dilluns, 1 de març de 2021

Assegudes i Asseguts en el banc de la Llibreria 22 * I Part

Els primers 50 personatges que s'ha assegut en el banc de la Llibreria 22 de Girona, durant darrers dies de desembre 2020 i el Gener del 2021 i que s'han penjat en el Facebook d'en Guillem Terribas. Muntatge i realització Guillem Terribas. Febrer 2021.

dijous, 18 de febrer de 2021

Presentació del llibre EL FILL DEL XOFER de Jordi Amat. Llibreria 22

Organitzada per la Llibreria 22 de Girona i amb la Col·laboració de la Casa de Cultura de Girona i edicions 62, aquesta es la filmació integra, de la presentació del llibre EL FILL DEL XOFER, el dia 16 de febrer de 2021, a la Casa de Cultura de Girona, amb la intervenció del escriptor i periodista Josep M. Fonalleras; el periodista Jordi Grau i l'autor Jordi Amat. La realització i muntatge del vídeo es de Guillem Terribas i una producció de la Llibreria 22.

dimecres, 10 de febrer de 2021

MALGRAT TOT, HO HEM FET. Estiu 2020 a Calella de Palafrugell

Aquest any 2020 passarà a la història pel temporal Gloria, la pandèmia i moltes altres coses comunitàries i individuals, però les dues primeres son i seran les més comentades i han canviat molt la nostra manera de viure.
Portada de la revista.

Però la gent de l’AVAC, tot i els entrebancs, els maldecaps, els controls, els permisos i tota una sèries de paperassa, hem aconseguit un any més portar la cultura a Calella durant l’estiu. No tant com s’hagués volgut, es cert, però el més fàcil hagués estat deixar passar “el temporal” com han fet moltes altres institucions i ajuntaments i deixar pels “bons temps” tornar a reprendre les activitats. Es cert que aquest any no hi hagut cinema al carrer, els espectacles infantils al carrer, les sardanes dels dissabtes, el concurs de pintura, ... No hem pogut gaudir de la Festa Major del poble, ni la Festa del Barri de Sant Roc ni el festival de Cap Roig, entre altres esdeveniments que ja formen part dels estius a Calella. . Tampoc l’aperitiu de benvinguda que es fa pels socis de l’AVAC al començament d’estiu, una trobada entranyable que fa que el personal que pràcticament no s’ha vist durant un any, pugui tornar a retrobar-se. Es en aquesta trobada que la Presidenta de l’AVAC, aprofita per donar la benvinguda a els socis i a les sòcies i informar de les diferents activitats que es portaran a terme durant l’estiu.
Malgrat tots aquets “entrebancs”, les trobades literàries no s’han deixat de fer, com en els darrers anys. Encara diria més, s’han ampliat tant en actes com en assistència, que ha estat espectacular. Totes les presentacions de llibres han omplert la capacitat prevista, amb més 50 persones en cada una d’elles, amb totes les mesures de prevenció contra el virus i amb prèvia confirmació per assistir a cada acte.
Foto: Lluïsa Bonal 


Aquest any les presentacions de llibres s’han fet totes en espais oberts utilitzant les bones infraestructures dels Hotels Alga i Garbí. La Llibreria Vitel·la, de l’Escala i de Palafrugell, va ser l’encarregada de la venda de llibres en cada una de les presentacions.
La primera d’elles fou a l’Hotel Alga, el dia de Santa Anna, el 26 de juliol a les 7 de la tarda amb l’aforament ple, que vol dir 55 persones. Es va presentar el llibre editat per Pagès editors, “Tenim un cor per tu” escrit a quatre mans per Marta Gubau i la periodista Mariona Visa. Hi van participar la Marta Gubau, el doctor Sánchez de Toledo i jo mateix. El llibre explica, d’una manera senzilla, directa, tendre i entranyable el procés de la malaltia de cor de la Marta i la sort de poder tenir un transplantament . Encara que la història es dura, el llibre es optimista i amb unes ganes boges de viure la vida amb tota intensitat i alegria. La Marta en la seva intervenció es va fer seu el públic assistent. Es pot veure la presentació a través de aquest enllaç . https://forms.gle/a92UC3Fqq6pWseJz6 .
El 4 d’agost es va presentació un llibre de cuina. Aquesta vegada va ser a l’Hotel Garbí i el llibre “La Cuina de la Costa Brava i el Pirineu de Girona” de Jaume Fàbrega, conegut i reconegut personatge especialista en art i, sobretot, en gastronomia, del que té editats molts de llibres, molt d’ells de referència a la Cuina Catalana. La presentació va anar a càrrec d’un Gironí i estiuejant a Calella de Palafrugell de fa molts anys, Abraham Simon, gran entusiasta de la cuina tant teòricament com a la pràctica. Cal recordar que l’Abraham té un molt interessant llibre de cuina titulat “Cassoles de Girona”. La presentació va ser molt concorreguda, participativa i seguida amb interès. També podeu veure tota la presentació a través d’aquest enllaç 
https://youtu.be/WjQV3GMwV6k
Foto: Lluïsa Bonal


En el mateix hotel Garbí el dia 11 d’agost s’hi va presentar la novel·la “Fills d’una terra dura” de Daniel Palomeras. Amb una tarda molt agradables es va dur a terme aquesta presentació i amb molta concurrència. Van participar-hi: Enric Cassany, historiador de la literatura i professor de literatura catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona, l’Autor Daniel Palomeras i un servidor. El llibre es una novel·la sobre moments de la vida de Mossèn Cito Verdaguer. Una mena de biografia lliure, molt ben explicada per Daniel Palomeras, fet que va defensar i explicar extraordinàriament bé el professor Cassany. De fet va ser una lliçó de literatura per part de Cassany i una manera molt propera d’explicar moments importants de la vida de Mn. Cinto, per part de Palomeras.
El 14 d’agost es va portar a terme un acte literari més íntim. Em refereixo a el Club de Lectura d’estiu que es porta a terme a la Biblioteca de l’AVAC amb el suport de la Biblioteca Municipal de Palafrugell i amb la gran ajuda del seu director Joan Soler. A les 7 de la tarda en el local de l’AVAC, deu lectors ens vam reunir a l’entorn de la escriptora Maria Mercè Roca a propòsit de la seva darrera novel·la “Al final t’agradaré”, la trista història de la Rosó i l’Agust, un matrimoni fruit de la postguerra, de finals dels seixanta. Una novel·la que va descriure la seva autora M.Mercè Roca, que va sobre el perdó. La lectura del llibre va ser molt interessant per part de la gent que hi va participar i, també, molt entenedora les explicacions i les intencions de l’autora. S’ha de dir que aquest club de lectors d’estiu s’està consolidant i està tenint els seus fruits. Per molts anys.
El club de lectura amb l'escriptora M. Mercè Roca. Foto: Joan Soler


El 16 d’agost i aquesta vegada en els jardins de l’Hotel Alga, es va presentar la darrera obra d’un escriptor ja assidu a les vetllades literàries de l’estiu a Calella, organitzades per l’AVAC. Em refereixo a Rafel Nadal, que acompanyat per un servidor, va presentar, comentar, explicar, llegir fragments de la seva darrera aportació a la literatura i aquesta vegada més íntim i personal que mai, amb el llibre “MAR d’estiu. Una memòria Mediterrània”. Una vegada més Rafel Nadal es va posar a la butxaca el gran públics que va assistir a la presentació.
El diumenge 23 d’agost a les 12 del migdia en el local de l’AVAC i en un acte íntim i presidit per la nostra Presidenta Lluïsa Bonal, es va fer entrega del V Premi de Conte Curt Es Còdol. Un acte senzill però no per això meritori, en temps com els que estem passant, amb el Corona Virus-19. El jurat format per Josep M. Fonalleras, Mar Bosch, Nuria Martí, Guillem Terribas i Miquel Esteba, com a secretari sense vot, després de la lectura de 126 originals, van atorgar el primer premi a Roger Sunyer per “Les sabates de l’àvia Eloà” i el finalista a Sònia Sureda amb “El lector de confiança”. Les dues obres seran editades en aquesta revista en els pròxims números.
Lliurament del V Premi de Conte curt Es Còdol: d'esquerra a dreta Lluïsa Bonal, presidenta; Núria 
Martí i Guillem Terribas, membres del jurat; Roger Sunyer, guanyador; Sònia Sureda, finalista i Miquel Esteba, secretari del jurat. Foto: Jordi Masmiquel  

La darrera de les vetllades literàries, va ser el 28 d’agost. Es va portar a terme el mateix dia del sopar tradicional del Soci, per acomiadar la “temporada”. Es va repetir a l’Hotel Alga. A les 7 de tarda amb molta assistència, la prevista i més, de dos llibres de dos ex-alcaldes: Joaquim Nadal amb el “Històries d’alcaldia” i Lluís Medir i el seu llibre “Quan tot estava per fer”, presentats i “controlats” per un servidor. Va ser una vetllada interessant per escoltar aquest dos important, reconeguts i treballadors ex-alcaldes, Joaquim Nadal ( Girona) i Lluís Medir (Palafrugell). Històries, records, anècdotes, reivindicacions, la feina feta,... I fins aquí el recorregut literari d’aquest estiu, que malgrat l’epidèmia, les restriccions, els controls, les prevencions (necessàries) s’ha pogut celebrar i amb un èxit imprevisible. El pròxim estiu, amenacem amb més, Que vagi bé.
Guillem Terribas Roca, publicat a la Revista Es  Còdol el numero 61 del desembre 2020
http://www.calelladepalafrugell.cat/23-revista-es-codol/127-es-codol-n-50

diumenge, 7 de febrer de 2021

ELS 22 TÍTOLS DE LA 22 DEL 2020


Imatges dels 22 títols que han merescut l'atenció dels clients i de la gent de la Llibreria 22 de Girona, durant l'any 2020. Estan col·locats sense ordre, tots tenen la mateixa importància. Girona set de febrer de dos mil vint-i-u. Realització i muntatge: Guillem Terribas.

dissabte, 6 de febrer de 2021

MARAGALL I LA LLUNA / Full de sala del Cinema Truffaut de Girona

Maragall i la Lluna

Catalunya, 2021
Direcció: Josep Maria Mañé,
Francesca Català Margarit

Gènere: documental
Durada: 109 minuts
Idioma: català
La ciutat és la gent
Pel títol del documental, i fins hi tot pel cartell, semblaria que és una història entre la lluna que cada nit ens visita, en les seves diferents formes segons el dia, i en Pasqual Maragall.
Doncs no. És la història entre una noieta de vuit anys i l’alcalde de Barcelona, l’alcalde Maragall, que un bon dia va anar a passar uns quants dies a casa d’aquesta noieta. I la primera nit va dormir al llit d’ella, però l’endemà el va haver d’abandonar perquè els peus li sortien fora. Així que la resta dels dies va haver de dormir al llit dels pares de la nena, que es deia, es diu, Lluna i que ara, ja més grandeta, és actriu, toca el piano i té curiositat, busca a través de familiars i gent propera a Pasqual Maragall que li expliquin i li recordin com era aquell home important que els amics de l’escola no es creien que estigués passant uns dies a casa seva fins que un dia l’alcalde Maragall la va portar a l’escola amb el cotxe oficial i la va acompanyar a la classe.
Comença el documental, molt ben realitzat per Josep M. Mañé (aquest és el seu tercer film com a director) amb la Lluna i el seu pare caminant pel barri de Roquetes (al districte de Nou Barris), on va fer l’estada l’alcalde Maragall, evocant aquella setmana que el van tenir d’invitat a casa seva.
Presentant el Documental en el Cinema Truffaut
el divendres 5 de febrer 2021


La Lluna, seguint l’eficaç guió de Carmen Fernández Villalba i David Cirici, es desplaça amb la seva moto a la recerca de personatges que en aquella època van tenir relació amb Maragall. Un dels secretaris que Maragall va tenir, li comenta que això d’anar a passar una setmana en una casa d’un dels diferents barris de Barcelona, ho va fer una vintena de vegades. També li ensenya una agenda en què anotava les diferents coses que hi veia o que li comentaven, al costat de l’agenda oficial del dia. Un altre personatge li diu que va començar a fer aquestes estades després dels Jocs Olímpics.
És fantàstic i curiós veure i sentir les opinions favorables, algunes crítiques, que apareixen durant el film; les enveges, l’admiració, les rivalitats, les amistats… El seu pensament, l’anar sempre més lluny. El no dir, sinó fer. No defallir, proposar, somiar. Maragall va ser un visionari, un creador, un reconvertidor. Sempre pensant en la gent… Anirem sabent totes aquetes maneres de ser de Maragall a través de les trobades de la Lluna amb Manuela de Madre, Narcís Serra, Xavier Rubert de Ventós, Eulàlia Vintró, Diana Garrigosa, Miquel Iceta, Joan Manuel Serrat, Joaquín Almunia o Javier Mariscal, que li recorda una magistral frase de Manuel Vázquez Montalbán: «Barcelona era una ciutat del nord en un país del sud.» També hi apareixen Ernest i Pere Maragall, Joaquim Nadal, Montserrat Tura, José Montilla, Josep Ramoneda, Milagros Pérez, Joan Rigol, Artur Mas i Jordi Pujol, entre d’altres.
Viurem moments sublims, com ara els Jocs Olímpics del 92 o la seva preocupació per la guerra de Bòsnia i la seva participació i solidaritat amb Sarajevo. La seva estada, de jove, a Nova York o l’any que va passar a Roma després de deixar l’alcaldia. I el seu retorn per presentar-se com a candidat a la presidència de la Generalitat. La solitud per part del PSOE i la cúpula del PSC en el darrer any de President. La malaltia…
Hi trobarem, tal com ens recorda la Lluna anant un vespre amb moto, un Maragall lliure, indisciplinat, seriós, divertit, rigorós, intel·ligent, brillant, amic dels seus amics, impuntual, valent, encantador de serpents, seductor… La història de Maragall i la Lluna (2020) et té atrapat durant més de cent minuts. El final, els darrers cinc minuts, és memorable, fantàstic, meravellós, entranyable. No us la perdeu.
Guillem Terribas Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Quim Nadal, Guillem Terribas en el Cinema Truffaut, fent tertúlia amb els espectadors el final 
de la pel·lícula. 

dissabte, 30 de gener de 2021

Lebowitz i els llibres / Anna Guitart

"Quan aprens a llegir ets immensament ric"
 
Si creixes en un lloc on hi ha llibres, hi ha gent a qui els agradarà llegir-los i gent a qui no. És només una qüestió de gustos”. Així de senzill i així de clar. És una de les coses que diu l’escriptora Fran Lebowitz a Pretend it’s a city, la sèrie que li ha dedicat el seu amic Martin Scorsese. Són set capítols on ella parla de Nova York (molt), de la feina, de diners, d’esports o de joves. Sigui el tema que sigui, ella l’aborda amb lucidesa perquè és brillant, intel·ligent, implacable i divertida.
M’ha agradat que parli de llegir o no llegir d’una manera tan natural. A vegades em sembla que podem arribar a ser una mica esnobs amb el tema de la lectura. Un dia, per exemple, voldré parlar de la gent que posa fragments de llibres a les xarxes sense dir quins són. Cap pista. Se suposa que els hem d’haver llegit? Si no sabem de quin es tracta, ens hem de sentir malament per incultes? No ho entenc. Però avui vull anar per una altra banda. La Lebowitz em va fer pensar en una frase de la Llibreria 22 de Girona que he sentit dir al Guillem Terribas, la seva ànima: “Si no llegeixes, no passa res. Si ho fas, passa molt”. Tot el que passa, també ho explica molt bé l’escriptora a la sèrie.
“Potser no m’han importat mai els diners per això, perquè quan aprens a llegir ets immensament ric”. L’autora ho afirma sense pretensions, aquesta és la seva realitat. La il·lusió que desprèn quan parla del primer llibre que va tenir, als 7 o 8 anys, és contagiosa: “No em podia creure que una cosa tan bonica i que semblava tan important fos meva”. Diu tot això a l’últim capítol de la sèrie. Reflexiona sobre el fet de llegir autors que han fet coses censurables, sobre els lectors (hi ha un fragment breu on en parla amb la Toni Morrison que val molt la pena) o del pitjor que et pot passar amb un llibre: que t’oblidis que l’estàs llegint. No té ordinador, però alguna vegada ha demanat a algú que li compri un llibre a Amazon. Això sí, només si ja el coneix. Diu que és molt diferent comprar-hi que anar a una llibreria, on pots mirar els llibres i preguntar què són. Una

llàstima que els caps de setmana no hi puguem anar. Més coses que no entenc.
Anna Guitart / Ara.cat 30.01.2021

dijous, 21 de gener de 2021

NOTICIES DE LA 22 * Hivern 2021 (2) / Llibreria 22


Imatges, missatges, recomanacions, suggeriments, esdeveniments... La llibreria 22 informa i  ho comparteix amb els seus clients, amics i coneguts. Realització de Guillem Terribas 20.01.2021

dimarts, 19 de gener de 2021

Festival Pepe Sales 2021: un coit amb Bukowski

Presentació a la 22 el 08.01.2021, el llibre editat 
aquest any per Anagrama LA ENFERMEDAD 
DE ESCRIBIR de Charles Bukowski, presentat
i comentat pel traductor i editor Abel Debritto.


Bukowski és un home que transmet esperança i que per això lliga molt bé amb el moment que estem vivint. Treballador incansable i autor molt prolífic amb èxit tardà, ell representa la continuïtat del món de la cultura en èpoques difícils. El seu lema era No ho intentis, fes-ho.” Així explicava ahir Lluís Llamas, codirector amb Consol Ribas de l’associació cultural La Penyora, per què han triat Charles Bukowski per dedicar-li, en el centenari del seu naixement, la 14a edició del Festival d’art independent Pepe Sales , que tindrà lloc a Girona del 23 de gener al 5 de febrer. El festival, presentat ahir a l’ajuntament de Girona, s’obrirà dissabte vinent a La Mercè amb la inauguració d’una exposició col·lectiva, comissariada per Àngels Artigas i Provi Casals, amb obres d’una trentena d’artistes inspirades en l’obra i la vida de Bukowski. L’acte inclourà també la performance Cafè Bukowski, a càrrec de l’artista Edgar Massegú –que ahir va avançar que l’acció acabarà amb un “coit col·lectiu”– i la participació dels Dimonis de Santa Eugènia. Tot l’acte es podrà seguir també a través de grans pantalles –en les quals es podran veure també obres gràfiques inèdites de Bukowski i la intervenció de la seva filla Marina, que dedicarà un poema al festival– i, com la resta de la programació, també per streaming, a través de Festivalpepesales.org . Per assistir en persona a les activitats –totes a les 19 h– cal inscriure’s enviant un correu a associacio@lapenyora.com.


El festival continuarà el diumenge 24 amb la projecció al Cinema Truffaut del documental Born into this, de John Dullahan. El dilluns 25 tindrà lloc a La Mercè una conferència d’Abel Debritto, editor i traductor de Bukowski, amb una lectura de poemes i textos de l’autor a càrrec de diferents veus.
El dimarts 26 es portarà a terme a l’Auditori de la Mercè l’espectacle central del festival, amb les actuacions de més de 35 artistes que reinterpretaran el món de Bukowski amb música, dansa, teatre, etc. El dimecres 27, el Truffaut tornarà a ser la seu del festival de curtmetratges, coordinat per Ester Bertran, amb una quinzena de realitzadors habituals com ara Albert Serra i una nova incorporació: el director de cinema porno Conrad Son. El dimecres 28, hi haurà a La Mercè el debat Bukowski dins el context actual, amb Debritto, Ángel Delgado-Gómez, Natàlia Ribas-Mateos i Sílvia Ardèvol.
Xavier Castillon El PunAvui 19.01.2021

El Pepe Sales només es rendeix davant Bukowski
Organitzadors i Col·laboradors, després de la roda de premsa a l'Ajuntament. 
Foto: Aleix Freixas. 

El festival d'art independent arrenca dissabte una edició amb un format híbrid, amb activitats presencials que es podran seguir en línia
Més https://www.diaridegirona.cat/cultura/2021/01/19/pepe-sales-nomes-rendeix-davant/1084040.html 

diumenge, 10 de gener de 2021

Els crítics trien ‘Martin Eden’ com el millor film

Luca Marinelli i Jessica Cressy protagonistes del
film Martin Eden 

E
l Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona ha escollit la producció italiana Martin Eden, adaptació lliure de Pietro Marcello d’una novel·la de Jack London, com la millor pel·lícula estrenada a les sales de cinema gironines en aquest any tan atípic. Martin Eden, premiat amb la copa Volpi al millor actor per a Luca Marinelli, ha rebut 37 punts, enfront dels 33 que els crítics han concedit a Under the skin, del britànic Jonathan Glazer, que queda en segon lloc en les preferències dels experts. Entre les cinc pel·lícules que han obtingut més vots,

n’hi ha dues de producció catalana: el debut de Núria Giménez amb My mexican Bretzel (tercera, amb 22 punts), i Josep (cinquena, amb 17), l’elogiada cinta d’animació sobre el dibuixant Josep Bartolí i el seu pas pel camp de concentració d’Argelers. Vitalina Varela, del portuguès Pedro Costa, ha quedat quarta, amb 21 vots.


La llista dels deu millors films de l’any es completa amb Un blanco blanco día, de Hlynur Palmason; Tenet, de Christopher Nolan; Ema, de Pablo Larraín; Regreso a Hope Gap, de William Nicholson, i Nunca, casi nunca, a veces, siempre, d’Eliza Hittman. Amb la 30a edició de la seva

tradicional votació, els crítics gironins han volgut reivindicar les sales de cinema, fins i tot en temps difícils, com la millor opció enfront de l’auge de les plataformes digitals.
El Punt Avui 06.01.2021



LA MEVA VOTACIÓ:
J'ACUSE de Roman Polanski
LA INOCENCIA de Lucia Alemany
AKELARRE de Pablo Agüero
THE GENTLEMEN. LOS SEÑORES DE LA MAFIA de Guy Ritchie
RICHARD JEWELL de Clint Eastwood
A ESTE LADO DEL MUNDO
de David Trueba
1917 de Sam Mendes
JOSEP d' Aurel
MARTIN EDEN de Prieto Marcello
REGRESO A HOPE CAP
de William Nicholson

divendres, 8 de gener de 2021

Noticiari de la Llibreria 22 * Hivern 2021 (1)

Imatges de la Llibreria 22, Llibreria&quiosc22, de Còmics22 i de l'Espai22. Recomanacions de llibres. Novetats. Propostes. El primer noticiari de l'any. 8 de gener de 2021. Realització Guillem Terribas.

dijous, 31 de desembre de 2020

“In the Mood Love”: Desitjant estimar-la vint anys després. Full de Sala. Cinema Truffaut.

Hong Kong, 2000
Direcció: Wong Kar-Wai
Intèrprets: Tony Leung Chiu-Wai, Maggie Cheung, Rebecca Pan, Siu Ping-Lam, Mama Hung, Chan Man-Lei, Koo Kam-Wah, Yu Hsien, Chow Po-Chun, Joe Cheung, Kelly Lai
Gènere: drama romàntic
Durada: 95 minuts
Idioma: cantonès

 In the Mood for Love, del cineasta xinès Wong Kar-Wai, va presentar-se a l’últim dia del festival de Canes de l’any 2000. El seu impacte va ser fulgurant, a banda del fet que només va aconseguir ser al palmarès amb el premi d’interpretació a Tony Leung. Un any més tard, el film va ser programat al cinema Truffaut, que torna a projectar-lo vint anys en còpia restaurada 4K. Passat aquest temps, part dels membres del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona escriuen un pensament, recorden un moment o fan una valoració sobre una pel·lícula fonamental del segle XXI, apareguda quan tot just començava, per la seva fascinant posada en escena i el seu misteri inesgotable.

El silenci: In the Mood for Love em va ensenyar que la bellesa està edificada per silencis; que les paraules contingudes es transformen en gestos que dibuixen un amor de porcellana. Em va mostrar que podem ser capaços de percebre la calidesa d’un cos absent, com un eco reverberant en un espai tancat. No som com ells, afirmen els seus protagonistes. Miralls i cortines els oculten i, en fer-ho, desvelen els dobles reflexos que els construeixen. Percebem amb ells la metamorfosi d’una atracció de tot el que no és, i que sempre acaba sent. Totes les seves transformacions explicades per una càmera que balla al so d’uns cossos que floten com llençols blancs estesos al vent. Potser som invisibles. Potser som silencis i secrets que s’escapen com ressons per les esquerdes d’un temple a mig camí del tot i del no-res. Potser, potser, potser. Anna Bayó

El desig: In the Mood for Love s’hauria d’haver titulat “In the mood for desire”, ja que tota la pel·lícula és un exercici d’estil de com escenificar el desig que, com deia Lacan, sempre és desig de desitjar, de no acomplir mai l’escomesa. Per això l’escenari és el dels forats dels panys, el de les cantonades que amaguen un revolt que no sempre facilita un canvi de direcció o l’aparició d’allò inesperat; de les portes entreobertes, de les escales sinuoses com ho és el cos de Maggie Cheung, dels carrers mal il·luminats, on les coses poden brillar violentament i desaparèixer lacònicament en un mateix instant. Ingrid Guardiola

El secret: Chow (Tony Leung) diu que, antigament, si algú tenia un secret, que li pesava a l’ànima, buscava un arbre, hi feia un forat, el confessava a dins i, cobrint-ho amb fang, el deixava allà per sempre. Ell troba un forat a la pedra d’un temple centenari per murmurar el seu secret, que el vincula a Li-Zhen (Maggie Cheung) per sempre més. Nosaltres, els espectadors, potser n’arribem a saber alguna cosa, però no gaire res perquè Wong Kar-Wai ens recorda que, de fet, l’amor (com ho pot ser el cinema) és un secret. Imma Merino

La música: In the Mood for Love es un vídeo-clip llarg de 95 minuts que ens mostra la sensibilitat, les mirades, el desig, la seducció… amb una estètica d’anunci progre, de qualitat. Les imatges van sempre acompanyades per la música de Michael Galasso, amb poques paraules. Dins del llarg vídeo-clip n’hi ha altres de més curts amb cançons en castellà de Nat King Cole (Aquellos ojos verdes, Te quiero, dijiste, Quizás, quizás, quizás). Desitjo que ara m’agradi més que fa 20 anys. Guillem Terribas Roca

Els objectes: Hitchcock va dir a Truffaut que per alimentar el record d’una pel·lícula és fonamental crear l’atracció cap un objecte essencial, que persisteixi en el record, com el got de llet il·luminat de Suspicion. Quan penso en In the Mood for Love veig unes cantines amb menjar oriental per emportar i amb elles sorgeix el moviment dels dos protagonistes que passegen mentre es miren i no es toquen. Hi ha en aquestes cantines alguna cosa clau que defineix tot un univers. Els objectes converteixen el film en una bellíssima paràbola retro que, vint anys després, s’erigeix en testimoni d’un temps esvaït. Ara la nostra percepció de les coses és una altra. Després del 2020 mai més podrem tornar a veure les imatges de la mateixa manera. Àngel Quintana

Aquella cervesa al Pavelló Americà de Cannes…: El meu record de In the Mood for Love és inoblidable. El 20 de maig de 2000 vam sortir commocionats del Grand Auditorium Lumière de Cannes, on s’acabava de fer la première mundial del film. Embriagats per l’estil de Wong Kar Wai, pel seu domini dels espais, pel fascinant embolcall estètic, per la música de Nat King Cole, i amb la sensació d’haver vist un film antològic, mai oblidaré aquella cervesa al Pavelló Americà de Cannes amb l’Imma Merino mentre contrastàvem les nostres sensacions. I és que el millor del cinema no és només quan veus una pel·lícula sinó quan en comparteixes l’impacte emocionat que t’ha creat amb algú. Paco Vilallonga

* Membres del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona 

*El meu full de sala complert:

DESITJANT  QUE ARA SI.


Fa vint anys els companys i la companya del col·lectiu que solen anar a Cannes, van
tornar al·lucinats, esvarats, contents, joiosos... havien vist la millor pel·lícula en molts anys. Una meravella, una cosa que no es pot explicar, sinó que s’ha de veure, s’ha de sentir, s’ha de viure. La visió, segons ells i ella d’aquell film, era inexplicada.

He de dir que mai els havia vist i sentit tant excitats. Moltes vegades venen de Cannes meravellats per algun descobriment o una bona pel·lícula que tenen clar que un moment o altre la farem en el Truffaut. Aquesta vegada, es van superar. I la meva curiositat també.

Parlaven de Wong Kar-Wai, el director Xinès nascut a Xangai l’any 1958 i la pel·lícula In the Monnd for Love (Desitjant estimar) , que ara vint anys després torna amb l’esperança de tornar a seduir el públic d’ara.

Per descomptat que la vam estrenar en el Truffaut. Tots hi van tornar i també la resta de la colla.

Doncs no se que em devia passar, però vaig ser l’únic que no li va aixecar la moral ni em va entusiasmar ni tot el que havien sentit els que l’havien vist a Cannes i els que ara l’havien vist en el Truffaut. Perquè s’ha de dir que els altres membres del col·lectiu els hi va entusiasmar. Encara diria més, tota la gent que conec li  va agradar i encantar.

Per mi In the Monnd for Love es un vídeoClip llarg de 95minuts, que ens mostra la sensibilitat, les mirades, el desig, la seducció,... amb una fotografia i estètica d’anunci progre, de qualitat. Les imatges sempre acompanyades per la música original de Michael Galasso, amb poques paraules. De tant en tant, sorprenentment, dins el llarg videoclib hi ha un altre de més curt amb cançons en castellà de Nat King Cole (Aquelles ojos verdes, Te quiero dijistes, Quizas, quizas).

M’han quedat unes imatges de la protagonista pujant i baixant unes escales amb una marranxa que de vegades es creua amb el protagonista. Els passadissos de colors llampants i en Nat King Cole cantant. I, els vestits arrapats a uns cossos femenins esplèndids, desitjables i agradables de veure.

Desitjant que ara que la tornaré a visionar, hi pugui veure més coses, pugui sentir-hi tot el que  han sentit l’altra gent que conec. Seria meravellós.

Guillem Terribas Roca.


* L'he tornat a veure i malaguanyadament no hi trobat res de nou que em sedueixi. Potser, una mica més bleda. 30.12.2020

dimarts, 22 de desembre de 2020

CAMPANYA DE NADAL I REIS 2020 2021 *Llibreria 22, Girona


Imatges, suggeriments, propostes, llibres per regalar aquest Nadal i reis, en les diferents apartats de la Llibreria 22 de Girona. El Calendari d'Advent on 22 clients de la Llibreria&quiosc22 recomanen llibres per aquestes festes; Còmics 22 ens ensenya les darreres novetats de Còmics i llibres de ciència ficció i fantàstic; També els llibres, de contes, tant per infants, joves i no tant joves i finalment els suggeriments de llibres de ficció i no ficció de la 22. Realització: Guillem Terribas. Desembre 2020

CALENDARI D'ADVENT de la Llibreria&quiosc22 de Girona


Durant 22 dies la Llibreria&quiosc 22 del carrer Emili Grahit 57, de Girona, ha demanat a els seus clients que recomanin un llibre per aquets dies de Nadal i Reis del 2020/2021. En aquest reportatge hi ha el resultat. Idea: de Sílvia Martí, disseny i fotografies: Cristina Sagrera; Realització: Guillem Terribas.

diumenge, 20 de desembre de 2020

REGALEU LLIBRES SIGNATS PELS SEUS AUTORS. Campanya de Nadal 2020. Llibre...

La Llibreria 22, com cada any, han convidat a una sèrie d'autors per que signin els seus llibres i així per aquestes dates poder regalar llibres signats pels seus autors. Diumenge 20 de desembre de 2020, ha estat el dia en que han vingut a la 22 els autors: MARTÍ GIRONELL, MAR BOSCH, JOSEP M. FONALLERAS, NÚRIA ESPONELLA, RAFEL NADAL i M.MERCÈ ROCA. Imatges i realització de Guillem Terribas. 20.12.2020

Còmics 22 * Campanya de Nadal i reis 2020 2021


Imatges, recomanacions, suggeriments. 

divendres, 18 de desembre de 2020

Documental: MCKELLEN: TOMANDO PARTIDO * Full de Sala

 


Les entranyes d’un actor

Ens trobem davant d’un actor que durant 96 minuts reflexiona, pensa, parla, ens explica la seva vida, els moments que han merescut quedar-se a la seva memòria.

El productor i documentalista angles Joe Stephenson, d’una manera magistral, sense fer floritures i sense que pugui distreure a l’espectador, posa la càmera davant de l’actor, del gran actor Ian Mackellen i l’escolta. L’escoltem. I no deixaríem d’escoltar-lo.
Stephenson, sap captar i mirar a l’actor. El sap escoltar i sap mostrar-nos els moments més interessant de la llarga conversa, com per exemple quan l’actor ens explica la mort de la seva mare quan ell tenia dotze anys, de càncer de mama. Quan els quaranta anys, amb la tràgica epidèmia del SIDA, surt de “l’armari” i proclama, defensa i es manifesta a favor del moviment Gay. MacKellen ens explica, sense ressentiment però amb convincent, la seva intimitat sexual, el no donar-hi importància a la seva sexualitat, fins que s’adona de que es perseguida i maltractada.

 Ens parla dels seus inicis teatrals, els seus estudis, els seus companys i companyes de professió, els seus grans moments, la seva paciència i el saber esperar, el saber aprendre. Els seus ídols, els seus referents, les seves lectures... les ganes de viure i de compartir. Els errors d’adolescència, els moments de penúria i del mal viure. Mentre ens explica totes aquestes coses i més, el realitzador d’una manera discreta i sense tallar el discurs de l’actor, ens va mostrant imatges de l‘actor, de jove, de no tant jove, les seves relacions, amics... els assagis i representacions teatrals, les seves manifestacions. Cartells de teatre, cròniques periodístiques, crítiques teatrals...

Les històries es van succeint, sense presa, amb tranquil·litat, sense agressivitat i sense rancor. No parla malament de ningú, no cal. La intensitat de la seva mirada, les pauses, els silencis. Assegut en una butaca  entapissada  de color vermell, amb una americana de color entre gris i blau fosc amb espiga, camisa blava i corbata amb ratlles de color blanc càlid i un blau molt clar, pantalons verds... el moviment de les mans, algunes vegades recolzant el cap en una d’elles, pensant, recordant... amb una mirada neta, amb ulls blaus que miren a la càmera, que ens mira a nosaltres, espectadors bocabadats de les històries, intimitats, relats, amistats que ens està explicant. Imatges de les seves pel·lícules, de les seves obres de teatre, sempre Shakespeare, com a bon actor angles. Imatges amb la Judi Dench, Albert Finny, Laurence Oliver, Maggie Smith, Derec Jacobi,... També parla amb cert agraïment de les seves aparicions en pel·lícules tant espectaculars i taquilleres com d’El Senyor dels Anells i El Hòbbit  interpretant el personatge de Gàndalf. Explicant anècdotes de ser un conegut actor de culta per un públic selecte, a ser un actor popular, admirat i perseguit pel gran públic.
Cap a la part final, podem veure les seves trobades en escoles, explicant i comentant fragments d’obres de teatre i fragments de la seva vida artística, es el  moment que recorda i ens diu que la seva germana i el seu marit eren mestres; el seu pare era predicador. D’aquí la  generositat de compartir la seva experiència, tant humana com artística.

També li podem veure la seva part coqueta i d’ego. Cap el final de l’entrevista, li pregunten: En que penses més?. Ell s’ho pensa, es passa la mà pels cabells i la cara i respon: amb la mort. I llavors explica com li agradaria que fos el seu enterrament.

Es una delícia escoltar a MacKellen. Es admirable veure com sense fer pràcticament res, ens dona molt, ens te enganxats mirant-lo i escoltant-lo amb curiositat i entusiasme entranyable,

Guillem Terribas Roca. Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. 

Mackellen: Playning the Part (GB 2017) 96 minuts.
Director: Joe Stephenson
 

*Temporada Alta / Cinema Truffaut 
15.12.2020

dijous, 17 de desembre de 2020

ESCACS AL DESTÍ de Lluís Llach. Presentació a Girona * Llibreria 22

El periodista Jordi Grau presenta a Lluís Llach i la seva darrera novel·la ESCAC AL DESTÍ a la Casa de Cultura de Girona, el 11 de desembre de 2021, en una presentació organitzada per la Llibreria 22 de Girona. Llach parla del llibre, de composar i escriure cançons i del moment actual tant social com políticament. Imatges i realització de Guillem Terribas

diumenge, 13 de desembre de 2020

Premi Falcó Carlemany a Guillem Terribas

El Fòrum Carlemany ha reconegut a Guillem Terribas

El Vicepresident del Fòrum Carlemany Enric Paredes, Guillem Terribas i el President del
Fòrum Carlemany, Francesc Bosch.

fundador i promotor de la Llibreria 22 i a Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, com a Falcó Carlemany i Soci d’Honor del Fòrum Carlemany 2020, respectivament. El reconeixement, que no s’havia pogut realitzar abans a causa de la pandèmia, s’ha realitzat aquest dijous 10 de desembre en un acte íntim i adaptat a les circumstàncies, a la Llibreria 22 de Girona i a la seu d’Òmnium Cultural a Barcelona.

Anualment es celebra la gala Fòrum Carlemany on es realitza el lliurament del Falcó Carlemany i el nomenament del Soci d’Honor. Aquest 2020 el covid ha impedit la celebració de la gala, però tot i així, el Fòrum ha volgut lliurar els guardons als qui ja havien estat els escollits.

El reconeixement Falcó Carlemany és un guardó que distingeix a la persona o entitat que, de forma molt especial, hagi contribuït amb la seva dedicació i el seu esforç a un projecte cívic i social. S’ha reconegut a Guillem Terribas, director de la Llibreria 22 de Girona, amb el Falcó de Carlemany 2020, per la seva dedicació a la ciutat de Girona, com a llibreter de referència i la seva contribució a la promoció, difusió i defensa de la cultura catalana.

El nomenament del Soci d’Honor s’atorga a aquelles persones físiques designades pel socis del Fòrum Carlemany, que s’hagin distingit per defensar els valors i principis del Fòrum Carlemany en la seva trajectòria professional. S’ha nomenat a Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, com a Soci d’Honor 2020, tant per la seva implicació social com per la defensa de l’empresa i de l’empresariat, valors que comparteix el Fòrum Carlemany.

En l’acte de reconeixement a Girona, que s’ha realitzat a la mateixa Llibreria 22 del guardonat, hi ha assistit Guillem Terribas i els president i vicepresident del Fòrum, Francesc Bosch i Enric Paredes, els qui li han entregat el guardó.

En l’acte de nomenament del Soci d’Honor, la presidència del Fòrum Carlemany s’ha desplaçat a la seu d’Òmnium Cultural per entregar el guardó als més propers a Jordi Cuixart. De la seva part, hi ha assistit la parella de Cuixart, Txell Bonet, Marcel Mauri, vicepresident d’Òmnium Cultural, Núria Basi representant d’Òmnium Cultural i Jan Molina director general d’Aranow, empresa de Jordi Cuixart. El president d’Òmnium, ha fet arribat un missatge d’agraïment al Fòrum Carlemany des de la presó Lledoners.

Alguns dels guardonats del Fòrum Carlemany dels últims anys han estat els germans Brugada, Sor Lucia Caram, el doctor Manel Esteller, Andreu Mas-Colell, la Fundació Gasol, Eduard Punset, Muriel Casals, Jordi Basté, Artur Mas, Antoni Bassas o Jaume Roures.
https://bit.ly/2WcABXy

Retall d'El Punt Diari 13.12.2020


Informació en el Diari de Girona 
https://bit.ly/2WcWPII




dissabte, 12 de desembre de 2020

Cinema Truffaut: NIEVA EN BENIDORM, full de sala.


Espanya, 2020
Direcció: Isabel Coixet
Intèrprets: Timothy Spall, Sarita Choudhury, Ana Torrent, Carmen Machi, Pedro Casablanc
Gènere: thriller dramàtic
Durada: 117 minuts
Idioma: anglès i castellà

EL TEMPS QUE PASSA

En el panorama cinematogràfic espanyol hi ha dos directors que fan pel·lícules que solen connectar amb el gran públicique són coneguts a fora, a l’estranger. Em refereixo a en Pedro Almodóvar ia la Isabel Coixet. El primer és més del país, vull dir que explica històries d’aquí i de vegades les fa internacionals, i la Coixet explica històries d’aquí i d’allà, la majoria de les vegades més pensades per al públic anglosaxó que per al nacional, l’espanyol. La Isabel, s’ha de dir, sempre ha tingut un aire anglès, cinematogràficament parlant, encara que això no vol dir que sempre li hagi sortit bé.
Nieva en Benidorm (2020) té alguna cosa dels germans Almodóvar, l’estètica, la llum, la fotografia i la música addicional. Si no sabessis que ells en són els productors, pensaries que la Isabel ha volgut copiar o fer un homenatge a l’Almodóvar. Parlant de música, l’original del film està molt ben aconseguida, mèrit del compositor Alfonso de Vilallonga.
Nieva en Benidorm podria ser un thriller, una història de suspens, una història d’amor… però també una crítica a l’especulació i a la vida dels turistes que viuen «alegrement» del sol, el mar i les nits boges de Benidorm. Quan vaig veure el film, aquesta visió de Benidorm em va fer pensar en el fantàstic curt de promoció que va realitzar en Salvador Sunyer i Vidal per al Festival Temporada Alta de l’any 2016, anomenat The Pleasure Island. S’ha de dir que en Sunyer Vidal tenia més mala bava.
Nieva en Benidorm podria ser la història d’un home solter, solitari, maniàtic, conformista i que es deixa enredar pel primer que troba.
De què va, finalment, Nieva en Benidorm? És la història d’un home a qui li agrada la meteorologia, saber quin temps farà i tot aquest món. Viu a Manchester en un petit pis, sol, i treballa en un banc. Concedeix crèdits a qui no els necessita i els denega a qui els necessita. Aquest és el pensament que té quan el banc, sense avisar-lo, el pre-jubila i no sap què fer del dia a dia rutinari que du. És aleshores quan recorda que té un germà a Benidorm i que li podria fer una visita. La primera mala impressió que li dona la seva arribada a Benidorm és que el seu germà no el va a buscar a l’aeroport, i havien quedat que ho faria; a més, hi fa un sol que et cega els ulls i no té res a veure amb Manchester, cosa que, com a aficionat i expert en meteorologia, el trasbalsa. Altres impressions són que els taxistes cobren molt més del convingut als turistes, que hi ha un personal i un ambient molt desenfrenat, de ganes de farra contínua, i que la comissària de policia se sap de memòria tots els poemes de la Sylvia Plath. 
De fet, amb molta tranquil·litat i amb el tot el temps del món, el fil conductor del film és la recerca del germà que ha desaparegut i el descobriment que és un pinta, un especulador i una persona indesitjable que no té res a veure ambla persona que ell coneixia. Tot això ho descobrirà amb una treballadora/sòcia del seu germà que treballa en un cabaret.
Amb tot això hi ha tres personatges que passen pel film d’una manera constant: una misteriosa dona de la neteja (interpretada per Ana Torrent),un home que busca metalls a la sorra de la platja i la Sylvia Plath, que va ser el primer biquini que la gent de Benidorm recorda haver vist, quan la poetessa hi va fer una estada l’any 1954. I el temps, molt important durant tota l’estona. El temps que dura la pel·lícula, el temps que interessa i obsessiona el protagonista i el temps que dona títol als diferents capítols de la història que ens vol explicar la Isabel Coixet.
Guillem Terribas Roca Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

dissabte, 5 de desembre de 2020

Deu anys d'Acocollona't! Festival de Cinema Frantàstic i de Terror de Girona

 L´Acocollona´t, la setmana de cinema fantàstic i de terror de Girona, celebra aquest cap de setmana deu edicions, una efemèride que aviat és dita i més amb els temps i pandèmies que corren. El festival va sorgir de la suma d´inquietuds d´un trident de lliurepensadors que, a principis de la dècada passada, va fer del curtmetratge, creant-lo, amb pressupost o sense, i sobretot reivindicant-lo com a espectador, un projecte vital. Aquest trident el formaven en Paco Cavero, el seu gran amic Jordi Martínez i un servidor. Per entendre la formació del festival cal agafar el DeLorean i viatjar uns quants anys enrere, al passat, quan jo mateix em trobava immers, colze a colze amb un grup de persones inigualables, en l´organització del Festicurts de Figueres, el primer festival de curts que se celebrava a la ciutat dels detalls. El Festicurts va dependre sempre massa de l´extrema il·lusió del seu staff per sortejar les evidents mancances d´un mínim espai d´exhibició, un fet que, amb el desgast produït pel pas dels anys, va esdevenir insuficient. De tot això, però, n´acabaria sortint el germen de l´Acocollona´t, perquè en Cavero, ?murri com ja era, va veure que si trasplantàvem l´essència del Festicurts -de qui també era col·laborador- a la capital, que anava més sobrada d´espais, la cosa aniria més rodada. L´enfocament als gèneres fantàstic i de terror sortiria de manera automàtica perquè com deia Lovecraft, el nostre gran ideòleg de referència: «La cabra siempre tira al monte».


A aquesta idea de nou festival s´hi va afegir aviat l´artista multidisciplinari banyolí Jordi Martínez i en Guillem Terribas, l´inefable capo del Cinema Truffaut, que va accedir a acollir-hi la proposta i a fer-nos de padrí administratiu davant les institucions, almenys fins que la criatura caminés pel seu propi compte. L´home de la 22, això sí, ens va exigir que a canvi li atorguéssim a ell el primer Premi Honorífic del festival, un ultimàtum que vam acceptar plaents. Bé, això últim potser no va anar així, però era per afegir una mica de marro a la història. I arribats a aquest punt, ja només ens quedava triar el nom, un detall que vam resoldre després de diverses sessions de brainstorming al Lapsus i a La Taverna, i que van culminar amb la ja coneguda fusió entre el verb «acollonir-se» i la cocollona, l´ésser llegendari gironí. A partir d´aquí, anar superant anys i obstacles com qualsevol cita cultural més, assolint petits reptes de la mà del Truffaut, que ja forma part indissociable del festival, com també dels cinemes Albèniz i el seu gerent, l´afable Josep Maria Pallàs, que si no el cito, m´excomunica, però també d´en Jep, l´Edgar, la Fany, en Pau i molts altres que hi han col·laborat perquè l´Acocollona´t arribés a deu edicions, just al punt de decidir renovar-se o morir. L´any vinent sortirem de dubtes. Però ara, si les circumstàncies ens ho permeten, gaudim d´aquest primer «acocodecenni»
Callahan Ruiz, publicat en el Diari de Girona 05.12.2020

diumenge, 29 de novembre de 2020

JOSEP PLA INEDIT 1982 * Llibreria 22. Josep Valls / Modest Prats

Imatges de la presentació del llibre de Josep Valls JOSÉ PLA INÈDIT, primera edició. La presentació hi van intervenir Mn. Modest Prats i Josep Valls. Es va fer el 24 d'abril de 1982, a la Llibreria 22 de Girona, un any i un dia de la mort de Josep Pla. la Filmació va ser feta amb el Sistema de Vídeo Beta, per Quim Curbet. Guillem Terribas, la va passar a CD i posteriorment, el juliol de 2020 n'ha fet un muntatge en un arxiu avi. Aquesta es la versió que ara podeu veure per YouTube. Es la primera i única presentació filmada integra que s'ha fet.

dilluns, 23 de novembre de 2020

El Truffaut en celebra vint que en són trenta

El cinema de l’Ajuntament de Girona no ha pogut celebrar l’efemèride però ja entreveu el millor regal possible amb la inauguració de les dues sales al nou Modern a la primavera. El 17 de novembre el Truffaut en va fer vint. Vint que són trenta en realitat, perquè l’esperit i l’embrió d’aquest cinema nascut de l’empenta i el suport de la ciutadania gironina amant de les iniciatives culturals es va forjar deu anys abans, a principi dels noranta.
Inauguració del Cinema Estudi Truffaut (Sala B del Cinema Modern) l'any 1992. De dreta a
 esquerra: Enric Gratacós, Joan Pluma, Àngel Quintana i Guillem Terribas.


Qui millor per recordar-ho que Guillem Terribas, dotat d’una memòria prodigiosa talment com si fos un notari de la història local i que, a més, va ser un dels incitadors d’aquella iniciativa que va reeixir amb la fundació del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona i, una dècada després, amb el Truffaut, gestionat per aquesta entitat des dels seus inicis. Terribas explica que tot va començar amb la celebració, l’any 1990, de la primera Setmana de la Crítica als Cinemes Catalunya, promoguda pel propietari de la cadena, que també gestionava aleshores l’Ultònia i actualment –encara que ja retirat– els Ocine, Narcís Agustí. Encara recorda que es va inaugurar amb la projecció de Sunset boulevard i va tenir un padrí d’honor, el crític Jaume Figueras. L’èxit d’aquells actes va fer que es repetís l’experiència i que un any després Josep Maria Pallàs, un altre històric de la programació, convencés els propietaris del Modern (Gratacós-Gubau) que fitxessin aquell col·lectiu que va fer possible la remor d’un moviment d’espectadors que reclamaven un espai on gaudir del cinema d’autor i alternatiu en versió original.
Així va sorgir el Cinema-Estudi Truffaut, a la sala B d’aquell cine tan antic anomenat Modern. Primer amb algunes sessions, però vist que la taquilla hi augmentava un 30%, ja animats a programar-ho tot.
Inauguració del renovat Cinema Truffaut, 17 de novembre de 2000. De dreta a esquerra: Anna 
Pagans, Guillem Terribas, Joaquim Nadal i Joan Pluma.


Eren uns temps en què per celebrar actes i convidar personalitats a presentar les pel·lícules rebien ajuts d’unes 75.000 pessetes anuals (d’entitats bancàries, bàsicament), que aquell llibreter i promotor cultural ficat en mil i una batalles ho havia de gestionar d’una forma en diríem alegal. Per això aquella colla de crítics (i no crítics) que ho feien per amor a l’art, literal, van veure’s amb l’obligació de constituir-se com a associació cultural sense ànim de lucre per presentar-se a concurs de la seva gestió. I, ves per on, una iniciativa sorgida del carrer, impulsada pels mateixos exhibidors de la ciutat rebria l’empenta definitiva quan l’Ajuntament de Girona, amb un alcalde que tenia un somni, Joaquim Nadal, va convertir el Truffaut en una realitat: un cinema públic gestionat per una entitat cívica, que esdevindria un model més enllà de la ciutat i amb ressò internacional, convidat a ser membre de la xarxa Europa Cinemas. Hi són presents en la convenció bianual i properament en presentaran el projecte quan s’executin les obres de reforma del nou Modern.
 Celebració del Desè aniversari (2010) amb l'assistència d'Esteve Riembau, director de la Filmoteca de la Generalitat, l'actriu i directora Silvia Munt i la directora Rosa Vergés. 

Tornant al 17 de novembre de l’any 2000. El destí era una altra vegada l’antic Modern, restaurat el cos superior i amb entrada ja no per baix des del darrere del Teatre Municipal sinó per dalt, al carrer Nou del Teatre. L’opció d’anar al Coliseu Imperial, amb dues sales, no va fructificar, però almenys les butaques d’aquell majestuós equipament vingut a menys de “la plaça dels cines” les van heretar. Nadal, en el desè aniversari, va recordar que el seu somni encara no s’havia complert, perquè ell encara l’imaginava com “un centre cívic i cultural”. Uns quants mandats i un grapat de regidors de Cultura després han fet que els astres s’alineessin –en forma d’ajuts europeus– i sota el govern de Marta Madrenas i ara amb Quim Ayats de regidor, el nou Modern serà una realitat.
16 de novembre de 2016 Pre-Estrena del film d'Albert Serra, en el Cinema Truffaut, 
LA MORT DE LOUIS XIV (Foto: Manel Lladó).
 


 Modern i multifuncional
Estarà dotat amb dues sales i com a modern centre cultural de la imatge i la creació, serà multifuncional. “Estem preparats per a un nou món, com és tendència als cines que funcionen a Europa”, assegura Terribas, que ja ha vist les obres. Unes obres que completaran el 50% del conjunt. I si bé aquest aniversari ha quedat diluït per la situació de pandèmia i de mínims generalitzada, el millor regal serà l’any vinent, quan al març-abril es preveu que el reformat Modern aculli novament el Truffaut –ara situat temporalment als Albéniz Plaça–, per tornar allà on va créixer. Aquest serà sens dubte el millor regal d’un vintè aniversari que en són i seran molts més. Abans, però, que demà es reprenguin les projeccions després d’una segona fase de tancament degut a les mesures de salut amb sessions al migdia com a novetat.
JORDI CAMPS LINNELL, publicat en el PuntAvui 22.11.2020


dissabte, 21 de novembre de 2020

ERNEST LLUCH, en el record: 20 anys després. Presentacions a la Llibrer...


L'Ernest lluch era un personatge que a la que podia passava per la Llibreria 22. Hi va fer diverses presentacions. Hi ha constància en aquestes dues gravacions. La Primera el 2 de gener de 1992 a la Llibreria Universitària 22, del llibre de Joan Noguer NACIONALISME I TERRITORI. La segona, el 18 de gener de 1995, pertany a la Llibreria 22 i la presentació del llibre de Josep Guardiola Girbal SOLUCIÓ DEFINITIVA A L' ATUR . Imatges i Realització de Guillem Terribas. Girona 21 de novembre de 2020, vint anys després del ser assassinat per ETA. ERNEST LLUCH, sempre en el record.