TERRIBAS, VINT ANYS DESPRÉS.

 

M’arriba el darrer llibre del llibreter emèrit Guillem Terribas. De fet aquest llibre de butxaca és el mateix que va publicar fa vint anys amb Ara Llibres, i per tant porta el mateix títol Demà serà un altre dia. Però nou subtítol: Vint anys després. La foto de portada també és d’ara. És el mateix llibre amb un afegit de trenta planes. L’afegit, amb el mateix to, és del llibreter retirat que pensa que en comptes de fer tantes coses i gestionar tantes llibreries com va fer ell, potser se n’hauria hagut de quedar amb una sola i petita. A l’afegit hi ha reflexions de qui ara és avi i se’n vanta i ho gaudeix, tot i que la Martina se li està fent gran. Algú a qui pel camí ha perdut amics com Modest Prats, Vicenç Pagès i Jordà, Leopoldo Panero, Miquel Pairolí, o la seva mare i la seva germana. El llibre es presenta divendres a les vuit del vespre com les presentacions d’abans: dins de la Llibreria, a les vuit i amb xampany, com abantes. Si fa vint anys els presentadors van ser 22 persones, ara seran el pintor Joan Mateu i l’escriptora Marta Pasqual, amb Josep Maria Fonalleras de mestre de cerimònies. I el 27 de maig a Vilablareix, amb Mar Bosch de presentadora. No para, aquest Terribas!

Jordi Grau, publicat en el PuntAvui 22.05.2026 a la secció de Mirades.

 

Terribas, vint anys després

M’arriba el darrer llibre del llibreter emèrit Guillem Terribas. De fet aquest llibre de butxaca és el mateix que va publicar fa vint anys amb Ara Llibres, i per tant porta el mateix títol Demà serà un altre dia. Però nou subtítol: Vint anys després. La foto de portada també és d’ara. És el mateix llibre amb un afegit de trenta planes. L’afegit, amb el mateix to, és del llibreter retirat que pensa que en comptes de fer tantes coses i gestionar tantes llibreries com va fer ell, potser se n’hauria hagut de quedar amb una sola i petita. A l’afegit hi ha reflexions de qui ara és avi i se’n vanta i ho gaudeix, tot i que la Martina se li està fent gran. Algú a qui pel camí ha perdut amics com Modest Prats, Vicenç Pagès i Jordà, Leopoldo Panero, Miquel Pairolí, o la seva mare i la seva germana. El llibre es presenta divendres a les vuit del vespre com les presentacions d’abans: dins de la Llibreria, a les vuit i amb xampany, com abantes. Si fa vint anys els presentadors van ser 22 persones, ara seran el pintor Joan Mateu i l’escriptora Marta Pasqual, amb Josep Maria Fonalleras de mestre de cerimònies. I el 27 de maig a Vilablareix, amb Mar Bosch de presentadora. No para, aquest Terribas!

Guillem Terribas: «Durant molts anys vaig ser un secundari, fins que vaig ser el protagonista»

 El fundador de la Llibreria 22 presenta la reedició ampliada de les seves memòries.

 El fundador de la Llibreria 22 de Girona i Creu de Sant Jordi, Guillem Terribas, ha visitat els estudis de Girona FM en el marc del programa Els 4 Rius per presentar la reedició de les seves memòries, Demà serà un altre dia. Vint anys després de la seva publicació original, l'obra torna a veure la llum en una versió de butxaca publicada per l'editorial Univers, que compta amb un epíleg inèdit de trenta pàgines. 

De l'activisme de base a referent cultural

Durant la conversa, Terribas ha fet memòria sobre la seva implicació en l'eclosió cultural de la ciutat durant la Transició. Ha recordat els seus inicis en l'Assemblea Democràtica d'Artistes, en grups de teatre local de Girona i en l'associació de veïns, unes experiències on sempre va exercir un paper de repartiment abans de fer el salt definitiu al capdavant del seu propi projecte llibreter. 

 «Durant molts anys jo vaig ser un secundari. Estava a l'assemblea d'artistes, a l'associació de veïns, en grups de teatre... Jo escoltava i mirava, fins que va arribar la Llibreria 22 i allà vaig haver de ser el protagonista de la història» 

Trenta pàgines noves amb una mirada madura i personal

La nova edició del llibre actualitza la trajectòria de Terribas i aborda el seu procés de jubilació, l'experiència de ser avi, la mort de persones de l'entorn proper i la transformació d'un sector, el del llibre, que ha viscut canvis profunds en les darreres dues dècades. Amb tot, l'autor manté un to optimista i agraït amb la vida i la ciutat de Girona.

Presentació a la Llibreria 22

L'acte de presentació de l'edició ampliada de Demà serà un altre dia tindrà lloc demà divendres, 22 de maig, a les 20.00 hores, a la mateixa Llibreria 22. Terribas estarà acompanyat en aquesta cita per Josep M. Fonalleras, pel pintor saltenc Joan Mateu i per l'escriptora i docent Marta Pasqual, en una trobada que promet recuperar el format clàssic de les tertúlies llibreteres de la ciutat. 
Programa4 Rius Girona Fm Saïd Sbai.21.05.2026

A partir del minut 32.20. Tota l'entrevista:   https://www.gironafm.cat/podcasts/els-4-rius/arquitectura-joc-i-literatura-girona-en-els-4-rius/

Vint anys després, demà continuarà essent un altre dia

Guillem Terribas presenta aquest divendres l’edició de butxaca -amb apèndix- del llibre que va ser tot un èxit l’any 2007

 

Guillem Terribas publica nou llibre. De fet, no és un nou llibre, sinó la reedició, en format butxaca, de Demà serà un altre dia, la crònica de la seva vida i de la Llibreria 22 -si és que no són el mateix- que va publicar ara fa vint anys. Si, com cantava Gardel, vint anys no és res, bé es pot permetre en Terribas reeditar el seu llibre després de dues dècades. A més a més, ja tenim l’estiu aquí, i a la platja sempre és més manejable portar-hi un llibre de butxaca, al cabàs gairebé no ocupa lloc, entre la crema protectora i la funda de les ulleres. El llibre, per cert, es presenta aquest divendres a les vuit del vespre a la Llibreria 22, i oficiaran l’escriptor Josep Maria Fonalleras, l’escriptora i professora Marta Pasqual i l’artista Joan Mateu, a més del mateix autor, el qual assegura que ha volgut organitzar una presentació com les de fa vint anys: «a les vuit del vespre i no a les set de la tarda, a l’interior de la llibreria i no en la sala annexa i amb xampany en acabar l’acte». No es descarta alguna altra sorpresa de darrera hora, si bé el mateix autor tranquil·litza els qui hi vulguin assistir, assegurant que no serà com fa vint anys, que hi van intervenir 22 presentadors. 

Foto. Aniol Resclosa.

No és del tot cert que Terribas hagi publicat exactament el mateix llibre. No és del tot cert, perquè va «exigir» a l’editorial (Arallibres) escriure-hi un apèndix de trenta pàgines on poder recollir les vivències, si no, totes, almenys les més significatives, dels vint anys que han passat des de la publicació original de Demà serà un altre dia. Des d’aquell dia fins que ha vist la llum la seva edició de butxaca ha canviat l’ofici de llibreter, ha canviat la Llibreria 22, en Terribas s’ha jubilat, ha mort gent estimada per ell -la seva mare tot just un mes després que presentés el llibre- i ha sigut avi, dit sigui en ordre de menor a major importància a criteri de qui escriu aquesta crònica, i sospito que en Terribas no canviaria gaire aquest ordre (en aquests vint anys ha publicat un llibre sobre cinema, però tres dedicats a la seva neta Martina, cosa que parla per si sola de l’ordre d’importància de la seva vida). Les altres 180 pàgines del llibre són les mateixes de fa vint anys, amb l’excepció alguna errata corregida.
La idea d’escriure aquesta -podríem dir-ne- nova versió de Demà serà un altre dia la va provocar la pesadesa de la gent durant vint anys. No ho diu així en Terribas, que es limita a explicar que sovint trobava qui li demanava que plasmés per escrit alguna de les anècdotes que -home xiroi- relatava en reunions o trobades.

-Però si ja ho vaig escriure-, responia cada vegada, referint-se a Demà serà un altre dia.
Això, afegit al fet que Arallibres va posar en marxa La Col·lectiva de llibres de butxaca i que Demà serà un altre dia ja no es trobava a les llibreries -a cal ferrer, cullera de fusta-, va acabar de decidir Guillem Terribas. I això que tal vegada s’ha deixat perdre un bon negoci:
-Quan em van dir que el llibre ja no es trobava, vaig entrar a Internet i vaig veure que es venia a... 60 euros! Coi, ja us el venc jo per 30, vaig pensar- explica entre riallades.

No caldrà. Avui se’n presenta l’edició de butxaca. Amb xampany.
ALBERT SOLER, publicat en el Diari de Girona, 22.05.2026 

Mon Marquès Sureda. Reconeixement

 

Divendres 8 de juny a les 18 h.  a l'auditori Josep Irla, de Girona, reconeixement a 

persona de SALOMÓ MARQUÈS SUREDA.  

 

Temps de flors *Girona 2026 / Concert a càrrec del Cor Mercadal.

 

Més enllà del Truffaut: quan el preu del concurs públic marca la diferència

Les escletxes al sistema de licitacions són múltiples, des d'una microempresa d'enginyeria que guanya el pla d'internacionalització de l'Ajuntament de Girona fins a la impressió d'una revista local a Lleó

Foto:David Borrat

La llei de contractes al sector públic es fonamenta sobre els principis de lliure concurrència i igualtat d'oportunitats. A totes les licitacions de l'administració pública catalana s’hi pot presentar qualsevol empresa, entitat o persona d’arreu de Catalunya. També de l'Estat espanyol i de qualsevol país de la Unió Europea. Els tribunals d'adjudicacions són molt exigents i no accepten cap criteri que discrimini per raó de procedència o nacionalitat. Ara bé, aquests concursos públics, necessaris per garantir la transparència i evitar les concessions a dit, a vegades es resolen en adjudicacions sorprenents, amb decisions difícils d'entendre per la ciutadania i el teixit empresarial local.
A Girona, recentment ha aixecat molta polseguera el cas del cinema Truffaut, un establiment municipal gestionat durant més de 25 anys pel Col·lectiu de Crítics, entitat sense ànim de lucre molt vinculada a la cultura gironina que durant tot aquest temps ha fet néixer i créixer una programació de cinema d’autor en versió original. En el millor moment de la sala, amb rècord d’espectadors, l’Ajuntament ha tret a concurs la prestació del servei i l'ha guanyat una empresa de Cambrils (Baix Camp), que proposa un projecte molt similar a l'actual, però amb una oferta econòmica 4.000 euros més baixa. El plec de condicions ha donat prioritat al criteri econòmic i no ha valorat aspectes com la trajectòria, el vincle amb les entitats de la ciutat o la gestió desinteressada del Col·lectiu. Tot plegat ha generat rebombori i ha posat sobre la taula les tensions del sistema de licitacions públiques per valorar projectes culturals i del tercer sector. I el cas del Truffaut no és l'únic.
La Revista de Girona és una publicació que edita bimestralment articles sobre tota mena de temàtiques relacionades amb les comarques gironines. Depèn de la Diputació de Girona i totes les seves activitats surten a concurs, des de la direcció i la coordinació fins a la impressió o el disseny. Ara, justament, s’ha de renovar la direcció i la coordinació de la capçalera, i al concurs públic s’hi ha presentat una empresa de Barcelona, de manera que es podria donar la paradoxa que la Revista de Girona es coordinés des de Barcelona. També s’ha renovat el contracte d’impressió, que actualment recau en la Impremta Pagès, d’Anglès. Però, entre 2021 i 2025, l’empresa adjudicatària d'aquest servei va ser Editorial MIC, de Lleó, així que cada dos mesos les maquetes s’enviaven a Castella i els exemplars tornaven impresos cap a Girona.
"La veritat és que sovint ens veiem afectats pel fet que el mercat estigui obert a tot Espanya, ho assumim amb certa resignació. Preferiríem que les administracions catalanes prioritzessin més el teixit empresarial del territori, especialment tenint en compte que altres comunitats autònomes treballen activament per retenir els concursos dins del seu àmbit", explica a l'ARA el propietari gironí d'una impremta. I continua: "Això es percep com una pèrdua d’oportunitats i entristeix el conjunt del sector de les arts gràfiques, sobretot tenint en compte que el transport posterior implica una petjada ambiental més elevada". 
Comunicació local a 100 km de distància 
Un altre cas paradigmàtic és el de la comunicació institucional d’ajuntaments petits, que no tenen pressupost per contractar personal en plantilla i posen el servei a concurs. En moltes ocasions acaben guanyant, també amb l’oferta econòmica més baixa, empreses grans situades a quilòmetres de distància. A les comarques gironines, per exemple, s'ocupa de la comunicació de la Jonquera, Begur, Roses, Camprodon o Pals una mateixa empresa de Sant Cugat del Vallès. El periodista llagosterenc Marc Sureda, soci fundador de l'empresa de comunicació local Notidig i del portal Canal Ajuntament, coneix de prop el tema.******Amb el seu equip i diversos col·laboradors sobre el terreny treballa amb una desena de consistoris gironins, d'entre 100 i 15.000 habitants. "Hi ha algunes coses que sí que es poden fer a distància, però s’hauria de millorar la redacció de clàusules per afavorir la capacitat de resposta en 30 minuts o un radi d’actuació de 30 o 40 km. No té sentit haver de fer 250 km per anar a fer una fotografia. Aquestes coses haurien de puntuar, igual que l’idioma", argumenta. La llei de contractació sí que permet incorporar condicions com aquestes en el plec de les bases, però molts tècnics i secretaris d'ajuntaments opten per la fórmula genèrica i les eludeixen.*****A més, Sureda defensa la importància de la proximitat en la comunicació d'un ens local: "És un tema prou delicat per no conèixer el territori, com funcionen les institucions, la realitat del municipi, qui governa, les entitats... Tot això no es valora". I, sobre el pes de la valoració econòmica a la baixa, manifesta: "Hi ha qui rebenta els preus i així no es pot oferir un servei de qualitat. Quan el preu compta un 50% o un 60%, ja no m’hi presento. Amb aquest sector no ens farem rics, però s’ha de pagar bé perquè surtin els números per a tothom". Finalment, el professional lamenta que quan es renova un concurs, molts licitadors prenen com a referència el preu de l'anterior guanyador sumant l'IPC i el baixen una mica més, i així successivament cada 4 anys. "Ens estem tirant pedres a la teulada", conclou.

Aniol Costa Pau publicat a l'Ara 07 de maig 2026 (fragment) 

Mon Marquès, l’educació per a un món millor

Gran homenatge a Salomó Marquès, home savi i bo.

Va ser un acte emocionant, a l’altura del que mereix l’homenatjat, un home savi i bo, com es va dir ahir a la tarda moltes vegades i de diverses maneres sobre Salomó Marquès i Sureda, a l’auditori Josep Irla de la Generalitat a Girona, ple com poques vegades ho ha estat. Organitzat pel Nucli Paulo Freire de la Universitat de Girona (UdG), l’homenatge a Salomó Marquès –complementat amb un llibre–, Mon per als seus molts amics, van ser dues hores en què persones properes a ell, des de diferents cares de la seva figura polièdrica, li van agrair la feina, el tarannà i la voluntat irrenunciable de voler fer “un món millor”, amb en Mon assegut a la primera fila, al costat de la seva companya de vida, Montse Terrades, ell lluint el seu mig somriure etern per intentar assimilar de cop tanta demostració d’afecte. Mestre de mestres, catedràtic emèrit d’història de l’educació, primer degà de la Facultat de Ciències de l’Educació de la UdG, impulsor de Justícia i Pau a Girona i d’altres iniciatives solidàries, Marquès (l’Escala, 1942) és, com va dir l’alcalde de Girona, Lluc Salellas, al final de l’acte, un referent que transcendeix la ciutat i el país.

Després de la intervenció inicial del pedagog Xavier Besalú, conductor de l’acte, en què va destacar “l’ estudi minuciós , pacient, sempre inacabat” de Marquès sobre l’exili dels mestres republicans –“Va fer aquesta recerca per imperatiu moral i sentit cívic, no per fer currículum”–, s’hi va projectar un vídeo de Pep Caballé sobre la vida de Marquès. Tot seguit van començar els testimonis: Pere Domènech, que va ser company seu al seminari i és ara rector de les parròquies d’Olot, va destacar “l’esperit educatiu i de servei” de Marquès i els seus “valors cristians en favor dels més dèbils”, així com l’estret vincle que tots dos van tenir amb Modest Prats. Anna Bover, gran referent de l’escoltisme gironí, del qual Marquès també ha estat historiador, va parlar d’ell com d’“una persona sempre participativa i col·laboradora”. Mònica Thomas, directora de Justícia i Pau a Girona, va subratllar que la manera que Marquès ha tingut per intentar transformar la societat ha estat “sembrant consciència i esperança”. 

L’exalcaldessa Anna Pagans, que el 2010 va encarregar a Marquès el pregó de les Fires, li va agrair el seu “immens compromís educatiu amb la ciutat”, i la bibliotecària Imma Pagès, que no hi va poder assistir, li va transmetre un missatge d’agraïment en nom de moltes generacions d’alumnes. Tot seguit, els músics Pau i Marc Marquès, nebots d’en Mon i antics membres d’Umpah-Pah, van cantar amb tot el públic Abril 74, que Lluís Llach va dedicar a la Revolució dels Clavells portuguesa del 1974, el mateix any que es van casar Marquès i Sureda. També, més tard, van interpretar Al alba, de Luis Eduardo Aute, convertida en himne contra la pena de mort, una de les causes que va mobilitzar Justícia i Pau.
El professor Jordi Feu va dir que Marquès és un gran exemple de mestre perquè “sap molt, ho sap explicar i inspira els altres”. Josep González-Agàpito, catedràtic emèrit de teoria i història de l’educació de la UB, es va referir al seu amic com a referent de “la tasca educativa que no només forma persones, sinó que les desperta”. Una altra neboda i exalumna, Marta Marquès, va recordar el Mon més familiar, i Joan Colomer, mestre d’adults i company de Marquès a la primera promoció de pedagogia de la UAB, va dir que són més necessaris que mai referents sòlids com en Mon en “una societat líquida amb memòria de peix”.

En el bloc final van intervenir les autoritats: el bisbe fra Octavi Vilà; el rector de la UdG, Josep Calbó; Gemma Geis, en nom de la Diputació, i Sílvia Paneque, representant el govern, a més de l’alcalde, tots ells oblidant les seves diferències per agrair a Salomó Marquès tot el que ens ha ensenyat com a societat.
Xavi Castillon, text i fotos, publicat en el Punt Avui 09.05.2026 

El Truffaut com a evidència

L’adjudicació de la gestió del cinema municipal Truffaut es troba paralitzada. L’ha aturat la presumpta intel·lectualitat gironina amb el Col·lectiu de Crítics del Cinema al capdavant. Segons les informacions que puntualment ens ha ofert Diari de Girona, una vegada oberts els plecs de la licitació, l’Ajuntament de Girona s’ha trobat que l’esmentada gestió sortia del Barri Vell i se n’anava cap a Cambrils. El darrer a assabentar-se’n, com sempre, ha estat l’alcalde Lluc Salellas, de Guanyem Girona-CUP, que s’ha explicat amb el seu habitual desordre mental, deixant caure, pel que es veu, que si l’esmentat col·lectiu no apareixia com l’afortunat era per «culpa» dels tècnics municipal; és a dir, l’«absurd burocràtic» en paraules d’una columnista de Barcelona que ha escrit al dictat dels que creuen que «es troben pretesament ungits de bondats absolutes», com digué en Jordi Martinoy i Camós en aquestes pàgines. És una opinió meva; no d’en Martinoy.

Imatges de la sala 2 del Truffaut. Foto ACN

 Aquest passat dimarts vàrem saber que la mesa de contractació –nomenada pels que manen al Consistori de la nostra ciutat- s’ha decantat per l’empresa Rambla de l’Art-Cambrils IAE, com no podia ser d’una altra manera atès el plec de condicions -també aprovat pel govern tripartit de l’Ajuntament– i les ofertes fetes pels candidats. En conseqüència, tot sembla dir que serà aquesta l’adjudicatària del servei i no pas el Col·lectiu de Crítics de Cinema. El mot «col·lectiu» queda molt bé perquè s’inspira en allò de la col·lectivització de la Segona República i sona a esquerranós; i perquè, com el cas de Temporada Alta, suggereix que no hi ha ànim de lucre al darrere, però la pretesa intel·lectualitat gironina s’ha trobat que la llei aplicable –la de contractes del sector públic de 2017– té com a finalitat la d’afavorir les petites i mitjanes empreses que no s’avergonyeixen de ser-ho. Vaja, que no ho dissimulen amb noms que queden bé davant la sempre atribolada població.

  De totes maneres, amb l’afer Truffaut s’ha vist el llautó d’alguns: per exemple, el relatiu al Col·lectiu de Crítics de Cinema i al seu marmessor, digueu-m’ho així, l’activista cultural i llibreter jubilat Guillem Terribas. Aquest, després d’haver fet una llarga migdiada al sofà dels alcaldes Joaquim Nadal i Anna Pagans, fou patrocinador de Guanyem Girona-CUP. Ara, que s’ha vist deixat de la mà del tercer de la nissaga Salellas, ha regirat terra i cel perquè li sigui atorgada la gestió del cinema municipal per part de l’Ajuntament ni que sigui saltant-se els principis d’igualtat, de competitivitat, de transparència, d’intersecció de l’arbitrarietat, de submissió a la llei, etc., atès que la gent d’esquerra són bondadosos per naturalesa. Acompanyarà Terribas a Salellas en el desviament de la llei fins a les últimes conseqüències o farà com sempre, que és desaparèixer de l’escenari quan s’apagui el llum? No crec que l’alcalde de Girona se la jugui. En Salellas fins i tot podria cantar missa en llatí per seguir com a alcalde, però no el veig saltant-se la llei a consciència que ho fa. Tindria conseqüències penals.

Diguem-ho clar: el Col·lectiu de Crítics de Cinema va començar a perdre l’adjudicació el dia que s’aprovaren les seves bases. Són aquestes les que regulen la nova adjudicació i aquestes, les bases, pengen de la llei de contractes del sector públic de 2017, com ja s’ha dit, la qual deriva al seu torn de dues directives europees i té per objectiu garantir la transparència, l’eficiència i la major relació qualitat-preu. Que Salellas i els seus podien haver aprovat unes altres bases? Per descomptat que sí, però una vegada obertes les pliques, les cartes es troben obertes al damunt de la taula pública, i, si bé es pot ajornar l’acte d’adjudicació, aquest ajornament mai no serà etern ni tampoc revisable. Per tant, els autoanomenats intel·lectuals de Girona tenen les de perdre. És bo que l’amiguisme tingui el seu aturador en la llei.

José López de Lerma, publicat en el Diari de Girona.

* No cal fer cap comenari sobre el que diu i pensa el que ha escrit aquesta opinió. 

A propòsit del Truffaut

Paco Vilallonga i Guillem Terribas amb el cartell dels 10 anys del Truffaut. Foto: Manel Lladó.

De tot aquest desgavell del concurs per la gestió del cinema Truffaut de Girona hi ha coses inexplicables. Algunes ja s’han anat comentant a la premsa i a les xarxes. És recomanable la lectura de l’article de Jordi Serrano, publicat en El Punt Avui el 14 d’abril passat, en el qual afirma de manera taxativa: “L’Ajuntament de Girona ha comès un error polític, tècnic i burocràtic enorme. La solució era un conveni.” Hi ha moltes més aportacions interessants en aquesta desafortunada història, com ara la carta de suport de l’Acadèmia del Cinema Català que ja ha estat signada per més de 6.000 persones o l’article El Cinema Truffaut i l’absurd burocràtic d’Íngrid Guardiola, a l’Ara. Perquè el que resulta més lamentable és la incapacitat d’una administració (entesa com un tot: polítics, tècnics, funcionaris...) per valorar la feina des de fa més de 25 anys del Col·lectiu de Crítics de Cinema, un grup de persones que han treballat per amor a l’art, sense buscar un interès o una plataforma de promoció personal. Si Catalunya aspira a arribar a ser com la de l’1 al 3 d’octubre del 2017 (amb tots els dubtes que el futur vagi cap aquí) és per la gran capacitat de la societat civil de liderar els moviments ciutadans, des de l’associacionisme i les entitats. Ho vaig albirar als anys setanta quan tot estava per fer i tot era possible, organitzant cursets de català, conferències polítiques o recitals de cançó. L’activisme es pot fer des de molts fronts com ara les revistes locals, els grups de teatre, les colles excursionistes, castelleres, sardanistes o de gegants i capgrossos. La gestió del cinema Truffaut no havia de subhastar-se en un concurs, ni per la feina feta ni pel tema econòmic. Quan hi ha dèficit l’Ajuntament el cobreix i quan hi ha beneficis retornen al municipi, cosa que no passarà amb una empresa privada. El Truffaut no existia abans de parir-lo el Col·lectiu de Crítics, no era res. El model de funcionament és únic i l’ha creat, decidit i gestionat el Col·lectiu. Si l’Ajuntament considera que s’ha de canviar aquest model d’èxit, el que no es pot fer és aprofitar-se de l’essència i i posar-la en safata de plata a un nou gestor. Si no s’aconsegueix resoldre aquest cul-de-sac, el col·lectiu podria dir fins aquí hem arribat, creu i ratlla, foc nou. Es tanca una porta i des de la societat civil se’n podria obrir una altra.

Opinió en el Punt Avui 01.05.2026 de Joan Ventura.