Una vida de cinema

 La cinefília és una malaltia incurable, que tots aquells que la patim volem encomanar a les persones que ens envolten. Per al cinèfil, el cinema esdevé una forma d’entendre i apropar-se a la vida; una manifestació vital que unifica l’escapisme existencial, el gaudi artístic i la il·lustració intel·lectual.
Guillem Terribas, llibreter emèrit de la Llibreria 22 a Girona, és un cinèfil empedreït, i ha escrit un llibre per compartir la seva fascinació i amor pel cinema, mirar d’encomanar-nos-el i incitar-nos a difondre’l entre la mainada.

Alegra’m la vida és la biografia sentimental que Guillem Terribas, conegut llibreter i agitador cultural gironí, dedica a la seva història d’amor amb el cinema, i amb la qual vol fer partícip al lector de les seves experiències i records relacionats amb el setè art. El llibre està format per dues parts ben diferenciades: la primera és un recull de les vivències personals de l’autor relacionades amb el cinema i amb la seva cinefília; la segona part consisteix en un llistat de 22 llargmetratges, una selecció personal per transmetre la passió per veure cinema a les noves generacions.
A la primera part del llibre, titulada «Hi havia un vegada el cinema», Terribas explora i deixa testimoni dels seus records vitals relacionats amb el cinema, i ens parla de la seva vinculació sentimental amb les històries viscudes a les sales de projecció: des de la seva descoberta infantil «en aquells programes dobles del diumenge a la tarda» que durant el franquisme li servien de via d’escapament cap a un món d’imaginació i aventura, fins a la seva faceta com a cinèfil que el va portar a formar part de la fundació del Cinema Estudi Truffaut de Girona. Una narració farcida d’anècdotes on parla de quins són els directors i les pel·lícules que més l’apassionen, i en la qual descobrirem, entre d’altres, que l’adaptació cinematogràfica favorita de Terribas de Romeu i Julieta és la de Zeffirelli, la seva estreta vinculació amb el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, i com va ser la seva participació en el rodatge de Soldados de Salamina.
La segona part del llibre recull en 22 capítols una llista de pel·lícules que Terribas ha triat per veure amb la seva neta, la Martina, amb la voluntat de compartir amb ella la seva passió pel cinema i d’inocular-li la seva dèria i «les ganes de cinema». Cada capítol tracta d’un dels títols escollits, i en ells comparteix, sempre des d’una visió molt personal, el motiu de la tria i les seves reflexions al voltant de la pel·lícula, farcides de records i d’experiències personals. La tria del 22 no és arbitrària, com el lector més despert pot haver endevinat, i és un gest romàntic en homenatge al nom i el número del carrer on s’ubica la llibreria que Terribas ha gestionat durant més de 36 anys.
Es tracta d’un text ben escrit, amè i entretingut, en què amb un to senzill i proper, Terribas comparteix amb el lector el seu vagareig pels records cinematogràfics de tota una vida; records en què apareixen una extensa llista de noms i personatges il·lustres, coneguts i reconeguts, relacionats amb el cinema i la vida cultural del nostre país: Imma Merino, Àngel Quintana, Javier Cercas, Sergi López, Josep Mir, Ariadna Gil, David Trueba, Àlex Gorina, Roc Villas, Esteve Riambau… Per citar-ne alguns.
Aquest volum, tot i tenir una veu i un fil narratiu propis, serveix com a addenda i complement perfecte de l’obra anterior de Guillem Terribas Demà serà un altre dia: aventures d’un llibreter (Ara Llibres, 2007), llibre de memòries professional, en què Terribas explica la seva trajectòria com a llibreter i fundador de la Llibreria 22, obra de lectura obligatòria per a tots els professionals del món del llibre que vulguin conèixer de primera mà el testimoni d’un dels llibreters insignes del nostre país.

Alegra’m la vida és, sobretot, un cant d’amor al cinema, que ens permet apropar-nos i conèixer una mica més la vida i figura de Guillem Terribas, tot i copsant en les seves paraules, com la passió i l’entusiasme són les que l’han guiat al llarg de la seva vida, fent del seu autor un agitador i figura cultural de primer nivell, mereixedor de la Creu de Sant Jordi l’abril del 2017, i part fonamental del magma cultural gironí i per extensió de Catalunya.
 Toni Espadas

Cap de Documentació de la Biblioteca del Cinema,  publicat el 10 de juliol 2017 

 https://fima.ub.edu/edl/una-vida-de-cinema/ 

Girona perpetra el ‘cinemacidi’

 No és ciència-ficció, sinó la crua realitat: el Cinema Truffaut de Girona finalment ha tancat les portes, arran d'una licitació controvertida i extremament impopular.

Presentació de ‘Romería’ de Carla Simón al Cinema Truffaut de Girona | Foto: Jordi Camps Linnell

 Girona ha estat notablement plató d’algunes pel·lícules i sèries de relatiu èxit internacional, com ara El Perfum (dirigida per Tom Tykwer), El Monjo (protagonitzada per Vincent Cassel i Sergi López) i òbviament la sanguinolenta saga de Joc de Trons. De fet, si heu passejat per Girona durant aquests darrers dies, probablement us heu adonat que hi ha alguns carrers intransitables perquè l’omnipotent Disney està rodant una més de les seves anodines megaproduccions. Potser també heu sentit a les notícies o a les xarxes que alguns veïns i veïnes es queixen de la incomoditat que les filmacions generen en el dia a dia, reclamant de pas que “el Barri Vell no és un decorat”. Tot plegat, una polèmica que segurament tindrà nous episodis i truculentes seqüeles.
Tanmateix, quan em refereixo a “cinemacidi” (si em permeteu el neologisme), no parlo del fet que els rodatges estiguin devorant i asfixiant la ciutat i els seus digníssims habitants. Tampoc es tracta d’un gènere que retrati psicòpates, assassinats o genocidis impunes. Més aviat parlo de la sulfhídrica i nefanda liquidació del Cinema Truffaut en mans de les administracions públiques: lacònicament, ha mort un somni de vint-i-cinc anys, portat amb cura, sentit i sensibilitat; un d’aquells projectes autèntics, singulars, coherents i substantius que contribuïen a fer de Girona un genuí oasi cultural en el panorama català. Aquesta era una realitat tan senzilla com indefugible, però que buròcrates i oficinistes han estat del tot incapaços d’entreveure, amb la seva proverbial falta de clarividència, a la qual podem afegir una greu manca de sentit comú i una total absència de facultat de judici, com diria Kant.
El Truffaut era la casa del cinema d’autor, independent i en versió original a Girona, però també una de les institucions més icòniques i emblemàtiques del municipi, vertader epicentre espinal d’un ric ecosistema cultural que aplegava molts festivals i la col·laboració d’una miríada d’entitats que organitzaven cicles i sessions especials. El seu abrupte i desconcertant tancament va desembocar en un desenllaç completament insospitat, si pensem que tan sols fa uns mesos, el novembre passat, es va oferir una gran festa de gala a l’engalanat Teatre Municipal: se celebrava aleshores un quart de segle del projecte, francament arrelat a l’urbs, sobretot des de l’infern de la pandèmia, com demostren clarament les audiències en alça dels últims anys: arribant als 48.000 espectadors el 2025, un nombre que correspon grosso modo a la meitat de la població censada a la polis. Ocupava un espai de propietat municipal, a les instal·lacions de l’antic cinema Modern, però la gestió requeia en el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona (CCCG), una entitat amb ànima però sense ànim de lucre, integrada per personalitats gironines destacades, com ara periodistes, llibreters i acadèmics de renom.
Després de dues dècades i mitja al servei abnegat de la cultura de la ciutat, aquesta primavera, mitjançant un concurs de licitació, l’ajuntament va optar per atribuir la concessió a l’empresa Rambla de l’Art de Cambrils, fet que ha generat polèmica i repudi comprensibles a escala local, com també algunes mostres d’incredulitat i solidaritat en termes nacionals. Kafkianament obsessionats amb la sacrosanta apoteosi de la formalitat, els responsables de la decisió al·leguen que ha estat un procés “impol·lut i immaculat en l’àmbit legal”. Però hi ha una crassa paradoxa en el fil argumental del seu guió que no es pot obviar: per usar terminologia cinematogràfica, l’error de ràcord consisteix que el mateix consistori va admetre públicament que la proposta del CCCG era “qualitativament superior” i que, per tant, l’única raó —la tètrica condició suficient— per la qual se’l va descartar a favor del projecte concurrent va ser purament monetària; per ser més exactes, una quantitat de 4.000 €, una irrisòria per a qualsevol pressupost de govern. Ara ja ho sabem: quatre mil euros és la xifra que marca el llindar de la insidiosa privatització i comercialització de la cultura, allà on el mecenatge esdevé mercenarisme.
El tancament de la sala em fereix personalment en gran manera. Quan vaig traslladar-me a la ciutat dels quatre rius, el fet que hi hagués un cinema amb aquesta tipologia va ser clau per cementar la meva decisió d’instal·lar-m’hi. Durant aquests divuit anys, he estat un dels usuaris més freqüents del Truffaut, on vaig visionar una mitjana de 100 pel·lícules a l’any. Per tant, és una pèrdua personal, intel·lectiva i sentimental profunda que destrueix la ja parca confiança que nodria vers les institucions que sistemàticament prioritzen la mercantilització sobre l’excel·lència. Ara, és amb ominós atoniment que els cinèfils del burg ens enfrontem al primer estiu sense el nostre cine predilecte i sense cap perspectiva que torni a obrir les pantalles, sigui sota la mateixa nomenclatura o una de diferent. Penso ara en el pobre François Truffaut, que no es mereixia l’abominació ni que el seu nom sigui vaporat així en va!

Presentació de la pel·lícula Sirat amb Sergi López
 al cinema Truffaut de Girona | Foto: Jordi Camps Linnell

Efectivament, i al marge dels dubtes legítims sobre si la nova operadora -per un grapat menys d’euros- podrà oferir un servei mínimament a l’altura del que disposàvem, la veritat és que queda actualment impedida d’encetar activitat, atès que el Col·lectiu de Crítics, en una maniobra molt lícita, ha presentat un recurs davant del Tribunal Català de Contractes del Sector Públic, i per tant l’activació del contracte i el seu empelt romanen ara congelats. Sabent la lentitud a la qual van habitualment ‘els afers de palau’, a veure si amb sort el plet es resol abans del pròxim Festival de Canes!… Tot plegat, una catàstrofe cultural perfectament evitable, fruit d’una gestió incomprensible per part dels poders fàctics, que han tornat a ignorar factors cabdals com l’arrelament al territori, l’experiència comprovada del model existent i l’ampli suport expressat arreu per la ciutadania, així bruscament òrfena i privada del seu dret fonamental d’accedir al setè art amb marca autoral.
 Que aquest litigi obscurantista transcorri exactament en un període en què exerceixo el mandat de vicepresident del Consell de les Arts i la Cultura de Girona, m’ocasiona naturalment addicionals i severes indisposicions psicosomàtiques, per molt que el procés em resulti completament aliè: efectivament, en cap moment l’Àrea de Cultura de la municipalitat va consultar —o tan sols informar— l’esmentat Consell sobre aquesta i altres avinenteses que estan xocant la societat civil, en un moment en què col·lapsa el tripartit que enforma el govern a la Plaça del Vi, fent-se evidents les fissures que potser han existit des de bon començament. Pensem, per exemple, en la situació agonitzant de La Volta, un altre remarcable projecte cultural gironí ara estancat als llimbs, o en el retard que pateixen les convocatòries i adjudicacions de les “beques i ajuts Crea”. Aquests seran, no obstant això, blockbusters per explorar en properes dissertacions, que el metratge d’avui ja es fa llarg.

Alexandres Nunes de Oliveira vicepresident del Consell de les Arts i la Cultura de Girona *publicat a la revista El Núvol 29.07.2026

 https://www.nuvol.com/pantalles/cinema/girona-perpetra-el-cinemacidi-496025

Guillem Terribas, vint anys després: una vida feta de llibres, cinema i complicitats

 

Hi ha llibreters que recomanen llibres i llibreters que, a més, acaben construint un lloc i gairebé una manera de mirar, dins la vida cultural d’un país. Guillem Terribas pertany clarament a aquesta segona categoria. Fundador i ànima de la Llibreria 22 de Girona durant gairebé quatre dècades, Terribas ha estat una figura indispensable per entendre una determinada idea de llibreria: arrelada a la ciutat, oberta als lectors, generosa amb els autors i capaç de convertir cada presentació, cada conversa i cada descobriment en un petit acte de comunitat. 
Demà serà un altre dia: vint anys després recupera i amplia el volum que Terribas va publicar el 2007 (Ara Llibres), poc abans de jubilar-se. No es tracta, però, d’una simple reedició commemorativa. El llibre incorpora una nova mirada sobre els darrers vint anys, amb la distància suficient per rellegir una vida travessada per la llibreria, el cinema, els amics, la família i una manera molt particular d’entendre la cultura: sempre compartida, sempre feta amb altres.
El títol ja anticipa un dels fils que recorre tot el llibre. «Demà serà un altre dia» era el pensament que acompanyava Terribas en tancar la persiana de la Llibreria 22, després de repassar els prestatges, mirar els aparadors i apagar els llums. Aquesta frase aparentment senzilla conté, en realitat, una filosofia de vida: la confiança que l’endemà portarà nous lectors, nous llibres, noves trobades i noves possibilitats. És l’optimisme tenaç d’algú que no ha entès mai la llibreria com un comerç aïllat, sinó com un espai viu, en moviment, connectat amb la ciutat.
El volum combina memòria personal i memòria col·lectiva. Terribas hi evoca una infantesa viscuda al carrer Hernán Cortés, l’actual carrer Llarg, de Salt, en un entorn encara marcat pels pagesos, les vaques, la terra i els vincles veïnals. Aquest inici, escrit amb una franquesa desarmant, situa el lector davant d’una autobiografia que no busca l’efecte literari ni la solemnitat, sinó la proximitat. Hi apareixen també moments difícils, com la malaltia o les incerteses econòmiques que van afectar la llibreria durant els anys de crisi. Però el to no s’enfonsa mai en la nostàlgia: Terribas explica la vida amb naturalitat, amb una mena de saviesa quotidiana i amb una capacitat molt genuïna per trobar llum fins i tot en les etapes més complexes.
La Llibreria 22 ocupa, inevitablement, el centre del relat. Fundada el 1978, va esdevenir molt més que una llibreria de referència a Girona. Va ser un espai d’acollida, de conversa i de prescripció; un lloc on els llibres convivien amb el cinema, les tertúlies, les presentacions, les amistats i les iniciatives culturals més diverses. Terribas recorda els anys de major activitat, els sarauets, els projectes compartits amb associacions artístiques, literàries i cinematogràfiques, i el suport de les persones que van donar consistència i personalitat a un projecte que no hauria pogut sostenir-se mai des de la solitud.
Aquesta és, potser, una de les grans virtuts del llibre: la capacitat d’evitar el relat individualista. Guillem Terribas no es presenta com un protagonista solitari, sinó com algú que ha tingut la sort i el talent de trobar molta gent pel camí. Autors, editors, llibreters, clients, crítics de cinema, amics, família i col·laboradors apareixen en aquestes pàgines com a peces imprescindibles d’una xarxa afectiva i cultural molt extensa. El llibre és, en aquest sentit, un mapa de complicitats: una història de Girona, però també una història del món del llibre català de les darreres dècades.
L’altra gran passió de Terribas, el cinema, hi té també un pes destacat. La seva vinculació amb el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona i amb el Cinema Truffaut explica una part important de la seva trajectòria pública. L’autor parla del cinema amb la mateixa naturalitat amb què parla de llibres: com una experiència compartida, una forma de conversa i una eina per mirar millor el món. No és casual que, després de jubilar-se, publiqués Alegra’m la vida (Columna, 2017),¹ un volum dedicat a les seves dèries cinematogràfiques i a les pel·lícules que considera imprescindibles per veure amb la mainada.
Els capítols nous aporten, a més, una dimensió especialment emotiva. Terribas hi explica com la jubilació no va significar una retirada, sinó un «pas al costat»: va deixar el dia a dia de la Llibreria 22, però no la seva manera d’estar vinculat a la cultura. Continua presentant llibres i pel·lícules, col·laborant amb projectes, participant en actes i mantenint actiu aquest impuls que l’ha convertit en un dels grans dinamitzadors culturals del país. També hi apareix la seva relació amb la família, especialment amb la neta Martina, inspiradora dels seus llibres infantils, i amb la Carla, que ja comença a ocupar un lloc en aquesta nova etapa vital.
Demà serà un altre dia: vint anys després no és un llibre sobre la nostàlgia d’un temps que ja no tornarà. És, més aviat, el testimoni d’una vida que continua. Una vida que mira enrere amb gratitud, que reconeix els moments difícils sense dramatitzar-los i que manté intacta la curiositat per allò que encara ha de venir. Per als qui coneixem en Guillem Terribas, el llibre té el valor d’una conversa llarga amb algú proper. Per als qui no l’han tractat, és una bona porta d’entrada a una figura clau de la cultura gironina i catalana.
I, per al món de les llibreries, és també un recordatori valuós: una llibreria no és només un espai de venda de llibres. Pot ser un lloc on es fabriquen vincles, on els lectors descobreixen veus noves, on els autors troben casa i on una ciutat aprèn a reconèixer-se. Guillem Terribas ho ha fet durant tota la seva vida. I, com diu el títol, demà serà un altre dia.
Carme Fenoll  
Bibliotecària. Directora de Polítiques Socials i Comunitat de la UPC

 https://fima.ub.edu/edl/guillem-terribas-vint-anys-despres-una-vida-feta-de-llibres-cinema-i-complicitats/ 

En Guillem Terribas

 

Foto: Quim Curbet

En Guillem Terribas és, sens dubte, un amic inqüestionable. Més enllà de la seva reconeguda trajectòria al capdavant de la Llibreria 22 de Girona —des dels seus inicis i durant molts anys—, el seu nom quedarà lligat per sempre al projecte del Cinema Truffaut. Ara, probablement, aquest espai tanca amb tristor una etapa. Però, això no suposa cap punt final per a en Guillem, un dels principals impulsors de la transformació cultural gironina. Ell seguirà ben actiu en una infinitat de projectes que continuaran nodrint-nos. Perquè, tal com resa el seu lema vital: demà serà un altre dia! I ben segur que ho serà: llarg i ple de vida!

Quim Curbet, publicat a les xarxes el 14.07.2026

Animadversió cultural / EUDALD CAMPS

El Truffaut no és un cas aïllat. És la fi d’un model. Ha guanyat la cultura del soroll, la de les llums estridents, la immersiva  

Anem al gra. L’assumpte Truffaut (el cinema gestionat pel Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona que ara passarà a mans privades) només s’explica quan la incompetència i la mala fe actuen plegades (volem dir que van agafadetes de la mà). El regidor de Cultura Quim Ayats que, en cas de tenir-les, sap dissimular molt bé les seves virtuts, no es va pronunciar durant «el procés de selecció» perquè es tractava, deia, d’un concurs públic obert que podia guanyar qualsevol. Ell sap, o no, que els concursos «emanen» d’unes bases que, fins no fa gaire, es redactaven per garantir la qualitat del servei i l’interès comú.
Què hauria passat si en algun paràgraf del fatídic text, de les bases escrites per l’esperit sant, s’hagués demanat que l’adjudicatari havia d’actuar sense ànim de lucre? Algú ha sentit a parlar dels concursos públics fets a mida? Només els pot guanyar un determinat candidat que, a més, sol tenir una indissimulada filiació política. Després hi ha la versió que ens ocupa: un concurs públic pensat perquè algú no el pugui guanyar.

Un alcalde de la CUP i un regidor d’ERC entregant a una empresa privada de Cambrils (Tarragona) la fruita madura després de més de vint-i-cinc anys de treball associatiu abnegat i d’economia col·laborativa. El seu gest seria digne del mateix Aznar, el diable privatitzador més gran que mai ha existit. I ja sabem com acabarà la història: els polítics mai són responsables de res, ells només són figurants de luxe que cobren per anar a les inauguracions i per signar textos escrits per algú altre (jo mateix me n’he fet un tip). Els tècnics de cultura tornaran a ser l’ase dels cops. I l’empresa privada, fidel a la seva filosofia extractiva, fotrà el camp quan les mamelles de la vaca deixin de rajar (segurament d’aquí a dos o tres anys). O encara pitjor: no marxaran però desfiguraran per sempre el rostre -i l’anima- del Truffaut, convertint-lo en una sala de cinema convencional que, per descomptat, farà aquella insuportable pudor de crispetes.

Amb tot, la perversió encara pot sofisticar-se. Quan tens ganes -o la necessitat vital- de deixar una relació de parella hi ha, filant gruixut, dues opcions: la que implica assumir el desamor, el cansament, i proposar sense subterfugis una ruptura «amable» i, en segon lloc, la seva antítesi, la dels manipuladors i la dels covards, que porten al límit l’altre, que li fan la vida difícil amb l’objectiu d’obligar-los a fer el pas que ells, per pura estètica social i política, no tenen intenció de fer. El desenllaç de la història és la seva coartada: «no soc jo qui l’ha deixat, és ell qui m’ha deixat a mi». El maltracte institucional previ només és una anècdota. Tot apunta a que així serà com l’Ajuntament de Girona es desempallegarà de la Volta, un altre cas de treball associatiu abnegat i d’economia col·laborativa. I els que manen, cal no oblidar-ho, són d’«esquerres» (sovint només els diferenciareu de les «dretes» per la bandera palestina).

La Volta deixerà de gestionar el projecte cultural
 de Sant Narcís a finals d'any / Aniol Resclosa

 

L’origen del problema 
Tot va començar ja fa una colla d’anys quan Girona es declarava, amb orgull i sense embuts, «ciutat de festivals». La marca -perquè això només va de «marques»- la feia oficial l’estiu de 2014 l’aleshores alcalde Puigdemont amb motiu d’una efemèride de mapping (FIMG) que ens havia de posicionar en el panorama internacional de la disciplina. Algú ho recorda? Mentrestant, la resta d’iniciatives culturals diguem-ne més discretes però regulars, passaven a un segon pla: la Casa de Cultura perdia a la seva directora per malaltia i iniciava una llarga travessia pel desert; el Centre Cultural La Mercè, tres quarts del mateix; les galeries d’art més o menys progressistes seguien tancant portes; i els museus seguien mantenint viva l’espurna cultural assumint, a contracor, un paper heroic que sempre és esgotador (a ningú li ve de gust haver de convertir-se en heroi). El Truffaut no és un cas aïllat. És la fi d’un model. Ha guanyat la cultura del soroll, la de les llums estridents, la immersiva, la que no exigeix esforç ni compromisos de llarga durada. Ras i curt: un festival és una explosió momentània entre dos silencis perllongats. La cultura és un xiuxiueig discret però sostingut en el temps. O, com diria Joan Maria Minguet: la cultura és desobediència. 

EDUDALD CAMPS, publicat en el Diari de Girona 19.07.2026 

El Col·lectiu de Crítics deixa de prestar el servei del Cinema Truffaut

La decisió s’ha produït per la manca de garanties jurídiques de la pròrroga i arriba després de l’expiració del contracte i en plena revisió del model de gestió impulsada pel govern municipal
Avui el cinema no obrirà les portes 

El Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona ha comunicat aquest dimarts, 14 de juliol, que deixa de prestar el servei de programació, dinamització i gestió del Cinema Truffaut. L’entitat ha informat de la decisió a través d’una nota de premsa en què atribueix la finalització del servei a la “manca de garanties jurídiques” de l’ordre de continuïtat dictada per l’alcalde el 17 d’abril, després que el contracte de serveis expirés el 19 d’abril. A la nota, el Col·lectiu explica que durant aquests gairebé tres mesos ha continuat prestant el servei “amb la màxima responsabilitat”, prioritzant l’interès de la ciutadania i el caràcter essencial d’aquest servei públic.
La decisió del Col·lectiu agafa amb el peu canviat al consistori, perquè avui el cinema no obrirà les portes. Tanmateix, això no comporta, per si mateixa, el tancament del Cinema Truffaut. L’equipament és un servei públic municipal propietat de l’Ajuntament de Girona, que és l’administració responsable de determinar com se’n garanteix la continuïtat i quin model de gestió adopta a partir d’ara.
El contracte de gestió del cinema va finalitzar el 18 d’abril de 2026. Davant la impossibilitat d’adjudicar el nou contracte abans del venciment de l’anterior –el concurs, concebut des de l’àrea de Cultura de l’ajuntament, es va celebrar ja fora dels terminis–, l’alcalde va dictar una ordre de continuïtat perquè el servei es mantingués de manera provisional mentre es resolia la nova licitació.
 Canvi de model ?

Paral·lelament, el govern municipal ha iniciat una reflexió sobre el futur del Truffaut. En un decret signat el 9 de juliol, l’Alcaldia ordena impulsar amb caràcter urgent una revisió del projecte d’establiment i del model de gestió del Cinema Truffaut. El document assenyala que la darrera licitació ha posat en qüestió si el model actual garanteix de manera suficient la finalitat pública del servei i planteja estudiar alternatives abans de decidir la futura fórmula de gestió.
El mateix decret recull que una memòria de l’Alcaldia considera necessari revisar el projecte per reforçar els elements que defineixen el model del Cinema Truffaut i analitzar posteriorment quin sistema de gestió ofereix més garanties en termes d’eficiència, sostenibilitat i qualitat.
La decisió comunicada aquest dimarts arriba gairebé tres mesos després que expirés el contracte de gestió i obre ara un nou escenari sobre la continuïtat del servei, que dependrà de les decisions que adopti l’Ajuntament de Girona com a titular de l’equipament. 

Dolors Bellés, publicat en el Punt Avui 14.07.2026 

 

https://www.diaridegirona.cat/cultura/2026/07/14/collectiu-critics-tanca-cinema-truffaut-132447147.html 

 Diari de Girona, Jordi Roura 

"El centre de Girona es queda sense cap sala per primer cop en dècades" (Foto Berta Artigas )

LLIBRERIA 22 , suggeriments d'estiu * 2026

Una passejada pels diferents locals de la 22, Llibreria 22, Còmics 22, Llibreria&quiosc22... Recomancions de lectures. Edició Guillem Terribas.

 

 En el programa TÉ DE TOT de TVGi del dia 02.07.2026, Guillem Terribas fa una passejada per alguns titols que us podríen interessar per llegir aquest estiu del 2026... i també a qualsevol època de l'any.

 

Llibreria 22 REFUGI CLIMÀTIC, actuació de HATXE

 Primera actuació dins els actes de cada dijous del mes de Juliol a la Llibreria 22 sota el nom de REFUGI CLIMÀTIC 2026. Primera actuació de la cantant HATXE, dimecres 08.07.2026. Edició de Guillem Terribas

La Llopa ja té assegurat l’endemà

Abacus i La22 presenten en un acte públic l’adhesió de l’establiment de Calella al projecte de llibreries independents que garanteix el seu futur i, sobretot, la seva singularitat.

La gent de la Llopa i de la 22

En Xavier Gamell, que juntament amb en Lluís Vila van engegar la llibreria La Llopa de Calella ara fa cinquanta anys, no amagava ahir l’emoció que representa garantir el futur del que ha estat el negoci de la seva vida. “Em permetrà poder dormir tranquil a les nits. En els últims anys hi he pensat sovint, en com quedaria La Llopa el dia que jo no hi fos. Era una responsabilitat molt gran, perquè La Llopa és un patrimoni local que s’ha de cuidar”, explicava ahir en la presentació oficial del projecte en què l’establiment s’incorpora a les llibreries independents promogut per Abacus i La22 de Girona. Uns nous propietaris per als quals Gamell no estalviava elogis. “Són una gent que té una empenta impressionant, que poden millorar-ho tot molt més i que poden fer que la llibreria duri cinquanta anys més”, assegurava. El local bufarà les espelmes d’aniversari el proper 13 de desembre, “dia de Santa Llúcia gloriosa!”, i ja s’ha anunciat que setmanes abans hi haurà diferents actes de celebració.

L'Anna Nicolau i Jordi Gispert de la 22

Com no podia ser de cap altra manera, la presentació oficial del projecte, a càrrec dels responsables de La22 que van lloar la iniciativa, ha servit de pròleg a una altra presentació ben relligada temàticament. La del llibre de Guillem Terribas Demà serà un altre dia, vint anys després a càrrec de l’escriptor Martí Gironell. Terribas, llibreter i ànima de La22, activista cultural, apassionat del cinema i bon narrador d’anècdotes, ha fet una revisió del volum original Demà serà un altre dia. Aventures d’un llibreter que es va publicar l’any 2007 i recollia la seva biografia vinculada a la Llibreria 22 de Girona. Ara hi afegeix contingut nou, perquè ha acumulat un grapat d’experiències que li demanaven ser recopilades. Gironell li ho va posar fàcil, perquè més que presentador és amic, i la confiança és un grau quan es tracta de dibuixar un personatge de qui va dir textualment “no sap estar-se quiet”. Ni quiet ni callat, perquè Guillem Terribas va voler fer un repàs ràpid del contingut del text, primer dirigit per Gironell i ben aviat per iniciativa pròpia. L’anecdotari és impossible d’incloure’l en aquest espai, però cal deixar constància de la gran capacitat que el llibreter –“M’han agradat molt els llibres, però el cinema és el que ha donat sentit a la meva vida”– té de transmetre el seu entusiasme al públic. De fet, va voler aclarir que tot el llibre “ha estat pensat i escrit cinematogràficament”. 

Hi va haver temps per recordar que la seva relació amb Abacus va néixer després de superar les grans desavinences amb la cooperativa “i quan van entrar en raó”; per defensar la jubilació que segons paraules seves “és el cel, perquè no tens obligació de fer res”; que fer d’avi “compensa haver tingut fills” i, finalment, per fer un repàs ràpid de les seves trobades amb Woody Allen o el papa Joan Pau II, entre moltes altres. Una copa de cava per brindar pel nou futur de la llibreria va tancar l’acte. Gamell s’ho mirava des de les files del darrere. “Continuaré lligat a la llibreria, però vull alliberar-me’n una mica”, va dir. No se’l creu ningú. 
Teresa Márquez, publicat en el PuntAvui 10.07.206