La polèmica al voltant del Cinema Truffaut de Girona no s’hauria d’explicar com una batalla entre bons i dolents. Seria massa fàcil, i segurament injust. El problema no és, o no hauria de ser, l’empresa que es presenta a una licitació pública. Una empresa que compleix les bases, fa una oferta i competeix dins les regles del joc no pot ser convertida automàticament en culpable d’un debat que és molt més profund. El problema, si de debò volem mirar-lo amb una mica de serenor, és el joc mateix. Les regles. La licitació. I, sobretot, la mirada política que hi ha al darrere.
Foto: Berta Artigas.
La Mesa de Contractació de l’Ajuntament de Girona ha proposat adjudicar la gestió del Cinema Truffaut a Rambla de l’Art-Cambrils AIE, després que aquesta obtingués 90,75 punts davant dels 88,59 del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. La diferència és mínima: 2,16 punts. I allò que ha decantat la balança no ha estat, precisament, la millor valoració cultural del projecte, sinó l’apartat econòmic. El concurs assignava 49 punts als criteris vinculats al judici de valor —programació, foment de la llengua, col·laboració amb equipaments culturals— i 51 punts als criteris econòmics i automàtics. El Col·lectiu de Crítics va obtenir millor puntuació en el primer bloc, però Rambla de l’Art va imposar-se en l’apartat econòmic.
Aquesta és la qüestió central. No si una empresa de fora pot o no pot gestionar un cinema de Girona. No si una empresa té dret a presentar-se. Naturalment que en té. La contractació pública existeix, entre altres coses, per garantir concurrència, transparència i igualtat d’oportunitats. Però quan parlem d’un equipament cultural arrelat a una ciutat, amb una història, una comunitat i una funció pública que no es pot reduir a una factura, la pregunta és una altra: per què unes bases permeten que el preu pesi més que la trajectòria cultural, el coneixement del territori o la qualitat del projecte?
El Truffaut no és una sala qualsevol. És un cinema municipal en versió original, amb una trajectòria de més de dues dècades, vinculat al Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona i convertit en un espai singular dins la vida cultural de la ciutat. 3Cat recordava que és l’únic cinema que queda al centre de Girona, forma part d’Europa Cinemas des del 2001 i és seu oficial de la Filmoteca de Catalunya a Girona. També destacava que el Col·lectiu havia continuat temporalment al capdavant del servei mentre el procés administratiu seguia obert.
Quan un espai així entra en una licitació, l’Ajuntament no només contracta un servei. Decideix quin valor dona a la cultura. Decideix si una sala de cinema d’autor és una activitat substituïble, com qui canvia el proveïdor d’un servei ordinari, o si és una peça delicada de l’ecosistema cultural de la ciutat. I aquí Girona hauria de mirar-se al mirall amb una mica més d’exigència.
Perquè potser el debat real no és Rambla de l’Art. Potser el debat real és que Girona diu estimar la cultura, però després la posa a competir amb criteris massa freds. Potser el debat és que la qualitat cultural, quan arriba l’hora de redactar plecs, queda envoltada de bones paraules però no prou protegida per criteris sòlids. Potser el problema és que es confon legalitat amb sensibilitat institucional. Una cosa pot ser legal, impecablement legal, i alhora políticament pobra.
Els concursos públics no cauen del cel. Es dissenyen. Algú decideix quins criteris compten, quants punts val cadascun i quina mena de projecte es vol premiar. Si en una licitació cultural el preu acaba essent determinant, no és perquè el mercat sigui cruel per naturalesa. És perquè l’administració ha decidit, explícitament o per omissió, que aquell factor podia decantar el resultat. I quan això passa en cultura, el missatge és força clar: allò que no es quantifica fàcilment val menys.
La cultura, però, no sempre cap en una fórmula. La fidelitat d’un públic, el criteri de programació, la relació amb les escoles, els cinèfils, els festivals, els creadors locals, la llengua, la versió original, la memòria d’una sala, la complicitat amb una ciutat… tot això té un valor. No és sentimentalitat barata. És capital cultural. I el capital cultural, quan es perd, no es recompra l’any següent amb una partida pressupostària.
Girona té una tradició cinematogràfica que no hauria de tractar amb desídia. La mateixa Cadena SER recordava, en el marc dels 25 anys del Truffaut, que aquest cinema havia apostat per pel·lícules minoritàries, d’autor, sovint allunyades del circuit comercial, i que havia mantingut la versió original com un dels seus trets definitoris. També s’hi subratllava la importància de Girona i les comarques gironines en l’escena cinematogràfica, amb noms com Albert Serra o Isaki Lacuesta.
Per això sorprèn que un equipament amb aquesta càrrega simbòlica i cultural pugui veure el seu futur condicionat per una diferència tan estreta i per un mecanisme de puntuació on l’economia pesa més que la qualitat. No es tracta de blindar eternament ningú. Les entitats també han de ser avaluades. Els projectes culturals han de renovar-se, justificar-se i demostrar que continuen servint la ciutadania. Però avaluar no vol dir posar-ho tot en una balança mal calibrada.
El que caldria exigir a l’Ajuntament de Girona no és una defensa retòrica de la cultura, sinó una defensa tècnica, jurídica i política. Plecs més intel·ligents. Criteris socials més ben incorporats. Valoració real de l’arrelament, de la trajectòria, de la qualitat artística, de la funció educativa i de la contribució al teixit cultural local. Si la llei permet marge, cal utilitzar-lo. Si el marge és estret, cal treballar millor. La cultura no es protegeix només amb discursos el dia de l’estrena; es protegeix quan es redacten les clàusules.
El cas del Truffaut hauria de servir per obrir una conversa més gran sobre com Girona licita la cultura. Perquè una ciutat pot tenir festivals, museus, teatres, sales i programacions diverses, però si quan arriba l’hora de prendre decisions administratives tracta aquests espais com simples serveis intercanviables, alguna cosa falla. No en la fotografia pública, sinó en l’arquitectura real de les prioritats.
Rambla de l’Art no és el problema. S’ha presentat a una licitació pública i ha jugat amb les regles existents. El problema és que les regles potser no estaven pensades per protegir prou allò que el Truffaut representa. I això no és una anècdota administrativa. És una manera de dir a la ciutat quin lloc ocupa la cultura quan deixa de ser paraula amable i es converteix en decisió concreta.
Girona hauria de decidir si vol una cultura viva o una cultura concursada al millor preu. Les dues coses no sempre són incompatibles, però quan entren en conflicte cal tenir criteri, valentia i una idea clara de ciutat. Perquè la qualitat cultural no és un luxe. És una infraestructura cívica. I quan una ciutat no sap valorar-la, el problema no és del cinema. És de la ciutat.
.png)
.png)
.png)
