Text de Josep Valls per la presentació llibre DEMÀ SERÀ UN ALTRE DIA a Sant Feliu Pallerols

 

Laura Masdeu, regidora de Cultura, Josep Valls, Guillem Terribas
Paco Vilallonga. Foto: M:J:M:

Després de vint anys, he tornat a llegir “Demà serà un altre dia - vint anys després”. De manera que he acomodat (per dir-ho així) la lectura a l’estricte calendari que marca l’autor amb les seves dues edicions. Però fa força més de vint anys que conec en Guillem, un personatge que, quan comences a tractar-lo, és molt difícil que no es converteixi immediatament en un amic, un bon amic.

El vaig conèixer durant aquells passats anys gloriosos (ara a la meva edat tots els anys passats son sempre gloriosos), en un període comprès més o menys entre el 1966 i el 1972.

Primer a Salt, sobretot a La Pastera, un lloc on s’hi feia de tot o quasi de tot, des de classes de pintura i escultura fins a conferències polítiques, ensenyament clandestí de català i també festivals de cançó (que en deien el Festival de la Cançó del Grill – i perdonin: un any el meu germà Joaquim i un servidor vam guanyar el primer premi).

Després vaig seguir tractant en Guillem aquí  a Sant Feliu, quan ell venia sovint perquè era molt amic de la família Carbó que hi estiuejava (vivien a can Bora, carrer de la rectoria) i en Guillem explica en el llibre (i és ben cert) que tenia un tracte molt proper, cordial i familiar amb la gent del nostre poble.

Durant aquest període (1966 – 1972), el fet històric i de transformació més important a Sant Feliu va ser la clausura definitiva de la línia ferroviària del tren d'Olot, però també es van viure altres fets destacats: El primer d’agost de 1968 es va dur a terme un acte oficial molt rellevant per a la comunitat amb la benedicció de nous grups d'habitatges socials al municipi (les anomenades cases barates), amb una gran cercavila de músics per la Plaça de l'Església primer, i després per altres carrers del poble.

Un altre fet destacat d’aquest període: La fi de la cobla La Principal de Sant Feliu de Pallerols, la històrica formació musical que havia estat un dels grans orgulls culturals del poble des del segle XIX.

Les quatre fàbriques d’embotits (que feien dues marques cadascuna), passen de la vaca al porc, per poder-se mantenir. “Productos derivados del cerdo” – deien les envoltaries de les llonganisses... vaig treballar dos anys en una d’aquestes fàbriques i no vaig veure matar mai ni un porc. I sí vaques, moltes vaques, que arribaven els dissabtes en un tren especial, que venien de Galícia i de Cantàbria.

Llavors el dilluns següent les quatre fàbriques d’embotits mataven, i baixava el riu Brugent absolutament vermell, no hi havia col·lectors ni res que s’hi assemblés. Hom diria que la famosa cançó “Red river valley” va ser inspirada al nostre poble.

Eren un anys que a Sant Feliu hi havia trenta-dues botigues, quatre fleques, cinc bars, tres hostals, quatre fusters, tres ferrers, una cereria, una fàbrica de xocolata, dues de gènere de punt... eren uns anys que se celebrava Sant Antoni dels Burros, la Quaresma era estricta, seriosa i avorrida, els pagesos organitzaven sant Isidro amb els músics en cercavila i desfilada de pabordes a la plaça, eren famoses les enramades i foguerons de sant Joan, es feia el salpàs, rosaris de l’aurora i Santes Missions amb predicadors forasters, hi havia les filles de Maria, l’Adoració Nocturna, una Massa Coral Mixta, els cursets de cristianitat i els addictes als exercicis espirituals de sant Ignasi ... pel poble corrien autèntics personatges com en Cau i en Jombi, sense comptar els passavolants: el fideuer, l’esmolet, el pellaire, el paraigüer, l’estanyador de cassoles i olles... i plego perquè no acabaríem mai. Aquest és el Sant Feliu que va conèixer i viure el nostre amic Guillem Terribas.

I ara faig un salt en el temps. Vaig tractar força en Guillem quan ja va ser llibreter de la famosa llibreria 22 de Girona. Vaig escriure una història per presentar-la al concurs literari Just Casero que organitzava la llibreria, i vaig guanyar el primer premi l’any 1984. Per cert em vaig assabentar que l’havia guanyat quan era a Grècia on havíem anat amb un creuer noliejat per Caixa de Girona. Un dia estàvem sopant, fondejats a la mar Jònica, quan, per la megafonia vaig sentir que deien el meu nom, i que em presentés urgentment a la recepció. De seguida vaig pensar en algun desastre familiar, amical o el que fos, però un desastre.

 

A recepció em van donar un telegrama que venia de Figueres, del meu amic (i amic de la meva dona) en Ramon Saguer, director de la Caixa de Girona. Em feia saber que havia guanyat el Premi Casero. Hi havia un altre cablegrama de l’amic Joan Carreres i Péra, rector de Maià de Montcal.

Hi vaig perdre, aquell moment: quan vaig tornar a la taula de sopar, vaig haver de pagar xampany per a celebrar-ho, i només hi havia xampany francès.  Al cap d’un temps en Guillem em va donar directament el premi a la llibreria 22 de Girona i (no sé si te’n recordaràs o no) em vas preguntar:

-         I què en faràs, ara, d’aquests diners del premi?

I jo et vaig contestar: no sé si comprar el Banc d’Espanya, comprar la Renfe o comprar les drassanes de Bilbao...

 

***

 

En Guillem, quan em va demanar per ser aquí a la presentació, em va dir que ho feia perquè jo era de Sant Feliu, el seu poble preferit. Per això parlo poc del llibre, cosa que espero que faci l’amic Paco Vilallonga o en Guillem mateix, a qui m’agradarà molt escoltar altra vegada, perquè no sé si vostès ho saben, però en Guillem té un verb florit, atraient, simpàtic i... molt sincer.  He ditxo.
Josep Valls, Sant Feliu de Pallerols 18.09.2026

 

La Tornada (rentrée) 2026 a la Llibreria 22

 

Més de 22 novetats que han arribat a la Llibreria 22 i que us les mostra i suggereix. 

 

Festival Acocollona't 2026 / Cinema Truffaut / Ocine, ...

 

La Ciutat dels Llibres | Guillem Terribas

 

La ciutat dels llibres, el programa literari de TVGirona, acosta el món dels llibres i la literatura a través de converses amb escriptors i personalitats vinculades al món literari, amb Jordi Grau al capdavant
16-09-2026

Ocine Girona estrena la sala 4D E-Motion i inicia una reforma de 3 milions

Els cinemes del Pont de la Barca renovaran totes les sales durant el pròxim any i reduiran l’aforament a canvi de més confort i de l'última tecnologia.

Ocine Girona ha estrenat aquest dimarts la seva primera sala 4D E-Motion de la ciutat (només n'hi ha quinze a tot l'Estat i una altra d'aquestes l'empresa la té a Blanes), una aposta per convertir l’experiència d’anar al cinema en una proposta més immersiva i que, alhora, dona el tret de sortida a la reforma integral de tot el complex. L’empresa invertirà 3 milions d’euros en la transformació dels multicines, que d’aquí a un any hauran renovat totes les sales, els passadissos i el bar. Només la nova sala 4D, construïda durant els dos mesos d’estiu, ha suposat una inversió d’uns 400.000 euros.
L’acte d’inauguració ha comptat amb els tres germans Agustí, Joan, Jordi i Esteve, que continuen al capdavant d’una nissaga familiar molt vinculada a l’exhibició cinematogràfica a Girona. Guillem Terribas, encarregat de conduir l’acte, ha recordat els 81 anys d’arrelament de l’empresa a la ciutat, des que el 1945 va obrir per Fires el desaparegut Teatre Ultònia. Després arribarien l’Orient, dedicat al cinema d’art i assaig, i els cinemes Catalunya, abans de l’obertura, a finals de l’any 2000, dels actuals Ocine al Pont de la Barca.

Estrena de luxe 
La projecció escollida per estrenar la nova sala ha estat «Tadeo Jones i la llàntia meravellosa», amb la presència del productor gironí Edmon Roch. La sala 5, completament transformada, disposa de 136 butaques i permet seguir les pel·lícules amb moviment sincronitzat, efectes sensorials, ambientals i de so que busquen ampliar allò que passa a la pantalla. L’entrada té un suplement de cinc euros respecte del preu habitual, que s’eleva en dos euros més quan la projecció també és en 3D.
La reforma no s’atura aquí. En les pròximes tres setmanes es renovaran les sales 6, 7 i 10 per convertir-les en Premium, amb butaques més còmodes i més espai per a l’espectador. Després de Reis serà el torn de les sales 8, 9 i 11, mentre que passat Setmana Santa i fins a l’estiu es completarà l’altra ala, amb les sales 1, 2, 3 i 4.
Menys aforament
La transformació comportarà una reducció important de l’aforament. El complex passarà de les actuals 2.400 butaques a poc més d’un miler, pràcticament la meitat. «Més que suficient per treballar molt; serà un aforament suficient i correcte», explica Esteve Agustí. La filosofia és sacrificar capacitat per guanyar confort i qualitat en l’experiència.

La nova sala ja queda operativa des d’avui i divendres també acollirà «Pràcticamente màgia 2». L’estrena de la 4D E-Motion és així la primera peça visible d’un canvi que Ocine planteja com una renovació de dalt a baix del complex, amb l’objectiu d’adaptar-lo a una manera d’anar al cinema cada vegada més vinculada al confort i a les experiències diferenciades.

JORDI ROURA, Diari de Girona 09.09.2026 Fotos: Marc Martí

Una vida de cinema

 La cinefília és una malaltia incurable, que tots aquells que la patim volem encomanar a les persones que ens envolten. Per al cinèfil, el cinema esdevé una forma d’entendre i apropar-se a la vida; una manifestació vital que unifica l’escapisme existencial, el gaudi artístic i la il·lustració intel·lectual.
Guillem Terribas, llibreter emèrit de la Llibreria 22 a Girona, és un cinèfil empedreït, i ha escrit un llibre per compartir la seva fascinació i amor pel cinema, mirar d’encomanar-nos-el i incitar-nos a difondre’l entre la mainada.

Alegra’m la vida és la biografia sentimental que Guillem Terribas, conegut llibreter i agitador cultural gironí, dedica a la seva història d’amor amb el cinema, i amb la qual vol fer partícip al lector de les seves experiències i records relacionats amb el setè art. El llibre està format per dues parts ben diferenciades: la primera és un recull de les vivències personals de l’autor relacionades amb el cinema i amb la seva cinefília; la segona part consisteix en un llistat de 22 llargmetratges, una selecció personal per transmetre la passió per veure cinema a les noves generacions.
A la primera part del llibre, titulada «Hi havia un vegada el cinema», Terribas explora i deixa testimoni dels seus records vitals relacionats amb el cinema, i ens parla de la seva vinculació sentimental amb les històries viscudes a les sales de projecció: des de la seva descoberta infantil «en aquells programes dobles del diumenge a la tarda» que durant el franquisme li servien de via d’escapament cap a un món d’imaginació i aventura, fins a la seva faceta com a cinèfil que el va portar a formar part de la fundació del Cinema Estudi Truffaut de Girona. Una narració farcida d’anècdotes on parla de quins són els directors i les pel·lícules que més l’apassionen, i en la qual descobrirem, entre d’altres, que l’adaptació cinematogràfica favorita de Terribas de Romeu i Julieta és la de Zeffirelli, la seva estreta vinculació amb el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, i com va ser la seva participació en el rodatge de Soldados de Salamina.
La segona part del llibre recull en 22 capítols una llista de pel·lícules que Terribas ha triat per veure amb la seva neta, la Martina, amb la voluntat de compartir amb ella la seva passió pel cinema i d’inocular-li la seva dèria i «les ganes de cinema». Cada capítol tracta d’un dels títols escollits, i en ells comparteix, sempre des d’una visió molt personal, el motiu de la tria i les seves reflexions al voltant de la pel·lícula, farcides de records i d’experiències personals. La tria del 22 no és arbitrària, com el lector més despert pot haver endevinat, i és un gest romàntic en homenatge al nom i el número del carrer on s’ubica la llibreria que Terribas ha gestionat durant més de 36 anys.
Es tracta d’un text ben escrit, amè i entretingut, en què amb un to senzill i proper, Terribas comparteix amb el lector el seu vagareig pels records cinematogràfics de tota una vida; records en què apareixen una extensa llista de noms i personatges il·lustres, coneguts i reconeguts, relacionats amb el cinema i la vida cultural del nostre país: Imma Merino, Àngel Quintana, Javier Cercas, Sergi López, Josep Mir, Ariadna Gil, David Trueba, Àlex Gorina, Roc Villas, Esteve Riambau… Per citar-ne alguns.
Aquest volum, tot i tenir una veu i un fil narratiu propis, serveix com a addenda i complement perfecte de l’obra anterior de Guillem Terribas Demà serà un altre dia: aventures d’un llibreter (Ara Llibres, 2007), llibre de memòries professional, en què Terribas explica la seva trajectòria com a llibreter i fundador de la Llibreria 22, obra de lectura obligatòria per a tots els professionals del món del llibre que vulguin conèixer de primera mà el testimoni d’un dels llibreters insignes del nostre país.

Alegra’m la vida és, sobretot, un cant d’amor al cinema, que ens permet apropar-nos i conèixer una mica més la vida i figura de Guillem Terribas, tot i copsant en les seves paraules, com la passió i l’entusiasme són les que l’han guiat al llarg de la seva vida, fent del seu autor un agitador i figura cultural de primer nivell, mereixedor de la Creu de Sant Jordi l’abril del 2017, i part fonamental del magma cultural gironí i per extensió de Catalunya.
 Toni Espadas

Cap de Documentació de la Biblioteca del Cinema,  publicat el 10 de juliol 2017 

 https://fima.ub.edu/edl/una-vida-de-cinema/ 

Girona perpetra el ‘cinemacidi’

 No és ciència-ficció, sinó la crua realitat: el Cinema Truffaut de Girona finalment ha tancat les portes, arran d'una licitació controvertida i extremament impopular.

Presentació de ‘Romería’ de Carla Simón al Cinema Truffaut de Girona | Foto: Jordi Camps Linnell

 Girona ha estat notablement plató d’algunes pel·lícules i sèries de relatiu èxit internacional, com ara El Perfum (dirigida per Tom Tykwer), El Monjo (protagonitzada per Vincent Cassel i Sergi López) i òbviament la sanguinolenta saga de Joc de Trons. De fet, si heu passejat per Girona durant aquests darrers dies, probablement us heu adonat que hi ha alguns carrers intransitables perquè l’omnipotent Disney està rodant una més de les seves anodines megaproduccions. Potser també heu sentit a les notícies o a les xarxes que alguns veïns i veïnes es queixen de la incomoditat que les filmacions generen en el dia a dia, reclamant de pas que “el Barri Vell no és un decorat”. Tot plegat, una polèmica que segurament tindrà nous episodis i truculentes seqüeles.
Tanmateix, quan em refereixo a “cinemacidi” (si em permeteu el neologisme), no parlo del fet que els rodatges estiguin devorant i asfixiant la ciutat i els seus digníssims habitants. Tampoc es tracta d’un gènere que retrati psicòpates, assassinats o genocidis impunes. Més aviat parlo de la sulfhídrica i nefanda liquidació del Cinema Truffaut en mans de les administracions públiques: lacònicament, ha mort un somni de vint-i-cinc anys, portat amb cura, sentit i sensibilitat; un d’aquells projectes autèntics, singulars, coherents i substantius que contribuïen a fer de Girona un genuí oasi cultural en el panorama català. Aquesta era una realitat tan senzilla com indefugible, però que buròcrates i oficinistes han estat del tot incapaços d’entreveure, amb la seva proverbial falta de clarividència, a la qual podem afegir una greu manca de sentit comú i una total absència de facultat de judici, com diria Kant.
El Truffaut era la casa del cinema d’autor, independent i en versió original a Girona, però també una de les institucions més icòniques i emblemàtiques del municipi, vertader epicentre espinal d’un ric ecosistema cultural que aplegava molts festivals i la col·laboració d’una miríada d’entitats que organitzaven cicles i sessions especials. El seu abrupte i desconcertant tancament va desembocar en un desenllaç completament insospitat, si pensem que tan sols fa uns mesos, el novembre passat, es va oferir una gran festa de gala a l’engalanat Teatre Municipal: se celebrava aleshores un quart de segle del projecte, francament arrelat a l’urbs, sobretot des de l’infern de la pandèmia, com demostren clarament les audiències en alça dels últims anys: arribant als 48.000 espectadors el 2025, un nombre que correspon grosso modo a la meitat de la població censada a la polis. Ocupava un espai de propietat municipal, a les instal·lacions de l’antic cinema Modern, però la gestió requeia en el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona (CCCG), una entitat amb ànima però sense ànim de lucre, integrada per personalitats gironines destacades, com ara periodistes, llibreters i acadèmics de renom.
Després de dues dècades i mitja al servei abnegat de la cultura de la ciutat, aquesta primavera, mitjançant un concurs de licitació, l’ajuntament va optar per atribuir la concessió a l’empresa Rambla de l’Art de Cambrils, fet que ha generat polèmica i repudi comprensibles a escala local, com també algunes mostres d’incredulitat i solidaritat en termes nacionals. Kafkianament obsessionats amb la sacrosanta apoteosi de la formalitat, els responsables de la decisió al·leguen que ha estat un procés “impol·lut i immaculat en l’àmbit legal”. Però hi ha una crassa paradoxa en el fil argumental del seu guió que no es pot obviar: per usar terminologia cinematogràfica, l’error de ràcord consisteix que el mateix consistori va admetre públicament que la proposta del CCCG era “qualitativament superior” i que, per tant, l’única raó —la tètrica condició suficient— per la qual se’l va descartar a favor del projecte concurrent va ser purament monetària; per ser més exactes, una quantitat de 4.000 €, una irrisòria per a qualsevol pressupost de govern. Ara ja ho sabem: quatre mil euros és la xifra que marca el llindar de la insidiosa privatització i comercialització de la cultura, allà on el mecenatge esdevé mercenarisme.
El tancament de la sala em fereix personalment en gran manera. Quan vaig traslladar-me a la ciutat dels quatre rius, el fet que hi hagués un cinema amb aquesta tipologia va ser clau per cementar la meva decisió d’instal·lar-m’hi. Durant aquests divuit anys, he estat un dels usuaris més freqüents del Truffaut, on vaig visionar una mitjana de 100 pel·lícules a l’any. Per tant, és una pèrdua personal, intel·lectiva i sentimental profunda que destrueix la ja parca confiança que nodria vers les institucions que sistemàticament prioritzen la mercantilització sobre l’excel·lència. Ara, és amb ominós atoniment que els cinèfils del burg ens enfrontem al primer estiu sense el nostre cine predilecte i sense cap perspectiva que torni a obrir les pantalles, sigui sota la mateixa nomenclatura o una de diferent. Penso ara en el pobre François Truffaut, que no es mereixia l’abominació ni que el seu nom sigui vaporat així en va!

Presentació de la pel·lícula Sirat amb Sergi López
 al cinema Truffaut de Girona | Foto: Jordi Camps Linnell

Efectivament, i al marge dels dubtes legítims sobre si la nova operadora -per un grapat menys d’euros- podrà oferir un servei mínimament a l’altura del que disposàvem, la veritat és que queda actualment impedida d’encetar activitat, atès que el Col·lectiu de Crítics, en una maniobra molt lícita, ha presentat un recurs davant del Tribunal Català de Contractes del Sector Públic, i per tant l’activació del contracte i el seu empelt romanen ara congelats. Sabent la lentitud a la qual van habitualment ‘els afers de palau’, a veure si amb sort el plet es resol abans del pròxim Festival de Canes!… Tot plegat, una catàstrofe cultural perfectament evitable, fruit d’una gestió incomprensible per part dels poders fàctics, que han tornat a ignorar factors cabdals com l’arrelament al territori, l’experiència comprovada del model existent i l’ampli suport expressat arreu per la ciutadania, així bruscament òrfena i privada del seu dret fonamental d’accedir al setè art amb marca autoral.
 Que aquest litigi obscurantista transcorri exactament en un període en què exerceixo el mandat de vicepresident del Consell de les Arts i la Cultura de Girona, m’ocasiona naturalment addicionals i severes indisposicions psicosomàtiques, per molt que el procés em resulti completament aliè: efectivament, en cap moment l’Àrea de Cultura de la municipalitat va consultar —o tan sols informar— l’esmentat Consell sobre aquesta i altres avinenteses que estan xocant la societat civil, en un moment en què col·lapsa el tripartit que enforma el govern a la Plaça del Vi, fent-se evidents les fissures que potser han existit des de bon començament. Pensem, per exemple, en la situació agonitzant de La Volta, un altre remarcable projecte cultural gironí ara estancat als llimbs, o en el retard que pateixen les convocatòries i adjudicacions de les “beques i ajuts Crea”. Aquests seran, no obstant això, blockbusters per explorar en properes dissertacions, que el metratge d’avui ja es fa llarg.

Alexandres Nunes de Oliveira vicepresident del Consell de les Arts i la Cultura de Girona *publicat a la revista El Núvol 29.07.2026

 https://www.nuvol.com/pantalles/cinema/girona-perpetra-el-cinemacidi-496025

Guillem Terribas, vint anys després: una vida feta de llibres, cinema i complicitats

 

Hi ha llibreters que recomanen llibres i llibreters que, a més, acaben construint un lloc i gairebé una manera de mirar, dins la vida cultural d’un país. Guillem Terribas pertany clarament a aquesta segona categoria. Fundador i ànima de la Llibreria 22 de Girona durant gairebé quatre dècades, Terribas ha estat una figura indispensable per entendre una determinada idea de llibreria: arrelada a la ciutat, oberta als lectors, generosa amb els autors i capaç de convertir cada presentació, cada conversa i cada descobriment en un petit acte de comunitat. 
Demà serà un altre dia: vint anys després recupera i amplia el volum que Terribas va publicar el 2007 (Ara Llibres), poc abans de jubilar-se. No es tracta, però, d’una simple reedició commemorativa. El llibre incorpora una nova mirada sobre els darrers vint anys, amb la distància suficient per rellegir una vida travessada per la llibreria, el cinema, els amics, la família i una manera molt particular d’entendre la cultura: sempre compartida, sempre feta amb altres.
El títol ja anticipa un dels fils que recorre tot el llibre. «Demà serà un altre dia» era el pensament que acompanyava Terribas en tancar la persiana de la Llibreria 22, després de repassar els prestatges, mirar els aparadors i apagar els llums. Aquesta frase aparentment senzilla conté, en realitat, una filosofia de vida: la confiança que l’endemà portarà nous lectors, nous llibres, noves trobades i noves possibilitats. És l’optimisme tenaç d’algú que no ha entès mai la llibreria com un comerç aïllat, sinó com un espai viu, en moviment, connectat amb la ciutat.
El volum combina memòria personal i memòria col·lectiva. Terribas hi evoca una infantesa viscuda al carrer Hernán Cortés, l’actual carrer Llarg, de Salt, en un entorn encara marcat pels pagesos, les vaques, la terra i els vincles veïnals. Aquest inici, escrit amb una franquesa desarmant, situa el lector davant d’una autobiografia que no busca l’efecte literari ni la solemnitat, sinó la proximitat. Hi apareixen també moments difícils, com la malaltia o les incerteses econòmiques que van afectar la llibreria durant els anys de crisi. Però el to no s’enfonsa mai en la nostàlgia: Terribas explica la vida amb naturalitat, amb una mena de saviesa quotidiana i amb una capacitat molt genuïna per trobar llum fins i tot en les etapes més complexes.
La Llibreria 22 ocupa, inevitablement, el centre del relat. Fundada el 1978, va esdevenir molt més que una llibreria de referència a Girona. Va ser un espai d’acollida, de conversa i de prescripció; un lloc on els llibres convivien amb el cinema, les tertúlies, les presentacions, les amistats i les iniciatives culturals més diverses. Terribas recorda els anys de major activitat, els sarauets, els projectes compartits amb associacions artístiques, literàries i cinematogràfiques, i el suport de les persones que van donar consistència i personalitat a un projecte que no hauria pogut sostenir-se mai des de la solitud.
Aquesta és, potser, una de les grans virtuts del llibre: la capacitat d’evitar el relat individualista. Guillem Terribas no es presenta com un protagonista solitari, sinó com algú que ha tingut la sort i el talent de trobar molta gent pel camí. Autors, editors, llibreters, clients, crítics de cinema, amics, família i col·laboradors apareixen en aquestes pàgines com a peces imprescindibles d’una xarxa afectiva i cultural molt extensa. El llibre és, en aquest sentit, un mapa de complicitats: una història de Girona, però també una història del món del llibre català de les darreres dècades.
L’altra gran passió de Terribas, el cinema, hi té també un pes destacat. La seva vinculació amb el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona i amb el Cinema Truffaut explica una part important de la seva trajectòria pública. L’autor parla del cinema amb la mateixa naturalitat amb què parla de llibres: com una experiència compartida, una forma de conversa i una eina per mirar millor el món. No és casual que, després de jubilar-se, publiqués Alegra’m la vida (Columna, 2017),¹ un volum dedicat a les seves dèries cinematogràfiques i a les pel·lícules que considera imprescindibles per veure amb la mainada.
Els capítols nous aporten, a més, una dimensió especialment emotiva. Terribas hi explica com la jubilació no va significar una retirada, sinó un «pas al costat»: va deixar el dia a dia de la Llibreria 22, però no la seva manera d’estar vinculat a la cultura. Continua presentant llibres i pel·lícules, col·laborant amb projectes, participant en actes i mantenint actiu aquest impuls que l’ha convertit en un dels grans dinamitzadors culturals del país. També hi apareix la seva relació amb la família, especialment amb la neta Martina, inspiradora dels seus llibres infantils, i amb la Carla, que ja comença a ocupar un lloc en aquesta nova etapa vital.
Demà serà un altre dia: vint anys després no és un llibre sobre la nostàlgia d’un temps que ja no tornarà. És, més aviat, el testimoni d’una vida que continua. Una vida que mira enrere amb gratitud, que reconeix els moments difícils sense dramatitzar-los i que manté intacta la curiositat per allò que encara ha de venir. Per als qui coneixem en Guillem Terribas, el llibre té el valor d’una conversa llarga amb algú proper. Per als qui no l’han tractat, és una bona porta d’entrada a una figura clau de la cultura gironina i catalana.
I, per al món de les llibreries, és també un recordatori valuós: una llibreria no és només un espai de venda de llibres. Pot ser un lloc on es fabriquen vincles, on els lectors descobreixen veus noves, on els autors troben casa i on una ciutat aprèn a reconèixer-se. Guillem Terribas ho ha fet durant tota la seva vida. I, com diu el títol, demà serà un altre dia.
Carme Fenoll  
Bibliotecària. Directora de Polítiques Socials i Comunitat de la UPC

 https://fima.ub.edu/edl/guillem-terribas-vint-anys-despres-una-vida-feta-de-llibres-cinema-i-complicitats/ 

En Guillem Terribas

 

Foto: Quim Curbet

En Guillem Terribas és, sens dubte, un amic inqüestionable. Més enllà de la seva reconeguda trajectòria al capdavant de la Llibreria 22 de Girona —des dels seus inicis i durant molts anys—, el seu nom quedarà lligat per sempre al projecte del Cinema Truffaut. Ara, probablement, aquest espai tanca amb tristor una etapa. Però, això no suposa cap punt final per a en Guillem, un dels principals impulsors de la transformació cultural gironina. Ell seguirà ben actiu en una infinitat de projectes que continuaran nodrint-nos. Perquè, tal com resa el seu lema vital: demà serà un altre dia! I ben segur que ho serà: llarg i ple de vida!

Quim Curbet, publicat a les xarxes el 14.07.2026

Animadversió cultural / EUDALD CAMPS

El Truffaut no és un cas aïllat. És la fi d’un model. Ha guanyat la cultura del soroll, la de les llums estridents, la immersiva  

Anem al gra. L’assumpte Truffaut (el cinema gestionat pel Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona que ara passarà a mans privades) només s’explica quan la incompetència i la mala fe actuen plegades (volem dir que van agafadetes de la mà). El regidor de Cultura Quim Ayats que, en cas de tenir-les, sap dissimular molt bé les seves virtuts, no es va pronunciar durant «el procés de selecció» perquè es tractava, deia, d’un concurs públic obert que podia guanyar qualsevol. Ell sap, o no, que els concursos «emanen» d’unes bases que, fins no fa gaire, es redactaven per garantir la qualitat del servei i l’interès comú.
Què hauria passat si en algun paràgraf del fatídic text, de les bases escrites per l’esperit sant, s’hagués demanat que l’adjudicatari havia d’actuar sense ànim de lucre? Algú ha sentit a parlar dels concursos públics fets a mida? Només els pot guanyar un determinat candidat que, a més, sol tenir una indissimulada filiació política. Després hi ha la versió que ens ocupa: un concurs públic pensat perquè algú no el pugui guanyar.

Un alcalde de la CUP i un regidor d’ERC entregant a una empresa privada de Cambrils (Tarragona) la fruita madura després de més de vint-i-cinc anys de treball associatiu abnegat i d’economia col·laborativa. El seu gest seria digne del mateix Aznar, el diable privatitzador més gran que mai ha existit. I ja sabem com acabarà la història: els polítics mai són responsables de res, ells només són figurants de luxe que cobren per anar a les inauguracions i per signar textos escrits per algú altre (jo mateix me n’he fet un tip). Els tècnics de cultura tornaran a ser l’ase dels cops. I l’empresa privada, fidel a la seva filosofia extractiva, fotrà el camp quan les mamelles de la vaca deixin de rajar (segurament d’aquí a dos o tres anys). O encara pitjor: no marxaran però desfiguraran per sempre el rostre -i l’anima- del Truffaut, convertint-lo en una sala de cinema convencional que, per descomptat, farà aquella insuportable pudor de crispetes.

Amb tot, la perversió encara pot sofisticar-se. Quan tens ganes -o la necessitat vital- de deixar una relació de parella hi ha, filant gruixut, dues opcions: la que implica assumir el desamor, el cansament, i proposar sense subterfugis una ruptura «amable» i, en segon lloc, la seva antítesi, la dels manipuladors i la dels covards, que porten al límit l’altre, que li fan la vida difícil amb l’objectiu d’obligar-los a fer el pas que ells, per pura estètica social i política, no tenen intenció de fer. El desenllaç de la història és la seva coartada: «no soc jo qui l’ha deixat, és ell qui m’ha deixat a mi». El maltracte institucional previ només és una anècdota. Tot apunta a que així serà com l’Ajuntament de Girona es desempallegarà de la Volta, un altre cas de treball associatiu abnegat i d’economia col·laborativa. I els que manen, cal no oblidar-ho, són d’«esquerres» (sovint només els diferenciareu de les «dretes» per la bandera palestina).

La Volta deixerà de gestionar el projecte cultural
 de Sant Narcís a finals d'any / Aniol Resclosa

 

L’origen del problema 
Tot va començar ja fa una colla d’anys quan Girona es declarava, amb orgull i sense embuts, «ciutat de festivals». La marca -perquè això només va de «marques»- la feia oficial l’estiu de 2014 l’aleshores alcalde Puigdemont amb motiu d’una efemèride de mapping (FIMG) que ens havia de posicionar en el panorama internacional de la disciplina. Algú ho recorda? Mentrestant, la resta d’iniciatives culturals diguem-ne més discretes però regulars, passaven a un segon pla: la Casa de Cultura perdia a la seva directora per malaltia i iniciava una llarga travessia pel desert; el Centre Cultural La Mercè, tres quarts del mateix; les galeries d’art més o menys progressistes seguien tancant portes; i els museus seguien mantenint viva l’espurna cultural assumint, a contracor, un paper heroic que sempre és esgotador (a ningú li ve de gust haver de convertir-se en heroi). El Truffaut no és un cas aïllat. És la fi d’un model. Ha guanyat la cultura del soroll, la de les llums estridents, la immersiva, la que no exigeix esforç ni compromisos de llarga durada. Ras i curt: un festival és una explosió momentània entre dos silencis perllongats. La cultura és un xiuxiueig discret però sostingut en el temps. O, com diria Joan Maria Minguet: la cultura és desobediència. 

EDUDALD CAMPS, publicat en el Diari de Girona 19.07.2026