Demà serà un altre dia.

diumenge, 25 de gener del 2009

Un troç de conversa amb GUILLEM TERRIBAS, llibreter. Per ADA CASTELLS


A la Llibreria 22 de Girona no només hi ha literatura.
Hi venen autoajuda i, fins i tot, ‘e-books’,però fan la picada d’ullet als lectors exigents amb recomanacions, taula de suggeriments i una activitat cultural que ja els ha desbordat.
Terribas (Salt,1951) no vol dir que no a ningú. Va impulsar el
premi Llibreter, dóna el premi Casero i no para de fer presentacions.
¿Deu ser que és un malalt de literatura?.
En aquest tros de conversa se li detecten tots els símptomes.

Guilem Terribas. Això d’escriure és molt difícil. No acabaries maii suposo que hi ha un moment en què hasdedir prou.
Ada Castells. Sí, però un cop tens l’estructura de la novel·la, el procés d’anar revisant el to, el ritme, la sintaxi, la llengua...és molt gratificant, i sí, esclar, hi ha un moment en què has de dir prou.
G.T. És que, sino, t’estaries tot el dia rectificant.Pintant,per exemple,dius Pintaré el que jo veig”, però no et surt exactamentcomhovolies. Suposo que això també us passa molt sovint.
A.C. Sí, però tot això que estem parlant sembla que sigui el que preocupa menys.
La gran preocupació de molta gent que comença és publicar.
G.T. Això és un dels problemes que em trobo a la llibreria,potser perquè fem el premi Casero,potser perquè hi passen molts escriptors, hi ha molta gent que es pensa que tinc contactes o que sóc un lector que els pot dir alguna cosa... Em ve gent que vol publicar i em diuen que, si ningú els ho vol, s’ho publicaran ells mateixos.
A.C. Com si fos una amenaça?
G.T. Sí, i això és el més trist que hi ha: si al final als editors no els agrada,
autoeditar-s’ho. I per què? ¿És realment necessari amb els llibres
que arriba a haver-hi? Si t’agrada escriure, escriu,però no pensis mai a
editar. Si realment ets bo, ja t’arribarà el moment.No és fàcil: al García Márquez ningú li volia publicar Cien años de soledad, i el Cercas, abans de Soldados de Salamina, ja havia tret quatre o cinc novel·les. És la tossuderia de l’anar escrivint.Mira la Rodoreda: no li van donar el Sant Jordi per La plaça del Diamant.
A.C. ¿T’has pogut llegir les cartes que es van enviar amb el Joan Sales?
G.T. Sí,me l’estic mirant. Fantàstic! A mi m’agrada molt el Sales escriptor d’Incerta glòria: crec que és millor que La plaça del Diamant.
A.C. Són molt diferents.
G.T. Per a mi la gràcia de La plaça...és que està explicada amb una delicadesa
femenina que els homes no hem sabut explicar mai amb aquests detalls...
A.C. Bé,amb aquestes novel·les podríem tenir un exemple clar del que és la literatura femenina i masculina. És la mateixa època explicada per una dona i un home...
G.T. Els homes no en sabem.Som sensibles, però no sabem descriure situacions concretes d’una manera tan real i sense enrotllar-nos. La diferència dela Rodoreda són aquests detalls, fins i tot durs. Bé, el que estava dient és que al món editorial hi falta aquesta gent que et faci d’editor, i en Sales, fins i tot, era massa prepotent.
A.C. Amb la Rodoreda, gens.
G.T. Perquè ella tenia un caràcter...
A.C. I perquè l’admirava i la respectava com a escriptora.
G.T. Li deia “Això no ho has de fer, això sí”, i aquesta figura ara no hi és:
és elmalde la literatura. Joan Sales editava cinc, deu llibres a l’any, que és una mica el que estan fent petites editorials, per exemple 1984,que es
treballen el material i agafenuns traductors adequats,o LaCampana,
també. La Isabel Martí no edita res si a ella o a l’Espinàs no els agrada.
Tant en Porta com en Terricabras ho expliquen. T’ho fan reescriure, si cal.
Per a mi això és un editor.En Vallcorba també ho fa bastant. Ostres com m’enrotllo!
A.C. No, no ja està bé, però això que dius demana temps. Potser una de les coses positives d’aquesta crisi serà que les coses s’aclariran.
G.T. Sí, és curiós.Aquest any, com a llibreter, el veig molt bé,perquè els editors estan tan acollonits que frenaran i es miraran més bé què publiquen, i nosaltres ens ho podrem mirar més bé.És una mica el que tu deies. Jo penso el mateix. Tots en sortirem més beneficiats.
A.C. Per això hauríem de tenir un lector més exigent.
G.T. Perdona que em faci autoreferència, però en aquell llibret que vaig publicar [Demà serà un altre dia (Ara Llibres)] ja parlava del fet que tots hem abaixat una mica la guàrdia. Els editors ni es llegeixen tots els originals, els llibreters cada cop posem més en primera línia el que es ven segur i el lector, davant d’això, cada cop és menys exigent, i la prova és que llegeixenen Martí Gironell o l’Ildefons Falcones. S’agafen a històries escrites d’una manera molt llegidora per dir:“No m’ha estat difícil i, a més, sé història”, cosa que és mentida.
* Publicat en el Suplement de Cultura, del diari Avui del dia 19/01/09
A la Foto: Ada Castells.

dijous, 22 de gener del 2009

Les 10 millors pel·lícules del 2008, segons el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona






El Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona escull “L’heure d’été” d’Olivier Assayas com la millor pel·lícula del 2008.
Com cada any, el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona s’ha reunit per decidir, en una sèrie de votacions entre els seus membres, quines han estat les millors pel·lícules projectades a les pantalles gironines al llarg del 2008.

El resultats de les votacions, en què cada membre atorga d’un a deu punts per a cada pel·lícula, el resultat ha estat aquest:

- 1) L’heure d’été / Las horas del verano, d’Olivier Assayas.(48 punts) -7 vots-

- 2)El cant dels ocells, d’ Albert Serra. (46 punts) -6 vots-

- 3)El somni, de Christophe Farnarier. (34 punts) -5 vots-

- 4)The dark knight / El caballero oscuro, de Christopher Nolan. (34punts) -7 vots-

- 5)No country for old man / No es país para viejos, de Joel i Ethan Coen(32 punts) -6 vots-

- 6)4 luni, 3 septimini si 2 zile / 4 meses, 3 semanas, 2 dias, de Cristian Mungiu (31 punts) -5 vots-

- 7)The happening / El incidente, de M. Night Shyamalan (25 punts) -5 vots-

- 8)There will be blood / Pozos de ambición, de Paul Thomas Anderson (23 punts) -3 vots-

- 9)Coeurs / Asuntos privados en lugares públicos, d’Alain Resnais (21 punts) -4 vots-

-10)We own de night / La noche es nuestra, de James Gray (19 punts) -3 vots-

Aquest any han votat: Jordi Camps Linnell, Ramon Girona, Íngrid Guardiola, Imma Merino, Àngel Quintana, Edmon Roch, Marta Sureda, Guillem Terribas i Paco Vilallonga.

D’aquesta manera, la darrera obra del director francès Olivier Assayas, L’heure de l’été, s’ha erigit com a la millor pel·lícula projectada el 2008 a les comarques gironines.
En segon lloc, trobem El cant dels ocells, tercera pel·lícula del banyolí Albert Serra, en que retrata el viatge dels tres reis orients cercant el messies esperat.
I en tercer lloc tenim un empat, per una banda el documental revelació de la temporada, El somni, de Christophe Farnarier, amb l’últim passeig transhumant d’un pastor per terres gironines; i per l’altra banda el film d’acció The dark knight, de Chirstophe Nolan, la seva segona part de Batman.
* Nota de Premsa del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona ( Cinema Truffaut)

dimecres, 14 de gener del 2009

L'any 9 i els llibres...


Amb les xifres a sobre la taula sembla que es compleixen les prediccions que vaticinaven el llibre com un regal econòmic, una bona alternativa d’oci que surt bé de preu, sobre els 20-25 euros, i que té una percepció de valor molt més alta que la d’un altre objecte més banal. Les vendes s’enfilen fins a un 7% sobretot en infantil amb grans èxits com els de Gerónimo Stilton.
Però la campanya de Nadal ja s’ha acabat i ara caldrà veure què passarà al gener i febrer, considerats tradicionalment mesos durs. Els llibreters tornaran ràpidament llibres per finançar unes novetats en uns mesos especialment fluixos que es veuran agreujats més que mai per la crisi. I és que aquest any, els editors haurem de publicar menys i millor, caldrà ser innovadors i imaginatius amb les campanyes de promoció i ens haurem de pensar dues vegades si reeditem un títol o no. La revolució en els hàbits de consum que suposa aquesta crisi, a diferència de la del 92, farà que les empreses es replantegin les seves polítiques de preus i que en el sector del llibre es traduirà en un augment espectacular de les vendes en butxaca on es fa més evident la relació qualitat-preu.
L’altre dia parlava amb un amic llibreter que em deia que aquest any seria molt bo per a ells. La raó és que quan els editors estem espantats anem amb molta més cura i, per tant, ja no reben un allau de novetats. La moderació els permet gestionar amb calma, pensar, actuar, en definitiva vendre millor.
Sigui com sigui, ens espera un any ple d’incerteses però alhora estimulant pel nostre sector i això sempre està bé.

Glòria Gasch, editora d'Ara Llibres
(Publicat el 12/01/09 en el blog de Jordi Cervera.)

09, ANY ELECTRÒNIC



Aquest serà l’any del llibre electrònic. Per Nadal Happy books i la Llibreria 22 han posat a la venda els primers aparells lectors, e-reader per anar-vos familiaritzant amb l’argot, a la vegada que s’han llençat els primers títols en castellà. D’aquí a tres setmanes ja estaran disponibles els primers llibres en català. Seran Angle editorial, Bromera i Cossetània, tots tres agrupats a la plataforma Edi.Cat els que tindran el mèrit de ser pioners en l’e-book català. Cada editorial posarà 15 títols a la plataforma CyBook en una clara aposta de futur. Quan a l’abril El Corte Inglés inundi el mercat amb el lector de Sony,a uns 350 euros, ells ja volen tenir un peu a cada maquineta. L’operació no és senzilla, els canvis constants de l’electrònica faran que, d’entrada, fer negoci sigui complicat, però l’e-book és una eina que fomentarà la lectura i, per tant, la difusió dels llibres en paper que seguiran dominant el mercat.
Qui ha de millorar per mantenir l’hegemonia a les noves plataformes és Google. A hores d’ara la seva famosa biblioteca digital no rutlla. Els llibres estan escanejats en PDF, la descàrrega es fa lenta i feixuga i no hi ha manera de tocar la lletra ni la mida. Així de poc serveix la virtualitat.
I parlant de mitjans electrònics, TV3 està preparant el programa cultural tant reclamat des d’aquestes pàgines. Antoni Tortajada (Històries de Catalunya) i Jordi Punti en seran els responsables. Per la seva banda, Catalunya Ràdio havia d’editar un llibre commemoratiu dels 25 anys. El llibre està escrit i lliurat als responsables de l’emissora, però les celebracions ja han acabat i no hi ha noticies del llibre. Estarà a la xarxa? Que deia inconveniències?
RAFAEL VALLBONA (Tendències, El Mundo *9 de gener 2009)

diumenge, 4 de gener del 2009

Que bonic és viure


Espero el 22 de desembre amb impaciència. No pas per la loteria de Nadal. Més aviat perquè aquest dia ha estat instituït per la gent del Cinema Truffaut com la Diada del Que bonic és viure! It's a Wonderful life!, ¡Qué bello es vivir! o Que bonic és viure! és una pel·lícula que fa plorar. Com més la veus, més t'emociona. En comptes de quedar-ne immunitzat, patatxap, vinga plorar i singlotar.
Té aquell esperit nadalenc que dura de Nadal a Sant Esteve. Això sí!
La pel·lícula que projectarà el cinema Truffaut cada 22 de desembre a les deu de la nit va ser dirigida per Frank Capra el 1946. La protagonitzen James Stewart, Donna Reed, Lionel Barrymore i Thomas Mitchell. Del director, us convido a llegir Frank Capra, de Ramon Girona. Jimmy Stewart fa d'un home que tothom aprecia, però desafortunat. De la Donna Reed i del seu paper al film preferiria que n'escrivís l'apassionada Imma Merino. Lionel Barrymore interpreta el banquer Henry Potter, que es fa odiar, que roba, arruïna, fastigueja i sempre sura. I de Thomas Mitchell: tots som víctimes de senyors Potter. Escolteu: el film és apte per a qualsevol crisi!
Procuro veure-la cada any, a la tele, amb la família o amb amics. El 22 de desembre del 2008 la vaig disfrutar per primer cop en pantalla de cinema, al Truffaut: una millora colossal. Vet aquí, els inefables Guillem Terribas, Àngel Quintana, Jordi Camps L i l'Imma, van idear la diada: Que bonic és viure!
SALVADOR GARCÍA-ARBÓS
El Punt 03/01/09



dissabte, 3 de gener del 2009

Noms de Nadal i Cap d'Any



JOAQUIM NADAL I FARRERAS
Puc dir, però, que malgrat les turbulències meteorològiques, amb pluja i neu generosa, i amb un temporal de llevant com mai no n'havia vist cap, m'ha quedat temps per caminar vagarosament per Girona i per trobar alguns moments de calma i recolliment a casa.
He pogut escoltar els Onze Nadals i un Cap d'Any de J.V. Foix, que ens ofereixen en una nova edició il·lustrada i amb gravació sonora, la Fundació Foix i l'Editorial Eumo. Seguint atentament els versos he pensat en l'article de la setmana passada d'en Narcís Comadira a El País, recordant el primer "Nadal" i l'impacte de la seva lectura de llenguatge planer i clar, complex alhora, amb la força d'uns conceptes comuns i familiars fins a la transparència més absoluta. És el que vam comentar una estona amb en Modest Prats i en Guillem Terribas, tot esmorzant al Neptú del carrer de les Hortes, tot pensant ja en la seva primavera romana i el pelegrinatge toscà d'en Modest, tant iniciàtic en el record, com aquell primer "Nadal" d'en Comadira llegit al seminari per recomanació del mateix Modest.
Després, dimecres d'aquesta setmana, amb un cel blavís i més obert que els dies anteriors,però encara amb el terra moll de pluja i humitat, vaig fer un recorregut més pausat encara. A la Força vaig visitar una vegada més en Joan Cortés, que no para de comprar i vendre. Pensant en els dies que vénen hi vaig comprar, a molt bon preu, el Llibre dels Sants Reis d'Orient, una antologia de la Selecta, triada per Baltasar Coll i editada l'any 1952. La fulla d'alzina i el gla es retallen en un cel d'estels anunciadors i orientadors, i ?obren un món poètic al voltant d'aquest cicle ple de tendresa i ingenuïtat infantil. I també les Cançons del color del temps, de Maria Castanyer, un poemari editat a Girona l'any 1949 amb il·lustracions de Joaquim Pla i Dalmau.
Aquests dies ens falta més que mai en Joaquim, i reprenem, com cada any, les seves Estampes de Girona, també editades a Girona el mateix any 1949 i plenes de suggerents imatges i dibuixos sobre les tradicions de tot l'any i amb singular dedicació a les festes de Nadal. Però el món dels dibuixos no ens desvia de la intensitat de la poesia de la Maria Castanyer que ens diu: "He obert de bat a bat la gran finestra / del meu jardí més íntim, amics. / Jo us prec, si us plau, de trepitjar en silenci / no hi desvetlléssiu ocells adormitsÉ".
Vaig esmorzar a l'Artusi, després de veure i desitjar bon any nou a l'Anna Dalmau, que em va donar la seva felicitació, un dibuix del seu pare, i també una felicitació de l'Ernest Dalmau i la Rosa, que és un altre dibuix, aquest cop amb la creu que presideix la plaça que veig cada dia des de casa quan surto al balcó i miro primer l'horitzó llunyà de la gran bastida de la Catedral i després recorro els racons més íntims i clars de l'arquitectura de Sant Pere i els xiprers de la plaça i la creu. També em donà l'Auca de la Catedral de Girona, amb guió i quartetes d'en Jordi Dalmau i il·lustracions de diversos artistes de Girona, convocats pels amics de la Unesco de Girona per retre un merescut homenatge a en Carles Vivó i Siqués, a qui la ciutat li deu encara un reconeixement més explícit i una recopilació de la seva biografia d'artista, d'activista i de crític. Vivó va ser, sens dubte, l'expressió més genuïna a Girona d'una combinació entre art popular, costums i tradicions, i un esperit crític fet de delicada ironia finament aplicada als seus dibuixos i a totes les seves activitats, un punt teatralitzades i arrelades fortament en un imaginari col·lectiu riquíssim i rescatat per ell mateix, una i mil vegades.
Estic segur que la Clara Bacquelaine, la Mònica Aymerich, en Joan Baron, ?l'Isidre Vicens, l'Anna Estadella, en Martí Rosés, en Guillem Terribas, en Josep Duixans, l'Ernest Dalmau, la Mercè Huerta, en Vicenç Pijaume, en Bep Marquès, en Santiago D. Roca Costa, la Meritxell Ramos, l'Albert Casellas, la Roser Balló, l'Ernest Dalmau Pallerols, la Mar Vivó, la Montserrat Vidal de Llobatera, en Joan Vallès, en Manel Baulida, en Domènec Fita, en David Vivó i la Ció Abellí, que han contribuït a aquesta Auca han fet reviure el record, la imatge i la petjada d'en Carles Vivó, i que els seus fills, en David i la Mar, i la Dolors Codina hauran experimentat potser el mínim escalf ciutadà que necessitaven per sentir-se reconfortats aquests dies.
Després d'esmorzar vaig passar d'esquitllentes pel pont de les Peixateries, que és on de petit els meus pares sempre em deien que hi havia l'home dels nassos i com que no el vaig saber veure me'n vaig anar a fer un recorregut per les obres de l'hospital de Santa Caterina, fent temps per anar a Stein a recollir un encàrrec i dedicar un desig de bon any a en Feliu Matamala a través d'una de les seves nétes, que em va explicar que aquests dies de Nadal havia estat una mica atrapat. Tota una vida de més de noranta-sis anys farcida de catalanitat per tots costats.
Al carrer de les Hortes, tornant ja a casa, en Carles Mascort em posà al corrent de les darreres novetats de la cavalcada que es prepara per esperar, la nit estelada del cinc de gener, els Tres Reis d'Orient. Reprenc el llibre de la Selecta que vaig comprar i de Maria Antònia Salvà agafo la Salutació:
"Salut, bon any i bon dia, / que l'amor porta alegria! / I d'amor ben rics i plens, / a l'Infant de l'Establia / ofrenen la Poesia / que és or i mirra i encens."
(Publicat en el Diari de Girona el 02/01/09)
Foto: Neus Chordà.


NO APAGUEU ELS LLUMS



Fa anys, molts anys, em van explicar una mena de paràbola sobre la crisis. La història passava a Estats Units, on pràcticament sempre s’inicien les crisis modernes.
La cosa anava sobre una restaurant de carretera, portat per un matrimoni amb un fill. El restaurant era senzill i la família treballant moltes hores, anava fent. El fill amb els anys, el van enviar lluny a estudiar. No volien que fos com ells. Volien que tingués una bona carrera, com la d’economista.
Amb els temps i amb esforç, el restaurant va anar prosperant. Aquell petit parador a peu de carretera va anar agafant fama, sobretot pels camioners que hi feien parada per dinar i sopar. La feina era tant, que el matrimoni sol ja no donava l’abast. Per aquest motiu van haver de contractar personal, fer ampliacions. Arreglar un ampli aparcament per la gran quantitat de cotxes que s’hi paraven. Van posar un gran rètol lluminós que anunciava el restaurant. El negoci els hi anava molt bé.
El fill, es va anar fent gran i quan va obtenir el títol d’economista, va visitar a els pares i ho van celebrar. El fill, els hi va comentar que a la gran ciutat, nord enllà, hi havia molta crisis, que moltes fàbriques havien de tancar. Molta gent anava a l’atur i la cosa estava molt malament. Els va aconsellar que havien de començar a retallar despeses. Que el rètol era innecessari. Que el personal era molt costos i que s’havia de reduir, que les coses no estaven per llançar els diners. Els pares davant dels savis consells del seu fill, van anar fent el que ell els hi havia dit: Van treure el rètol, van començar a acomiadar personal, el menjar que compraven ja no era de tanta qualitat. Van deixar de posar estovalles de roba i les van substituir per les de paper...
Amb tots aquets canvis, en poc temps van notar que la feina anava baixant. Que ja no s’hi parava tanta gent, que l’aparcament era mig buit. Una nit, sols en el restaurant, sense personal i clients, el matrimoni es van mirar i el marit va dir: ho veus que ens ha anat bé enviar el nostra fill a estudiar economia, gràcies a els seus coneixements ens hem assabentat de que hi ha una forta crisis en el país.
Un consell pel 2009: per gota que es pugui, no apagueu els llums, no elimineu rètols i conserveu el personal. I guieu-vos per la vostra intuïció i experiència.
Guillem Terribas Roca.
Foto: Maria Otero
(Publicat en El Punt el dia 31 de desembre de 2008)