Personatges (del 21 al 100) que s'ha assegut al banc de la Llibreria 22, durant els mesis de febrer/abril 2021. Idea, recopilació i realització de Guillem Terribas / 21.07.2021
divendres, 23 de juliol de 2021
dilluns, 19 de juliol de 2021
FESTA DEL LLIBRE "Llibrestiu 2021" A Girona
Imatges de la Primera Festa d'estiu del llibre LLIBRESTIU 2021. A Girona es va fer conjuntament amb les llibreries agremiades: Ulysus, Geli, Corte Ingles, Empuries, Abacus, Les Voltes, Context, Calmot, Lingua, Llibreria 22, a la Plaça Independència de les 5 de la tarda a les 9 del vespre. Una sola temàtica LA NOVEL·LA NEGRE. Tertúlies, debats, signatura de llibres amb la participació d' ALBERT GASSULL, GUILLEM TERRIBAS, CARME FERRER, JORDI CAMPPY (músic), MARIBEL TORRES, JOSEP TORRENT, SALVADOR CASAS, ESTHER VILA, MIQUEL AGUIRRE, JORDI DAUSÀ, LAIA VILASECA, SEBATIÀ BENNASAR, CARLES PORTA, JORDI GRAU, TONI HILL.. A les 8 del vespre projecció d'un capítol de la sèrie CRIMS, amb Guillem Terribas i Carles Porta. Tot coordinat per Jordi Gispert i Pere Rodeja, amb el vist i plau de la Presidenta del Gremi de Llibreters de Catalunya Carme Ferrer.
Guillem Terribas va recollir imatges de la jornada i les ha muntada per història. 15.07.2021
dimecres, 14 de juliol de 2021
SANTI ROCA-DELPECH ROCA: L’aparador de la vida
 |
| Santi Roca-Delpech Costa. Foto: Aniol Resclosa. |
L’artista gironí, fill del pintor i músic Jaume Roca i Delpech, va morir dilluns als 73 anys. Tot i que de jove va començar a estudiar arqueologia, aviat ho va deixar per a aprendre dibuix i pintura al costat del seu pare, que va ser el seu únic mestre. Entre els anys 70 i 80 va ser propietari de la botiga de discos Erato, a la plaça del Vi de Girona.
 |
| Una de les seves obres. |
La principal característica del pintor saltenc (fill d’un dels creadors de la iconografia visual més reconeixible de Girona) era aquesta doble vessant: personatge irònic i fins i tot sorneguer, atent a la contracultura (les reunions a la seu de l’Òmnium Cultural i les exposicions col·lectives al costat de figures com Enric Marquès, Torres Monsó, Ansesa Gironella o Jaume Faixó entre altres, assenyalen quin fou el seu posicionament) i, al mateix temps, pintor subtil i, si més no en aparença, artista afiliat a una figuració relativament convencional. Res més allunyat de la realitat.
Com afirma l’historiador Narcís Selles, «en Roca-Delpech no era en absolut només un pintor que pintava molt bé. La qüestió tècnica era important, però a la seva obra sempre hi havia alguna cosa més». Alguna cosa més que ell va saber veure (o escoltar) en la musica dels seus estimadíssims Beatles i que, de fet, va prendre forma en el negoci que va muntar amb la Teresa a Girona, uns discos Erato que van fer llum en una època, el tardofranquisme, encara profundament obscura.
 |
| El centre amb l'Emili Massana (+) a l'esquerra en Sant. ADAG. |
En aquest sentit, el seu amic i llibreter Guillem Terribas és molt clar: «En Santi —explica—era un home de contrastos. Per una banda, molt familiar: sempre va estar, i des de ben aviat, amb la mateixa dona; per l’altra, li agradava adoptar una actitud irreverent que contrastava amb la seva obra». Al final, possiblement el llegat artístic de Santi Roca-Delpech és exactament aquest: proposar una estètica que pot ser llegida en superfície però que també està oberta a les profunditats abissals.
EUDALD CAMPS * Diari de Girona 14.07.2021
Mor l’artista gironí Santiago Roca Delpech als 73 anys
També va ser el propietari, entre els anys setanta i vuitanta, de la botiga de discos Erato, situada a la plaça del Vi de Girona.ta gironí Santiago Roca-Delpech i Costa va morir dilluns als 73 anys. Fill i deixeble del músic i pintor Jaume Roca i Delpech (1911-1968), Santiago va ser també un nom destacat de la modernitat gironina: el 1969 va crear amb la seva companya de tota la vida, Teresa Roitg, en un carreró de la Rambla rere el bar El Sol, la botiga de discos Erato. El 1973, Erato es va traslladar a la plaça del Vi, on més tard la família va obrir Plastic Store , encara activa. Erato no va ser només una porta d’entrada a la ciutat de les últimes novetats musicals, sinó també de les noves tendències estètiques i ideològiques que arribaven des de les capitals mundials de la contracultura, sobretot Londres.
L’artista gironí Santiago Roca-Delpech i Costa va morir dilluns als 73 anys. Fill i deixeble del músic i pintor Jaume Roca i Delpech (1911-1968), Santiago va ser també un nom destacat de la modernitat gironina: el 1969 va crear amb la seva companya de tota la vida, Teresa Roitg, en un carreró de la Rambla rere el bar El Sol, la botiga de discos Erato. El 1973, Erato es va traslladar a la plaça del Vi, on més tard la família va obrir Plastic Store , encara activa. Erato no va ser només una porta d’entrada a la ciutat de les últimes novetats musicals, sinó també de les noves tendències estètiques i ideològiques que arribaven des de les capitals mundials de la contracultura, sobretot Londres.
L’artista gironí Santiago Roca-Delpech i Costa va morir dilluns als 73 anys. Fill i deixeble del músic i pintor Jaume Roca i Delpech (1911-1968), Santiago va ser també un nom destacat de la modernitat gironina: el 1969 va crear amb la seva companya de tota la vida, Teresa Roitg, en un carreró de la Rambla rere el bar El Sol, la botiga de discos Erato. El 1973, Erato es va traslladar a la plaça del Vi, on més tard la família va obrir Plastic Store , encara activa. Erato no va ser només una porta d’entrada a la ciutat de les últimes novetats musicals, sinó també de les noves tendències estètiques i ideològiques que arribaven des de les capitals mundials de la contracultura, sobretot Londres.
L’artista gironí Santiago Roca-Delpech i Costa va morir dilluns als 73 anys. Fill i deixeble del músic i pintor Jaume Roca i Delpech (1911-1968), Santiago va ser també un nom destacat de la modernitat gironina: el 1969 va crear amb la seva companya de tota la vida, Teresa Roitg, en un carreró de la Rambla rere el bar El Sol, la botiga de discos Erato. El 1973, Erato es va traslladar a la plaça del Vi, on més tard la família va obrir Plastic Store , encara activa. Erato no va ser només una porta d’entrada a la ciutat de les últimes novetats musicals, sinó també de les noves tendències estètiques i ideològiques que arribaven des de les capitals mundials de la contracultura, sobretot Londres...continua https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1999723-mor-l-artista-santiago-roca-delpech.html
Xavier Castillon El Punt-Avui 14.07.2021
 |
| Foto: Jordi Soler. |
* Estem perdent referents. estem vivint un estiu Negra. Ara ha estat el pintor/dibuixant SANTIAGO ROCA-DELPECH COSTA, entranyable personatge Gironí, català i anglòfil. Els Beatles, la família, la lectura i la ironia, van donar sentit a la seva vida. Gràcies Santi.
Girona i el país ha perdut un personatge irrepetible, entranyable, lector, artista (pintor/dibuixant). Els Beatles i la seva família li van donar sentit a la seva vida. Descansa en pau, amic.
G.T.R.
divendres, 9 de juliol de 2021
Fellini, Figueras, Mel Brooks i el Truffaut
Retornen a la cartellera Mulholland Drive, Reservoir Dogs, La escopeta nacional, Amélie... Les distribuïdores i els exhibidors volen fer tornar l’espectador a les sales de cinema i per això li exciten la memòria, el desig de tornar a llocs coneguts i plaents. Esclar que no pot ser més bonic pensar que hi ha tantíssima gent que les descobrirà per primera vegada.
Mel Brooks ha complert 95 anys. Un mite del cinema que encara és en aquest món. Com agrair-li que ens regalés El jove Frankenstein i que produís L’home elefant de David Lynch? Diguem-li gràcies, potser li arriben. I el cinema Truffaut de Girona ha tornat aquest divendres a l’edifici del cinema Modern, casa seva, després d’un parell d’anys rellogat a l’Albéniz. Bon retorn a casa, amics.
TONI VALL / Diari Ara.cat 01.07.2021
dijous, 8 de juliol de 2021
MIQUEL PAIROLÍ: Una enyorança diària. 10 anys de la seva mort.
Miquel Pairolí, que va morir just avui fa deu anys, va llegar-nos un periodisme ple de sentit crític, una obra literària plena de sensualitat i una clara visió del món.
 |
| Miquel Pairolí / Foto: Jordi Soler |
A Octubre, l’últim dels memorables dietaris literaris de Miquel Pairolí, pot llegir-se: “Amb la certesa resignada, doncs, que un dia o altre ens tocarà desésser, sabedors que som matèria inscrita en el temps, celebrem, com el poeta, el moment de ser amb el ser i de ser en el ser, de participar, amb consciència, de la vida.” Aquesta idea palpita en l’escriptura de Pairolí i, entre l’estoïcisme i l’epicureisme, va inspirar-li la seva manera de ser i estar a la vida.
De fet, també hi és expressada en el que possiblement és l’últim text que va escriure: un epitafi que no va concebre per inscriure a la tomba, sinó per ser llegit en l’acte de comiat que va tenir lloc el 7 de juliol del 2011 al tanatori de Girona. Per ser llegit i recordat.
Un gràcies a la vida (a la convivència amb la mare, als colors i les olors de la naturalesa, a les viandes i fruits que dona la terra i als vins que alegren l’esperit, a les ciutats més estimades, als llibres que van acompanyar-lo i a les pàgines que va poder escriure, entre altres coses) que comença invocant Kavafis (“sempre acabem perdent aquesta Alexandria que hem tingut; però no ha estat un somni, no”) i acaba apel·lant a Horaci amb generositat amb els vius: “carpe diem, amics, companys, beveu el vi, gaudiu la mel. Que la vida és breu i passa, i tot és ara i res.”
Miquel Pairolí va afrontar amb serenitat la malaltia que, tenint-ne consciència, va dur-lo a la mort quan només tenia 55 anys. Però no podem deixar de lamentar-nos d’un traspàs tan prematur. Pel fet mateix que no continuï vivint i gaudint-ne. I perquè, passats deu anys, els seus lectors seguim enyorant-lo cada dia, trobant a faltar L’escaire que publicava en aquest mateix diari.
Quantes vegades no ens haurem preguntat què n’hauria dit de tot el que ha passat després en aquest petit país nostre i a la resta del món, devastat pel capitalisme sense escrúpols que detestava per la seva voracitat? Sempre va escriure en contra del poder, dels seus abusos, i de l’avarícia que acumula riquesa sense cap mirament per la humanitat i la naturalesa. Als antípodes d’una prosa cridanera, buscant sempre l’adjectiu precís evitant la grandiloqüència i la retòrica fàtua, però amb la claredat de qui no especula amb la conveniència, les clavava a l’escaire, que era el seu instrument per mesurar la realitat i dibuixar-ne la seva visió. Aquesta reflectia una capacitat per pensar serenament el món que no exclou l’actitud crítica; un sentit moral, però sense la rigidesa de qui ignora la complexitat humana, per tant la tendència a contradir-nos i equivocar-nos; una ironia fina que aclareix les coses; una manera d’explicar-se amb agudesa; una sobrietat contrària a tota exhibició vanitosa.
A la redacció d’El Punt, al carrer Figuerola, on vam coincidir entre finals dels anys vuitanta i primers dels noranta, a vegades l’observava. No semblava afectat pel soroll ambiental i les urgències. Pensava i allò que escrivia, aleshores sobretot pel que fa a temes relacionats amb la literatura, sortia com si estigués cuinat a foc lent, però sense massa greix, amb la matèria del seu fons cultural i el temps concedit a la reflexió.
En el seu últim escaire, publicat el 29 de maig del 2011 posant-hi com a títol el Teló que va abaixar-se per sempre, va comparar el fet d’escriure una columna periodística amb l’elaboració d’un arròs afirmant que, en un cas i l’altre, cadascú té una recepta. La seva hauria de ser divisa del periodisme d’opinió (i en general) que, contràriament, tendeix a ignorar-la: “sentit crític, reflexió, memòria i una mica de voluntat d’estil, que vol dir escriure els mots amb ordre i amb ambició de claredat.” Amb la consciència que els tres primers ingredients no abundaven i segueixen sense abundar en uns temps que li són adversos perquè els poders ens volen dòcils, emotius i oblidadissos, hi afegia que la “columna ha de ser una incitació al pensament i al diàleg, un element, humil si voleu, perquè el lector formi el seu punt de vista”.
És així que, amb els seus escaires, escrits durant la primera dècada del segle XX, Miquel Pairolí va ajudar-nos a pensar l’actualitat del món. Però, com en els seus dietaris i essent-ho també en certa manera tals articles, també hi reflectia la seva passió per la literatura, la música (a vegades també pel cinema) i, sobretot, una relació sensual amb la naturalesa que no era aliena a la que traspua Josep Pla, un dels seus reconeguts referents.
Nascut l’any 1955 a Quart (Gironès), on va viure pràcticament tota la vida, la cultura (com en el cas de Pla, del qual va escriure una geografia íntima) no va separar-lo de la naturalesa. I a la inversa. La sensualitat hi és en l’experiència vibrant del paisatge i, com he dit, en la celebració de la vida amb els seus plaers. Hi és també en el mateix llenguatge, en què la sobrietat no exclou una adjectivació càlida i imatges eròtiques fins i tot expressant idees ben intel·lectuals, com ara una que sempre he recordat: “Llegir Plató és com un petó als llavis dels pensament.” Vivint a pagès, tenint present el treball a la terra lligat a formes de vida en procés de desaparició, va llegir moltíssim, retornant sempre a escriptors estimats com ara Giuseppe Tomasi di Lampedusa (al qual va dedicar un llibre preciós, El príncep i el felí) i Giorgio Bassani .
 |
Gèneres literaris variats
I també va escriure força. Articles, biografies, assajos, dietaris (Paisatge en flames, Enigma i Octubre), novel·les (El camp de l’ombra, El convit, El manuscrit de Virgili, Cera) i fins i tot una obra de teatre, El retrat de Voltaire.
Tanmateix, imagino que, a propòsit de Cesare Pavese, va deixar escrita una convicció íntima a Paisatge en flames: «M’emociona sempre llegir les últimes paraules que apuntà en un paper: “No escriure més”. Com la de tants escriptors, la seva vida només tenia l’excusa de la literatura. Ell, però, sabia perfectament que escriure és un pur entreteniment, un pur engany al temps, una pura generositat: “He donat poesia als homes”, però el que compta de veritat és viure, és a dir gaudir, estimar, abrusar-se en els diferents focs que el plaer, la intel·ligència i la sensibilitat ens ofereixen».
Imma Merino 06/07/2021 publicat en el Punt Avui
dissabte, 3 de juliol de 2021
«Estem molt satisfets de tornar a casa, de tornar al Truffaut de sempre»
 |
La sala reobre al remodelat edifici del cinema Modern i avui estrena «Las cosas que decimos, las cosas que hacemos» amb tres passis diaris Les portes d’un nou i reformat Modern donen la benvinguda als gironins i a tota l’escena cultural de la ciutat després de més de dos anys d’obres, en una reobertura que es va celebrar ahir a la tarda.
El cinema Truffaut, una de les sales més icòniques de la ciutat, torna a casa, al Modern, on va néixer als anys 90 i s’hi havia consolidat des del 2000, ja convertit en edifici municipal. Durant el llarg període de reformes del Modern, la sala 12 dels Albèniz Plaça va acollir el Truffaut per a poder continuar projectant pel·lícules en versió original i obres d’autor pel públic més cinèfil de la ciutat. La reobertura va acollir la projecció del curtmetratge Tardor, de la gironina Helena Oller, que retrata el procés de fer-se gran a a través d’una mirada molt íntima i propera, influenciada per cineastes catalanes com Elena Martín o Carla Simón, segons va assegurar la pròpia Oller. El públic present també va poder gaudir de la ja mítica Mulholland Drive, un suspens de David Lynch. L’acte va estar caracteritzat per un ambient festiu i alegre que demostrava les ganes dels gironins de poder tornar a gaudir del Truffaut de sempre, sobretot per part del Col·lectiu de Crítics de Girona, que en duu la gestió. Guillem Terribas, el president, va deixar clar que celebraven «la tornada al Modern, no la inauguració del Truffaut». Tot i això, la il·lusió era palpable: «estem molts contents de tornar a casa nostra, de tornar al Truffaut de sempre». A més, Terribas també va destacar que, tot i que la sala històrica es manté, el novembre s’inaugurarà la segona sala del cinema, que va assegurar «que ja està pràcticament acabada». Una sala que permetrà donar més alternatives als espectadors.
En l’acte també hi van estar presents el vicealcalde i Regidor de Cultura, Quim Ayats, que va afirmar que aquesta nova etapa «és una aposta clara pel cinema», i l’alcaldessa Marta Madrenas, que es va mostrar incerta sobre el futur del cinema degut la Covid però que, tot i això, assegurava que el que sí que té clar «és que Girona sempre tindrà un cinema de qualitat a l’alçada del que necessita la gent de la ciutat». Avui el Truffaut estrena Las cosas que decimos, las cosas que hacemos, i en farà tres passis diaris.
El Cinema Truffaut torna al Modern
La reobertura ha acollit la projecció del curtmetratge "Tardor" de la gironina Helena Oller i "Mulholland Drive" de David Lynch
La reobertura ha acollit la projecció del curtmetratge "Tardor" de la gironina Helena Oller i "Mulholland Drive" de David Lynch
Aquesta tarda s’ha celebrat la reobertura del Cinema Truffaut al Modern, edifici que ha estat en reformes durant més de dos anys. Durant aquest període, els Albèniz Plaça han acollit el Truffaut a la sala 12 per a poder continuar projectant pel·lícules en versió original i obres d’autor pel públic més cinèfil de la ciutat.
La reobertura, que s’ha celebrat amb la projecció del curtmetratge Tardor, de la gironina i palafrugellenca Helena Oller, i Mulholland Drive, de David Lynch, ha estat caracteritzada per un ambient festiu i alegre, sobretot per part del Col·lectiu de Crítics de Girona. Guillem Terribas, president del col·lectiu, ha assegurat que celebren “la retornada al Modern, no la inauguració del Truffaut”. Tot i això, la il·lusió era palpable: “Estem molts contents de tornar a casa nostra, de tornar al Truffaut de sempre”.
També hi han estat presents el vicealcalde i Regidor de Cultura, Quim Ayats, que afirma aquesta nova trajectòria de la sala “és una aposta clara pel cinema”, i l’alcaldessa Marta Madrenas, que s’ha mostrat incerta sobre el futur del cinema degut la Covid però que, tot i això, assegura que el que sí que sap “és que Girona sempre tindrà un cinema de qualitat, de primera i, a més, en versió original”.
Una reobertura que ha aconseguit tornar a omplir la sala d’un dels cinemes més simbòlics de la ciutat i que demostra que l’èxit del projecte durant aquests vint-i-un anys.
Emma Granyer. Diari de Girona 03.07.2021
El Truffaut ja projecta al Modern
El cinema Truffaut de Girona ha tornat a casa.
I des d’ahir ja funciona la seva sala gran en espera que a la tardor se n’hi sumi una altra, amb una capacitat per a una vuitantena d’espectadors. L’alcaldessa, Marta Madrenas, i el regidor de Cultura, Quim Ayats, van inaugurar l’equipament remodelat que tot just ha completat la primera fase. En una segona, Girona disposarà d’un centre cultural d’allò més ambiciós que donarà cabuda a les arts escèniques i que potenciarà la creació. Per la seva banda, el president del Col·lectiu de Crítics, que gestiona la sala, va beneir la primera sessió.
El Punt-Avui 0307.2021
El Punt-Avui 0307.2021
 |
ÀNGEL QUINTANA en el "Face" 03.07.2021
Estiu del descontrol 13. Fa vint anys i un anys, que de fet si som precisos en fa trenta que existeix el cinema Truffaut. La sessió inaugural va ser la pre-estrena de Barton Fink dels germans Coen. La setmana després es va projectar La belle noiseuse de Jacques Rivette -versió de quatre hores- en versió original francesa sense subtítols, va ser un acord amb l’Aliança Francesa. Una setmana després fèiem un programa doble amb Las Hurdes. Tierra sin pan de Luis Buñuel i els descarts de les Hurdes que conservava a casa seva a Narbona, Marcel Oms que va venir-la a presentar. També recordo una sessió especial amb Ludwig de Hans Jürgen Sybeberg. Aquells anys no era municipal sinó fruit d’un conveni amb els empresaris locals i tot plegat es va fer gràcies a molta imaginació. A partir del 2001, l’Ajuntament de Girona va comprar l’edifici. Durant aquell temps Isabelle Huppert va presentar La pianista de Haneke, Jean Louis Tritignan va parlar de Ma nuit chez Maud de Rohmer, Patrice Chérau va explicar com va rodar La reine Margot i Theo Angelopoulos va pre-estrenar Eleni. També es va convidar a Edgar Morin a presentar Andrei Roubliev de Tarkovski i a Georges Steiner a parlar de The seachers de John Ford, que l’entusiasmava. La nòmina de gent que ha passat al Truffaut és espectacular però el més important és que al llarg de tots aquests anys cada dia hi ha hagut cinema en versió original. Després de dos anys d’exili forçat en un altre local per remodelació, ahir vàrem tornar a casa. Mullholand Drive, que es va estrenar al Truffaut el març del 2002 ens va donar la benvinguda.
MULHOLLAND DRIVE / Tornem al Modern, Tornem a Casa. Cinema Truffaut
MULHOLLAND DRIVE
Estats Units, 2001
Direcció: David Lynch
Intèrprets: Naomi Watts,
Laura Elena Harring,
Justin Theroux, Ann Miller,
Durada: 147 min
Gènere: intriga
Idioma: anglès
Direcció: David Lynch
Intèrprets: Naomi Watts,
Laura Elena Harring,
Justin Theroux, Ann Miller,
Durada: 147 min
Gènere: intriga
Idioma: anglès
De vegades passen coses meravelloses a la vida i al cinema. Per mi una de les més meravelloses és poder parlar de David Lynch dins i fora de les aules. Sempre passen coses excepcionals quan comencem diàlegs amb les meves alumnes sobre les obres del director americà. És indiferent la pel·lícula que comentis amb elles, totes acaben igual: un “no hem entès res”, edificat enmig de la perplexitat. Després els explico que no entendre les coses també és una manera d’entendre el món. I així, enmig del dubte, sempre volen tornar a veure la pel·lícula, convertint la visió en una espècie de repte per intentar desxifrar què ha passat durant aquells segons que han estat desconnectades del món real. Busquen pistes, creen teories, cerquen explicacions. Les converteixen en disputes, diàlegs i reflexions. Així construeixen possibilitats. No entendre significa tornar a començar, per fixar-nos en tot allò que sembla haver-nos escapat. No entendre significa la possibilitat de construir noves perspectives del món, eliminar límits i edificar possibilitats a través de l’experiència i dels somnis. Trobar la curiositat que ens impulsa a continuar conduint per una carretera que ens porta cap a Mulholland Drive.
Anna Bayó.
Somni i malson:
Una noia rossa, una morena, una clau blava, una rodamón que espanta... han passat vint anys i encara em revenen imatges d’aquell somni/ malson hollywoodià que David Lynch va voler compartir amb nosaltres. Mulholland Drive és un fascinant trencaclosques cinèfil plegat d’enigmes, missatges críptics i codis ocults que, projectats, són un reflex distorsionat dels anhels més profunds de l’ésser humà. Juntament amb Inland Empire” conformen una reflexió sobre la indústria cinematogràfica, l’èxit i el fracàs. Un díptic per emmarcar.
Una noia rossa, una morena, una clau blava, una rodamón que espanta... han passat vint anys i encara em revenen imatges d’aquell somni/ malson hollywoodià que David Lynch va voler compartir amb nosaltres. Mulholland Drive és un fascinant trencaclosques cinèfil plegat d’enigmes, missatges críptics i codis ocults que, projectats, són un reflex distorsionat dels anhels més profunds de l’ésser humà. Juntament amb Inland Empire” conformen una reflexió sobre la indústria cinematogràfica, l’èxit i el fracàs. Un díptic per emmarcar.
Jordi Camps Linell.
No hay banda:
El meu Lynch és el Lynch de Blue Velvet. El que em va impactar des de les primeres imatges, aquell cel blau, lluminós, net, sense núvols i les flors vermelles i la tanca de Tom Sawyer, blanca, i la gespa verda, i la veu de Roy Orbison...i, tot just després, la mànega que es desajustava i aquell món perfecte n’amagava un altre, el decorat s’esquinçava i ens permetia veure els monstres, tot just darrere. Però el meu Lynch també és el de Mulholland Drive, on tot això hi és. Mulholland Drive es podria titular Naomi Watts al País de les Meravelles. El que m’agrada de Lynch és que l’estranyesa, en els seu films, neix dels objectes més quotidians, que una habitació d’hotel, una catifa o una cortina poden esdevenir inquietants, terrorífics amb el moviment de la càmera i l’acompanyament musical de Badalamenti. Tot és físic i al mateix temps, il·lusori. NO HAY BANDA i malgrat tot, escoltem una banda.
El meu Lynch és el Lynch de Blue Velvet. El que em va impactar des de les primeres imatges, aquell cel blau, lluminós, net, sense núvols i les flors vermelles i la tanca de Tom Sawyer, blanca, i la gespa verda, i la veu de Roy Orbison...i, tot just després, la mànega que es desajustava i aquell món perfecte n’amagava un altre, el decorat s’esquinçava i ens permetia veure els monstres, tot just darrere. Però el meu Lynch també és el de Mulholland Drive, on tot això hi és. Mulholland Drive es podria titular Naomi Watts al País de les Meravelles. El que m’agrada de Lynch és que l’estranyesa, en els seu films, neix dels objectes més quotidians, que una habitació d’hotel, una catifa o una cortina poden esdevenir inquietants, terrorífics amb el moviment de la càmera i l’acompanyament musical de Badalamenti. Tot és físic i al mateix temps, il·lusori. NO HAY BANDA i malgrat tot, escoltem una banda.
Ramon Girona
A l’altre costat del mirall:
El cinema de David Lynch potser no fa més que mostrar una cosa fosca amagada sota una superfície brillant o a l’altre costat d’un mirall enlluernador. Una exploració en el malson originat en la idea del somni americà. D’aquí, no és estrany que " "MULHOLLAND DRIVE", vista pel Col·lectiu de crítics de cinema de Girona ho hagi fet en relació amb Hollywood, on, al principi de Mulholland Drive, una jove hi arriba amb una rialla als ulls. Poc desprès, coneix una dona ferida i amnèsica que conserva una bossa amb un feix de dòlars i una clau blava. És la clau que, després d’una nit d’amor, obre una capseta que du a un altre lloc, que potser és el de la tremenda realitat de la “fabrica dels somnis” com un malson ple de frustracions, desil·lusions i fins de cadàvers.
Imma Merino.
El cinema de David Lynch potser no fa més que mostrar una cosa fosca amagada sota una superfície brillant o a l’altre costat d’un mirall enlluernador. Una exploració en el malson originat en la idea del somni americà. D’aquí, no és estrany que " "MULHOLLAND DRIVE", vista pel Col·lectiu de crítics de cinema de Girona ho hagi fet en relació amb Hollywood, on, al principi de Mulholland Drive, una jove hi arriba amb una rialla als ulls. Poc desprès, coneix una dona ferida i amnèsica que conserva una bossa amb un feix de dòlars i una clau blava. És la clau que, després d’una nit d’amor, obre una capseta que du a un altre lloc, que potser és el de la tremenda realitat de la “fabrica dels somnis” com un malson ple de frustracions, desil·lusions i fins de cadàvers.
Imma Merino.
Intriga i seducció:
Tinc un record molt espès i al mateix temps agradable d’aquest film de David Lynch. El vaig veure fa vint anys i no l’he revisat. Em venen a la memòria imatges deslligades, sense (aparent) sentit però que em sedueixen. Les dues protagonistes, Laura Elena Harring i sobretot Naomi Watts, em van deixar bocabadat per la seva bellesa i el seu erotisme. Tinc moltes ganes de veure la “restauració” d’aquest intrigant, seductor i encantador film, a l’igual que tornar al Cinema Truffaut, que també ha estat “restaurat” vint anys després, i que em continua intrigant i seduint.
Guillem Terribas.
Tinc un record molt espès i al mateix temps agradable d’aquest film de David Lynch. El vaig veure fa vint anys i no l’he revisat. Em venen a la memòria imatges deslligades, sense (aparent) sentit però que em sedueixen. Les dues protagonistes, Laura Elena Harring i sobretot Naomi Watts, em van deixar bocabadat per la seva bellesa i el seu erotisme. Tinc moltes ganes de veure la “restauració” d’aquest intrigant, seductor i encantador film, a l’igual que tornar al Cinema Truffaut, que també ha estat “restaurat” vint anys després, i que em continua intrigant i seduint.
Guillem Terribas.
Entre el somni
i la vigília:
Els meus records de Mulholland Drive són borrosos però fascinants. Vaig veure la pel·lícula en la seva estrena mundial a Cannes el maig de 2001 i des de llavors no l'he tornat a revisar. És com si hagués volgut mantenir impol·lut l'impacte vivíssim que em va causar. El film de Lynch t'atrapa, t'embolcalla, et fascina. I et condueix per camins imprevisibles, entre la realitat i la imaginació, entre el somni i la vigília, com si les nostres percepcions fossin etèries i els desitjos es fusionessin de sobte amb les nostres pors. Un viatge hipnòtic a les profunditats del subconscient, del que som i del que voldríem ser.
Paco Vilallonga
Els meus records de Mulholland Drive són borrosos però fascinants. Vaig veure la pel·lícula en la seva estrena mundial a Cannes el maig de 2001 i des de llavors no l'he tornat a revisar. És com si hagués volgut mantenir impol·lut l'impacte vivíssim que em va causar. El film de Lynch t'atrapa, t'embolcalla, et fascina. I et condueix per camins imprevisibles, entre la realitat i la imaginació, entre el somni i la vigília, com si les nostres percepcions fossin etèries i els desitjos es fusionessin de sobte amb les nostres pors. Un viatge hipnòtic a les profunditats del subconscient, del que som i del que voldríem ser.
Paco Vilallonga
* Full col·lectiu per celebrar la tornada al Modern, la tornada al truffaut, a casa nostra. 02.07.2021
dimecres, 30 de juny de 2021
ESTIU 2021. No tanquem per vacances. Llibreria 22
La Llibreria 22 no tanca per vacances i us fa una sèrie de recomanacions literàries. Quaderns d'estiu. Imatges de la 22 i de presentacions. De gent asseguda al banc de la 22. Bon estiu. Realització: Guillem Terribas. 30.06.2021
dimarts, 29 de juny de 2021
El Cinema Truffaut, torna al Modern
El divendres 2 de Juliol 2021, després de dos anys, el Cinema Truffaut torna a l'edifici del Modern.
-DIV 2 (19h)- Inauguració (amb invitació): curt "Tardor" + "Mulholland Drive"
-DISS 3- Obertura al públic amb l'estrena de "Las cosas que decimos, las cosas que hacemos" en V.O.S.E.
dimecres, 23 de juny de 2021
JOAN RIBAS: Adeu a un geni
 |
| Joan Ribas. Dibuix d'Àngel Del Pozo |
 |
| Joan Ribas Febrer 2020. |
Dels amics que l’han deixat, com ara en Carles Vivó, en Josep Capella, en Joan Canals –“el millor actor de teatre que he conegut”–, en Josep Maria Casas, el seu cunyat Salvador Donato i en Quim Masó, sempre el seu (i el meu) estimat i enyorat Quim Masó. Parlava i en Salvador i jo escoltàvem i alguna vegada li dèiem alguna cosa o es dirigia a mi: “Terribas, ensenya-li... Terribas...” Parlava i parlava però cada vegada amb més dificultat, però seguia, tenia ganes de parlar de la vida que se li acabava.
Sé que l’Anna Donato i en Joan Ribas m’aprecien. I jo a ells. Sempre m’han tractat com un més de la família. A l’Anna, li recordo aquell germà que es deia “Guillermo” i que va morir jove i que tindria la meva edat. En Joan sempre m’ha ajudat, m’ha esbroncat, m’ha fet reaccionar, m’ha aconsellat, m’ha renyat. Hem fet molta vida junts amb projectes i idees. En Ribas és i serà un GENI que tenia el seu geni.
Ha mort, ens ha deixat físicament però la seva obra continuarà, com el seu esperit, entre nosaltres i alguna vegada, per variar, ens renyarà.
Jo sempre li estaré agraït.
Guillem Terribas, publicat en el Punt Avui, el dilluns 21.06.2021
 |
| Pastorets 2018. Guillem Terribas, Joan Ribas, Salvador García i Àngel Quintana. |
ALTRES INFORMACIONS I ESCRITS SOBRE JOAN RIBAS
A partir de la feina com a comptable i assessor, va influir com a activista cultural i teatral i en l’impuls als mitjans de comunicació locals i a l’acció social.
Diari de Girona: Mor Joan Ribas, empresari, activista cultural i ànima dels Pastorets de Girona . https://www.diaridegirona.cat/girona/2021/06/20/mor-joan-ribas-empresari-activista-53974401.html
Jordi Grau en el Punt Avui: Gironí, empresari, home de teatre.
Mor Joan Ribas, figura polifacètica a la Girona de la segona meitat del segle XX.
A partir de la feina com a comptable i assessor, va influir com a activista cultural i teatral i en l’impuls als mitjans de comunicació locals i a l’acció social.
http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1989118-adeu-a-un-geni.html 
Foto: Salvador Garcia
Gemma Busquets en el Punt Avui: Els relleus
Dani Chicano en el Diari de Girona: Joan Ribas, incansable creador d’espais.
Josep Alvarez en el Punt Avui: Adeu, Joan Ribas Feixas
Joan Ventura el Punt Avui: En Ribas
http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1989972-en-ribas.html
http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1989972-en-ribas.html
 |
| Joan Ribas 30.01.2021 Foto: Guillem Terribas |
Digital Vilaweb: S’ha mort Joan Ribas, impulsor destacat de la vida cultural gironina.
https://www.vilaweb.cat/noticies/sha-mort-joan-ribas-impulsor-destacat-de-la-vida-cultural-gironina/
Joaquim Nadal en el Punt Avui: Joan Ribas Feixas
https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1989114-joan-ribas-i-feixas.html
https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1989114-joan-ribas-i-feixas.html
Joan Vall Clara, en el Punt Avui: Gràcies Joan Ribas
https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1989192-gracies-joan-ribas.html
https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1989192-gracies-joan-ribas.html
Xavier Castillón, en el Punt Avui: Girona acomiada a Joan Ribas
http://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/1990263-girona-acomiada-en-joan.html
http://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/1990263-girona-acomiada-en-joan.html
 |
| Pere García, Joan Ribas, Guillem Terribas, desembre 2016 |
Jordi Dalmau, en el Diari de Girona: Ciutadà de principis. https://www.diaridegirona.cat/opinio/2021/06/24/joan-ribas-ciutada-amb-principis-54244109.html
Francesc Francisco, en el Diari de Girona "JOAN RIBAS: la passió pel teatre". https://www.diaridegirona.cat/opinio/2021/06/26/joan-ribas-passio-pel-teatre-54334969.html
Josep M. Fonalleras, en El Punt Avui: La persistència d'en Joan Ribas. https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/1990693-la-persistencia-de-joan-ribas.html
Imma Merino en el Punt Avui: LA MENTIDA DEL TEATRE COM LA VIDA UTÈNTICA. https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1991734-la-mentida-del-teatre-com-a-vida-autentica.html?fbclid=IwAR2UnFE-fTzLUgzizoSR9jksZilzbw4H1rKukntuOpLgx9zv-QYtSoEjpYw
Obituari La Vanguardia: L'ànima dels Pastorets. Silvia Oller https://www.pressreader.com/spain/la-vanguardia-catala-1a-edicio/20210630/282943863240689
Entrevista de Jordi Grau a Joan Ribas a la Revista de Girona Desembre 2020. Fotografies de Josep M. oliveras.
file:///C:/Users/Usuari/Downloads/361177-Text%20de%20l'article-521136-1-10-20191210%20(1).pdf
file:///C:/Users/Usuari/Downloads/361177-Text%20de%20l'article-521136-1-10-20191210%20(1).pdf
https://tvgirona.alacarta.cat/edicio-limitada/capitol/edicio-limitada---joan-ribas---12032020
 |
| Foto: Josep M. Oliveras. |
dimecres, 16 de juny de 2021
El Truffaut torna al Modern, on va néixer, per créixer
Després de dos anys, la sala de cinema municipal ha tornat a la seu original, a un renovat Modern que ha completat la primera fase d’obres
La reestrena, però, està pendent de permisos tècnics.
Un any d’obres per acabar del tot
 |
| Guillem Terribas, obrint l'accés. Foto: Quim Puig |
Han passat gairebé dues dècades perquè aquella idea de reconvertir l’antic cinema Modern en una factoria cultural es faci realitat. Bé, en part perquè en realitat, tant pel que fa a l’any 2000, quan l’Ajuntament aleshores amb l’alcalde Joaquim Nadal com a impulsor de l’equipament, com actualment, ara amb Marta Madrenas en el càrrec, l’únic ús que se n’ha fet i que se’n farà –almenys a curt termini fins que s’anunciïn els nous usos– són les projeccions del Cinema Truffaut, gestionades pel Col·lectiu de Crítics de Girona.
Ara, després de dos anys de reformes que han obligat el Truffaut a projectar temporalment la programació als Albéniz Plaça, la sala de cinema en versió original i oberta a les entitats gironines torna a casa, al cor del Barri Vell. S’havia d’haver inaugurat fa una setmana; però, per permisos i detalls tècnics que ho impedeixen, la reestrena no té encara una data concreta.
Una reobertura que no és una inauguració, com matisa Carles Ribas, responsable de la sala: “És un nou punt de partida, perquè la inauguració la farem quan es completi la segona sala, a la tardor. Aleshores sí que serà un equipament complet, una reivindicació de fa molts anys per poder satisfer la demanda de l’equipament per part de les entitats i no alterar la programació regular, que les distribuïdores exigeixen.”
 |
| Guillem Terribas i Carles Ribas, a la taquilla. Foto: Quim Puig |
Una reobertura que no és una inauguració, com matisa Carles Ribas, responsable de la sala: “És un nou punt de partida, perquè la inauguració la farem quan es completi la segona sala, a la tardor. Aleshores sí que serà un equipament complet, una reivindicació de fa molts anys per poder satisfer la demanda de l’equipament per part de les entitats i no alterar la programació regular, que les distribuïdores exigeixen.”
Una sala annexa amb capacitat per a 79 espectadors i que es preveu que estigui tecnològicament equipada a l’octubre. Ideal, aleshores, per celebrar no només la inauguració oficial, sinó el vintè aniversari del Truffaut –ajornat per la pandèmia–, com ressalta Guillem Terribas, president del col·lectiu que gestiona la sala municipal.
 |
| Entrada central. Foto: Quim Puig |
Com el cinema d’abans
Estrictament, pel que fa a les noves millores que afecten el Truffaut, els espectadors no s’hi trobaran res especial: la sala on abans ja es projectava està igual, només amb el sostre rehabilitat. Això sí, pel camí, pujant des de la nova entrada, situada com antigament a l’antic Cinema Modern, pel carrer Nou del Teatre, podran gaudir de l’escalinata i els flamants vestíbuls i sales pendents dels nous usos que cregui convenient el consistori. Amb alguna picada d’ullet en homenatge a les antigues instal·lacions: una taquilla o uns miralls on es col·locaven els cartells, que només fan de decorat.
En espera de poder disposar de la segona i anhelada sala, Terribas anuncia que serà “el final d’una història i el començament del projecte amb el qual vam néixer i que sempre havíem somiat”.
En espera de poder disposar de la segona i anhelada sala, Terribas anuncia que serà “el final d’una història i el començament del projecte amb el qual vam néixer i que sempre havíem somiat”.
 |
| Vestíbul primer pis: Foto Quim Puig |
Un any d’obres per acabar del tot
Després d’aquest pas, ara queda pendent la segona fase, destinada a remodelar la pedra angular de la reforma: l’antiga sala de projeccions del vell cinema, encara a la intempèrie després que el 2007 s’ensorrés el sostre a causa de les humitats i l’abandonament. S’hi farà la sala polivalent destinada a arts escèniques i a projeccions. Les obres començaran al gener i es preveu que durin un any. Aleshores, l’accés al Truffaut es farà de nou per dalt, amb una placeta al davant, mentre que al nou Modern es farà per l’entrada que ara s’ha habilitat per baix.
JORDI CAMPS LINNELL el Punt Avui 16.06.2021
El cinema Truffaut ultima el seu retorn a casa, al nou Modern
 |
| Guillem Terribas i Carles Ribas, a la Sala 1 del Truffaut |
Després de dos anys als Albèniz Plaça per les obres, a finals de mes reobriran en el renovat edifici municipal on va néixer el projecte, que és l’única activitat que s’hi fa des de l’any 2000.
El cinema Truffaut ultima el seu retorn a l’antiga sala B del cinema Modern, ara un edifici remodelat i enlluernador. Després de dos anys d’exili als Albèniz Plaça a causa de les obres de reforma que s’han fet a tot l’immoble, el Col·lectiu de Crítics de Girona compta poder reobrir a finals de mes. Ho farà amb la sala principal del Truffaut en les mateixes condicions que abans, però amb nova entrada (pel carrer Nou del Teatre), una instal·lació renovada i, a partir de l’octubre, amb una segona sala, que permetrà «donar més alternatives» als espectadors.
Ho explica Guillem Terribas, l’incombustible president dels Crítics gironins, que gestiona el projecte des que va néixer fa 30 anys, primer, com a Setmana de la Crítica als ja desapareguts cinemes Catalunya, i més tard, traslladant-se al Modern B gràcies a l’interès de l’empresa que l’explotava. El Modern va tancar, l’Ajuntament va acabar comprant l’edifici a finals dels 90 amb Joaquim Nadal d’alcalde, i el 17 d’octubre de 2000 el Truffaut s’hi reinaugurava, després d’una primera reforma, per seguir alimentant els cinèfils i promocionant la versió original.
«Hem estat 21 anys aquí, i ara el final del principi és que tot l’edifici pugui funcionar. Estem molt il·lusionats perquè hem dut la idea del Truffaut fins aquí, gràcies al suport dels espectadors i de l’Ajuntament, i en aquesta nova etapa volem ser encara més participatius, oberts, i no deixar d’inventar ni de crear», explicava ahir Terribas. Un dels seus motius d’orgull és la col·laboració, per exemple, amb Temporada Alta, que ha permès que per la sala hi passessin Jean Luc Trintingnant, Patrice Chéreau o Isabelle Hipert. Durant aquestes dues dècades amb el cinema consolidat a la ciutat alguns dels títols més vistos han sigut La dutxa, Babel, Intocable o, més recentment, Otra ronda, tal com apunta Carles Ribas, el coordinador de la sala.
La reforma estructural que s’ha fet a tot l’edifici del Modern provocarà que a partir d’ara els espectadors hagin d’entrar pel carrer Nou del Teatre, com es feia abans a les sales, tot i que a la llarga es recuperarà l’accés que hi havia per Portal Nou, on s’hi ubicarà una plaça. Els espectadors trobaran la instal·lació molt canviada, amb una nova taquilla, el vestíbul remodelat i una nova sala amb capacitat per a mig centenar d’espectadors que estarà disponible a la tardor. Servirà per programar cicles de la Filmoteca, activitats o presentacions que ara afecten el dia a dia del cinema, donant més marge de maniobra. La reforma de tot l’edifici del Modern s’acabarà de completar amb una segona fase, que inclou l’adequació de l’antiga sala A per convertir-la en un equipament multidisciplinar per a teatre, dansa, música i, fins i tot, cinema.
El Truffaut ha estat els dos últims anys operant a la sala 12 dels Albèniz Plaça, on va acabar aquesta etapa a finals de maig. Amb el trasllat, de nou, a la seu del Modern acabada, ara s’està a l’espera que es resolguin tots els tràmits burocràtics necessaris per reobrir, i que els últims serrells de la reforma de l’edifici estiguin a punt. A la cabina de projecció, mentrestant, hi ha joies com l’antiga màquina de 35mm, que es muntarà novament al costat de l’imponent projector digital, o records de cinemes gironins ja tancats com els Catalunya o el Coliseu, entre d’altres.
Ho explica Guillem Terribas, l’incombustible president dels Crítics gironins, que gestiona el projecte des que va néixer fa 30 anys, primer, com a Setmana de la Crítica als ja desapareguts cinemes Catalunya, i més tard, traslladant-se al Modern B gràcies a l’interès de l’empresa que l’explotava. El Modern va tancar, l’Ajuntament va acabar comprant l’edifici a finals dels 90 amb Joaquim Nadal d’alcalde, i el 17 d’octubre de 2000 el Truffaut s’hi reinaugurava, després d’una primera reforma, per seguir alimentant els cinèfils i promocionant la versió original.
 |
| L'espai dedicat a la taquilla i control. |
La reforma estructural que s’ha fet a tot l’edifici del Modern provocarà que a partir d’ara els espectadors hagin d’entrar pel carrer Nou del Teatre, com es feia abans a les sales, tot i que a la llarga es recuperarà l’accés que hi havia per Portal Nou, on s’hi ubicarà una plaça. Els espectadors trobaran la instal·lació molt canviada, amb una nova taquilla, el vestíbul remodelat i una nova sala amb capacitat per a mig centenar d’espectadors que estarà disponible a la tardor. Servirà per programar cicles de la Filmoteca, activitats o presentacions que ara afecten el dia a dia del cinema, donant més marge de maniobra. La reforma de tot l’edifici del Modern s’acabarà de completar amb una segona fase, que inclou l’adequació de l’antiga sala A per convertir-la en un equipament multidisciplinar per a teatre, dansa, música i, fins i tot, cinema.
JORDI ROURA Diari de Girona 16.06.2021
GUILLEM TERRIBAS President del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
«Això va començar fa 30 anys com a iniciativa d’una banda de bojos» El Truffaut té uns 30.000 espectadors anuals, «que està molt bé», segons Terribas, i afirma que «el nostre públic és cinèfil i molt fidel»
«Això va començar fa 30 anys com a iniciativa d’una banda de bojos» El Truffaut té uns 30.000 espectadors anuals, «que està molt bé», segons Terribas, i afirma que «el nostre públic és cinèfil i molt fidel»
Al novembre farà 21 anys que el Truffaut va reobrir al Modern, ja com a equipament municipal. Quin balanç en fan?
El projecte del cinema Truffaut té la gràcia que va començar fa 30 anys, a l’empresa privada, com a iniciativa d’una banda de bojos, els crítics de cinema dels diaris gironins i de les emissores de ràdio. Vam muntar als cinemes Catalunya la Setmana de la Crítica durant dos anys i això ens va animar a tirar endavant. Després va sortir la possibilitat de venir a la sala B dels cinemes Modern. Ens vam entendre amb els empresaris Gubau-Gratacós i vam estar deu anys treballant, creant, fent necessari el Truffaut amb l’empresa privada. A la ciutadania no li va costar ni un duro. L’Ajuntament, amb l’alcalde Nadal, va acabar comprant l’edifici del Modern i va fer una adequació a la sala B, per fer-hi la seu del Truffaut. Nosaltres vam guanyar un concurs públic per gestionar la sala, sense cap afany de lucre. Durant aquests 21 anys hem donat sentit a l’edifici del Modern.
En breu tindran dues sales.?
El projecte del cinema Truffaut té la gràcia que va començar fa 30 anys, a l’empresa privada, com a iniciativa d’una banda de bojos, els crítics de cinema dels diaris gironins i de les emissores de ràdio. Vam muntar als cinemes Catalunya la Setmana de la Crítica durant dos anys i això ens va animar a tirar endavant. Després va sortir la possibilitat de venir a la sala B dels cinemes Modern. Ens vam entendre amb els empresaris Gubau-Gratacós i vam estar deu anys treballant, creant, fent necessari el Truffaut amb l’empresa privada. A la ciutadania no li va costar ni un duro. L’Ajuntament, amb l’alcalde Nadal, va acabar comprant l’edifici del Modern i va fer una adequació a la sala B, per fer-hi la seu del Truffaut. Nosaltres vam guanyar un concurs públic per gestionar la sala, sense cap afany de lucre. Durant aquests 21 anys hem donat sentit a l’edifici del Modern.
En breu tindran dues sales.?
 |
| Guillem Terribas |
Sí, s’ha fet una reforma esplèndida a l’edifici del Modern i a l’octubre comptem disposar ja de la segona sala de Truffaut. Volíem fer una petita reinauguració la setmana passada, per celebrar el retorn al Modern, amb la sala clàssica, però per qüestions burocràtiques, encara no sabem ben bé quan obrirem, potser ens en anirem a finals de juny. Havíem pensat projectar Mulholland Drive, de David Lynch, volíem jugar a dir que allò que fa 20 anys ja funcionava s’ha restaurat i ha tornat als cinemes, i nosaltres també ens hem posat al dia. Era tot una cosa simbòlica, però ara la pel·lícula ja la fan a d’altres cines de Girona i no sabem què projectarem quan tornem a obrir.
Quin perfil té el públic del Truffaut?
El nostre client és un cinèfil. Una persona que demana més. Els cinèfils veuen moltes pel·lícules, però també els agrada que els expliquin històries d’una manera una mica diferent. Quan hi ha crisi, nosaltres no ho notem, perquè sempre tenim el mateix públic, gent que va a veure la pel·lícula que fan al Truffaut. Això em fa pensar una mica quan als anys 50 i 60 anàvem al cine, que anàvem a veure no la pel·lícula que ens interessava, sinó la que hi havia. El nostre públic és molt fidel i esperem que amb les dues sales poguem donar més alternatives i ajudar a estimar el cinema, com deia Truffaut.
Quanta gent passa pel cinema en un any?
En un any normal uns 30.000 espectadors. Que a nivell estàndar per una sala de cinema de 150 butaques és una xifra molt bona a nivell, fins i tot, europeu. Sempre hem tingut clar que no som una competència per a les altres sales. Som un a més a més. Si a vegades coincidim és perquè d’altres cinemes han agafat aquella determinada pel·lícula per fer-la en versió doblada i nosaltres la projectem en versió original. Sempre hem tingut molt bona relació amb els altres empresaris.
Per què li van posar Truffaut?
Truffaut representa un tipus de cinema que va sortir de la Nouvelle Vague francesa, un cine engrescador i que no era dels més durs, com podría representar Godard. Truffaut vol dir «volem més, però tampoc no cal tant». A més la frase «qui estima la vida, estima el cinema» ens anava molt bé i de fet ja la va utilitzar l’empresa que abans gestionava el Modern per promoure el projecte.
Hi ha gaires més projectes com aquest?
Ben bé com nosaltres, no, perquè el Truffaut té programació estable tota la setmana i això és un fet diferencial.
Ben bé com nosaltres, no, perquè el Truffaut té programació estable tota la setmana i això és un fet diferencial.
JORDI ROURA, Diari de Girona 16.06.2021
Fotos: Aniol Rasclosa / Guillem Terribas.
Fotos: Aniol Rasclosa / Guillem Terribas.
dissabte, 12 de juny de 2021
Salt, milers d’històries
 |
| Jordi Grau |
Dissabte passat el Barri dels Escriptors de Salt va celebrar la Diada del Llibre, una fira que va reunir davant del pavelló llibres, punts de llibre, llibreters, escriptors, un artista com Xavier Margenat per entretenir els nens i força gent per escoltar personatges com Maria Mercè Roca, Rafel Nadal o el llibreter emèrit Guillem Terribas, l’únic saltenc que a més de pregoner del seu poble ho ha estat també de la ciutat on viu, Girona.
 |
| Jordi Grau, Rafel Nadal, Guillem Terribas. |
Va ser un matí plaent, entre llibres i literats. A Salt sempre s’ha destacat la bona feina que hi fan les universitats, el paper clau per a la cultura del Temporada Alta, el Teatre o La Mirona, la destacada feina cultural de les biblioteques o l’atracció que suposen les Deveses i el Ter. Però l’Ajuntament ha volgut mostrar el potencial de la gent i per això ha impulsat la campanya Una ciutat, milers d’històries, que es va posar en marxa aquest mes. El sentiment de poble és molt arrelat a Salt, que ja va lluitar per la seva independència fa més de quaranta anys, però ara és una ciutat amb força més de trenta mil habitants.
I per això és bona la idea d’aquesta campanya que funciona per xarxes i mitjans per mostrar nou cares, algunes més conegudes que d’altres, que expliquen com es pot triomfar amb voluntat i constància en terrenys tan diferents com el caiac, del qual Salt pot presumir de campió del món en la persona de Quim Fontané; la dansa, amb Makady Jammeh; el descobriment del món rural en un entorn privilegiat com fa l’Alba Casals de Cal Cigarro; la música, amb Lluís Costa, creador i productor, o la Nuri Mancebo; la pintura, amb Joan Mateu; la restauració, amb la Serena Formiglio; l’emprenedoria, com el cas de la Yasmina Koubghi Sbaio, o la fotografia, amb l’incombustible Eddy Kelele. Una ciutat, grans històries.
Jordi Grau. El Punt Avui 12.06.2021
 |
| Joan Mateu |
I per això és bona la idea d’aquesta campanya que funciona per xarxes i mitjans per mostrar nou cares, algunes més conegudes que d’altres, que expliquen com es pot triomfar amb voluntat i constància en terrenys tan diferents com el caiac, del qual Salt pot presumir de campió del món en la persona de Quim Fontané; la dansa, amb Makady Jammeh; el descobriment del món rural en un entorn privilegiat com fa l’Alba Casals de Cal Cigarro; la música, amb Lluís Costa, creador i productor, o la Nuri Mancebo; la pintura, amb Joan Mateu; la restauració, amb la Serena Formiglio; l’emprenedoria, com el cas de la Yasmina Koubghi Sbaio, o la fotografia, amb l’incombustible Eddy Kelele. Una ciutat, grans històries.
Jordi Grau. El Punt Avui 12.06.2021
dijous, 3 de juny de 2021
Primavera del 2021 (finals) * llibreria 22
Imatges, recomanacions, aparadors, passejades, missatges ... que us fa i es dona la Llibreria 22, quan arribem a la fi de la primavera 2021. Realització: Guillem Terribas. 03 de juny 2021.
dimarts, 1 de juny de 2021
Recuperem el Modern
 |
| Jordi Grau |
Tornem al Modern. Tornem a casa. Amb aquest lema el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona anuncia que avui es farà la darrera sessió del Truffaut als Albèniz Plaça i que abans de dues setmanes tornen a l’edifici que els va veure néixer. El cinema Modern es va fundar el maig del 1941, gestionat perJosep Maria Cort, a la que havia estat la residència social de l’Ateneu Social Democràtic lligat a la fàbrica Grober. Abans havia estat el Colegio San Narciso des de 1873 i anteriorment, la casa senyorial de la família Cors. A on es va instal·lar el cinema hi havia sala de ball a més de la funció social i educativa programada per la Grober, que també tenia la guarderia al costat de l’edifici.
 |
| Recollint els estris de l'Albeniz Plaça per tornar al Modern. |
Per als de la meva edat el Modern era el cinema majestuós amb què el miràvem amb ulls de nen, veient les primeres pel·lícules de la factoria Disney. Després, d’adolescents, i quan el va comprar Miquel Gratacós, es va convertir en sala d’art i assaig i recordo haver-hi anat a veure La caiguda dels déus, de Visconti. Va ser també la primera multisala, on es va poder veure Tiburón a la sala comercial i, diuen les cròniques, Garganta profunda per estrenar la sala S que després va ser X, és a dir, les pel·lícules pornogràfiques. He tingut ocasió de xafardejar el que s’hi està fent. Es recupera el Truffaut, però també un edifici que pot ser molt important per a la ciutat i el món de la cultura gironina. L’edifici que va patir una degradació brutal i que es va ensorrar s’està reformant. He pogut veure l’antic escenari i recuperar la sensació que es tenia quan s’entrava a la sala gran. L’Ajuntament de Joaquim Nadal ho va comprar el 2000 a l’empresa que ara és de Miquel Casals i el Truffaut, ja en mans dels crítics, s’hi va establir poc després. Set anys després s’ensorrava part del sostre. Durant anys no es va saber ben bé què fer-hi, i les alternatives van anar des de portar-hi un centre cívic fins a un centre interpretatiu de la Nova Cançó.
Ara l’edifici està consolidat en la primera fase i es treballa ja en la gran sala. I en una tercera fase, en l’edifici de la UNED. Val molt la pena. De moment hi torna el Truffaut i en el vídeo que ha promocionat Guillem Terribas es veu com havia evolucionat l’edifici del carrer Nou del Teatre, el carrer dels torrats. Tenir-lo a disposició dels ciutadans és cosa bona.
JORDI GRAU, publicat en el Punt Avui 29.05.2021
 |
| Instal·lant el projector . |
dilluns, 24 de maig de 2021
CINEMA TRUFFAUT, Tornem al Modern, tornem a casa
Després de dos anys d'obres a l'edifici del Modern, el Cinema Truffaut, que provisionalment ha estat a la Sala 12 dels Cinemes Albèniz Plaça, torna al Modern, amb un equipament totalment modern i posat el dia i amb una nova sala, que s'inaugurarà passat l'estiu i serà la Sala 2. Aquest vídeo de 3 minuts, es per donar la Bona Nova: TORNEM AL MODERN, TORNEM AL TRUFFAUT DE SEMPRE!. Realització: Guillem Terribas.
divendres, 21 de maig de 2021
Llibreria&Quiosc22: Primavera 2021
La Llibreria&Quiosc22 que està a l'Eixample de Girona, carrer Emili Grahit,57 compleix la funció de llibreria de barri molt ben equipada, sobretot en llibre infantil. Diaris, revistes, papereria i les darreres novetats... i amb tot el suport de la Llibreria 22 del carrer Hortes,22. El vídeo es un recorregut per les seves instal·lacions i els suggeriments. Realització: Guillem Terribas.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)