dissabte, 27 de juny de 2020

Guillem Terribas

Callaham Ruiz. Foto: Guillem Terribas.
No recordo gaire bé quan el vaig conèixer. Fa tant de temps que el tinc interioritzat, que he oblidat el moment concret en què vam coincidir per primera vegada. Ja em perdonareu, sobretot ell –espero–, però en això i en els noms soc una mica com un polític, un desastre; em costa força recordar la fotografia, l'anècdota, allò que dona peu al feeling. Com em sol dir un altre amic amb una frase que m'he fet meva: «No em van estimular gaire quan era petit i ja se sap...». Per sort o per desgràcia, el que no he oblidat és que durant la segona meitat de la dècada passada, un grup d'amics i coneguts van organitzar a Figueres el Festicurts, un modest festivalet de curtmetratges. Si no vaig errat, el vam convidar com a membre del jurat d'una d'aquelles primeres edicions i, des de llavors, ja no vam deixar de rebre el seu suport desinteressat, centrat en el seu inefable i reconegut do de gents, o en els números de telèfon de la seva cobejada agenda, que pel cas vindria a ser el mateix. Tant és així que, entre d'altres, ens va ajudar a «segrestar» per a l'ocasió flamants celebritats del món de la interpretació, com Sergi López, o de tòtems cinematogràfics, com Ventura Pons. Sense cap mena de dubte, va ser durant aquells anys de vi, flaones i curts que vam acabar de forjar la nostra amistat, com en Rick i en Louis al final de Casablanca, una relació còmplice i directa amb el cinema com a nexe d'unió, que va anar eixamplant ­terreny amb el pas dels anys.
Guillem Terribas. Foto: Callaham Ruiz.

Des de llavors, el personatge en qüestió es va acabar vinculant a la meva persona, a les meves dèries, als projectes en els quals m'he anat emmerdant d'una o una altra manera: Scalletti: Girona connection, Acocollonat, Sant Martí i molts altres, alguns dels quals encara al forn. I no he estat l'únic. Mèdici gironí al qual és impossible no oferir-li prendre part, no demanar-li ajuda o consell, o simplement no voler tenir-lo a prop, pel que pugui ser. La seva afabilitat, el seu seny, la seva bonhomia i experiència donant empremtes i apagant focs, l'han convertit en un prohom com els d'abans, d'aquells al servei de tots i respectat per tothom. I heu provat de fer un cafè amb ell? Tothom que el veu el saluda! A Girona, que és terra d'esquerps! Per no parlar del seu innegable poder de la ubiqüitat. Paraula. «Quan sigui gran vull ser com tu», li he dit més d'una vegada. I el cabró riu. Ara fa uns anys que assegura estar jubilat però fa i desfà més que mai. I també escriu i fa de marit, pare i avi. El meu ídol després de Clint Eastwood. I Traci Lords. Les ciutats es fan grans en bona part pels personatges que hi neixen, que hi viuen, que se les estimen i que, sobretot, encomanen als altres el seu flow, la seva energia positiva. Girona és gran, avui, en bona part per ell, pel de La 22, pel «terrorista» cultural, pel del cinema Truffaut i la Creu de Sant Jordi. Per en Guillem Terribas. Però a ell tant li fa, tot això. Demà serà un altre dia.
CALLAHAN RUIZ , publicat en el Diari de Girona 27.06.2020