dijous, 9 de setembre de 2021

LA TORNADA / Setembre 2021 * Llibreria 22

Un any més el mes de Setembre es la tornada a la "normalitat" . Tornar al treball, tornar a l'escola, tornar a començar... llibres nous, moltes novetats que volen ser llegides. La Setmana, un altre any, i aquest la que fa 39. Tot això i més resumit en tres minuts per Guillem Terribas. .08.09.2021

dimecres, 1 de setembre de 2021

LA FI DE L'ESTIU 2021 * Llibreria 22

Imatges, recomanacions, novetats, suggeriments, de la Llibreria i darrera entrega de l'estiu 2021. El pròxim serà "La Tornada 2021". Realització Guillem Terribas. 01.09.2021

dissabte, 28 d’agost de 2021

L.G. BERLANGA / 100 anys

Diverses pel·lícules de Berlanga que vaig muntar per fer una xerrada a la Biblioteca Carles Rahola de Girona el 10 de juny de 2021.

30 anys Fent Camí. Sopa de Cabra * Les Planes 2021

Inici de la Gira 3O ANYS DE SOPA DE CABRA a les Planes d'Hostoles el 26 de Juny 2021, la primera actuació del V PLANESTIUEJA'T 2021. Dues hores d'actuació. Guillem Terribas.

“No he tingut mai por davant el full en blanc”

L’any 1998 Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) va publicar Un tramvia anomenat text, un assaig que va obrir el camí del plaer en els manuals d’escriptura servint-se de models clàssics oblidats com Aristòtil i Horaci. L’ha reeditat al cap de més de vint anys a Empúries sense cap esmena, cosa que en reafirma la vigència, coincidint amb la publicació de Les estructures elementals de la narrativa (La Campana), d’Albert Sánchez Piñol, que Vicenç Pagès qüestiona per la seva reducció de l’aprenentatge a una fórmula, i amb la traducció de l’assaig Viure escrivint (L’Altra), d’Annie Dillard, al pròleg del qual el mateix escriptor figuerenc, arran de la seva experiència com a professor de l’ Aula d’Escriptura de Girona , enumera 39 esglaons que s’han de superar per arribar al text.

Vicenç Pagès en el jardí de casa seva a Torroella de Montgri. Foto: Manel Lladó

No és gaire habitual que es reediti l’obra d’un autor viu, i menys un assaig.
L’èxit és reeditar un llibre al cap de vint anys. He tingut sort. Per mi cada llibre s’entén a partir dels anteriors. El 1995 vaig publicar El món d’Horaci, una novel·la molt experimental i estrambòtica, i tenia ganes de fer alguna cosa més normal, de manera que els dos anys següents van sortir la Carta a la reina d’Anglaterra i Un tramvia anomenat text. Quasi bé podrien anar junts, perquè són com la teoria i la pràctica. A l’assaig insisteixo que has de ser clar i ordenat, i a la novel·leta faig precisament això. Són els meus dos llibres més clàssics, i els que han funcionat millor. En canvi, les coses més experimentals, divertides i trencadores no tenen tant d’èxit. Al lector li agrada més Sándor Márai o Jane Austen, una literatura agradable de llegir.
Aquesta és una de les tesis del llibre: el descrèdit de l’avantguarda.
La gent busca una narrativa plaent. Els best-seller estan pensats perquè el lector no s’entrebanqui i mantingui l’interès, com en un viatge en primera classe, sense sotragades.
Però té el perill d’advocar per una literatura que satisfaci el gust popular, que no assumeixi riscos.
La major part de la ficció que consumim és d’aquesta classe. De tant en tant, llegeixes L’home sense atributs o Kafka, que tenen sentit en la mesura que hi ha un mainstream amable. A mi m’agrada molt Dickens, un autor que es preocupa que el lector estigui complagut. En l’art o el teatre potser no és tan clar. Quan vas al Macba o al TNC, allò no és el mercat, sinó unes institucions que afavoreixen la transgressió. Però si vas a una llibreria i preguntes què es ven, et diran Aristòtil, és a dir, la narrativa fluïda. No defenso un model, sinó que faig una constatació.
De la narrativa també podem dir allò que passa a vegades en poesia: no hi entenc gaire res, però m’agrada?
Tots tenim moments. Hi ha vegades que et ve de gust una història tradicional i d’altres, que vols que et sacsegin. Hi ha quadres que ens agraden molt, però no ens els posaríem al menjador de casa.
Un altre tema del ‘Tramvia’ és la crítica dels manuals que separen llengua i literatura.
A mi m’interessa molt la teoria de la llengua. De fet, em sap greu no saber llatí, perquè tenia un professor tan dolent, que vaig preferir el batxillerat mixt i fer matemàtiques. Per a mi, que vaig estudiar periodisme, la filologia ha estat un hobby, però només llegeixo el que m’interessa. Potser un llibre de Saussure no l’acabaré, però sí els de Joan Solà o Carme Junyent. Si escrius, no en fas prou amb la gramàtica, necessites anar una mica més a fons, esbrinar la relació entre el pensament i l’escriptura. He comprovat que als estudiants que tenen poc lèxic els costa més pensar. Sense llegir, és difícil. En aquest tema m’he tornat molt tradicional: s’ha de llegir com a mínim una hora al dia, per anar bé tota la vida, en paper, en silenci i sense fer res més. Aquesta és l’autèntica formació contínua. Després tens les xarxes, les sèries televisives i tot el que tu vulguis, però aquest és un coneixement que t’ha d’arribar així, tot sol, una hora, cada dia. Veu una connexió, doncs, entre l’escriptura i el raonament? 
És irrefutable, perquè els conceptes els adquireixes a través de les paraules. Si jo dic indulgència o redempció i no saps què volen dir, tens una frontera que limita la teva capacitat de comprensió. Si saps 500 paraules i un altre, 2.000, estàs en desavantatge. Em trobo alumnes que tenen molts de problemes amb les frases subordinades, que és una evolució cap al pensament complex que s’hauria d’haver resolt en la infància, quan es fa el pas de la coordinació a la subordinació.
Daniel Cassany sosté que és preferible una frase plana a una de subordinada.
Fins i tot ha mesurat el nombre de paraules idoni en cada frase, i el nombre de frases ideal en un paràgraf. És una ximpleria. No tinc cap llibre a casa que segueixi aquesta regla.
Però va ser el primer que va publicar un manual d’escriptura d’èxit en català. 
Va ser el Sánchez Piñol de finals del segle XX, perquè també ignorava Aristòtil i només parlava dels americans i els anglesos. La diferència és que Sánchez Piñol ni tan sols s’ha llegit en Cassany, perquè s’erigeix com el pioner.
Arran de l’experiència com a professor d’institut, també va publicar un assaig en defensa del plaer en la literatura juvenil, ‘De Robinson a Peter Pan’. 
Com el Tramvia, és un llibre escrit a favor del lector, que no et clava la coça. Ara em sap greu no haver-hi inclòs Little women, que als nois dels setanta ens va ajudar a entendre el món femení, encara que fos d’un segle abans. És un llibre més bo del que sembla, perquè de petits en llegíem una versió reduïda, però no el vaig incloure a la tria perquè em molestava la cursileria de la primera escena.
Pot ser que el pròleg a ‘Viure escrivint’, d’Annie Dillard, sigui la veritable revisió del ‘Tramvia’?
El Tramvia és aristotèlic, i el pròleg absorbeix l’experiència de les classes d’escriptura. Hi ha tot de manuals sobre com escriure, i és temptador deixar-te endur per aquests consells. Però a mesura que escrius i fas classes, t’adones que a vegades aconselles coses que tu no fas. Admetre això, saber separar el temari de l’experiència, em va costar temps. El pròleg és d’algú que ja ha donat voltes a aquest conflicte, i que ha admès que explicava coses que no es creia.
Quines no es creia? 
Per exemple, que el conte hagi de tenir un final tancat. Totes les possibilitats queden reduïdes a una de sola, i al final potser no importa tant qui és l’assassí, sinó aquell moment en què qualsevol podia ser-ho. O que al primer paràgraf has d’enganxar el lector. Si això fos veritat, hauríem de reconsiderar tota la literatura, perquè a molts escriptors el poder del començament els és igual: confien que el lector ja vindrà. O que dins un relat tot ha de tenir un sentit, d’acord amb aquell famós ganxo d’on ha d’acabar penjat algú que s’atribueix a Txèkhov, encara que prové de Tomasevski. Hi ha molts consells que no funcionen. La idea que el showing [mostrar] té més força que el telling [explicar] és una mentida podrida. N’hi ha molts exemples, com ara les històries de judicis, que m’agraden molt. Quan algú puja a declarar, explica els fets, no cal un flashback; n’hi ha prou amb el testimoni que parla. Per què ho has de veure, si dit ja és una meravella i a sobre més barat de filmar? I també hi ha les el·lipsis. A Pulp fiction no arribes a veure ni una sola imatge del combat de Bruce Willis en tota la pel·lícula, de la mateixa manera que a Reservoir dogs tampoc hi surt l’atracament, i no passa res. Llavors, per què tanta insistència en el showing? Jo soc molt partidari dels resums i les el·lipsis, i cada vegada menys de la mania d’explicar-ho tot, que és una opció, però no un manament.
Quina hauria de ser la funció d’un bon manual?
Al final l’únic que podem fer és donar recursos, però l’ús que en faci cadascú depèn de molts factors, també de l’estat d’ànim o de l’edat. És com tenir una paleta de colors: no pots dir que el blanc és millor que el negre. Els tens allà i els pots fer servir tots. L’oli és millor que l’aquarel·la? El fang és millor que el ferro? Doncs hi ha gent que ho sosté, això. Em costa molt d’entendre que un escriptor com Sánchez Piñol advoqui pel concepte de fórmula, com un funcionari.
Escriure és, com diu Quimi Portet, treure la bèstia que portes a dins?
És una frase molt bona: “Tinc una bèstia a dintre meu.” És molt precís. Escriure és un exorcisme. Hi ha una cosa que és allà, i si la saps domesticar et quedes més tranquil i fins i tot et poden donar diners.
Fa anys, parlant amb l’escriptora Caterina Pasqual, em va dir que tenia “una bèstia al celler” i que de tant en tant baixava a donar-li menjar.
Sí, la bèstia és un dimoni, també. Però jo no l’alimento pas. La idea és fer-la sortir. Per això quan parlo amb en Josep Pujol i Coll i em diu que ara ja no necessita escriure, el veig en un estadi superior als que encara tenim el monstre a dins. Si ja has aconseguit treure’l i no ha tornat, per què alimentar-lo? Ja pots dedicar-te a llegir, passejar, anar a nedar... L’objectiu és aquest, no alimentar la bèstia.
Miquel Pairolí em deia, quan va publicar ‘Octubre’, que la seva ambició màxima era arribar a escriure sense paraules, tornar l’escriptura transparent.
Un Rothko, és clar. Però una cosa és treure adjectius i l’altra és la bèstia, la urgència de treure’t alguna cosa que et cou. Hi ha gent que em diu que no sap de què escriure. Doncs que no ho faci. Jo mai no he tingut por davant el full en blanc.
Escriu cada dia? De vuit a tres? 
No. Jo treballo, eh? Només escric quan faig vacances. Però no tinc pressió. Per escriure no n’hi ha prou de tenir temps. Te n’ha de sobrar. És d’aristòcrates, té una part d’inutilitat important. Un dia ets al tren i et ve al cap una idea, i quan l’escrius potser no era tan bona com et semblava. Per saber-ho has hagut de perdre-hi una tarda. El model és Virginia Woolf i tota aquella gent de Bloomsbury, que vivien de renda. Si no tens fills, has heretat una mansió i disposes d’una minyona que et fa el dinar, tindràs bona disposició a perdre el temps. Sí, escriure té un punt d’aristòcrata i anacrònic.

El racó dels contes
Quan acabem la conversa, Vicenç Pagès Jordà m’ensenya el seu preuat “racó dels contes”, un moble antic, d’aquells de vitrina amb pany i clau, potser procedent d’algun vell institut, on hi té ben ordenada tota la seva biblioteca de narrativa curta, des dels clàssics als contemporanis, des de les antologies a les obres completes dels seus autors preferits. Com sosté a Un tramvia anomenat text, el conte és la forma d’escriptura més pura, “la matriu de tots els textos”, que Cortázar comparava amb el modelatge d’una esfera d’argila. Ell també n’ha escrit, però continua sent més conegut per les novel·les, els assajos o els articles de crítica literària, en què adopta la veu del sentit comú sense deixar de portar a la pràctica allò que ell mateix pregona sobre el text com una barreja indestriable d’inspiració i ofici, “de flama i cristall”. S’ha entretingut a llegir tot Txèkhov, de qui prepara una àmplia antologia dels contes en traducció de Xènia Dyakonova, buscant-hi la famosa frase del ganxo, i no la va trobar. Haver guanyat el Premi Nacional de Cultura (2014), i el Sant Jordi, el Sant Joan, el Crexells i el Rodoreda, no li ha pas donat més temps, l’or de l’escriptor, ni l’ha apartat d’aquests entreteniments llibrescos, com el de resseguir les referències a les olors i les pudors en la literatura, recopilades en dues plaquettes de la col·lecció Envinats de Vibop Edicions. Potser amb això n’hi ha prou, perquè com ell també diu, la quantitat de plaer o de dolor que hagis posat en una obra no té res a veure amb els resultats obtinguts.
Eva Vázquez, publicat en el PuntAvui 24.08.2021

Pare i fill, sense destí

Here We Are
Israel
, 2020
Direcció: Nir Bergman
Intèrprets: Shai Avivi, Noam Imber, Smadi Wolfman, Efrat Ben-Zur, Amir Feldman, Sharon Zelikovsky, Natalia Faust, Uri Klauzner, Avraham Shalom Levi, Omri Levi, Avi Madar, Rony Gammer.

Gènere: drama
Durada: 94 minuts
Idioma: hebreu
Si penseu que us trobareu davant d’un film divertit, que ens explica les peripècies entre un pare i un fill que van d’aquí i cap allà i que els hi passen coses rares, divertides; que van en bicicleta i s’ho passen molt bé junts i que tot és bonic i divertit, us heu equivocat de pel·lícula.
El que, possiblement, sí que us passarà és que en algun moment de la visió del film us pot recordar l’aplaudida pel·lícula dirigida per Barry Levinson “Rain Man” (USA 1988) interpretada per Dustin Hoffman i Tom Cruise, en la que un germà d’un autista el treu d’una residència, el seu hàbitat de pràcticament tota la vida, per portar-lo a casa seva. Durant dues hores es viuen les peripècies dels dos germans, sobretot per part de l’autista (Hoffman) que sol anar a la seva, té manies i és difícil de controlar i quan vol una cosa no hi ha manera de fer-lo canviar. Té els seus moments tensos, però molts més de divertits; cosa que no passa amb “Here We Are” (Aquí estem) títol original de Siempre contigo, que en el cas d’aquest film és un pare que ha de portar el seu fill autista, que ja s’ha fet gran, a un centre especial. La cosa no anirà bé. Els pares estan separats i el fill ha estat vivint sota la protecció del pare, que ho ha deixat tot per estar per ell. Enfrontaments amb la mare i amb les autoritats; són situacions difícils, en aquesta “movie road”, on els trens, els autobusos i sobretot Charles Chaplin i les imatges constants d'”El Chico” acompanyaran el viatge complicat de pare i fill. Una relació que no saps fins a quin punt el pare depèn del fill o al revés.
No hi ha moments per fer “gràcies”, la història és entranyable i al mateix temps complicada i difícil. No hi ha bons ni dolents, hi ha el que hi ha, una mare que vol assegurar el futur del seu fill autista; un pare que es pensa que només ell el pot cuidar i el noi, l’autista, que necessita que li confirmin les decisions, el que ha de fer, el que ha de menjar i a on ha d’anar.
La pel·lícula, com he dit no té concessions i va per feina, però sense preses. El director, Nir Bergman, israelià de 52 anys, té una història per explicar i ho fa molt bé, amb la sort de tenir un actor com Shai Avivi (millor actor en el Festival de Valladolid 2020) que interpreta a el pare i que es molt creïble, sense haver d’exagerar la interpretació al igual que el jove actor Noam Imber, que interpreta a el jove autista.
El film deixa anar una sèrie de preguntes que sense voler fer pedagogia ni paternalisme, deixa entreveure una sèrie de situacions sobre els matrimonis que tenen fills autistes, la seva relació entre ells i amb el fill i les conseqüències que comporten. I, sobretot, entendre que som nosaltres els que hem d’entendre i adaptar-nos a la manera d’actuar d’un fill autista.
El film acaba com ha d’acabar.
Guillem Terribas Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
https://www.cinematruffaut.com/cartellera/

dimecres, 25 d’agost de 2021

Vacances a Roma

Imma Merino Data i hora: 23 d’agost 10:05 · Doncs això: Com resistir-s'hi? Dedicat, és clar, a en Guillem Terribas, que a vegades em duia en vespa. 
Tenia clar que és una “pel·lícula d’estiu” que s’hi respira en les escenes als carrers de Roma, tot i que el blanc i negre dels “somnis de Hollywood” suavitza la xafogor aclaparadora a la ciutat en aquest període de l’any; tanmateix, ajornava escriure’n una “ombra” com si em resistís a ocupar-me d’una princeseta avorrida amb les seves obligacions que, durant una gira per ciutats europees, s’escapa de nit i, després de viure una jornada inoblidable amb un nord-americà encantador (Gregory Peck) sense saber que és un periodista, retorna a la seva “presó” amb la consciència que és una esclava del seu país i del seu rang. Feia uns vint anys que no veia Vacances a Roma, des que, una nit d’estiu, en Guillem va dur-me en la seva vespa per entrar a la plaça Josep Pla de Girona i començar d’aquesta manera la nostra presentació d’aquesta comèdia romàntica de William Wyler, que tant ha sigut lloat pel seu perfeccionisme (Bette Davis deia que no sabia què feia un bon director fins que hi va rodar) com detractat per això mateix en acusar-lo d’una fredor que no percebo.
M’hi resistia, doncs, però vaig tornar-la a veure i, només d’escapar-se la princesa encarnada per Audrey Hepburn, vaig sucumbir al seu encant. De fet, ja em va començar a atrapar quan, en una recepció interminable, la princesa es treu una sabata, que li fa mal, i li costa tornar-se-la a posar. El desig de ser una “ventafocs” i viure un “conte de fades” a la inversa: deixar de ser princesa per fruir de la vida fins que, també a les dotze de la nit, la màgia s’acaba. I és així que, bocabadada, vaig seguir el recorregut per totes les postals de Roma sense que m’ho semblessin: la Fontana de Trevi, la Piazza di Spagna, el Coliseum, el Castello de Sant’Angelo, i, és clar, la “Bocca della verità” davant de la qual dos “mentiders” dubten de si posar-hi la mà. Com resistir-se a l’encant de Hollywood si, a més, es desplega per Roma? Seguirem amb Audrey Hepburn, però quan ja no era jove i fins els directors de Hollywood sabien que l’amor no és per sempre. Demà: Two for the Road (Stanley Donen, 1967).

AMB ELLA, VAN ARRIBAR ELS “PELICULEROS”

Imatges de la revista Celobert
L
’any 1947, acabada la Segona Guerra Mundial, el secretari d’Estat dels Estat Units, George Marshall, va anunciar i posar en pràctica un programa de “reconstrucció Europeu”. Es va fer famós amb el nom de “Pla Marshall”. França, Itàlia i Alemanya, van ser els països que més ajudes van rebre. A Espanya, va passar de llarg, com molt bé va explicar Luis G. Berlanga a la famosa i aplaudida pel·lícula “Bienvenido Mr. Marshall” (1953).
Ara bé, l’any 1950, la província de Girona i molt concretament Tossa, Girona i S’Agaro, van tenir el seu particular pla Marshall, amb l’arribada dels “peliculeros” americans, capitanejats per la jove, guapa, extraordinària i desitjada Ava Gardner.
Tot va començar quan el director de cinema nord-americà Albert Lewin (1894·1968) va adaptar i dirigir al cinema la famosa llegenda de l’ Holandès Errant i va utilitzar Tossa , els seus carrers, la Torre i les platges per mostrar un poble perdut en el Mediterrani, on hi vivien una gent humil i primària que es dedicaven a la pesca. Per donar-li un toc més antropològic, a l’inici del film es veuen uns pescadors que estan pescant a plena mar i parlen entre ells en català; tant a la versió original com a la doblada en castellà.
Va ser glòria, vida, alegria, diners i curiositat tant a Tossa, com a Girona, l’arribada de tota aquella gent, que tenien diners i ganes de gastar-ne. Pagaven per sortir a la pel·lícula!. Va ser una revolució, sobretot per la gent senzilla de Tossa, que mai passava res, ni a l’estiu, perquè el turisme, encara s’havia d’inventar.
Van ser dies en que gent tenia feina i curiositat. L’Ava Gardner, la diva, l’animal més bonic del món, era propera, es feia amb la gent i es deixava fotografiar amb aquells “nadius” que es miraven aquella dona com si fos una aparició.
Reproducció del text de la revista Celobert
La premsa Nacional se’n va fer ressò. Es deia (cosa que no es certa) que l’Ava va tenir un “afer” amb el Torero i actor català Mario Cabré i per això en Frank Sinatra, marit de l’Ava en aquells moments, va venir per controlar la situació. L’actor anglès James Mason (1909·1984) n’era el protagonista i s’ho va passar la mar de bé, van ser como una mena de vacances. S’allotjava a l’Hotel La Gavina de S’Agaró amb la seva dona. La pel·lícula, no va tenir l’èxit desitjat pels seus creadors. Una història de fantasies romàntiques amb tocs surrealistes, que el gran públic no va acabar d’entendre. Només va tenir un èxit considerable a Girona, Tossa i para de contar. La gent hi va anar massivament per veure s’hi sortia. Amb el temps “Pandora and The Flying” s‘ha convertit en una pel·lícula de “culte”.
L’Ava Gardner està extraordinàriament guapa y creïble en aquesta història insòlita, irreal i fantàstica. A partir d’aquest film l’Ava va agafar arrencada en la seva carrera imparable com actriu. Es va enamorar d’Espanya i, Tossa es va fer famosa a tot el mon i va ser l’inici del que revolucionaria el poble i la Costa Brava: la invasió dels estrangers a l’estiu, els Turistes. I també l’especulació, però això es una altra història.
La darrera vegada que vaig veure el film, va ser el 8 d’agots de 1998, el dia que es va inaugurar l’escultura de l’Ava a Tossa, obra de l’artista Ció Abellí. Aquella nit, es va projectar “Pandora y el Holandés errante” a la Platja. Va ser una nit extraordinària, la mateixa que el 24 de juny d’aquell mateix any, vaig organitzar un passi del film a la Plaça de Toros de Girona, en commemoració del centenari de la plaça.
Per acabar, dues recomanacions: la visió del film d’Isaki Lacuesta amb guió d’ell mateix i la Isa Campo “La noche que no acaba” (2010), que parla del rodatge de Pandora, de l’Ava i Tossa. També el llibre de Marcos Ordóñez “Beverse la vida” (Debolsillo 2005), on es descriu l’ estada de l’Ava Gardner a Espanya, sobretot les nits a Madrid, de finals dels 60.
Guillem Terribas Roca, publicat a la Revista Celobert, N.194 , edició Costa Brava Sud * Agost 2021. Pàgina 30. Celobert-194 (1).pdf

dimarts, 24 d’agost de 2021

Espais i Llibres * Estiu 2021 * Obert per Vacances

Imatges d'espais amb llibres, llibres en diferents espais, espais de la Llibreria 22, llibres per llegir. Com sempre a l'estiu estem oberts, coma la resta de l'any. Realització: Guillem Terribas. Agost 2021

dilluns, 9 d’agost de 2021

La lluna

Imma Merino

A
propòsit de Pauline à la plage, en Guillem em va comentar que, en una escena d’aquest “conte” de Rohmer, Henry, seductor amoral, veu adormida Pauline i besa els peus i les cames de l’adolescent, que, en despertar-se, li venta una coça. Hi va afegir que, quan va estrenar-se el film, ni ens en vam “adonar”, però que, ara, aquesta escena potser seria “irrealitzable”. Ho explico seguint el fil encetat ahir al final del text sobre Blow-Up fent-hi constar que la historiadora Laure Murat va publicar fa uns dos anys, a Libération, un article en què exposa que, reveient el film
d’Antonioni, va considerar inacceptable la violència, el domini i el menyspreu amb què el fotògraf protagonista tracta els personatges femenins. Ho fa, però tal cosa no suposa que el punt de vista del film (o del seu autor) sigui condescendent amb un fotògraf antipàtic, egocèntric i superb. En tot cas, si no cregués això, el film em semblaria tan “acceptable” com discutible. Si ho comento és perquè circula la idea que el feminisme (com els moviments LGTBIQ+, antiracistes i anticolonialistes) representa una nova forma de censura lligada a la correcció política i moral que està limitant la creació artística. Sentint-me pròxima als moviments esmentats, dels quals en canvi no es parla gaire de com han fet aflorar una pluralitat de visions i de sensibilitats, ni crec que s’hagi de retirar cap obra existent ni que hagi d’haver cap mena d’(auto)censura. Allò precisament interessant, amb el que té de revelador, són els imaginaris expressats lliurement. Estic d’acord amb Buñuel: “La imaginació és lliure; els humans, no.” Encara més amb Pasolini: “Escandalitzar és un dret; ser escandalitzat, un plaer.” A partir d’aquí, tot és susceptible de
repensar-se i de qüestionar-se. Tot això també ho he escrit pensant en La lluna, film de Bertolucci, rodat en part en una Roma estiuenca de finals dels últims anys setanta, en què una mare vol seduir el seu fill amb la intenció d’apartar-lo de l’heroïna. He consumit l’espai. Així que en parlaré més demà perquè repetiré amb Bertolucci: Io ballo da sola (1996)
IMMA MERINO, publicat a en el PuntAvui "ombres d'agost" 07.08.2021

dimecres, 4 d’agost de 2021

EL BANC DE LA 22

 

Fotomuntatge de Víctor Colomer.
T
ot va començar quan el photoshop va col·locar allà a Forrest Gump. No era un lloc qualsevol, era el banc de fusta situat davant de la Llibreria 22, sobre el carrer Hortes. Aviat la imatge es va fer popular a les xarxes i molts escriptors i gent vinculada a la cultura catalana van deixar la seva empremta fotografiant-se allà mateix. Qui va posar Gump al banc de la Llibreria 22 va ser un fotògraf amic del llibreter Guillem Terribas. A principis de desembre passat, motivat per aquesta primera foto, un escriptor es va fotografiar allà mateix i li va enviar la imatge. I aquí li va venir la idea: era una manera divertida que cada dia sortís a les xarxes de la llibreria algú allà assegut. Sense posar noms, només persones. En data d’avui s’han penjat 183 fotografies.
Per allà han passat molts escriptors, periodistes i personatges de la cultura: De Quim Nadal, Màrius Serra, Dolors Vidal, a M. Mercè Roca, Rafel Nadal, Xavier Bosch, Eva Piquer, Mar Bosch, o Joan Boadas. De Joan Ventura, Xavier Castillon, Tura Soler, Josep Ferrer, Carles Ribas a Imma Merino, Àngel Quintana, Jordi Camps, Albert Om, Glòria Gasch, Gerard Quintana, Ester Pujol, Pere Puig, entre tants altres.
Matias Crowder, amb la seva filla asseguts al banc de la 22

Les millors idees sorgeixen pel pur plaer de compartir. Així va sorgir aquesta meravellosa idea de Guillem Terribas. Terribas, jubilat (avui ocupa el seu lloc Jordi Gispert, conseller de lectures i brúixola literària), és una cosa així com una força de la natura que no coneix el descans. És ell qui porta un registre exhaustiu de totes les fotos i tots els personatges que passen pel banc. El ventall aviat es va obrir, va incloure lectors, amics, simpatitzants i un llarg etcètera.
M’agrada una escena de la pel·lícula, quan els periodistes li pregunten a Gump per què corre. Una crítica a la societat necessitada de respostes per a tot. Ell corre perquè tenia ganes de córrer, respon, i els que aquí es fotografien potser ho fan perquè tenen ganes de ser fotografiats. És clar que en aquest cas s’hi afegiria l’ésser fotografiats «allà». Aquest sentiment de pertinença i afecte que molts comparteixen amb Llibreria 22.
Com diria Gump, la vida és com una caixa de bombons, mai saps el que et tocarà. I això va ser el que va passar amb aquell banc. La casualitat, i tota la història de la llibreria a la ciutat, el va convertir en una icona de Girona.
MATÍAS CROWDER publicat en el Diari de Girona 25.07.2021

*Vídeo dels 50 primeres persones assegudes al banc de la 22  https://youtu.be/IML0ZE0atGU

TORNEM A COMENÇAR

A
quest estiu del 2021, serà el de tornar a recuperar allò que la pandèmia no ens ha deixat fer. Aquest estiu, podrem recuperar l’esperit de la nostra Festa Major.
Si tot va com ha d’anar, tornarem a sortir a les nits, tornarem a fer sopars al carrer, tornarem anar pels carrers amb la cara descoberta. Ens veurem les cares i no només els ulls. Si tot va com ha d’anar, tornarem a ballar agafats, a moure l’esquelet al ritme trepidant dels conjunts que ens visitaran durant els dies de la Festa Major. Tornarem anar a banyar-nos a la piscina sense tants enrenous de separacions i de contactes.
També, per reflexionar sobre el nostre comportament. Segur que aquets temps que hem estat aïllats, tancats, controlats..., hem pensat amb la nostra vida. La vida que dúiem abans de la pandèmia; la vida que vam dur durant el confiament; la vida que hem portat fins ara, amb el toc de queda... Ha estat un temps que hem aprés a estar més a casa, amb la nostra gent i a apreciar les coses quotidianes del nostre entorn. Ha estat un temps per mirar enrere i comprovar que possiblement estàvem embolicats en una mena de rutina que feia que la nostra vida de vegades no tenia sentit. Ha estat un temps que hem pensat que tota aquesta “repressió” serviria per posar ordre en el conjunt de les nostres vides i fins hi tot a nivell ecològic.
Hem passat una experiència dura. Molt dura. Molta gent ha patit; i d’altres han perdut la feina; negocis que han hagut de tancar. Moltes famílies han quedat desmuntades i altres han quedat tocades mentalment i socialment. Hem perdut gent estimada, familiars, que moltes vegades no han pogut acomiadar com haguéssim volgut a un fill, un pare, mare, germana.... Gent que s’ha trobat sola davant la mort.
Vivim uns temps insegurs, no tenim demà. Hem aturat projectes. I no podem oblidar fàcilment com si no hagués passat res. Els humans tenim una gran facilitat d’oblidar les coses dolentes. Hem d’aprendre d’aquesta desgràcia. La societat en general, polítics, empresaris, multinacionals, gent de carrer, hem de d’aprendre d’aquesta nova manera de viure. Li hem de donar la volta a la part negativa i buscar la positiva.
Per tant hem de viure l’estiu, hem de viure la Festa Major, hem de viure el temps de vacances. Hem de compartir tota aquesta moguda que es l’estiu, que ens dona la oportunitat de tenir uns dies més llargs i estar més amb la gent que estimem. Ho hem de fer amb una mirada nova, amb un compartir els dies manera diferent: mes vius, més intensos, amb més entusiasme.
No hem de tenir por, però tampoc hem d’oblidar. Hem de viure, però també hem de respectar a les persones que encara no ha superat les desgràcies i la por de la pandèmia. Hem de recuperar el passat, sempre i quan el sabem administrar. Hem d’aprofitat per fer arranjaments en la nostra vida i el nostre comportament. 
Vivim un any més l’estiu, modifiquem el passat. Compartim la joia de viure i que tinguem una molt bona Festa Major. Ens la mereixem. 
Guillem Terribas Roca, publicat a la Revista La Farga de Salt, extra d'estiu 2021

divendres, 23 de juliol de 2021

Assegudes / Asseguts al banc de la Llibreria 22 / II Part

Personatges (del 21 al 100) que s'ha assegut al banc de la Llibreria 22, durant els mesis de febrer/abril 2021. Idea, recopilació i realització de Guillem Terribas / 21.07.2021

dilluns, 19 de juliol de 2021

FESTA DEL LLIBRE "Llibrestiu 2021" A Girona

Imatges de la Primera Festa d'estiu del llibre LLIBRESTIU 2021. A Girona es va fer conjuntament amb les llibreries agremiades: Ulysus, Geli, Corte Ingles, Empuries, Abacus, Les Voltes, Context, Calmot, Lingua, Llibreria 22, a la Plaça Independència de les 5 de la tarda a les 9 del vespre. Una sola temàtica LA NOVEL·LA NEGRE. Tertúlies, debats, signatura de llibres amb la participació d' ALBERT GASSULL, GUILLEM TERRIBAS, CARME FERRER, JORDI CAMPPY (músic), MARIBEL TORRES, JOSEP TORRENT, SALVADOR CASAS, ESTHER VILA, MIQUEL AGUIRRE, JORDI DAUSÀ, LAIA VILASECA, SEBATIÀ BENNASAR, CARLES PORTA, JORDI GRAU, TONI HILL.. A les 8 del vespre projecció d'un capítol de la sèrie CRIMS, amb Guillem Terribas i Carles Porta. Tot coordinat per Jordi Gispert i Pere Rodeja, amb el vist i plau de la Presidenta del Gremi de Llibreters de Catalunya Carme Ferrer. Guillem Terribas va recollir imatges de la jornada i les ha muntada per història. 15.07.2021

dimecres, 14 de juliol de 2021

SANTI ROCA-DELPECH ROCA: L’aparador de la vida

Santi Roca-Delpech Costa. Foto: Aniol Resclosa.
L
a presència d’una pintura de Santi Roca-Delpech a l’entrada de moltes llars gironines era com aquell Déu-vos-guard d’abans, una mena de presa de terra destinada a recordar-nos que les qüestions humanes sempre són una mica bipolars, és a dir, atrapades entre la pura literalitat que s’esdevé arran de món (o a peu de carrer) i les imatges aèries que, si més no a alguns, ens ajuden a orientar les antenes.
L’artista gironí, fill del pintor i músic Jaume Roca i Delpech, va morir dilluns als 73 anys. Tot i que de jove va començar a estudiar arqueologia, aviat ho va deixar per a aprendre dibuix i pintura al costat del seu pare, que va ser el seu únic mestre. Entre els anys 70 i 80 va ser propietari de la botiga de discos Erato, a la plaça del Vi de Girona.
Una de les seves obres.

La principal característica del pintor saltenc (fill d’un dels creadors de la iconografia visual més reconeixible de Girona) era aquesta doble vessant: personatge irònic i fins i tot sorneguer, atent a la contracultura (les reunions a la seu de l’Òmnium Cultural i les exposicions col·lectives al costat de figures com Enric Marquès, Torres Monsó, Ansesa Gironella o Jaume Faixó entre altres, assenyalen quin fou el seu posicionament) i, al mateix temps, pintor subtil i, si més no en aparença, artista afiliat a una figuració relativament convencional. Res més allunyat de la realitat.
Com afirma l’historiador Narcís Selles, «en Roca-Delpech no era en absolut només un pintor que pintava molt bé. La qüestió tècnica era important, però a la seva obra sempre hi havia alguna cosa més». Alguna cosa més que ell va saber veure (o escoltar) en la musica dels seus estimadíssims Beatles i que, de fet, va prendre forma en el negoci que va muntar amb la Teresa a Girona, uns discos Erato que van fer llum en una època, el tardofranquisme, encara profundament obscura.
El centre amb l'Emili Massana (+)
a l'esquerra en Sant. ADAG.




En aquest sentit, el seu amic i llibreter Guillem Terribas és molt clar: «En Santi —explica—era un home de contrastos. Per una banda, molt familiar: sempre va estar, i des de ben aviat, amb la mateixa dona; per l’altra, li agradava adoptar una actitud irreverent que contrastava amb la seva obra». Al final, possiblement el llegat artístic de Santi Roca-Delpech és exactament aquest: proposar una estètica que pot ser llegida en superfície però que també està oberta a les profunditats abissals.
EUDALD CAMPS * Diari de Girona 14.07.2021



Mor l’artista gironí Santiago Roca Delpech als 73 anys

 També va ser el propietari, entre els anys setanta i vuitanta, de la botiga de discos Erato, situada a la plaça del Vi de Girona.ta gironí Santiago Roca-Delpech i Costa va morir dilluns als 73 anys. Fill i deixeble del músic i pintor Jaume Roca i Delpech (1911-1968), Santiago va ser també un nom destacat de la modernitat gironina: el 1969 va crear amb la seva companya de tota la vida, Teresa Roitg, en un carreró de la Rambla rere el bar El Sol, la botiga de discos Erato. El 1973, Erato es va traslladar a la plaça del Vi, on més tard la família va obrir Plastic Store , encara activa. Erato no va ser només una porta d’entrada a la ciutat de les últimes novetats musicals, sinó també de les noves tendències estètiques i ideològiques que arribaven des de les capitals mundials de la contracultura, sobretot Londres.

L’artista gironí Santiago Roca-Delpech i Costa va morir dilluns als 73 anys. Fill i deixeble del músic i pintor Jaume Roca i Delpech (1911-1968), Santiago va ser també un nom destacat de la modernitat gironina: el 1969 va crear amb la seva companya de tota la vida, Teresa Roitg, en un carreró de la Rambla rere el bar El Sol, la botiga de discos Erato. El 1973, Erato es va traslladar a la plaça del Vi, on més tard la família va obrir Plastic Store , encara activa. Erato no va ser només una porta d’entrada a la ciutat de les últimes novetats musicals, sinó també de les noves tendències estètiques i ideològiques que arribaven des de les capitals mundials de la contracultura, sobretot Londres.
L’artista gironí Santiago Roca-Delpech i Costa va morir dilluns als 73 anys. Fill i deixeble del músic i pintor Jaume Roca i Delpech (1911-1968), Santiago va ser també un nom destacat de la modernitat gironina: el 1969 va crear amb la seva companya de tota la vida, Teresa Roitg, en un carreró de la Rambla rere el bar El Sol, la botiga de discos Erato. El 1973, Erato es va traslladar a la plaça del Vi, on més tard la família va obrir Plastic Store , encara activa. Erato no va ser només una porta d’entrada a la ciutat de les últimes novetats musicals, sinó també de les noves tendències estètiques i ideològiques que arribaven des de les capitals mundials de la contracultura, sobretot Londres.

L
’artista gironí Santiago Roca-Delpech i Costa va morir dilluns als 73 anys. Fill i deixeble del músic i pintor Jaume Roca i Delpech (1911-1968), Santiago va ser també un nom destacat de la modernitat gironina: el 1969 va crear amb la seva companya de tota la vida, Teresa Roitg, en un carreró de la Rambla rere el bar El Sol, la botiga de discos Erato. El 1973, Erato es va traslladar a la plaça del Vi, on més tard la família va obrir Plastic Store , encara activa. Erato no va ser només una porta d’entrada a la ciutat de les últimes novetats musicals, sinó també de les noves tendències estètiques i ideològiques que arribaven des de les capitals mundials de la contracultura, sobretot Londres...continua https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1999723-mor-l-artista-santiago-roca-delpech.html
Xavier Castillon El Punt-Avui 14.07.2021

Foto: Jordi Soler. 

Estem perdent referents. estem vivint un estiu Negra. Ara ha estat el pintor/dibuixant SANTIAGO ROCA-DELPECH COSTA, entranyable personatge Gironí, català i anglòfil. Els Beatles, la família, la lectura i la ironia, van donar sentit a la seva vida. Gràcies Santi.
Girona i el país ha perdut un personatge irrepetible, entranyable, lector, artista (pintor/dibuixant). Els Beatles i la seva família li van donar sentit a la seva vida. Descansa en pau, amic.
G.T.R.

divendres, 9 de juliol de 2021

Fellini, Figueras, Mel Brooks i el Truffaut

A
vui l’article són flaixos. Flaixos cinèfils que se’t creuen cada dia per davant. Flaixos que et fan pampallugues a les xarxes socials i a les televisions. Flaixos amagats a les cartelleres. A La 2 emeten La dolce vita i que bonic que és tornar-hi de tant en tant. Tornar a la Fontana, tornar a la nit de Roma, tornar a l’univers vitalista i somiador de Fellini, tornar a aquesta història sobre la recerca de la felicitat. Al canal 33 recuperen cada setmana entrevistes que s’han fet al llarg de la història de Televisió de Catalunya i que, pels motius que sigui, han quedat inèdites. O sigui, se n’han vist porcions però no s’han emès mai en la seva totalitat. Són entrevistes de Jaume Figueras. Hem pogut veure
delicioses converses amb Luis García Berlanga, Kirk Douglas i Shirley MacLaine i la setmana que ve amb Fellini i successivament amb Claude Chabrol, Jacqueline Bisset, Joan Fontaine, Roman Polanski, Kim Basinger, Peter O’Toole i Robert Mitchum, entre d’altres. Tants anys visitant festivals de cinema, preguntant, relatant amb coneixement, mirada serena i sentit de l’humor tot l’univers del cine. Aquestes converses són joies de l’arxiu de TVC, tot un encert regalar-nos-els. 
Retornen a la cartellera Mulholland Drive, Reservoir Dogs, La escopeta nacional, Amélie... Les distribuïdores i els exhibidors volen fer tornar l’espectador a les sales de cinema i per això li exciten la memòria, el desig de tornar a llocs coneguts i plaents. Esclar que no pot ser més bonic pensar que hi ha tantíssima gent que les descobrirà per primera vegada.
Mel Brooks ha complert 95 anys. Un mite del cinema que encara és en aquest món. Com agrair-li que ens regalés El jove Frankenstein i que produís L’home elefant de David Lynch? Diguem-li gràcies, potser li arriben. I el cinema Truffaut de Girona ha tornat aquest divendres a l’edifici del cinema Modern, casa seva, després d’un parell d’anys rellogat a l’Albéniz. Bon retorn a casa, amics.
TONI VALL / Diari Ara.cat 01.07.2021



dijous, 8 de juliol de 2021

MIQUEL PAIROLÍ: Una enyorança diària. 10 anys de la seva mort.

Miquel Pairolí, que va morir just avui fa deu anys, va llegar-nos un periodisme ple de sentit crític, una obra literària plena de sensualitat i una clara visió del món.
Miquel Pairolí / Foto: Jordi Soler

A Octubre, l’últim dels memorables dietaris literaris de Miquel Pairolí, pot llegir-se: “Amb la certesa resignada, doncs, que un dia o altre ens tocarà desésser, sabedors que som matèria inscrita en el temps, celebrem, com el poeta, el moment de ser amb el ser i de ser en el ser, de participar, amb consciència, de la vida.” Aquesta idea palpita en l’escriptura de Pairolí i, entre l’estoïcisme i l’epicureisme, va inspirar-li la seva manera de ser i estar a la vida.
De fet, també hi és expressada en el que possiblement és l’últim text que va escriure: un epitafi que no va concebre per inscriure a la tomba, sinó per ser llegit en l’acte de comiat que va tenir lloc el 7 de juliol del 2011 al tanatori de Girona. Per ser llegit i recordat.
Un gràcies a la vida (a la convivència amb la mare, als colors i les olors de la naturalesa, a les viandes i fruits que dona la terra i als vins que alegren l’esperit, a les ciutats més estimades, als llibres que van acompanyar-lo i a les pàgines que va poder escriure, entre altres coses) que comença invocant Kavafis (“sempre acabem perdent aquesta Alexandria que hem tingut; però no ha estat un somni, no”) i acaba apel·lant a Horaci amb generositat amb els vius: “carpe diem, amics, companys, beveu el vi, gaudiu la mel. Que la vida és breu i passa, i tot és ara i res.” 
Miquel Pairolí va afrontar amb serenitat la malaltia que, tenint-ne consciència, va dur-lo a la mort quan només tenia 55 anys. Però no podem deixar de lamentar-nos d’un traspàs tan prematur. Pel fet mateix que no continuï vivint i gaudint-ne. I perquè, passats deu anys, els seus lectors seguim enyorant-lo cada dia, trobant a faltar L’escaire que publicava en aquest mateix diari.
Quantes vegades no ens haurem preguntat què n’hauria dit de tot el que ha passat després en aquest petit país nostre i a la resta del món, devastat pel capitalisme sense escrúpols que detestava per la seva voracitat? Sempre va escriure en contra del poder, dels seus abusos, i de l’avarícia que acumula riquesa sense cap mirament per la humanitat i la naturalesa. Als antípodes d’una prosa cridanera, buscant sempre l’adjectiu precís evitant la grandiloqüència i la retòrica fàtua, però amb la claredat de qui no especula amb la conveniència, les clavava a l’escaire, que era el seu instrument per mesurar la realitat i dibuixar-ne la seva visió. Aquesta reflectia una capacitat per pensar serenament el món que no exclou l’actitud crítica; un sentit moral, però sense la rigidesa de qui ignora la complexitat humana, per tant la tendència a contradir-nos i equivocar-nos; una ironia fina que aclareix les coses; una manera d’explicar-se amb agudesa; una sobrietat contrària a tota exhibició vanitosa.
A la redacció d’El Punt, al carrer Figuerola, on vam coincidir entre finals dels anys vuitanta i primers dels noranta, a vegades l’observava. No semblava afectat pel soroll ambiental i les urgències. Pensava i allò que escrivia, aleshores sobretot pel que fa a temes relacionats amb la literatura, sortia com si estigués cuinat a foc lent, però sense massa greix, amb la matèria del seu fons cultural i el temps concedit a la reflexió.
En el seu últim escaire, publicat el 29 de maig del 2011 posant-hi com a títol el Teló que va abaixar-se per sempre, va comparar el fet d’escriure una columna periodística amb l’elaboració d’un arròs afirmant que, en un cas i l’altre, cadascú té una recepta. La seva hauria de ser divisa del periodisme d’opinió (i en general) que, contràriament, tendeix a ignorar-la: “sentit crític, reflexió, memòria i una mica de voluntat d’estil, que vol dir escriure els mots amb ordre i amb ambició de claredat.” Amb la consciència que els tres primers ingredients no abundaven i segueixen sense abundar en uns temps que li són adversos perquè els poders ens volen dòcils, emotius i oblidadissos, hi afegia que la “columna ha de ser una incitació al pensament i al diàleg, un element, humil si voleu, perquè el lector formi el seu punt de vista”.
És així que, amb els seus escaires, escrits durant la primera dècada del segle XX, Miquel Pairolí va ajudar-nos a pensar l’actualitat del món. Però, com en els seus dietaris i essent-ho també en certa manera tals articles, també hi reflectia la seva passió per la literatura, la música (a vegades també pel cinema) i, sobretot, una relació sensual amb la naturalesa que no era aliena a la que traspua Josep Pla, un dels seus reconeguts referents.
Nascut l’any 1955 a Quart (Gironès), on va viure pràcticament tota la vida, la cultura (com en el cas de Pla, del qual va escriure una geografia íntima) no va separar-lo de la naturalesa. I a la inversa. La sensualitat hi és en l’experiència vibrant del paisatge i, com he dit, en la celebració de la vida amb els seus plaers. Hi és també en el mateix llenguatge, en què la sobrietat no exclou una adjectivació càlida i imatges eròtiques fins i tot expressant idees ben intel·lectuals, com ara una que sempre he recordat: “Llegir Plató és com un petó als llavis dels pensament.” Vivint a pagès, tenint present el treball a la terra lligat a formes de vida en procés de desaparició, va llegir moltíssim, retornant sempre a escriptors estimats com ara Giuseppe Tomasi di Lampedusa (al qual va dedicar un llibre preciós, El príncep i el felí) i Giorgio Bassani .

Gèneres literaris variats

I també va escriure força. Articles, biografies, assajos, dietaris (Paisatge en flames, Enigma i Octubre), novel·les (El camp de l’ombra, El convit, El manuscrit de Virgili, Cera) i fins i tot una obra de teatre, El retrat de Voltaire. Tanmateix, imagino que, a propòsit de Cesare Pavese, va deixar escrita una convicció íntima a Paisatge en flames: «M’emociona sempre llegir les últimes paraules que apuntà en un paper: “No escriure més”. Com la de tants escriptors, la seva vida només tenia l’excusa de la literatura. Ell, però, sabia perfectament que escriure és un pur entreteniment, un pur engany al temps, una pura generositat: “He donat poesia als homes”, però el que compta de veritat és viure, és a dir gaudir, estimar, abrusar-se en els diferents focs que el plaer, la intel·ligència i la sensibilitat ens ofereixen».
Imma Merino 06/07/2021 publicat en el Punt Avui 

dissabte, 3 de juliol de 2021

«Estem molt satisfets de tornar a casa, de tornar al Truffaut de sempre»


L
a sala reobre al remodelat edifici del cinema Modern i avui estrena «Las cosas que decimos, las cosas que hacemos» amb tres passis diaris Les portes d’un nou i reformat Modern donen la benvinguda als gironins i a tota l’escena cultural de la ciutat després de més de dos anys d’obres, en una reobertura que es va celebrar ahir a la tarda.
E
l cinema Truffaut, una de les sales més icòniques de la ciutat, torna a casa, al Modern, on va néixer als anys 90 i s’hi havia consolidat des del 2000, ja convertit en edifici municipal. Durant el llarg període de reformes del Modern, la sala 12 dels Albèniz Plaça va acollir el Truffaut per a poder continuar projectant pel·lícules en versió original i obres d’autor pel públic més cinèfil de la ciutat. La reobertura va acollir la projecció del curtmetratge Tardor, de la gironina Helena Oller, que retrata el procés de fer-se gran a a través d’una mirada molt íntima i propera, influenciada per cineastes catalanes com Elena Martín o Carla Simón, segons va assegurar la pròpia Oller. El públic present també va poder gaudir de la ja mítica Mulholland Drive, un suspens de David Lynch. L’acte va estar caracteritzat per un ambient festiu i alegre que demostrava les ganes dels gironins de poder tornar a gaudir del Truffaut de sempre, sobretot per part del Col·lectiu de Crítics de Girona, que en duu la gestió. Guillem Terribas, el president, va deixar clar que celebraven «la tornada al Modern, no la inauguració del Truffaut». Tot i això, la il·lusió era palpable: «estem molts contents de tornar a casa nostra, de tornar al Truffaut de sempre». A més, Terribas també va destacar que, tot i que la sala històrica es manté, el novembre s’inaugurarà la segona sala del cinema, que va assegurar «que ja està pràcticament acabada». Una sala que permetrà donar més alternatives als espectadors.
En l’acte també hi van estar presents el vicealcalde i Regidor de Cultura, Quim Ayats, que va afirmar que aquesta nova etapa «és una aposta clara pel cinema», i l’alcaldessa Marta Madrenas, que es va mostrar incerta sobre el futur del cinema degut la Covid però que, tot i això, assegurava que el que sí que té clar «és que Girona sempre tindrà un cinema de qualitat a l’alçada del que necessita la gent de la ciutat». Avui el Truffaut estrena Las cosas que decimos, las cosas que hacemos, i en farà tres passis diaris. 


El Cinema Truffaut torna al Modern
La reobertura ha acollit la projecció del curtmetratge "Tardor" de la gironina Helena Oller i "Mulholland Drive" de David Lynch
Aquesta tarda s’ha celebrat la reobertura del Cinema Truffaut al Modern, edifici que ha estat en reformes durant més de dos anys. Durant aquest període, els Albèniz Plaça han acollit el Truffaut a la sala 12 per a poder continuar projectant pel·lícules en versió original i obres d’autor pel públic més cinèfil de la ciutat. La reobertura, que s’ha celebrat amb la projecció del curtmetratge Tardor, de la gironina i palafrugellenca Helena Oller, i Mulholland Drive, de David Lynch, ha estat caracteritzada per un ambient festiu i alegre, sobretot per part del Col·lectiu de Crítics de Girona. Guillem Terribas, president del col·lectiu, ha assegurat que celebren “la retornada al Modern, no la inauguració del Truffaut”. Tot i això, la il·lusió era palpable: “Estem molts contents de tornar a casa nostra, de tornar al Truffaut de sempre”. També hi han estat presents el vicealcalde i Regidor de Cultura, Quim Ayats, que afirma aquesta nova trajectòria de la sala “és una aposta clara pel cinema”, i l’alcaldessa Marta Madrenas, que s’ha mostrat incerta sobre el futur del cinema degut la Covid però que, tot i això, assegura que el que sí que sap “és que Girona sempre tindrà un cinema de qualitat, de primera i, a més, en versió original”. Una reobertura que ha aconseguit tornar a omplir la sala d’un dels cinemes més simbòlics de la ciutat i que demostra que l’èxit del projecte durant aquests vint-i-un anys.
Emma Granyer. Diari de Girona 03.07.2021

El Truffaut ja projecta al Modern El cinema Truffaut de Girona ha tornat a casa.
I des d’ahir ja funciona la seva sala gran en espera que a la tardor se n’hi sumi una altra, amb una capacitat per a una vuitantena d’espectadors. L’alcaldessa, Marta Madrenas, i el regidor de Cultura, Quim Ayats, van inaugurar l’equipament remodelat que tot just ha completat la primera fase. En una segona, Girona disposarà d’un centre cultural d’allò més ambiciós que donarà cabuda a les arts escèniques i que potenciarà la creació. Per la seva banda, el president del Col·lectiu de Crítics, que gestiona la sala, va beneir la primera sessió.
El Punt-Avui 0307.2021

ÀNGEL QUINTANA en el "Face" 03.07.2021
Estiu del descontrol 13. Fa vint anys i un anys, que de fet si som precisos en fa trenta que existeix el cinema Truffaut. La sessió inaugural va ser la pre-estrena de Barton Fink dels germans Coen. La setmana després es va projectar La belle noiseuse de Jacques Rivette -versió de quatre hores- en versió original francesa sense subtítols, va ser un acord amb l’Aliança Francesa. Una setmana després fèiem un programa doble amb Las Hurdes. Tierra sin pan de Luis Buñuel i els descarts de les Hurdes que conservava a casa seva a Narbona, Marcel Oms que va venir-la a presentar. També recordo una sessió especial amb Ludwig de Hans Jürgen Sybeberg. Aquells anys no era municipal sinó fruit d’un conveni amb els empresaris locals i tot plegat es va fer gràcies a molta imaginació. A partir del 2001, l’Ajuntament de Girona va comprar l’edifici. Durant aquell temps Isabelle Huppert va presentar La pianista de Haneke, Jean Louis Tritignan va parlar de Ma nuit chez Maud de Rohmer, Patrice Chérau va explicar com va rodar La reine Margot i Theo Angelopoulos va pre-estrenar Eleni. També es va convidar a Edgar Morin a presentar Andrei Roubliev de Tarkovski i a Georges Steiner a parlar de The seachers de John Ford, que l’entusiasmava. La nòmina de gent que ha passat al Truffaut és espectacular però el més important és que al llarg de tots aquests anys cada dia hi ha hagut cinema en versió original. Després de dos anys d’exili forçat en un altre local per remodelació, ahir vàrem tornar a casa. Mullholand Drive, que es va estrenar al Truffaut el març del 2002 ens va donar la benvinguda.



MULHOLLAND DRIVE / Tornem al Modern, Tornem a Casa. Cinema Truffaut

MULHOLLAND DRIVE
Estats Units, 2001
Direcció: David Lynch
Intèrprets: Naomi Watts,
Laura Elena Harring,
Justin Theroux, Ann Miller,  
Durada: 147 min
Gènere: intriga
Idioma: anglès

Les possibilitats del “no hem entès res”:
De vegades passen coses meravelloses a la vida i al cinema. Per mi una de les més meravelloses és poder parlar de David Lynch dins i fora de les aules. Sempre passen coses excepcionals quan comencem diàlegs amb les meves alumnes sobre les obres del director americà. És indiferent la pel·lícula que comentis amb elles, totes acaben igual: un “no hem entès res”, edificat enmig de la perplexitat. Després els explico que no entendre les coses també és una manera d’entendre el món. I així, enmig del dubte, sempre volen tornar a veure la pel·lícula, convertint la visió en una espècie de repte per intentar desxifrar què ha passat durant aquells segons que han estat desconnectades del món real. Busquen pistes, creen teories, cerquen explicacions. Les converteixen en disputes, diàlegs i reflexions. Així construeixen possibilitats. No entendre significa tornar a començar, per fixar-nos en tot allò que sembla haver-nos escapat. No entendre significa la possibilitat de construir noves perspectives del món, eliminar límits i edificar possibilitats a través de l’experiència i dels somnis. Trobar la curiositat que ens impulsa a continuar conduint per una carretera que ens porta cap a Mulholland Drive.
Anna Bayó.

Somni i malson:
Una noia rossa, una morena, una clau blava, una rodamón que espanta... han passat vint anys i encara em revenen imatges d’aquell somni/ malson hollywoodià que David Lynch va voler compartir amb nosaltres. Mulholland Drive és un fascinant trencaclosques cinèfil plegat d’enigmes, missatges críptics i codis ocults que, projectats, són un reflex distorsionat dels anhels més profunds de l’ésser humà. Juntament amb Inland Empire” conformen una reflexió sobre la indústria cinematogràfica, l’èxit i el fracàs. Un díptic per emmarcar.
Jordi Camps Linell. 

No hay banda:
El meu Lynch és el Lynch de Blue Velvet. El que em va impactar des de les primeres imatges, aquell cel blau, lluminós, net, sense núvols i les flors vermelles i la tanca de Tom Sawyer, blanca, i la gespa verda, i la veu de Roy Orbison...i, tot just després, la mànega que es desajustava i aquell món perfecte n’amagava un altre, el decorat s’esquinçava i ens permetia veure els monstres, tot just darrere. Però el meu Lynch també és el de Mulholland Drive, on tot això hi és. Mulholland Drive es podria titular Naomi Watts al País de les Meravelles. El que m’agrada de Lynch és que l’estranyesa, en els seu films, neix dels objectes més quotidians, que una habitació d’hotel, una catifa o una cortina poden esdevenir inquietants, terrorífics amb el moviment de la càmera i l’acompanyament musical de Badalamenti. Tot és físic i al mateix temps, il·lusori. NO HAY BANDA i malgrat tot, escoltem una banda.
Ramon Girona

A l’altre costat del mirall:
El cinema de David Lynch potser no fa més que mostrar una cosa fosca amagada sota una superfície brillant o a l’altre costat d’un mirall enlluernador. Una exploració en el malson originat en la idea del somni americà. D’aquí, no és estrany que " "MULHOLLAND DRIVE", vista pel Col·lectiu de crítics de cinema de Girona ho hagi fet en relació amb Hollywood, on, al principi de Mulholland Drive, una jove hi arriba amb una rialla als ulls. Poc desprès, coneix una dona ferida i amnèsica que conserva una bossa amb un feix de dòlars i una clau blava. És la clau que, després d’una nit d’amor, obre una capseta que du a un altre lloc, que potser és el de la tremenda realitat de la “fabrica dels somnis” com un malson ple de frustracions, desil·lusions i fins de cadàvers.
Imma Merino.

Intriga i seducció:
T
inc un record molt espès i al mateix temps agradable d’aquest film de David Lynch. El vaig veure fa vint anys i no l’he revisat. Em venen a la memòria imatges deslligades, sense (aparent) sentit però que em sedueixen. Les dues protagonistes, Laura Elena Harring i sobretot Naomi Watts, em van deixar bocabadat per la seva bellesa i el seu erotisme. Tinc moltes ganes de veure la “restauració” d’aquest intrigant, seductor i encantador film, a l’igual que tornar al Cinema Truffaut, que també ha estat “restaurat” vint anys després, i que em continua intrigant i seduint.
Guillem Terribas.


Entre el somni i la vigília:
Els meus records de Mulholland Drive són borrosos però fascinants. Vaig veure la pel·lícula en la seva estrena mundial a Cannes el maig de 2001 i des de llavors no l'he tornat a revisar. És com si hagués volgut mantenir impol·lut l'impacte vivíssim que em va causar. El film de Lynch t'atrapa, t'embolcalla, et fascina. I et condueix per camins imprevisibles, entre la realitat i la imaginació, entre el somni i la vigília, com si les nostres percepcions fossin etèries i els desitjos es fusionessin de sobte amb les nostres pors. Un viatge hipnòtic a les profunditats del subconscient, del que som i del que voldríem ser.
Paco Vilallonga


* Full col·lectiu per celebrar la tornada al Modern, la tornada al truffaut, a casa nostra. 02.07.2021