Absentisme de Fires / Girona 2026

Foto: Quim Curbet

Ni el pregó, ni la missa de Sant Narcís, ni la fira, ni les barraques... Visc a Girona però no visc les Fires. Coses de l’edat, suposo. L’excepció, el dia 30. Vaig assistir un any més al lliurament del premi Just Casero amb l’inimitable i gairebé imprescindible Guillem Terribas com a mestre de cerimònies, i amb dues guardonades que han novel·lat la memòria històrica. Ja estic esperant que surtin els llibres de la guanyadora Marina López Planellas, de Vilafant, i de la finalista, la companya Gemma Busquets Ros, de Banyoles, que s’endinsen en la història del segle XX per parlar d’una memòria necessària per recuperar els principis de la República. Un altre dia els parlaré de la feinada que està fent l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Llagostera perquè s’obrin les fosses comunes del cementiri de Girona i les despulles dels 510 afusellats pel franquisme puguin reposar al costat dels seus familiars. Bé, abans d’anar a La Planeta, on es va homenatjar les malaguanyades Anna Donato i Dolors Oller i vam escoltar poemes musicats i cantats per Glòria Vila, havia passat per la Casa de Cultura per veure, en una passejada massa ràpida, l’exposició de fotografies de L’Indépendant que ha comissariat Nuri Aldeguer, titulada Crònica d’uns estius: imatges del fons de L’Indépendant-Edició Costa Brava (1966-1977). És una selecció de 128 fotografies del fons del diari nord-català L’Indépendant, procedents de l’arxiu de l’Inspai de la Diputació. Pensava que hi trobaria moltes imatges d’en Pablo Cortés Pablito, però és ell qui hi surt retratat. Són un testimoni de gran valor perquè recorda una època recent però on tot estava per fer, i s’ha fet molt i sovint malament. Les imatges són impagables per als que ja tenim una edat. Em quedo amb una fotografia del meu poble, Llagostera, agafada des de l’entrada venint de Girona amb, en primer pla, el símbol falangista del yugo i les fletxes que hi havia a les entrades de cada municipi. A la imatge es veu que s’estaven construint les Cases Barates inaugurades a principis dels setanta i el poble sembla isolat dalt del turó. Però a la nit em van aigualir la festa amb el concert de punk rock de la Devesa, a uns decibels desfermats. Molts veïns de Montjuïc hem de parar l’orella als concerts de la Copa com si fóssim a primera fila, però el de divendres va ser literalment infernal. Ens fem grans.
JOAN VENTURA, publicat en el Punt Avui 06.11.2026

Foto: Quim Curbet

Uns Casero amb veu de dona

La 46 edició del premi de narrativa breu Just Manuel Casero s’entrega, com sempre des de fa 34 anys a la sala La Planeta. I aquest va ser un Casero amb veu de dona, encara que el presentador fos l’emèrit Guillem Terribas, que amb conya, sornegueria i anar fent, aconsegueix posar-se el públic a la butxaca, fent gala dels seus oblits i badades com a part d’un guió perfectament estructurat entre ell i Jordi Gispert, l’actual cara de la 22 i secretari sense vot d’un jurat format per quatre dones i un home, just al contrari que els primers Casero en què el jurat estava format per quatre homes i una dona, Dolors Oller. He dit que els Casero van tenir en la dona la principal protagonista, des del moment inicial amb un emotiu homenatge a Anna Donato i Dolors Oller, obra d’en Guillem. I van seguir amb una actuació que m’agradaria destacar, la de la cantant i compositora gironina Glòria Vilà, a qui vaig descobrir a la Planeta. Excel·lentment acompanyada al piano per Isa Membrilla i al saxo per Lucas Martínez, arribat d’Itàlia i que marxava cap a Costa Rica, Glòria Vilà ens va regalar amb la seva veu poemes que ha musicat per encàrrec de l’Institució de les Lletres Catalanes. Poemes musicats, d’entre altres, per Josep Maria Llompart, Clementina Arderiu, Blai Bonet i Montserrat Vayreda amb els quals es va posar la gent a la butxaca
I va ser també nit de dones guanyadores. La periodista d’aquesta casa Gemma Busquets va ser finalista amb la seva novel·la Un rastre de plomes, mentre que Marina López Planella va guanyar el Casero amb Un camp d’asfòdels, que és un títol provisional. Les dues novel·les seran publicades per Univers i l’editora Ester Pujol i Maria Mercè Gumbau, que va ser companya de vida de Just Manuel Casero, van entregar els premis. Però és que les dues obres premiades també tenen en la dona el principal referent. Marina López explica la història de la Maria, una biòloga que treballa a la Costa Brava estudiant les algues del fons marí i que inicia una recerca del seu besavi després de saber per la seva àvia que havien trobat el seu cos en una fossa. Cosa que ella ni sabia, perquè està basat en fets reals. Una reflexió sobre el fracàs, la pietat, l’empatia i la reconciliació després que la Maria, que està patint un trasbals vital, inicia un viatge fins al poble de Las Alpujarras, a Granada, per recuperar la memòria familiar. Allà, acompanyada per un examant de joventut, s’embarca en el que Josep Maria Fonalleras, portaveu del jurat, va definir com una road movie en la qual el que espera és retrobar-se ella mateixa. Josep Maria Fonalleras, portaveu d’un jurat format també per Imma Merino, Cristina Masanés, Mar Bosch i Eva Vàzquez, en va dir “un procés d’aprenentatge moral” amb una “prosa elegant i precisa” i “uns diàlegs contundents”. I va reblar: “La veritat de la narració està en la pròpia narració.” “Una novel·la en majúscules” segons el jurat, el valor de la qual rau en com està contada la història i “en la metàfora que enllaça la professió de la protagonista, l’estudi de les algues per preservar-les, amb el coneixement del passat per preservar-ne la memòria”.

Guillem Terribas, Jordi Gispert, Mar Bosch, Marcè Gumbau, Marina López, Gemma Busquets,
Ester Pujol, Imma Merino i Josep M. Fonalleras. Foto: Quim Curbet. 

I també va d’una dona la narració de Gemma Busquets. Ella, que ha investigat i molt bé el paper de les dones durant la República i que ha guanyat la Beca Rahola i publicat un llibre com Matrioixques, que hauria merescut un millor tracte de la intel·lectualitat barcelonina, que prefereix buscar històries al País Basc que no pas a les comarques gironines, tracta de la història d’una mestra represaliada pel franquisme i que des de Navarra i el País Basc va ser deportada a Peratallada. Segons Josep Maria Fonalleras el gran valor d’Un rastre de plomes és que els fets reals han servit a Gemma Busquets per bastir un relat novel·lesc amb profunditat i determinació que narra tant l’etapa inicial de la mestra republicana com el seu exili confinada en un poble i una comarca per a ella desconeguda. Dues obres de dues dones, amb dues protagonistes dones en un temps de postveritat i de revisionisme en què val la pena buscar i recordar el que va passar per evitar-ho en un futur. Fosses i repressió en dues obres que Josep Maria Fonalleras va qualificar de “memorables”. 
Un dels grans moments de la nit, que n’hi va haver molts, va ser quan en Fono va explicar que aquests anys no s’havia preparat la intervenció perquè qui havia d’actuar com a portaveu del jurat era l’Imma Merino. Però que hauria d’improvisar perquè per un problema, l’Imma no havia arribat. I poc després de comentar-ho i quan la valoració ja s’estava acabant, es va obrir la porta de La Planeta i va aparèixer l’Imma Merino, que s’havia confós d’hora. I que va explicar, compungida, que havia estat dos dies preparant la seva intervenció. Com va dir en Terribas, tot guionitzat. Imma, hauràs d’escriure-ho al diari perquè a tots ens hauria agradat sentir el que t’havies preparat.
JORDI GRAU / Publicat en el Punt Avui 06.11.2026

* El Video sobre el premi Casero 2026 es obra de Quim Curbet
* El Video  sobre Anna Donato i Dolors Oller, es obra de Guillem Terribas. 

Un Casero amb molta memòria històrica (Premi de Novel·la Curta Just M. Casero 2026)

Marina López Planellas guanya el premi de La 22 i Gemma Busquets, periodista d’El Punt Avui, en queda finalista, amb dues novel·les que s’endinsen de manera diferent en el passat.

Josep M. Fonalleras, Marina López i Gemma Busquets. Foto: Quim Curbet

La comunicadora i escriptora Marina López Planella, de Vilafant, va guanyar ahir a Girona el 46è Premi Casero de novel·la curta, amb l’obra Un camp d’asfòdels (títol provisional), que serà publicada per Univers Editorial. Aquest prestigiós guardó literari, convocat per la Llibreria 22 de Girona, ha tingut com a finalista la periodista i escriptora banyolina Gemma Busquets Ros, redactora d’aquest diari, amb la novel·la Un rastre de plomes, que segons les bases no té assegurada la publicació, però Univers hi podria estar interessada. El Casero no és un premi de grans dotacions –2.000 i 500 euros, respectivament–, però el seu prestigi està avalat pel criteri i la independència del seu jurat, format per Josep M. Fonalleras, Imma Merino, Cristina Masanés, Eva Vàzquez i Mar Bosch, més Jordi Gispert, de la Llibreria 22, com a secretari sense vot. Les dues autores rebran també, com a trofeu, una escultura de l’artista Pierre D. La, que cada any la dedica a una lletra, segons l’ordre de l’abecedari. En aquesta edició és l’H. Per casualitats de la vida, l’H d’aquesta edició podria ser la de la història en majúscules, perquè les dues novel·les aborden, de diferent manera, la recuperació de la memòria històrica relacionada amb la II República i la Guerra Civil.

Actuació de Gloria Vila. Foto Quim Curbet 

A Un camp d’asfòdels, Marina López Planella explica la recerca de la protagonista, la Maria, una biòloga que treballa a la Costa Brava estudiant les algues del fons marí, en el seu passat familiar. Així ho detalla el veredicte del jurat: “La història confosa del besavi serveix de fil per teixir una reflexió íntima sobre el fracàs, la mort, la pietat, l’empatia i la reconciliació. Maria, que ha patit un trasbals vital, decideix fer un viatge cap al poble de Granada on hi ha una fossa comuna de la postguerra per recuperar la memòria del besavi. Acompanyada d’un examant de joventut, en Quini, la Maria s’embarca en una road movie durant la qual espera retrobar-se amb si mateixa.” Segons diu també el jurat, “la història de la Maria té els ingredients per ser una novel·la en majúscules, el seu valor rau en com està contada la història i en la metàfora que enllaça la professió de la protagonista, l’estudi de les algues per preservar-les, amb el coneixement del passat per preservar-ne la memòria”. Marina López Planella té una llarga experiència en el món de comunicació creativa i corporativa i, per exemple, en els últims anys s’ha encarregat de la comunicació de la Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya. Ha estat la coordinadora de l’exposició Regeneracions: la Xina i Espanya al mirall, de la Fundació Mies van der Rohe.

Pel que fa a l’obra finalista del 46è Premi Just M. Casero, Gemma Busquets –que ha investigat les dones durant la República, tant en aquest diari com en diferents llibres i recerques– explica a Un rastre de plomes la història d’una mestra represaliada que va ser deportada a Peratallada, Dolores Alonso Burgui, navarresa de naixement. La novel·la es basa en la vida d’aquesta mestra i n’explica els orígens, a Navarra i el País Basc. Segons el jurat del premi, “el valor d’Un rastre de plomes és que els fets reals han servit l’autora per bastir un relat novel·lesc amb profunditat i determinació, que narra tant l’etapa inicial de la mestra com els anys en què va viure confinada en un territori per a ella desconegut”. La periodista banyolina també ha rebut altres guardons, com ara el premi Carles Rahola al millor treball en premsa pel reportatge Elles als ajuntaments. Pioneres de la política local, i el Recvll de Blanes en la categoria de retrat literari, per una investigació sobre la ballarina Emma de Miranda. A més, ha publicat els llibres Matrioixques sota les bombes i Una dona, moltes vides: Anna Maria Martínez Sagi “la Sagi”.
A la 46ena edició del Premi Casero, s’hi havien presentat 42 obres originals. Un cop llegides i valorades les obres, els membres del jurat es va reunir el 23 d’octubre a Girona i van decidir, en quatre votacions, el veredicte fet públic ahir en l’acte de lliurament del premi, que com sempre va tenir lloc a la sala de teatre La Planeta, en el marc de les Fires de Sant Narcís, la

Guillem Terribas. Foto: Curbet

festa major de Girona, que acaba demà. L’acte literari va tornar a tenir com a infatigable presentador el llibreter Guillem Terribas, que durant molts anys va estar al capdavant de La 22. A l’acte, s’hi va projectar un petit vídeo en record d’Anna Donato i Dolors Oller, dues destacades representants del món cultural gironí, desaparegudes en els últims mesos, que sempre assistien a l’acte de lliurament del Casero.També hi va tenir lloc una petita actuació de la cantant Glòria Vila, originària de Sant Gregori, que està enllestint una tesi doctoral sobre pedagogia del cant, en el marc del doctorat en arts i educació de la Universitat de Girona, i en els últims anys ha musicat poemes de diferents autors que han estat recordats en diferents commemoracions. Ahir va cantar a La Planeta mitja dotzena de cançons a partir de poemes de Montserrat Vayreda, Josep Maria Llompart, Clementina Arderiu i Blai Bonet, a més d’un tema amb lletra seva com a bis, acompanyada en tot moment del saxofonista Lucas Martínez i la pianista Isa Membrilla. Avui continuaran a La Planeta els actes paral·lels del Casero amb la lectura dramatitzada de Josafat, de Prudenci Bertrana, a càrrec del Grup Proscenium (19 h). 
Xavi Castillon, publicat en el Punt Avui 31.10.2026

Guillem Terribas, Jordi Gispert, Mar Bosch, mercè Gumbau, Marina López, Gemma Busquets
Ester Pujol, Imma Merino, Josep M. Fonalleras. Foto: Quim Curbet.

  Marina López Planella guanya el 46è Premi de Novel·la Curta Just Manuel Casero amb «Un camp d'asfòdels»
L’obra Un camp d'asfòdels s’imposa en la 46a edició d’un certamen que ha destacat la profunda metàfora entre la preservació de la memòria i la ciència.
Per tenir «tots els ingredients per ser una novel·la en majúscules» i destacar per «com està contada la història i la metàfora que enllaça la professió de la protagonista, l'estudi de les algues per preservar-les, amb el coneixement del passat per preservar-ne la memòria», el jurat del Premi de Novel·la Curta Just Manuel Casero ha escollit Un camp d'asfòdels —títol provisional—, de Marina López Planella, com a obra guanyadora. La novel·la s'ha imposat entre els 42 originals presentats,... continua amb l'enllaç https://www.diaridegirona.cat/girona/2026/10/30/marina-lopez-planella-guanya-46e-135920731.html .

JOSEP COLL , Diari de Girona 31.10.2026

Marina López i Gemma Busquets. Foto: Aniol Rasclosa.

Guillem Terribas, entrevistat per Ràdio Vilablareix.

 Didac Romagós, director i locutor de Ràdió Vilablareix va emetre una entrevista a Guillem Terribas el dia 29 d'octubre, el dia de Sant Narcís, patró de Girona. Aquest és l'enllaç

 https://www.radiovilablareix.cat/podcasts/lentrevista/radiovilablareix_podcast_3810/

FER-NE 80 de Francesc Parcerises. Presentació a Torroella de Montgri.

 

Imatges i realització de Quim Curbet.  

 

L'ART DE SER GUILLEM TERRIBAS, per Quim Curbet

Quim Curbet, fotograf, escritor, dibuixant i observador de la vida, el 20 d'octubre de 2026 ha muntat aquest video, l'ha penjat en un grup de wapsap ( i potser altres llocs de xarxes) per homenatjar aquest homenot de Salt, que viu a Girona i passa llargues estones a Calella de Palafrugell. En Quim té arxivades quantitats de fotos de molts anys d'aquest personatge i es pot permetre el luxe de fer aquest muntatge. Gràcies Quim

 

 

SIEMPRE FUIMOS NOSOTROS , Mar Bayona / Llibreria 22

Text de Josep Valls per la presentació llibre DEMÀ SERÀ UN ALTRE DIA a Sant Feliu Pallerols

 

Laura Masdeu, regidora de Cultura, Josep Valls, Guillem Terribas
Paco Vilallonga. Foto: M:J:M:

Després de vint anys, he tornat a llegir “Demà serà un altre dia - vint anys després”. De manera que he acomodat (per dir-ho així) la lectura a l’estricte calendari que marca l’autor amb les seves dues edicions. Però fa força més de vint anys que conec en Guillem, un personatge que, quan comences a tractar-lo, és molt difícil que no es converteixi immediatament en un amic, un bon amic.

El vaig conèixer durant aquells passats anys gloriosos (ara a la meva edat tots els anys passats son sempre gloriosos), en un període comprès més o menys entre el 1966 i el 1972.

Primer a Salt, sobretot a La Pastera, un lloc on s’hi feia de tot o quasi de tot, des de classes de pintura i escultura fins a conferències polítiques, ensenyament clandestí de català i també festivals de cançó (que en deien el Festival de la Cançó del Grill – i perdonin: un any el meu germà Joaquim i un servidor vam guanyar el primer premi).

Després vaig seguir tractant en Guillem aquí  a Sant Feliu, quan ell venia sovint perquè era molt amic de la família Carbó que hi estiuejava (vivien a can Bora, carrer de la rectoria) i en Guillem explica en el llibre (i és ben cert) que tenia un tracte molt proper, cordial i familiar amb la gent del nostre poble.

Durant aquest període (1966 – 1972), el fet històric i de transformació més important a Sant Feliu va ser la clausura definitiva de la línia ferroviària del tren d'Olot, però també es van viure altres fets destacats: El primer d’agost de 1968 es va dur a terme un acte oficial molt rellevant per a la comunitat amb la benedicció de nous grups d'habitatges socials al municipi (les anomenades cases barates), amb una gran cercavila de músics per la Plaça de l'Església primer, i després per altres carrers del poble.

Un altre fet destacat d’aquest període: La fi de la cobla La Principal de Sant Feliu de Pallerols, la històrica formació musical que havia estat un dels grans orgulls culturals del poble des del segle XIX.

Les quatre fàbriques d’embotits (que feien dues marques cadascuna), passen de la vaca al porc, per poder-se mantenir. “Productos derivados del cerdo” – deien les envoltaries de les llonganisses... vaig treballar dos anys en una d’aquestes fàbriques i no vaig veure matar mai ni un porc. I sí vaques, moltes vaques, que arribaven els dissabtes en un tren especial, que venien de Galícia i de Cantàbria.

Llavors el dilluns següent les quatre fàbriques d’embotits mataven, i baixava el riu Brugent absolutament vermell, no hi havia col·lectors ni res que s’hi assemblés. Hom diria que la famosa cançó “Red river valley” va ser inspirada al nostre poble.

Eren un anys que a Sant Feliu hi havia trenta-dues botigues, quatre fleques, cinc bars, tres hostals, quatre fusters, tres ferrers, una cereria, una fàbrica de xocolata, dues de gènere de punt... eren uns anys que se celebrava Sant Antoni dels Burros, la Quaresma era estricta, seriosa i avorrida, els pagesos organitzaven sant Isidro amb els músics en cercavila i desfilada de pabordes a la plaça, eren famoses les enramades i foguerons de sant Joan, es feia el salpàs, rosaris de l’aurora i Santes Missions amb predicadors forasters, hi havia les filles de Maria, l’Adoració Nocturna, una Massa Coral Mixta, els cursets de cristianitat i els addictes als exercicis espirituals de sant Ignasi ... pel poble corrien autèntics personatges com en Cau i en Jombi, sense comptar els passavolants: el fideuer, l’esmolet, el pellaire, el paraigüer, l’estanyador de cassoles i olles... i plego perquè no acabaríem mai. Aquest és el Sant Feliu que va conèixer i viure el nostre amic Guillem Terribas.

I ara faig un salt en el temps. Vaig tractar força en Guillem quan ja va ser llibreter de la famosa llibreria 22 de Girona. Vaig escriure una història per presentar-la al concurs literari Just Casero que organitzava la llibreria, i vaig guanyar el primer premi l’any 1984. Per cert em vaig assabentar que l’havia guanyat quan era a Grècia on havíem anat amb un creuer noliejat per Caixa de Girona. Un dia estàvem sopant, fondejats a la mar Jònica, quan, per la megafonia vaig sentir que deien el meu nom, i que em presentés urgentment a la recepció. De seguida vaig pensar en algun desastre familiar, amical o el que fos, però un desastre.

 

A recepció em van donar un telegrama que venia de Figueres, del meu amic (i amic de la meva dona) en Ramon Saguer, director de la Caixa de Girona. Em feia saber que havia guanyat el Premi Casero. Hi havia un altre cablegrama de l’amic Joan Carreres i Péra, rector de Maià de Montcal.

Hi vaig perdre, aquell moment: quan vaig tornar a la taula de sopar, vaig haver de pagar xampany per a celebrar-ho, i només hi havia xampany francès.  Al cap d’un temps en Guillem em va donar directament el premi a la llibreria 22 de Girona i (no sé si te’n recordaràs o no) em vas preguntar:

-         I què en faràs, ara, d’aquests diners del premi?

I jo et vaig contestar: no sé si comprar el Banc d’Espanya, comprar la Renfe o comprar les drassanes de Bilbao...

 

***

 

En Guillem, quan em va demanar per ser aquí a la presentació, em va dir que ho feia perquè jo era de Sant Feliu, el seu poble preferit. Per això parlo poc del llibre, cosa que espero que faci l’amic Paco Vilallonga o en Guillem mateix, a qui m’agradarà molt escoltar altra vegada, perquè no sé si vostès ho saben, però en Guillem té un verb florit, atraient, simpàtic i... molt sincer.  He ditxo.
Josep Valls, Sant Feliu de Pallerols 18.09.2026

 

La Tornada (rentrée) 2026 a la Llibreria 22

 

Més de 22 novetats que han arribat a la Llibreria 22 i que us les mostra i suggereix. 

 

Festival Acocollona't 2026 / Cinema Truffaut / Ocine, ...

 

La Ciutat dels Llibres | Guillem Terribas

 

La ciutat dels llibres, el programa literari de TVGirona, acosta el món dels llibres i la literatura a través de converses amb escriptors i personalitats vinculades al món literari, amb Jordi Grau al capdavant
16-09-2026

Ocine Girona estrena la sala 4D E-Motion i inicia una reforma de 3 milions

Els cinemes del Pont de la Barca renovaran totes les sales durant el pròxim any i reduiran l’aforament a canvi de més confort i de l'última tecnologia.

Ocine Girona ha estrenat aquest dimarts la seva primera sala 4D E-Motion de la ciutat (només n'hi ha quinze a tot l'Estat i una altra d'aquestes l'empresa la té a Blanes), una aposta per convertir l’experiència d’anar al cinema en una proposta més immersiva i que, alhora, dona el tret de sortida a la reforma integral de tot el complex. L’empresa invertirà 3 milions d’euros en la transformació dels multicines, que d’aquí a un any hauran renovat totes les sales, els passadissos i el bar. Només la nova sala 4D, construïda durant els dos mesos d’estiu, ha suposat una inversió d’uns 400.000 euros.
L’acte d’inauguració ha comptat amb els tres germans Agustí, Joan, Jordi i Esteve, que continuen al capdavant d’una nissaga familiar molt vinculada a l’exhibició cinematogràfica a Girona. Guillem Terribas, encarregat de conduir l’acte, ha recordat els 81 anys d’arrelament de l’empresa a la ciutat, des que el 1945 va obrir per Fires el desaparegut Teatre Ultònia. Després arribarien l’Orient, dedicat al cinema d’art i assaig, i els cinemes Catalunya, abans de l’obertura, a finals de l’any 2000, dels actuals Ocine al Pont de la Barca.

Estrena de luxe 
La projecció escollida per estrenar la nova sala ha estat «Tadeo Jones i la llàntia meravellosa», amb la presència del productor gironí Edmon Roch. La sala 5, completament transformada, disposa de 136 butaques i permet seguir les pel·lícules amb moviment sincronitzat, efectes sensorials, ambientals i de so que busquen ampliar allò que passa a la pantalla. L’entrada té un suplement de cinc euros respecte del preu habitual, que s’eleva en dos euros més quan la projecció també és en 3D.
La reforma no s’atura aquí. En les pròximes tres setmanes es renovaran les sales 6, 7 i 10 per convertir-les en Premium, amb butaques més còmodes i més espai per a l’espectador. Després de Reis serà el torn de les sales 8, 9 i 11, mentre que passat Setmana Santa i fins a l’estiu es completarà l’altra ala, amb les sales 1, 2, 3 i 4.
Menys aforament
La transformació comportarà una reducció important de l’aforament. El complex passarà de les actuals 2.400 butaques a poc més d’un miler, pràcticament la meitat. «Més que suficient per treballar molt; serà un aforament suficient i correcte», explica Esteve Agustí. La filosofia és sacrificar capacitat per guanyar confort i qualitat en l’experiència.

La nova sala ja queda operativa des d’avui i divendres també acollirà «Pràcticamente màgia 2». L’estrena de la 4D E-Motion és així la primera peça visible d’un canvi que Ocine planteja com una renovació de dalt a baix del complex, amb l’objectiu d’adaptar-lo a una manera d’anar al cinema cada vegada més vinculada al confort i a les experiències diferenciades.

JORDI ROURA, Diari de Girona 09.09.2026 Fotos: Marc Martí

Una vida de cinema

 La cinefília és una malaltia incurable, que tots aquells que la patim volem encomanar a les persones que ens envolten. Per al cinèfil, el cinema esdevé una forma d’entendre i apropar-se a la vida; una manifestació vital que unifica l’escapisme existencial, el gaudi artístic i la il·lustració intel·lectual.
Guillem Terribas, llibreter emèrit de la Llibreria 22 a Girona, és un cinèfil empedreït, i ha escrit un llibre per compartir la seva fascinació i amor pel cinema, mirar d’encomanar-nos-el i incitar-nos a difondre’l entre la mainada.

Alegra’m la vida és la biografia sentimental que Guillem Terribas, conegut llibreter i agitador cultural gironí, dedica a la seva història d’amor amb el cinema, i amb la qual vol fer partícip al lector de les seves experiències i records relacionats amb el setè art. El llibre està format per dues parts ben diferenciades: la primera és un recull de les vivències personals de l’autor relacionades amb el cinema i amb la seva cinefília; la segona part consisteix en un llistat de 22 llargmetratges, una selecció personal per transmetre la passió per veure cinema a les noves generacions.
A la primera part del llibre, titulada «Hi havia un vegada el cinema», Terribas explora i deixa testimoni dels seus records vitals relacionats amb el cinema, i ens parla de la seva vinculació sentimental amb les històries viscudes a les sales de projecció: des de la seva descoberta infantil «en aquells programes dobles del diumenge a la tarda» que durant el franquisme li servien de via d’escapament cap a un món d’imaginació i aventura, fins a la seva faceta com a cinèfil que el va portar a formar part de la fundació del Cinema Estudi Truffaut de Girona. Una narració farcida d’anècdotes on parla de quins són els directors i les pel·lícules que més l’apassionen, i en la qual descobrirem, entre d’altres, que l’adaptació cinematogràfica favorita de Terribas de Romeu i Julieta és la de Zeffirelli, la seva estreta vinculació amb el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, i com va ser la seva participació en el rodatge de Soldados de Salamina.
La segona part del llibre recull en 22 capítols una llista de pel·lícules que Terribas ha triat per veure amb la seva neta, la Martina, amb la voluntat de compartir amb ella la seva passió pel cinema i d’inocular-li la seva dèria i «les ganes de cinema». Cada capítol tracta d’un dels títols escollits, i en ells comparteix, sempre des d’una visió molt personal, el motiu de la tria i les seves reflexions al voltant de la pel·lícula, farcides de records i d’experiències personals. La tria del 22 no és arbitrària, com el lector més despert pot haver endevinat, i és un gest romàntic en homenatge al nom i el número del carrer on s’ubica la llibreria que Terribas ha gestionat durant més de 36 anys.
Es tracta d’un text ben escrit, amè i entretingut, en què amb un to senzill i proper, Terribas comparteix amb el lector el seu vagareig pels records cinematogràfics de tota una vida; records en què apareixen una extensa llista de noms i personatges il·lustres, coneguts i reconeguts, relacionats amb el cinema i la vida cultural del nostre país: Imma Merino, Àngel Quintana, Javier Cercas, Sergi López, Josep Mir, Ariadna Gil, David Trueba, Àlex Gorina, Roc Villas, Esteve Riambau… Per citar-ne alguns.
Aquest volum, tot i tenir una veu i un fil narratiu propis, serveix com a addenda i complement perfecte de l’obra anterior de Guillem Terribas Demà serà un altre dia: aventures d’un llibreter (Ara Llibres, 2007), llibre de memòries professional, en què Terribas explica la seva trajectòria com a llibreter i fundador de la Llibreria 22, obra de lectura obligatòria per a tots els professionals del món del llibre que vulguin conèixer de primera mà el testimoni d’un dels llibreters insignes del nostre país.

Alegra’m la vida és, sobretot, un cant d’amor al cinema, que ens permet apropar-nos i conèixer una mica més la vida i figura de Guillem Terribas, tot i copsant en les seves paraules, com la passió i l’entusiasme són les que l’han guiat al llarg de la seva vida, fent del seu autor un agitador i figura cultural de primer nivell, mereixedor de la Creu de Sant Jordi l’abril del 2017, i part fonamental del magma cultural gironí i per extensió de Catalunya.
 Toni Espadas

Cap de Documentació de la Biblioteca del Cinema,  publicat el 10 de juliol 2017 

 https://fima.ub.edu/edl/una-vida-de-cinema/ 

Girona perpetra el ‘cinemacidi’

 No és ciència-ficció, sinó la crua realitat: el Cinema Truffaut de Girona finalment ha tancat les portes, arran d'una licitació controvertida i extremament impopular.

Presentació de ‘Romería’ de Carla Simón al Cinema Truffaut de Girona | Foto: Jordi Camps Linnell

 Girona ha estat notablement plató d’algunes pel·lícules i sèries de relatiu èxit internacional, com ara El Perfum (dirigida per Tom Tykwer), El Monjo (protagonitzada per Vincent Cassel i Sergi López) i òbviament la sanguinolenta saga de Joc de Trons. De fet, si heu passejat per Girona durant aquests darrers dies, probablement us heu adonat que hi ha alguns carrers intransitables perquè l’omnipotent Disney està rodant una més de les seves anodines megaproduccions. Potser també heu sentit a les notícies o a les xarxes que alguns veïns i veïnes es queixen de la incomoditat que les filmacions generen en el dia a dia, reclamant de pas que “el Barri Vell no és un decorat”. Tot plegat, una polèmica que segurament tindrà nous episodis i truculentes seqüeles.
Tanmateix, quan em refereixo a “cinemacidi” (si em permeteu el neologisme), no parlo del fet que els rodatges estiguin devorant i asfixiant la ciutat i els seus digníssims habitants. Tampoc es tracta d’un gènere que retrati psicòpates, assassinats o genocidis impunes. Més aviat parlo de la sulfhídrica i nefanda liquidació del Cinema Truffaut en mans de les administracions públiques: lacònicament, ha mort un somni de vint-i-cinc anys, portat amb cura, sentit i sensibilitat; un d’aquells projectes autèntics, singulars, coherents i substantius que contribuïen a fer de Girona un genuí oasi cultural en el panorama català. Aquesta era una realitat tan senzilla com indefugible, però que buròcrates i oficinistes han estat del tot incapaços d’entreveure, amb la seva proverbial falta de clarividència, a la qual podem afegir una greu manca de sentit comú i una total absència de facultat de judici, com diria Kant.
El Truffaut era la casa del cinema d’autor, independent i en versió original a Girona, però també una de les institucions més icòniques i emblemàtiques del municipi, vertader epicentre espinal d’un ric ecosistema cultural que aplegava molts festivals i la col·laboració d’una miríada d’entitats que organitzaven cicles i sessions especials. El seu abrupte i desconcertant tancament va desembocar en un desenllaç completament insospitat, si pensem que tan sols fa uns mesos, el novembre passat, es va oferir una gran festa de gala a l’engalanat Teatre Municipal: se celebrava aleshores un quart de segle del projecte, francament arrelat a l’urbs, sobretot des de l’infern de la pandèmia, com demostren clarament les audiències en alça dels últims anys: arribant als 48.000 espectadors el 2025, un nombre que correspon grosso modo a la meitat de la població censada a la polis. Ocupava un espai de propietat municipal, a les instal·lacions de l’antic cinema Modern, però la gestió requeia en el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona (CCCG), una entitat amb ànima però sense ànim de lucre, integrada per personalitats gironines destacades, com ara periodistes, llibreters i acadèmics de renom.
Després de dues dècades i mitja al servei abnegat de la cultura de la ciutat, aquesta primavera, mitjançant un concurs de licitació, l’ajuntament va optar per atribuir la concessió a l’empresa Rambla de l’Art de Cambrils, fet que ha generat polèmica i repudi comprensibles a escala local, com també algunes mostres d’incredulitat i solidaritat en termes nacionals. Kafkianament obsessionats amb la sacrosanta apoteosi de la formalitat, els responsables de la decisió al·leguen que ha estat un procés “impol·lut i immaculat en l’àmbit legal”. Però hi ha una crassa paradoxa en el fil argumental del seu guió que no es pot obviar: per usar terminologia cinematogràfica, l’error de ràcord consisteix que el mateix consistori va admetre públicament que la proposta del CCCG era “qualitativament superior” i que, per tant, l’única raó —la tètrica condició suficient— per la qual se’l va descartar a favor del projecte concurrent va ser purament monetària; per ser més exactes, una quantitat de 4.000 €, una irrisòria per a qualsevol pressupost de govern. Ara ja ho sabem: quatre mil euros és la xifra que marca el llindar de la insidiosa privatització i comercialització de la cultura, allà on el mecenatge esdevé mercenarisme.
El tancament de la sala em fereix personalment en gran manera. Quan vaig traslladar-me a la ciutat dels quatre rius, el fet que hi hagués un cinema amb aquesta tipologia va ser clau per cementar la meva decisió d’instal·lar-m’hi. Durant aquests divuit anys, he estat un dels usuaris més freqüents del Truffaut, on vaig visionar una mitjana de 100 pel·lícules a l’any. Per tant, és una pèrdua personal, intel·lectiva i sentimental profunda que destrueix la ja parca confiança que nodria vers les institucions que sistemàticament prioritzen la mercantilització sobre l’excel·lència. Ara, és amb ominós atoniment que els cinèfils del burg ens enfrontem al primer estiu sense el nostre cine predilecte i sense cap perspectiva que torni a obrir les pantalles, sigui sota la mateixa nomenclatura o una de diferent. Penso ara en el pobre François Truffaut, que no es mereixia l’abominació ni que el seu nom sigui vaporat així en va!

Presentació de la pel·lícula Sirat amb Sergi López
 al cinema Truffaut de Girona | Foto: Jordi Camps Linnell

Efectivament, i al marge dels dubtes legítims sobre si la nova operadora -per un grapat menys d’euros- podrà oferir un servei mínimament a l’altura del que disposàvem, la veritat és que queda actualment impedida d’encetar activitat, atès que el Col·lectiu de Crítics, en una maniobra molt lícita, ha presentat un recurs davant del Tribunal Català de Contractes del Sector Públic, i per tant l’activació del contracte i el seu empelt romanen ara congelats. Sabent la lentitud a la qual van habitualment ‘els afers de palau’, a veure si amb sort el plet es resol abans del pròxim Festival de Canes!… Tot plegat, una catàstrofe cultural perfectament evitable, fruit d’una gestió incomprensible per part dels poders fàctics, que han tornat a ignorar factors cabdals com l’arrelament al territori, l’experiència comprovada del model existent i l’ampli suport expressat arreu per la ciutadania, així bruscament òrfena i privada del seu dret fonamental d’accedir al setè art amb marca autoral.
 Que aquest litigi obscurantista transcorri exactament en un període en què exerceixo el mandat de vicepresident del Consell de les Arts i la Cultura de Girona, m’ocasiona naturalment addicionals i severes indisposicions psicosomàtiques, per molt que el procés em resulti completament aliè: efectivament, en cap moment l’Àrea de Cultura de la municipalitat va consultar —o tan sols informar— l’esmentat Consell sobre aquesta i altres avinenteses que estan xocant la societat civil, en un moment en què col·lapsa el tripartit que enforma el govern a la Plaça del Vi, fent-se evidents les fissures que potser han existit des de bon començament. Pensem, per exemple, en la situació agonitzant de La Volta, un altre remarcable projecte cultural gironí ara estancat als llimbs, o en el retard que pateixen les convocatòries i adjudicacions de les “beques i ajuts Crea”. Aquests seran, no obstant això, blockbusters per explorar en properes dissertacions, que el metratge d’avui ja es fa llarg.

Alexandres Nunes de Oliveira vicepresident del Consell de les Arts i la Cultura de Girona *publicat a la revista El Núvol 29.07.2026

 https://www.nuvol.com/pantalles/cinema/girona-perpetra-el-cinemacidi-496025