Demà serà un altre dia.

dissabte, 11 de maig del 2024

GIRONA TEMPS DE FLORS 2024 / JARDINS DE JOSEP TARRÉS

Imatges del primer dia de "Girona Temps de Flors 2024" en el seu primer dia, dissabte 11 de maig. Inauguració de l'exposició i de la Plaça Jardins de Josep Tarrés. Realització i imatges de Guillem Terribas Roca

dissabte, 4 de maig del 2024

Cicle WIM WENDERS en el Cinema Truffaut.

Del 6 de maig i fins el 17 de Juny la Filmoteca de Catalunya en seu a Girona en el Cinema Truffaut, es farà un cicle dedicat al director alemany Wim Wenders, amb les següents pel·lícules: ALICIA EN LAS CIUDADES / ALICE IN DEN STÄDTEN / EN EL CURSO DEL TIEMPO / IM LAUF DER ZEIT / EL AMIGO AMERICANO DER AMERIKANISCHE FREUND / EL ESTADO DE LAS COSAS / DER STAND DER DINGE / PARIS, TEXAS / TOKIO-GA / EL CIELO SOBRE BERLIN / DER HIMMEL ÜBER BERLIN. Cada Dilluns. Per a més informació https://www.girona.cat/adminwebs/docs... / Girona Maig 2024 / Guillem Terribas.

divendres, 26 d’abril del 2024


Guillem Terribas i Jordi Basté parlen de 'delícia de text, altament recomanable' sobre 'la sala d'estar és un camp de futbol" a LV @arallibres. Aquest text el penjava Josep M. Fonalleras en el "Face" del 26 d'abril de 2015. El text de la Vanguardia es d'en Jordi Basté. El dia 22 d'aquell mateix mes jo havia anat en el seu programa a parlar de llibres per primera vegada.
 

Bolaño a Dues Mans: JOSEP M. FONALLERAS / GUILLEM TERRIBAS

Una conversa a dues mans entre l'escriptor JOSEP M. FONALLERAS i GUILLEM TERRIBAS, llibreter, on es tractaran d'una forma més intimista els aspectes biogràfics i literaris sobre l'escriptor xilè Roberto Bolaño, qui passà la major part de la seva vida entre Girona i Blanes

EXPOSICIÓ "OBRA RECENT" de GUILLEM TERRIBAS, en el Centre Cívic del Barr...

Imatges/document de l'exposició de Guillem Terribas "Obra Recent" en el en Centre Cívic del Barri vell de Girona del 5 al 30 d'abril de 2024. Les imatges hi ha un recorregut en 'obra de Guillem Terribas i les imatges del dia de la inauguració i de l'exposició. Imatges de Guillem Terribas, Martina Espot i Quim Curbet. la realització i muntatge es d'en Guillem Terribas.

dimecres, 24 d’abril del 2024

Pre-Sant Jordi 2024. Autors signant a la Llibreria 22

El divendres 19 a la tarda i el dissabte 20 d'abril 2024 al matí diversos autors de diverses editorials van passar per la Llibreria 22 de Girona, per signar els seus darrers llibres i que molts d'ells poden ser els més demanats a aquest Sant Jordi 2024. Imatges de Guillem Terribas, Davis Ferrando. Realització de Guillem Terribas

diumenge, 21 d’abril del 2024

Sant Jordi 2024. Propostes. Llibreria 22


Un any més, una mirada a els títols que han aparegut durant l'any 2024 i que poden interessar a la hora de triar el llibre de Sant Jordi. Títols, autors, presentacions.

diumenge, 14 d’abril del 2024

Esteve Miralles reuneix la seva poesia a ‘L’Estrany’

Com fas de la presentació d’un llibre de poesia una celebració de la literatura i no un intercanvi versallesc d’elogis? Esteve Miralles (Masquefa, 1964), que no venia a Girona a fer-se estimar parlant de L’Estrany (LaBreu), sinó a invitar els altres a estimar alguns dels poemes que hi ha reunit, ni que fos un de sol, va portar a la seva presentació a la Llibreria 22 tres escriptors que professen per cada paraula escrita el mateix respecte que hi posa ell, Cristina Garcia Molina, Josep M. Fonalleras i Narcís Comadira, per tal de defensar (el verb potser és massa bel·licós) el seu llibre com si diguéssim des de dins, a través de la lectura i el comentari del parell de poemes que cada un havia escollit. 
Esteve Miralles a l'any 2022 a la Llibreria 22. 
Foto: Quim Puig. 
Miralles, ben mirat, va parlar poc: escoltava, somreia, assentia i abaixava el cap, perquè una mica de broma, una mica com en una trobada d’íntims (i això que la sala era pleníssima i que arribava de fora la veu d’una cantant des del carrer que, a mitja lectura d’un poema festiu, va entonar quasi profèticament l’himne eufòric d’aniversari “Per molts anys”), en aquest acte es va parlar de la pietat, dels monstres, del camp de batalla que és cada poema, de la necessitat d’eixamplar l’ànima amb certa frivolitat de “lírica lleugera”, de cinema, de teatre, de Pasolini, de Carner, de la diferència entre dicció i ficció establerta per Gérard Genette, dels llegats i, amb ells, del record de Josep M. Benet i Jornet, i fins i tot de l’anunci de l’Estrella Damm i si era pertinent o no que Pere Arquillué escatimés la seva nuesa en sortir de la sauna alpina.
Tot això en un llibre de poesia? Sí, tot això al voltant de L’Estrany, que en realitat en són tres, de llibres: dos de ja publicats en l’últim decenni en edicions poc convencionals, Com si tinguessis temps (Biblioteca del Núvol, 2014) i Ulls al bosc (2019, L’Anacrònica), més un d’inèdit, Ara li és igual ser qui és, escrit en els últims cinc anys i que inclou, en “Epíleg”, la teoria poètica de Miralles, que és també una posició ètica, com ja va saber veure Antoni Puigverd en disculpar la seva absència a la presentació de Girona amb un correu a Miralles en el qual exaltava la “radicalitat moral” i “l’honestedat intel·lectual” dels seus poemes. Fonalleras, que va escollir aquesta mena de decàleg final sobre la poesia, la pietat i la paradoxa per obrir la seva intervenció, va esbossar el retrat de l’autor mateix mentre provava en realitat de definir la pietat: “Deu ser la voluntat d’intervenir en detriment del jo i a favor de l’altre”, i el poema, aquest poema epilogal que fa explícita una posició davant de la literatura, que és també una manera de ser al món, diu coses com ara que sempre s’escriu després de (d’algú altre, d’haver viscut, d’haver volgut escriure); que fer servir una determinada llengua produeix “assumpcions, esgarrifances, esgarrinxades”; que ser imprecís i temptatiu ben mirat és ser exacte; que “la pietat és una militància civil”; que “la poesia és un vincle”, la possibilitat d’una mena de vincle, i que el jo, en el poema, no existeix, però “paradoxalment la meva pietat sí”, és a dir, el jo moral, o com va referir-s’hi el mateix autor, “aquesta actitud prelingüística”. 



Cristina Garcia Molina, que va descobrir Miralles amb el dietari Retrobar l’ànima (Empúries, 2013), tenia interès a introduir la ferida i el monstre a la festa, sobretot des de la perspectiva que ja cantava Caetano Veloso: vist de prop, tothom és una mica estrany, raonament que Esteve Miralles va recollir assegurant que “tothom es pensa que la seva família és normal fins que porta gent a casa”. El concepte el desplega sobretot en la seva poesia, en la qual aquest Estrany o Estranya, en majúscula, que encarna l’altre, el que viu fora de tu però més perfecte o més abjecte, és la dona còpia D’entre els morts, de Hitchcock, que surt al poema “La por” (on Comadira veu molts ressons de l’Orgia de Pasolini, de la mateixa manera que considera que “el teatre és la sortida natural dels poetes”), o en el retrat de la Nena Blanca de “1994”, una “prosa despoetitzada” que fa de l’argument de Forrest Gump tota una altra cosa: una descripció de la “bèstia destructora de la innocència”, on el càndid és l’heroi racista, masclista, colonialista i sense intel·ligència que sobreviu a l’amiga fràgil, la de vida equivocada, la que mor, per descomptat. 
  
Imatge de la presentació  del llibre de pomes a l'Espai22/Llibreria22 el 063 d'abril de 2024:
Esteve Miralles, Cristina Garcia Molina, Josep M. Fonalleras, Narcís Comadira i Jordi Gispert.  

Enfront de la gravetat diríem que política d’aquests poemes, Narcís Comadira va elogiar també l’encantadora frivolitat de les villanelle incloses en el llibre, inspirades formalment en les cançonetes italianes a base de tercets encadenats que Miralles, que les va descriure com floracions d’un pensament obsessiu, adapta al seu gust per desplegar una vena paròdica i satírica que ja li venia de lluny, quan amb vint anys, va recordar Comadira, ja en publicava a la revista de la universitat, Ratlles 4, editada amb els amics Joan Simó i David Vilaseca, emmascarat sota noms de trobadors juganers. 
Al final, Esteve Miralles, que és d’una integritat tan rocosa que continua dedicant els llibres a l’amic Vicenç Pagès Jordà, només va llegir-ne un, dels seus poemes, la Villanella testamentària que dedica a Benet i Jornet, que parla dels llegats, de la tradició, del compromís, de la llengua i de construir un futur feliç amb aquests deutes, havent baixat a l’infern i havent-ne tornat.
EVA VÁZQUEZ, publicat en el Punt-Avui 13.04.2024


dissabte, 13 d’abril del 2024


EL SALTO

Espanya, 2024 
Direcció: Benito Zambrano 
Guió: Flora González Villanueva 
Intèrprets: Moussa Sylla, Edith Martínez Val, Nansi Nsue, Mariola Fuentes 
Durada: 92 min 
Gènere: drama 
Idioma: castellà / francès.  
Data d'estrena: 12/04/2024


QUANTA, QUANTA MISERA     
No és la primera vegada que un director espanyol ens mostra la misèria i el mal viure dels emigrants que volen entrar a Europa via Espanya. Sigui a través del Mediterrani amb pasteres o a través del Marroc i Ceuta amb les tanques de separació on tants emigrants hi han deixat la vida. Un drama que commou a molta gent, però que no s'acaba d'arreglar. Un problema que tothom es vol treure de sobre. Una situació en què les màfies de traficants s'aprofiten de les desgràcies de tota aquesta gent que vol marxar de la misèria i que la majoria quan arriben a lloc cauen a les mans del capitalisme agressiu i opressiu. 
Benito Zambrano, director sevillà nascut el 20 de març de 1965, es va donar a conèixer amb l'esplèndida pel·lícula Solas (1999) que va obtenir cinc Goyas. També és el responsable de l'agradable pel·lícula Pan de limón con semillas de amapola (2021), basada en el llibre de Cristina Campos. 
Amb El Salto, ha sabut explicar correctament la història creada per la guionista Flora González Villanueva. Una història que ja s'ha vist en diversos films i documentals. Una història de misèries, desgràcies, de corrupció i de malentesos. També el problema de viure sense papers, que és en el qual Zambrano hi incideix més. La situació de viure i treballar sense papers. En aquest cas, el protagonista Ibrahim (interpretat per Moussa Sylla) treballa en una empresa de construcció, que l'explota i li paga una misèria i a més sense contracte ni assegurat. Viu amb una noia (interpretada per Nansi Nsue) que a la seva manera estan casats, però no hi ha papers que ho justifiquin. Ella treballa en una bugaderia amb el seu cosí i altra gent del seu país d'Àfrica. Viuen Madrid i, un dia anant al treball, la policia de paisà atura a Ibrahim i com que no té papers el detenen i el porten a comissaria a l'espera de si el deporten. Aquí hi ha una moguda per part de l'advocat d'ofici l'advocada de l'Associació per veure que poden fer. És aquí on la dona de l'Ibraim, que està embarassada, diu: "No som delinqüents, no som terroristes. Fem les feines que la gent del país que no vol fer i a més mal pagada. Per què ens tracten d'aquesta manera?" Una pregunta a la qual ningú li dona una resposta. 
La història i la misèria humana continua amb el fet d'haver de tornar a començar. Al ser deportat Ibrahim, ha de tornar a viure tot el procés. Viure o malviure en situacions inhumanes, suportar el maltractament i l'especulació de les màfies que trafiquen amb la desgràcia de tota aquesta gent. La seva fita és tornar a Madrid amb la seva família,
Son d'agrair les col·laboracions de les actrius Vicenta N'Dongo i de Vicky Peña, que interpreten molt correctament el paper d'advocada i de monja espanyola en el Marroc. 
No surts content de veure aquesta història, per més que te l'hagin explicat o que ja l'hagis vist. Però sí que val la pena que ens recordin i nosaltres tinguem present, que vivim en una civilització que no és generosa amb la gent que no té les mateixes oportunitats que nosaltres.
Guillem Terribas Roca
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
Tràiler:

dimecres, 3 d’abril del 2024

Mor Pere Quero, fotògraf saltenc

E
l fotògraf saltenc Pere Quero i Martí, ha mort a l’edat de 71 anys, segons ha confirmat en aquest diari el seu amic Jaume Prat. Feia més d’un any que estava malalt i actualment vivia en un pis a Girona. Aficionat a la fotografia, al llarg de la seva vida va dur a terme diversos projectes fotogràfics com l’exposició a l’espai de cultura contemporània de Les Barnardes Un somni un bosc de l’any 2017 o el projecte Salt, 25 anys després (1988/2013) juntament amb Jaume Prat i el dissenyador Quim Paredes, que mostrava el creixement urbà de Salt a través de fotografies d’espais i edificis característics de la vila. 
Pere Quero.
També va fer treballs per la revista saltenca La Farga i sovint publicava les seves fotografies a Instagram i Facebook, on era freqüent veure’n de flors i d’aigua en moviment. Però la vocació fotogràfica de Quero no va arribar mai a ser la seva font de recursos econòmics principal. Durant molts anys va treballar a Ràdio Salt, on va fer una mica de tot. Des de presentar un magazín matinal d’entrevistes i música, fins a preparar l’escaleta musical pel cap de setmana. També havia estudiat magisteri i psicologia, i durant un parell d’anys va treballar a l’antiga escola Guimerà de Salt, i com a psicòleg va treballar una temporada a la Sopa de Girona, l’espai obert per a les persones que no tenen llar. 
El seu amic, Jaume Prat, ens ha explicat que era una persona molt estimada, gran i grossa en tots els aspectes, que es feia entendre i que podria haver estat un magnífic professor.
Arnau Boix, publicat en El Punt Avui 03.04.2023

dimecres, 27 de març del 2024

Guillem Terribas: Obra Recent * Abril 2024


Exposició en el Centre Civíc del Barri Vell de Girona, "Obra recent" de Guillem Terribas, del 05 d'abril al 30 d'abril de 2024. En el vídeo es pot veure, obra anterior (històric) obra realitzada digitalment. En una segona edició d'aquest vídeo es podrà veure l'exposició.

dilluns, 25 de març del 2024

EL CRIM DEL MONESTIR, la darrera Novel·la de Miquel Fañanàs

Un crim i tres capitells a la Rambla
Va ser la lectura del llibre de l’arxiver Ramon Alberch Fugueras Girona. Històries, curiositats i misteris el que va encendre la curiositat de Miquel Fañanàs i l’espurna que el va fer investigar
Imatge de Felix Xucla, durant la presentació del llibre en el 
Centre Cívic del Mercadal, al costat de la 22.

per escriure el seu vint-i-sisè llibre, El crim del monestir, que es presenta aquest migdia a l’Espai 22 / Llibreria22 de Girona amb la presència de l’autor i de l’advocat penalista i escriptor Carles Monguilod. Allà s’explica el perquè de tres capitells que es poden veure a la volta de la rambla de la Llibertat situada davant del número 32, allà on ara hi ha la taverna irlandesa McKiernans. Es tracta de tres imatges curioses: en una s’hi representa una figura amb barret, meitat home meitat cargol, que toca una mena de flauta; en un altre, un home que toca un sac de gemecs, i en el tercer, una testa amb una venerable barba i ales de vampir o ratpenat. Segons Ramon Alberch es tractaria dels tres monjos que van ser ajusticiats a la ciutat acusats d’haver fet explotar un barril de pólvora a les habitacions de l’abat del monestir de Sant Esteve de Banyoles entre les tres i les quatre de la matinada del 24 d’abril del 1622, aviat farà 402 anys.
Vaig llegir el magnífic llibre d’en Ramon però he tornat a la Rambla per mirar els tres petits capitells. Potser n’hi havia un quart que s’ha perdut? Interessat pel tema recorro a Pedres de Girona, el magnífic i indispensable web de Girona de Fèlix Xunclà i Asunción Parés. Allà recull també que Carles Vivó, a Llegendes i misteris de Girona, en parla i creu que no es tractava de representar res concret sinó que, seguint la moda de l’art gòtic, es van copiar les figures que se solien pintar als marges dels manuscrits medievals amb combinacions impossibles. També citen Jaume Fabre, que a la Guia d’escultures al carrer hi presenta dues versions. Una, la dels tres monjos de Banyoles (fra Pere Antoni Descall, fra Lluís Descall i fra Jeroni Cerrauta) acusats d’haver mort l’abat Antoni de Cartellà; una escena que l’arxiver Julián de Chía també descriu a Bandos y bandoleros en Gerona. L’altra versió és que van ser executats pels francesos durant la invasió napoleònica. I segons Carles Rahola podien ser tres capellans acusats de formar part de partides armades que atacaven soldats francesos i que haurien estat ajusticiats a la plaça de les Cols l’1 de gener del 1810.
En tot cas, Miquel Fañanàs es va documentar i a partir de l’escassa documentació històrica ha bastit un trhiller que reflecteix l’assassinat, documentat, i la investigació que en va fer Guillem d’Abellan. Fañanàs novel·la l’ambient opressiu i hermètic del convent, farcit de gelosies, silencis i violència, i amb la presència d’un abat cruel i despietat. Hi ha documentació històrica, aportada per l’arxiver de Banyoles Josep Grabuleda, i hi ha molta imaginació d’un autor que ha publicat novel·la històrica com La bruixa de pedra (2012), El gran inquisidor (2015) –sobre Nicolau d’Aimeric–, Bonastruc el jueu (2017) o Les drassanes del rei (2021). I a més Susqueda, el conte que va espantar els pobles del Ter, de Susqueda en avall, als anys vuitanta, i la novel·la (2018), traduïda fins i tot al xinès. El crim del monestir ja es va presentar a Banyoles i Barcelona i aquest dissabte toca fer-ho a Girona.
JORDI GRAU, publicat en el Punt Avui 23.03.2024

diumenge, 24 de març del 2024

Cristina Masanés : Una paraula inventada condensa una manera d’encarar la vida.

Cristina Masanés. Foto: Eduard Martí


Cristina Masanés admet que, malgrat que a «Marxarons», la figura del pare, que va patir un vessament cerebral, hi és molt present, allò que li interessava explorar en aquest nou llibre era la relació que tenen els humans amb el llenguatge «i el punt de misteri» que conté, sobretot, quan una persona se’n queda sense, d’un dia per un altre, i ningú, ni tan sols la ciència, en sap donar raons ni explicacions.
Vostè parla de misteri. 
Ho és, com construïm el món a través de paraules és un terreny inexplorat o una zona misteriosa, perquè ni des de la medicina, ni la neurologia hi ha massa respostes.
En el llibre plasma aquest viatge lingüístic viscut pel seu pare. Explico totes les aventures lingüístiques -què passava amb els verbs, amb la firma, els noms- més endreçat tot i que aleshores es vivia desordenat. Era tan significatiu que m’ho anava apuntant pensant que algun dia ho hauria d’escriure. Van passar uns anys i m’hi vaig posar. I tot el que eren com accidents lingüístics m’ha servit de matèria narrativa.
Hi ha un moment en què enumera i descriu alguns efectes d’una afàsia com la pèrdua dels noms; inventar-se paraules i repetir-les sovint; utilitzar mots de llengües apreses d’adult, però perdre les d’infància...
El que explico és molt comú, però quan és la primera vegada que ho vius...



Com va ser el procés d’escriptura de Marxarons? 
Tenia les llibretes en les quals havia anat apuntant i vaig buscar un ordre, una estructura, però em vaig adonar que, a l’hora de trobar la veu, estava intentant donar paraula a algú que justament no la tenia. No volia inventar-me res, fer-li dir al pare el que no va dir, no volia fer cap impostura. Quan ell va morir, vam trobar un petit diari d’alpinisme que havia fet de jove. També unes cartes i unes fotografies de sortides a la muntanya i és curiós que quasi no hi ha dones. Tot dins una capsa, perquè ell no guardava massa res, no mirava el passat, sempre endavant. I aquí vaig trobar la seva veu, la d’altres moments de la seva vida, la seva paraula.
En el llibre, dividit en onze capítols amb noms de cims, utilitza l’alpinisme com a metàfora de la seva vida i la seva situació.
Una metàfora que va recorrent tot el text fins al final quan dic que la vida li va posar al davant fer el cim impossible, l’Everest, que és tornar a aprendre a enraonar o viure sense paraula. I no el va fer.
El títol Marxarons és un mot que el seu pare va inventar.
Sí, i el va anar repetint durant un temps. Ell deia marxarons amb una fonètica ben catalana, però que era un calc del marcherons francès. I em va sorprendre que tingués a veure amb avançar, marxar, anar endavant, com si una paraula inventada condensés una manera d’encarar la vida.
La vida i tota aquesta etapa.
No crec que fos una cosa pròpiament d’ell, perquè imagino que tothom que pateix una afàsia el que vol és tornar. En el seu cas, el primer any i mig, com ell estava bé, encara tenia intenció de tornar a parlar i va fer molt treball amb la logopeda. Les seves llibretetes m’han anat molt bé i tots els exercicis que anava fent. Era un treball lentíssim i duríssim, feien classes molt curtes perquè neurològicament és esgotador. No avançava, però ell ho intentava amb insistència. Després, el seu cor es va anar complicant i la parla va ser l’últim. Penses, quan un nen aprèn a enraonar ho fa com un joc i el llenguatge creix sol, però quan l’has tingut i el busques, el vols recuperar, és com picar contra un mur perquè ja saps què busques.
Quins dubtes li generava això? 
El més gran era que si ell no trobava les paraules per dir i articular, a escala mental disposava del concepte? Sap que això (assenyala una ampolla) és aigua, però no li surt el terme o bé, com que no té la paraula, mentalment no disposa ni del concepte? I continua sent un misteri, tot i que tot apuntava que sí, que sabia exactament de què es tractava, però no articulava.

Mita Casacuberta, Cristina Masanes i Eva Vazquez
 a la 22 el dia 22 de març presentant
el llibre, 
Quina frustració. 
Totalment. Els últims mesos només verbalitzava dues paraules per relacionar-se amb el món. El més impressionant és que, de tot l’univers lingüístic que tenim, la seva ment va seleccionar la que té a veure amb la necessitat física i amb el vincle, l’agraïment, amb el t’estimo, gràcies. I, amb això, sí que pots anar vivint.
Quan no hi ha llenguatge, altres coses prenen importància.
Sí, la mirada passa a ser el més important, tocar els altres, és l’emoció que abans no hi era. I t’adones que el llenguatge tampoc és tan fonamental tot i que t’aïlla molt perquè no hi ha lectura, cinema, televisió, ràdio, res. Sí que tens la música, que fa un paper molt important.
Va llegir molt sobre l’afàsia?
Sí, i en fer-ho em vaig adonar que n’hi havia una varietat infinita. Hi ha persones que deixen d’utilitzar noms comuns i no poden mantenir una comunicació amb ningú, però són capaços de dir sèries de paraules de tirada; gent que perd el verb, la idea d’acció. I et preguntes, quin és el funcionament del cervell? En sabem tan poc. És la sensació de misteri de la qual parlàvem, no la vam perdre mai, no acabaves de veure mai clar.
I tot el que pensava era una intuïció.
Tot, absolutament. És la idea que vivim, en bona part, a través del llenguatge, però aquest està construït sobre una base que no coneixem.
És un regal dels humans.
Totalment, que no vol dir que siguem ni més ni menys feliços.
En la història aporta pinzellades de la vida del pare.
Alguns lectors han vist un retrat generacional. No hi comptava, però és cert. També faig pinzellades a la història del país perquè no me’n sé estar. Els anys de dictadura expliquen moltes coses.
No hi ha ficció en el relat.
En altres llibres que he fet hi ha hagut molta recerca. Aquí no n’hi ha, en el sentit que no vaig a entrevistar a algú o recullo històries de vida, documentació o arxiu, sinó que agafo unes llibretes i unes cartes. Potser és que a mi no m’agrada ficcionar, perquè sempre necessito partir de la realitat. A més, la vida em sembla prou meravellosa per haver de fer ficció, diu tant i té aquests plecs tan curiosos que em fixo en aquestes coses.
CRISTINA VILA BARTIS / Diari de Girona 24.03.2024
*Imatges de la presentació a la Llibreria 22 el 22.03.2024

dissabte, 23 de març del 2024

MODEST PRATS, CAPELLA, SAVI, MESTRE

El 29 de març farà 10 anys de la mort de Modest Prats i Domingo. Avui, a les set de la tarda, al centre cultural La Mercè de Girona, amb el títol Haurem estat capaços de salvar el futur? es fa un acte commemoratiu que han organitzat l’Ajuntament de Girona, la UdG, el Temporada Alta i la Comissió d’Amics de Modest Prats. S’ha editat un opuscle que, com la invitació a l’acte, està il·lustrat per una obra del poeta i pintor Narcís Comadira que rememora la Cappella della Madonna di Vitaleta, a la Val d’Orcia. L’homenatge, una evocació de qui va ser capellà, savi i mestre, vol recordar què va representar Modest Prats per a la cultura catalana i ser alhora una invitació a les noves generacions perquè coneguin el seu llegat. 
Lluc Salellas, tancant l'acte del dia 21de març
 a La Mercè. 
Modest Prats va estar sempre lligat a la terra i a les publicacions del país, primer a Presència i després a El Punt, on va ser membre destacat del seu consell editorial. Però, per resseguir la seva trajectòria al marge de la biografia oficial, he anat a raure a qui va ser un dels seus grans amics, l’escriptor Josep Maria Fonalleras. En conversa hem resseguit l’escenari de qui va ser un personatge públic, un gran professor universitari, un referent intel·lectual i que si hagués volgut hauria estat també un referent en política cultural però que en va tenir prou amb poc més d’un any com a director dels primers serveis territorials de Cultura el 1981. En Fono ho té clar. Va ser tot això però va voler ser capellà, la seva vocació. Capellà de poble com el van presentar a Jorge Semprún. El reverendo, que li deia Josep Pla, amb qui va tenir grans converses al Motel. Una personalitat que no va voler fer carrera religiosa, com hauria pogut per formació i talent i que l’hauria portat al més elevat de la jerarquia. Però per a en Fono va ser sobretot un amic, un conseller. A en Modest no li importava el reconeixement. Era i volia ser capellà i amb això ja en faria prou.


Va entrar al seminari amb 10 anys, el 1946. Va ser ordenat el març del 1959, el més jove de tots, va ser professor, va escriure i va estudiar a Roma i París. La seva vocació el va portar a ser el primer rector de Vista Alegre, després 25 anys a Medinyà, amb la seva mare, Enriqueta Domingo, que el va pujar després de l’assassinat del pare d’en Modest, Baldiri Prats, quan ell només tenia 3 mesos.
Avui es vol evocar el savi i el rector, l’amic, el culer, tot el que era en Modest. Els seus amics van ser convidats per en Modest molts anys a fer el Niu al Motel i mantenen la tradició ara que ja no hi és i a més editen opuscles amb les glosses que li han dedicat en aquell acte, entre d’altres, Pep Nadal, Comadira, Xavier Folch, Montserrat Terradas, Guillem Terribas  i aquest any Neus Pellicer i Dolors Vidal. També cal evocar el Modest rector del Mercadal, el del cafè al Neptú, el que amb els amics anava a passar el dia a Roma. Ara el Neptú ha tancat i potser costarà que tornin a servir un Modest, un cafè expresso ben curt, com a ell li agradava. El d’avui a La Mercè serà un acte senzill però emotiu, amb participació dels seus amics que el recordaran. Cal fer-ho perquè en Modest va voler ser només un capellà de poble, però també va ser un savi i un mestre.
JORDI GRAU, publicat en el Punt Avui el 21.03.2024

divendres, 22 de març del 2024

LA ABADESA, full de sala del Cinema Truffaut.


LA ABADESA
Espanya, 2023
Direcció: Antonio Chavarrías
Guió: Antonio Chavarrías
Intèrprets: Daniela Brown, Blanca Romero, Carlos Cuevas, Ernest Villegas Durada: 120 min
Gènere: drama
Idioma: castellà
Data d'estrena: 22/03/2024


Tossudament fidel a un projecte.

Antonio Chavarrías
(l'Hospitalet de Llobregat, 1956) és un guionista, director i sobretot productor (Oberon) de llarga trajectòria, que es va donar conèixer l'any 1991 dirigint el film Manila i va prosseguir el 1996 amb Susanna, totes dues interpretades per l'actor Àlex Casanovas, les dues reconegudes per la crítica i el públic, oferint un tipus de cinema diferent i atrevit. Com a productor, ha fet possible interessants i reconegudes pel·lícules, com els primers films del director Marc Recha.
Després d'uns anys dedicant-se només a la producció, Chavarrías, escriu, dirigeix i produeix La Abadesa, que s'ha pogut exhibir en el darrer festival de Màlaga i que ara ja es pot veure en totes les sales de cinema. Per escriure aquesta història, el director i guionista s'ha inspirat en una dona del segle IX,  Emma, filla de Guifré el Pilós (extraordinària i creïble interpretació de la jove actriu catalana Daniela Brown) una jove de disset anys que és anomenada abadessa pel seu pare, amb un encàrrec de repoblar el territori de l'Abadia i cristianitzar aquests territoris fronterers en continu conflicte amb els moriscos.
La jove abadessa es trobarà amb unes monges que ja s'han muntat la seva vida en el monestir, amb un capellà (molt ben interpretat per Oriol Genis) que ja li va bé com està l'abadia. Haurà de superar i conviure amb la misèria i la pobresa de la gent que viu miserablement en aquell territori.
Plena de dubtes i insegura per la seva inexperiència, només tindrà una obsessió portar a terme el que li ha encomanat el seu pare. I aquí és quan tindrà problemes amb alguna de les monges i amb el seu propi germà, comte de Borrell (convincent Carlos Cuevas) que comanda els soldats que a la seva manera controlen i posen ordre en el territori.
Sobre aquesta base, Chavarrías ens fa entrar en la vida d'aquestes monges, la majoria de les quals estan en el convent per obligacions i interessos familiars i, també, per conveniències de la mateixa estructura de la manera de viure i de pensar de l'època. Una altra de les vessants que ens mostra el director és el poder de l'home sobre la dona i la poca credibilitat del poder d'aquestes. I aquí, és quan la jove abadessa lluita contra tots aquests entrebancs i també per demostrar que tot i ser dona i jove, té una missió a complir i ho farà a la seva manera.
És una història d'una actualitat tremenda, tot i que està ambientada el segle IX. La desconfiança envers la dona per part del poder de l'home, que aquesta pugui arribar a portar terme una missió i a la seva manera i que, a més a més, li surti bé. Hi ha una frase per part del seu germà, que comanda les tropes, que diu: "és difícil lluitar contra un exèrcit que no existeix", molt significativa dins el context del moment en què vivien i es viu en l'actualitat.
Chavarrias aconsegueix crear un clima extraordinari, en uns paisatges nevats i freds, que fan arribar a l'espectador les sensacions que senten els personatges: la fredor de les pedres del convent (rodat a Osca i a la Seu de Lleida), de la foscor i la llum de les espelmes o la claror de dia que entra pels murs i per les finestres (magnifica la fotografia de Julián Elizalde). El temps també és important: el director no té pressa per explicar la història, com tampoc hi havia pressa en aquella època, en aquell convent. Els silencis i els diàlegs són creïbles, així com algunes situacions que viuen els i les protagonistes d'aquesta història de denúncia d'un món injust dominat per un pensament masclista. 
La Abadesa és una pel·lícula intel·ligent per espectadors exigents. Antonio Chavarrías explica una història ambientada en temps convulsos, dramàtics i sense concessions. I ho fa molt bé.

* Curiosament, el director/guionista i productor Antonio Chavarrias, es català com la majoria dels actors principals. La pel·lícula, que està situada en un moment important de la història de Catalunya, es va rodar entre Osca i Lleida en castellà. Tot i que hi ha participació de la Generalitat de Catalunya, la versió original es en Castellà. Hi ha una versió doblada al català. En el Truffaut, s'ha optat, com es fa sempre, per la versió original.  
Guillem Terribas Roca, col·lectiu de crítics de Cinema de Girona. 

dimarts, 5 de març del 2024

Lluís Mateu, estructura de poble

Lluís Mateu. foto Lluís Lladó
E
l primer que vaig pensar quan vaig saber que l’Ajuntament de Salt atorgava el premi Tres de Març a Lluís Mateu i Riera va ser: Carai, no el tenia? I és que aquest home ha estat una estructura de poble en si mateix des que va néixer a Salt el 1943. Ara que es parla tant d’estructures d’estat, m’ha vingut al cap aquesta expressió perquè en Lluís Mateu ho és, de Salt, i fins i tot alguns dels seus millors amics li retreuen una manca d’ambició que li ha impedit ser el mateix que és a Salt, a escala de nació. Però em fa l’efecte que a ell tant se li’n fot, perquè ha estat un esperit lliure, i els que ho són fan el que volen, poden i els deixen fer, i ell s’ha trobat bé sent a pertot on el necessitaven al seu poble, que ja és ciutat. De jove i ara mateix. Per això el reconeixement que li van atorgar diumenge passat a Can Panxut és del tot merescut, com va quedar clar en les paraules que li van dedicar els seus amics i també l’alcalde Viñas. O sigui que ara en Lluís ja és premi Tres de Març i continua sent una icona del seu poble, com ho és l’escultura Les llúdrigues, de fet les tres llúdrigues, que des del setembre de 1982, quan van ser inaugurades a la plaça de la Vila després d’un encàrrec del consell municipal, són la icona d’un poble que es va resistir amb totes les seves forces a deixar de ser-ho. Una idea, la de les llúdrigues, que li va donar Lluís Palou, el campaner de Salt i l’home que potser n’havia matat més al Ter quan n’hi havia. I sí, en Lluís era a la Comissió per la Independència i seu és el logo que es va utilitzar fa més de quaranta anys i seu el que s’ha utilitzar en el 40è aniversari de la independència.
L'alcalde de Salt Jordi Viñas i Lluís Mateu
Foto: Ajuntament de Salt 
Vaig veure per primera vegada Lluís Mateu a la farmàcia Simon de la plaça Marquès de Camps, on treballava amb Salvador Sunyer. Era i és un home alt, amable i amb un gran sentit de l’humor. Com que se n’ha escrit molt, aquests dies, d’ell i de la seva feina de pintor, escultor, dibuixant, escenògraf i tutti quanti, no parlaré més de la seva obra però sí del paper que va fer en la seva joventut en el món de l’escoltisme, amb en Narcís Casas, i que va modelar tota una generació de joves saltencs. Era al darrere de l’Agrupació Sant Cugat, impulsor del Centre Excursionista Saltenc i de la mítica Pastera, autèntic espai cultural. I també del grup Tretze escupint, que volia dir que eren tretze pintors i escultors a part de la provocació que portava implícita. I era darrere Proscènium i La Farga, que ha dirigit. I la llegenda diu que és darrere del nom d’El Talleret de Salt, quan parlant els fundadors de fer una companyia o un taller, amb el seu fi humor va dir: no seria millor que ho deixéssim en un Talleret. I mira’ls!


Va poder ser director de les Bernardes i va acabar sent-ho de l’Escola Municipal d’Art. Té llibres publicats i molta obra pictòrica i escultòrica. Potser si hagués sortit de Salt seria el rei del mambo, com diu en Terribas, però jo crec que ja ho és. De fet va aconseguir que en el seu casament amb la Xita Batlle, enGuillem pintés una a una les faixes dels 150 puros que van oferir. Per tant, un premi Tres de Març ben merescut per a una estructura de poble, un personatge fantàstic, un manobre de la imaginació.
Jordi Grau a "Mirades" publicat en el Punt Avui 05.03.2024



dilluns, 4 de març del 2024

Girona commemorarà el desè aniversari de la mort de Modest Prats amb un acte a La Mercè

* L'esdeveniment es farà el 21 de març i comptarà amb una projecció de fotos i diferents persones que explicaran sobre la vida del sacerdot i professor.
* També es farà una sessió el 26 d'abril en el marc d'un col·loqui a la UdG, i també es farà un muntatge, ja a la tardor, durant el festival Temporada Alta.

Modest Prats
L
'Ajuntament de Girona, juntament amb la Comissió d'Amics de Modest Prats, la Universitat de Girona i el festival Temporada Alta, organitzarà un seguit d'actes per commemorar el desè aniversari de la mort de Modest Prats. El primer d'aquests actes es farà el pròxim dijous 21 de març (19 hores) al Centre Cultural La Mercè. Aquest acte inaugural se celebrarà pocs dies abans que s'arribi als deu anys de la seva mort, que va ser el 29 de març de 2014. Serà un dia «especial» per aquest motiu, però també perquè és el dia en el qual es donarà el tret de sortida a «la primavera», ha destacat el portaveu de la Comissió d'Amics de Modest Prats, Josep Maria Fonalleras, en la presentació dels actes per homenatjar Modest Prats.
Serà un «acte senzill», que portarà per títol «Haurem estat capaços de salvar el futur?», que van ser unes paraules que va dir el mateix Modest Prats. «Estem en un moment històric en el qual ens fem aquesta pregunta, no només per la llengua i la cultura, sinó també per l'essència», ha afirmat Fonalleras. En l'esdeveniment es farà una projecció de fotos amb una explicació que anirà a càrrec del llibreter i activista cultural, Guillem Terribas. A part, diferents persones participaran en l'esdeveniment per explicar les «diferents característiques» de la «personalitat» Modest Prats. Fonalleras ha explicat que encara no s'han acabat de tancar tots els noms que hi participaran, però entre d'altres ho faran Narcís Comadira -autor del cartell de l'acte- o Marius Serra. Per altra banda, també es presentarà la publicació d'un petit opuscle dedicat a Modest Prats que inclourà una breu biografia, una bibliografia i una entrevista que va sortir a l'Avenç el 2009.

Cartell Oficial. Obra de Narcís Comadira
Tanmateix, aquest no serà l'únic acte que homenatjarà la figura de Modest Prats. El 26 d'abril, en el marc 12è Col·loqui Internacional «Problemes i Mètodes d'Història de la Llengua» que es farà a la Facultat de Lletres de la UdG entre el 24 i el 26 d'abril, es dedicarà una sessió a la memòria de Modest Prats. Finalment, en el marc del festival Temporada Alta i ja a la tardor -encara no se sap la data- es farà un petit muntatge sobre els textos i reflexions que va deixar Modest Prats. Fonalleras ha detallat que encara no se sap la ubicació d'aquest acte, però que «segurament» es farà a la Catedral de Girona.
«Conciència de la civilitat» Josep Maria Fonalleras ha apuntat que no s'ha volgut fer «un gran desplegament» per commemorar el desè aniversari de la mort de Modest Prats, sinó que han volgut centrar-se en les «coses importants que va transmetre». En aquest sentit, el portaveu de la Comissió d'Amics de Modest Prats ha assenyalat que va transmetre «fe, fidelitat i saviesa», però especialment «consciència de civilitat». A més, ha explicat que són actes que volen «recordar la seva figura» i que serveixin per les noves generacions, «per crear consciència de la seva importància». Segons l'alcalde, Lluc Salellas, va ser una persona «molt vinculada a la ciutat» i que va destacar per la seva tasca de capellà, però també d'altres com la de filòleg o teòleg, entre d'altres, a més de ser «promotor de la llengua
Cartell que anuncia el primer acte. 
catalana». Per aquest motiu, l'equip de govern ha considerat oportú retre homenatge a la figura de Modest Prats: «Havíem de posar en relleu la seva figura, recordar-li i reivindicar-la», ha conclos Salellas.
JOSEP COLL, publicat en el Diari de Girona 04.03.2024

Girona recordarà Modest Prats en el desè aniversari de la seva mort

 L’acte central tindrà lloc el dijous 21 de març, a les 19 h, al Centre Cultural La Mercè.... més https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2393006-girona-recordara-modest-prats-en-el-dese-aniversari-de-la-seva-mort.html?utm_source=twitter&utm_medium=botons&utm_campaign=com_epanoticies

dissabte, 2 de març del 2024

BOOM BOOM, Full de Sala del Cinema Truffaut


BOOM BOOM

Espanya, 1990
Direcció: Rosa Vergés
Guió: Rosa Vergés, Jordi Beltrán
Intèrprets: Viktor Lazlo, Sergi Mateu, Fernando Guillén Cuervo, Àngels Gonyalons
Durada: 92 min
Gènere: comèdia Idioma: català
Data d'estrena: 04/03/2024


UNA DELICIOSA HISTÒRIA MOLT ACTUAL.
Fa 34 anys una jove Rosa Vergés, amb una colla de gent que es volia menjar el món, es van embarcar en fer una pel·lícula singular, diferent. La Rosa Vergés, que era filla de l’editor de Destino i d’una ballarina, es va decantar per la imatge, però les lletres sempre l’han acompanyat. D’aquí ve que la majoria dels seus films participa en els guions, en les històries.
Boom Boom, és la primera pel·lícula que Rosa Vergés dirigeix, tot i que en tenia una altra pràcticament acabada (només faltava un productor amb diners per portar-la a terme) que era un relat èpic, d’època, anomenada Blanca: una història d’amor entre un àrab i una cristiana, amb diàlegs de Narcís Comadira i que encara, a hores d’ara, li va donant voltes. Per tant, Boom Boom és la seva primera pel·lícula, però no la seva primera idea.
Aquesta deliciosa comèdia, plena d’embolics i de trobades, Rosa Vergés la va escriure conjuntament amb en Jordi Bertran, que el mateix temps se’n va encarregar de posar-hi la música que li dona vida i gràcia a aquesta divertida i entranyable història. Cançons com La Novia, Ansiedad (una magnífica versió cantada per l’actriu Viktor Lazlo), Yo seré un extraño para ti, entre altres.
Boom Boom és una comèdia, ambientada en un estiu a Barcelona. Plena de situacions embolicades que creen un enrenou entre els protagonistes i el propi espectador.
Sofia, esplèndidament interpretada per Viktor Lazlo ( nom artístic en honor al personatge de Casablanca), és una dentista i Tristán (un jove i divertit Sergi Mateu) propietari d’una sabateria, viuen en un mateix edifici: ell a l’àtic i ella en el sobreàtic. Aquest fet, el que els dos protagonistes visquin en un mateix edifici, fa que l’espectador visqui les situacions amb molta més informació que els propis protagonistes d’aquesta història d’entrades i sortides. I aquest és l’encant de la pel·lícula.
Acompanyen a als protagonistes uns actors secundaris que aporten molt a la història. Veterans actors amb  experiència com Conrado San Martin, Bernadette Lafont, Gemma Cuervo i al mateix temps, actors i actrius que començaven com Pepe Rubianes, ÀngelsGuanyalons, Fernando Guillén Cuervo, Pepa López, entre altres.
La música és molt important en aquesta comèdia, però també ho són els colors. Rosa Vergés juga molt amb els colors (per això es important aquesta restauració que n’ha fet del film la Filmoteca de la Generalitat) com també amb bromes familiars: L’actriu Gemma Cuervo interpreta la mare del personatge interpretat per Fernando Guillén Cuervo, que en la vida real, també ho és.
Trenta-quatre anys després de la seva estrena, aquesta encantadora pel·lícula dirigida per una dona, cosa poc habitual en aquells temps, continua essent divertida, plena de sentiments i d’amor... moderna i actual. No ha envellit.
La força i l'entusiasme d'aquest film, segons  paraules de la pròpia Rosa Vergés, es el lema que feien servir durant el rodatge d’aquella aventura cinematogràfica que era, “No hem fet res, per tant no hem fet res mal fet”.


La gent del col·lectiu estem molt contents de poder oferir a la nostra clientela, aquesta versió restaurada d’una comèdia que ha fet i farà història, dirigida per una dona, Rosa Vergés, que aquest any 2024 ha rebut de l'Acadèmia del Cinema Català, el Gaudí d’Honor.
Guillem Terribas i Roca.
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. 

divendres, 23 de febrer del 2024

Un divendres

Joaquim Nadal. 
A
lguns divendres, pocs, em quedo a Girona i faig agenda gironina de poca intensitat. Aprofito per passejar una mica, per veure els amics, per prendre el pols de la ciutat. Els dies que em quedo hi ha una cita indefugible al bar Neptú del carrer Hortes on setmanalment des de fa molts anys ens trobem vells amics d’en Modest Prats, que quan va ser rector del Mercadal va instaurar aquest costum, aquest cenacle-tertúlia que ara articula l’inevitable Guillem Terribas i per on passen en Manel Serra, en Francesc Francisco, l’Anna Pagans, en Xavier Corominas, en Salvador Garcia-Arbós, en Tomàs Sobrequés i més esporàdicament jo mateix.
Una de les trobades dels divendres (03.11.2023)  Jaume Teixidor (espontani) Anna Pagans, Tomàs Sobrequés, Guillem Terribas, Francesc Francisco. Falten en Vador Garcia, Joaquim Nadal, en Mines
i en Manel Serra. 

Divendres passat 9 de febrer va ser un dia gironí però més especial. Vaig començar a la plaça de la Catedral fent un tallat al Bau Bar amb en Xavier Masgrau; feia mesos que no ens vèiem i apart de posar-nos al dia de les dèries respectives ell em va compartir el programa dels concerts que ha programat l’associació dels Manaies de Sant Daniel. Abans d’entrar al col·legi d’arquitectes em vaig trobar just al pas de la porta la Carme Clusellas, directora del Museu d’Art; respirava un optimisme tranquil. Em va fer cinc cèntims de la situació del Museu i de les perspectives immediates, de les excavacions que s’estan fent just després de la rampa d’entrada a mà dreta en un punt on es pensen construir els nous accessos al Museu, i de les adquisicions més recents entre les quals cal esmentar dos quadres de Rusiñol que ja s’han donat a conèixer i una part del fresc de l’absis de l’església de Pedrinyà amb la figura d’un àngel. També em va dir que s’anaven ajustant els termes de l’acord amb el Bisbat i que el gruix de les peces diocesanes que l’església volia en els seus dipòsits ja s’havien traslladat. Va ser així com em vaig assabentar que les taules de vitraller ja estaven exposades a la sala especialment habilitada per a aquesta funció just al damunt de l’ala nord del claustre.
La terrassa del Neptú 
Un cop acabat el tallat vaig baixar cap al Neptú per fer acte de presència a la tertúlia a l’àrea d’influència de la Llibreria 22. M’hi vaig estar poca estona. M’esperava a la Sala de Graus «Pep Nadal» de la Facultat de Lletres i Turisme de la UdG l’acte de defensa de la tesi doctoral de l’Eduard Caballé i Colom. Em sembla que puc dir que en termes estrictes deu ser el meu darrer acte acadèmic; ja no tinc cap altra tesi en perspectiva. Formaven la Comissió la Conxita Mir, Catedràtica de Lleida, la Rebeca Saavedra, professora de la universitat de Cantàbria, i en Francesc Miralpeix, professor titular de la UDG. El tema de la tesi és El «Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional» i el control franquista del patrimoni a Catalunya durant la Guerra Civil. Agents militaritzats, assessors, propaganda i burocràcia a la «Comisaría de la Zona de Levante», (1938-1940)». Un treball de gran interès i amb moltes aportacions rellevants fruit d’una immensa recerca en més d’una vintena d’arxius. Com correspon vaig intervenir en el torn que es reserva per al director de la tesi i per als altres doctors de la sala i vaig recordar amb emoció com només feia set anys que l’Eduard Caballé s’havia incorporat a l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural amb el títol de grau recent estrenat i disposat a fer un itinerari d’aprenentatge accelerat. El resultat final un cop coneguda la votació telemàtica secreta va ser el reconeixement de la tesi amb un excel·lent cum laude.
 JOAQUIM NADAL, publicat en el Diari de Girona 16.02.2024

Exterior del Neptú.


* El dijous 21 de Febrer del 2024, El Neptú va tancar les portes. Els "propietaris" Jordi i Tonyi, deixen el Neptú per dedicar-se de ple en el restaurant "Casa Urieta", que fa un any que van obrir a una travessia del carrer Santa Clara, a la Plaça Mercadal. Un pena i la tancada era anunciada,  però no tant sobtadament i sense avisar. 

divendres, 16 de febrer del 2024

El dia del llamàntol: Una presentació ‘underground’

S
i s’haguessin proposat fer-ho així, segur que no hauria sortit bé. Però dimecres de la setmana passada en un Espai 22 / Llibreria 22 ple, el que va passar va ser de tot menys previsible. S’hi presentava El dia del llamàntol, un còmic editat per Laertes i que han parit Sebastià Roig i Jordi Arbonès, escriptors figuerenc i palafrugellenc de llarg recorregut, i que ha dibuixat Lluís Sala. El còmic ja s’havia presentat dies abans a la Bookman de Figueres, i a Girona el mestre de cerimònies va ser el periodista de Portbou Ramon Iglesias. ¿Què podia passar a l’hora de presentar el que ha estat definit pels entesos com un Patufet lisèrgic, una faula futurista o una història de ciència-ficció que passa en una Catalunya utòpica de l’any 2030? Doncs que en Sebastià Roig quedés atrapat a la carretera a causa de les tractorades dels pagesos i que tota la seva intervenció fos per telèfon després d’un invent del radiofonista Ramon Iglesias. I va anar tot tan collonut que en Sebastià va participar, i molt, i va arribar a temps de fer-se la foto del que va anomenar el trio calaveres, i per cloure l’acte, tot collonant i dient que en realitat havia seguit l’acte des del bar del costat. 

El dia del llamàntol té la seva gènesi el 1991 en un viatge d’un grup d’escriptors gironins cap als premis Octubre de València. Hi havia també l’escriptora Natàlia Molero i Lloret, a qui va dedicat aquest còmic perquè “tenia un sentit de l’humor que no s’acabava mai”. “Dormíem molt poc i bevíem massa”, explica Roig, que recorda que entre cerveses i aigua de València anaven a recitals d’Enric Casasses o a xous de Carles Santos. Ell en diu desvariejos i el Llamàntol n’és fill. Va ser, doncs, al barri del Carme on va sorgir la idea d’una novel·la que imaginés una Catalunya utòpica, republicana i esbojarrada amenaçada per una força extramundana. A la pluja d’idees s’hi va afegir la Molero, que els havia colat en l’expedició. D’aquell desori al bar Capsa va sorgir la idea d’una novel·la amb gran dosi d’imaginació d’en Nif. Allò va quedar aturat. En Jordi Arbonès en va parlar al seu magnífic Camí de ronda (2019) i en Roig va pensar que aquella bèstia imaginada trenta anys enrere tenia futur, però com a còmic. El 2020 el guió estava enllestit i en Lluís Sala se’l va fer seu. És el seu primer còmic. El va dibuixar a llapis i el va entintar per ordinador.
Jordi Arbonès, Sebastià Roig i Lluís Sala,
El resultat és magnífic. En Ramon ho va explicar: “Si alguna cosa no m’esperava era ser a la 22 parlant sobre un llamàntol gegant, un Quim Torra amb aspecte de Professor X en cadira de rodes fent el paper de savi a favor de la pau, amb un president de Catalunya rastafari i una república catalana plena de xalats, robocops, superherois, una ninja empoderada o decapitada i la mala llet d’en Sebas i en Jordi a qui dona vida en Lluís Sala.” Doncs això han fet. I se’n carden molt cruelment del personal. El president de la Generalitat el 91 no l’imaginaven de la CUP, però ara és Oleguer T’Challa. Quim Torra encara no era editor, però l’expresident és qui mobilitza Les Quatre Barres, que, amagades sota el Pati dels Tarongers, són despertats per salvar el país d’un llamàntol activat per superpotències. Underground, pulp, surrealista, esbojarrada... Humor gamberro. I val la pena.
Jordi Grau / Mirades. Publicat en el Punt Avui 16.02.2023. Fotos arxiu de la 22
Ramon Iglesias, Lluís Sala i Jordi Arbonès (Nif). En Sebastià parla per telèfon, està col·lapsat
a l'autopista per la manifestació de tractors/pagesos. 


dissabte, 10 de febrer del 2024

La nostra vida resumida en un sol crit: Girona!

Frank Bayer.
D
e Nadal quan en dèiem xampany, Puigdemont quan érem feliços, i Salellas quan ens hem fet grans, de 22 llibres sota el braç d’en Terribas (tots volem ser en Guillem), d’una Planeta en femení embolcallada pel riure de la Cervià (com t’enyorem Cristina), del boig del telèfon roig , d’en Fonalleras fent un cafè a les portes de Roma, de l’alcohòlic dels camells de Fires, de cabres amb gust de sopa i d’Angelines amb nom de rostoll, de tu i de mi d’adolescents, però de tu i d’ell quan ens hem fet grans, d’un Palau que a vegades s’acosta però també s’allunya, d’uns capellans sense sotana i de monges sense pets, d’unes barraques sense garrafó i condons als retrovisors, d’un Jordi Grau retratista de prohoms i uns pastorets amb gust de Ribas, d’uns soldats de Salamina demanant taxis fora el Le Bistrot, d’un barri xino habitat per bicicletes de luxe, d’un sant amb olor de mosca i d’un home sense nom repartint roses, d’un porro hiperbòlic a una plaça de ministre coneguda per l’hotel, d’una Devesa on els Mags hi guarden el meu primer t’estimo, de les formes d’en Fita i les catedrals d’en Perpinyà, del carrer dels torrats on morí el boig de la ciutat, del gris ennuvolat pels gironins i de les tardes de sol pels turistes, dels uniformes escolars i els llibres amb nom de Curbet, del vull marxar per tornar, l’Azimut, Fractal, Accés 21, Lateral, i el cotxe entelat a Montjuïc, d’en Tennesse Peraferrer fent un Martí Williams, d’una pilota a la Joventut i una flor marcida a temps de plors, de Can Gibert, Sant Narcís, Bell-lloc del Pla, i Santa Eugènia, d’un Esportiu tan nostre i tan teu, d’una plaça d’octubre inconstitucional, dels quatre rius, dotze parròquies, i trenta mil passejades arrambat a tu, dels secrets de família i les famílies sense jueus, de les cendres del Boira, la Penyora, i un vi sense museu, dels ponts on hem escopit a les carpes, de les llambordes molles on hem caigut, de la meva família, la teva família, i en definitiva, la nostra història compartida que avui resumirem al Bernabéu en un sol crit: GIRONA! 
OPINIÓ @PASTANAGAVERDA - 10 febrer 2024 / FRANK BAYER, publicata l'Esportiu. 

*Llàstima que hagi perdut el Girona 4 -0. Però, no passa res.