Demà serà un altre dia.

dimecres, 18 de novembre del 2026

El CINEMA TRUFFAUT, una història d'amor al cinema.

AVUI 18 DE NOVEMBRE DE 2026, fa 26 anys que es va iniciar la segona etapa del            Cinema  Truffaut,


 El 1992 el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, van proposar a l'empresa propietària del Cinema Modern, Gratacós/Gubau d'utilitzar la Sala B, per projectar pel·lícules en Versió Original subtitulades. A més, fer presentacions amb actors, productors i directors. També Tertúlies i debats. Aquesta col·laboració, sense afany de lucre per part del col·lectiu, va durar fins que els empresaris van vendre el local a l'Ajuntament. L'edifici, amb dues sales de cinema i moltes dependències abandonades, en una època havia estat un ateneu popular dels treballadors de la fabrica tèxtil Grober. L'ajuntament li va demanar a la gent del col·lectiu que fes un projecte de com havia de funcionar la Sala B, que el col·lectiu havia anomenat Estudi Truffaut, en honor a el director de cinema francès. El projecte entre altres coses recalcava que només es podrien fer pel·lícules en versió original, que la empresa o associació responsable de la sala havia de ser una entitat sense afany de lucre. I que a la llarga hi hauria d'haver una segona sala. S'ha de dir que amb tota la bona fe, el col·lectiu va "cedir" en propietat el projecte i la idea de com havia de funcionar la sala a l'Ajuntament i a partir de les hores el col·lectiu ha hagut d'anar a concursos per poder gestionar el seu projecte. L'ajuntament va fer reformes i innovacions a la sala i el 18 de novembre 2000 es va inaugurar la Sala, que a parir de les hores es diria només Cinema Truffaut. El 2021 es fan reformes a l'edifici del Modern i es fa, finalment, la sala 2 de Cinema Modern i s'inaugura el 18 de novembre de 2022. Amb el tancament del Cinema Albèniz i la segona sala, a partir del 2024 el Truffaut augmenta de públic i la seva proposta cada vegada es més acceptada pel públic en general. El 18 de novembre es va fer una gran celebració en el Teatre Municipal, per la seva capacitat, dels 25 anys del Truffaut, amb l'assistència d'autoritats, el públic i amics del Truffaut. Una gran festa de reconeixement d'una feina ben feta. A principis del 2026 es fa una nou concurs (cada quatre anys) per portar la gestió del Truffaut. Aquesta vegada guanya el concurs una empresa privada de Cambrils, i no necessàriament ha de fer pel·lícules en versió original. El col·lectiu perd el concurs no per la proposta sinó per 4.000 euros de diferencia. I aquí acaba la relació del col·lectiu amb el Cinema Truffaut... de moment.

G.T.R.

diumenge, 8 de novembre del 2026

Absentisme de Fires / Girona 2026

Foto: Quim Curbet
N
i el pregó, ni la missa de Sant Narcís, ni la fira, ni les barraques... Visc a Girona però no visc les Fires. Coses de l’edat, suposo. L’excepció, el dia 30. Vaig assistir un any més al lliurament del premi Just Casero amb l’inimitable i gairebé imprescindible Guillem Terribas com a mestre de cerimònies, i amb dues guardonades que han novel·lat la memòria històrica. Ja estic esperant que surtin els llibres de la guanyadora Marina López Planellas, de Vilafant, i de la finalista, la companya Gemma Busquets Ros, de Banyoles, que s’endinsen en la història del segle XX per parlar d’una memòria necessària per recuperar els principis de la República. Un altre dia els parlaré de la feinada que està fent l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Llagostera perquè s’obrin les fosses comunes del cementiri de Girona i les despulles dels 510 afusellats pel franquisme puguin reposar al costat dels seus familiars. Bé, abans d’anar a La Planeta, on es va homenatjar les malaguanyades Anna Donato i Dolors Oller i vam escoltar poemes musicats i cantats per Glòria Vila, havia passat per la Casa de Cultura per veure, en una passejada massa ràpida, l’exposició de fotografies de L’Indépendant que ha comissariat Nuri Aldeguer, titulada Crònica d’uns estius: imatges del fons de L’Indépendant-Edició Costa Brava (1966-1977). És una selecció de 128 fotografies del fons del diari nord-català L’Indépendant, procedents de l’arxiu de l’Inspai de la Diputació. Pensava que hi trobaria moltes imatges d’en Pablo Cortés Pablito, però és ell qui hi surt retratat. Són un testimoni de gran valor perquè recorda una època recent però on tot estava per fer, i s’ha fet molt i sovint malament. Les imatges són impagables per als que ja tenim una edat. Em quedo amb una fotografia del meu poble, Llagostera, agafada des de l’entrada venint de Girona amb, en primer pla, el símbol falangista del yugo i les fletxes que hi havia a les entrades de cada municipi. A la imatge es veu que s’estaven construint les Cases Barates inaugurades a principis dels setanta i el poble sembla isolat dalt del turó. Però a la nit em van aigualir la festa amb el concert de punk rock de la Devesa, a uns decibels desfermats. Molts veïns de Montjuïc hem de parar l’orella als concerts de la Copa com si fóssim a primera fila, però el de divendres va ser literalment infernal. Ens fem grans.
JOAN VENTURA, publicat en el Punt Avui 06.11.2026

Foto: Quim Curbet

dissabte, 7 de novembre del 2026

Uns Casero amb veu de dona


L
a 46 edició del premi de narrativa breu Just Manuel Casero s’entrega, com sempre des de fa 34 anys a la sala La Planeta. I aquest va ser un Casero amb veu de dona, encara que el presentador fos l’emèrit Guillem Terribas, que amb conya, sornegueria i anar fent, aconsegueix posar-se el públic a la butxaca, fent gala dels seus oblits i badades com a part d’un guió perfectament estructurat entre ell i Jordi Gispert, l’actual cara de la 22 i secretari sense vot d’un jurat format per quatre dones i un home, just al contrari que els primers Casero en què el jurat estava format per quatre homes i una dona, Dolors Oller. He dit que els Casero van tenir en la dona la principal protagonista, des del moment inicial amb un emotiu homenatge a Anna Donato i Dolors Oller, obra d’en Guillem. I van seguir amb una actuació que m’agradaria destacar, la de la cantant i compositora gironina Glòria Vilà, a qui vaig descobrir a la Planeta. Excel·lentment acompanyada al piano per Isa Membrilla i al saxo per Lucas Martínez, arribat d’Itàlia i que marxava cap a Costa Rica, Glòria Vilà ens va regalar amb la seva veu poemes que ha musicat per encàrrec de l’Institució de les Lletres Catalanes. Poemes musicats, d’entre altres, per Josep Maria Llompart, Clementina Arderiu, Blai Bonet i Montserrat Vayreda amb els quals es va posar la gent a la butxaca
I va ser també nit de dones guanyadores. La periodista d’aquesta casa Gemma Busquets va ser finalista amb la seva novel·la Un rastre de plomes, mentre que Marina López Planella va guanyar el Casero amb Un camp d’asfòdels, que és un títol provisional. Les dues novel·les seran publicades per Univers i l’editora Ester Pujol i Maria Mercè Gumbau, que va ser companya de vida de Just Manuel Casero, van entregar els premis. Però és que les dues obres premiades també tenen en la dona el principal referent. Marina López explica la història de la Maria, una biòloga que treballa a la Costa Brava estudiant les algues del fons marí i que inicia una recerca del seu besavi després de saber per la seva àvia que havien trobat el seu cos en una fossa. Cosa que ella ni sabia, perquè està basat en fets reals. Una reflexió sobre el fracàs, la pietat, l’empatia i la reconciliació després que la Maria, que està patint un trasbals vital, inicia un viatge fins al poble de Las Alpujarras, a Granada, per recuperar la memòria familiar. Allà, acompanyada per un examant de joventut, s’embarca en el que Josep Maria Fonalleras, portaveu del jurat, va definir com una road movie en la qual el que espera és retrobar-se ella mateixa. Josep Maria Fonalleras, portaveu d’un jurat format també per Imma Merino, Cristina Masanés, Mar Bosch i Eva Vàzquez, en va dir “un procés d’aprenentatge moral” amb una “prosa elegant i precisa” i “uns diàlegs contundents”. I va reblar: “La veritat de la narració està en la pròpia narració.” “Una novel·la en majúscules” segons el jurat, el valor de la qual rau en com està contada la història i “en la metàfora que enllaça la professió de la protagonista, l’estudi de les algues per preservar-les, amb el coneixement del passat per preservar-ne la memòria”.

Guillem Terribas, Jordi Gispert, Mar Bosch, Marcè Gumbau, Marina López, Gemma Busquets,
Ester Pujol, Imma Merino i Josep M. Fonalleras. Foto: Quim Curbet. 

I també va d’una dona la narració de Gemma Busquets. Ella, que ha investigat i molt bé el paper de les dones durant la República i que ha guanyat la Beca Rahola i publicat un llibre com Matrioixques, que hauria merescut un millor tracte de la intel·lectualitat barcelonina, que prefereix buscar històries al País Basc que no pas a les comarques gironines, tracta de la història d’una mestra represaliada pel franquisme i que des de Navarra i el País Basc va ser deportada a Peratallada. Segons Josep Maria Fonalleras el gran valor d’Un rastre de plomes és que els fets reals han servit a Gemma Busquets per bastir un relat novel·lesc amb profunditat i determinació que narra tant l’etapa inicial de la mestra republicana com el seu exili confinada en un poble i una comarca per a ella desconeguda. Dues obres de dues dones, amb dues protagonistes dones en un temps de postveritat i de revisionisme en què val la pena buscar i recordar el que va passar per evitar-ho en un futur. Fosses i repressió en dues obres que Josep Maria Fonalleras va qualificar de “memorables”. 
Un dels grans moments de la nit, que n’hi va haver molts, va ser quan en Fono va explicar que aquests anys no s’havia preparat la intervenció perquè qui havia d’actuar com a portaveu del jurat era l’Imma Merino. Però que hauria d’improvisar perquè per un problema, l’Imma no havia arribat. I poc després de comentar-ho i quan la valoració ja s’estava acabant, es va obrir la porta de La Planeta i va aparèixer l’Imma Merino, que s’havia confós d’hora. I que va explicar, compungida, que havia estat dos dies preparant la seva intervenció. Com va dir en Terribas, tot guionitzat. Imma, hauràs d’escriure-ho al diari perquè a tots ens hauria agradat sentir el que t’havies preparat.
JORDI GRAU / Publicat en el Punt Avui 06.11.2026


* El Video sobre el premi Casero 2026 es obra de Quim Curbet
* El Video  sobre Anna Donato i Dolors Oller, es obra de Guillem Terribas. 

dissabte, 31 d’octubre del 2026

Un Casero amb molta memòria històrica (Premi de Novel·la Curta Just M. Casero 2026)

Marina López Planellas guanya el premi de La 22 i Gemma Busquets, periodista d’El Punt Avui, en queda finalista, amb dues novel·les que s’endinsen de manera diferent en el passat.

Josep M. Fonalleras, Marina López i Gemma Busquets. Foto: Quim Curbet

La comunicadora i escriptora Marina López Planella, de Vilafant, va guanyar ahir a Girona el 46è Premi Casero de novel·la curta, amb l’obra Un camp d’asfòdels (títol provisional), que serà publicada per Univers Editorial. Aquest prestigiós guardó literari, convocat per la Llibreria 22 de Girona, ha tingut com a finalista la periodista i escriptora banyolina Gemma Busquets Ros, redactora d’aquest diari, amb la novel·la Un rastre de plomes, que segons les bases no té assegurada la publicació, però Univers hi podria estar interessada. El Casero no és un premi de grans dotacions –2.000 i 500 euros, respectivament–, però el seu prestigi està avalat pel criteri i la independència del seu jurat, format per Josep M. Fonalleras, Imma Merino, Cristina Masanés, Eva Vàzquez i Mar Bosch, més Jordi Gispert, de la Llibreria 22, com a secretari sense vot. Les dues autores rebran també, com a trofeu, una escultura de l’artista Pierre D. La, que cada any la dedica a una lletra, segons l’ordre de l’abecedari. En aquesta edició és l’H. Per casualitats de la vida, l’H d’aquesta edició podria ser la de la història en majúscules, perquè les dues novel·les aborden, de diferent manera, la recuperació de la memòria històrica relacionada amb la II República i la Guerra Civil.
Actuació de Gloria Vila. Foto Quim Curbet 
A Un camp d’asfòdels, Marina López Planella explica la recerca de la protagonista, la Maria, una biòloga que treballa a la Costa Brava estudiant les algues del fons marí, en el seu passat familiar. Així ho detalla el veredicte del jurat: “La història confosa del besavi serveix de fil per teixir una reflexió íntima sobre el fracàs, la mort, la pietat, l’empatia i la reconciliació. Maria, que ha patit un trasbals vital, decideix fer un viatge cap al poble de Granada on hi ha una fossa comuna de la postguerra per recuperar la memòria del besavi. Acompanyada d’un examant de joventut, en Quini, la Maria s’embarca en una road movie durant la qual espera retrobar-se amb si mateixa.” Segons diu també el jurat, “la història de la Maria té els ingredients per ser una novel·la en majúscules, el seu valor rau en com està contada la història i en la metàfora que enllaça la professió de la protagonista, l’estudi de les algues per preservar-les, amb el coneixement del passat per preservar-ne la memòria”. Marina López Planella té una llarga experiència en el món de comunicació creativa i corporativa i, per exemple, en els últims anys s’ha encarregat de la comunicació de la Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya. Ha estat la coordinadora de l’exposició Regeneracions: la Xina i Espanya al mirall, de la Fundació Mies van der Rohe.
Pel que fa a l’obra finalista del 46è Premi Just M. Casero, Gemma Busquets –que ha investigat les dones durant la República, tant en aquest diari com en diferents llibres i recerques– explica a Un rastre de plomes la història d’una mestra represaliada que va ser deportada a Peratallada, Dolores Alonso Burgui, navarresa de naixement. La novel·la es basa en la vida d’aquesta mestra i n’explica els orígens, a Navarra i el País Basc. Segons el jurat del premi, “el valor d’Un rastre de plomes és que els fets reals han servit l’autora per bastir un relat novel·lesc amb profunditat i determinació, que narra tant l’etapa inicial de la mestra com els anys en què va viure confinada en un territori per a ella desconegut”. La periodista banyolina també ha rebut altres guardons, com ara el premi Carles Rahola al millor treball en premsa pel reportatge Elles als ajuntaments. Pioneres de la política local, i el Recvll de Blanes en la categoria de retrat literari, per una investigació sobre la ballarina Emma de Miranda. A més, ha publicat els llibres Matrioixques sota les bombes i Una dona, moltes vides: Anna Maria Martínez Sagi “la Sagi”.
A la 46ena edició del Premi Casero, s’hi havien presentat 42 obres originals. Un cop llegides i valorades les obres, els membres del jurat es va reunir el 23 d’octubre a Girona i van decidir, en quatre votacions, el veredicte fet públic ahir en l’acte de lliurament del premi, que com sempre va tenir lloc a la sala de teatre La Planeta, en el marc de les Fires de Sant Narcís, la
Guillem Terribas. Foto: Curbet
festa major de Girona, que acaba demà. L’acte literari va tornar a tenir com a infatigable presentador el llibreter Guillem Terribas, que durant molts anys va estar al capdavant de La 22. A l’acte, s’hi va projectar un petit vídeo en record d’Anna Donato i Dolors Oller, dues destacades representants del món cultural gironí, desaparegudes en els últims mesos, que sempre assistien a l’acte de lliurament del Casero.També hi va tenir lloc una petita actuació de la cantant Glòria Vila, originària de Sant Gregori, que està enllestint una tesi doctoral sobre pedagogia del cant, en el marc del doctorat en arts i educació de la Universitat de Girona, i en els últims anys ha musicat poemes de diferents autors que han estat recordats en diferents commemoracions. Ahir va cantar a La Planeta mitja dotzena de cançons a partir de poemes de Montserrat Vayreda, Josep Maria Llompart, Clementina Arderiu i Blai Bonet, a més d’un tema amb lletra seva com a bis, acompanyada en tot moment del saxofonista Lucas Martínez i la pianista Isa Membrilla. Avui continuaran a La Planeta els actes paral·lels del Casero amb la lectura dramatitzada de Josafat, de Prudenci Bertrana, a càrrec del Grup Proscenium (19 h). 
Xavi Castillon, publicat en el Punt Avui 31.10.2026

Guillem Terribas, Jordi Gispert, Mar Bosch, mercè Gumbau, Marina López, Gemma Busquets
Ester Pujol, Imma Merino, Josep M. Fonalleras. Foto: Quim Curbet.

  Marina López Planella guanya el 46è Premi de Novel·la Curta Just Manuel Casero amb «Un camp d'asfòdels»
L’obra Un camp d'asfòdels s’imposa en la 46a edició d’un certamen que ha destacat la profunda metàfora entre la preservació de la memòria i la ciència.
Per tenir «tots els ingredients per ser una novel·la en majúscules» i destacar per «com està contada la història i la metàfora que enllaça la professió de la protagonista, l'estudi de les algues per preservar-les, amb el coneixement del passat per preservar-ne la memòria», el jurat del Premi de Novel·la Curta Just Manuel Casero ha escollit Un camp d'asfòdels —títol provisional—, de Marina López Planella, com a obra guanyadora. La novel·la s'ha imposat entre els 42 originals presentats,... continua amb l'enllaç https://www.diaridegirona.cat/girona/2026/10/30/marina-lopez-planella-guanya-46e-135920731.html .

JOSEP COLL , Diari de Girona 31.10.2026

Marina López i Gemma Busquets. Foto: Aniol Rasclosa.

dimarts, 20 d’octubre del 2026

L'ART DE SER GUILLEM TERRIBAS, per Quim Curbet

Quim Curbet, fotograf, escritor, dibuixant i observador de la vida, el 20 d'octubre de 2026 ha muntat aquest video, l'ha penjat en un grup de wapsap ( i potser altres llocs de xarxes) per homenatjar aquest homenot de Salt, que viu a Girona i passa llargues estones a Calella de Palafrugell. En Quim té arxivades quantitats de fotos de molts anys d'aquest personatge i es pot permetre el luxe de fer aquest muntatge. Gràcies Quim
 

 

dimarts, 22 de setembre del 2026

El Bar del Teatre de Salt enceta el curs recordant La Pastera

 La nova temporada tindrà novetats en els apartats de comèdia i literatura, i també compta amb música o gastronomia.

 El Bar del Teatre de Salt enceta dijous la nova temporada amb un homenatge al moviment cultural de La Pastera, nascut ara fa seixanta anys. La tardor passarà per tota mena de propostes, incloent-hi comèdia, música, literatura, gastronomia, o memòria en uns mesos actius per fer de l’espai una plataforma per noves propostes i que faci barri. Destaquen les novetats que els còmics del Manicòmic seran secrets i la creació d’un nou espai de diàlegs sobre literatura, La Llibreria del Panxut.

 Dijous Pastera és la jornada inicial que, a més de recordar amb testimonis i converses l’època de La Pastera, inaugurarà la temporada. Protagonistes com Miquel Berga, Lluís Mateu o Guillem Terribas, que fan part de l’experiència i vida cultural saltenca des d’aquells anys, recordaran l’espai de trobada que van crear amb una colla de joves inquiets. Divendres, en un pas cap a la comèdia, Josep Català durà al Bar del Teatre de Salt l’espectacle Prova i horror, que es construeix davant un públic que, així, assisteix al procés creatiu, sovint amagat. Els primers dies de programació són intensos i continuen, dissabte, amb el 4t Concurs d’Arrossos de Can Panxut, cita ja esperada amb competició gastronòmica al pati del Teatre.

Un altre jove clàssic que arriba a la quarta temporada al Bar del Teatre de Salt és el Manicòmic, cicle de comèdia en català que es posarà en marxa el 2 d’octubre. Des del 2023, s’ha celebrat divuit vegades amb una seixantena de còmics. El format habitual en reuneix quatre per nit, combinant noves veus i figures conegudes. Com a novetat, el cartell d’enguany serà secret, tan sols revelant-se quan els artistes pugin a l’escenari. 

 L’altre afegit al curs d’enguany és La Llibreria del Panxut, que el 15 d’octubre viurà la primera jornada amb Lluny del Ramat com a editorial convidada. Cada dos mesos, l’espai donarà veu a diferents segells per parlar d’algunes de les seves obres. La primera, Les cremades, novel·la de Sílvia Casadesús. El Salt Soul Club, obert la temporada anterior i amb bona resposta de públic, tornarà el 17 d’octubre amb un taller de Northern Soul al vestíbul del Teatre que ja exhaurit places. 

Al llarg de la tardor, el Bar del Teatre de Salt també acollirà la presentació del llibre Demà serà un altre dia, 20 anys després, de Guillem Terribas; La Metxa, el seu micro obert; la Fira del Cistell, amb arrossada i Glosa Càustica; o la inauguració de la mostra col·lectiva Transformacions.


Redacció del Diari de Girona 22 de setembre 2026 / Fotos: GTR 
 

Text de Josep Valls per la presentació llibre DEMÀ SERÀ UN ALTRE DIA a Sant Feliu Pallerols

 

Laura Masdeu, regidora de Cultura, Josep Valls, Guillem Terribas
Paco Vilallonga. Foto: M:J:M:
Després de vint anys, he tornat a llegir “Demà serà un altre dia - vint anys després”. De manera que he acomodat (per dir-ho així) la lectura a l’estricte calendari que marca l’autor amb les seves dues edicions. Però fa força més de vint anys que conec en Guillem, un personatge que, quan comences a tractar-lo, és molt difícil que no es converteixi immediatament en un amic, un bon amic.

El vaig conèixer durant aquells passats anys gloriosos (ara a la meva edat tots els anys passats son sempre gloriosos), en un període comprès més o menys entre el 1966 i el 1972.

Primer a Salt, sobretot a La Pastera, un lloc on s’hi feia de tot o quasi de tot, des de classes de pintura i escultura fins a conferències polítiques, ensenyament clandestí de català i també festivals de cançó (que en deien el Festival de la Cançó del Grill – i perdonin: un any el meu germà Joaquim i un servidor vam guanyar el primer premi).

Després vaig seguir tractant en Guillem aquí  a Sant Feliu, quan ell venia sovint perquè era molt amic de la família Carbó que hi estiuejava (vivien a can Bora, carrer de la rectoria) i en Guillem explica en el llibre (i és ben cert) que tenia un tracte molt proper, cordial i familiar amb la gent del nostre poble.

Durant aquest període (1966 – 1972), el fet històric i de transformació més important a Sant Feliu va ser la clausura definitiva de la línia ferroviària del tren d'Olot, però també es van viure altres fets destacats: El primer d’agost de 1968 es va dur a terme un acte oficial molt rellevant per a la comunitat amb la benedicció de nous grups d'habitatges socials al municipi (les anomenades cases barates), amb una gran cercavila de músics per la Plaça de l'Església primer, i després per altres carrers del poble.


Un altre fet destacat d’aquest període: La fi de la cobla La Principal de Sant Feliu de Pallerols, la històrica formació musical que havia estat un dels grans orgulls culturals del poble des del segle XIX.

Les quatre fàbriques d’embotits (que feien dues marques cadascuna), passen de la vaca al porc, per poder-se mantenir. “Productos derivados del cerdo” – deien les envoltaries de les llonganisses... vaig treballar dos anys en una d’aquestes fàbriques i no vaig veure matar mai ni un porc. I sí vaques, moltes vaques, que arribaven els dissabtes en un tren especial, que venien de Galícia i de Cantàbria.

Llavors el dilluns següent les quatre fàbriques d’embotits mataven, i baixava el riu Brugent absolutament vermell, no hi havia col·lectors ni res que s’hi assemblés. Hom diria que la famosa cançó “Red river valley” va ser inspirada al nostre poble.

Eren un anys que a Sant Feliu hi havia trenta-dues botigues, quatre fleques, cinc bars, tres hostals, quatre fusters, tres ferrers, una cereria, una fàbrica de xocolata, dues de gènere de punt... eren uns anys que se celebrava Sant Antoni dels Burros, la Quaresma era estricta, seriosa i avorrida, els pagesos organitzaven sant Isidro amb els músics en cercavila i desfilada de pabordes a la plaça, eren famoses les enramades i foguerons de sant Joan, es feia el salpàs, rosaris de l’aurora i Santes Missions amb predicadors forasters, hi havia les filles de Maria, l’Adoració Nocturna, una Massa Coral Mixta, els cursets de cristianitat i els addictes als exercicis espirituals de sant Ignasi ... pel poble corrien autèntics personatges com en Cau i en Jombi, sense comptar els passavolants: el fideuer, l’esmolet, el pellaire, el paraigüer, l’estanyador de cassoles i olles... i plego perquè no acabaríem mai. Aquest és el Sant Feliu que va conèixer i viure el nostre amic Guillem Terribas.

I ara faig un salt en el temps. Vaig tractar força en Guillem quan ja va ser llibreter de la famosa llibreria 22 de Girona. Vaig escriure una història per presentar-la al concurs literari Just Casero que organitzava la llibreria, i vaig guanyar el primer premi l’any 1984. Per cert em vaig assabentar que l’havia guanyat quan era a Grècia on havíem anat amb un creuer noliejat per Caixa de Girona. Un dia estàvem sopant, fondejats a la mar Jònica, quan, per la megafonia vaig sentir que deien el meu nom, i que em presentés urgentment a la recepció. De seguida vaig pensar en algun desastre familiar, amical o el que fos, però un desastre.


 

A recepció em van donar un telegrama que venia de Figueres, del meu amic (i amic de la meva dona) en Ramon Saguer, director de la Caixa de Girona. Em feia saber que havia guanyat el Premi Casero. Hi havia un altre cablegrama de l’amic Joan Carreres i Péra, rector de Maià de Montcal.

Hi vaig perdre, aquell moment: quan vaig tornar a la taula de sopar, vaig haver de pagar xampany per a celebrar-ho, i només hi havia xampany francès.  Al cap d’un temps en Guillem em va donar directament el premi a la llibreria 22 de Girona i (no sé si te’n recordaràs o no) em vas preguntar:

-         I què en faràs, ara, d’aquests diners del premi?

I jo et vaig contestar: no sé si comprar el Banc d’Espanya, comprar la Renfe o comprar les drassanes de Bilbao...

 

***

 

En Guillem, quan em va demanar per ser aquí a la presentació, em va dir que ho feia perquè jo era de Sant Feliu, el seu poble preferit. Per això parlo poc del llibre, cosa que espero que faci l’amic Paco Vilallonga o en Guillem mateix, a qui m’agradarà molt escoltar altra vegada, perquè no sé si vostès ho saben, però en Guillem té un verb florit, atraient, simpàtic i... molt sincer.  He ditxo.
Josep Valls, Sant Feliu de Pallerols 18.09.2026