dissabte, 15 de gener de 2022

Madeleine Collins, full de Sala del Cinema Truffaut

MADELEINE COLLINS
França, 2021
Direcció: Antoine Barraud
Intèrprets: Virginie Efira,
Bruno Salomone, Quim Gutiérrez,
Jacqueline Bisset, François Rostain.

Gènere: thriller
Durada: 109 minuts
Idioma: francès

Quina vida! 
Antoine Barraud, guionista i reconegut director de curts francès (va debutar el 2005 amb Monstre), s’estrena amb aquesta complicada història d’una dona que té una mena de doble vida, que porta una complicada vida sense saber exactament com ha anat tot plegat: per amor, per compartir un dolor, per tendresa…?
Una sèrie d’incògnites que anirem entenent i comprenem al llarg d’aquesta història sobre una dona, casada, que es dedica a la traducció i per circumstàncies de la vida, porta una doble relació, amb dos homes; amb un és mare de dos fills que viuen a França i amb l’altre, “mare” d’una nena que viu a Suïssa. Combinar aquestes dues vides li fa protagonitzar unes situacions, uns moments d’ansietat, d’angoixa… No contradir-se i controlar tota una sèrie de problemes que solen portar quan no tens la vida ben “arreglada”. Aquest petit repàs a la vida d’aquesta dona, que es diu Judit, però també Margot, sembla que la cosa ja és vista o viscuda a través d’altres històries sovint interpretades per homes. En el cas del film Madeleine Collins, a mesura que la vas veient, que et vas assabentant dels fets, aniràs veient que és molt diferent d’altres històries similars. La cosa no és tan senzilla (o complicada) com sembla: ho és més.
La manera en què està explicada, fa tenir a l’espectador contínuament atent al que passa i al que diuen. Les diferents reaccions dels protagonistes i els diferents comportaments de cada un d’ells. Amb moltes sorpreses. La narració no és continuada. És important el començament i estar atents. És crucial no deixar de seguir la història i la seva evolució.
Tot el pes del film està en la seva protagonista Virginie Efera, una actriu que està en el punt més alt i dolç de la seva carrera i que darrerament hem pogut veure una diversitat de films francesos interpretats per ella com són Un amor imposible (Catherine Corsini 2018) l’extravagant Adios, idiotas (Albert Dupontel 2020) o la irreverent Benedetta de Paul Verhoeven (2021). Virginie es passeja per la història d’una manera elegant, rient, discreta, absent, plorant, trista, enamorada, desitjada i desitjant, patètica, incontrolada, perduda…
L’actor català Quim Fernández, està correcte en el paper del pare amb una filla. Aguanta molt bé el personatge i, tot s’ha de dir, parla un francès molt correcte i amb no gaire accent, per no dir gens. Un film diferent, una història complicada que enganxa al cap de poc minuts de metratge, pel seu misteri, pel que explica, pel comportament dels protagonistes… ah! I una agradable sorpresa, el retrobament d’una madura, però encara d’agradable bellesa molt ben portada i natural, de l’actriu anglesa Jacqueline Bisset, que interpreta el paper de la mare de la protagonista. Bisset torna al cinema francès després de la memorable pel·lícula de François Truffaut, La Nit americana (1973).
 Guillem Terribas Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona 14.01.2022

dissabte, 8 de gener de 2022

‘Nomadland’, millor film del 2021, segons els crítics gironins

El Col·lectiu de Crítics vota per 31è any els millors films estrenats a Girona.

La pel·lícula Nomadland, dirigida per la cineasta nord-americana d’origen xinès Chloe Zhao i protagonitzada per Francesc McDormand, ha estat votada pel Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona com el millor film estrenat als cinemes de la ciutat durant el 2021. Aquesta és la 31a edició d’unes votacions anuals que s’han celebrat ininterrompudament des que l’any 1990 el Col·lectiu de Crítics es va reunir per primera vegada per fer aquest rànquing i va triar Los timadores, de Stephen Frears, com la millor pel·lícula d’aquell any 
Nomadland - Trailer de Nomadlan: https://youtu.be/6sxCFZ8 _d84 premiada amb els Oscar a la millor pel·lícula, la millor direcció i la millor actriu, va guanyar la votació dels crítics gironins amb 28 vots: només un més que la nova versió de West Side Story, de Steven Spielberg, i La ruleta de la fortuna y la fantasía, de Ryûsuke Hamaguchi, que comparteixen ex aequo la segona posició de la llista, amb 27 vots. La quarta posició ha estat per a First cow, de Kelly Reichardt (21 vots), i el cinquè lloc també està compartit per dos films, amb 20 punts cadascun: Petite maman, de Céline Sciamma, i Quién lo impide, de Jonás Trueba. El lloc número 7 és per a Annette, de Leos Carax; el 8è, també ex aequo, per a Titane, de Julia Ducournau –Palma d’Or a Canes–, i Las cosas que decimos, las cosas quehacemos, d’Emmanuel Mouret, amb 14 vots. Tanca la llista, amb 12 vots, Quo vadis, Aida?, de Jasmila
Zbanic. Aquest és el segon any, dels últims tres, que la pel·lícula que trien els crítics gironins com a millor de l’any coincideix amb la pel·lícula guanyadora de l’Oscar, un fet que ja va passar el 2019 amb
Parásitos, de Bong Joon Ho. En aquesta ocasió han votat cinc membres del Col·lectiu de Crítics: Anna Bayó, Guillem Terribas, Francesc Vilallonga, Imma Merino i Àngel Quintana, aquests dos últims crítics d’El Punt Avui.
Xavier Castillon / El PuntAvui 08.01.2022.

«Nomadland», millor pel·lícula de 2021 segons els crítics gironins

El Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona publica la seva tradicional llista, en la qual també hi figuren cintes com «West Side Story», «La ruleta de la fortuna y la fantasía», «First cow» o «Annette»  ... DIARI DE GIRONA, més informació https://www.diaridegirona.cat/cultura/2022/01/08/nomadland-millor-pellicula-2021-segons-61364518.html

Imatges de l'actriu Frances MacDomand  en el Film Nomadland.



La meva tria del 10 a l'1.
Las cosas que decimos, las cosas que
hacemos.
West Side Story
Solo las bestias de Dominik Moll
Quien lo impide
Sin tiempo para morir de Cary Joji Eukunaga
El profesor Persa de Vadim Perelman  
Nomandland
Y llovierons pajaros
de Louise Archambault
Libreros de Nueva York de David Ullmann 
El contador de carta de Paul Schrader.


divendres, 31 de desembre de 2021

Apunt de final d'hivern 2021 a la Llibreria 22


Imatges, consells, passejada per la 22 a finals d'any 2021. Realització Guillem Terribas. 29.12.2021

Hivern 2021 Mainada 22 / Llibreria 22


Passejada per la 22 a l'espai dedicat al llibre juvenil i infantil, anomenat Mainada 22. 31.12.2021. Realització: Guillem Terribas

Petons Matinals 2021 (Segona part)


Petons matinals que he anat penjant cada matí en el Facebook. Van de l'Agost al desembre 2021. Realització Guillem Terribas

dijous, 30 de desembre de 2021

Jorge Herralde: Calonge, poble de llibres

 

Discurs de l'alcalde Jordi Soler inaugurant "Calonge Ciutat dels llibre" 



El treball (i la missió) dels llibreters vocacionals és molt semblant al dels editors vocacionals. L'acurada selecció dels llibres, la seva disposició a les llibreries de forma molt triada i significativa, de manera similar a la d’un catàleg també molt acurat, i reposant-los ràpidament igual que els editors reediten els llibres esgotats.

En resum, es tracta d'aconseguir una cosa fonamental: la construcció d'una credibilitat i, per tant, fidelitat, acompanyada per la màxima atenció als clients.

Joan Sala, Mar Bosch, Guillem Terribas i Jordi Puig. 

Durant molts anys, fins i tot abans de ser editor, vaig ser un "vianant de llibreries", "piétonne de librairies", segons l'expressió d'un gran editor francès, tant al nostre país (començant per l'enyorada Ancora & Delfín, on tantes hores vaig passar), com a Amèrica Llatina, París, Torí, Milà, Londres... etc., etc. Entrar en una llibreria és, simultàniament, una sensació d'assossec seguida d'una immediata curiositat.


Llarga vida, doncs, al Hay-on-Wye i als seus valents nebots de Calonge. Tenen un bon mestre, l'amic Guillem Terribas.

Jordi Herralde, editor. 



* Escrit que li vaig demanar a l'editor Jorge Herralde per a la inauguració de les 7 Llibreries a Calonge el divendres 09.12.2021 i va ser llegit pel Regidor de Cultura Borbert Botella. 

Calendari d'advent 2021 de la 22


Calendari d'advent de 22 dies de la Llibreria&quiosc 22 ( la 22 del carrer Emili Grahit de Girona) del 2021. 22 clients han posat amb el seu llibre preferit per crear aquest original calendari d'advent, essent aquest el segon any que es fa. I per molts anys!. Muntatge: Guillem Terribas.

Comics22, flash d'hivern 2021


Un flash passejada per l'espai de Còmics22 de Girona. Realització: Guillem Terribas. 29.12.2021

100 dias con la tata, full de Sala del Cinema Truffaut.

100 dias con la tata
Espanya
, 2021
Direcció: Miguel Ángel Muñoz
Intèrprets: Miguel Ángel Muñoz, Luisa Cantero
Gènere: documental
Durada: 82 minuts
Idioma
: castellà

El que es necessita és amor
Aquest film/documental, és real com la vida mateixa del seu protagonista, director, productor i coguionista Miguel Ángel Muñoz. Aquest personatge que el que més estima, després d’ell, és a la seva tia besàvia Luisa Cantero, que comença el documental amb noranta-tres anys i l’acaba amb noranta-cinc.
D’entrada el protagonista, Miguel Ángel Muñoz, ens posa en situació i ens ensenya fotos i vídeos d’ell petit amb la seva “tata”, que el va cuidar d’adolescent, mentre els seus pares estaven treballant.
Aprofita, Miguel Ángel, per explicar la seva vida i els seus èxits com a actor, sobretot de sèries populars que s’emeten per alguna cadena espanyola; de les seves habilitats de ballarí i de cantant, que sense ser una cosa ni l’altra aconsegueix sobresortir per davant de molts. També ens mostra en la introducció del documental, el bon esportista que és, tan corrent, com pujant muntanyes o anant amb motos d’aigua i en vaixells de competició. A més a més és molt bo tirant-se en paracaigudes. Per si la cosa no havia quedat prou clara que és el millor, ens mostra imatges de quan va guanyar el Concurs televisiu de “Master Chef”.
Miguel Ángel Muñoz, que també fa de narrador, en una altra part d’aquest documental ens explica quan va tenir la idea de dirigir i protagonitzar el documental: per mostrar la bona relació i el molt que s’estimen ell i la seva “Tata”. Durant el rodatge, que s’ho passen pipa, arriba la pandèmia i Miguel Ángel decideix tancar-se en un pis de 35 m² (que ho saps perquè ho repeteix contínuament, cosa que per les imatges no ho sembla) i passar junts la pandèmia. Així podrà cuidar de la seva “Tata” i li podrà demostrar el molt que l’estima i que bé que s’ho passaran. Per passar-ho encara millor, creen un perfil a Instagram que l’anomenen “Cuarentata” i en una hora determinada de la tarda s’hi connecten en directe i expliquen i fan coses “divertides”, aconseguint que cada dia tinguin més seguidors, arribant a tenir-ne més de cent mil per tot el món i fent-se famosos arreu.
Hi ha una frase popular que diu “Ser avis són les postres de la Vida”, Miguel Ángel Muñoz en aquest documental ens vol explicar que hi ha néts que són feliços donant unes bones postres als avis. És un documental molt personal, que la seva visió et fa la sensació que entres en la vida d’uns personatges i, potser, no hauries de fer-ho de tant particular i íntim que és.
És una història d’amor etern, explicada d’una manera optimista i tal com diu el seu protagonista-actor-director-guionista i productor, vol ser com la “La vida és bella”. Guillem Terribas Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

dissabte, 25 de desembre de 2021

GIAN BROTHERS, record mundial. Pujada Escales de la catedral de Girona.


Els Gian Brothers pugen els 90 + 10 esglaons de la catedral amb 53 esglaons el 23 de setembre de 2021. GRAN CIRC DE NADAL DE GIRONA, del 25 al 29 de desembre 2021. Imatges i muntatge de Guillem Terribas.

dijous, 23 de desembre de 2021

És bonic viure, però també difícil

Donna Reed i James Steward. 
A
mb el so de les campanetes que anuncien que l’àngel Clarence s’ha guanyat, finalment, les ales en haver salvat del suïcidi George Bailey (James Stewart), que aleshores rep l’ajuda econòmica i moral dels seus amics i clients, clou Que bonic que és viure! (It’s a Wonderful Life) i és difícil que no s’escapi una llagrimeta en veure-ho. Un “final feliç” que ha convidat a dir que Frank Capra sempre feia jocs de mans amb el sentimentalisme, però que, sens dubte, ha contribuït a la popularitat de la pel·lícula més emblemàtica del Nadal. D’aquí, en aquestes dates, durant anys se n’han fet múltiples emissions televisives i també projeccions privades entre amics per reveure els moments clau de la vida del generós Bailey (narrats per sant Josep a l’àngel Clarence) i com, si ell no hagués existit, Bedford Falls s’hauria convertit en Pottersville: una localitat dominada pel banquer Potter, l’especulador sense escrúpols que aprofita un descuit per apropiar-se d’uns diners que, “desapareguts”, menen l’heroi (un dels “homes comuns” de Capra) a la ruïna i a la desesperació: tanta que vol matar-se perquè, com li ha dit el mateix Potter, l’assegurança de vida fa que “valgui” més mort que viu.

Cartell de la projecció en el Cinema Truffaut
2021.
Hi ha un cinema a Catalunya, el Truffaut de Girona, que, des de fa tretze anys, projecta Que bonic que és viure! el vespre de cada 22 de desembre. Amb una xocolatada (una cortesia de Casa Moner, que avui hi afegirà vi calent) posterior a la sessió, és una celebració d’una pel·lícula mítica que aquest any compleix el seu 75 aniversari. No hi fallen mai un centenar de persones, que fan una donació voluntària destinada a Càritas. Tanmateix, en la seva estrena, el 1946, Que bonic que és viure! no va tenir tant d’èxit com el que esperava una nova productora d’efímera existència, Liberty Films, creada pel mateix Capra amb el productor Sam Briskin, i a la qual, sense que arribessin a fer-hi cap pel·lícula, s’hi van afegir també George Stevens (que feia poc havia filmat a l’alliberat camp de concentració de Dachau, al sud d’Alemanya) i William Wyler, qui aquell mateix any va dirigir The Best Years of Our Lives, sobre les dificultats d’uns soldats de reincorporar-se a la vida ordinària. De fet, l’esmentat film de Wyler, amb el seu realisme, va imposar-se aleshores a la faula de Capra, que acabava de realitzar Why We Fight (Per què lluitem), pel que fa a la participació dels EUA en la guerra. El cas és que, a banda del “final feliç” i la suposada bonhomia nadalenca del film, amb cada revisió de Que bonic que és viure es fa evident que, lluny de l’optimisme de Capra entre l’individualisme i la solidaritat del New Deal, va revelant-se que és la història d’una frustració. Ho diu Ramon Girona en la seva afinada monografia sobre Frank Capra (Càtedra): Bailey no pot mai marxar de Bedford Falls i acomplir els seus desitjos. No puc evitar pensar en el fet que el més gran impediment és la seva encantadora esposa (Dona Reed), que l’atrapa en la vida familiar. Suposo que les que estimem el cinema (no només el clàssic), ho hem de fer amb aquestes recances.
Imma Merino, publicat en el Punt Avui 22.12.2021

https://youtu.be/tfGos88UcnA  /  https://youtu.be/ulBv7HAI4eE (fragments finals de la pel·lícula "Que bonic es viure"  Frank Capra 1946).

dissabte, 18 de desembre de 2021

Promo hivern 2021 Llibreria 22 / Desembre



Suggeriments, horaris especials de Nadal, propostes, signatures d'autors: Regaleu llibres signats pels seus autors. Imatges de la llibreria. Realització Guillem Terribas / 15.12.2021

dissabte, 11 de desembre de 2021

J.M. Fonalleras comenta i llegeix L''ESTIUEJANT

Dins els actes del 41 Premi de Novel·la Curta Just M. Casero, que convoca i organitza la Llibreria 22, Josep M. Fonalleras, va fer una lectura/representació del seu llibre de poemes L'ESTIUEJANT a la Sala La Planeta de Girona, el 2 de Novembre de 2021. Acompanya a en Fonalleras, l'actor Lluís Marco i posa veu en alguns poemes el també actor Pere Arquillué. Realització Guillem Terribas.

dimecres, 8 de desembre de 2021

Montserrat Roig i la soledat

Montserrat Roig sempre havia dit: “Quan triem l’ofici d’escriure,
Gemma Busquets

triem, també, la soledat.” Una soledat que propicia l’ordenació d’idees i l’escriptura, que la Roig va trobar, al llarg de diferents estades, al balneari Prats de Caldes de Malavella, on estiuejava la família. A l’habitació 145 del balneari, a l’edifici antic, perquè les parets són més gruixudes i dissimulen millor el tecleig de la màquina d’escriure, la Roig podia contemplar el jardí de l’establiment termal; aquella finestra que tot aïllament autoimposat necessita per mantenir el vincle amb la companyia que també es requereix en qualsevol procés creatiu. Des del balneari Prats, ja malalta, hi va enllestir el seu últim llibre, Digues que m’estimes encara que sigui mentida. Però també el seu debut literari, Molta roba i poc sabó. Va ser al balneari Prats des d’on la Roig va trucar al llibreter Guillem Terribas , pel pont del 12 d’octubre del 1991. Havien quedat per dinar i passejar per Girona. “Amb la seva veu melodiosa, em deia que ho sentia molt però que li era impossible venir, que tenia febre.” Terribas ho recordava a El Punt el 10 de novembre del 2001 arran del desè aniversari de la seva mort. “Vaig estar temptat tot el dia d’anar-hi jo, a Caldes, i passar el dia amb ella. Però vaig pensar que potser la importunaria; vaig prendre una decisió i mai he sabut si era la correcta”, es lamentava Terribas.
Foto: Josep M. Oliveras / Llibreria 22

He pensat amb els vincles gironins de Montserrat Roig –Caldes de Malavella li va dedicar un carrer el 2006– arran de la Revetlla Roig que se celebra divendres al centre cultural La Mercè. El seu llegat, vast i pioner, és també al territori. Més enllà del seu Eixample natal hi ha altres llocs de soledat. A la biografia El goig de viure (2005), de Pere Meroño, es recorda com L’agulla daurada va ser escrit principalment a Olot. “Vila molt estimada on Montserrat es delia per tenir una casa per viure i treballar. Verd assenyat, en ocasions. A cops feréstec i torturat”, relata Meroño tot recordant que la coneixença es fa el 1977 arran de la campanya que la Roig fa pel PSUC per les primeres eleccions espanyoles democràtiques. “Opció prou difícil en un indret bastant al·lèrgic a les esquerres”, rebla Meroño.
Fa poc Rosa Montero escrivia a El País que el temps va ser mesquí amb la Roig, a qui durant anys “els mandarins de la cultura van jutjar de forma paternalista i despectiva”. Han hagut de passar trenta anys de la seva mort perquè se li concedeixi el lloc que li pertocava.
GEMMA BUSQUETS, publicat en el PuntAvui 08.12.2021
* L'article que en fa referència la Gemma:
http://llibreria22.blogspot.com/2011/11/el-dia-que-em-va-trucar-la-montserrat.html

dijous, 2 de desembre de 2021

QUAN S'ESBORREN LES PARAULES, presentació del llibre de RAFEL NADAL * Ll...


NOTA: El principi de la gravació hi han uns sorolls intermitents durant uns 60 segons. Gravació integra de la presentació del llibre, organitzada per la Llibreria 22 de Girona, a la Sala 11 del Cinema Albèniz de Girona. Obre l'acte i dona la benvinguda Jordi Gispert de la 22, seguidament el director literari del Grup 62, Emili Rosales fa un glosa del llibre, recordant que fa 10 anys que va aparèixer "Quan érem feliços" el primer llibre de la trilogia que s'acaba amb aquest volum de QUAN S'ESBORREN LES PARAULES. Comença a parlar l'autor Rafel Nadal, que passa la paraula a Joaquim Nadal i després a l'escriptora Silvia Soler. L'actriu Marta Millan, llegeix tres fragments de l'obra. 246 persones assisteixen a la presentació. Realització, muntatge i edició de Guillem Terribas. Novembre 2021.

diumenge, 21 de novembre de 2021

TEMPS DE TARDOR (final) +LLIBRERIA 22


Imatges de la Llibreria 22 de Girona; suggeriments i recomanacions de llibres; novetats; espais de la Llibreria... Recopilació i realització Guillem Terribas, 19 de novembre de 2021

PLACETA JAUME CURBET


Inauguració el divendres 19 de novembre de 2021, de la placeta davant de l'edifici de la Policia Municipal de Girona, amb el nom de JAUME CURBET I HEREU (1952 - 2011) un gironí mort prematurament i que va ser un activista social, polític i expert en seguretat. Fundador de la Llibreria 22, de Bitó, de Curbet & Marquès... i amic. / Guillem Terribas Roca.

dissabte, 30 d’octubre de 2021

LLIBRERIA 22 / Tardor 2021 (Segona part)

Novetats, suggeriments de lectures d'aquesta tardor. Passejades per la Llibreria 22 i Còmics22. Realització Guillem Terribas. 30.10.2021

dilluns, 25 d’octubre de 2021

Full de sala del film ENTRE ROSAS (La Fine Fleur). Cinema Truffaut.


LA FINE FLEUR
França, 2019
Direcció: Pierre Pinaud
Intèrprets: Catherine Frot, Melan Orneta, Fatsah Bouyahmed, Marie Petiot, Vincent Dedienne, Olivia Côte
Gènere: comèdia
Durada: 95 minuts
Idioma: francès


Conservar La tradició
La Provença francesa s’ha convertit en l’espai, el decorat perfecte per fer un film d’aquells que se’n diuen "de la felicitat". Té uns bons paisatges, un clima envejable, ciutats i pobles d’encant i fins hi tot arriba fins el mar. Amb l’excusa de tenir-hi una casa, d’anar-hi de vacances, o per escapar de l’estrès de la ciutat, uns personatges que compleixin (amb actors coneguts i amb experiència) es construeix una història, que després de la seva visió, en surts molt millor que com hi has entrat.
Pierre Pianaud, el director francès de 52 anys nascut a Montalban, ha fet una combinació de tots aquests ingredients i l’hi ha sortit una pel·lícula agradable i li ha dedicat a la seva mare.
Entre Rosas, passa a la Provença, en una plantació de roses, propietat d’Eve, una amant de les flors influenciada pel seu pare i, amb record d’aquest, continua amb la plantació i la tradició de sempre. Els temps canvien i la situació no es bona i l’empresa entra en crisis. Una gran empresa competidora amb un agressiu directiu vol comprar-li l’empresa. Aquí comença el problema. Aquí es quan entra en acció Vera, la fidel comptable que ja ho era del seu pare, li aconsegueix l’ajuda de tres treballadors, agafats d’un programa d’inserció social ( d’aquesta manera els hi resulten més econòmics) per aixecar l’empresa. Tres personatges, una jove noia tímida i acomplexada, un home de cinquanta i tants anys a l’atur i un jove delinqüent, que no tenen ni idea de flors i de les coses del camp. Amb aquesta base, Pianaud, aconsegueix crear moments divertits, d’altres entranyables i d’altres de caire social i d’autoajuda. També hi ha un espai d’optimisme, amb el descobriment d’unes facultats olfactives del jove “delinqüent” que farà que tingui un futur prometedor.
Entre Rosas, es també, un manual de cultiu i tractat de floricultura. Del llenguatge de les flors. De com es treballen, les diverses combinacions que s’hi poden fer i la creació de noves especies de roses. Tot pedagògicament molt ben explicat i acompanyat per una delicada i bonica musica.
Per fer possible i creïble aquesta nova història que passa a la idíl·lica Provença, el director Pierra Pinaud, ha comptat amb un petit equip de gent i amb uns actors que compleixen perfectament amb el que ens vol explicar el director i que estan capitanejats per Catherine Frot, una actriu amb una llarga experiència teatral, que va començar a fer cinema l’any 1980 de la mà del prestigiós director francès Alain Resnais amb el film “Mon oncle d’Amèrique”. En el Truffaut li vam poder veure, de protagonista, a la comèdia, també francesa, Margeritte (2015) dirigida per Xavier Giannoli.
Una comèdia, una història, que es respira i inspira bellesa. Que compleix.
Guillem Terribas Roca, Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.

‘Memoir’ de Miquel Berga: Una educació

Jordi Grau
L
es memòries són un gènere literari que s’inclou dins l’autobiografia, llegeixo a la Viquipèdia, a la recerca del significat de memoir, que forma part del subtítol del darrer llibre de l’escriptor i professor saltenc Miquel Berga: Una educació. Una “memoir” de Londres durant els setanta. Expliquen que les memòries són menys estructurades i menys exhaustives que una autobiografia, ja que solen tractar d’una part de la vida. I és així, perquè ja des del mateix subtítol l’autor ens explica que es remet als anys setanta del segle passat. Si tenim en compte que un altre significat de memoir que he trobat és “memòria, llibre o article que s’escriu sobre algú que heu conegut bé”, queda clar que ningú millor que el mateix Berga per explicar-se com és en funció del que va ser la seva experiència a Londres. A més fa honor al que va deixar escrit Gore Vidal a les seves memòries, en el sentit que no s’explica la vida sinó com un recorda la seva pròpia vida. Feta aquesta digressió, vull dir que quan vaig veure el llibreter emèrit Guillem Terribas anunciant l’aparició d’aquest llibre editat per Univers, vaig anar a comprar-lo immediatament sense que passant per la llibreria m’emportés un llibre de més, com explica que va fer algunes vegades l’autor en aquell Londres que era sinònim de llibertat. Vaig començar el llibre a la terrassa a prop del Mercadal amb un havà i un negroni, perquè un llibre de Berga mereix una certa litúrgia. Potser hauria estat més adequat un gintònic, però no sempre tens un bon negroni a l’abast. Amb tot això vull dir que va
ser una lectura deliciosa. Berga en estat pur per als que som addictes a les seves columnes, explicant les coses amb un distanciament i una ironia que no sé si se li van enganxar a l’illa o si ja ho portava de fàbrica. Són quinze episodis que ens mostren la manera com un jove català de vint anys arriba a Londres de polissó i aprèn a sobreviure amb només dos números de telèfon apuntats, lluny de les misèries del franquisme, encara vigent, i en l’inici del que es va conèixer com la Transició i en un espai de llibertat que potser es va acabar amb l’arribada de la Thatcher al poder. És clar que la seva planta (hi ha una foto d’aleshores d’un Berga jove i canalla) i la seva experiència com a DJ en una discoteca de Lloret hi van ajudar. Un llibre deliciós, el record d’un viatge formatiu i sentimental que ens ajuda a entendre el Miquel Berga que ara coneixem.
Jordi Grau,publicat en el Punt Avui 16.10.2021

dilluns, 11 d’octubre de 2021

V GIROCÒMIC 2021 / Còmics22

El dissabte 9 i el diumenge 10 d'octubre de 2021, s'ha celebrat a Girona, al Palau de Fires, la V edició del Girocòmic. Ha estat el retorn després que l'any passat no es pogués celebrar. Ha estat un gran retrobament amb molta participació per part de llibreries, editorials,... com de públic en general. Còmics 22/ Llibreria 22, com cada any hi ha estat present i també hi ha col·laborat. Una recopilació d'imatges i de moments d'aquests dos dies, recopilats per Guillem Terribas. 11.10.2021

diumenge, 10 d’octubre de 2021

Girona, estiu de 1978: LAS LEYES DE LA FRONTERA


Edmon Roch duu al cinema «Las leyes de la frontera», de Cercas, retrat de la ciutat que vam ser fa 40 anys
.
Ara fa un any, una tarda de setembre, visitava el rodatge de la pel·lícula Las leyes de la frontera que aquells dies tenia com escenari els carrers de Girona. El propòsit era saludar al seu productor, el gironí Edmon Roch, per qui tinc gran estima, ja amb una sòlida i prestigiosa trajectòria aixecant projectes tan reconeguts com Garbo, El Niño, Les aventures de Tadeo Jones o la recent i emotiva Adú. Amb l’Edmon ens coneixem de petits. Vàrem néixer al mateix edifici de la plaça Poeta Marquina de Girona, és fill de la poetessa Margarita Colom i del pediatre Gonçal Roch, que hi va mantenir la consulta (a vegades la cua arribava al carrer) durant més de 50 anys i amb qui vaig mantenir grans converses en els darrers anys de la seva vida. De jovenet, l’Edmon va escriure durant molts anys sobre cinema al diari. I el seu germà Gonçal d’automobilisme.
La visita va coincidir amb la que en aquells moments feien al rodatge Javier Cercas, l’autor del llibre ara adaptat al cinema, i el llibreter Guillem Terribas. En aquell moment el rodatge estava en pausa perquè el director, Daniel Monzón, a qui ja coneixia des dels nostres temps a TVE, volia captar la llum que només donava un determinat instant del capvespre per rodar una escena de notable simbolisme per l’argument. És quan el protagonista creua el pont d’en Gómez amb les cases de l’Onyar al fons. A la vorera del passeig Canalejas l’Edmon, en Javier, en Guillem i un servidor, mentre esperàvem el momentum, xerràvem de la pel·lícula, dels til·lers del passeig que compliquen la vista de l’Onyar, del cinema quinqui i d’aquell estiu gironí de 1978 on Cercas va datar l’acció principal del seu llibre i que per a mi també té una especial significació personal i periodística.
Vaig anar a l’estrena madrilenya de la pel·lícula el passat dilluns. Tant Edmon Roch com Daniel Monzón i el guionista Jorge Guerricaechevarría han aconseguit traslladar a la pantalla l’essència d’un llibre que em va agradar molt i que per la tècnica narrativa utilitzada per Cercas exigia un esforç d’adaptació. En vaig sortir molt content i a la porta de la sala comentava a l’Edmon que havia fet un autèntic western. Em va contestar que no era estrany, la pel·lícula preferida de Cercas és El hombre que mató a Liberty Valance, de John Ford, un gran clàssic del gènere. He seguit de prop, amb interès i admiració, la carrera de Javier Cercas, de jovenets coincidíem a L’Arc o a la nit gironina. Estic molt content d’haver col·laborat en el seu moment en aixecar el finançament de l’adaptació cinematogràfica de la seva novel·la Soldados de Salamina que va dirigir un altre bon amic, David Trueba. El febrer passat vaig escriure aquí mateix un article sobre el cop del 23-F , del que en feia 40 anys , afirmant que per a mi el llibre de Cercas Anatomia de un instante és el text que conec que millor contextualitza i explica el que fou tant la transició com el 23-F.
Las leyes de la frontera recull perfectament aquest període en què la línia que et pot canviar la vida és molt fina, també l’ambient d’una Girona socialment esquerdada, d’una transició on encara no marxava el país del passat i no arribava el del futur. Amb un tipus de delinqüència juvenil tradicional que aviat transformaria l’addicció a l’heroïna, que ja s’estava començant a introduir massivament. Tinc força present com era la Girona de 1978. De fet, al juliol d’aquell estiu, quan jo tenia encara 18 anys (en Cercas 16, l’Edmon adolescent ja només feia que anar al cinema, i en Guillem estava a punt d’obrir aquella tardor la Llibreria 22), per la generositat dels meus mentors periodístics en aquest mateix diari, llavors Los Sitios, varen encarregar-me la substitució de Jaume Sureda Prat, com a responsable de la popular i llegida secció «Sucedió en Gerona». L’altra nit, gràcies a l’hemeroteca digitalitzada de l’ajuntament, vaig repassar el que vaig escriure aquell juliol. Intentava seguir la línia costumista i descriptiva, amb tota mena de detalls, dels articles d’en Sureda, incloent-hi comentaris personals o judicis d’opinió. El lliure accés del que disposava el diari als atestats i documents policials o judicials feia que fos habitual que els fets apareguessin amb els noms dels protagonistes o afectats i les seves circumstàncies personals, això avui vorejaria la il·legalitat. Qui sap si darrere de l’atracament a un banc d’Empuriabrava o a l’administració de loteria de Ripoll que narrava aquell juliol de 1978 hi eren en Zarco, la Tere o en «Gafitas».
JORDI BOSCH, publicat al Diari de Girona 10.10.2021

Martí Gironell presenta a Calella el conte “Un talp al meu jardí” i la n...

Martí Gironell presenta a Calella el conte “Un talp al meu jardí” i la novel·la “Paraula de jueu” En el local de l'AVAC el 19 d'agost 2021. Tertúlia amb en Martí Gironell i Guillem Terribas. 

“El dia que vaig marxar” d’Albert Om a Calella de Palafrugell

“El dia que vaig marxar” d’Albert Om a Calella de Palafrugell. Hotel Sant Roc, 24.08.2021. Tertúlia Albert Om / Guillem Terribas.  AVAC. 

Josep Maria Fonalleras presenta L’estiuejant, el seu primer llibre de po...

L’AVAC convida a Josep M. Fonalleras a l’Hotel Alga per a presentar el seu primer llibre de poemes L’estiuejant, i tancar així el cicle de presentacions literàries d’aquest estiu 2021 (06.09.2021.AVAC

Entrega de premis VI Premi Conta Curt Es Còdol

Entrega de premis VI Premi Conta Curt Es Còdol. 06.09.2021.
Calella de Palafrugell. Hotel Alga. AVAC. 

dilluns, 4 d’octubre de 2021

divendres, 1 d’octubre de 2021

Retorn a la Girona de finals dels 70 amb 'Las leyes de la frontera'


E
l Ocine de Girona van viure ahir a la nit la posada en llarg de Las leyes de la frontera, la pel·lícula basada en la novel·la homònima de l’escriptor Javier Cercas, dirigida pel reconegut cineasta Daniel Monzón amb la producció del gironí Edmon Roch -que va començar la seva carrera com a crític de cinema al Diari de Girona- i que s’ha rodat en bona part a la ciutat. En una sala plena de gom a gom i enmig de nombroses ovacions, el director, l’escriptor, el productor i els actors Chechu Salgado, Marcos Ruiz, Cintia García i Víctor Manuel Pajares van presentar el llargmetratge, que s’estrenarà als cinemes de tot l’estat el pròxim divendres 8 d’octubre. Abans de la projecció, el llibreter i activista cultural Guillem Terribas va recordar que el 18 de març de 2003 els mateixos cinemes van acollir la presentació del film Soldados de Salamina, de David Trueba i que va suposar la primera adaptació a la pantalla gran d’una novel·la de Javier Cercas. Una pel·lícula que va estar a la cartellera dels multicines durant un any, i que amb optimisme i una gran dosi de nostàlgia, Terribas va voler augurar el mateix futur al nou film de Daniel Monzón.
Aquesta és, de fet, la tercera producció que firma el director mallorquí amb la complicitat del gironí Edmon Roch. Un tàndem que, després de El niño (2014) i Yucatán (2018), els ha convertit en un dels maridatges triomfadors de l’escena cinematogràfica espanyola.
 Las leyes de la frontera és, precisament, una manera de fer les paus amb el destí. Per Monzón, perquè quan va posar els peus a Girona per primera vegada va tenir el pressentiment que aquí, fos què, quan i com fos, hi vindria a rodar. I per Roch, perquè encara tenia pendent fer una pel·lícula amb Girona com a «gran protagonista».
I les llums es van fondre a negre. Les expectatives sobrevolaven el centenar d’assistents, a la recerca d’alguna seqüència que disfressés la Girona d’avui. Un imponent Pont de Pedra capturava totes les mirades. La Girona contemporània es vestia, com havien promès minuts abans els artífexs dels films, de 1978. Mentre alguns recapitulaven en els arxius de la memòria per a rescatar la novel·la, altres descobrien, en la tendre innocència estroncada de Nacho (Marcos Ruiz), la desimboltura de Tere (Begoña Vargas) i el lideratge quinqui de Zarco (Chechu Salgado). Un triangle d’addicció entre amor, drogues i delinqüència.
La sessió d’ahir als Ocine va comptar amb una àmplia presència de convidats. Hi era l’alcaldessa, Marta Madrenas, acompanyada entre d’altres pel vicealcalde i regidor de Cultura, Quim Ayats. el mestre de cerimònies va ser Guillem Terribas. Al final de la projecció el públic va ovacionar la pel·lícula i Edmon Roch i Daniel Monzón, es van fondre en una abraçada al bell mig de la platea, a la que s’hi va afegir Javier Cercas. La rebuda havia sigut un èxit, igual com fa ben pocs dies a Sant Sebastià, on el film va cloure el Festival. A partir de divendres 8, el públic dictarà sentència.
Albert Cornellà / Meritxell Comas, publicat en el Diari de Girona 01.10.2021 Fotos: Aniol RASCLOSA. 


                                                          

dijous, 9 de setembre de 2021

LA TORNADA / Setembre 2021 * Llibreria 22

Un any més el mes de Setembre es la tornada a la "normalitat" . Tornar al treball, tornar a l'escola, tornar a començar... llibres nous, moltes novetats que volen ser llegides. La Setmana, un altre any, i aquest la que fa 39. Tot això i més resumit en tres minuts per Guillem Terribas. .08.09.2021

dimecres, 1 de setembre de 2021

LA FI DE L'ESTIU 2021 * Llibreria 22

Imatges, recomanacions, novetats, suggeriments, de la Llibreria i darrera entrega de l'estiu 2021. El pròxim serà "La Tornada 2021". Realització Guillem Terribas. 01.09.2021