ANNA DONATO, sempre ens quedarà el seu somriure

Foto GTR

Tinc la sensació que sempre he format part del món de l’Anna Donato. De la seva vida, la seva imaginació, la creació, la música, el teatre... i el cinema. Potser perquè va perdre un germà que es deia Guillem i que va morir molt jove. La meva persona, el meu nom i la meva joventut quan vaig aparèixer a la seva vida, li recordaven aquell germà estimat perdut prematurament. Per això, cada any, sens falta, cada 25 de juny, per Sant Guillem, em feia arribar un detall. Mai va fallar, ni quan estava al Sàhara fent la mili. Aquest fet ens ha unit per sempre en moltes històries i aventures que vam viure junts, sobretot en trobades familiars, amb amics, en festes i viatges, i el teatre amb el Grup Proscenium, al passeig arqueològic, al Teatre Municipal en diversos teatres del territori... amb els Pastorets.

L’Anna era somiadora, alegre, tendra, era una mare, una àvia, una amiga, i sabia escoltar i riure i viure.

El cinema per l’Anna, igual que jo, li donava sentit a la vida. “M’agrada més que el teatre”, em va dir fa molts anys. Era una consumidora de la revista Fotogramas, una fan de Harrison Ford i, també, del cinema Truffaut. Hi anava sempre que podia i de vegades, evocant belles èpoques, veia dues sessions seguides, sempre a la mateixa butaca. Cuidava el Truffaut, hi feia anar el seu jardiner perquè arreglés i regués les plantes que hi havia a l’antiga entrada pel passadís on hi havia els cartells de cinema enganxats a la paret. I també li va encarregar al pintor Pau Morales que fes un moral a l’antiga entrada. Se l’estimava, el Truffaut, i era tema de conversa cada vegada que ens trobàvem. En els darrers temps, el seu delicat cos i la poca mobilitat li van impedir anar-hi. La darrera pel·lícula que va veure va ser Conclave.

Fa una setmana la vaig anar a veure a casa seva, estava esplèndida allà asseguda en una butaca on podia controlar la situació. Envoltada de records, d’alguns quadres i llibres. Sobre una tauleta hi havia el darrers números de Fotogramas i un llibre sobre Harrison Ford, que li vaig regalar la darrera vegada que vaig anar a veure-la.
Aquella tarda vam parlar de tot i de molt. La primera imatge que em va donar quan la vaig veure asseguda a la butaca va ser la de Rafaela Aparicio en la pel·lícula Mama cumple cien años (Antonio Saura, 1979) i, també, la Ursula, la protagonista de Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez; vam estar parlant molt de les diverses lectures que els dos havíem fet d’aquesta extraordinària novel·la, com també de La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, que va ser veïna seva a Romanyà... i també de Jaume Cabre. De la vida i de la mort, dels que hi eren i els que ja no hi eren, com la seva mare, l’extraordinària Anna Breva, el seus germans Salvador i Guillem. L’Anna sempre va tenir moltes ganes de viure, però no li feia res haver de marxar. “Cada dia quan vaig a dormir, reso un pare nostre per si l’endemà no em desperto”, em va dir.

L’Anna se n’ha anat, físicament, cinc anys i dos dies després que ho fes el seu company de vida, en Joan Ribas. Serà enterrada el dia de Sant Joan i a partir d’ara aquesta data ens recordarà una de les històries d’amor més boniques que alguns privilegiats hem pogut viure.

Anna Carina, Angèlica, Clara i Joan Ernest, la vostra mare també ha format part de la meva vida. Abraçades.

Guillem Terribas Roca, publicat en el Punt Avui el 24.06.2026

Foto: Joan Ernest Ribas

Irene Tortós, 35 anys de Llibretera.

 Durant la festa de lliurament del Premi Llibreter (17.06.2026) a la Sala paral·lel 62 de Barceloa, a la Irene Tortós de la Llibreria Altell de Banyoles se li va fer un reconeixament pels seus 35 anys dedicats a la honorable feina de Llibretera. La Llibretera Carme Ferrer, va llegir aquest escrit i una mica de collita propia en el lliurament del Premi. 

 IRENE TORTOS, una Llibretera tot terreny

 L’onze de novembre de 2023 a Banyoles va haver-hi festa grossa. Una Llibreria feia 50 anys que era oberta, que havia venut llibres cada dia de cada dia a Banyoles.
Manel Tortos i la Nativitat Brugués van ser els responsables ( i també els herois), els creadors d’aquest espai que durant uns anys es va dir Llibreria Escolar i quan la nostra protagonista d’avui, la Irene Tortós Sala, en va agafar el relleu l’any 1991 ( tenia 22  anys i molta experiència al darrera del taulell al costat dels seus pares) van canviat l’espai i un nou nom Llibreria L’Altell.
I aquí va començar la gran aventura de la Irene. Fer que aquella Llibreria familiar i dedicada molt al llibre escolar, es transformés amb una llibreria dinàmica, un espai de llibertat on el llibre fos l’excusa per passejar-s’hi i civilitzar-s’hi. Un espai on els clients en fossin els protagonistes i trobessin aquell llibre que no buscaven. La Irene, ha muntat saraus que ja formen part de la història cultural Banyoles com la ja famosa i tradicional LA NIT DELS NARRADORS. Presentacions i clubs de lectura. Ha format part del de l’equip del Gremi de Llibreters, del Premi Llibreter i el que sigui per poder fer digne la professió de llibretera i parlar de llibres. 

Tota aquesta moguda es molta feina, moltes hores, molts de nervis, ... 
La Irene no ha tingut un camí ple de flors en aquest recorregut, enmig de tots aquets anys ha tingut problemes familiars, ha hagut de pujar i educar a dos filles, que li donen sentit a la vida... Ha hagut de fer molts sacrificis. Però com a bona Llibretera, que ho ha donat tot, sap que la Llibreria li ha donat molt. “Conec Banyoles per la gent que passa per la Llibreria...” deia la Irene el 15 d’octubre 2006 durant el Pregó de la Festa Major de Banyoles. Per tant, llarga vida a l Irene, perquè així la Llibreria Altell podrà fer molts més anys, i la Irene podrà conèixer més gent. 
Guillem Terribas Roca.

Guillem Terribas presenta el seu nou llibre de butxaca Demà serà un altre dia, vint anys després

El llibreter i cineasta repassa dues dècades de trajectòria i reflexiona sobre el futur de les llibreries independents i el Cinema Truffaut.

El passat divendres 22 de maig, a les vuit del vespre, Guillem Terribas (Salt, 1951) va presentar el seu nou llibre de butxaca titulat Demà serà un altre dia, vint anys després a la Llibreria 22 de Girona. En aquest acte el van acompanyar l’escriptor Josep Maria Fonalleras, l’escriptora i professora Marta Pasqual i l’artista saltenc Joan Mateu. Cal recordar que el llibre original de Demà serà un altre dia es va publicar l’any 2007 i era la seva biografia vinculada a la Llibreria 22 de Girona. La nova edició de 2026 apareix amb una revisió ampliada, amb referències a la història original i un nou epíleg. Aquest llibre ha estat editat per La Col·lectiva d’Ara Llibres, consta d’unes 200 pàgines i se n’han editat un total de 1.500 exemplars a nivell nacional.

Guillem Terribas és un dels fundadors de la Llibreria 22. A partir de 1978 en va ser l’ànima i el gerent fins al 2015. Actualment forma part del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, que és l’entitat responsable del Cinema Truffaut.
 Durant el transcurs de la seva trajectòria professional, Terribas ha rebut guardons com el Premi Tres de Març, la Creu de Sant Jordi i el Premi Trajectòria, entre d’altres. També ha escrit els contes infantils L’avi de la Martina (2017), La Martina va al cau (2019) i Un regal per a la Martina (2024), així com Alegra’m la vida (2017), on transmet la seva passió pel cinema i recomana 22 pel·lícules per mirar amb la mainada 
Quins són els nous apartats que inclou aquesta nova edició del 2026?
Aquesta nova edició incorpora una retrospectiva sobre els darrers vint anys, marcats per canvis vitals i culturals profunds (una trentena de pàgines més). 
Començo explicant que ja han passat vint anys des que vaig presentar aquest llibre a la Sala La Planeta de Girona, en un acte en què van participar vint-i-dues persones que van parlar del llibre i de mi; totes elles eren persones que formaven part de la meva vida i que també surten al llibre.
Aquest primer llibre el vaig editar un mes després que es morís la meva mare, el 22 d’octubre del 2007. Hi parlo que he estat avi i he tingut un infart, així com de pèrdues importants de persones que formaven (i sempre formaran) part de la meva vida, i faig un repàs de tots els projectes i iniciatives amb grups i associacions d’aquella època.
Una altra novetat és que en aquest nou llibre de butxaca he canviat la tapa dura de la portada de l’anterior llibre, en què sortia fumant, per l’actual, en què aparec retratat amb ulleres i sense fumar
Com veus el paper de les llibreries independents avui dia, en comparació amb fa vint anys?
Tal com estan les coses en el món editorial, sigui una llibreria o una editorial, si es vol fer créixer un projecte ambiciós és molt difícil tirar-lo endavant si no es disposa d’una empresa o d’una estructura amb recursos humans i econòmics suficients.
Les utopies, l’entusiasme i la vitalitat dels anys vuitanta del segle passat ja han passat a la història. Una de les preguntes que em faig és si ara seria capaç de fer una llibreria ambiciosa i obrir altres establiments, o si em quedaria amb una llibreria més controlable, entre dues persones, i anar fent lectors, sense pressa ni pressió.
Pel que fa a la Llibreria 22, fa quatre anys vaig iniciar les relacions amb Abacus, que és una gran cooperativa de consumidors i treballadors enfocada a la distribució de productes educatius, culturals i d’oci. Tot seguit, el gerent de la Llibreria 22, Jordi Gispert, va tancar les negociacions amb aquesta empresa i, finalment, Abacus és la gran empresa que buscàvem i s’ha quedat amb el 51% de les accions (és el nostre soci majoritari). El 49% restant de les accions és de 25 persones que actuen com a socis.
Pel que fa a la creació de més llibreries independents arreu de Catalunya, podria ser un projecte de futur… why not?
Tens previst dur a terme noves presentacions a altres ciutats o espais culturals d’aquest nou llibre?
Actualment ja no organitzo presentacions ni esdeveniments, com feia a la Llibreria 22. He promogut més de 4.000 presentacions i actes en la meva vida, els darrers anys amb una mitjana d’una presentació per dia.

Quin balanç fas dels 25 anys de gestió del Col·lectiu de Crítics de Cinema?
Crec que han estat molt positius. Com dic al meu llibre, una de les meves grans passions és el cinema.
L’any passat es van complir 25 anys que, amb una colla de bojos del cinema, vam crear una associació sense afany de lucre anomenada Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona i, prèviament, mitjançant un concurs públic, vam assumir la responsabilitat de la programació i l’organització del Cinema Truffaut, que pertany a l’Ajuntament de Girona.
En resum, han estat uns anys molt intensos i de bona feina en equip per donar coherència a una manera diferent de mirar i viure les pel·lícules i d’anar al cinema. Després de més de dues dècades com a president de l’entitat, he fet un pas al costat i ara formo part de l’associació com a vocal.
Hi ha un concurs públic de l’Ajuntament que podria atorgar la gestió a una empresa privada de Cambrils. Quina és la teva posició sobre aquest risc de canvi de gestió?
Des del Col·lectiu no farem cap declaració, ja que encara no s’ha publicat la resolució final. Com que l’alcalde de Girona, Lluc Salellas, no ha ratificat res sobre aquest tema, tot és especulació de carrer, i des del Col·lectiu de Crítics no direm res i estarem a l’espera. Cal recordar que des de l’Acadèmia del Cinema Català s’ha impulsat una carta de suport al Cinema Truffaut que ha recollit un total de 6.000 signatures a favor que continuï existint el Truffaut i el Col·lectiu. En aquesta carta es remarca que “el cinema no és només entreteniment; és cultura, identitat i memòria col·lectiva. I per això el Cinema Truffaut de Girona és absolutament imprescindible”. Per la seva part, el Col·lectiu de Crítics, durant aquests anys d’existència, ha establert un compromís ferm amb la cultura i amb aquest públic que omple les sales.
També s’hi destaca que “perdre el Truffaut del Col·lectiu de Crítics és perdre un espai clau per donar visibilitat a la nostra cinematografia” i que és fonamental entendre que equipaments com el Truffaut no poden dependre únicament de criteris econòmics, ja que privatitzar-los o sotmetre’ls a la lògica del benefici posa en risc tot allò que s’ha construït durant dècades. La cultura no és un luxe, és un bé comú i un dret.
Finalment, s’assenyala que el Truffaut és un projecte cultural consolidat i que, si es perden espais com aquest, “no només perdem pantalles; perdem veus, perdem mirades i perdem una part essencial del que som”.
Per la meva part, vull afegir que des del Truffaut i el Col·lectiu intentarem fer el possible per continuar la nostra tasca amb normalitat, fent un cinema menys comercial, amb directors de cinema rellevants, gestionant filmoteca, etc. Crec que no som la competència d’altres cinemes més comercials i, com sempre, continuarem treballant 365 dies a l’any.
Com a activista cultural, llibreter, etc., amb tants anys a la Llibreria 22 de Girona, com ha influït la teva trajectòria en la visió del cinema com a element cultural i social?
Espero que hagi influït per bé, i com diuen les últimes frases del nou llibre que he publicat: “Estimo la vida, la meva terra i la seva gent, i sempre, sempre penso que demà serà un altre dia”.
Alexandra Planas, publicat a la revista BON ART 05.06.2026
Entrevista a Ràdio 4 / Carles Mesa

 

COMUNICAT DEL COL·LECTIU DE CRÍTICS DE CINEMA DE GIRONA

 

Àngel Quintana, Salvador Montalt, Jordi Camps i Guillem Terribas 

Els membres del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona volem expressar, en primer lloc, el nostre profund agraïment per totes les mostres de suport rebudes aquests darrers dies. Des que es va fer públic que, després de vint-i-cinc anys, perdíem la gestió d’un projecte que vam concebre, impulsar i fer créixer des dels seus inicis, hem estat i ens hem sentit acompanyats per la societat, el sector audiovisual i el nostre públic.

Agraïm especialment les 6.500 signatures recollides en el manifest de suport de l’Acadèmia del Cinema Català, així com cartes d’adhesió i campanyes de suport impulsades per entitats culturals, associacions ciutadanes i professionals del món cinematogràfic, que han reconegut públicament la trajectòria i el valor cultural del Cinema Truffaut i la gestió que n’ha fet el Col·lectiu.

Amb la decisió adoptada per la Junta de Govern de l’Ajuntament, el Cinema Truffaut deixarà de ser “el cinema del poble” tal com va ser concebut des de la seva gènesi. Volem recordar que l’any 2000 l’Ajuntament de Girona va acollir la nostra proposta de crear un cinema públic en versió original: un projecte cultural singular, sense ànim de lucre i al servei de la ciutadania. I durant aquests vint-i-cinc anys, l’única activitat que ha tingut continuïtat ininterropudament a l’edifici del Modern ha estat la del Cinema Truffaut.

Denunciem que l’Ajuntament de Girona ha decidit abandonar aquest model cultural i apostar per un model de privatització i mercantilització d’un equipament cultural públic. El Cinema Truffaut deixa de ser un projecte ciutadà i cultural per passar a mans d’una empresa privada amb ànim de lucre.

Al llarg de 25 anys sempre hem defensat un model de cultura pública gestionat des de la societat civil a través de l’associacionisme i sense ànim de lucre. I aquest no és el model que s’imposarà a partir d’ara.

Considerem que els responsables polítics d’aquesta situació són els membres de l’equip de govern de l’Ajuntament de Girona, per la seva negligència a l’hora de supervisar i corregir i finalment aprovar unes bases de concurs que contradiuen el model cultural que ells mateixos havien defensat públicament durant anys.

També volem deixar constància que aquesta situació no s’hauria produït sense l’actuació de la regidoria i l’àrea de Cultura, que ha actuat de forma irregular i amb mala praxis. Des de l’inici se’ns va assegurar que l’única manera legal de plantejar el concurs era establint una valoració del 51% per a la proposta econòmica i del 49% per a la proposta cultural. Tanmateix, diversos juristes, tècnics i experts ens han confirmat que això no és cert. Existeixen casos de totes les institucions públiques amb concursos valorats amb un 70% pels criteris culturals i un 30% pels econòmics.

Aquest fet és clau. Amb una ponderació del 70%-30%, la llei hauria obligat a constituir un comitè d’experts per avaluar aquest concurs. En canvi, amb el model 51%-49%, tota la valoració del projecte cultural ha quedat en mans d’un únic tècnic municipal. Remarquem-ho: un projecte cultural de ciutat amb vint-i-cinc anys d’història ha estat decidit per la valoració d’una sola persona.

 

Després de conèixer les puntuacions, i amb l’assessorament d’experts, constatem que la valoració cultural del nostre projecte ha estat arbitrària, esbiaixada i profundament injusta. En cap cas s’ha tingut en compte l’experiència acumulada durant vint-i-cinc anys, ni l’expertesa i currículum del Col·lectiu, ni el fet que el Truffaut ha estat reconegut àmpliament i premiat com un model d’èxit de gestió cultural pública i ciutadana.

Per tant, la ciutadania, el sector audiovisual i el món cultural sí que han reconegut aquest valor. L’Ajuntament, no.

També volem denunciar una contradicció gravíssima. El Ple municipal celebrat el 10 de novembre de 2025 va aprovar de forma definitiva i per unanimitat de tots els grups, “la modificació del projecte i la memòria del servei públic municipal en versió original Cinema Truffaut” per actualitzar el pressupost, els preus privats i l’inventari del servei sense canviar el model de gestió. En el document aprovat al Ple s’hi afirma textualment que el Cinema Truffaut és un servei públic cultural “sense finalitat lucrativa” orientat a una oferta diferenciada i complementària dels cinemes comercials. Tanmateix, la resolució del concurs concedeix ara aquesta gestió a una empresa privada amb ànim de lucre. Això és una contradicció política, jurídica i ètica evident.

A més, volem posar de manifest una altra contradicció flagrant respecte a l’acord del Ple. Les bases del concurs en cap moment exigeixen que la proposta de programació sigui exclusivament en versió original, quan és un dels requisits fundacionals del projecte i la principal singularitat del Cinema Truffaut en aquests vint–i-cinc anys.

També denunciem que les nostres al·legacions, que vam presentar el 17 d’abril passat, sobre l’interès públic del projecte basades en fonaments legals contrastats i avalades per experts juristes, no han obtingut cap resposta per part de l’Ajuntament, malgrat haver estat presentades fa més de cinquanta dies.

Hi ha informes jurídics solvents que avalen perfectament la possibilitat de desistir del concurs de contractació per motius d’interès públic, tal com preveu l’article 152 de la Llei de Contractes del Sector Públic. Aquesta possibilitat ha estat desestimada i menystinguda per l’equip de govern. I lamentem que els discursos polítics no ho tinguin en compte.

A la vista d’aquestes i altres irregularitats flagrants, avui anunciem que presentarem un recurs administratiu davant el Tribunal Català de Contractes del Sector Públic.

I anunciem també, amb tristesa, el tancament del Cinema Truffaut sota la nostra gestió. Avui serà l’últim dia de projeccions i demà ja no obrirà les portes.

Durant aquest últim mes i mig hem actuat amb responsabilitat, lleialtat institucional i voluntat de trobar una solució. A canvi, hem rebut falses promeses i maniobres dilatòries. Ha guanyat el tacticisme, l’electoralisme i la covardia política.

Lamentem profundament que els interessos polítics hagin passat per davant de l’interès general, de la cultura pública i d’un projecte ciutadà únic al país.

Han matat el projecte del Cinema Truffaut. Però el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona continua viu.

 

 

 Paco Vilallonga, President; Àngel Quintana, sots-president; Imma Merino, secretària; Salvador Montalt, tresorer; Anna Bayo; Jordi Camps; Carolina Martinez; Daniel Pérez; Guillem Terribas.

Girona, 8 de juny de 2026

Parlem amb Guillem Terribas arran de la publicació de "Demà serà un altre dia… vint anys després

Entrevista a SIES TELEVISIÓ a Guillem Terribas que ha publicat el llibre "Demà serà un altre dia… vint anys després" (Ara Llibres).

 

EL MEU MON. En Salomó Marquès Sureda.

Portada del llibre 

Em costa recordar i fer lligar dates de quan va començar la meva, la nostra, relació i amistat amb en Mon, en Salomó Marquès Sureda.

Coneixia els seus germans, els  malaguanyats  Bep i Mili,  de l’escoltisme, però amb en Mon va ser més tard, en el Col·legi Bisbe Cartanyà, en unes trobades amb gent que més tard van fer una colla i que jo sempre he anomenat “la Tribu”.

Amb la Tribu i amb en Mon al davant vam crear una mena de comunitat, eren els anys seixanta /setanta, i teníem tota una vida per fer i descobrir i volíem, com la majoria de la gent jove d’aquella època, canviar el món i una manera nova de viure i de conviure. En Mon encara era capellà i era el més gran i amb molta més experiència que tots nosaltres. Tot i ser un home de la broma, quan calia posava seny i ens sabia orientar i aconsellar. Les reflexions que fèiem comunitàriament van anar prenent forma i ens han servit de molt pels diferents camins que hem anant agafant la gent de la Tribu. Va ser en  aquella època i a través d’en Mon que vaig conèixer millor a mossèn Modest Prats.

En Mon se’n va anar a Itàlia, a Roma, i un any després, el mes de juliol del 1972, el vam anar a recollir amb una trobada fenomenal a Firenze. Dic trobada perquè hi vam anar per diferents conductes i grups la gent de la Tribu. A Firenze ens vam retrobar i en Mon ja no era capellà. Allà es va oficialitzar la seva relació amb l’extraordinària Montserrat Terradas, companya de vida.

I, és clar, ara vaig fent recordatori i memòria enrere dels més de cinquanta anys de coneixença, i me n’adono de que han passat moltes històries, alegries, tristeses, aventures, anades i vingudes, gent que ens ha deixat, celebracions, aniversaris, casaments i naixements. Sopars, dinars i excursions. Viatges a prop i per Europa i fins i tot a Guadalajara, a Mèxic.

No vull especificar totes aquestes vivències, trobades i xerrades perquè no sabria per on començar ni tampoc per on acabar, perquè son moltes durant anys, i els que queden! Només deixar constància que en Mon per a  mi i per a una colla de gent que jo anomeno “Tribu”,  ens ha ajudat molt, ens ha fet costat a les bones i a les dolentes i hem compartit grans moments, i sempre amb aquella ironia i humor que l’han humanitzat tant i que sempre li hem agraït.

Gràcies, Mon, per la teva vida i encara més gràcies per deixar-me`n compartir una part d’ella i, per molts anys!

Guillem Terribas Roca. Text publicat en el llibre "Salomó Marquès, educació, memòria i democràcia.  

* El llibre es va presentar en el acte de reconaixement que se l'hi va fer el 8 de maig de 2026 a l'Auditori Josep Irla.  

Noticia:   https://tuit.cat/YFPs1 

JOAN MATEU: Art Total

  

Vaig mirar aquestes imatges amb en Joan. Ell m’anava mirant com jo em sorprenia en cada una d’elles, en cada una de les vinyetes, en cada una de les històries que contenen cada imatge. I les anaven raonant, descobrint,  i li comentava el que hem suggerien. 
Vaig mirar aquest curtmetratge amb sorpresa, pels dibuixos, pel contingut, per la força de les imatges. Cada imatge conte una història i totes plegades ens expliquen una gran història. Un gran somni. Un gran desig.

En Joan Mateu, en aquest anomenat curtmetratge, te la grandesa de aplegar totes les parts creatives i artístiques que pot reunir un autèntic creador, una artista amb inquietuds i amb ganes de dir coses. En Joan ens fa un esbós del que pot arribar a ser i suggerir una història, a traves de la pintura/dibuix; però també una història que pot ser transportada a 24 imatges per segons i, també una història que soni a música.
Meravellat de la creativitat d’en Joan. De la força de les imatges i del pensament, del suggeriment, de la poesia  i de la fantasia.

Gràcies.
Guillem Terribas Roca. 


* Vaig escriure aquest text pel llibre, extraordinàri, que de fet "no es un llibre ni un catàleg, es un arxiu de conceptes, d'esbossos, d'estudis previs i d'idees rebutjades" segon diu la contra cuberta, que porta per títol TEMPS MORT JOAN MATEU, que formava part de l'exposició que es va fer a Les Bernardes de Salt del 6 de març al 28 de Maig de 2020. 
En aquella exposició en Joan feia una mirada enreda per a partir d'aquella mirada poder tenir una nova mirada.

I ara a l'exposició que es va inaugurar divendres dia 29 de maig. sis anys després en el mateix lloc  a Les Bernardes de Salt, en Joan amb títol d' AIGUA, MAR DE TERRA  TERRA DE MAR, mostra aquesta nova mirada, les noves creacions, tant en pintura, com en ceràmina, com en imatges, tot el seu nou mon. Una esplèndida exposició que es podrà visitar fins el 31 de Juliol de 2026. Tot l'edifici de les Bernardes s'ha rendit a en Joan Mateu, perquè pugui exposar i ensenyar el seu nou mon creatiu. Moltes gràcies Joan, per deixar-me compartir alguns d'aquests moments.
Guillem Terribas. 

 

Demà continuarà sent un altre dia, oi, Terribas?

Guillem Terribas reedita vint anys després el seu llibre autobiogràfic amb noves pàgines sobre la jubilació, ser avi, la fragilitat i els amics que ja no hi són.

Josep M. Fonalleras, Guillem Terribas 

 La presentació de Demà serà un altre dia… vint anys després (Ara Llibres) a la Llibreria 22 no va ser una més de les que s’hi fan gairebé cada dia. Va ser una cita especial. El protagonista era l’ànima d’aquest temple de la lectura, un dels espais més emblemàtics i referencials de la ciutat: Guillem Terribas. Sí, aquella figura de qui el mateix Josep Maria Fonalleras va recordar que reconeix, sense embuts, que li agrada “el personatge Guillem Terribas”. El mateix llibreter emèrit i Creu de Sant Jordi que quan es va jubilar va rebre amb orgull com a regal un cartell que deia: “No soc pas en Guillem Terribas... però de gran m’agradaria ser-ho”. De fet, a tots ens agrada en Guillem. No només perquè és el major cabot cultural que coneixem –amb una capacitat innata per connectar la gent–, sinó perquè és la prova vivent que hi ha persones que, sense buscar-ho, acaben convertint-se en el paisatge sentimental d’un país. I ell n’és una. 
Conversar amb en Guillem és un exercici de paciència feliç on la línia recta no existeix: dels llibres salta al cinema, d’allà a una anècdota literària o a un record de joventut. Viu parlant amb la mateixa naturalitat amb què respira. Per això sorprèn que escrigui com escriu: directe, va per feina i sense ornaments. Però darrere d’aquesta aparent senzillesa hi ha tota una manera de mirar el món. La nova edició de Demà serà un altre dia arriba vint anys després –dinou, si som primmirats, però ja se sap que a en Guillem li agraden els números rodons i encara més si acaben en 2; no és casualitat que la presentació fos un dia 22 i a la Llibreria 22, és clar–i ho fa amb un annex (o un epíleg, si es vol) que completa el retrat d’un home que continua sent el mateix però que inevitablement també ha canviat. O, potser millor, que ha après a conviure amb el pas del temps.
El llibre continua sent un recopilatori incessant d’anècdotes i vivències que componen un apassionant retrat d’una època. De Girona, sobretot, una ciutat que, llegida avui a través de les seves pàgines, sembla gairebé irreconeixible per a les noves generacions: efervescent, inquieta, plena d’entitats, iniciatives i persones disposades a remoure-ho tot. Eren els anys del naixement d’El Punt, de l’Assemblea Democràtica d’Artistes (ADAC), de la Llibreria 22. I enmig d’aquella Girona que despertava hi havia aquest saltenc infiltrat a la Girona profunda, com ell mateix diu amb ironia: “Em van deixar entrar a jugar en aquesta lliga.” Però la realitat és que sense figures com la seva aquella ciutat, i sobretot el batec cultural, no hauria estat el mateix.
La reedició neix gairebé d’una suma de casualitats. Un dia de l’estiu passat a Calella de Palafrugell, conversant amb Xavier Bosch, aquest li va comentar que totes aquelles històries que explica mereixerien un llibre. En Guillem li va respondre regalant-li el llibre: “Ja està tot aquí.” El que no s’esperava és que Bosch començaria a enviar-li missatges entusiasmats comentant fragments i reivindicant-ne la vigència. Paral·lelament, una noia argentina li va escriure per xarxes dient-li que el seu company català li havia regalat el llibre i que l’havia captivat.I gairebé al mateix temps, Esther Pujol, d’Ara Llibres, li va proposar reeditar-lo. En Guillem va acceptar però amb condicions: volia afegir-hi vint anys de vida.
I quins vint anys. Hi apareix la jubilació, que ell defineix sense embuts com “el paradís”. També la descoberta d’una nova felicitat, ser avi: “Val la pena tenir criatures per arribar a ser avi.” I és impossible no pensar que la Martina i la Carla tenen una sort immensa de créixer amb un avi així: capaç d’explicar-los la vida a través del cinema, dels llibres i de les petites coses que fan tan gran viure.
També hi plana la fragilitat. L’infart que va tenir i que, segons diu, “no m’ha canviat la vida”, encara que immediatament admeti que ja no pot fer exactament el mateix que abans. O la consciència cada vegada més present de les absències. En Guillem explica que la vida funciona per etapes: primer vas a casaments, després a naixements i finalment a enterraments. I hi afegeix una de les seves teories particulars: “Dels 58 als 63 anys passes una etapa traumàtica.” Ho diu pensant en tots els companys de viatge que ha anat perdent i que encara l’acompanyen: Tià Salellas, Jaume Curbet, Vicenç Pagès, Miquel Pairolí, Montse Hosta, Quim Masó… I sobretot la seva germana Mariangela, la ferida més recent i probablement la més profunda que ha patit.
Potser per això aquest nou llibre té també un punt crepuscular. Com un film de Clint Eastwood –el seu gran referent cinematogràfic– en què el protagonista mira enrere sense nostàlgia impostada però conscient que el temps ja no passa de puntetes. Hi ha serenor, sí, però també una lucidesa una mica melancòlica.
A la presentació va voler envoltar-se de gent estimada. De l’esmentat Fonalleras, però també de Marta Pascual, a qui considera gairebé una filla literària sorgida del Premi Casero, i de l’artista Joan Mateu, a qui ha acompanyat des dels inicis i amb qui comparteix la fe absoluta en la cultura com a refugi i motor. Junts en un escenari que va quedar petit: la seva gran criatura, la Llibreria 22. Més que una llibreria, un lloc de trobada, un estat d’ànim, una manera de ser al món. Un món que ha canviat molt els darrers anys. Com els canvis del sector editorial, de com aquella passió gairebé artesanal ha anat quedant absorbida pels grans grups i consorcis. Nous temps. I és així com acaba el llibre, anunciant el recentment pas al costat que ha fet al capdavant del Cinema Truffaut després de vint-i-cinc anys. Però qui conegui en Guillem sap que plegar, en el seu cas, no vol dir desaparèixer. Només canviar de lloc i continuar remenant. “Mentre m’emprenyi, hi ha il·lusió”, diu.Si us vau perdre la presentació, avui n’hi ha una altra a Vilablareix. I el 7 de juliol a la Central de Barcelona, a l’agost a Calella de Palafrugell i a l’octubre al Bar del Teatre de Salt.
JORDI CAMPS LINNELL, text i foto. Publicat en el Punt Avui 27.05.2025 

Imtges de la presentació a la  Llibreria 22 el dia 09.05.2026 https://youtu.be/pUR3NY3JumI?si=Drp0K2r5kM8YrIJA