LIBERTÉ: Cerimònia inèdita de dolor, desig i fantasia

El director Albert Serra presenta al festival Temporada Alta la seva pel·lícula més atrevida 

Albert Serra en el Cinema Truffaut el dia del pre-estrena de Liberté.
Foto: David Borrat.

Abans de la projecció, el director ja alertava que Liberté és segurament la seva pel·lícula més “agosarada, atrevida i, sens dubte, la més original de l’any”. Però, tot i l’advertència, el film va desbordar les expectatives de molts dels espectadors d’una sala plena a vessar, que va rebre la pel·lícula amb estranyesa, disconformitat i entusiasme a parts iguals.
La preestrena de l’última pel·lícula d’Albert Serra, Liberté, va tenir lloc al cinema Truffaut de Girona dimarts passat. Després de recórrer diferents festivals com els de Cannes o Sevilla, es va poder veure a Girona per primer cop a Catalunya, ahir a Barcelona i a partir del divendres 15 de novembre ja es programarà en cartellera de manera regular.

Guillem Terribas, Albert Serra i Àngel Quintana
durant la presentació de Liberté en el Cinema
 Truffaut. Foto Salvador García.

El film, ambientat al segle XVIII, mostra com els cortesans expulsats de la cort puritana de Lluís XVI es reuneixen de nit al bosc i allà fan realitat les seves fantasies més perverses sota la mirada viciosa d’uns i altres. Entre la foscor de la nit i el clarobscur de la llum de la lluna, els cossos dels personatges cada vegada es van fent més explícits: des de fregaments i tocaments fins a sadomasoquisme i jocs fetitxistes que requereixen orina. Tot i això, els rituals més desagradables són els que es planifiquen però no s’arriben a veure en pantalla perquè impliquen animals i també vòmits, excrements i altres putrideses. Les generacions que van créixer amb el cinema eròtic i Pasolini a la gran pantalla reconeixen que “cap d’aquestes imatges els suposa una novetat extrema”. Tanmateix, Ane Da Silva, una jove estudiant, reconeix que la va “impactar molt veure per primera vegada al cinema homes i dones grans despullats practicant sexe com animals”.
I és que aquestes imatges generen en l’espectador més aversió que desig perquè, tal com afirma Àngel Quintana, que va presentar l’acte, la pel·lícula és “explícitament sexual però alhora gens eròtica”: els protagonistes es miren sempre entre ells amb voyeurisme i fascinació, però aquesta no és la mirada de l’espectador, perquè els cossos, la depravació i el llibertinatge dels personatges no sedueixen. I, de fet, aquestes escenes requereixen necessàriament treballar amb actors no professionals, com sempre ha defensat Serra: “Els actors professionals es negarien per contracte a representar aquestes escenes i els moments més pujats de to els van gravar membres de l’equip sense cap mena de problema”, diu el director. Certament, aquestes imatges representen un discurs trencador contra el puritanisme però, tanmateix, el més revolucionari de la pel·lícula no és tant el que mostra sinó la manera com ho fa.
La dilatació del desig

Foto: Arxiu Cinema Truffaut.

A Liberté es fragmenta l’espai i el temps, i tot es desenvolupa des d’un punt de vista ambigu i canviant. El temps es dilata fins a l’extenuació i l’acció es repeteix contínuament però sense estridències, cap narració definida ni objectiu final. Potser per això alguns espectadors van marxar abans d’hora davant la impossibilitat d’augurar un final a la pel·lícula. Aquest ritme pausat també provoca llargs moments en silenci en què només se senten els grills, el vent i gemecs tímids i llunyans dels protagonistes. Així, el silenci, la respiració i la comunió de la sala esdevé un element més de la projecció.
Per tant, Liberté no és un cant dionisíac amb orgies desfermades i disbauxa delirant, sinó que aquesta atmosfera apunta a passions molt més fondes i obscures. És un ambient malaltís que fa impossible l’harmonia entre els cossos, una amalgama d’actes irracionals que escapen a la lògica del dia. En definitiva, és una cerimònia inèdita de dolor, desig i fantasia. I aquest malestar sí que interpel·la directament l’espectador, ja que trasllada el retrat d’època a les passions més íntimes de cadascú i parla de com la societat malalta canalitza el desig. Per a Adrià Expòsit, espectador cinèfil que ha seguit tota la carrera del director, “aquest és l’element de més lluïment d’una pel·lícula essencialment fosca i ombrívola”.
Un poema de la nit

Article en el Diari Ara.cat 

En paraules del director, el film “és un poema de la nit on tot és possible”, ja que representa un moment en què tot es pot imaginar sense límits i posar-se en pràctica, sense el filtre i el control de cap moral repressora. I passa el mateix en l’obra d’Albert Serra, que busca sempre crear noves imatges de ficció inèdites fins aleshores que no obeeixin a cap esquema preconcebut. Una cosa que, sens dubte, amb Liberté aconsegueix.
És en aquest sentit que “és una pel·lícula que conserva la innocència”, tal com va apuntar una espectadora, perquè no s’inscriu dins de cap cànon establert i manté l’estil inconfusible del director. Durant el col·loqui que va tenir lloc després de la projecció de la seva pel·lícula, Serra va avançar que el seu pròxim projecte tractaria sobre l’amor i l’interès.
ANIOL COSTA-PAU, publicat a l'Ara.cat comarques gironines.14.11.2019

LA MARTINA VA AL CAU · Presentació a la Biblioteca de Palafrugell

Divendres 15 Novembre 2019. Sala Polivalent de la Biblioteca. 17.30h.
Hora del Conte La Martina va al Cau (Estrella Polar, 2019) de l’escriptor Guillem Terribas.
Adaptació d’Hora del Conte amb la companyia Alma i la mar de contes. Presentació a càrrec de l’autor, Guillem Terribas.
Activitat familiar orientada a infants a partir de 6 anys.

CRISTINA CERVIÀ en el record.

Imatges sobre Cristina Cervià (1965 · 2019) actriu, molt vinculada al Teatre i a Girona. Recordant a la persona de la Cristina Cervià durant el lliurament del 39 Premi de Novel·la Curta 2019, organitzat per la Llibreria 22 i celebrat a la Sala La Planeta, que ella hi va estar molt vinculada a les dues entitats i al mateix premi.

Llucia Ramis toca el cel

Llucia Ramis (Palma, 1977), amb Les possessions (Anagrama), és

Llucia Ramis. Foto Diari de Girona.

la guanyadora del tretzè premi Setè Cel a la millor novel·la publicada en el darrer any. L’escriptora mallorquina recollirà el premi, dotat amb 3.000 euros, divendres de la setmana vinent, dia 15 de novembre, en un decurs d’un acte que tindrà lloc a la biblioteca Iu Bohigas de la Factoria Cultural Coma Cros de Salt (20 h).
A Les possessions, retrat d’una societat desconcertada per la corrupció, narra, entre l’elegia, la crònica i el thriller, la història d’una dona que viatja per posar fre a l’espiral en la qual ha caigut el seu pare, que amb la jubilació ha passat de ser un plàcid professor d’institut a iniciar una batalla legal per un presumpte delicte urbanístic. La retrobada obre velles ferides i transporta la protagonista al cor de la història familiar, marcada per un fet que va passar a Madrid el 1993.
El jurat del premi, presidit per Vicenç Villatoro i format per Guillem Terribas, Miquel Berga i Albert Rossich, a més de l’alcalde de Salt, Jordi Viñas, la regidora de Cultura, Eva Rigau (sense vot), i tres clubs de lectura, van escollir la novel·la de Ramis enfront de les altres dues finalistes: El cel no és per a tothom, de Marta Rojals, i Permagel, d’Eva Baltasar.
Els premis Setè Cel van néixer el 2007 amb l’objectiu de “fomentar la lectura i la creació literària”. Impulsats per l’àrea de Cultura de l’Ajuntament de Salt amb la col·laboració del Servei de Biblioteques de la Diputació de Girona, el guardó porta el nom de a llibreria saltenca que va fundar Josep Paulí.
Redacció El PuntAvui 08.11.2019

Llucia Ramis, premi Setè Cel per «Les possessions»

El guardó es lliurarà divendres 15 a les vuit del vespre a la biblioteca Iu Bohigas de Salt.  

Més informació :
https://www.diaridegirona.cat/cultura/2019/11/07/llucia-ramis-premi-sete-cel/1012431.html
 

Dedicat a la Cristina

Cristina Cervià a la Festa de Lliurament del 36 Premi de
Novel·la Curta Just M. Casero, organitzat per la Llibreria 22
a la Planeta. 

M’he adonat que just fa 22 anys que soc membre del jurat del premi de novel·la curta Just Manuel Casero, que concedeix la Llibreria 22, de Girona. Aquesta llarga vinculació, la comparteixo joiosament amb Vicenç Pagès i també la disfruto amb els membres (Margarida Casacuberta, Josep Maria Fonalleras i Eva Vázquez) que s’hi van afegir més tard, però que, de fet, també fa molts anys que en formen part. Sumant-hi el llibreter jubilat Guillem Terribas i Jordi Gispert, el seu successor en la gerència de la 22 i com a secretari sense vot del premi, afirmo que aquesta és una “família” (amb tots els nostres problemes i discussions) a la qual em fa feliç pertànyer. Tanmateix, no escric aquest article per celebrar la coincidència que fa 22 anys que soc membre del jurat d’un premi literari organitzat per la Llibreria 22. Ho faig perquè, amb tantes experiències viscudes amb el Casero durant aquest temps, mai m’havia sentit tan emocionada i també orgullosa per la meva vinculació al premi com en la nit recent en què va tenir lloc l’acte d’entrega de la 39a edició. I això va ser perquè va estar dedicat a l’actriu Cristina Cervià, que va morir al març.

Imma merino i Josep M. Fonalleras, membres del jurat.

Com podia deduir-se de les paraules de Guillem Terribas, conductor de l’acte, era de justícia que la 22 fes aquesta dedicatòria (millor dir-ho així que referir-se a un homenatge perquè ella no en volia) a la Cristina, que, de manera generosa, va participar en multitud d’actes de la llibreria, sovint llegint fragments d’obres amb la seva veu càlida i clara. Recordant vivències amb la Cristina, vam intervenir-hi els seus germans, Imma i Alfred Cervià, i quatre amics seus: Meritxell Yanes i David Planas, que van compartir-hi l’escenari nombroses vegades i una experiència semblant del teatre, Josep Maria Fonalleras i jo mateixa. Vaig sentir que parlàvem en nom dels assistents perquè bona part dels quals també podien haver explicat les seves vivències amb la Cristina o podien recordar-la al teatre o en tants d’actes amb els quals va il·luminar la vida cultural gironina. És així que l’important és l’amor per la Cristina que es respirava en aquella sala. També és just que l’acte es fes a La Planeta, lloc que la Cristina tant s’estimava i on va actuar tantes vegades. Va ser allà on, fa 21 anys, vaig començar a relacionar-me amb ella en un acte a la memòria de Maria Mercè Marçal, que havia mort feia uns mesos. Que estrany, trist i també commovedor, participar en aquest altre acte, sense ella, però amb ella.
Imma Merino publicat en el PuntAvui "Ombres" 03.11.2019

Neus Ballús presenta a Girona la seva primera pel·lícula de ficció

«El viatge de la Marta», produïda pel gironí Edmon Roch, s'ha estrenat en 28 sales de cinema de tot l'Estat.

Guillem Terribas, Elena Andrada, Neus Ballús i Edmon Roch, durant la presentació de pel·lícula EL VIATGE DE MARTA

La directora de cinema Neus Ballús va presentar ahir a Girona la seva primera pel·lícula de ficció, El viatge de la Marta, després de l'èxit de La plaga, guanyadora de diversos premis internacionals. La directora va ser ahir als cinemes Albèniz amb la protagonista del film, Elena Andrada, i el productor, el gironí Edmon Roch.
La cinta pren el Senegal com a escenari d'una història protagonitzada per una família que està de vacances en un complex turístic. La filla adolescent haurà de lluitar contra les desigualtats socials i les diferències de cultures per conèixer gent de la seva edat i fer amics. A més d'Andrada, compta amb Sergi López i Ian Samsó als papers principals.
Rodat en sis setmanes al sud de Dakar, el film mostra el viatge a la maduresa de la jove en un entorn on contrasten la bombolla dels resorts turístics i la realitat del Senegal. Es va presentar a la Berlinale, on va tenir «molt bona acollida», explica Roch, i ahir es va estrenar amb 28 còpies a tot l'Estat, una de les quals la dels Albèniz.
Roch va detallar que va conèixer Ballús en l'entrega d'uns Premis Ciutat de Barcelona. «Jo havia vist La plaga, que em va semblar una proposta molt estimulant, i em va explicar que tenia un guió entre mans», detalla el productor de films com El niño o la saga d'animació protagonitzada per Tadeo Jones.
A.C. Diari de Girona, publicat el 26.10.2019

LLIBRERIA 22 / promoció Tardor 2019

Imatges, presentacions, recomanacions, activitats, novetats, llibres... A la 22 celebrem cada dia de cada dia el dia que vivim. I ara vivim la tardor del 2019. 

AUTE RETRATO en el Cinema Truffaut de Girona

AUTE RETRATO 
Espanya, 2019
Direcció: Gaizka Urresti
Gènere: documental
Durada: 98 minuts
Idioma: castellà

Aute, ¡ánimo animal! 
Luis Eduardo Aute ha marcat a tota una generació amb les seves cançons melòdiques, tendres, sexuals i reivindicatives. Aute es un creador complert, ple de curiositat per la vida i per l’art. També pel sexe. Es reivindica com un home que estima les dones. El documental dirigit per Gaizka Urresti, director vasc-aragonès de 52 anys, es una mena de recorregut per la vida i miracles del cantant/pintor. També viurem el magnífic i solidari concert “Animo Animal” on 20 artistes de la cançó li fan un homenatge cantant cançons d’ell. Hi veurem a la Massiel, Rosa Leon, J.M. Serrat, Ana Belén, Jorge Dreixer, Victor Manuel, Silvio Rodríguez, Marwan, Miguel Poveda, … entre altres. I també, durant el documental sentirem les opinions i comentaris de Forges, Carlos Tena, Gonzalo García Pelayo,… el seu fill Miki i el propi Aute. El dos de febrer d’aquest any 2019, a Barcelona se li va fet un gran homenatge, amb el mateix títol “Ànim animal”, amb actuacions de Quicu Pi de la Serra, Paco Ibáñez, Maria del Mar Bonet, Sisa, Marina Rossell, Estopa, Roger Mas, Els amics de les arts,… entre altres. D’aquest, el documental no en parla. Aute, es un personatge que no te pels a la llengua, que no li agrada anar de famós i de “divo”. La seva passió es la pintura. Ell se sent més pintor que cantautor. Hi ha un moment en el documental que diu “a les meves cases no hi hagut mai un estudi de música, en canvi sempre hi he tingut l’estudi de pintor”. Aute li agrada experimentar i d’aquí ve la seva faceta de cantant i cinèfil. En un altre moment del documental explica que “ Jo era un seguidor de Bob Dylan i vaig veure que rascant quatre acords en una guitarra i amb unes paraules ben posades podies fer una cançó i expressar sentiments i idees”. El principi feia cançons per altres. Les conegudes “Rosas en el mar” o “Aleluya”, les va començar a cantar i fer famoses la Massiel i això s’explica molt bé en el documental. Ell no tenia previst sortir a un escenari a cantar, li tenia terror. Com tampoc a gravar cap disc. Van ser, segons explica el propi Aute en el film, les discogràfiques que li van demanar d’una manera “assajadora” que cantes i graves les seves cançons. En el documental no se’n parla , però Aute te una molt bona relació amb Girona. Ell va néixer a Filipines i l’idioma “mare” es l’anglès. El segon el castellà. El català el domina molt bé i sense accent, degut a que va fer una part del servei militar ( la mili) a Girona, a les Casernes que hi havia a la carretera de Barcelona. Per guanyar-se permisos pintava quadres de caire militar pels oficials. Recordo haver-ne vist un, pintat per l’Aute, a la sala de visites de la caserna. També el recordo en una memorable actuació en el Teatre Municipal, un vint-i-dos d’abril de finals del 80, on va dir una frase que he utilitzat molt “El maig del 68 a Paris, es va fer famosa una frase que ha estat molt utilitzada: La imaginació al poder, i llavors Aute concreta que aquest va ser el gran error perquè: La imaginació, sempre ha d’estar contra el poder”. Anys més tard, el novembre del 2001, va se quan vaig tenir ocasió d’estar amb ell. Aute va ser invitat pel Museu de Cinema Tomàs Mallol, a una tertúlia, que vam mantenir, durant més d’una hora, per celebrar un dels aniversaris del Museu. Llavors en el Truffaut, vam passar la seva pel·lícula (que en documental en parlen molt) “Un perro llamado dolor”, una interessant pel·lícula, molt personal, on hi ha va estar uns anys per fer-la, entre altres coses perquè hi ha 5.000 dibuixos fets per ell a llapis, expressament pel film. L’any 2009 va tornar a venir a Girona, per recollir el Premi Liberpress de cançó. El 8 d’agost del 2016, amb 72 anys, va patir un infart que el va tenir uns quatre mesos en situació greu i sembla ser que s’està recuperat satisfactòriament. En el documental se’n parla i el concert està fet com a solidaritat dels seus amics per desitjar-li una bona recuperació. Aute, no apareix en documental després de l’infart. Per descomptat que Aute retrato, s’ha de veure, per conèixer millor aquest gran personatge, creador, solidari, amic dels seus amics i si es necessari també dels que no ho son. Un home que estima la vida, a les dones i la creativitat. Un home que es fa estimar.
Guillem Terribas Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

39 Premi de novel·la Curta JUST M. CASERO. Premsa

Cervià il·lumina el Casero

 Un total de 43 obres s’han presentat en la 39a edició del premi de novel·la curta de la Llibreria 22, que dedicarà l’acte central a l’actriu

Un total de 43 obres d’escriptors dels Països Catalans concorren aquest any en el 39è Premi Just Manuel Casero de novel·la curta, que convoca la Llibreria 22 de Girona. El jurat continua format per Josep M. Fonalleras, Imma Merino, Vicenç Pagès Jordà, Mita Casacuberta i Eva Vàzquez, amb Jordi Gispert com a secretari sense vot. El veredicte del premi, dotat amb 2.200 euros per a l’obra guanyadora, més la publicació a l’Editorial Empúries, i 600 euros per a la finalista, es donarà a conèixer, com ja és tradicional, el dia 30 d’octubre durant la festa literària que tindrà lloc a la sala La Planeta (20 h).

La cerimònia estarà dedicada, en la primera part, a recordar l’actriu gironina Cristina Cervià, artista i amiga molt vinculada molts anys al premi.
La festa de lliurament del Casero forma part de la setmana literària organitzada conjuntament per la llibreria gironina i la sala La Planeta amb el nom de Proposta de Poesia, que aquest any arriba a la 27a edició. Les activitats tindran un preàmbul el dijous 24 d’octubre, a la biblioteca Just M. Casero del Pont Major (20 h), amb una tertúlia del club de lectura de Tristany amb la seva autora, Anna Monreal, guanyadora de l’edició passada. A partir d’aquí, la sala La Planeta ha programat una sèrie d’espectacles al voltant del premi, aquest any marcats per la figura de tres dones: Teresa Pàmies, Svetlana Aleksiévitx i l’esmentada Cristina Cervià. Pel que fa a Teresa Pàmies, l’any en què s’han reeditat bona part de les seves obres, es farà una conferència concert a càrrec de Big Mama Montse (28 d’octubre), que homenatjarà la seva figura. De l’autora russa, es representarà Carrer de Txernòbil, una proposta escènica a càrrec de Joaquim Armengol –l’únic acte de pagament– que acostarà l’espectador a les veus dels supervivents d’aquella tragèdia (2 i 3 de novembre).
Completaran la Proposta de Poesia tres recitals poètics: UyàSívori, obra lírica (29 d’octubre), amb el duet de rapsodes Edu Sívori i JMa Uyà; el que oferirà David Caño (31 d’octubre), guanyador dels Jocs Florals de Barcelona 2019 amb la col·lecció de poemes Un cos preciós per destruir, del qual recitarà alguns fragments, i Varosha, a càrrec de la rapsoda Mireia Calafell, la violoncel·lista Björt Rùnars i l’artista visual Nadia Sanmartin.
Jordi Camps Linnell, publicat en el PuntAvui 03/10/2019 

l'actriu Cristina Cervià

Teresa Pàmies i Svetlana Aleksievitx també seran protagonistes de la proposta de poesia

El lliurament del 39è premi Just M. Casero de novel·la curta estarà dedicat a l'actriu Cristina Cervià, morta el març passat i molt vinculada tant a la sala La Planeta com a la Llibreria 22, les dues entitats gironines que organitzen els guardons. L'entrega dels premis Casero, prevista pel 30 d'octubre a la Planeta, inclourà una primera part amb un muntatge amb imatges de l'intèrpret i les intervencions de persones que l'havien coneguda, com l'escriptor Josep Maria Fonalleras o l'actriu Meritxell Yanes.

Cristina Cervià. Foto: Lluís Serrat

«La Cristina sempre havia dit que no volia homenatges i això no ho vol ser, vol ser un cant a la vida de la Cristina i al seu riure, que és de les coses que més es troben a faltar», explica el llibreter Guillem Terribas.Pel que fa al premi literari, s'hi han presentat 43 obres, la majoria sota pseudònim i provinents de Girona i Barcelona, però també de la resta del Principat, de les illes i el País Valencià.Com cada any, el Casero arribarà acompanyat de la proposta de poesia, que enguany girarà al voltant de tres dones. A més de Cervià, les altres dues protagonistes seran les escriptores Teresa Pàmies i Svetlana Aleksiévitx com a transmissora de la veu de les dones que van patir el desastre nuclear de Txernòbil.Coincidint amb el centenari del seu naixement, Pàmies centrarà el 28 d'octubre una conferència-concert de Big Mama Montse. Malgrat ser una dona amb una trajectòria molt rica en l'àmbit cultural i de militància política, explicava el responsable de la Planeta, Pere Puig, «és una autora poc llegida pel gran públic. Volem obrir una porta a l'obra de Pàmies».En referència a Aleksiévitx, el 2 i 3 de novembre s'estrenarà a la Planeta Carrer de Txernòbil, un espectacle de teatre documental inspirat en La pregària de Txernòbil dirigit per Joaquim Armengol.La programació, però, arrencarà el 24 d'octubre a la Biblioteca Just M. Casero amb una tertúlia amb Anna Monreal, autora de la novel·la Tristany, guanyadora del Premi Casero 2018.El 29 serà el torn de Josep M. Uyà i Edu Sívori amb el recital poètic Uyàsívori, on els mateixos autors recitaran obres seves d'una manera teatralitzada amb paròdies incloses.El dia 31, l'olotí David Caño recitarà fragments d'Un cos preciós per destruir, amb el qual va guanyar els Jocs Florals de Barcelona 2019 i l'endemà Mireia Calafell presentarà Varosha, un poemari sobre una antiga destinació turística a Creta, ara abandonada i convertida en una ciutat fantasma.Tots els actes són gratuïts excepte l'espectacle teatral.
Alba Carmona, Diari de Girona .3/10/2019

Presentació del llibre LA MARTINA VA AL CAU (versió reduïda)

Presentacions del llibre LA MARTINA VA AL CAU de Guillem Terribas amb il·lustracions d'Òscar Julve i publicat per Estrella Polar. Llibre per a primers lectors a partir de set anys. La primera aventura de la Martina en el Cau i la primera nit fora de casa.
La primera presentació va ser Girona, el 7 de setembre de 2017 a les 12 del migdia a la Llibreria 22 d'Emili Grahit, amb la participació de Silvia Martí, Marc Sole, Cesc Molina, Martina Espot i Guillem Terribas. La segona presentació es va fer a Barcelona en el marc de la 37 Setmana del Llibre en Català, el 12 de setembre amb la participació de Paula Jarrin, Martina Espot i Guillem Terribas

Premi Es Còdol de conte per a Farners Casas

La Lena, de Farners Casas Fontcoberta, ha estat l’obra guanyadora

A la Foto: Xavier Trias, Regidor de l'Ajuntament de Palafrugell Sr. Salvatella, Lluís Hernández, Núria Martí, Lluisa Bonal (Presidenta de l'AVAC) , Lena Farners i Guillem Terribas. Foto: AVAC, M. Dolors Niell. 

del IV Premi de Conte Es Còdol, guardonat amb 300 euros i atorgat per l’Associació de Veïns i Amics de Calella de Palafrugell (AVAC). La finalista ha estat El fill, de Lluís Hernández. El jurat del guardó, integrat per Mar Bosch, Josep Maria Fonalleras, Núria Martí i Guillem Terribas, ha triat entre 124 contes aspirants, amb un rècord de participació. Les dues obres guardonades es publicaran a la revista Es Còdol, que l’AVAC edita semestralment. La convocatòria se celebra amb el patrocini d’H10 Hotels i la col·laboració de la Fundació Josep Pla.

11 setembre 2019... un altre.

Imatges de la diada de l'onze de setembre de 2019. Concentració a la Plaça d'Espanya i els carrers que hi van. Les imatges son del Paral·lel i la mateixa Plaça d'Espanya. 600 mil persones hi van participar d'arreu de Catalunya.

La primera aventura / La Martina va al Cau

Guillem Terribas publica ‘La Martina va al Cau’ (Estrella Polar), el primer d’una sèrie de relats infantils inspirats en la seva neta, amb il·lustracions d’Òscar Julve.

El llibreter i promotor cultural Guillem Terribas (Salt, 1951) fa temps que recorre a la seva neta, no tant com a musa però sí com a eix inspirador dels últims llibres que ha escrit. Ho va ser en el seu debut en el camp de la literatura infantil, L’avi de la Martina (Cruïlla, El Vaixell de Vapor, 2017), una història que vol reivindicar la importància de les persones que deixen un pòsit en els nens i nenes que els marcarà per a tota la vida. I ho va ser en la segona part del llibre Alegra’m la vida (Columna, 2017), a l’hora d’elaborar les 22 pel·lícules “imprescindibles” per descobrir amb la mainada.
No se n’amaga i amb orgull d’avi diu de la Martina: “És la dona de la meva vida; la persona que m’ha fet canviar la manera de veure les coses.” I és precisament per aquesta mirada d’infant i com descriu les seves vivències que, en aquesta ocasió, Terribas enceta una sèrie literària infantil destinada als primers lectors, que té com a protagonista una nena que s’assembla molt a la Martina. Es titula La Martina va al Cau ( Estrella Polar ) i amb ella narra –acompanyat de les il·lustracions d’Òscar Julve– l’experiència d’una nena de sis anys a qui apunten per primer cop a un cau on viurà les primeres sortides de cap de setmana lluny de l’entorn familiar.
I com va anar? “La resposta d’ella va ser: ‘Fatal, però hi tornaré!’ i és precisament aquesta genial contradicció la que em va motivar a escriure aquest relat. A partir d’aquí explico a través del seu personatge aquest tipus d’experiències que et marquen de petit però també aplicant coses de la meva pròpia infantesa o adolescència. Perquè jo, a campaments, hi vaig anar de més gran!” Per això, com remarca, no tot el que li passa a la Martina del llibre vol dir que li hagi passat en realitat. Com el desencadenant d’aquesta anècdota que la Martina va resumir amb un “fatal!”...

Una de les il·lustracions d'Òscar Julve.

Que el llibre expliqui les aventures de la Martina en un cau, diu Guillem Terribas que va agradar a l’editorial perquè, tot i ser una tradició molt arrelada a la cultura catalana el fet de participar en caus i esplais, no ha estat gaire tractat en cap àmbit de la literatura. Sobre si tindrà continuïtat, Terribas assegura que ja té altres idees al cap, “fins al punt que en podria fer un Boyhood literari”, en referència al film de to biogràfic de Richard Linklater.
El llibre es presentarà el dissabte 7 de setembre a la Llibreria 22 de Girona i el 12 de setembre a Barcelona en el marc de la Setmana del Llibre en Català.
JORDI CAMPS LLINNELL, publicat en el Punt Avui 29.08.2019

La Catalunya bombardejada pels feixistes / Imma Merino

cartell de la presentació a Palafrugell.

Quan vaig arribar, una mica tard a causa del trànsit, a la presentació del llibre Laya Films i el cinema a Catalunya durant la Guerra Civil, al teatre cinema de Palafrugell, Esteve Riambau parlava de Joan Castanyer, pintor, escenògraf i cineasta que, nascut a Blanes l’any 1903, va passar bona part de la seva vida a París, on va arribar de jove per participar de l’efervescència cultural i artística i d’on va tornar com a exiliat després de la Guerra Civil espanyola. Riambau, autor del llibre publicat per L’Avenç, en parlava a propòsit del fet que Joan Castanyer (Jean Castanier, per als francesos) va ser el coordinador de Laya Films, la secció de cinema del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya dirigit per Jaume Miravitlles. Aquest va demanar a Castanyer que tornés a Catalunya sabent que, sent un home d’esquerres, havia adquirit a França una gran experiència en el món del cinema, sobretot a través de la seva col·laboració en els decorats de films de Jean Renoir.

Joaquim Nadal, Esteve Riambau, Guillem Terribas, Joan Soler, Director de
la Biblioteca de Palafrugell. 

No sé quantes coses més va explicar Riambau de Joan Castanyer a Palafrugell, però en el seu llibre se’n poden llegir moltes, com ara que Renoir va definir-lo com “un català tot rodó, incorregible poeta i somniador inefable que passava la major part del seu temps emborratxant-se a l’aire de les perifèries parisenques”. Amic de Buñuel i de Picasso, a qui tant va adreçar cartes entusiastes mentre coordinava Laya Films, convençut de col·laborar en un cinema al servei del poble, com peticions d’auxili quan va emprendre l’exili vivint en la misèria. Transmetent una fascinació fàcilment compartible, com exemplifico jo mateixa, Riambau li dedica moltes pàgines en un llibre que, com va comentar l’historiador Joaquim Nadal en la presentació a Palafrugell, conté els relats biogràfics dels participants (siguin principals o secundaris) en una història en què, a propòsit del cinema, s’aborda la Guerra Civil a Catalunya. És així que, a partir d’una exhaustiva recerca documental que es fa present a través de la capacitat narrativa de l’autor, hi apareix la confrontació entre anarquistes i comunistes, la vida al front i la rereguarda, la il·lusió i les decepcions revolucionaries, les fidelitats ideològiques i les traïcions, la confiança en la victòria i els perquès de la derrota.

Pla general de la presentació. 

Com en altres ocasions en què s’ha presentat aquest llibre del director de la Filmoteca de Catalunya, a Palafrugell, en un acte impulsat per la biblioteca de la localitat i en què també va participar l’activista cultural Guillem Terribas, es van projectar diverses mostres de la producció de Laya Films. La selecció va començar amb noticiaris, que complien una funció informativa, i va continuar amb un film rodat als entorns de Palafrugell: Tapers de la costa, un dels documentals dirigits per Ramon Biadiu amb la idea de mostrar com, malgrat la guerra i l’amenaça del feixisme, es conservaven intactes la vida civil i les tradicions artesanals, com ara la indústria del suro. Només podia ser al final que es mostressin les imatges de Catalunya màrtir/Le Martyre de la Catalogne, en què, amb Jaume Miravitlles com a narrador, hi ha imatges esfereïdores dels morts (entre què moltes criatures) i de la destrucció dels edificis a causa dels bombardejos de l’aviació alemanya i italiana. Un film per conscienciar i demanar ajuda a la comunitat internacional amb imatges semblants a tantes d’actuals que, difoses amb les mateixes intencions, commouen sense que siguem capaços de provocar una intervenció en conseqüència. Tanmateix, per molt que hàgim vist tantes imatges d’horrors reals, diria que el centenar d’espectadors vam quedar consternats. Són imatges que s’haurien d’haver vist i difós més per no oblidar com Franco va guanyar la guerra amb els crims dels seus aliats feixistes.
IMMA MERINO publicat en el Punt Avui 25.08.2019

LA VIRGEN DE AGOSTO / Cinema Truffaut Girona

LA VIRGEN DE AGOSTO

Espanya, 2019
Direcció: Jonás Trueba
Intèrprets: Itsaso Arana, Vito Sanz, Joe Manjón, Isabelle Stoffel, Luis Heras, Mikele Urroz
Gènere: drama
Durada: 125 minuts
Idioma: castellà

Quinze dies d’agost a Madrid.

 «Madrid sembla una mica poble, encara que és una ciutat gran que ha anat creixent, jo crec que no ha perdut mai del tot aquesta condició que té de poble. La meva sensació és que al mes d’agost es fa més poble que mai, torna a ser el poble que de fet no ha deixat mai de ser.»
Jonás Trueba, en una entrevista de Bernat Salvà a El Punt Avui,
16 d’agost de 2019.

La darrera pel·lícula de Jonás Trueba, el més jove de la nissaga cinematogràfica dels Trueba, es podria haver dit «Conte d’estiu 2», en un clar homenatge a la pel·lícula d’Éric Rohmer i perquè té molt de l’essència i manera de fer del gran director francès. De fet, el film de Jonás Trueba és un conte en forma de dietari (un recurs molt habitual en Rohmer) que comença el dia 1 d’agost, quan la protagonista –Eva (Itsaso Arana)– és a casa d’un amic que li està ensenyant el pis del barri de La Latina de Madrid que li deixarà durant uns dies, mentre ell és fora de vacances, i acaba el 15 d’agost, el dia de la Mare de Déu d’agost que a les set ja és fosc. Durant aquests quinze dies, que seran anotats dia per dia amb les seves nits, viurem i compartirem els moments, els silencis, les converses, les passejades, les trobades, moltes d’elles casuals, ja que a l’agost tothom és fora, i no tan casuals. La solitud i el desig també seran anotats, en una mena de diari en què l’Eva escriu el pas dels dies. Jonás Trueba no té pressa per explicar aquests quinze dies. L’Eva té temps per anar de copes, fer noves amigues, quedar tancada al carrer i no poder entrar a l’apartament que li han deixat. També per anar al cinema i veure espectacles al carrer i parlar, parlar sense presses amb amigues i amics i nous amics. L’agost és un temps aturat, on fa sol i molta calor, en què tens set i ganes d’estar a l’ombra, en una terrassa, prenent una cervesa o una copa de vi blanc. Mirades i observacions. Silencis. Una tarda als afores, a la riba d’un riu, amb amics i una banyada a l’aigua, neta, clara, que corre i fa camí cap al mar. Viurem, també, les festes que aquests dies celebren les diferents barriades de Madrid, com per exemple San Cayetano, San Lorenzo (magnífica i tendra l’escena de la nit de l’11 al 12 d’agost, la de les llàgrimes de Sant Llorenç) i la Festa de La Paloma. Jonás Trueba, en la mateixa entrevista de Bernat Salvà, fa referència al mestre François Truffaut: «En tot cas, m’agrada que les pel·lícules siguin, com deia Truffaut, d’un cineasta i les seves circumstàncies. Jo ara tinc 37 anys i faig pel·lícules de personatges al voltant d’aquesta edat, o almenys fins ara ha estat així, i sobre les circumstàncies que m’envolten.» Estem davant d’un creador, Jonás Trueba, un personatge que ha mamat cinema i que l’estima. Estem davant d’una pel·lícula plena de sentiments, dubtes, sorpreses i alegries. Estem davant de moments viscuts. Les interpretacions són molt naturals i realistes, no sembla que interpretin. Viuen molt el que ens expliquen. Interessant, continguda i creïble la interpretació d’Itsaso Arana, que també participa en el guió del film. Una molt interessant pel·lícula per veure la segona quinzena del mes d’agost. Que vagi bé. 
Guillem Terribas Roca Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Lara i els homes / Imma Merino.

El meu amic Guillem Terribas fa temps que desitja el bon dia a les seves amistats del Facebook penjant-hi la imatge d’un petó o, si de cas, d’una actitud amorosa que sol correspondre a un fotograma. Ahir, que era Santa Marta, va penjar-ne dues de la pel·lícula El doctor Zhivago: una mostra Iuri (Omar Shariff) i Lara (Julie Christie) somrients ajaguts en un camp; a l’altra, els mateixos personatges estan abraçats, al llit, amb un semblant malenconiós. En Guillem està casat amb una Marta i és així que ho he entès com una picada d’ullet que em du a explicar una història que em fascina. Resulta que, quan la seva filla Paula era petita, en Guillem li ensenyava l’escena del llit en una còpia de la pel·lícula en VHS. Li havia dit que eren ell (que aleshores duia bigoti) i la rossa Marta, de manera que cada cop que la nena veia l’escena creia veure la imatge dels seus pares que li anunciava que havia d’anar a dormir al llit. No he pogut resistir la temptació d’explicar-ho i espero que no m’ho tinguin en compte.

Omar Sharif i Julie Christie /Zhivago  i Lara.

Llegint la novel·la, estic encara molt lluny del moment en què Iuri i Lara viuen el seu amor a Varykino. En tot cas, m’adono que, tenint-la molt present, la pel·lícula dirigida per David Lean interfereix en la lectura que faig de l’obra de Pasternak. Tanmateix, agradant-me, he descobert que Lara sembla que, de moment, decideix i actua més per ella mateixa a la novel·la que a la pel·lícula, on sovint es diria reduïda a ser l’objecte del desig de l’intrigant Komarovski, el revolucionari Pasha i el nostre estimat metge humanista. És així que, per fugir de Komarovski, pren una determinació i demana ajuda a una companya d’estudis, Nàdia Kologrívova, que l’informa que els seus pares busquen una institutriu per una altra filla. És així que apareix a la novel·la un personatge fascinant que no recordo a la pel·lícula: Lavrenti Mikhàilovitx Kologrívov, un “empresari modern, intel·ligent i capaç” que, contrari al règim tsarista, organitza vagues a la seva pròpia fàbrica i, com si contribuís a una caixa de resistència, paga “els advocats que actuen en els processos polítics”. Lara viu tres anys tranquils amb els Kologrívov només alterats per la visita del seu germà Ròdia, un cadet pocavergonya que, essent també elidit al film de Lean, li demana que visiti Komarovski perquè aquest li doni els diners amb els quals podrà salvar el seu honor després de cometre un desfalc a l’acadèmia militar. Lara brama: “Jo no tinc uniforme ni tinc honor i de mi es pot fer el que es vulgui.” Però no deixarà que sigui així.
Imma Merino, "Ombres d'agost" el PuntAvui 30.07.2019

La Campana

Joan Ribas

A l’escriptor Josep Maria Espinàs i a l’editora Isabel Martí els bullia el cap per la possibilitat de fundar una empresa editorial pròpia que fes llibres de qualitat, que fossin a l’abast de tothom. Corria l’any 1985 i era un moment molt oportú. La cultura catalana reclamava títols llegidors en el nostre idioma. Espinàs tenia –i continua tenint– un gran prestigi com a autor i impulsor de moviments com Els 16 Jutges, i ambdós coneixien els ambients intel·lectuals de Barcelona.
Havien de donar nom a la nova editora, i tenien diverses propostes. Però vet aquí que la conversa informal amb un autor anglès els va proporcionar el desllorigador: L’anglès pregunta a Isabel: 
Com et dius de nom?” 
lla contesta “Isabel”. 

L’home queda un instant en suspens, i després diu en el seu idioma: “Ah!.. It is a bell.” “Així ets una bell és a dir: una campana?” Acabava de néixer el nom d’una editorial que publicaria centenars de llibres dels autors més importants.
Començant amb escassos recursos, un espai just per treballar –amb un prestatge que s’ha anat farcint de campanes decoratives– però amb una voluntat de ferro, no han defallit ni un moment. Espinàs ha seguit escrivint molts llibres, utilitzant la seva vella màquina d’escriure manual... fent un article diari per a la premsa, i col·laborant amb Isabel en la correcció i edició dels nous volums que volien treure al mercat. Criteris compartits i treball intensiu en la selecció han estat la base de l’èxit. Ben sovint han vingut a Girona –a la Llibreria 22– a presentar novetats i fer col·loquis.
El temps va anar passant, i de sobte Josep Maria Espinàs em deixa anar: “Escolta, Joan. He pensat a vendre la meva participació en l’editorial a la Isabel. Ella té tot el mèrit i és qui fa la feina feixuga. I no voldria que un altre dia la meva part de propietat anés a parar a unes altres mans que li poguessin portar problemes...”

Isabel Martí i Josep M. Espinàs.

Les meves reflexions sobre la conveniència de continuar junts, no serviren: “No, Joan: Jo seguiré venint a La Campana com sempre. És com a casa meva. Només faltaria! L’amistat entre la Isabel i jo està per damunt d’interessos monetaris. Escolta: Tu mateix t’ho mires, hi poses el preu, i si a la Isabel li està bé, que ho pugui anar pagant en terminis mensuals. No voldria atabalar-la.”

Dit i fet. Així va anar. En dono fe. No m’havia trobat mai d’haver de posar preu sense el concurs dels interessats! Però, sense ni mirar d’on em sortien els números, vam anar a cal notari! 

Espinàs a la 22.

Ara, fa pocs dies, La Campana s’ha venut al gegant mundial Penguin Random House. Els temps han canviat i cal un suport molt fort per competir en un mercat tan difícil com el del llibre. Em consta, però, que Isabel Martí hi seguirà col·laborant. Els farà falta.
Joan Ribas, Opinió, diumenge 17 d'agost 2019 en el PuntAvui.

Guillem Terribas Fundador Llibreria 22 Una vida dedicada a la lectura

Els elements essencials i els llibres més apreciats del fundador d'una llibreria emblemàtica de Girona.

Guillem Terribas a l'Espai 22. Foto: Manel Lladó. 

   La Llibreria 22 és una institució a Girona i pràcticament no necessita ni presentació. Extremadament activa i molt influent, va celebrar el 40è aniversari l’any passat, i hem convidat el seu propietari i fundador, Guillem Terribas, a compartir els seus llibres més apreciats, així com els elements essencials d’una vida dedicada a la lectura.
1. Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez. L’he llegit tres vegades. La primera, quan estava fent el servei militar al Sàhara. Vaig haver de passar 13 mesos i 10 dies allà. Després, durant 25 anys, vaig estar somiant que m’hi feien tornar per culpa d’un error tècnic. Deu anys més tard, el vaig tornar a llegir un altre cop, i encara em va agradar més. I encara més tard, quan havien passat 10 anys més, també el vaig tornar a llegir. Altres llibres que també m’han afectat i han tingut molta influència en mi són Incerta glòria, de Joan Sales, La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, Jo confesso, de Jaume Cabré...
2. Soldados de Salamina, de Javier Cercas. El conec des que ell tenia 17 anys i presentava els seus llibres a la 22. No hi havien parat massa atenció fins que va venir amb Soldados de Salamina, i vaig saber que seria un èxit massiu. Durant el rodatge de la pel·lícula, vaig conèixer David Trueba i Ariadna Gil, i em vaig involucrar molt en el film. És un llibre que ha significat moltíssim per a mi i per a la llibreria.
3. El meu llibre, Demà serà un altre dia. No tenia pensat escriure un llibre sobre mi mateix, però a l’editor li va interessar explicar com una llibreria de fora de Barcelona s’ho va fer per poder reunir una quantitat tan gran d’autors, tenir tan bona reputació i convertir-se en una referent. Hi explico com va passar tot això i, per sobre tot, qui és en Guillem, que crec que és la part de la història que a la gent li agrada més.
4.El Número, la revista que vam fer per celebrar el 10è aniversari de la llibreria, el 1988. Vaig demanar a Narcís Comadira que fes un llibre revista amb la col·laboració de 22 autors. En la presentació vam tenir grans noms, com ara Jaime Gil de Biedma, Montserrat Roig, Josep Maria Benet i Jornet, Núria Pompeia, Josep Maria Fonalleras, el mateix Narcís Comadira i d’altres. Reunir-los tots a La Mercè va ser espectacular. Xavier Folch va preguntar qui organitzava tot allò. “Qui hi ha darrere de tot això? Qui ha aconseguit reunir aplegar totes aquestes persones?” No podria creure que ho havia fet jo mateix. A partir de llavors, la 22 va començar a ser un punt de referència.
5. La revista que vam publicar per al 40 aniversari. Vaig demanar a quaranta autors que escriguessin allò que realment volguessin. També vaig demanar als autors que ens parlessin sobre els llibres que més els havien impressionat. I vam publicar tots els guanyadors del premi Just Casero.
6. Ulleres. Sempre he llegit molt i arriba un moment que tens dificultats per fer-ho sense ulleres. Gràcies a les ulleres he estat capaç de continuar llegint.
7. El premi Just Casero. La nostra joia de la corona, allò que ens ha donat més satisfaccions. Encara no puc creure que, 39 anys després del primer premi, el seguim fent, descobrint nous autors. Per exemple, Mar Bosch, que va ser la guanyadora l’any 2012, ara té una carrera consolidada com a escriptora.
8. Les meves agendes. No utilitzo l’agenda del telèfon mòbil per als esdeveniments, m’estimo més el paper. Abans, acostumava a tenir-ho tot al cap i només apuntava els dies de les presentacions i els números de telèfon. La gent sempre ha estat important per a mi, i soc molt afortunat d’haver pogut configurar una gran agenda de números telefònics. Moltes persones em continuen trucant per demanar-me algun contacte.
Marcela Topor, publicat en anglès a la revista CATALONIATODAY, abril 2014 i a la Revista LA REPUBLICA en català el 02 d'agost de 2019.
https://www.lrp.cat/entrevistes/article/1643931-guillem-terribes.html?cca=1&fbclid=IwAR0_MjU5tyAu7DtP8nzBjteLLVFKpWgb0xULWcQ3oAr8ar5jcSh9GrRMRo4

Els 70 de Gay (i Co.)

Retall de l'escrit en el Punt Avui. 

Gay Mercader fa avui 70 anys. Això vol dir que quan va organitzar el seu primer concert, el 1971 –la mateixa setmana en què va morir Jim Morrison, el 3 de juliol del 1971 a París–, encara no havia fet 22 anys. Gay Mercader va néixer el mateix any que l’ex-Stone Mick Taylor, Bruce Springsteen, Tom Waits, Mark Knopfler, Roger Taylor de Queen, James Williamson dels Stooges, Billy Joel, Rick Wakeman, Gene Simmons de Kiss, Lene Lovich, Gloria Gaynor, Tom Verlaine i Paul Rodgers de Free i Bad Company. També haurien fet 70 anys al llarg del 2019 Robert Palmer, Phil Lynott de Thin Lizzy, Fred Sonic Smith dels MC5, Gil Scott-Heron i els bessons Robin i Maurice Gibb dels Bee Gees, però ja no estan aquí per explicar-ho.
Tots ells, també Mercader, són els enfants du rock, uns nens i nenes ja una mica crescuts que es poden considerar fills putatius d’Elvis, Chuck Berry, Little Richard i tots els pioners, en la gran cadena del rock’n’roll. Tots els esmentats –sí, Mercader també– van fer contribucions decisives per consolidar aquesta música bastarda i excitant com a fenomen transgeneracional i van crear el miratge que podia existir una cultura rock universal, amb un llenguatge propi i, com indicava el subtítol de Quadrophenia, una forma de vida, al marge de les convencions de la vida adulta. Si més no, aquesta era la teoria. Ara sembla que el rock està en hores baixes, que ja només apassiona gent d’una certa edat que encara compra discos i, de tant en tant, algun jove que no acaba de trobar el seu lloc en el món i prefereix mirar enrere, abans que caure en les àmplies xarxes del trap i el reggaeton.

Retall de la felicitació en el Diari de Girona

Gay Mercader ja fa uns quants anys que està força retirat del show business –el 2006, la seva empresa Gamerco, abans Gay & Co., es va vendre a la multinacional Live Nation– i viu molt tranquil en una masia situada en algun punt inconcret del Gironès. Fa un parell d’anys va fer balanç de la seva llarga trajectòria com a organitzador de concerts amb un llibre de presentació impecable, Tour posters 1971/2017: un recull de 550 pòsters de concerts seleccionats entre els prop de 3.300 que va muntar, protagonitzats per grups i solistes de tot tipus i condició, entre ells uns quants dels que aquest any també faran 70 anys, com ell. Gay Mercader va contribuir de manera decisiva que l’Estat espanyol s’incorporés al gran circuit del rock internacional, en temps en què tot estava per fer. Per tot això, gràcies i felicitats, Gay.

Gay Mercader quan va presentar el seu llibre de pòsters, a la 22. Foto: Manel Llado.

Xavier Castillón, publicat en el Punt Avui 30.07.2019

LECTURES DE CONTES A LA LLIBRERIA 22 DE GIRONA. ESTIU 2019

 Dia 23 de juliol de 2019 a partir de les 16.30 a la Llibreria 22 de Girona. Els autors llegeixen els seus contes: VICENÇ PAGÈS, MAR BOSCH, VÍCTOR GARCÍA TUR, ELISENDA SOLSONA i l'editor ANIOL RAFEL. Cloenda de la programació d'actes a l'Espai 22, de la temporada. El setembre hi tornem.

Promoció estiu 2019 LLIBRERIA 22 (versió reduïda)

LA BICICLETA

Entre els anys seixanta i setanta anava quatre vegades a Girona en bicicleta. El mati, el migdia, a mitja tarda i el vespre. Era la meva manera de desplaçar-me cada dia per anar a Girona a l’Institut Vell, el del carrer de la Força, l’únic que hi havia a Girona. De Fet només n’hi havia a Olot, Figueres i a Girona.

Portada de la Revista La Farga. Especial Estiu.
Original de Fonso Mateu.

La carretera era molt més estreta i precària. Amb molts de trams sense cap edifici, amb camps, hortes o solars abandonats. Sense voreres. Estava plena de clots, fet que et complicava la vida fent continues tentines per anar-los desviant i si alguna vegada fallaves el desviament del clot, de segur que la roda se’n sentia o un fet encara molt més empipador, podies tenir una roda rebentada.
La utilització de la bicicleta era un hàbit molt normal de desplaçament en aquella època. A la carretera hi havia més ciclistes que cotxes. Eren bicicletes “normals” sense marxes, amb únic plat i la majoria bastant utilitzades i atrotinades. Sense gaires proteccions ni llums. Duien el famós dinamo que funcionava amb la roda del davant i et frenava molt la marxa i la llum que oferia, era mínima. Anàvem amb la vestimenta del carrer i a l’hivern passàvem una fred espantosa i les mans tot hi portar guants de roba, arribaven a lloc congelades. Per descomptat que no ho fèiem per esport, ni ecologisme ni res de totes aquestes modernitats. Utilitzàvem la bicicleta perquè era l’únic mitja que teníem i no tothom. La meva il·lusió i pensament, al igual que molta altra gent, era poder deixar la bicicleta els 16 anys i comprar-me una “motoreta”, encara que fos de segona ma i poder deixar la bicicleta. Era una manera de pujar de categoria. I el màxim ja era que els divuit anys, treure’t el carnet de conduir i comprar una moto més potent i el màxim dels màxim, un cotxe, encara que fos de tercera ma. Llavors havies aconseguit la glòria, el poder i el que fos. Llavors els amics i la gent ja et miràvem d’una altra manera, com un triomfador.
El temps va anar passant. La bicicleta va quedar arraconada i només es veient bicicletes de tres rodes per la mainada. Els pocs mecànics de bicicletes que hi havia, a Salt n’hi havia un a Salt i l’altre el veïnat, van anar tancant per la poca feina, pel poc interès del personal per a la bicicleta, que era una cosa per a pobres, desvalguts i emigrants.
Els anys han anat passat i allò que era de pobres, desgraciats i emigrants en pocs anys ha esdevingut una eina imprescindible per a qualsevol persona que es consideri persona, progre i saludable . La bicicleta s’està imposant a les carreteres, en els carrils bicis i a les aceres. El personal té més d’una bicicleta i, també, la elèctrica. Les botigues i mecànics de bicicletes han aparegut com bolets i a cada cantonada veus locals que venen, reparen o lloguen bicicletes. Botigues que et venen tot un material abundant i espectacular, que has de comprar si vols estar l’alçada de les circumstàncies. Tota mena d’artefactes ara son necessaris per anar en bicicleta. No hi ha prou espai en aquesta revista per anomenar tots els utensilis que ha de tenir un bon ciclista per anar a ocupar els diferents espais del territori.

Foto: Xavier Corominas.

Quedo bocabadat de veure tota la preparació que ha de tenir un ciclista per anar en bicicleta. També quedo admirat de la quantitat de bicis de lloguer, allò que a Girona anomenen “Girocleta”, que hi han escampades pels diferents barris de la ciutat.
El que son les coses i els canvis que dona la vida i els hàbits humans . De vegades m’emociono quan per la carretera veig un home i poques vegades una dona, anant amb una bici atrotinada, de vegades en poca llum i que es desplaça de Girona cap a Salt o al revés. Penso que per aquella gent, la bici es el seu únic sistema de desplaçament i penso, que potser la seva il·lusió es amb el temps, tenir una moto i el màxim dels màxims un cotxe de quarta mà.

Guillem Terribas Roca.Publicat a La Revista LA FARGA de Salt. Especial Estiu / Festa Major. Juliol·Agost 2019

La selecció de llibres d’‘El món a RAC1’ per a aquest estiu 2019

El dramaturg Marc Artigau i el llibreter Guillem Terribas, de la 22 de Girona, ens recomanen vint lectures.

S’apropa el mes d’agost i, per a molts, les vacances d’estiu… si és que no les esteu fent ja. I l’estiu és una època per retrobar els hàbits que ens relaxen i que ens ajuden a desconnectar: viatjar, anar a la platja, a la muntanya, etc. Tot permet fer-ho acompanyat de llibres. Per això, avui, us volem recomanar opcions per posar a la maleta aquestes vacances.

LES RECOMANACIONS DE MARC ARTIGAU

‘Canto jo i la muntanya balla’

Irene Solà. Premi Anagrama. És l’autora de Els dics. Un llibre molt original. Sorprenent. Els personatges que apareixen al primer conte – vinculats al bosc, els núvols, un llamp- després els anem entenent. Amb un llenguatge viu i poètic. Preciós. He tornat a una mica la mort i la primavera.

‘Mentre moria’

Wiliam Faulkner. Un clàssic. Una de les meves novel·les preferides que Edicions 1984 ha publicat (castellà Mientras Agonizo). En contra de pensar que a l’estiu han de ser novel·les fresquetes... què vol dir fresca? No ho sé.

‘La noche fenomenal’

Javier Pérez Andújar. (Anagrama). És una novel·la divertida, hilarant. Amb un to a vegades melancòlic. Us llegeixo el principi de la sinopsi a veure si us animeu perquè a mi em va atrapar des del principi.

L’equip d’un programa de televisió dedicat als f enòmens paranormals descobreix que uns fets anòmals, fins aleshores mai registrats, es fan realitat en la mateixa Barcelona des de la qual emet. Al mateix temps la ciutat és atacada per la meteorologia i per la sobtada irrupció d’uns personatges procedents d’una altra Barcelona, que vénen a demanar-los auxili als integrants de La noche fenomenal , que així és com es diu el programa de televisió d’aquest grup d’amics.

‘Satèl·lits’

Elisenda Solsona. Editorial Les Males Herbes. Son uns contes curtsmolt Una nit sense lluna. Els contes que combinen aquest estil poètic, a vegades inquietant (l’autora reconeix que li agrada fer passar pors als nens quan era petita), us sorprendran molt.

originals. Us els empassareu molt depressa. Son només vuit contes. És d’aquells llibres que et quedes amb ganes de més. Els contes parteixen d’

‘La pregària de Txernòbil’

Svetlana Aleksiévitx. Premi Nobel. I la traducció de Marta Rebón. Editorial Raig Verd. Si heu vist Txernòbil, si us ha agradat la sèrie . L’he de llegir. I si no l’heu vista recomano el llibre per abans de veure-la. És el llibre amb el que es va inspirar la sèrie.

‘El adversario’

Emmanuel Carrère. Amb edició de 50 anys d’Anagrama. Llibre curt i molt colpidor. Basat en un fet real. El protagonista va sortir fa poques setmanes de la presó. I explica molt ràpidament. La història de J ean-Claude Romand que diu que és metge i que fa 18 anys que treballa a la OMS. L’any 93 mata a la seva dona i als seus dos fills, petits.

‘Los asquerosos’

Santiago Lorenzo. Blackie Books. Un dels llibres revolució de l’any. D’aquells llibres que ens sorprèn Blackie Books. Ha guanyat un munt de premis, porta més de 50.000 exemplars venuts.

Manuel apunyala un policia antiavalots que volia pegar-li. Fuig. S’amaga en un llogaret abandonat. Sobreviu de llibres Austral, vegetals dels voltants, una petita compra al Lidl que li envia el seu oncle. I s’adona que com menys té, menys necessita.

‘Claus i Lucas’

Agota Kristof. Traducció de Sergi Pàmies. Amsterdam llibres. És una Claus i Lucas viuen en un país ocupat per forces estrangeres. Són enviats a una ciutat fronterera, fugint de la Guerra. La seva àvia, una dona cruel que viu en una caseta ruïnosa dels afores, els acollirà de mala gana. Ells escriuen un quadern.

La narració d’Arthur Gordon Pym’

Edgar Allan Poe. Sembla una novel·la d’aventures marines. Però és molt més. Com Moby Dick, el cor de les tenebres. És una novel·la que havia passat força desaparecebuda per mi (perdó), però que atrapa des del principi. Una lectura obligada pels qui els agraden els clàssics, el terror i les novel·les d’aventures.

‘Poemes escollits’

John Berger. Edicions 1984. Vull acabar amb un llibre de poemes. JohnManeres de mirar. Berger també va escriure poesia tota la seva vida. Però mai no s’havia publicat en català. És una bona oportunitat de fer-ho perquè la traducció de Montse Basté i Martí Sales, m’ha agradat molt.

Berger. L’autor de

I diuen els editors: La poesia de John Berger, com si busqués fer justícia, e mmarca tot allò que tenen d’extraordinari les vides dels més humils.

Jo no ho sabria explicar millor.

Guillem Terribas, Marc Artigau i Àngel Llàcer, a RAC! hivern 2019
LES RECOMANACIONS DE GUILLEM TERRIBAS

‘Josep Pla: sis amics i una amant’

Xavier Febrés, periodista i escriptor que sap de tot i de tot ho escriu i prou bé, coneixedor de Palafrugell, de la seva gent i, sobretot de Josep Pla, ha tret un llibre editat per Empúries. Ve a ser una mena d’aproximació biogràfica, però a través dels seus amics més decisius: Josep Martinell, Albert Puig Palau, Manuel Ortínez, Josep Vergés, Alexandre Plana, l’Hermós i l’amant Aurora Perea. Colossal el pròleg d’en Xavier Febrés, anomenat el Fugitiu.

‘La història viscuda’

Joan B. Culla, historiador, professor, tertulià i col·laborador de diversos diaris, ha editat a l’editorial Pòrtic, una mena de biografia, històries viscudes i vivències personals.

‘Celobert’

Rosa Font Massot és una professora que ha escrit diversos llibres, tant Celobert, que ha guanyat la 39a. edició del premis de poesia Senyoriu d’Ausiàs Marchde Benicarló.

per adults com per a joves, però sobretot poesia i molts dels seus llibres de poesia han estat elogiats i premiats, com el darrer que ha editat l’editorial Valenciana 3i4 amb el títol de

‘La trena’

És una novel·la que ja té el seu recorregut i que val la pena recordar la seva existència. Editada en català i en castellà per l’editorial Salamandra amb més de mig milió d’exemplars venuts i amb més de trenta traduccions, la seva autora amb nom italià Laetitia Colombani, es una escriptora francesa nascuda a Bourdeaux l’any 1976. Història de tres dones de països diferents, Itàlia, l’Índia i el Canadà. Totes tres històries estan relacionades amb els cabells de les protagonistes. Tres històries que formen una trena.

‘No tornaran vius’

És una novel·la editada per Columna i escrita pel periodista Xevi Sala. ficció, la no ficció i la crònica social. La seva darrera novel·la I ens vam menjar el món editada per columna el 2016, va guanyar el premi Prudenci Bertrana de novel·la. Amb No tornaran vius, Sala parteix de la història de quatre personatges i uns atemptats islamistes radicals a Catalunya.

Aquesta es la cinquena novel·la que en Xevi Sala escriu combinant la

‘Gent del meu exili’

Any Teresa Pàmies, l’editorial Empúries recupera una seva història publicada l’any 1975 amb el títol de Gent del meu exili i que va estar gestada durant els més de trenta anys que va estar a l’exili. En aquesta edició, hi ha un pròleg del seu fill gran, Sergi Pàmies.

‘Records del futur’

Siri Hustvedt, escriptora nascuda a Minnesota l’any 1955, ha rebut diversos premis internacionals i va quedar finalista al premi llibreter amb l’obra Tot allò que vaig estimar (2003). Història d’una escriptora d’una certa edat, a través de la troballa d’un quadern antic, viurem moments del passat i del present. Coneixerem l’ambient de Nova York de finals dels anys setanta i també viurem intrigats sobre el comportament de la seva veïna. No dic res més. L’edició en català l’ha editada edicions 62 i la castellana, Seix Barral.

‘Barcelona Suites’

És la primera aportació de la nova col·lecció amb el nom d’Univers que ha creat Ester Pujol dins del grup Enciclopèdia. Són contes inspirats i situats a la capital Catalana, Barcelona, escrits per reconeguts i aplaudits escriptors i escriptores catalanes com Sílvia Soler, Xavier Bosch, Adrià Pujol, Jordi Nopca, Clara Queraltó, Llucia Ramis, Sergi Pàmies, Adrià Pujol, Empar Moliner, Roc Casagran, Irene Solà, Jordi Punti, Natàlia Cerezo. N’hi per triar i remenar.

‘Carta d’una desassossegada’

Àngel Casas. El periodista conegut per les seves intervencions a la televisió i com a comentarista musical, l’any 2002 va sorprendre el personal publicant una novel·la generacional, d’un temps del país publicada per Quaderns Crema, anomenada Fred als peus. Casas, després d’aquesta experiència, ha publicat altres històries, però ara ens ha tornat a sorprendre, de la mà de la mateixa editorial Quaderns Crema, amb el llibre Carta d’una desassossegada, en què aplega onze contes, un d’ells dona títol al llibre, sobre coses quotidianes de la vida, del passat, el present i el futur amb un to irònic, de vegades absurd i d’altres divertits, com un taxista ateu que vol fer-se musulmà, la correspondència amb el consultori radiofònic de l’Elena Francis...

L’home que no llegia els diaris’

És la biografia d’Alexandre Deulofeu, farmacèutic de professió, empordanès (L’Armentera 1903 – Figueres ) i visionari, que entre altres coses va predir que l’Estat espanyol desapareixeria el 2029. Admirat per personatges tant reconeguts com Dalí, Francesc Pujols o Pau Casals. El llibre està editat per Columna i l’han escrit David Montserrat, gironí diplomat en Turisme, llicenciat en Periodisme i Publicitat i ha treballat en premsa, ràdio i televisió; i Juli Gutiérrez Deulofeu. És nét i estudiós des de fa trenta anys de la figura del seu avi. Llegint aquest llibre es poden arribar a entendre alguna de les coses que estan passant a la vida social i política a casa nostra.

‘El cònsol de Barcelona’

Andreu Claret. Premi Nèstor Luján de Novel·la històrica 2019, editada per Columna. Andreu Claret nascut a Acs (França el 1946) en una família de republicans exiliats. Té una llarga i meritòria experiència com a periodista i com escriptor té publicades dues novel·les més a la mateixa editorial: El secret del brigadista i Venjança. El cònsol de Barcelona és la història de Vladimir Antónov, cònsol soviètic a Barcelona durant el 1936-37. Es va enamorar de Catalunya i Stalin el va afusellar. Entre mig hi ha una interessant història plena d’il·lusions, conspiracions i tragèdies.

Aparador dels 50 anys de Tusquets.

LA RELACIÓ:

https://www.rac1.cat/cultura/20190709/463386424082/recomanacions-llibres-estiu-artigau-guillem-terribas.html?utm_source=facebook&utm_medium=social&utm_content=elmon_cultura

De que va dia 09.07.2019 de 11 a 12  https://www.rac1.cat/a-la-carta/el-mon