Demà serà un altre dia.

dimecres, 7 de setembre de 2022

El públic del Truffaut es deixa seduir per Albert Serra i «Pacifiction»


E
l cineasta banyolí presenta avui a les 20h la pel·lícula a Girona amb les entrades esgotades L’última pel·lícula del banyolí Albert Serra, Pacifiction, es projecta des de divendres a 33 sales de tot Espanya. Una d’aquestes és el Truffaut, a Girona, on avui el cineasta en farà la presentació, a partir de les 20h, en un acte que v a esgotar les entrades en 48 hores. De moment, però, ja sedueix el seu públic. Des que s’estrenés divendres, centenars d’espectadors ja han passat a veure el film, de gairebé tres hores de durada, i que no deixa ningú indiferent. En la seva línia, el banyolí deixa els seus espectadors sorpresos després de veure el llargmetratge. «Ens ha agradat molt i molt, ja coneixíem els seus treballs i, una vegada més, ha deixat la pel·lícula a l’altura de totes les altres», explicava ahir la Glòria, que va anar al cinema Truffaut. «Aconsegueix que allò que per un és paradisíac es converteixi en terrenal i coses fosques», diu en Martí, que també la va veure ahir.
Al llarg del cap de setmana no només s’hi han apropat els més seguidors del cineasta, sinó també espectadors que no el coneixien ni havien vist el seu altre repertori. Alguns, com en Joan, necessiten «dies per processar-la» i, la Mercè, assenyala que al principi ha quedat «ben descol·locada», però que, de mica en mica, «hi ha anat entrant» i concebent allò que estava veient.
La pel·lícula, que pot veure’s a 33 cinemes a l’estat espanyol, era entre les favorites d’obtenir la Palma d’Or a Cannes, a on va tenir vuit minuts d’ovació quan va ser projectada al festival, en presència del propi Albert Serra i el seu equip tècnic i artístic.
Protagonitzada per Benoit Magimel, s’ambienta a la Polinèsia Francesa i segueix els passos de l’Alt Comissari de la República, De Roller, representant de l’Estat francès, un home calculador de maneres impecables. Tant a les recepcions oficials com als establiments il·legals, no deixa de prendre el pols a una població local la ira de la qual es pot despertar en qualsevol moment i més quan comencen a córrer els rumors de la suposada represa dels assajos nuclears francesos. Aquest vespre Serra i Pacifiction seguiran seduint a Girona.
Diari de Girona, 01.09.2022

Foto: Marc Martí. 


De Canes al Truffaut: Albert Serra col·lecciona ovacions.
El cineasta banyolí omple a Girona en la presentació de la desconcertant «Pacifiction» «Diuen que és la meva pel·lícula més fàcil, però no se’n refiïn». Qui avisa no és traïdor i, encara que amb un punt sorneguer, Albert Serra advertia d’aquesta manera ahir al vespre les 150 persones que omplien el Truffaut del que tot seguit es trobarien. Pacifiction, el seu darrer treball, és segons el cineasta banyolí «el meu primer film que parla sobre una història contemporània, sobre temes d’avui», tot i que, no se m’espantin els fans, el seu segell hi segueix sent innegociable. «El públic pot pensar el que li sembli de la pel·lícula. Nosaltres hem mirat de posar-hi la mateixa qualitat que en les anteriors, buscant la originalitat en la posada en escena i en el temps. Hi ha un personatge principal i és fascinant veure el món amb els seus ulls», va afegir.
Guillem Terribas i Albert Serra, durant la presentació 
Pacifiction es va estrenar divendres passat en 33 sales de tot Espanya. A Girona es projecta en versió original (francès)
 subtitulada al català. El film ha arribat a la ciutat quatre mesos després que a Canes, competint a la secció oficial, s’emportés una ovació de vuit minuts i fos en totes les travesses per a una Palma d’Or que es va acabar emportant Triangle of Sadness. Al Truffaut també hi va recollir més aplaudiments, acompanyat per part del seu equip tècnic i artístic, com ara la productora (i també actriu), Montse Triola), o Sergi López, entre d’altres.
Serra es va sentir còmode a Girona i va exhibir molt sentit de l’humor. Per exemple, després d’exposar els seus plantejaments sobre el film, va alertar que «aquesta és la part bona, perquè la dolenta és que dura dues hores i quaranta-cinc minuts. Hi ha quaranta-cinc minuts molt bons, i són precisament els darrers, amb la qual cosa s’hauran de quedar fins el final per descobrir-los».
El Truffaut té previst projectar Pacifiction almenys durant un parell de setmanes. Hi ha hagut expectació amb el film d’Albert Serra, tot i que s’ha de constatar que res comparable amb l’èxit sense precedents que va representar Alcarràs mesos enrere. La nova pel·lícula del cineasta banyolí ens trasllada a la Polinèsia francesa i segueix els passos de De Roller (Benoît Magimel), un alt comissari de la república que, des de la seva situació de suposat poder, s’enfronta a una sèrie de moviments estratègics que escapen al seu coneixement. Acabada la projecció, Albert Serra i el seu equip van tornar al Truffaut per participar amb un diàleg amb els espectadors. Allà, ja a l’hora de tancar aquesta edició, el director havia promès que, entre d’altres coses, donaria detalls dels següents projectes.
JORDI ROURE Diari de Girona 03.09.2022.


* La pròxima pel·lícula de Serra, que ja l'està rodant, anirà de "toreros". I la de després, que encara no hi ha res fet, anirà sobre dones.  
Sobre 
Pacifiction, com una mena d' esbós de crítica, penso que l' Albert Serra fa el que vol i aconsegueix que a més li paguin. Amb un argument senzill d'un dues pagines, molt obvi sobre l'especulació, la societat de consum, els governants que no tenen poder (simples titelles) i que les multinacionals, els militars i la religió, son els que realment  controlen el mon. La genialitat d'en Serra es que ho sap vendre i sap crear unes imatges que de vegades semblen més de "vacaciones en el mar" que d'un film denuncia, però que funcionen, perquè sap donar-li la volta,  per la història  crepuscular de la humanitat i els ideals, que ens explica. En resum, en Serra es un geni que fa una "perfomace" que agrada a la gent de Cannes i a la critica en general i  cada vegada més al públic en general.   La grandesa d'en Serra, es que aquesta "moguda" podria durar dues, quatre  o deu hores: diria el mateix amb més imatges. El final sembla un film de James Boond i molt més Apocalipsis New. Tot plegat un Serra autèntic, però (sembla) més comercial. Ah, Benoit Magimel, està més que bé: Extraordinari.  (GTR)


 

dimecres, 31 d’agost de 2022

Eva Vázquez, Imma Merino, Miquel Berga Evoquen a VICENÇ PAGÈS.

 
En Vicenç era diferent. Era un empordanès de Figueres primer i de Torroella més tard. Era un amic, un escriptor, un lector, un cinèfil, un gran coneixedor de la música i músic. En Vicenç, aparentment era un home tranquil, tenia temps per fer moltes coses i les feia, sense deixar de ser un tertulià, un creador i un gran conversador d'altura. En poques paraules et podia definir un persona, una novel·la, una pel·lícula o un assaig. Era murri, tenia un somriure seriós. Amb una ironia molt fina, que de vegades et despistava i d'altres t'irritava. En Vicenç escrivia molt bé i sabia llegir i llavors fer-nos participés de les seves lectures. En Vicenç era diferent. Era... però per a mi encara es i serà en Vicenç Pagès, aquell jove de cabells negres que de vegades eren llargs. L'homenot, que de tant en tant, ens trobàvem sols o en companya. 
Guillem Terribas. 30.08.2022 

Vindrà la tristesa i serà una casa on estar-s’hi.cerimonial. I, així i tot, se m’acudeixen molt poques persones que haguessin llegit tant com ell i amb tant de profit. Va consultar totes les edicions a l’abast dels contes de Txèkhov per preparar-ne una antologia en català, i va dedicar un estiu a l’obra completa de Kafka, inclosos assajos i biografies, per a un sol curs de la Ramon Llull. Calia ser tan exhaustiu? “És que hi ha alguna altra manera de fer les coses?”, va replicar. La seva exigència, que podia arribar a cohibir, en realitat era profundament acollidora. No dic condescendent, sinó hospitalària, una proposta de casa on estar-s’hi. En cada llibre seu, hi he après més que en deu tractats gruixuts, i seguiré demanant-li d’entrar-hi.

No ens mereixem aquesta pena una altra vegada, una altra vegada a l’estiu. El primer cop, feia un dia radiant de platja, i va ser allà, mentre portava el meu fill d’un any agafat de la mà a tocar l’aigua, que en Guillem Terribas va trucar-me perquè acabava de morir en Miquel Pairolí. La segona vegada va ser aquest dissabte a la nit i, com si es tanqués un cercle, li va tocar al meu fill, que ha tingut temps de créixer prou per conèixer l’efecte dolorós de certes paraules, ser la persona que m’ho digués primer: “T’han trucat perquè s’ha mort en Vicenç Pagès.” Ha estat molt pitjor que la primera vegada, perquè a quina mà t’agafes quan el nen ja no és un nen i et colpeja de nou una trucada com aquesta? Des del migdia, amb la família havíem estat celebrant prop de mar l’aniversari d’una amiga que en poc temps va perdre la germana i el marit, tots dos a l’estiu, un estiu com aquest. Feia un dia preciós, estàvem contents de retrobar-nos, brindàvem, i de cop ella va dir: “No em trec la tristesa de sobre.” Mentre la vida t’estira, fins i tot amb una llum tan prodigiosa com la d’aquest dissabte d’agost, encara aquell desgast metòdic treballant per dins, la crosta que no marxa. També ens passarà, això, amb en Vicenç; no ens podrem treure la tristesa de sobre, i vindrà que potser l’acollirem amb un cert agraïment, si portar-ne el pes és també una manera de fer-lo present, a ell, precisament, que era tot el contrari d’un home trist. Si penso en totes les converses que vam tenir, i la majoria eren sobre temes llibrescos, em sorprenc recordant sobretot les que tractaven de coses molt quotidianes: els fills, l’aigua d’agulla, una cançó dels anys setanta, les virtuts de les arts marcials, de les quals apreciava, a més de la disciplina i la humilitat, l’oportunitat que li brindaven de relacionar-se amb gent que no tenia res a veure amb la literatura. “És important no perdre el món de vista”, em va comentar el dia que va enviar-me, perquè havia rigut incrèdula davant la seva nova afició, una foto seva i dels seus companys d’aikido, tots vestits amb el dogui cerimonial. I, així i tot, se m’acudeixen molt poques persones que haguessin llegit tant com ell i amb tant de profit. Va consultar totes les edicions a l’abast dels contes de Txèkhov per preparar-ne una antologia en català, i va dedicar un estiu a l’obra completa de Kafka, inclosos assajos i biografies, per a un sol curs de la Ramon Llull. Calia ser tan exhaustiu? “És que hi ha alguna altra manera de fer les coses?”, va replicar. La seva exigència, que podia arribar a cohibir, en realitat era profundament acollidora. No dic condescendent, sinó hospitalària, una proposta de casa on estar-s’hi. En cada llibre seu, hi he après més que en deu tractats gruixuts, i seguiré demanant-li d’entrar-hi.
EVA VÁZQUEZ publicat en el PuntAvui 29.08.2022


A favor de la vida, la literatura

Fa uns mesos, mentre jo visitava Trieste, Vicenç Pagès em va escriure dient-me que aquesta ciutat era el lloc on més li agradaria anar. De fet, em va comentar el seu projecte: llegir (o rellegir) els escriptors principals (Svevo, Joyce, Saba, Pahor, Magris, Madieri) vinculats a Trieste abans de fer un viatge en el qual, afegia, “curiosament la Camil·la i la Berta també hi estan interessades”. Quan fa unes setmanes vaig saber de la gravetat de la malaltia d’en Vicenç vaig témer que no podria fer aquest viatge amb la seva companya i la seva filla. També vaig tornar a sentir allò que, a mesura del temps, ja sabem sobre la fragilitat de l’existència i, per tant, dels projectes que ens fem. Tanmateix, allò que projectem cap al futur ho vivim en el present. És així que he imaginat que en Vicenç ha fet aquest viatge llegint els “escriptors de Trieste”. Com tants d’altres.

Em consta que, fins al final, ha llegit (durant els últims dies, quasi l’únic que li permetia fer una malaltia devastadora) i ha escrit tant com ha pogut. Bona part de la seva vida s’ha lligat a la literatura. No pas a la manera de la literatura com a substitut de la vida. No va ser la literatura en contra de la vida, sinó a favor seu. Una manera de viure-la amb més coneixement i amb més lucidesa sobre l’experiència humana i els signes dels temps, cosa que tant ha reflectit en les seves crítiques i articles com en els seus textos de creació narrativa i assagística. És així que hi ha vida (amb les il·lusions i decepcions, amb la memòria de les vivències i la cultura generacionals) en la seva literatura, malgrat els jocs amb el llenguatge, els cercles d’infinites combinacions i una certa manera postmoderna de fer meta literatura. Entre altres, hi són per sempre més El món d’Horaci, La felicitat no és completa, Els jugadors de whist, Dies de frontera.
Lector voraç, sempre curiós, sense prejudicis pel que fa a èpoques, estils o gèneres, el llegir no li va fer perdre mai l’escriure. Va escriure sobre allò que va llegir i el llegat literari va inspirar-lo sense mimetismes perquè era un home temperat que escrivia amb audàcia. Va pensar la literatura i va fer-ne. També, tant en converses amistoses com en clubs de lectura, va discutir-la amb conviccions modulades per la ironia. Va ensenyar-ne els seus continguts com a professor d’institut i després a la Universitat Ramon Llull. I va estimular generosament a escriure, com reconeixen els seus alumnes, a través de tallers literaris. Que l’escriptura ha de lligar-se al desig (però també a l’esforç) ho va apuntar amb Un tramvia anomenat text, un manual a contracorrent per ajudar a escriure en uns temps que no semblen concedir valor a fer-ho amb propietat i finesa.
Ahir, en aquest diari, Miquel Riera escrivia que va tenir present en Vicenç el 25 d’agost, Sant Genís, a la plaça de la Vila de Torroella de Montgrí mentre hi ballaven els gegants i s’hi tocaven sardanes de festa major. No ens ho vam dir, però, com en el cas d’altres persones, em passava el mateix: sentia una absència. El solia trobar a sota de la torre del rellotge, observant la gentada. Aleshores em deia: “Aviat ens arribaran els originals del Casero.” Hem compartit durant vint-i-cinc edicions la tasca com a jurats d’aquest premi de la Llibreria 22; en bona part, acompanyant-nos en Guillem i després també en Jordi, amb l’Eva, la Mita i en Fono; en unes quantes hi va ser Miquel Pairolí, mort tan prematurament com en Vicenç. Sempre era el primer que llegia les obres i ens feia arribar els seus comentaris concisos, precisos, esmolats, intel·ligents, com li era propi.
La capella ardent serà avui al tanatori de Torroella de Montgrí a partir de les 15.30, i a les 17.30 se celebrarà l’acte de comiat.
IMMA MERINO El Punt Avui 29.08.2022




ACTE DE COMIAT. Vicenç Pagès. Torroella, 29 d’agost 2022
Hi ha una mena de sentimentals als quals els horroritza posar-se sentimentals. En Vicenç n’era d’aquesta mena. I tot i que ara, els que som en aquesta sala, tenim sentiments compartits i a flor de pell, miraré de mantenir les formes. Si en Vicenç tingues notícia que m’he posat sentimental aprofitant que ell ja no hi era, no m’ho perdonaria mai.
La dotzena d’anys de diferència que ens portàvem va marcar d’alguna manera la nostra relació. Va començar quan jo li vaig demanar un pròleg, ara deu fer vint-i-cinc anys per un recull d’articles meus al Punt Diari que es deia “Amants i altres estranys”. Jo volia capgirar la convenció i demanar-li la benedicció al llibre a algú molt més jove que l’autor. En Vicenç tenia poc més de trenta anys llavors però jo, i molts, ja el percebíem com una presència singular en la literatura catalana. El vell -jo- considerava font d’autoritat al jove, en Vicenç. Li reconeixia la seva mirada superior i la seva preparació rigorosa. Des de llavors hem fet una colla de coses en col·laboració: vam editar un llibre de contes a partir de pintures d’en Joan Mateu; vam fer una petita incursió en la literatura infantil, jo li vaig presentar llibres, ell me´n va presentar a mi, i no fa ni tres dies que corregia les proves d’un llibre de contes de Forster que hem fet conjuntament i que sortirà el gener. No li dèiem Forster nosaltres, en dèiem el llibre d’en Fuster...
Els darrers anys un feliç atzar ens va convertir en pràcticament veïns a Barcelona, on ell venia a fer classes tres dies a la setmana. Entre les classes del dimarts i les del dijous vam establir una mena de rutina -potser de ritual- que consistia en trobar-nos cada dimecres a les sis i passejar pels volts de casa, a la part de dalt del Passeig de sant Joan o per Gràcia. Teníem bars de trobada habituals i ens llançàvem a converses que començaven amb qualsevol trivialitat i no sabíem com podien acabar: eren gairebé sempre, mig surrealistes, còmiques (rèiem molt) i sempre estimulants. Aquesta freqüentació la vam viure com una forma perfectament ordenada de l’amistat, sense que calgués caure en grans intimitats. La diferencia d’edat, però, devia tranquil·litzar-lo i d’una manera gradual jo anava veient com se li relaxava la musculatura emocional i com s’anava mostrant amb més franquesa i sense defenses calculades. Ens sentíem amics: de trobada setmanal i prou, però amics. La mort de la seva mare -tan recent- va acabar d’accelerar aquest procés, diguem-ne de confiança mútua.
És així com vaig anar tenint la sort d’endevinar els matisos polièdrics de la seva personalitat. Era obsessiu? Home Déu n’hi do, ell mateix m’ho admetia. Reservat i distant? Més d’un el veia així. Es podia emprenyar severament amb certes coses i certs personatges? I tant!. Podia ser amable i generós? Jo sempre li vaig sentir, sempre disposat a mirar les meves coses i fer-hi comentaris pertinents i taxatius, però sempre encoratjadors. Era rigorós amb la seva feina i les seves classes? Com el que més. Vivia les classes amb els nostres joves amb una barreja de passió i frustració, perquè sabia que amb la seva exigència en molts aspectes anava a contracorrent -gloriosament a contracorrent per principis i per dignitat professional. En Vicenç tenia molt present que a ell no li havien regalat res, que tot s’ho havia guanyat amb treball i mèrits estrictament propis... En fi, el parell d’hores d’aquelles trobades donaven per molt. Les solíem acabar al mercat: jo havia d’anar a comprar el sopar i no parava de temptar-lo amb alguna delicatessen, però la seva frugalitat no presentava cap fissura, era un frugal estructural. M’acompanyava fins a la porta de casa i jo encara feia un últim intent de posar-li a la mà algun tros de peix, una gamba, potser un calamar, el que fos. No en feia cap cas: amb la bossa de patates i la cervesa (o potser dues) que ens havíem pres al bar es considerava més que sopat. Les darreres trobades van ser el juny i de cop, d’un dia per l’altre, la malaltia.
En Vicenç ha viscut el procés de la seva malaltia fulminant amb una lucidesa clínica i endreçada, compartint informes sobre el seu estat, precisos i rigorosos: ha estat la mateixa actitud amb la que practicava la seva exemplar crítica literària. Era, al meu entendre, el nostre primer crític. Tots els seus treballs de crítica dispersos en revistes com L’Avenç o la Revista de Girona i als diaris, han de ser aplegats en un sol volum que esdevindrà canònic per a generacions futures.
El privilegi de la seva amistat ha estat un estímul constant, l’oportunitat de compartir lectures i manuscrits amb algú que viu i pensa “dins” de la literatura universal, un lector penetrant i un creador que viu amb plena consciència la seva condició d’escriptor i el sistema cultural al que pertany. Fa uns anys en una entrevista que li va fer la Marcela Topor pel Catalonia Today a propòsit del seu llibre sobre la literatura juvenil vam destacar com a titular aquesta seva afirmació “Bad readers make incomplete citizens” “Els mals lectors fan ciutadans incomplets” En Vicenç sabia més que ningú que som llenguatge i que en l’objectiu de generar competència lingüística és on es lliura la batalla essencial per establir el grau de maduresa i civilització de qualsevol societat.
Just abans de la malaltia vam compartir apassionades discussions sobre el darrer llibre de Martin Amis, “Desde dentro”, que ell considerava una obra mestra. El llibre d’Amis té al centre la seva relació vital amb Christopher Hitchens –el brillant “Hitch”- i, en especial, els darrers mesos de la vida d’aquest seu amic que seguia escrivint -sense perdre l’humor àcid- mentre convivia amb un càncer terminal. Qui ens havia de dir que al cap d’un parell de setmanes els ecos d’aquella història s’instal·larien amb crueltat en la seva pròpia vida. La biografia, la vida, dels escriptors, diuen, són els seus llibres. En el seu cercle íntim hi ha una vida d’un altre nivell, és clar. Hi ha l’amor de la Berta, de la Camila, dels familiars; hi ha l’estima i els records dels seus amics i amigues, però ell -com tots els escriptors importants-, ell és, ara, els seus llibres. En Vicenç Pagès Jordà ha esdevingut els seus lectors. En aquest sentit té molta vida per endavant. Espero que no em consideri un sentimental tronat si dic que avui, malgrat la pèrdua i el buit i el dol, som aquí per celebrar la seva vida. La que ens va regalar i la que ens deixa per compartir en els seus llibres. Gràcies per la companyia, amic.
MIQUEL BERGA, llegit en el acomiadament d'en Vicenç.


VICENÇ PAGÈS : No blanquejarem la cendra

En Vicenç era diferent. Era un empordanès de Figueres primer i de Torroella més tard. Era un amic, un escriptor, un lector, un cinèfil, un gran coneixedor de la música i músic. En Vicenç, aparentment era un home tranquil, tenia temps per fer moltes coses i les feia, sense deixar de ser un tertulià, un creador i un gran conversador d'altura. En poques paraules et podia definir un persona, una novel·la, una pel·lícula o un assaig. Era murri, tenia un somriure seriós. Amb una ironia molt fina, que de vegades et despistava i d'altres t'irritava. En Vicenç escrivia molt bé i sabia llegir i llavors fer-nos participés de les seves lectures. En Vicenç era diferent. Era... però per a mi encara es i serà en Vicenç Pagès, aquell jove de cabells negres que de vegades eren llargs. L'homenot, que de tant en tant, ens trobàvem sols o en companya. 
Guillem Terribas. 30.08.2022

"No blanquejarem la cendra:
hi ha massa sutge i comprendre
és una feina costosa.
Encendrem tantes espelmes
com anys viscuts i paraules
escrites. Serà solemne
el comiat, perquè és dura
i preciosa la vida."
Mònica Miró Vinaixa.

L’esperit del temps de Vicenç Pagès

L’escriptor ha mort als 58 anys. Repassem la seva trajectòria amb l’editor Josep Lluch, el llibreter Guillem Terribas i el professor i escriptor Miquel Berga.
La mort prematura de l'escriptor Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963-Torroella de Montgrí, 2022) aquest dissabte a causa d'un càncer ha escampat una tristor sincera entre companys d'ofici, gent de lletres i també entre una comunitat lectora fidel als llibres de l'autor d'Els jugadors de Whist. Un escriptor que sabia que el seu ofici era solitari i que es va saber construir una parcel·la des d'on va esprémer al màxim la llibertat d'escriure de què volia i com volia.
De posat seriós, Pagès gastava una ironia fina que els que el tractaven trobaran molt a faltar. Entre els seus amics hi havia el llibreter i activista cultural Guillem Terribas. "Fa més de dos mesos em va enviar un whats per informar-me del que tenia, encara ahir al matí li vaig enviar una foto. En Vicenç era una persona totalment diferent, era la rehòstia, et desmarcava, tenia un sentit de l'humor irònic molt empordanès que depèn de com t'ho podies agafar malament. Era imprevisible, atramuntanat. En Vicenç era superintel·ligent i un gran lector. De mi va dir 'en Guillem és d'aquells que diu i fa'. Era un amic", recorda Terribas, que lamenta que en la pròxima edició del Premi Casero haurà d'incorporar un record per a Pagès, que va ser membre del jurat guardó durant molts anys.

"Ha marxat un dels autors més significatius. La seva obra no només era sòlida, obria camins, era innovadora, era un autor autoexigent, no pretenia anar escrivint per escriure, la seva primera novel·la era d'una ambició total, des de bon principi tenia la voluntat de fer literatura de qualitat. En algun moment va sentir que no tenia prou públic... però amb Els jugadors de Whist i Dies de frontera va arribar al gran públic. I no s'adonava que per a escriptors més joves era un referent", argumenta l'editor de Proa, Josep Lluch, que a banda de publicar-lo, van compartir moltes complicitats.

Un altre dels grans còmplices de Vicenç Pagès és l'assagista, escriptor i professor de literatura anglesa a la Universitat Pompeu Fabra Miquel Berga. Pagès i Berga estaven enllestint una antologia de contes d'E.M. Forster que es publicarà al gener a Edicions 62. "Com aquell qui diu vam tancar el llibe abans-d'ahir. El llibre inclourà quatre contes de Forster traduïts per mi i amb una introducció d'ell, i 24 hores abans de morir encara parlàvem d'un parell de canvis que volia fer. La seva mort la visc com una tragèdia personal però també com una tragèdia per a la literatura catalana", exposa Berga.
Miquel Berga que ha publicat diversos llibres sobre George Orwell i d'altres escriptors anglosaxons relacionats amb la Guerra Civil, a banda de recomanar l'obra literària de Vicenç Pagès vol posar l'èmfasi en la seva feina com a crític literari: "s'ha mort el nostre primer crític. Crec que és un home que ha afrontat la seva fulminant malaltia amb una lucidesa clínica i endreçada, que és exactament l'actitud o la manera com en Vicenç escrivia les seves crítiques literàries que són exemplars, i que potser algun dia es recolliran en una antologia".
LÍDIA PENELO / El Público 28.08.2022

https://www.publico.es/public/l-esperit-temps-vicenc-pages.html

Vicenç Pagès, l’home que jugava



Avui ja es pot dir en veu alta. Molt alta. I amb totes les lletres de l’abecedari i totes les possibles exclamacions. Vicenç Pagès ha sigut (¡és!) un dels escriptors més brillants, intel·ligents, prolífics, polièdrics i robustos de la meva generació. Potser el que més i molt probablement de més d’una generació, des de finals dels 80 fins aquest maleït dia d’agost en què ha traspassat, just enmig de les festes de Torroella, el seu poble d’adopció. Ja es podia dir abans, és clar, però ara, desgraciadament, és una afirmació concloent, definitiva. I aquí sí que el tòpic té validesa. Amb la mort del Vicenç, amic, company de jurats, col·lega d’unes quantes aventures, la literatura catalana perd un baluard capital, una pedra de toc. Per moltes raons: per la seva innegable qualitat i perquè, abans que res, Vicenç era un lector incombustible i insubornable que tenia tota la literatura (i no només la catalana) al cap, que era capaç de distingir, de definir, d’establir cànons i codis. Això no és fàcil. Es pot ser escriptor i prou (és a dir, crear universos de ficció més o menys plausibles), però en un estadi superior hi ha qui pensa en el seu ofici i reflexiona des de la primigènia condició de lector, és a dir, d’amant apassionat.
Costa escriure aquestes línies. M’ho acaben de dir per molt diversos canals, tots els amics i amigues que hem compartit el fulgor intel·lectual del Vicenç. De vegades discrepava amb ell (alguna vegada, bastant fort), però sempre es mantenia, en la discussió, en la discrepància, un respecte absolut per la seva figura, per algú que tant era capaç de confeccionar una novel·la breu tan intensa com ‘Carta a la reina d’Anglaterra’ i unes novel·les com ‘Els jugadors de whist’ o la iniciàtica i emotiva ‘Dies de frontera’. Que podia parlar de les olors i les pudors en la literatura, que comprenia com ningú la importància del que hem anomenat literatura infantil, que se submergia, amb humor i amb distància, amb un toc anglès i alhora figuerenc, en la ‘Memòria vintage’.
Em deixo tants títols. Els que ja coneixem i un que Ernest Folch editarà ben aviat amb el títol de ‘Kennedyana’, l’última novetat del Vicenç, un retrat literari de no ficció narrativa. Me’n deixo tants. Ja tindrem temps d’entrar a fons en el seu llegat. Ara només tenim a mà la desolació i el desconsol. Vivim, uns quants, en estat de xoc. Sabíem la gravetat de la malaltia, però ell mateix ens animava discretament: «Agraeixo aquestes paraules, Josep Maria». I res més. Vicenç era discret i educat, en aparença un home distant, ordenat i precís. La seva literatura transmet de vegades aquesta percepció. Però alhora, rascant només una mica, amb una mica de confiança que hi tinguessis, desplegava una ironia demolidora, un humor incisiu i, alhora, una bondat que només podia basar-se en la confiança en determinats valors que ell assumia i que es concentren en la necessitat de ser lleial als principis, al bé suprem que s’amaga en els homes i dones que han escrit i que hem llegit.
JOSEO M. FONALLERAS / El Periòdic 29.08.2022 /Foto:
JOANCORTADELLAS
https://www.elperiodico.cat/ca/entre-tots/20220827/vicenc-pages-home-jugava-josep-maria-fonalleras-14362172

Se m’és mort un amic


  S’acaba de morir en Vicenç Pagès. Jo li deia Horaci, en homenatge al Món d’Horaci una de les seves novel·les més conegudes, i ell m’anomenava Tristany.
Era un dels meus millors amics. Cada any, a la fi de l’agost, solíem dinar junts «  en terreny neutre » al club nàutic de Boadella. Cada cop era un festival d’intel·ligència, una festa de l’amistat. Quins farts de riure ! Amb Guillem Terribas, fou el meu mentor en l’univers de la literatura catalana quan vaig publicar per primera vegada al Principat. «  Noi, a Barcelona, soc un pagès i tu ets un exòtic ! » 
Ara que m’acaben d’assabentar de la seva defunció, em costa ordenar les idees i que els sentiments em surtin classificats. Els records es barregen. Les presentacions arreu de Catalunya, les visites de llibreries, les trucades, els àpats, els seus estirabots. Era un home bo, recte, d’una gran exigència moral, « guapo », apassionat pel Japó i la novel·lística de Flaubert (el darrer cop que el vaig veure —era a la 22 de Girona on ens havíem conegut—  li vaig regalar un segell de Flaubert editat pels correus francesos ) elegant, brillant, d’una intel·ligència superior, amb un humor digne d’un lord passat per Oxford. Li enviava regularment els meus manuscrits que em comentava amb paciència i molta finor. Llegia els seus textos i, quan li assenyalava una possible castellanada, responia «  Tristany, ets una mica talibà. » 
Ens resta la seva obra immensa i variada. A més de les novel·les (la meva preferida és La felicitat no és completa), els seus contes, els seus articles lluminosos, m’entusiasmen els seus assaigs. Teníem la mateixa edat i, mentre escric aquest adeu, toca una orquestra perquè ha mort el dia de la festa major del meu poble. La nit serà llarga i trista. Sayonara Sensei !           

Joan-Daniel Bezsonoff Montalat 27. 08.2022 Nuvol. 








No blanquejarem la cendra.


 

El funeral de Vicenç Pagès Jordà a Torroella de Montgrí ha congregat família, escriptors, editors i amics, persones de diferents generacions que l'estimaven i admiraven, la transversalitat generacional que ell tant anhelava,
A la vida, per comprendre de debò com són les coses d’aquest món, has de morir, si més no una vegada”. Vet aquí una frase del cicle de Ferrara de Giorgio Bassani que ahir presidia un funeral inversemblant des de la pantalla del tanatori de Torroella de Montgrí. Des de les festes de Pasqua que organitzava la llibreria Cucut cada Dijous Sant abans de la pandèmia que no s’havien aplegat tants escriptors a l’Empordà. Aquesta vegada hi érem convocats per la passió d’un amic, crucificat per un càncer als 58 anys. Abraçades, consternació compartida en una rara comunió entre tots els que l’admiràvem i el llegíem. Gent de totes les edats, persones grans però també molt joves. La transversalitat generacional que havia anhelat en Vicenç com a escriptor es va fer present.
La família havia disposat al vestíbul del tanatori una taula amb llibres del Vicenç perquè tothom es pogués endur un record. Es veu que en una de les múltiples carpetes obertes que en Vicenç tenia a l’ordinador, la seva dona, la Camil·la, hi va trobar un arxiu titulat “Funeral”, que contenia una llista de coses que podrien passar en el seu eventual enterrament. L’havien fet fa temps amb la Camil·la, com un divertimento, molt abans de saber que estava malalt. Una de les accions que ell hi proposava era “regalar llibres dedicats als assistents al funeral”. No va tenir temps de signar cap exemplar, però la Camil·la i la seva filla Berta van consumar aquesta ocurrència del Vicenç portant els seus llibres com a ofrena al tanatori. Jo em vaig emportar Cercles d’infinites combinacions i El món d’Horaci, els seus dos primers llibres, publicats als anys 90, quan el Vicenç encara signava amb un sol cognom. A partir del seu tercer llibre es va convertir en Vicenç Pagès Jordà, i sempre m’he preguntat si era conscient que aquestes sis síl·labes l’acostaven al nom del seu admirat David Foster Wallace.
Pintura de JOAN MATEU
L’acte va ser sobri. Tres cançons i dues intervencions. Antoni Puigverd i Miquel Berga, dos ‘germans grans’, van ser els encarregats de fer els parlaments, al costat d’un retrat vertical del Vicenç, obra de Joan Mateu, que feia pensar en la imatge d’un soldat caigut en combat. Un soldat de la literatura. En rebre el premi Nacional de Cultura, l’any 2014 en Vicenç ja ens havia advertit que per sort o per desgràcia els catalans hem tingut millors resultats amb les lletres que amb les armes.
Puigverd va destacar que en Vicenç ha escrit obres d’un calibre inusual: “Has estat un dels millors del teu temps, si no el millor”, li va dir. Pagès era “un escriptor de culte, un eufemisme que es fa servir quan un gran talent com el seu no troba el reconeixement popular, sinó tan solament entre els lectors més exigents”. Com a crític literari, Pagès “no va caure mai en la pedanteria dogmàtica dels crítics que imposen tant sí com no una idea de la literatura, mentre menyspreen les altres”. Puigverd va observar encertadament que en Vicenç ha estat “un mag, un jugador, un prestidigitador de la paraula. “T’has divertit molt escrivint. Ha sabut ser divertit i cultíssim alhora”. També va lamentar en Vicenç no va tenir tot el reconeixement que es mereixia com a autor d’una obra “d’una alçada heroica en un país d’alè casolà”. I va concloure amb aquestes paraules: “Ets plenament el que volies ser, un escriptor. Un gran escriptor. Has viscut en els llibres i per als llibres, Vicenç. Has acomplert el teu destí”.
“Hi ha una mena de sentimentals als quals els horroritza posar-se sentimentals. En Vicenç era un d’aquests”, va dir Miquel Berga en encetar la seva intervenció. “Si en Vicenç tingués notícia que m’he posat sentimental aprofitant que ell ja no hi era, no m’ho hauria perdonat”, va afegir. Berga va evocar les seves passejades amb en Vicenç pel Passeig de Sant Joan, a Barcelona, i “les converses mig surrealistes, còmiques (rèiem molt) i sempre estimulants”. Berga, que com en Vicenç ha estat professor universitari, deia que en Pagès “vivia les seves classes amb els alumnes amb una barreja de passió i frustració, perquè sabia que amb la seva exigència anava a contracorrent -gloriosament a contracorrent per principis i dignitat professional”. Berga va destacar el talent crític de Pagès i va acabar amb una crida: “Tots els seus treballs de crítica dispersos en diaris i revistes han de ser aplegats en un volum que esdevindrà canònic per a generacions futures”. Llegir ha estat una de les grans passions d’en Vicenç i la seva esquela, d’una gran sobrietat, recollia la seva màxima, que diu: “No llegir quan ho tens tot fet, sinó llegir per no fer-ho tot”. És a dir, no deixar la lectura per després de la feina, sinó trobar en els llibres totes les vivències que no ens cabran en la nostra limitada existència i que ens podem estalviar de viure literalment.
De vivències ahir tothom en tenia alguna per explicar. Guillem Terribas, que ja ha programat un homenatge dins els actes del Casero, recordava el dia que en Pagès va presentar el seu primer llibre a la 22, content d’oficiar en aquell santuari. Eva Comas, professora de Blanquerna, m’explicava que havia assistit al procés de gestació del protagonista d’Els jugadors de Whist, mentre prenien còctels en llargues converses a Can Boades. Joan-Lluís Lluís, nascut com ell i molts altres autors l’any 1963, em feia veure que en Vicenç és el primer escriptor que marxa d’aquesta prolífica lleva que ell va saber capturar tan bé en tota la seva dimensió pop. La Glòria Granell, que compartia amb ell la direcció de l’Aula d’escriptura de Girona, em deia que el trobarien molt a faltar perquè era un puntal de l’escola. Ernest Folch em parlava amb passió de Kennedyana, que serà la primera obra pòstuma d’en Vicenç aquest novembre, un llibre sobre la nissaga dels Kennedy que és també una memòria generacional i un repositori de totes les obsessions més personals del Vicenç. Joan Burdeus recordava els seus seminaris a la facultat (“El millor professor que he tingut mai”). Josep Lluch, que ha estat el seu editor aquests darrers anys, creu que les generacions més joves el tindran com un referent, i jo també ho crec, la seva és una obra truncada però que s’expandirà pòstumament entre els lectors, com va passar, en una altra escala, amb Roberto Bolaño o David Foster Wallace. L’ordinador d’en Vicenç és plena de carpetes obertes amb projectes inacabats, però amb l’obra que ha deixat n’hi ha prou per alimentar aquesta devoció.
En Toni Sala em comentava la darrera frase pública d’en Vicenç, el tuit lacònic que va fer poc abans de morir: “No blanquejarem la cendra”. La mort és una putada, sí, però en Toni hi veia un altre replec de sentit, perquè la putada és doble si encara no t’han ni sortit els primers cabells blancs. La vida d’en Vicenç Pagès Jordà no és completa. No blanquejarem la cendra.
Bernat Puigbotella / Nuvol 29.08.2022

divendres, 12 d’agost de 2022

CINEMA TRUFFAUT: Cicle REPOSICIONS D'ESTIU 2022


Com cada any en aquesta època, el Cinema Truffaut de Girona, selecciona unes pel·lícules que ja s'ha estrenat durat l'hivern per les Sales de Cinema de Girona i que per una sèrie de circumstàncies que ara no venen el cas recuperem en forma de "Reposicions d'estiu". Del 05 al 18 d'agost. LICORICE PIZZ / LA HIJA OSCURA / LAS ILUSIONES PERDIDAS / i BELFAST. Muntatge de Guillem Terribas.

dilluns, 8 d’agost de 2022

Llibreria 22: Imatges que fan història. 44 anys de la 22 el 2022



Recull de 44 imatges de diversos anys dels 44 anys que fa que es va inaugurar la Llibreria 22 (1978 ·2022) de Girona. Realització de Guillem Terribas. Agost 2022

diumenge, 7 d’agost de 2022

BELFAST, full de Sala del Cinema Truffaut.

BELFAST Belfast
Regne Unit, 2021
Direcció: Kenneth Branagh
Intèrprets: Jude Hill, Caitriona Balfe,
Jamie Dornan, Judi Dench.
Durada: 98 min
Gènere: drama
Idioma: anglès
Data d'estrena: 6/08/2022 

Quan era feliç
L'actor i director Kenneth Braganh es va donar a conèixer mundialment l'any 1989 amb l'adaptació de l'obra de teatre de William Shakespeare Enric VI. Amb aquest primer film Kenneth, va sorprendre el personal que un actor desconegut pogués dirigir interpretat una versió tan àgil, potent, amb un ritme trepidant l'adaptació de la coneguda obra de Shakespeare. Només ho havia aconseguit el molt admirat, estimat i reconegut actor, també angles, Sir Laurence Oliver. Per la gent del cinema i sobretot pel món de la interpretació anglesa, havia nascut un altre gran actor i un altre gran coneixedor de l'obra del gran dramaturg anglès.
L'èxit i el reconeixement de la crítica li va obrir les portes a aquest jove creador. I ho va aprofitar, sempre acompanyat de la seva jove esposa i gran actriu Emma Thompson, van repetir junts amb una pel·lícula que va ser encara més acceptada pel gran públic i que tenir el gran reconeixement popular Els amics de Peter (1992). L'any següent, el matrimoni van fer la darrera pel·lícula junts, tant professionalment i com a matrimoni, l'esplèndida versió de Molt de Soroll per a no res, adaptació d'una divertida obra de Shakespeare. El 1996, Branagh, va dirigir i interpretar una nova versió de Hamlet, que va tenir una acceptació discreta. Kenneth Branagh no ha parat d'interpretar i dirigir cinema durant tots aquests anys, però mai més amb l'èxit que va tenir en els seus inicis. Darrerament, s'ha especialitzat en noves versions cinematogràfiques de les famoses novel·les d'Agatha Christie. I entremig ha fet aquesta meravellosa pel·lícula que recuperem aquest estiu del 2022 en el Truffaut: Belfast.
Ambientada a Irlanda del Nord a finals dels anys 60, Belfast ens explica l'adolescència d'un vailet que comença a viure i tenir curiositat per la vida. Viu en un ambient de lluita obrera i religiosa. Però ell somia en un futur que serà millor per ell i la seva família. Està enamorat d'una nena de la seva edat que va a la mateixa classe i del cinema, que li dona sentit a la seva vida. Els seus pares viuen una separació estranya; té uns avis que se l'estimen i que s'hi entén molt bé; una mare que és delicada, agradable i desprèn una sensualitat admirable. El seu pare el veu de tant en tant.
Amb aquest argument, Branagh fa un repàs a la seva infantesa al mateix temps que és una mica, també, la infantesa de molts joves de la seva mateixa edat. Són un temps, que malgrat tot, eren/érem feliços. És un emotiu homenatge a un temps, que no van ser millor, però si diferents.
És una història que tot i ser, en alguns moments un drama, la segueixes amb un somriure. Està explicada amb una potent fotografia amb blanc-i-negra manipulat; els actors tots són molt convincents, sobretot la mare, interpretada per l'actriu que s'ha donat a conèixer a la famosa sèrie Outlander, Caltriona Balte. Una Judi Dench, convincent com sempre fent d'àvia i un molt creïble Buddy, el protagonista, interpretat pel jove actor Jude Hill. Tot plegat, una història molt ben explicada amb només 98 minuts, que sempre és d'agrair.
GUILLEM TERRIBAS, Col·lectiu de Critics de Cinema de Girona.
 https://www.girona.cat/adminwebs/docs/b/e/belfast_.gran.pdf

dissabte, 23 de juliol de 2022

MALI TWIST Twist à Bamako / Full de Sala Cinema Truffaut

MALI TWIST (Twist à Bamako)
França, 2021
Direcció: Robert Guédiguian
Intèrprets: Stéphane Bak,
Dioucounda Koma, Issaka Sawadogo,
Durada: 125 min
Gènere: drama / social
Idioma: francès
Data d'estrena: 22/07/2022

Vindran temps millors
La història d'aquest film, Mali Twist, està ambientada a la Mali post colonial als anys seixanta. Està situada a la capital de Mali, Bamako, on es viu amb ganes l'alliberació i la independència amb l'esperança d'un futur socialista, on tot serà millor per la gent que fins ara ha estat sota els colonialistes Francesos. El twist és la banda sonora d'aquesta modernització amb influències occidentals, amb ideals utòpics socialistes. Enmig d'aquesta crònica, que està molt ben realitzada (comença el film en blanc i negre i aquest es va passant el color) i explicada en alguns moments com si fos un documental, del que va passar a Mali en aquella època, s'hi troba una història d'amor impossible, pel fet que la noia, que té relacions amb un jove revolucionari, s'ha escapat del poble on la van fer casar obligatòriament amb un home que la maltracta i la viola. Per tant, a part de la crònica social, també hi ha la crònica de la situació precària en què es troben la majoria de les dones, tot i que ara sembla que els temps estan canviant, molt lentament.
Tota aquesta història està escrita i dirigida pel director francès Robert Guédiguian, molt conegut pel públic del Truffaut, ja que pràcticament hi hem projectat moltes de les seves pel·lícules: Marius y Jeannette (un amor a Marsella) (1997); Marie-Jo y sus dos amores (2002); Las Nieves del Kilimanjaro (2011); La casa junto al mar (2017) i moltes altres, sempre acompanyat per l'actriu i companya Ariane Ascaride i una colla d'assidus actors, que fan que les seves pel·lícules siguin una mena de cròniques de la vida quotidiana i social explicada i interpretada per les mateixes persones i la majoria d'elles ambientades a Marsella.
Aquesta vegada, amb Mali Twist, Guédiguian ha prescindit de la seva companyia i de l'equip d'actors habitual i la seva Marsella natal, i ha treballat en el lloc on passa la història i amb actors nadius. Tot i tenir el seu to comú de denúncia social i de com viu un determinat grup de gent, no té la gràcia i la ironia de les altres pel·lícules, però sap mantenir l'atenció a la situació i a la denúncia del que està passat en aquell país, que en un temps va ser colònia francesa i que encara està buscant la seva identitat i manera de governar-se.
Només com a anècdota, recordar que Robert Guédiguian va estar a Girona l'any 2016 per rebre el Premi Liberpress per la seva aportació moral i social dins l'àmbit del cinema. 
GuillemTerribas i Roca
Col·lectiu de Critics de Cinema de Girona

dimecres, 13 de juliol de 2022

Al Modern se li multipliquen els problemes, un any després

El fet que la instal·lació elèctrica sigui encara la provisional de les obres ocasiona constants talls de llum que afecten el funcionament intern i han fet suspendre sessions del Truffaut.
La segona fase d’obres encara no té data concreta.
Façana de l'edifici del Modern. Foto ManelLladó


Ara fa un any que el Cinema Truffaut va tornar al Modern, on va néixer, per créixer. Així ho vam titular en aquest diari, el 16 de juny de l’any passat, dues setmanes abans que s’inaugurés oficialment el renovat edifici. Permisos i detalls tècnics van endarrerir l’esdeveniment, que va acabar tenint lloc el 2 de juliol. Tot i així, la segona sala amb capacitat per a 79 espectadors encara no estava aleshores a punt. Un any després, tampoc ho està ara. I això no és tot, els problemes no acaben aquí.
Com va denunciar al ple municipal la formació Guanyem, encara avui dia hi ha problemes tècnics que dificulten el funcionament de l’equipament. Concretament, les fallades constants del sistema elèctric, que no només afecten el seu funcionament diari sinó que no permeten desenvolupar el projecte qualificat com “la gran aposta per la cultura i les arts de l’equip de govern”, com remarca Lluc Salellas, cap de l’oposició i portaveu d’aquesta formació.
Detall ampliat de la façana. Foto Manel Lladó

Tal com ha denunciat Salellas, el Truffaut ha patit de manera reiterada talls de llum durant les projeccions perquè la instal·lació elèctrica encara és la provisional de les obres i amb l’augment de demanda elèctrica marxa la llum. Així, tal com exposa, el Truffaut ha hagut de suspendre diverses projeccions a mitja pel·lícula perquè la llum marxava reiteradament i això també ha obligat a suspendre alguna sessió, amb les consegüents queixes de molts espectadors. Alguns fins i tot ho van denunciar per les xarxes socials , en què lamentaven que no s’hagués anunciat la cancel·lació d’una sessió en concret.
Així mateix, des de Guanyem també han lamentat que fa més d’un any que la façana del Cinema Modern presenta un aspecte “injustificable de deixadesa” perquè es manté el cablejat provisional penjat “de mala manera”. Alguns veïns també han denunciat en alguna ocasió a les xarxes socials aquesta problemàtica.
D’altra banda, el principal partit a l’oposició al consistori gironí va més enllà i també lamenta els endarreriments en la segona fase del Cinema Modern, que ja hauria d’incloure la segona sala del Truffaut (estava programada per a la primera fase), així com un teatre amb grades retràctils. En principi la segona fase s’havia d’iniciar a principis del 2022 per un cost d’uns 1,6 milions d’euros que havia d’assumir l’Ajuntament, però des de Guanyem constaten que en el dia d’avui “aquestes obres ni han començat ni se sap d’on sortiran els diners per finançar-les”.
En aquest mateix sentit es queixa la regidora socialista Sílvia Paneque, que creu que “no és menor tot el que està passant”. També es queixa que no s’està definint la continuïtat del projecte com caldria i lamenta que no s’informi sobre com està el procés de les obres de la segona fase, que ja s’haurien d’haver iniciat. “És un procés bàsic i substancial per al futur de l’equipament, cal una sala polivalent de dansa i música”, afirma, i diu que no entén per què Urbanisme no ha inclòs el Modern en els fons europeus Next Generation (on sí que hi són La Mercè, la Casa Pastors, el xalet Soler i la piscina de Palau), “ja que aquest està a mig fer”, declara. Per la seva banda, Lluc Salellas també manifesta que no saben res en relació amb la provisionalitat del personal que treballa a l’Oficina de Foment de les Arts –una iniciativa del PECT Indústries Culturals i Creatives de Girona–, situada al Modern. Per tot plegat, Salellas no s’està de dir que al ple el regidor de Cultura “no va fer una assumpció de responsabilitats sobre la situació precària en què es troba el Modern, en tot el seu conjunt”.
Davant aquestes declaracions, Quim Ayats, vicealcalde i regidor de Cultura, respon que Salellas fa “unes conclusions precipitades”, i que és “rotundament fals” que aquests problemes afectin el conjunt i la dinàmica diària del Modern. Insisteix, com ja va dir al ple, que estan supeditats a la provisionalitat d’un edifici que encara està en fase de construcció i a la resolució a què han arribat la regidoria d’Urbanisme amb la subministradora (Endesa). Posant dates i xifres, Ayats diu que hi haurà set persones treballant al Foment de les Arts, que està “en ple rendiment” assessorant entitats i potenciant la creació, i que a finals d’estiu la incubadora de videojocs estarà en marxa. També recorda que el Truffaut disposarà de la segona sala ja equipada amb les butaques noves a finals de setembre, perquè la seva licitació va endavant. Insisteix que el Modern serà “una peça fonamental de la cultura a la ciutat” i que hi ha continuïtat en el projecte.
Segona fase del Modern, sense data. 

Per la seva banda, Lluís Martí, el regidor d’Urbanisme, es remet al que ja va dir al ple en resposta a la pregunta de Salellas sobre l’adequació a la xarxa de mitjana i baixa tensió que ha de donar servei al Modern: “És feina de l’empresa subministradora” –de la qual va dir eufemísticament que “té un perfil determinat”–. I admetia que hi ha certa dificultat per portar a terme algunes “accions” i que hi ha hagut “controvèrsia” en alguns aspectes però que ara ja “s’ha resolt”.
El que ningú ha concretat en el dia d’avui és quan es podrà comptar definitivament amb la segona sala del Truffaut (a la tardor, però si la llum falla?) i quan començaran les obres de la segona fase que han de completar el nou Modern.
Jordi Camps Linnell, publicat en el Punt Avui 13.07.2022

diumenge, 10 de juliol de 2022

"fem pati 2022" Palafrugell.

La Biblioteca de Palafrugell posa en marxa "fem pati 2022", una sèrie d'activitats a l'aire lliure per gaudir de la cultura.
El servei suposa una experiència mentre, al mateix temps, millora la mobilitat.
La Biblioteca de Palafrugell engega la programació “Fem pati 2022” on l’espai obert i a l’aire lliure de l’equipament municipal acull un seguit d’activitats musicals, literàries i familiars perquè el pati esdevingui novament un espai de trobada social d'estiuejants i públic local al voltant de la cultura. Els mesos de juliol i agost el visitaran, entre altres, la cantant de Palafrugell Neus Mar, el grup Melodies d'Ultramar, els escriptors i periodistes Rafel Nadal, Miquel Berga, Jordi Amat o Guillem Martínez, l'investigador Antonio Turiel o les periodistes Pilar Eyre i Empar Moliner.
Inaugurarà aquest seguit de propostes, el proper dijous dia 7 de juliol a la 7 de la tarda, la cantant Neus Mar amb un concert on també hi ha la col·laboració de la Fundació Ernest Morató. Podeu consultar totes les activitats al web de la Biblioteca: https://www.bibliotecadepalafrugell.cat/ Durant els darrers dos anys, i amb les restriccions socials de la pandèmia, la Biblioteca va cercar nous espais per poder desenvolupar les activitats lectores i culturals de la biblioteca de Palafrugell de forma segura i d'acord amb la normativa de salut; un dels espais amb més acceptació per part del públic va ser el pati de la biblioteca – davant el passatge Josep Martí Bepes -. Aquest espai, ample i confortable, esdevé un punt de trobada social dels usuaris de la biblioteca i una àgora d'encontre cultural. Segons el regidor de cultura, Josep Piferrer, “l’objectiu és que el públic després d'un matí de mercat o de
platja a Palafrugell vingui a mitja tarda a la biblioteca a fer ús del préstec de llibres amb la possibilitat d'escoltar música o veure la presentació de les darreres novetats del món editorial català”.
Diari de Girona 05.07.2022

dimecres, 6 de juliol de 2022

PETONS MATINALS 2022 (1)


Recull de tots els petons que cada dia penjo en el "Face". Primera part que va del 01 de gener al 30 de juny de 2022. Guillem Terribas .

dissabte, 2 de juliol de 2022

CANTANDO EN LAS AZOTEAS / Full de Sala del Cinema Truffaut.

CANTANDO EN LAS AZOTEAS Espanya, 2022
Direcció: Enric Ribes
Intèrprets: Gilda Love, Chloe Romero Durada: 74 min
Gènere: documental
Idioma: castellà
Data d'estrena: 01/07/2022 


MISÈRIA I COMPANYIA. 
Hi ha una cançó de Carlos Gardel anomenada Cuesta abajo que diu: “Si arrastré por este mundo la vergüenza de haber sido y el dolor de ya no ser...” Que podria ser el pròleg d’aquesta història.
Història que comença amb les paraules en off del protagonista, Gilda Love, on ens mostra una foto d'un nen petit molt bonic. És la foto d'ell quan era petit i ens comenta que la seva mare, el primer part que va tenir, era d'una nena que va néixer de peus i va tenir la mala sort d'estrangular-se amb el cordó umbilical i va morir. En tornar a quedar embarassada, al cap d'un temps, volia tornar a tenir una nena. Però el seu pare volia un nen. Per això va néixer marieta.
El director d'aquest documental, Enric Ribas (Barcelona, 1989), va conèixer a Gilda Love en una de les seves actuacions, amb més de noranta anys, en un club del barri del Raval. D'aquesta coneixença, en va sortir un curt l'any 2017 de cinc minuts que ja va titular "Cantando en las azoteas".
 A mitjans del 2021 va ampliar el treball que havia fet el 2017 sobre les actuacions i alguns moments de la vida de Gilda Love, i amb l'ajuda de Xènia Puiggrós i d'Isa Campo, va fer el guió d'aquest documental, que és més intimista, que explora sobre la seva vida, ara que té noranta-set anys i de com viu amb una petita pensió en un pis del barri del Raval.
Mi nombre de bautizo fue Eduardo Enrique Gustavo Francisco, pero nunca me he sentido ninguno de estos hombres. Mis hermanos eran falangistas. Nunca intenté despedirme de mis padres, porque mi vida la tenía destrozada. Lo que quería era desaparecer. Quería libertad. Me fui a la mili a El Aaiún, con los paracaidistas. Hice 24 saltos, con mucho valor. Solo saltando y en el escenario me sentí libre."
Eduardo/ Gilda Love , va néixer el 1924, amb disset anys se'n va anar a fer la Mili amb els "paraques". Tres anys després, es va allistar a la legió. Quan va deixar la legió va voltar per tot Europa: Bèlgica, França, Holanda, Alemanya... Va treballar de tot: recollidor Misèria i companyia de tulipes, va anar a veremar, va fer de cambrer... Va començar a treballar en clubs i fer transvestisme a París. Allà va descobrir la pel·lícula de Charles Vidor Gilda (USA, 1946), i va quedar tan impressionat (la va veure catorze vegades) per la Gilda/ Rita Hayworth, que en va sortir el seu nom artístic de Gilda Love. A la pel·lícula viurem la decadència del personatge i de la persona. També del barri i dels pisos precaris. Viurem la vida del veïnatge i la seva manera de viure, encara obert i proper. La de compartir misèries i alegries.
Hi ha una història entranyable i alhora trista i desoladora entre una nena de dos anys anomenada Chloe, que la seva mare és una ionqui, que desapareix de tant en tant i el seu pare és a la presó i ell, Eduardo/ Gilda, se'n fa càrrec durant aquestes absències. Està explicada amb una delicadesa extraordinària. El documental dura setanta-quatre minuts, el seu director Enric Ribes, no té pressa en explicar la història. És molt detallista. Et fa estar amb ell, en aquell petit pis, amb un passadís, amb una petita terrassa que hi estén la roba i hi rega les plantes, moltes vegades amb l'ajuda de la petita Chloe. El títol de la pel·lícula ve d'un poema de Garcia Lorca anomenat "canción del mariquita" que tanca el film/documental i diu així:
El mariquita se peina / en su peinador de seda.
Los vecinos se sonríen / en sus ventanas postreras.
El mariquita organiza / los bucles de su cabeza.
Por los patios gritan loros, / surtidores y planetas.
El mariquita se adorna / con un jazmín sinvergüenza.
La tarde se pone extraña / de peines y enredaderas. 
El escándalo temblaba / rayado como una cebra.
¡Los mariquitas del Sur, / cantan en las azoteas!.
Guillem Terribas Roca Col·lectiu de Crítics de Girona
https://www.girona.cat/adminwebs/docs/c/a/cantandoenlasazoteas.gran.pdf