Jordi Puntí rescata de l'oblit alguns llibres commemoratius o col·lectius en aquesta nova entrega d'Els lloms descolorits.Soc un mal col·leccionista: les primeres edicions, els volums titllats de “rars” o els exemplars numerats no em fan perdre el son ni el senderi, i només l’atzar d’una troballa o una engruna de devoció, molt escadusserament, m’han empès a comprar un llibre signat per un autor que havia llegit amb entusiasme (sempre, però, sense gastar-m’hi caler llarg). Hi ha, tanmateix, un tipus de llibre que m’atreu pel seu caràcter únic: són les edicions commemoratives, els llibres extemporanis, els volums col·lectius que responen a una idea particular —i sovint forassenyada—. Són llibres cars d’editar, gairebé furtius, i passen pel món com estels fugaços: tenen el seu moment de festa i brillantor, se’n parla quatre dies i després desapareixen per sempre. A vegades ni tan sols estan en venda, només t’arriben si coneixes algú de l’editorial, o algú que coneix algú que coneix algú, i potser per això quan els tens a les mans agafen de sobte una personalitat especial, que els fa sobreviure fins i tot a mudances rigoroses. Passen els anys i cauen en l’oblit, per això avui vull parlar de tres d’aquests lloms descolorits. Que consti, però, que remenant una mica tots tres es poden trobar en llibreries de vell i biblioteques del país.
 |
| Quim Momzó © Josep M. Oliveras |
Deu anys
L’any 2019, Quaderns Crema va celebrar quatre dècades de vida com a editorial independent, publicant en català (i vint en castellà a Acantilado). Quan només en feia deu, el 1989, Jaume Vallcorba —que va morir el 2017— va commemorar aquella primera dècada amb un volum miscel·lani, gratuït, que es repartia entre els amics i col·laboradors de l’editorial que van assistir a una festa celebrada al Palau Güell de Barcelona, i també de sotamà en algunes llibreries entre els clients fidels al segell de l’atzavara. Amb només una dècada Vallcorba havia creat un catàleg eclèctic que semblava inspirar-se en un vers de J.V. Foix, un dels autors que publicava: “M’exalta el nou i m’enamora el vell”. Així, Quaderns Crema editava textos i estudis dels clàssics medievals i apostava per la poesia actual, descobria nous narradors, que alhora ressonaven en obres d’un autor com Francesc Trabal. Hi havia lloc per a la poesia xinesa i per les cròniques burlesques de la modernor barcelonesa a càrrec de Montesol.
En pocs anys, doncs, Vallcorba havia aconseguit un catàleg coherent, que obeïa a les seves inquietuds intel·lectuals i a més amb un aire de família reconeixible, que li donava el disseny de les cobertes per part dels germans Albert i Jordi Romero. Amb un títol que no enganyava —Deu anys—, el volum de celebració era una mostra de la versatilitat i la mirada ampla del segell a l’hora de triar els autors de la casa. Entre d’altres que haureu de descobrir vosaltres, la selecció incloïa traduccions poètiques de Jordi Cornudella, Xavier Dilla, Joan Ferraté, Jordi Larios. Assajos de Martí de Riquer o Josep Murgades. Poemes de Salvador Oliva, Josep M. Fulquet o Josep N. Santaeulàlia. Narracions de Quim Monzó, Albert Ullibarri, Sergi Pàmies o Ramon Solsona. Potser el que més sorprèn, amb ulls del segle XXI, és que en tota la tria només hi hagi una dona: un assaig de Lola Badia.
Tot i la dispersió en els temes i les intencions, hi domina un caràcter festiu i amable, també foteta, que és alhora un reflex de la disbauxa que combinava aquella Barcelona preolímpica. Entre les pàgines també hi havia una imatge de J.V. Foix, fotografiat a la festa dels cinc anys de l’editorial, que va tenir lloc el 1984 al bar Universal. L’autor de KRTU hi va pronunciar un brindis de celebració, que va cloure amb aquesta proclama: “Visca el brogit i el ball!”.
 |
| El número de la Llibreria 22 |
Vint-i-dos autors Un any abans de la festa de Quaderns Crema, la tardor de 1988, qui celebrava deu anys de vida era la Llibreria 22 de Girona. Per poder-ho recordar temps després, en Guillem Terribas & Co. van idear un volum únic, “híbrid de revista i llibre”, que va titular també sense grans escarafalls com El Número. Rere una coberta que reproduïa un quadre de Narcís Comadira, el lector hi trobava vint-i-dos autors (esclar) que escrivien un text recomanant un llibre, “el que més els agradés o el que els fes més ràbia. El que més els hagués influït o el que menys”. A més, pensant en “el lector voyeur”, cada text s’acompanyava d’un retrat de l’autor fet per a l’ocasió pel fotògraf Josep M. Oliveras. La tria de noms obeïa a una paritat lingüística, català-castellà, que aleshores semblava molt natural i avui dia, postprocés, potser costaria més d’obtenir: onze autors escrivien en català i onze en castellà. En canvi, la paritat de sexe quedava molt lluny: divuit homes per quatre dones.
A la nota d’introducció al volum, els mateixos editors analitzaven la selecció de títols dels convidats, i era ben curiosa, per no dir simptomàtica: “Dels 22 escriptors, cap parla d’un llibre català. Només 2 parlen d’un llibre escrit en llengua castellana i tots 2 són escriptors en llengua catalana. Només 3 parlen estrictament de poesia. Alguns parlen de més d’un llibre. Només 1 no parla de cap. Nomes 1, també, parla d’un llibre que no té lletra. I només 1, també, parla d’un llibre que no ha llegit. I només 1 parla d’un llibre de filosofia. La majoria parla de novel·les”.
Anem ara per la tria. Entre els que es referien a més d’un llibre hi havia José M. Valverde, que es fixava en els llibres publicats el 1922 per parlar de l’Ulisses de Joyce i The Waste Land, de T.S. Eliot. Jamie Gil de Biedma es recorda de Carmen, la novel·la de Merimée, i Pere Gimferrer escrivia un sonet per lloar Les mil i una nits: “La lluna de la nit profana, / la lluna que, al blanc de la plana, / s’inventa els carrers de Bagdad”. Montserrat Roig parlava d’Els Buddenbrook de Thomas Mann, però també d’un llibre que no havia llegit: La piel, de Curzio Malaparte: “El guardava la meva mare dins l’armari dels llençols. Ella sí, que el va llegir, i es va esgarrifar. Em va dir: ‘Aquest llibre no l’has de llegir, et faria mal”. Josep M. Fonalleras feia un elogi d’El vigilant en el camp de sègol, de J.D. Salinger, i Quim Monzó triava Tres tristes tigres, de Guillermo Cabrera Infante. Ana María Moix posava en contacte dues lectures complementàries: Jane Eyre, de Charlotte Brönte, i L’ampla mar dels Sargassos, de Jean Rhys.
Han passat trenta-cinc anys des d’aquella edició. La mort també ha aconseguit gairebé la seva paritat i deu dels vint-i-dos noms ja no hi són, però els textos conserven intacte aquell atractiu de l’elogi impensat. És la versió de carn i ossos del famós algoritme d’Amazon: si t’agrada aquest autor, prova de llegir aquest llibre. A part d’això, si alguna hora us acosteu a la llibreria 22 de Girona, pregunteu: pot ser que en algun racó del magatzem encara els quedin exemplars d’aquell volum únic.
Vint-i-quatre hores
Hi ha llibres que són irrepetibles per raons logístiques. La idea sorgeix amb molta facilitat, potser en una sobretaula animada entre un autor i un editor, però després la producció d’aquelles pàgines demana l’esforç de moltes persones. Si és una sort que algú s’ho plantegi, és un miracle que el llibre acabi sortint. És el cas de 24 escriptors. 24 hores a la Rambla, que va publicar La Campana el 1993. Un dia de maig, del 1992, l’editorial va llogar una habitació d’hotel a la Rambla, davant del Pla de l’Ós, i cada hora durant 24 hores, 24 escriptors van passar-hi per fer una crònica del que veien i vivien, abocats al balcó o passejant per aquell tros de la Rambla. Com a cronista general de tot el dia, Joan Barril, i Josep M. Espinàs actuava com a suplent, per si algun dels 24 convocats acabava fallant. El fotògraf Agustí Carbonell deixava constància de tota la jornada.
 |
| Patricia Gabancho a la Rambla © Agustí Carbonell |
La roda va començar a les set del matí amb Ignasi Riera i va acabar l’endemà a la mateixa hora amb Marta Pessarrodona. Entremig, una alineació molt variada que incloïa a Néstor Luján (de 09 a 10h), Patrícia Gabancho (de 11 a 12h), Maria Barbal (de 13 a 14h), Joan F. Mira (de 17 a 18h), Màrius Serra (de 02 a 03h) o Avel·lí Artís-Gener (de 04 a 05h.). Cinc dones i dinou homes per un experiment que d’alguna manera s’assemblava a la Temptativa d’esgotar un lloc parisenc que va publicar Georges Perec, en el seu intent de descriure tot el que passava en una plaça de París durant tres dies.
Com que el temps no s’està quiet, ni tan sols durant una hora, i la ciutat sempre és canviant, la majoria de cròniques descrivien el que havien vist, però també el que recordaven, una barreja bigarrada, desigual, divertida i contradictòria com la mateixa Rambla. O com l’estil de cadascú. A les 10 de la nit, Baltasar Porcel deia: “Comença la nit, jo no he sopat i plou una mica. Bec un whisky amb gel i m’assec al balcó d’aquest hotel de les Rambles. No passa massa gent. La llum és confusa. (…) La gent que transita és incerta, segurament bruta”. A les 5 de la matinada, Joaquim Soler i Ferret escriu: “Són les cinc en pluja d’una tancadíssima matinada de dissabte, a la Rambla. Sota la balconada de l’Hotel Internacional s’atura un camió blanc amb el rètol LAVAPLANCH, per la qual cosa, i gràcies al bilingüisme fàctic, dedueixo que no transporta llet. En la perpendicular del semàfor, la dona de la loteria, que ha estat absolutament fidel a la nit, aguanta impassible un estol d’infectes bastaixos que, aturats en roig dins d’un cotxàs de casa bona, li demanen entre ullals i capellans que a quin dia pertanyen els dècims que té entre mans, senyora!”.
La lectura d’aquest relat és avui un testimoni fabulós d’un temps i desprèn més autenticitat de Rambla que el mateix Oriol Bohigas, que durant aquell dia va passar dos o tres cops per davant de l’hotel —i el van veure i fotografiar—. Han passat trenta anys des d’aquella primera edició. Suposo que l’hotel Internacional continua al mateix lloc, i el Pla de l’Os segur que també, però si avui dia es repetís l’aventura en sortiria el retrat de la Rambla per força diferent. Per la fauna que hi pul·lula durant el dia, però també per la que ja no hi ha a la nit, començant per l’absència de quioscos oberts.
.jpg)
.jpg)
