancs estesos al vent. Potser som invisibles. Potser som silencis i secrets que s’escapen com ressons per les esquerdes d’un temple a mig camí del tot i del no-res. Potser, potser, potser. Anna Bayó

El desig: In the Mood for Love s’hauria d’haver titulat “In the mood for desire”, ja que tota la pel·lícula és un exercici d’estil de com escenificar el desig que, com deia Lacan, sempre és desig de desitjar, de no acomplir mai l’escomesa. Per això l’escenari és el dels forats dels panys, el de les cantonades que amaguen un revolt que no sempre facilita un canvi de direcció o l’aparició d’allò inesperat; de les portes entreobertes, de les escales sinuoses com ho és el cos de Maggie Cheung, dels carrers mal il·luminats, on les coses poden brillar violentament i desaparèixer lacònicament en un mateix instant. Ingrid Guardiola

El secret: Chow (Tony Leung) diu que, antigament, si algú tenia un secret, que li pesava a l’ànima, buscava un arbre, hi feia un forat, el confessava a dins i, cobrint-ho amb fang, el deixava allà per sempre. Ell troba un forat a la pedra d’un temple centenari per murmurar el seu secret, que el vincula a Li-Zhen (Maggie Cheung) per sempre més. Nosaltres, els espectadors, potser n’arribem a saber alguna cosa, però no gaire res perquè Wong Kar-Wai ens recorda que, de fet, l’amor (com ho pot ser el cinema) és un secret. Imma Merino

La música: In the Mood for Love es un vídeo-clip llarg de 95 minuts que ens mostra la sensibilitat, les mirades, el desig, la seducció… amb una estètica d’anunci progre, de qualitat. Les imatges van sempre acompanyades per la música de Michael Galasso, amb poques paraules. Dins del llarg vídeo-clip n’hi ha altres de més curts amb cançons en castellà de Nat King Cole (Aquellos ojos verdes, Te quiero, dijiste, Quizás, quizás, quizás). Desitjo que ara m’agradi més que fa 20 anys. Guillem Terribas Roca

Els objectes: Hitchcock va dir a Truffaut que per alimentar el record d’una pel·lícula és fonamental crear l’atracció cap un objecte essencial, que persisteixi en el record, com el got de llet il·luminat de Suspicion. Quan penso en In the Mood for Love veig unes cantines amb menjar oriental per emportar i amb elles sorgeix el moviment dels dos protagonistes que passegen mentre es miren i no es toquen. Hi ha en aquestes cantines alguna cosa clau que defineix tot un univers. Els objectes converteixen el film en una bellíssima paràbola retro que, vint anys després, s’erigeix en testimoni d’un temps esvaït. Ara la nostra percepció de les coses és una altra. Després del 2020 mai més podrem tornar a veure les imatges de la mateixa manera. Àngel Quintana

Aquella cervesa al Pavelló Americà de Cannes…: El meu record de In the Mood for Love és inoblidable. El 20 de maig de 2000 vam sortir commocionats del Grand Auditorium Lumière de Cannes, on s’acabava de fer la première mundial del film. Embriagats per l’estil de Wong Kar Wai, pel seu domini dels espais, pel fascinant embolcall estètic, per la música de Nat King Cole, i amb la sensació d’haver vist un film antològic, mai oblidaré aquella cervesa al Pavelló Americà de Cannes amb l’Imma Merino mentre contrastàvem les nostres sensacions. I és que el millor del cinema no és només quan veus una pel·lícula sinó quan en comparteixes l’impacte emocionat que t’ha creat amb algú. Paco Vilallonga

* Membres del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona 

*El meu full de sala complert:

DESITJANT  QUE ARA SI.


Fa vint anys els companys i la companya del col·lectiu que solen anar a Cannes, van
tornar al·lucinats, esvarats, contents, joiosos... havien vist la millor pel·lícula en molts anys. Una meravella, una cosa que no es pot explicar, sinó que s’ha de veure, s’ha de sentir, s’ha de viure. La visió, segons ells i ella d’aquell film, era inexplicada.

He de dir que mai els havia vist i sentit tant excitats. Moltes vegades venen de Cannes meravellats per algun descobriment o una bona pel·lícula que tenen clar que un moment o altre la farem en el Truffaut. Aquesta vegada, es van superar. I la meva curiositat també.

Parlaven de Wong Kar-Wai, el director Xinès nascut a Xangai l’any 1958 i la pel·lícula In the Monnd for Love (Desitjant estimar) , que ara vint anys després torna amb l’esperança de tornar a seduir el públic d’ara.

Per descomptat que la vam estrenar en el Truffaut. Tots hi van tornar i també la resta de la colla.

Doncs no se que em devia passar, però vaig ser l’únic que no li va aixecar la moral ni em va entusiasmar ni tot el que havien sentit els que l’havien vist a Cannes i els que ara l’havien vist en el Truffaut. Perquè s’ha de dir que els altres membres del col·lectiu els hi va entusiasmar. Encara diria més, tota la gent que conec li  va agradar i encantar.

Per mi In the Monnd for Love es un vídeoClip llarg de 95minuts, que ens mostra la sensibilitat, les mirades, el desig, la seducció,... amb una fotografia i estètica d’anunci progre, de qualitat. Les imatges sempre acompanyades per la música original de Michael Galasso, amb poques paraules. De tant en tant, sorprenentment, dins el llarg videoclib hi ha un altre de més curt amb cançons en castellà de Nat King Cole (Aquelles ojos verdes, Te quiero dijistes, Quizas, quizas).

M’han quedat unes imatges de la protagonista pujant i baixant unes escales amb una marranxa que de vegades es creua amb el protagonista. Els passadissos de colors llampants i en Nat King Cole cantant. I, els vestits arrapats a uns cossos femenins esplèndids, desitjables i agradables de veure.

Desitjant que ara que la tornaré a visionar, hi pugui veure més coses, pugui sentir-hi tot el que  han sentit l’altra gent que conec. Seria meravellós.

Guillem Terribas Roca.


* L'he tornat a veure i malaguanyadament no hi trobat res de nou que em sedueixi. Potser, una mica més bleda. 30.12.2020

dimarts, 22 de desembre de 2020

CAMPANYA DE NADAL I REIS 2020 2021 *Llibreria 22, Girona


Imatges, suggeriments, propostes, llibres per regalar aquest Nadal i reis, en les diferents apartats de la Llibreria 22 de Girona. El Calendari d'Advent on 22 clients de la Llibreria&quiosc22 recomanen llibres per aquestes festes; Còmics 22 ens ensenya les darreres novetats de Còmics i llibres de ciència ficció i fantàstic; També els llibres, de contes, tant per infants, joves i no tant joves i finalment els suggeriments de llibres de ficció i no ficció de la 22. Realització: Guillem Terribas. Desembre 2020

CALENDARI D'ADVENT de la Llibreria&quiosc22 de Girona


Durant 22 dies la Llibreria&quiosc 22 del carrer Emili Grahit 57, de Girona, ha demanat a els seus clients que recomanin un llibre per aquets dies de Nadal i Reis del 2020/2021. En aquest reportatge hi ha el resultat. Idea: de Sílvia Martí, disseny i fotografies: Cristina Sagrera; Realització: Guillem Terribas.

diumenge, 20 de desembre de 2020

REGALEU LLIBRES SIGNATS PELS SEUS AUTORS. Campanya de Nadal 2020. Llibre...

La Llibreria 22, com cada any, han convidat a una sèrie d'autors per que signin els seus llibres i així per aquestes dates poder regalar llibres signats pels seus autors. Diumenge 20 de desembre de 2020, ha estat el dia en que han vingut a la 22 els autors: MARTÍ GIRONELL, MAR BOSCH, JOSEP M. FONALLERAS, NÚRIA ESPONELLA, RAFEL NADAL i M.MERCÈ ROCA. Imatges i realització de Guillem Terribas. 20.12.2020

Còmics 22 * Campanya de Nadal i reis 2020 2021


Imatges, recomanacions, suggeriments. 

divendres, 18 de desembre de 2020

Documental: MCKELLEN: TOMANDO PARTIDO * Full de Sala

 


Les entranyes d’un actor

Ens trobem davant d’un actor que durant 96 minuts reflexiona, pensa, parla, ens explica la seva vida, els moments que han merescut quedar-se a la seva memòria.

El productor i documentalista angles Joe Stephenson, d’una manera magistral, sense fer floritures i sense que pugui distreure a l’espectador, posa la càmera davant de l’actor, del gran actor Ian Mackellen i l’escolta. L’escoltem. I no deixaríem d’escoltar-lo.
Stephenson, sap captar i mirar a l’actor. El sap escoltar i sap mostrar-nos els moments més interessant de la llarga conversa, com per exemple quan l’actor ens explica la mort de la seva mare quan ell tenia dotze anys, de càncer de mama. Quan els quaranta anys, amb la tràgica epidèmia del SIDA, surt de “l’armari” i proclama, defensa i es manifesta a favor del moviment Gay. MacKellen ens explica, sense ressentiment però amb convincent, la seva intimitat sexual, el no donar-hi importància a la seva sexualitat, fins que s’adona de que es perseguida i maltractada.

 Ens parla dels seus inicis teatrals, els seus estudis, els seus companys i companyes de professió, els seus grans moments, la seva paciència i el saber esperar, el saber aprendre. Els seus ídols, els seus referents, les seves lectures... les ganes de viure i de compartir. Els errors d’adolescència, els moments de penúria i del mal viure. Mentre ens explica totes aquestes coses i més, el realitzador d’una manera discreta i sense tallar el discurs de l’actor, ens va mostrant imatges de l‘actor, de jove, de no tant jove, les seves relacions, amics... els assagis i representacions teatrals, les seves manifestacions. Cartells de teatre, cròniques periodístiques, crítiques teatrals...

Les històries es van succeint, sense presa, amb tranquil·litat, sense agressivitat i sense rancor. No parla malament de ningú, no cal. La intensitat de la seva mirada, les pauses, els silencis. Assegut en una butaca  entapissada  de color vermell, amb una americana de color entre gris i blau fosc amb espiga, camisa blava i corbata amb ratlles de color blanc càlid i un blau molt clar, pantalons verds... el moviment de les mans, algunes vegades recolzant el cap en una d’elles, pensant, recordant... amb una mirada neta, amb ulls blaus que miren a la càmera, que ens mira a nosaltres, espectadors bocabadats de les històries, intimitats, relats, amistats que ens està explicant. Imatges de les seves pel·lícules, de les seves obres de teatre, sempre Shakespeare, com a bon actor angles. Imatges amb la Judi Dench, Albert Finny, Laurence Oliver, Maggie Smith, Derec Jacobi,... També parla amb cert agraïment de les seves aparicions en pel·lícules tant espectaculars i taquilleres com d’El Senyor dels Anells i El Hòbbit  interpretant el personatge de Gàndalf. Explicant anècdotes de ser un conegut actor de culta per un públic selecte, a ser un actor popular, admirat i perseguit pel gran públic.
Cap a la part final, podem veure les seves trobades en escoles, explicant i comentant fragments d’obres de teatre i fragments de la seva vida artística, es el  moment que recorda i ens diu que la seva germana i el seu marit eren mestres; el seu pare era predicador. D’aquí la  generositat de compartir la seva experiència, tant humana com artística.

També li podem veure la seva part coqueta i d’ego. Cap el final de l’entrevista, li pregunten: En que penses més?. Ell s’ho pensa, es passa la mà pels cabells i la cara i respon: amb la mort. I llavors explica com li agradaria que fos el seu enterrament.

Es una delícia escoltar a MacKellen. Es admirable veure com sense fer pràcticament res, ens dona molt, ens te enganxats mirant-lo i escoltant-lo amb curiositat i entusiasme entranyable,

Guillem Terribas Roca. Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. 

Mackellen: Playning the Part (GB 2017) 96 minuts.
Director: Joe Stephenson
 

*Temporada Alta / Cinema Truffaut 
15.12.2020

dijous, 17 de desembre de 2020

ESCACS AL DESTÍ de Lluís Llach. Presentació a Girona * Llibreria 22

El periodista Jordi Grau presenta a Lluís Llach i la seva darrera novel·la ESCAC AL DESTÍ a la Casa de Cultura de Girona, el 11 de desembre de 2021, en una presentació organitzada per la Llibreria 22 de Girona. Llach parla del llibre, de composar i escriure cançons i del moment actual tant social com políticament. Imatges i realització de Guillem Terribas

diumenge, 13 de desembre de 2020

Premi Falcó Carlemany a Guillem Terribas

El Fòrum Carlemany ha reconegut a Guillem Terribas

El Vicepresident del Fòrum Carlemany Enric Paredes, Guillem Terribas i el President del
Fòrum Carlemany, Francesc Bosch.

fundador i promotor de la Llibreria 22 i a Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, com a Falcó Carlemany i Soci d’Honor del Fòrum Carlemany 2020, respectivament. El reconeixement, que no s’havia pogut realitzar abans a causa de la pandèmia, s’ha realitzat aquest dijous 10 de desembre en un acte íntim i adaptat a les circumstàncies, a la Llibreria 22 de Girona i a la seu d’Òmnium Cultural a Barcelona.

Anualment es celebra la gala Fòrum Carlemany on es realitza el lliurament del Falcó Carlemany i el nomenament del Soci d’Honor. Aquest 2020 el covid ha impedit la celebració de la gala, però tot i així, el Fòrum ha volgut lliurar els guardons als qui ja havien estat els escollits.

El reconeixement Falcó Carlemany és un guardó que distingeix a la persona o entitat que, de forma molt especial, hagi contribuït amb la seva dedicació i el seu esforç a un projecte cívic i social. S’ha reconegut a Guillem Terribas, director de la Llibreria 22 de Girona, amb el Falcó de Carlemany 2020, per la seva dedicació a la ciutat de Girona, com a llibreter de referència i la seva contribució a la promoció, difusió i defensa de la cultura catalana.

El nomenament del Soci d’Honor s’atorga a aquelles persones físiques designades pel socis del Fòrum Carlemany, que s’hagin distingit per defensar els valors i principis del Fòrum Carlemany en la seva trajectòria professional. S’ha nomenat a Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, com a Soci d’Honor 2020, tant per la seva implicació social com per la defensa de l’empresa i de l’empresariat, valors que comparteix el Fòrum Carlemany.

En l’acte de reconeixement a Girona, que s’ha realitzat a la mateixa Llibreria 22 del guardonat, hi ha assistit Guillem Terribas i els president i vicepresident del Fòrum, Francesc Bosch i Enric Paredes, els qui li han entregat el guardó.

En l’acte de nomenament del Soci d’Honor, la presidència del Fòrum Carlemany s’ha desplaçat a la seu d’Òmnium Cultural per entregar el guardó als més propers a Jordi Cuixart. De la seva part, hi ha assistit la parella de Cuixart, Txell Bonet, Marcel Mauri, vicepresident d’Òmnium Cultural, Núria Basi representant d’Òmnium Cultural i Jan Molina director general d’Aranow, empresa de Jordi Cuixart. El president d’Òmnium, ha fet arribat un missatge d’agraïment al Fòrum Carlemany des de la presó Lledoners.

Alguns dels guardonats del Fòrum Carlemany dels últims anys han estat els germans Brugada, Sor Lucia Caram, el doctor Manel Esteller, Andreu Mas-Colell, la Fundació Gasol, Eduard Punset, Muriel Casals, Jordi Basté, Artur Mas, Antoni Bassas o Jaume Roures.
https://bit.ly/2WcABXy

Retall d'El Punt Diari 13.12.2020


Informació en el Diari de Girona 
https://bit.ly/2WcWPII




dissabte, 12 de desembre de 2020

Cinema Truffaut: NIEVA EN BENIDORM, full de sala.


Espanya, 2020
Direcció: Isabel Coixet
Intèrprets: Timothy Spall, Sarita Choudhury, Ana Torrent, Carmen Machi, Pedro Casablanc
Gènere: thriller dramàtic
Durada: 117 minuts
Idioma: anglès i castellà

EL TEMPS QUE PASSA

En el panorama cinematogràfic espanyol hi ha dos directors que fan pel·lícules que solen connectar amb el gran públicique són coneguts a fora, a l’estranger. Em refereixo a en Pedro Almodóvar ia la Isabel Coixet. El primer és més del país, vull dir que explica històries d’aquí i de vegades les fa internacionals, i la Coixet explica històries d’aquí i d’allà, la majoria de les vegades més pensades per al públic anglosaxó que per al nacional, l’espanyol. La Isabel, s’ha de dir, sempre ha tingut un aire anglès, cinematogràficament parlant, encara que això no vol dir que sempre li hagi sortit bé.
Nieva en Benidorm (2020) té alguna cosa dels germans Almodóvar, l’estètica, la llum, la fotografia i la música addicional. Si no sabessis que ells en són els productors, pensaries que la Isabel ha volgut copiar o fer un homenatge a l’Almodóvar. Parlant de música, l’original del film està molt ben aconseguida, mèrit del compositor Alfonso de Vilallonga.
Nieva en Benidorm podria ser un thriller, una història de suspens, una història d’amor… però també una crítica a l’especulació i a la vida dels turistes que viuen «alegrement» del sol, el mar i les nits boges de Benidorm. Quan vaig veure el film, aquesta visió de Benidorm em va fer pensar en el fantàstic curt de promoció que va realitzar en Salvador Sunyer i Vidal per al Festival Temporada Alta de l’any 2016, anomenat The Pleasure Island. S’ha de dir que en Sunyer Vidal tenia més mala bava.
Nieva en Benidorm podria ser la història d’un home solter, solitari, maniàtic, conformista i que es deixa enredar pel primer que troba.
De què va, finalment, Nieva en Benidorm? És la història d’un home a qui li agrada la meteorologia, saber quin temps farà i tot aquest món. Viu a Manchester en un petit pis, sol, i treballa en un banc. Concedeix crèdits a qui no els necessita i els denega a qui els necessita. Aquest és el pensament que té quan el banc, sense avisar-lo, el pre-jubila i no sap què fer del dia a dia rutinari que du. És aleshores quan recorda que té un germà a Benidorm i que li podria fer una visita. La primera mala impressió que li dona la seva arribada a Benidorm és que el seu germà no el va a buscar a l’aeroport, i havien quedat que ho faria; a més, hi fa un sol que et cega els ulls i no té res a veure amb Manchester, cosa que, com a aficionat i expert en meteorologia, el trasbalsa. Altres impressions són que els taxistes cobren molt més del convingut als turistes, que hi ha un personal i un ambient molt desenfrenat, de ganes de farra contínua, i que la comissària de policia se sap de memòria tots els poemes de la Sylvia Plath. 
De fet, amb molta tranquil·litat i amb el tot el temps del món, el fil conductor del film és la recerca del germà que ha desaparegut i el descobriment que és un pinta, un especulador i una persona indesitjable que no té res a veure ambla persona que ell coneixia. Tot això ho descobrirà amb una treballadora/sòcia del seu germà que treballa en un cabaret.
Amb tot això hi ha tres personatges que passen pel film d’una manera constant: una misteriosa dona de la neteja (interpretada per Ana Torrent),un home que busca metalls a la sorra de la platja i la Sylvia Plath, que va ser el primer biquini que la gent de Benidorm recorda haver vist, quan la poetessa hi va fer una estada l’any 1954. I el temps, molt important durant tota l’estona. El temps que dura la pel·lícula, el temps que interessa i obsessiona el protagonista i el temps que dona títol als diferents capítols de la història que ens vol explicar la Isabel Coixet.
Guillem Terribas Roca Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

dissabte, 5 de desembre de 2020

Deu anys d'Acocollona't! Festival de Cinema Frantàstic i de Terror de Girona

 L´Acocollona´t, la setmana de cinema fantàstic i de terror de Girona, celebra aquest cap de setmana deu edicions, una efemèride que aviat és dita i més amb els temps i pandèmies que corren. El festival va sorgir de la suma d´inquietuds d´un trident de lliurepensadors que, a principis de la dècada passada, va fer del curtmetratge, creant-lo, amb pressupost o sense, i sobretot reivindicant-lo com a espectador, un projecte vital. Aquest trident el formaven en Paco Cavero, el seu gran amic Jordi Martínez i un servidor. Per entendre la formació del festival cal agafar el DeLorean i viatjar uns quants anys enrere, al passat, quan jo mateix em trobava immers, colze a colze amb un grup de persones inigualables, en l´organització del Festicurts de Figueres, el primer festival de curts que se celebrava a la ciutat dels detalls. El Festicurts va dependre sempre massa de l´extrema il·lusió del seu staff per sortejar les evidents mancances d´un mínim espai d´exhibició, un fet que, amb el desgast produït pel pas dels anys, va esdevenir insuficient. De tot això, però, n´acabaria sortint el germen de l´Acocollona´t, perquè en Cavero, ?murri com ja era, va veure que si trasplantàvem l´essència del Festicurts -de qui també era col·laborador- a la capital, que anava més sobrada d´espais, la cosa aniria més rodada. L´enfocament als gèneres fantàstic i de terror sortiria de manera automàtica perquè com deia Lovecraft, el nostre gran ideòleg de referència: «La cabra siempre tira al monte».


A aquesta idea de nou festival s´hi va afegir aviat l´artista multidisciplinari banyolí Jordi Martínez i en Guillem Terribas, l´inefable capo del Cinema Truffaut, que va accedir a acollir-hi la proposta i a fer-nos de padrí administratiu davant les institucions, almenys fins que la criatura caminés pel seu propi compte. L´home de la 22, això sí, ens va exigir que a canvi li atorguéssim a ell el primer Premi Honorífic del festival, un ultimàtum que vam acceptar plaents. Bé, això últim potser no va anar així, però era per afegir una mica de marro a la història. I arribats a aquest punt, ja només ens quedava triar el nom, un detall que vam resoldre després de diverses sessions de brainstorming al Lapsus i a La Taverna, i que van culminar amb la ja coneguda fusió entre el verb «acollonir-se» i la cocollona, l´ésser llegendari gironí. A partir d´aquí, anar superant anys i obstacles com qualsevol cita cultural més, assolint petits reptes de la mà del Truffaut, que ja forma part indissociable del festival, com també dels cinemes Albèniz i el seu gerent, l´afable Josep Maria Pallàs, que si no el cito, m´excomunica, però també d´en Jep, l´Edgar, la Fany, en Pau i molts altres que hi han col·laborat perquè l´Acocollona´t arribés a deu edicions, just al punt de decidir renovar-se o morir. L´any vinent sortirem de dubtes. Però ara, si les circumstàncies ens ho permeten, gaudim d´aquest primer «acocodecenni»
Callahan Ruiz, publicat en el Diari de Girona 05.12.2020