Més enllà del Truffaut: quan el preu del concurs públic marca la diferència

Les escletxes al sistema de licitacions són múltiples, des d'una microempresa d'enginyeria que guanya el pla d'internacionalització de l'Ajuntament de Girona fins a la impressió d'una revista local a Lleó

Foto:David Borrat

La llei de contractes al sector públic es fonamenta sobre els principis de lliure concurrència i igualtat d'oportunitats. A totes les licitacions de l'administració pública catalana s’hi pot presentar qualsevol empresa, entitat o persona d’arreu de Catalunya. També de l'Estat espanyol i de qualsevol país de la Unió Europea. Els tribunals d'adjudicacions són molt exigents i no accepten cap criteri que discrimini per raó de procedència o nacionalitat. Ara bé, aquests concursos públics, necessaris per garantir la transparència i evitar les concessions a dit, a vegades es resolen en adjudicacions sorprenents, amb decisions difícils d'entendre per la ciutadania i el teixit empresarial local.
A Girona, recentment ha aixecat molta polseguera el cas del cinema Truffaut, un establiment municipal gestionat durant més de 25 anys pel Col·lectiu de Crítics, entitat sense ànim de lucre molt vinculada a la cultura gironina que durant tot aquest temps ha fet néixer i créixer una programació de cinema d’autor en versió original. En el millor moment de la sala, amb rècord d’espectadors, l’Ajuntament ha tret a concurs la prestació del servei i l'ha guanyat una empresa de Cambrils (Baix Camp), que proposa un projecte molt similar a l'actual, però amb una oferta econòmica 4.000 euros més baixa. El plec de condicions ha donat prioritat al criteri econòmic i no ha valorat aspectes com la trajectòria, el vincle amb les entitats de la ciutat o la gestió desinteressada del Col·lectiu. Tot plegat ha generat rebombori i ha posat sobre la taula les tensions del sistema de licitacions públiques per valorar projectes culturals i del tercer sector. I el cas del Truffaut no és l'únic.
La Revista de Girona és una publicació que edita bimestralment articles sobre tota mena de temàtiques relacionades amb les comarques gironines. Depèn de la Diputació de Girona i totes les seves activitats surten a concurs, des de la direcció i la coordinació fins a la impressió o el disseny. Ara, justament, s’ha de renovar la direcció i la coordinació de la capçalera, i al concurs públic s’hi ha presentat una empresa de Barcelona, de manera que es podria donar la paradoxa que la Revista de Girona es coordinés des de Barcelona. També s’ha renovat el contracte d’impressió, que actualment recau en la Impremta Pagès, d’Anglès. Però, entre 2021 i 2025, l’empresa adjudicatària d'aquest servei va ser Editorial MIC, de Lleó, així que cada dos mesos les maquetes s’enviaven a Castella i els exemplars tornaven impresos cap a Girona.
"La veritat és que sovint ens veiem afectats pel fet que el mercat estigui obert a tot Espanya, ho assumim amb certa resignació. Preferiríem que les administracions catalanes prioritzessin més el teixit empresarial del territori, especialment tenint en compte que altres comunitats autònomes treballen activament per retenir els concursos dins del seu àmbit", explica a l'ARA el propietari gironí d'una impremta. I continua: "Això es percep com una pèrdua d’oportunitats i entristeix el conjunt del sector de les arts gràfiques, sobretot tenint en compte que el transport posterior implica una petjada ambiental més elevada". 
Comunicació local a 100 km de distància 
Un altre cas paradigmàtic és el de la comunicació institucional d’ajuntaments petits, que no tenen pressupost per contractar personal en plantilla i posen el servei a concurs. En moltes ocasions acaben guanyant, també amb l’oferta econòmica més baixa, empreses grans situades a quilòmetres de distància. A les comarques gironines, per exemple, s'ocupa de la comunicació de la Jonquera, Begur, Roses, Camprodon o Pals una mateixa empresa de Sant Cugat del Vallès. El periodista llagosterenc Marc Sureda, soci fundador de l'empresa de comunicació local Notidig i del portal Canal Ajuntament, coneix de prop el tema.******Amb el seu equip i diversos col·laboradors sobre el terreny treballa amb una desena de consistoris gironins, d'entre 100 i 15.000 habitants. "Hi ha algunes coses que sí que es poden fer a distància, però s’hauria de millorar la redacció de clàusules per afavorir la capacitat de resposta en 30 minuts o un radi d’actuació de 30 o 40 km. No té sentit haver de fer 250 km per anar a fer una fotografia. Aquestes coses haurien de puntuar, igual que l’idioma", argumenta. La llei de contractació sí que permet incorporar condicions com aquestes en el plec de les bases, però molts tècnics i secretaris d'ajuntaments opten per la fórmula genèrica i les eludeixen.*****A més, Sureda defensa la importància de la proximitat en la comunicació d'un ens local: "És un tema prou delicat per no conèixer el territori, com funcionen les institucions, la realitat del municipi, qui governa, les entitats... Tot això no es valora". I, sobre el pes de la valoració econòmica a la baixa, manifesta: "Hi ha qui rebenta els preus i així no es pot oferir un servei de qualitat. Quan el preu compta un 50% o un 60%, ja no m’hi presento. Amb aquest sector no ens farem rics, però s’ha de pagar bé perquè surtin els números per a tothom". Finalment, el professional lamenta que quan es renova un concurs, molts licitadors prenen com a referència el preu de l'anterior guanyador sumant l'IPC i el baixen una mica més, i així successivament cada 4 anys. "Ens estem tirant pedres a la teulada", conclou.

Aniol Costa Pau publicat a l'Ara 07 de maig 2026 (fragment) 

Mon Marquès, l’educació per a un món millor

Gran homenatge a Salomó Marquès, home savi i bo.

Va ser un acte emocionant, a l’altura del que mereix l’homenatjat, un home savi i bo, com es va dir ahir a la tarda moltes vegades i de diverses maneres sobre Salomó Marquès i Sureda, a l’auditori Josep Irla de la Generalitat a Girona, ple com poques vegades ho ha estat. Organitzat pel Nucli Paulo Freire de la Universitat de Girona (UdG), l’homenatge a Salomó Marquès –complementat amb un llibre–, Mon per als seus molts amics, van ser dues hores en què persones properes a ell, des de diferents cares de la seva figura polièdrica, li van agrair la feina, el tarannà i la voluntat irrenunciable de voler fer “un món millor”, amb en Mon assegut a la primera fila, al costat de la seva companya de vida, Montse Terrades, ell lluint el seu mig somriure etern per intentar assimilar de cop tanta demostració d’afecte. Mestre de mestres, catedràtic emèrit d’història de l’educació, primer degà de la Facultat de Ciències de l’Educació de la UdG, impulsor de Justícia i Pau a Girona i d’altres iniciatives solidàries, Marquès (l’Escala, 1942) és, com va dir l’alcalde de Girona, Lluc Salellas, al final de l’acte, un referent que transcendeix la ciutat i el país.

Després de la intervenció inicial del pedagog Xavier Besalú, conductor de l’acte, en què va destacar “l’ estudi minuciós , pacient, sempre inacabat” de Marquès sobre l’exili dels mestres republicans –“Va fer aquesta recerca per imperatiu moral i sentit cívic, no per fer currículum”–, s’hi va projectar un vídeo de Pep Caballé sobre la vida de Marquès. Tot seguit van començar els testimonis: Pere Domènech, que va ser company seu al seminari i és ara rector de les parròquies d’Olot, va destacar “l’esperit educatiu i de servei” de Marquès i els seus “valors cristians en favor dels més dèbils”, així com l’estret vincle que tots dos van tenir amb Modest Prats. Anna Bover, gran referent de l’escoltisme gironí, del qual Marquès també ha estat historiador, va parlar d’ell com d’“una persona sempre participativa i col·laboradora”. Mònica Thomas, directora de Justícia i Pau a Girona, va subratllar que la manera que Marquès ha tingut per intentar transformar la societat ha estat “sembrant consciència i esperança”. L’exalcaldessa Anna Pagans, que el 2010 va encarregar a Marquès el pregó de les Fires, li va agrair el seu “immens compromís educatiu amb la ciutat”, i la bibliotecària Imma Pagès, que no hi va poder assistir, li va transmetre un missatge d’agraïment en nom de moltes generacions d’alumnes. Tot seguit, els músics Pau i Marc Marquès, nebots d’en Mon i antics membres d’Umpah-Pah, van cantar amb tot el públic Abril 74, que Lluís Llach va dedicar a la Revolució dels Clavells portuguesa del 1974, el mateix any que es van casar Marquès i Sureda. També, més tard, van interpretar Al alba, de Luis Eduardo Aute, convertida en himne contra la pena de mort, una de les causes que va mobilitzar Justícia i Pau.
El professor Jordi Feu va dir que Marquès és un gran exemple de mestre perquè “sap molt, ho sap explicar i inspira els altres”. Josep González-Agàpito, catedràtic emèrit de teoria i història de l’educació de la UB, es va referir al seu amic com a referent de “la tasca educativa que no només forma persones, sinó que les desperta”. Una altra neboda i exalumna, Marta Marquès, va recordar el Mon més familiar, i Joan Colomer, mestre d’adults i company de Marquès a la primera promoció de pedagogia de la UAB, va dir que són més necessaris que mai referents sòlids com en Mon en “una societat líquida amb memòria de peix”.

En el bloc final van intervenir les autoritats: el bisbe fra Octavi Vilà; el rector de la UdG, Josep Calbó; Gemma Geis, en nom de la Diputació, i Sílvia Paneque, representant el govern, a més de l’alcalde, tots ells oblidant les seves diferències per agrair a Salomó Marquès tot el que ens ha ensenyat com a societat.
Xavi Castillon, text i fotos, publicat eb el Punt Avui 09.05.2026 

El Truffaut com a evidència

L’adjudicació de la gestió del cinema municipal Truffaut es troba paralitzada. L’ha aturat la presumpta intel·lectualitat gironina amb el Col·lectiu de Crítics del Cinema al capdavant. Segons les informacions que puntualment ens ha ofert Diari de Girona, una vegada oberts els plecs de la licitació, l’Ajuntament de Girona s’ha trobat que l’esmentada gestió sortia del Barri Vell i se n’anava cap a Cambrils. El darrer a assabentar-se’n, com sempre, ha estat l’alcalde Lluc Salellas, de Guanyem Girona-CUP, que s’ha explicat amb el seu habitual desordre mental, deixant caure, pel que es veu, que si l’esmentat col·lectiu no apareixia com l’afortunat era per «culpa» dels tècnics municipal; és a dir, l’«absurd burocràtic» en paraules d’una columnista de Barcelona que ha escrit al dictat dels que creuen que «es troben pretesament ungits de bondats absolutes», com digué en Jordi Martinoy i Camós en aquestes pàgines. És una opinió meva; no d’en Martinoy.

Imatges de la sala 2 del Truffaut. Foto ACN

 Aquest passat dimarts vàrem saber que la mesa de contractació –nomenada pels que manen al Consistori de la nostra ciutat- s’ha decantat per l’empresa Rambla de l’Art-Cambrils IAE, com no podia ser d’una altra manera atès el plec de condicions -també aprovat pel govern tripartit de l’Ajuntament– i les ofertes fetes pels candidats. En conseqüència, tot sembla dir que serà aquesta l’adjudicatària del servei i no pas el Col·lectiu de Crítics de Cinema. El mot «col·lectiu» queda molt bé perquè s’inspira en allò de la col·lectivització de la Segona República i sona a esquerranós; i perquè, com el cas de Temporada Alta, suggereix que no hi ha ànim de lucre al darrere, però la pretesa intel·lectualitat gironina s’ha trobat que la llei aplicable –la de contractes del sector públic de 2017– té com a finalitat la d’afavorir les petites i mitjanes empreses que no s’avergonyeixen de ser-ho. Vaja, que no ho dissimulen amb noms que queden bé davant la sempre atribolada població.

  De totes maneres, amb l’afer Truffaut s’ha vist el llautó d’alguns: per exemple, el relatiu al Col·lectiu de Crítics de Cinema i al seu marmessor, digueu-m’ho així, l’activista cultural i llibreter jubilat Guillem Terribas. Aquest, després d’haver fet una llarga migdiada al sofà dels alcaldes Joaquim Nadal i Anna Pagans, fou patrocinador de Guanyem Girona-CUP. Ara, que s’ha vist deixat de la mà del tercer de la nissaga Salellas, ha regirat terra i cel perquè li sigui atorgada la gestió del cinema municipal per part de l’Ajuntament ni que sigui saltant-se els principis d’igualtat, de competitivitat, de transparència, d’intersecció de l’arbitrarietat, de submissió a la llei, etc., atès que la gent d’esquerra són bondadosos per naturalesa. Acompanyarà Terribas a Salellas en el desviament de la llei fins a les últimes conseqüències o farà com sempre, que és desaparèixer de l’escenari quan s’apagui el llum? No crec que l’alcalde de Girona se la jugui. En Salellas fins i tot podria cantar missa en llatí per seguir com a alcalde, però no el veig saltant-se la llei a consciència que ho fa. Tindria conseqüències penals.

Diguem-ho clar: el Col·lectiu de Crítics de Cinema va començar a perdre l’adjudicació el dia que s’aprovaren les seves bases. Són aquestes les que regulen la nova adjudicació i aquestes, les bases, pengen de la llei de contractes del sector públic de 2017, com ja s’ha dit, la qual deriva al seu torn de dues directives europees i té per objectiu garantir la transparència, l’eficiència i la major relació qualitat-preu. Que Salellas i els seus podien haver aprovat unes altres bases? Per descomptat que sí, però una vegada obertes les pliques, les cartes es troben obertes al damunt de la taula pública, i, si bé es pot ajornar l’acte d’adjudicació, aquest ajornament mai no serà etern ni tampoc revisable. Per tant, els autoanomenats intel·lectuals de Girona tenen les de perdre. És bo que l’amiguisme tingui el seu aturador en la llei.

José López de Lerma, publicat en el Diari de Girona.

* No cal fer cap comenari sobre el que diu i pensa el que ha escrit aquesta opinió. 

A propòsit del Truffaut

Paco Vilallonga i Guillem Terribas amb el cartell dels 10 anys del Truffaut. Foto: Manel Lladó.

De tot aquest desgavell del concurs per la gestió del cinema Truffaut de Girona hi ha coses inexplicables. Algunes ja s’han anat comentant a la premsa i a les xarxes. És recomanable la lectura de l’article de Jordi Serrano, publicat en El Punt Avui el 14 d’abril passat, en el qual afirma de manera taxativa: “L’Ajuntament de Girona ha comès un error polític, tècnic i burocràtic enorme. La solució era un conveni.” Hi ha moltes més aportacions interessants en aquesta desafortunada història, com ara la carta de suport de l’Acadèmia del Cinema Català que ja ha estat signada per més de 6.000 persones o l’article El Cinema Truffaut i l’absurd burocràtic d’Íngrid Guardiola, a l’Ara. Perquè el que resulta més lamentable és la incapacitat d’una administració (entesa com un tot: polítics, tècnics, funcionaris...) per valorar la feina des de fa més de 25 anys del Col·lectiu de Crítics de Cinema, un grup de persones que han treballat per amor a l’art, sense buscar un interès o una plataforma de promoció personal. Si Catalunya aspira a arribar a ser com la de l’1 al 3 d’octubre del 2017 (amb tots els dubtes que el futur vagi cap aquí) és per la gran capacitat de la societat civil de liderar els moviments ciutadans, des de l’associacionisme i les entitats. Ho vaig albirar als anys setanta quan tot estava per fer i tot era possible, organitzant cursets de català, conferències polítiques o recitals de cançó. L’activisme es pot fer des de molts fronts com ara les revistes locals, els grups de teatre, les colles excursionistes, castelleres, sardanistes o de gegants i capgrossos. La gestió del cinema Truffaut no havia de subhastar-se en un concurs, ni per la feina feta ni pel tema econòmic. Quan hi ha dèficit l’Ajuntament el cobreix i quan hi ha beneficis retornen al municipi, cosa que no passarà amb una empresa privada. El Truffaut no existia abans de parir-lo el Col·lectiu de Crítics, no era res. El model de funcionament és únic i l’ha creat, decidit i gestionat el Col·lectiu. Si l’Ajuntament considera que s’ha de canviar aquest model d’èxit, el que no es pot fer és aprofitar-se de l’essència i i posar-la en safata de plata a un nou gestor. Si no s’aconsegueix resoldre aquest cul-de-sac, el col·lectiu podria dir fins aquí hem arribat, creu i ratlla, foc nou. Es tanca una porta i des de la societat civil se’n podria obrir una altra.

Opinió en el Punt Avui 01.05.2026 de Joan Ventura.  

Sobre ‘Dylan i el cinema’. Les màscares de Dylan en la música, la vida i també el cinema

Àngel Quintana presenta el llibre ‘Dylan i el cinema’ (Enderrock Llibres), sobre un aspecte poc estudiat del músic, acompanyat per Carme Pardo i Mazoni. 

Àngel Quintana observa des de la cantonada amb ulleres fosques l’actuació de Mazoni X.C.

“En aquest llibre he pogut parlar de dues de les meves grans passions: el cinema i Bob Dylan”, va dir dimecres Àngel Quintana (Torroella de Montgrí, 1960), historiador i crític de cinema molt vinculat a aquest diari, en la presentació del seu últim llibre, Dylan i el cinema (Filmar la llegenda), publicat per Enderrock Llibres, que va tenir lloc a la Llibreria 22 de Girona. Davant d’una sala plena, Quintana –amb ulleres fosques dylanianes– va estar molt ben acompanyat a la tarima per Carme Pardo, professora d’història de la música a la Universitat de Girona, on l’autor és ara el degà de la Facultat de Lletres, i el músic bisbalenc Jaume Pla, Mazoni, reconegut militant dylanià, que va explorar els seus records de joventut sobre el cantautor de Duluth, Minnesota, i al final de l’acte va regalar, amb l’únic acompanyament de la seva guitarra acústica, una fantàstica versió de Love minus zero / No limit, clàssic que Dylan va incloure en el seu fonamental Bringing it all back home (1965) i, per petició popular, la seva adaptació al català, lliure i ben reeixida, de Maggie’s farm, curiosament del mateix disc, coneguda en la seva relectura com La granja de la Paula. No és casualitat, per tant, que Pla hagués dit prèviament que, dins les diferents veus del sempre mutant Dylan al llarg dels anys, la seva preferida és la del període 1964-1966.

Prèviament, l’acte va començar amb el doble pròleg del llibreter Jordi Gispert, de la 22, i l’editor Jordi Novell, d’ Enderrock Llibres , editorial que en un any i mig ja ha publicat vuit llibres, per fomentar “la memòria històrica relacionada amb la música i oferir una mirada catalana d’alguns temes internacionals”, com va dir Novell, abans de remarcar que “hi ha molts llibres sobre Dylan, però no gaires sobre la seva relació amb el cinema”. 
Dylan i el cinema és una versió traduïda, ampliada i actualitzada de Dylan et le cinéma (Nouvelles Éditions Place, 2021), un assaig escrit en francès en què Quintana analitzava l’interès de Dylan pel cinema des de diferents angles: primer com a espectador i amant des de jove del cinema clàssic de Hollywood, però també del cinema europeu de Fellini i Truffaut i pel·lícules com ara Les enfants du paradis, de Marcel Carné, amb referències directes o indirectes en algunes de les seves cançons, en les quals, com va dir Quintana, de vegades reprodueix frases de diàlegs d’alguns films. Però cal recordar que Dylan també ha fet cinema com a actor (Pat Garrett & Billy the Kid, 1973) i director (Renaldo and Clara, 1978), que les seves cançons apareixen en moltes bandes sonores, i que s’han fet unes quantes pel·lícules sobre ell, tant documentals (per descomptat, No direction home, 2005, de Martin Scorsese) com de ficció: I’m not there (2007), de Todd Haynes, en què Dylan és encarnat per sis actors diferents, entre els quals, una dona i un negre –reforçant la idea que la figura polièdrica de Dylan conté multituds, com diu la seva cançó I contain multitudes (2020) i com va recordar Pardo–, i la més recent A complete unknown (2024), de James Mangold, que òbviament és part de la novetat d’aquest llibre respecte a l’editat abans a França i també ha servit per il·lustrar-ne la portada. 

Carme Pardo va destacar la “prosa àgil [de Quintana], que et captiva i t’enganxa”, des que, en el prefaci, l’autor recorda el concert de Dylan al Liceu, el 23 de juny del 2023, on “ell era allà, en la foscor; el que importava era trobar la sonoritat perfecta de la seva música”. “A partir d’aquí, l’Àngel explica com Dylan es va posant diferents màscares a través del cinema i de les cançons”, va dir Pardo, que va definir Dylan com “l’home de les mil màscares i també de les mil veus”, sempre amb noves inquietuds i canvis de guió vitals i creatius que no sempre s’entenen si no es coneix bé el personatge i el seu permanent “joc de miralls i de capes”, com va dir Quintana.
Mazoni va mirar enrere: “Jo vaig descobrir Dylan quan tenia 14 anys, en una botiga de discos de la Bisbal. En aquell moment em va sonar molt estrany, perquè no tenia res a veure amb el que jo escoltava a la ràdio, però em va encuriosir. Sobretot per aquella veu tan humana i imperfecta, però que explica tantes coses, i que em va marcar profundament fins al punt que Dylan m’ha acompanyat tota la vida, tant per la seva música com per la seva personalitat. I la seva veu també em va ajudar a confiar en la meva pròpia veu, perquè jo no estava gaire satisfet amb el meu timbre”. I hi va afegir: “Per a un adolescent rebel com jo, era fàcil enamorar-se d’una persona així. Quan va electrificar la seva música, el van escridassar a Newport i li van dir “Judes!” a Manchester, però ell va decidir tirar endavant, fent la seva.” 
Publicat en el Punt Avui per XAVIER CASTILLON el 01.05.2026

La presentació a la 22 . Foto: GTR 

 

El Cinema Truffaut i l'absurd burocràtic

Fa poc més d’una setmana es va saber que s’havia fet la resolució provisional de la licitació de la gestió del Cinema Truffaut i que el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona no havia guanyat per una diferència de 4.000 euros en relació amb l’empresa Rambla de l’Art de Cambrils. Encara estan en fases d’al·legacions i, per tant, cal ser prudents, però arribar a aquest punt ja és un desastre.
El Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona és una entitat sense ànim de lucre que des de fa més de 25 anys ha estat darrere del projecte del Cinema Truffaut i l’ha fet créixer, de forma desinteressada i amb una tasca apassionada, cinèfila, popular i exigent alhora; i no només això, sinó que l’ha sostingut en moments en què l’Ajuntament se n’ha preocupat menys. El Truffaut és un dels pocs cinemes públics que existeixen, amb una vocació pública declarada basada en les estrenes de cinema d’autor, la recuperació dels clàssics, les peticions del teixit social, el debat i la reflexió, la cinematografia catalana, la presència de figures internacionals i les aliances amb els agents i iniciatives culturals del territori. La seva gestió ha estat impecable, però ara s’ha decidit prioritzar una empresa de Cambrils a aquesta entitat sense ànim de lucre.
El 2023 vaig escriure un article titulat "Per un fair play cultural", un cop vaig decidir que quan s’acabés el contracte de la direcció del Bòlit, el centre d’art contemporani de Girona, no faria la pròrroga de dos anys per motius vinculats al model de gestió. Llavors, vaig traslladar aquella experiència a algun dels capítols del llibre La servitud dels protocols. Recordo que l’article va tenir un cert ressò entre la gent de la cultura. També recordo que el meu regidor em va dir que ja m’havia llegit, però la reacció no va passar d’aquell comentari. Ni hi ha hagut un fair play cultural, ni s’ha anat a millor. La gestió administrativa s’ha tornat més ineficient, malgrat la dedicació i obstinació de moltes de les treballadores. Si un Ajuntament és una màquina –i aquesta metàfora no té res de metafòric–, llavors és una màquina que corre el risc de deixar de funcionar.

Foto: David Borrat

Un fair play no implica un joc més just ni més pertinent. Un dels articles que millor han copsat la situació ha estat el de Jordi Serrano a El Punt Avui, on destacava que l’Ajuntament havia comès un error polític, tècnic i burocràtic i reclamava el pas del concurs al conveni. Quan jo era a l’Ajuntament es volien eliminar tots els convenis, segurament motivats per les diferents lleis de contractació pública o, simplement, perquè es tardava entre mig any i un any a aconseguir-ho. Als ajuntaments es canvien els protocols administratius, però ningú en clarifica del tot els motius. Aquesta ambivalència ho fa tot més executiu –no es pot qüestionar el que ignores–, però també més desesperant.
Darrere dels concursos hi ha persones que indiquen uns plecs tècnics i uns plecs administratius, que posen uns jurats i unes condicions d’acord amb unes necessitats que tenen conseqüències sobre la vida ciutadana i els sectors professionals. Aquests requisits no només són econòmics, també tenen a veure amb la tasca a realitzar, però el pes es posa en l’oferta econòmica, malgrat que es pugui canviar l’ordre de prioritats. Les propostes són valorades per un personal que, sovint, no té a veure amb el propi sector cultural, com passa amb la majoria de licitacions, i ara fins i tot en jurats de concursos de direcció, com s’ha vist amb el de la direcció del Museu del Disseny de Barcelona.
El calvinisme malaltís d’algunes administracions que volen “expedients immaculats” ha fet que s’arribi a un absurd que aproxima els ajuntaments a les polítiques neoliberals –com també recordava Serrano–, més que a la transparència i a la desaparició del frau, que serien les legítimes motivacions morals oficials de totes aquestes reformes burocràtiques. Així, empreses o entitats de serveis veteranes i grans professionals del territori veuen com se’ls prenen anys o dècades de dedicació en nom de “la igualtat d’oportunitats”, quan haurien de dir-ne trituració dels professionals competents, desarticulació del teixit de proximitat, impossibilitat d’accés dels joves professionals i, en definitiva, gir neoliberal de les polítiques públiques.
Els tècnics superiors i els polítics han d’entendre el context que tenen entre mans, no només els protocols administratius. Les interpretacions de les lleis s’han de pensar, no solament en relació amb el seu compliment (una interpretació fora mida que depassa la mateixa llei), sinó amb l’ètica que hi ha implícita. Com recorda el filòsof Giorgio Agamben, la qüestió jurídica i l’ètica són diferents, ja que, segons ell, la jurisprudència “només vol celebrar el judici”, així com l’administració de vegades només vol resoldre l’expedient. Però les decisions administratives no són indiferents als valors, és més: els prescriuen. En el sector cultural costa molt sobreviure a tants anys de dedicació, i molt poc perdre tot aquest bastió tan vital. Quin serà el pròxim pas, adjudicar la licitació a una d’aquestes empreses de ciclisme d’elit que han colonitzat tot el Barri Vell de Girona? Suposo que exagero.
Canviar la licitació per un conveni? Tant de bo. Sens dubte cal vetllar per una licitació que sigui més coherent amb el propi sentit del servei. Quan un servei com el Cinema Truffaut funciona és més que això, és un centre vital imprescindible per a l’ecosistema cultural de la ciutat.
Aquestes mancances delaten una falta més profunda: la falta d’unes polítiques culturals clares i fermes, i l’evidència de la subjugació de la cultura a l’automatisme d'uns protocols administratius que tothom replica sense pensar en quina ciutat s’està construint. I ara què? Potser és el moment d’entendre que els ajuntaments han de respondre a les polítiques culturals i a les evidències, i també escoltar el poble, i el poble ja hi ha dit la seva, partint de la major de les evidències: aquests més de 25 anys d’experiències compartides.
Ingrid Guardiola, publicat a l'Ara 22.04.2026

Suggeriments SANT JORDI 2026 Llibreria 22 (Versió redüida)

 Imatges de la Llibreria 22/ Còmics / Llibreria&quiosc 22. Suggeriments de títols i passejada per les llibreries. Realització: Guillem Terribas Roca.

SUGGERIMENTS I INFORMACIÓ DEL SANT JORDI 2026

Suggeriments de llibres de tots els generes. Imatges d'autors signant. Imatges de la Llibreria 22 del carrer hortes, de Còmics 22 i de la Llibreria&quiosc del carrer Emili Grahit. Tota una moguda per un dia molt mogut, la diada de Sant Jordi. Realització i muntatge: Guillem Terribas Roca.

 

Girona escalfa motors per Sant Jordi amb una trobada d'escriptors i lectors a la Llibreria 22

Una vintena d'autors participen en aquest acte que aquest any ha inclòs taules rodones per dinamitzar el matí.

Autors signant el dia 18 d'abril 2026 a la 22. Foto:Berta Artiga.

La llibreria 22 de Girona ha acollit aquest migdia la tradicional trobada literària que dona el tret de sortida als actes previs de Sant Jordi. Una vintena d'autors, entre els quals Cesc Cornet, Martí Gironell, Marta Pascual i Empar Moliner, han signat llibres i han compartit conversa amb els lectors en una jornada que enguany s'ha renovat amb taules rodones dinamitzades pel periodista Saïd Sbai. La cita ha combinat veus consolidades, com la periodista Agnès Marquès, recentment guardonada amb el premi Ramon Llull amb 'La segona vida de Ginebra Vern', han signat al costat d'autors debutants, amb autors debutants com el cantant Ramon Miravet, que s'estrena aquest Sant Jordi amb 'Per sempre més'.
Girona ja viu amb intensitat els dies previs a la diada de Sant Jordi, i aquest matí ha acollit una trobada d'autors i lectors a la Llibreria 22 que ha servit per donar el tret de sortida als actes literaris de la setmana vinent. Una vintena d'escriptors han compartit espai amb el públic en un ambient distès que ha combinat signatures de llibres amb taules rodones dinamitzades pel periodista Saïd Sbai, una novetat d'aquest any.
Berta Artiga (ACN) publicat en el Diari de Girona 18.04.206

 

 

JOSÉ LUÍS CIENFUEGOS en el Cinema Truffaut / Modern de Girona

  

 José Luís Cienfuegos (Avilés 1964 / Madrid 2025) va venir a Girona invitat pel Col·lectiu de la Crítica Cinematogràfica de Girona (CCCG) a les jornades PROJECCTA'T (Joves programadors i programadores del Cinema Truffaut) a fer una conferència, a les instal·lacions del Modern / Cinema Truffaut, el 8 d'abril de 2025. La filmació i l'editatge es de Guillem Terribas Roca, que l'ha editat entre el 3 i el 4 d'abril de 2026.

Calia una Nit de les Lletres Catalanes? Així, si. / Escriu Toni Punti.

 La petita revolució cultural que suposava renovar la Nit de Santa Llúcia ha deixat una gala més ambiciosa, més jove, més espectacular i amb més premis.

"Les tres bessones i la bruixa..." Foto: 3cat.

 Un espai solemne com la sala oval del MNAC i un escenari blanc, blanquíssim, amb la bellesa serena de Lluís Danés, que ens ha fet pensar en la listening party que Rosalía va fer en aquest mateix espai.
Si la literatura catalana necessitava llum, aquí la tenim. En aquest sentit, sembla oportú el nou disseny dels premis de la nit amb la forma d'un fanalet de festa major o, si vols, d'un llum per a la tauleta de nit.
I la llum eterna, per cert, de Pilarín Bayés i Roser Capdevila, que van rebre -merescudament- la gran ovació de la nit.

Aquest nou model per celebrar les lletres catalanes arribava com una petita revolució cultural perquè suposava renovar la tradicional Nit de Santa Llúcia del mes de desembre amb el repte d'una gala més ambiciosa, més jove, més espectacular, amb més premis i retransmesa en prime time, un dissabte a la nit, per 3Cat: TV3, Catalunya Ràdio i la plataforma.
No hi havia pla B: havia de sortir bé. Hi ha hagut voluntat i bona energia perquè així fos i hauria de ser així en futures edicions.
S'havien de trobar uns presentadors que garantissin espectacle, complicitat amb el públic i coneixement del sector. I que el sector de les lletres, lletraferit com és, també els reconegués. El tercet Grasset/Pineda/Riera han superat el repte de forma notabilíssima.
A la Sala Oval, aquesta nit de dissabte, sonava "A la voreta del foc" de les Alosa, poc abans de començar l'acte de lliurament dels dotze premis, alguns de nous, de la gran festa de les lletres catalanes. Òmnium i l'Institut d'Estudis Catalans se'ls han gastat perquè tot llueixi com toca.
"Tenim una literatura de primer nivell mundial", li deia Xavier Bosch, a cau d'orella, poc abans de començar la festa, al president Jordi Pujol, un dels molts convidats de l'univers polític, cultural i social català. I d'això es tractava tot plegat, de treure pit.
"Ens hem d'eixugar les llàgrimes", deia Xavier Grasset a l'inici de l'acte citant la irlandesa Iris Murdoch. Aquesta festa, justament, ha estat dissenyada per celebrar i no pas per plorar.
Asseguts al meu costat, el llibreter gironí Guillem Terribas --tota una institució-- i el poeta Manuel Forcano, jurats, tots dos, del Premi Sant Jordi.

Per part meva, he tingut l'honor de formar part --per segon any-- del jurat del Premi Òmnium a la millor novel·la de l'any, un dels que, fins ara, se celebrava en una festa a banda i que, des d'aquest any, s'incorpora a la festa grossa. Per cert, ara que molts premis estan en entredit, per la part que em toca, dono fe de la llibertat de decisió que han tingut els meus companys de deliberació i jo mateix. Que quedi escrit.
Pel que fa al palmarès, ve de gust el Sant Jordi de Carles Rebassa, els poemes de Jaume Coll o la primera novel·la de Cristina Genebat, actriu, traductora i un nou talent narratiu.
I celebrem els nous premis de còmic, traducció o literatura dramàtica. Tots els guanyadors, segur, es podrien fer seu el breu discurs d'agraïment de Marc Artigau, guanyador del Mercè Rodoreda de contes, celebrant el privilegi d'escriure i de ser llegit.

Entrevista a Marc Artigau. Foto. GTR

I d'això es tracta: d'escriure i de llegir. I de seduir nous lectors amb cerimònies festives com aquesta, que va tenir, fins i tot, el seu In Memoriam preceptiu, com el de les millors gales de cine. No hi va faltar de res: la seva pancarta del "No a la guerra" (Alejandro Palomas), l'eufòria d'escriptora sorpresa (Antònia Carré-Pons), la contundent defensa de la llengua i el país (Carles Rebassa) i el seu discurs viral: el del traductor Ramon Monton (no us el perdeu).
I que per molts i bons anys a les lletres catalanes!
JORDI PUNTI, Cap de Culura sw 3Ccatinfo. Publicat el 15.03.2026
https://www.3cat.cat/3catinfo/calia-una-nit-de-les-lletres-catalanes-aixi-si/noticia/3399673/

Imatge del public assitent a la Sala Oval. Foto GTR