SANT JORDI 2022. Dia 23 d'abril *LLIBRERIA 22

Imatges del dissabte 23 d'abril, dia de Sant Jordi 2022 a la Llibreria 22 i en el Palau Firal de Girona, en previsió de la pluja que estava anunciada. A Girona va ploure poc, però a Barcelona va fer destrosses. Realització Guillem Terribas.

Dia 22 04 2022 a la Llibreria 22

Dia 22 d'abril moguda per ser el 22 de l'any 22 en que la 22 fa 44 anys. Dia abans de Sant Jordi, Festa amb signatura de llibres a càrrec de Carles Porta, Tura Soler, Josep M. Fonalleras, Mar Bosch i Joan-Lluís Lluís. Actuació i presentació dels seus llibre de Dèmaris Gelabert i presentació del llibre L'ART DEL FORMATGE amb el seu autor Toni Jerez, acompanyat de Salvador-García Arbós i Francesc Guillamet. Realització Guillem Terribas.

Sant Jordi 2022 Signatura d'autors 16 04 2022

Escalfant l'ambient a la Llibreria 22 de Girona, el dissabte 16 d'abril de 2022. Autors d'arreu van passant per la Llibreria per anar signant els seus llibres a la clientela, creant l'ambient de Sant Jordi 2MIL22 a l'any dels 44 anys de la 22. Realització Guillem Terribas.

L’estrena de l’esperada «Alcarràs» crea expectació als cinemes gironins

Només al Truffaut, on avui Carla Simón presenta el film (21h) amb les entrades esgotades, esperen mig miler d’espectadors el cap de setmana.

Espectadors de la sessió de 2/4 de 7 de la tarda ahir al cinema Truffaut de Girona. ANIOL RESCLOSA

L’estrena d’Alcarràs ahir als cinemes gironins va generar una notable expectació. L’esperada pel·lícula de Carla Simón, guanyadora de l’Os d’Or al Festival de Berlín, ja va dur ahir molts espectadors a les sales i, a tall d’exemple, només comptant el Truffaut esperen que aquest cap de setmana hi passin més de mig miler de persones. La sala municipal té l’anterior treball de Simón, Estiu 1993, com el que més públic hi ha dut i ara la previsió és que Alcarràs superi aquell record. La directora i el seu equip presentaran la pel·lícula aquest vespre al Truffaut (21h) amb les entrades esgotades, i quan acabi la sessió de les 18.30 també faran un petit col·loqui amb els assistents. A Girona Alcarràs es pot veure als cinemes Albèniz i Ocine, a banda del Truffaut, que ahir també van tenir un notable degoteig d’espectadors. A les comarques gironines el film es projecta en set poblacions més: Blanes, Platja d’Aro, Palamós, Palafrugell, Figueres, Olot i Roses, que es va afegir a la llista tot i que inicialment no ho tenien previst.

Rodada amb actors no professionals, veïns del poble o de la rodalia, la pel·lícula ressegueix la història de la família Solé, que després de vuitanta anys cultivant la mateixa terra, es reuneix per fer junts la seva darrera collita. En paraules de la seva directora: «Es tracta d’una història sobre la pertinença a una terra, a un lloc. Un drama sobre les tensions generacionals perpètues, la superació d’antigues tradicions i la importància de la unitat familiar en temps de crisi». La producció ha entrat amb força a la cartellera perquè tot i el seu caràcter independent s’estrena a Espanya amb més de 150 còpies.
JORDI ROURA Diari de Girona 30.04.2024

UN PEQUEÑO PLAN (La croisade FRA. 2021) Full de sala, Cinema Truffaut.

UN PEQUEÑO PLAN
La croisade França, 2021
Direcció: Louis Garrel
Intèrprets: Laetitia Casta,
Joseph Engel, Louis Garrel
Durada: 67 min
Gènere: comèdia

Idioma: francès

Data d'estrena: 22/04/2022

QUIN FUTUR QUE ENS ESPERA

Aquest és el tercer llargmetratge, com a director, de Louis Garrell, més conegut com a actor, que es va donar a conèixer de la mà de Bernardo Bertolucci a el film Els sommiadors (2003); recentment l'hem pogut veure en l'interessant film J'accuse (Un Oficial i un espia, de Roman Polanski 2019). Aquest "petit" i interessant film, que es va passar en el festival de Cannes i posteriorment al de Sant Sebastià, és una fàbula en forma de comèdia sobre la situació actual i el canvi climàtic. Però també és com veuen els joves la situació mundial i una crítica cap als adults que només parlen, però no fan res. El film que ens explica una petita i interessant història, ha estat escrit a dues mans per Garrell en col·laboració amb el prestigiós i reconegut escriptor i guionista Jean-Claude Carrière, que durant els anys (1964-1977) va col·laborar amb Luís Buñuel en els guions de les seves pel·lícules, com també en la redacció de les memòries del cineasta espanyol, titulades "Mi ultimo sospiro". Un pequeño plan... fou el darrer treball de Carrière, perquè va morir poc després, el vuit de febrer de 2021, als 89 anys.
El film té un inici divertit i curiós que t'atrapa i et sorprèn per la seva originalitat i la manera en què és resolt, aquest conflicte generacional, de com viure i veure la vida. La manera de reaccionar dels adolescents davant d'impassibilitat dels adults en la situació actual del planeta. De cop i volta, però, la història fa un gir i, sense perdre la curiositat i el toc de comèdia, entrem en el conflicte matrimonial de la parella protagonista, que ja porten uns anys junts i amb un fill de tretze anys que ja comença a pensar pel seu compte. 
També la parella Carrière-Garrell, ens explicaran a la seva manera, en forma pinzellada entranyable i tendre, sobre el primer amor i els primers desitjos sexuals.
Tot aquest món, tots aquests petits plaers, l'actor i director Louis Garrell, acompanyat de l'actriu (i parella sentimental) Laetitia Casta, saben interpretar molt bé (a la ficció, també) el matrimoni protagonista, pare del noi que juntament amb altres adolescents volen canviar el món.
Estem doncs davant d'una petita joia, senzilla i amena, que amb seixanta-quatre minuts molt ben aprofitats, gaudirem d'una comèdia amb un toc de reflexió de com vivim i quin futur ens espera.

Guillem Terribas / Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.

El Col·lectiu de Crítics continuarà gestionant el cinema Truffaut

El Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona continuarà gestionant el cinema Truffaut almenys durant els pròxims dos anys. L’Ajuntament de Girona va adjudicar per junta de govern local el contracte de dinamització de l’equipament a favor d’aquesta associació, que “s’encarregarà de la programació, dinamització i gestió del servei públic municipal de cinema en versió original Cinema Truffaut”. L’actual etapa del Truffaut va arrencar el 17 de novembre del 2000. Des de llavors, el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, que ja s’havia constituït com a associació cultural, s’ha responsabilitzat de la gestió del cinema. Durant aquests 21 anys, s’han estrenat al Truffaut un total de 708 pel·lícules i se n’han projectat 2.030, amb un total de 436.535 espectadors. El contracte, que és fruit d’un concurs públic, s’ha adjudicat per un import de 101.640 euros i té una durada prevista de dos anys, prorrogable per dos anys més.
Jordi Camps Linnell, publicat en el Punt Avui 12.04.2022

El Col·lectiu de Crítics de Cinema continuarà gestionant el Cinema Truffaut L'Ajuntament de Girona va adjudicar el contracte de dinamització de l'equipament a favor de l'associació el passat mes de març
El Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona continuarà gestionant el Cinema Truffaut almenys durant els pròxims dos anys. El passat mes de març, l'Ajuntament de Girona va adjudicar per Junta de Govern Local el contracte de dinamització de l'equipament a favor d'aquesta associació, que s'encarregarà de la programació, dinamització i gestió del servei públic municipal de cinema en versió original Cinema Truffaut. «El Truffaut s'ha convertit en un espai de referència en el món del cinema per la qualitat i per l'aposta per les projeccions en versió original. Aquest nou concurs garanteix que l'equipament continuï oferint una programació de primer nivell. Perquè la cultura és una part central del nostre estil de vida i de qualitat de vida, cal continuar apostant per un Truffaut de referència», ha explicat el vicealcalde i regidor de Cultura de l'Ajuntament de Girona, Quim Ayats. L'actual etapa del Truffaut va arrencar el 17 de novembre de l'any 2000, amb la preestrena de la pel·lícula d'Arturo Ripsten Así es la vida. Des de llavors, el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, que ja s'havia constituït com a associació cultural, s'ha responsabilitzat de la gestió del cinema. Durant aquests 21 anys, s'han estrenat al Truffaut un total de 708 pel·lícules i se n'han projectat 2.030, comptant la programació regular i els cicles o projeccions especials. El total d'espectadors/ores que han passat per l'equipament és de 436.535 persones, de les quals un 70% corresponen a la programació regular i un 30% als cicles i projeccions especials. El president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, Guillem Terribas, ha volgut agrair «la confiança de l'Ajuntament de Girona a l'hora de dirigir i programar el Cinema Truffaut» i ha fet balanç de tot aquest temps al capdavant de la dinamització de l'equipament. «Durant més de vint anys hem estat els responsables de la Sala. Durant aquest temps hem aconseguit posar en un bon lloc el nom del Cinema Truffaut dins el panorama cultural de Girona i de Catalunya, i continuarem treballant perquè la gent de Girona i d'allà on sigui estimi el cinema com estima la vida, com deia François Truffaut», ha explicat Terribas. El contracte, que és fruit d'un concurs públic, s'ha adjudicat per un import de 101.640 euros i té una durada prevista de dos anys, prorrogable per un període de dos anys més.
Publicat en el Diari de Girona 12.04.2022.

UN CAFÈ A ROMA, presentació del llibre de Josep M. Fonalleras

Primera presentació a la Llibreria 22 del llibre editat per Unvers de Josep M. Fonalleras UN CAFÈ a ROMA, el dissabte a les 12 del migdia del 09 d'abril de l'any 2Mil22. Acompanyen a Josep M. Fonalleras a la presentació: Pep Gómez, Vador Garcià-Arbós, Clara Fonalleras, Marta Fluvia i Guillem Terribas. El vídeo està realitzat per Guillem Terribas

A TIEMPO COMPLETO , Cinema Truffaut. Full de Sala.

A TIEMPO COMPLETO
À plein temps
França, 2021
Direcció: Eric Gravel
Intèrprets: Laure Calamy, Anne Suarez, Geneviève Mnich, Nolan Arizmendi
Durada: 89 min
Gènere: drama
Idioma: francès 
Data d'estrena: 25/03/2022

UNA HISTÒRIA ANGOIXANT 

En la seva segona pel·lícula, el director francès Eric Gravel, torna a agafar a una dona com a protagonista per una història sobre el treball i com s'ha d'acceptar el que sigui per mantenir el lloc de treball. Ho va fer en la seva primera pel·lícula Aglaé: a prueba de choque (2017), on vèiem com la protagonista decidia anar a viure a l'Índia per mantenir la seva feina, i ho torna a fer ara amb A tiempo completo.

Aquesta vegada, també és una dona la protagonista d'aquesta història angoixant i trepidant. Amb ritme accelerat viurem la pressió de la protagonista buscant tornar a treballar del que realment vol, ja que l'empresa per a la qual exercia com a investigadora de mercats ha tancat.

Julie, és una dona separada, amb un fill per a cuidar i amb poques hores per estar amb ell. Ha de recuperar la feina i el seu estatus. Mentre no arriba a tenir-la i havent d'acudir a moltes entrevistes per a un procés de selecció que la faran anar amunt i avall, desplaçantse com pot per arribar a l'hora a lloc tant en el treball, en les entrevistes o a casa seva per cuidar el fill, s'haurà de conformar de treballar (provisionalment) de cambrera d'habitacions en un hotel.

Viurem amb la protagonista tota aquesta angoixa. D’anar sempre tard. D’haver de demanar favors a la veïna i a les companyes de treball. Haver de fer malifetes per poder sobreviure i, tot sense perdre les bones maneres, l’elegància i el somriure. A més a més, la fatalitat li té preparat un temible repte, ja que ha d'acudir a aquesta sèrie d'entrevistes just la setmana en què s'ha desfermat una onada de vagues de transport públic, cosa que l'afecta especialment perquè depèn del tren que uneix el poblet on viu amb París.

Laura Calamy, l'actriu que interpreta a Julie, aquesta dona desesperada que lluita contra aquesta societat agressiva, plena d'impediments, ho fa d'una manera creïble, amb una interpretació magistral. Una vegada més el cinema ens ofereix una història Una història angoixant on la dona és la protagonista dels errors de la societat de consum. Aquesta societat que exigeix més a les dones que els homes. Aquestes dones que han d'estar pensant amb el treball, pensant amb la família, pensant que no es poden equivocar, pensant sempre amb el demà i havent de demostrar que són persones capacitades per això i el que calgui.

Són vuitanta-cinc minuts de metratge plens de vida, de tensió que fa tenir a l'espectador aspectant de com se'n sortirà de cada parany que li posa la vida a la Julie.

Us aconsello que els viviu i en traieu les vostres pròpies conclusions. El director que també n'és el guionista, només ens mostra un fragment de la vida d'una dona, que en aquest cas és de classe mitjana, que busca desesperadament retrobar la seva feina i el seu lloc a la vida. 

Guillem Terribas.  Col·lectiu de Critics de Cinema de Girona

Anem al cine!!

Espectadors en el Ocine de Girona. Foto: Marc Martí.

El vell (i bon) costum d’anar a les sales de cinema per assistir a una projecció s’ha anat esllanguint amb el temps a mesura que les plataformes en streaming han entrat a les nostres vides. Un model, però, que l’actriu Cate Blanchett ha posat recentment en qüestió afirmant que, tot i haver representat una oportunitat per a l’audiència i per a molta gent, «no pot seguir sense un examen profund». A aquest gens engrescador panorama s’hi ha afegit a la pandèmia de la Covid-19 que ha foragitat els espectadors de les sales, primer perquè les varen tancar, després per les limitacions de l’aforament i, més tard, per la por col·lectiva d’uns contagis que en realitat no existien. Recentment s’ha engegat una campanya per estimular que la gent torni a les sales però tot i les bones intencions no veig que se n’hagin sortit prou bé. Sóc dels que va al cine almenys un cop per setmana i, darrerament, m’he trobat que gairebé era l’únic espectador a la sala gran! Això sí, a taquilla em pregunten on vull seure perquè va numerat, suposo que encara amb la inèrcia dels bons temps passats, però resulta que després puc triar seient perquè som quatre gats i encara mal comptats. I em sap greu aquesta lenta davallada de l’assistència dels espectadors a les sales perquè Girona ha estat una ciutat que ha servit en ocasions de plató per a rodatges importants (Joc de Trons, sense anar més lluny, però també Pandora y el holandés errante, encara en el record, El Perfum de Tom Tykwer, Soldados de Salamina o, la més recent, Las leyes de la frontera basada en el llibre de Javier Cercas), sinó perquè ha tingut una població molt aficionada al cinema, almenys des que Figueres va perdre l’oportunitat de ser capdavantera en les estrenes cinematogràfiques.

El Cinema Truffaut. Foto: GTR

Actualment, a Girona tenim les sales Ocine a Sant Ponç i les Albèniz, a banda, és clar, del Truffau amb una recuperada i interessant programació gràcies als esforços i dedicació d’un dels més destacats cinèfils de la ciutat com és l’activista cultural Guillem Terribas. Però el cert és que les sales han anat desapareixent de les nostres vides i, en canvi, molta gent s’ha anat incorporant a la comoditat de les plataformes que ens ofereixen les pelis fins i tot abans que s’estrenin comercialment a les sales de les ciutats. Així, han desaparegut al llarg d’aquests anys l’Orient, el Familiar, els Catalunya, el Coliseo, el Gran-Via, els Lauren, l’Ultònia i el Modern. A l’anomenada popularment «plaça dels cines» ja no en queda cap, almenys amb entrada per la plaça, però sí el record de molta gent que en serva el record d’aquella magnífica làmpada de l’Albéniz que, teòricament s’havia de conservar, però ningú sap on ha anat a parar. Ens queda, a Girona, el magnífic Museu del Cinema que ens permet fer un recorregut pel setè art des dels inicis fins els nostres dies on hi trobem peces que molts recordem no pas amb nostàlgia però sí amb respecte, com la col·lecció de projectors de cinema NIC i, recentment, al seu vestíbul, un magnífic mural de gran format obra del cartellista Juan Antonio García. Som allò que se n’ha anomenat «homo videns» i amb aquest propòsit, a la sala d’exposicions d’aquest Museu del carrer Sèquia s’ha instal·lat fins el proper 24 d’abril una mostra molt interessant on l’espectador és el protagonista de l’espectacle cinematogràfic en un recorregut pel seu canviant prestigi i creixent esperit crític i participatiu. Així com Cinema Paradiso, l’oscaritzada pel·lícula de Giuseppe Tornatore de 1988 ens descobreix unes emocions especials davant la pantalla en una entranyable història d’amor pel cinema, les reflexions que ens aporta aquesta exposició instal·lada a la planta baixa del Museu ens interpel·la també en el nostre paper com a espectadors i, en darrera instància, salvadors d’un art que no podem deixar perdre. Ara que ja ens podrem treure la mascareta que ens ofega, fem cas dels bons consells culturals, triem la pel·lícula que més ens complagui i... anem al cine!
MIQUEL FAÑANÀS publicat en el El Diari de Girona, 19.03.2022

Jordi Soler, el periodista que tocava totes les tecles

Jordi Soler. Foto: Quim Puig.

En la cerimònia de lliurament dels premis Rahola, que atorguen la Diputació de Girona i el Col·legi de Periodistes, avui dijous a l’Auditori de Girona, recordarem el periodista Jordi Soler Font, l’Hèlios, que va morir el 14 de febrer. Fa trenta anys, Narcís Jordi Aragó va escriure en una cartolina de presentació d’una exposició que l’Hèlios va fer a la seu del col·legi el 1992 un resum de qui era aquest genial personatge que ens acaba de deixar. El títol ho deia tot: Jordi Soler o el periodista orquestra: “Si un virus maligne incapacités de cop, en un sol dia, tots els membres de l’equip de redacció, però deixés il·lès en Jordi Soler, el diari de l’endemà podria sortir al carrer sense cap entrebanc. En qüestió de poques hores, ell podria fer-ho tot: de l’editorial als mots encreuats, de l’article d’opinió a l’acudit, del reportatge a l’agenda, de l’entrevista a les fotografies, de la columna d’actualitat a la tira de ninots, de les il·lustracions a la compaginació.” Jordi Soler tenia 83 anys i feia quatre mesos que havia enterrat el seu fill Màrius. Jordi Grau i Pius Pujades ja han explicat en aquest diari les vivències d’un periodista genuí i irrepetible que tocava totes les tecles.

El personatge creat per Jordi Soler: SISÍF

Se’l recordarà per l’inclassificable Sísif, pels mots enrevessats, per les efemèrides... i els lectors més veterans faran memòria de les seves columnes contra l’incivisme, amb un llenguatge riquíssim i fitxant-se en aquells detalls que l’exasperaven. També per les il·lustracions als articles d’opinió, per les llargues entrevistes a Presència i per la seva feina excelsa com a fotògraf. El seu enquadrament era precís i cada vegada que veig la ràfega de fotos de les càmeres digitals, el recordo amb una petita càmera i fent un sol clic. El resultat era impecable.
Tot i la seva incansable producció, cada dia anava al diari, fos diumenge o Divendres Sant. No sé si passarà a la història dels ninotaires catalans, però els seus dibuixos, acudits i ninots, que li anaven brollant com una deu d’aigua inesgotable, estan escampats entre antics companys de feina i amics, i molts, lamentablement, perduts. Guardo com un tresor la seva dedicatòria al llibret d’Històries inventades que li va editar Radiocadena el 1986.

Aquesta foto li vaig fer el dia que va
rebre el reconeixement en el Premis
Carles Rahola de periodisme. 

En els anys vuitanta, havia d’inaugurar una exposició a la sala Expoart de Montjuïc d’Àngela Rodeja i Domènec Fita. El dia abans no tenia res fet. S’hi va posar a la nit i, recaptant fulloles d’on va poder (en Guillem Terribas n’hi va donar), a l’hora d’inaugurar l’obra estava tota penjada i la presidia un bisbe que en comptes de bàcul tenia un gran fal·lus. En una època sempre estava dedicant dibuixos a la gent del diari que li venia de gust, i durant la vaga de 1985 en va fer una sèrie d’impagables i la majoria perduts.
Era periodista col·legiat amb el número 91098. Suposo que se’n va fer el mateix dia que jo, que tinc el carnet 91101. Que descansi en pau, que bé s’ho mereix.
JOAN VENTURA - PRESIDENT DE LA DEMARCACIÓ DE GIRONA DEL COL
·LEGI DE PERIODISTES DE CATALUNYA / Publicat en el Punt Avui 24.02.2022

Jordi Soler el primer per l'esquerra ajupit. Mateu Ciurana, Quim Lledó, Jaume Fabrega, Maria Terradas, Narcís Jordi Aragó, Guillem Terribas (primer per la dreta ajupit, entre altres. Part de l'equip de Ràdio Cadena. 
* En Jordi és i serà un personatge pintoresc, atípic, singular de la Girona Gris i Negra i, també de la Girona de Colors. De la primera Girona, només recordo que el veia alguna vegada  en el Bar L'Arc assegut amb els seus amics parlant poc i dibuixant molt, sempre acompanyat d'un got de no se quina beuratge  li havia fet en lluís de l'Arc. Quan de matinada en marxava, ell encara hi era. També el recordo per les seves fotos a la revista Presència i amb els dibuixos que hi feia i, també alguns anuncis. En aquella Girona que jo anava descobrint, la Girona d'en Tarrés, d'en Vivó, i un munt de gent que pensaven i feien coses, en Jordi no va saber mai de la meva existència.
A la tornada de la seva estada d'un quants anys a Madrid, que molts dels seus amics estaven per les seves coses i ell anava una mica perdut per aquella Girona que començava a tenir color. Va ser amb en Pius Pujades que va començar a fer coses pel Punt Diari i a través d'en Xavier Codina, que aleshores juntament amb en en Posso estaven a la 22 amb el Disseny22, que va començar a passar llargues estones per la 22. Aquí va ser quan ell em va conèixer i es va iniciar una bona relació que ha durat fins a la seva mort. En Jordi hi estava bé a la 22 i nosaltres amb ell. Hi venia amb la Carme, la dona que el va estimar i endreçar. Llàstima que ens deixes aviat, jove, en plena vida. Aquest va ser un cop fort per en Jordi. Va quedar molt tocat. Aquesta mort, la de la seva mare i el problema de les drogues i la mort prematura del seu fill Marius, uns mesos abans que ell, va accelerar la  desaparició física de l'Elius, com li dèiem tots.
 Les exposicions, les trobades a la ràdio, els escrits que em va fer per la Revista de Salt La Farga, quan jo n'era director: va crear unes històries fantàstics sobre personatges inventats que van passar per Salt, amb el títol d' Esdevinguts, il·lustrats per en Lluís Mateu. Son moltes coses i records que em venen recordant a en Jordi Soler. Gràcies Elius, per la teva genialitat i per la teva humilitat.   
Guillem.

Cicle PASOLINI. Filmoteca de Catalunya / Cinema Truffaut.

Promo, del cicle que ha organitzat el col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona per a la Filmoteca de la Generalitat a Girona, les projeccions es fan en el Cinema Truffaut cada dilluns del mes de Març / abril 2022.

un Monde (Un pequeño mundo) full de sala / Cinema Truffaut

UN PEQUEÑO MUNDO 

Títol original: Un monde

País: Bèlgica, 2021
Direcció: Laura Wandel
Intèrprets: Maya Vanderbeque, Günter Duret,
Karim Leklou, Laura Verlinden.
Durada: 73 min
Gènere: drama Idioma: francès
Data d'estrena: 25/02/2022

UNA MIRADA INNOCENT.

Curiosament, hi ha històries que es revisen, s'apliquen, es recuperen, es tornen a explicar, se'n fan adaptacions, noves versions, noves maneres de mirar-les i explicarles. De vegades funcionen i d'altres valdria més que no s'haguessin "revisat".
Shakespeare, és l'exemple més perfecte per il·lustrar el que vull dir: ell va narrar a través del seu teatre situacions d'angoixa, de lluites pel poder, de les relacions familiars, històries d'amor, d'altres divertides... I totes les seves obres han estat revisades, explicades, adaptades d'una manera continuada. Algunes d'aquestes revisions que afecten la història de la humanitat o maneres de viure no han estat afortunades, tot s'ha de dir.
Un Monde, estrenada aquí entre nosaltres amb el títol de Un pequeño mundo, és de les afortunades: ens explica una història, un fet, un problema que ja ens l'han explicat en altres films, però que aporta una nova mirada, una nova manera de plantejar el tema. El problema: l'assetjament a l'escola.
La jove directora belga Laura Wandel ens explica aquesta història sobre l'assetjament en una escola d'una manera diferent i al mateix temps original. No ens posa en antecedents, no dona informació del perquè, no s'entreté a buscar solucions ni culpables. Ensenya, mostra, ens fa viure tot el procés i la violència a través dels ulls d'una nena que va per primera vegada a l'escola i per ella és un món nou, misteriós, en el que no coneix a ningú i ni hi té amigues, que dina sola, que no sap què fer i què dir. Només té el seu germà que és més gran que ella i va a la mateixa escola, com a referent, com a persona coneguda que la pot ajudar en aquest món desconegut on acaba d'entrar. Però s'adona que el seu germà no la pot ajudar, ni pot estar al seu costat, ni pot dinar acompanyada per ell. S'adona que ell té més problemes que ella. Perquè ella, de mica en mica, es va fent un lloc en aquell nou espai, ambient, de nens i nenes de la seva edat. La mirada innocent I, també, té el suport de la professora. I viurem amb els seus ulls, a través de la seva mirada, el perquè el seu germà no la pot ajudar. Viurem el drama del seu germà i el d'ella que no sap què fer davant del que li fan al seu germà.

Com he dit, hi ha moltes pel·lícules que toquen el tema de les escoles, dels alumnes, del sistema pedagògic... Però Un monde ho fa sense prendre'n part, sense allargar una història (la pel·lícula amb molt bon criteri dura setanta-dos minuts) que l'únic que pretén és mostrar-nos coses que passen en el món dels infants, en algunes escoles cada vegada més, i sense entrar en detalls ni justificacions. Els ulls de la nena, la seva mirada, la seva impotència ho explica tot. I la directora, Laura Wandel, molt intel·ligentment, ho sap transmetre a l'espectador.

Guillem Terribas, Col·lectiu de Crítics de Girona.

  

22 ESCRIPTORS/ES LLEGEIXEN LA PÀGINA 22 D'UNA OBRA SEVA. 2mil22 any de l...

22 escriptors/es llegeixen la pàgina 22 d'una obra seva: MARTÍ GIRONELL, NÚRIA ESPONELLÀ, JOSEP M. FONALLERAS, M.MERCÈ ROCA, PERE PARRAMON, HELENA CARRERAS, XULIO RICARDO TRIGO, COIA VALLS, VICTOR GARCÍA TUR, VICENÇ PAGÈS, ROSA FONT, MIQUEL FAÑANÀS, BLANCA BUSQUETS, MIQUEL BERGA, JOAN MANUEL SOLDEVILLA, MERCÈ CUARTIELLA, GERARD QUINTANA, RAFEL NADAL, MAR BOSCH, MARIUS SERRÀ, NÚRIA MARTÍ, XAVIER BOSCH, el dia que hi ha més 2 de l'any 2022, el 22 02 2022. Coordinació Jordi Gispert. Muntatge: Guillem Terribas. Versió Integra.

El cinema negre guanya el 18è Correcurts de Cassà de la Selva

Valga’m Déu’, de la Factoria Corman, s’endú el primer premi.

Una paròdia del cinema negre clàssic guanya el primer premi de la divuitena edició del Correcurts, el concurs de curtmetratges ràpids de la Mostra d’Animació i Curtmetratges de Cassà (Macca). En aquesta edició s’hi van presentar un total de 22 treballs que havien de tenir com a element central un rellotge i havien d’incloure també l’expressió “Valga’m Déu”. I precisament el primer premi, dotat amb 500 euros, se’l va endur el curtmetratge titulat Valga’m Déu, de la Factoria Corman.

Foto de família dels guanyadors. Foto: Macca.

El jurat del concurs el va qualificar “d’un homenatge al cinema negre, amb el llenguatge cinematogràfic que l’identifica”, i va valorar que “en dos minuts explica una història completa, rodona, i amb un final de traca”. El segon premi (200 euros) va ser per a l’equip Clep Turucapsex per Un mossèn en pràctiques, el drama d’un capellà debutant que ha estat valorat “pel bon ritme i una tensió creixent, i una bona interpretació amb final diví”. El tercer premi (100 euros) va ser per a una paròdia del programa Batalla Monumental dirigida per Joan Carles Codolà. Pel que fa al premi Miquel Porter i Moix, que atorguen el Cineclub Vuitimig i la Federació Catalana de Cineclubs (premiat amb 200 euros), va ser per a L’instant irrepetible, de Xavier Blanco, mentre que el premi al millor guió va ser per a La màquina que mou el món, d’Artur Baixauli, i el premi a la millor interpretació, per a Caterina Serra, com a protagonista de L’instant irrepetible.

Imatges del curt Guanyador. Foto: Factoria Corman.

Pel que fa al curtmetratge guanyador del Correcurts Jr., destinat a menors de 16 anys, en aquesta edició va sobresortir Calendaris vells, un treball realitzat per cinc alumnes de l’institut de Cassà.

Jordi Camps Linnell, publicat en el PuntAvui 15.02.2022

La Macca de Cassà premia un homenatge al cinema negre

S'han presentat 22 treballs a la divuitena edició del Correcurts
Més informació Diari de Girona   https://www.diaridegirona.cat/cultura/2022/02/14/macca-cassa-premia-homenatge-cinema-62687005.html

NARCÍS COMADIRA: “Aquest meu llibre està ple d’amics morts”

Narcís Comadira ha celebrat els 80 anys amb la reedició de la seva traducció de Leopardi i un nou llibre de poemes, "Els moviments humans" (Ed. 62), amb unes tapes vermelles que fan molta festa.

Narcís Comadira el dia de la presentació a Girona del seu llibre ELS MOVIMENTS HUMANS foto: Quim Curbet

Què hi ha de veritat en la llegenda que publica un llibre cada cinc anys? 

Ens ho vam inventar amb en Xavier Folch, perquè feia cinc anys d’un llibre anterior i vaig dir que era perquè jo era comunista i tenia plans quinquennals. Però després va donar la casualitat que tant Llast com Lent es van portar cinc anys, i Manera negra, quasi bé, però aquest d’ara és setmesó: ha sortit una mica abans d’hora.
En un vers diu: “La bellesa és amarga i és esquerpa”, i de fet conclou que, quan no la troba en la vida, sempre li queda el refugi de l’art.
Hi ha aquell poema llarg que vaig dedicar a en Quim Garriga que parla del mateix i comença amb allò de “Tots ho sabem, que l’art no serveix per res...” Pobre Quim, el trobo a faltar. Aquest llibre meu està ple d’amics morts. Hi ha un poema dedicat a tots els que han desaparegut, tota aquesta gent, començant per l’Enric Marquès. Un dia un, l’endemà un altre. N’hi ha que se’n van molt de pressa.
És una conversa amb els morts, però amb la lleialtat que es deu a la gent amb qui has estat feliç. 

Una vegada que em van preguntar com em definiria, vaig respondre: “Soc un animal fidel.” És això: soc un gos. No pas un gat, no esgarrapo, tot i que a vegades bordo. Ara no tant, quan era jove ho feia més. En algun poema ho dic, que ens han educat en la fidelitat. És una virtut que m’agrada. No pots anar traint a tothom a cada cantonada.
El poema sobre Bèlgica pot ser llegit com un retrat de nosaltres mateixos. Fa la impressió d’un país angoixant. 

La Bèlgica francesa és un país fals, però no els ho diguis pas. En canvi, vas a Flandes i és un país de debò. Vam anar a Brussel·les per la manifestació a favor d’en Carles Puigdemont, i vam passar un fred horrorós, però vam aprofitar per anar al museu a veure uns quadres que tenen meravellosos. El dia de la manifestació, ens vam abrigar i va ser molt maco, perquè tot Brussel·les era groga. Fins i tot el revisor del tren amb què vam anar a Bruges portava un llaç a la solapa.

Era flamenc?

No ho sé, però segur que no era català. Va ser divertit, però la impressió que fa Brussel·les, per aquesta cosa de ser la capital d’Europa i dels bancs, és d’una ciutat molt freda. Ara, per mi és entranyable perquè és on Carner va viure molts anys, i també on va morir. Els catalans hi tenim molta tirada, a Bèlgica. Suposo que perquè també és un país catòlic.

Els viatges són molt importants en la seva poesia.

La veritat és que em fa molta mandra, viatjar. El dia abans de marxar, sempre em trobo malament. Quan era jove, la mateixa ansietat del viatge em feia emmalaltir. Amb els anys, aquells mals de panxa, com tota la resta, es curen. El dia abans, però, sempre penso que per menys de res preferiria quedar-me, per la mandra, sobretot si he d’agafar un avió o ser a un lloc a una hora determinada. Quan fèiem aquells viatges amb cotxe amb en Modest Prats no em passava, perquè sortíem a l’hora que volíem i paràvem quan ens venia de gust. Els horaris m’angoixen. L’última vegada que vam viatjar amb en Modest, tota la colla, va ser per anar a Arezzo, perquè ell es volia acomiadar del Piero della Francesca i de Fra Angelico. Hi vam anar amb avió, de Girona a Pisa, on ens esperaven dos cotxes de lloguer, i això sol em feia posar molt neguitós per si el vol s’endarreria i no ens guardaven els cotxes. I pels controls: sempre em piten els elàstics.

El viatge a Roma amb Modest Prats era una tradició...

Hi anava amb en Guillem Terribas. Marxaven a les 9 del matí i tornaven a les 9 de la nit. Anaven a fer un cafè a Roma.

Josep M. Fonalleras publicarà un llibre sobre aquests viatges, precisament. 

Conversant amb en J.M. Fonalleras. Foto: Quim Curbet 

Ah, doncs mira, un altre de pendent, perquè també em falta el d’en Miquel Berga, Una educació. El vaig conèixer justament a Londres. Ell devia tenir 17 o 18 anys, i jo en vaig fer 30 mentre era allà. Sempre ens barallem perquè ell diu que ens vam trobar fent cua al cine de Leicester Square per veure Cabaret, i no: fèiem cua per L’últim tango a París! Amb el temps hem deduït que hi devia haver més d’una cua, i ell anava a veure Cabaret i la Dolors i jo, L’últim tango.

Quan li parlava dels viatges també és perquè en la seva poesia es percep que sovint es va a altres llocs per trobar-hi el món que ja tens a dintre. Per exemple, en el primer poema parla de Viena, i de tot el que podria explicar-ne, s’atura en el cementiri. 

És clar, hauria pogut parlar de moltes altres coses. A Viena hi he estat tres o quatre vegades, en una d’elles, de passada cap a Linz, que és preciós. Hi vam anar seguint els passos de Brückner. I un altre dia vam anar a Salzburg, a retre honors al geni entremaliat de Mozart. 

Sempre són viatges europeus? 

Sí, soc europeu, i només faig un petit apartat per a Nova York, que també és Europa, i s’ha acabat. Vaig estar un cop a Guadalajara, convidat a la fira del llibre, i no penso tornar-hi mai més. Mèxic no em va interessar gens. No m’agradava ni el menjar. El mercat popular era el més interessant.

Tan gironí com és, i de fet fa molts anys que no viu a Girona.

Molts. Me’n vaig anar als vint anys i ja no hi he tornat mai més, a viure-hi és clar. Quan hi havia la meva mare, hi anàvem sovint. És clar que hi tinc també molts amics: en Modest, quan hi era, en Fono, en Salvador Sunyer, en Mon Marquès.

A la seva poesia, Girona és més aviat una ciutat recordada.

És clar, perquè la Girona d’ara no la conec. No en sé els costums ni en freqüento els llocs. En Quim Nadal em va escriure content fa poc perquè Girona segueix present al nou llibre. I sí, és veritat, hi ha molts poemes gironins. N’hi vaig dedicar un de molt llarg que es deia ‘La Girona perduda’, que és aquesta ciutat del record. A Els moviments humans n’hi ha un que parla del Corpus de la meva adolescència i que a en Mon Marquès li ha fet molta impressió, perquè se’n recorda com si fos ara: anàvem a la processó, i en tornant baixàvem a la Rambla, amb taques de cera a les sabates, i el pas dels soldats aixafava l’estesa de clavells i de ginesta, i aquella olor es barrejava amb la dels fems dels cavalls. Llavors era una cosa autèntica i viva, un espectacle barroc impressionant, amb la custòdia, els diaques i el bisbe amb la cua. Quan la custòdia baixava l’escalinata de la Catedral, que coincidia que el sol anava cap a la posta, amb aquella llum de juny... És clar que l’escenografia hi convidava molt, perquè enlloc més tenen una escala així per muntar una aparició com aquesta.

També hi és molt present el món de les plantes, les flors, les olors. Al meu avi matern, que tenia un jardinet a la casa d’Horta, ja li agradaven molt les plantes. Cultivava crisantems i m’ensenyava que se’ls havia de treure les poncelletes perquè en sortís un pom gros. També li agradava anar a collir tàperes, més amunt d’Horta, on hi ha l’hospital de la Vall d’Hebron, que eren tot camps. La cosa vegetal sempre m’ha fascinat. 

I tenen un component simbòlic molt viu, com en el poema que parla de les estrelles de la xeringuilla.

Oh, la xeringuilla és una flor que m’agrada molt. A l’època que vam anar al cementiri de Viena, entre les tombes n’hi havia grans mates florides. Hi havia també una església molt maca, i unes tombes impressionants, com la de Schönberg, que és com un cub posat de través, amb les cares una mica bombades. En canvi, les de Beethoven o Schubert són molt anodines.

Quina flor s’estima més?

M’agrada molt l’olor de la xeringuilla, que és com de pela de llimona, però molt subtil. N’hi ha moltes d’altres. Per començar, la meva, el narcís, però aquells petits i flairosos; els de les floristeries són molt macos i grossos, però no fan olor. A mi m’agrada el petit, el Narcissus poeticus, que a més lliga molt amb mi. També m’agraden les peònies, el lilà i els rododendres, els nerets, com se’n diuen popularment, perquè quan anàvem de campament n’hi havia molts al voltant de les rieres i als prats. Feien com unes masses de color de corall molt bonic, potser més aviat un vermell tirant a magenta o rosat. I la ginesta, i no parlem dels ametllers.

Gairebé sempre als seus llibres hi ha un poema que tracta de l’escriptura. Aquí és ‘Arqueologia’. “Escriure és excavar”, diu. L’ha tingut sempre, aquesta sensació de duresa? 

Potser abans no tant. De jove, ets més expeditiu i tires pel dret. Després hi ha els tresors que descobreixes mentre escrius. Una construcció que no és l’habitual però que és prou genuïna per acceptar-la. A vegades, el ritme o els accents t’hi porten: haver de canviar l’ordre d’una paraula et fa sortir aquella solució que no se t’hagués acudit mai si no t’hi hagués portat l’escriptura. Això és el que vol dir aquest poema. També n’he fet molts altres sobre la llengua moribunda o terminal, sobre les paraules mortes, que són com un llot corrosiu. Sovint t’adones que les havies fet servir, i de cop te les han robat.

Quan fa molts anys que escrius, pot haver-hi la sensació de reconèixer massa una musiqueta?

A vegades sí; aquell final de frase que t’agrada i et sorprens descobrint que ja l’has fet servir. En els articles passa molt, això. En la poesia, sovint és intencionat. A l’últim poema d’Els moviments humans, que vaig escriure com un monòleg dramàtic, hi ha algun tòpic del meu propi món, i tampoc em repugna massa. Tothom té les seves fixacions. Miró està ple de tòpics de Miró, de signes. Tothom té la seva manera de pensar i escriure.

Escriure també és una forma de pensament?

Foto: Quim Curbet

És clar. No sé qui deia que allò que no pots escriure amb claredat és que no ho penses correctament. No és la frase de Wittgenstein, eh?, sinó una altra cosa: si no pots expressar un pensament amb claredat, és que només són intuïcions. Un pensament s’ha de poder formular gramaticalment, l’has de poder fixar amb el llenguatge, que és el que preserva. 

Però també pot ser un perill. L’extrema dreta xerroteja molt. 

Tot té dues cares. Hölderlin parlava del risc que ens salva, i aquest n’és un. Evidentment que és un risc que els ximples manipulin el llenguatge, però com podries llegir els poetes, si no?
Ja que és el centenari de Gabriel Ferrater i va tenir-hi una relació estreta, quin record en guarda?

Era molt cordial, afectuós, delicat, i s’interessava pel que fèiem els joves. Li vaig donar a llegir el llibre El verd jardí, i em va dir que estava bé però que hi havia dos poemes que no li agradaven, ‘La catedral’ i ‘Meditació de novembre’. Com a bon deixeble, vaig proposar de treure’ls, i de seguida em va replicar que de cap manera, que un poeta ha de donar testimoni d’allò que està fent. Ara ja sé per què no li van agradar: són un pèl metafísics, i això l’horroritzava. La seva era una generació de racionalistes. Recordo que deia, imitant la cantarella germànica: “Quan tradueixo de l’alemany i em surt la paraula Geist (que vol dir esperit), sempre la tradueixo per in-tel·-li-gèn-cia”.

Una llengua rica però que s’entengui

Quan vol demostrar que s’ha fet gran, a Narcís Comadira li agrada explicar que l’any que va néixer, el 1942, Hitler encara guanyava la guerra. Però el cas és que la va acabar perdent, i ell va haver d’empassar-se una altra classe de derrota, la d’aquella postguerra espanyola tan present en la seva poesia, imaginada, recordada i transcendida. Aclaparat pels homenatges que li han organitzat pels seus vuitanta anys, sobretot a la Girona natal, busca repòs amb la seva dona, la catedràtica Dolors Oller, a la casa que des de fa quinze anys tenen a Sant Feliu de Guíxols, des d’on assegura: “Sempre he volgut escriure una poesia que s’entengués, però tampoc vull renunciar a la riquesa de la nostra llengua.” Poeta, pintor, articulista, assagista i un dels coneixedors més fins del noucentisme, declara sobretot el seu deute amb el teatre, per al qual ha escrit deu obres: “Per mi l’experiència teatral és molt important, tant pel que fa a la meva escriptura com per les relacions que m’ha donat.” Gran conversador, només emmudeix abaltit quan recorda els amics morts: Neus Galí, Jaume Genover, Modest Prats, Gabriel Ferrater.

EVA VAZQUEZ , puclicat en el PuntAvui 08.02.22

Tota la presentació integra: https://youtu.be/hJ4WaAT7rU0

Foto: Quim Curbet

LLIBRERIA 22 / Hivern 2022 (1)

Una passejada pels diferents espais de la 22: Còimics22, Espai22, Llibreria22 i LlibreriaQuiosc22. Llibres, novetats, suggeriments. 31.01.2022. Realització Guillem Terribas.

Presentació llibre de poemes "Els moviments humans", de Narcís Comadira. *Llibreria 22

Presentació del llibre de poemes ELS MOVIMENTS HUMANS, de Narcís Comadira, el dia que feia 80 anys, el 22 de gener de 2022 (l'any de la 22) en el Cinema Truffaut, organitzat per la llibreria 22 de Girona. Amics, coneguts i saludats van llegir un poema de Comadira, al mateix temps que el felicitaven. J.M. Fonalleras i Guillem Terribas, van ser els conductors de l'acte, amb molta assistència de gent. Guillem Terribas va filmar i ha muntat aquest vídeo, on es pot veure la presentació integra.

Narcís Comadira 80 anys (2) * llibreria 22

Amics i coneguts que no han pogut assistir, avui dia 22 de gener de 2022, a la presentació del llibre de poemes ELS MOVIMENTS HUMANS, que ha organitzat la Llibreria 22, pels primers 80 anys de Narcís Comadira, en el Cinema Truffaut de Girona. El muntatge es de Guillem Terribas.

80 anys de Narcís Comadira 22 01 22 *Llibreria 22

Fragment de la presentació del llibre de poemes de Narcís Comadira ELS MOVIMENTS HUMANS, organitzada per la Llibreria 22 el 22 de gener de 2022 en el Cinema Truffaut de Girona. Document muntat per Guillem Terribas, sobre "moments" de Narcís Comadira. Amb aquest document es va donar inici a la presentació. Més endavant es penjarà íntegrament la presentació.

Madeleine Collins, full de Sala del Cinema Truffaut

MADELEINE COLLINS

França, 2021
Direcció: Antoine Barraud
Intèrprets: Virginie Efira,
Bruno Salomone, Quim Gutiérrez,
Jacqueline Bisset, François Rostain.
Gènere: thriller
Durada: 109 minuts
Idioma: francès

Quina vida! 

Antoine Barraud, guionista i reconegut director de curts francès (va debutar el 2005 amb Monstre), s’estrena amb aquesta complicada història d’una dona que té una mena de doble vida, que porta una complicada vida sense saber exactament com ha anat tot plegat: per amor, per compartir un dolor, per tendresa…?
Una sèrie d’incògnites que anirem entenent i comprenem al llarg d’aquesta història sobre una dona, casada, que es dedica a la traducció i per circumstàncies de la vida, porta una doble relació, amb dos homes; amb un és mare de dos fills que viuen a França i amb l’altre, “mare” d’una nena que viu a Suïssa. Combinar aquestes dues vides li fa protagonitzar unes situacions, uns moments d’ansietat, d’angoixa… No contradir-se i controlar tota una sèrie de problemes que solen portar quan no tens la vida ben “arreglada”. Aquest petit repàs a la vida d’aquesta dona, que es diu Judit, però també Margot, sembla que la cosa ja és vista o viscuda a través d’altres històries sovint interpretades per homes. En el cas del film Madeleine Collins, a mesura que la vas veient, que et vas assabentant dels fets, aniràs veient que és molt diferent d’altres històries similars. La cosa no és tan senzilla (o complicada) com sembla: ho és més.
La manera en què està explicada, fa tenir a l’espectador contínuament atent al que passa i al que diuen. Les diferents reaccions dels protagonistes i els diferents comportaments de cada un d’ells. Amb moltes sorpreses. La narració no és continuada. És important el començament i estar atents. És crucial no deixar de seguir la història i la seva evolució.

Tot el pes del film està en la seva protagonista Virginie Efera, una actriu que està en el punt més alt i dolç de la seva carrera i que darrerament hem pogut veure una diversitat de films francesos interpretats per ella com són Un amor imposible (Catherine Corsini 2018) l’extravagant Adios, idiotas (Albert Dupontel 2020) o la irreverent Benedetta de Paul Verhoeven (2021). Virginie es passeja per la història d’una manera elegant, rient, discreta, absent, plorant, trista, enamorada, desitjada i desitjant, patètica, incontrolada, perduda…

L’actor català Quim Fernández, està correcte en el paper del pare amb una filla. Aguanta molt bé el personatge i, tot s’ha de dir, parla un francès molt correcte i amb no gaire accent, per no dir gens. Un film diferent, una història complicada que enganxa al cap de poc minuts de metratge, pel seu misteri, pel que explica, pel comportament dels protagonistes… ah! I una agradable sorpresa, el retrobament d’una madura, però encara d’agradable bellesa molt ben portada i natural, de l’actriu anglesa Jacqueline Bisset, que interpreta el paper de la mare de la protagonista. Bisset torna al cinema francès després de la memorable pel·lícula de François Truffaut, La Nit americana (1973).

 Guillem Terribas Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona 14.01.2022

‘Nomadland’, millor film del 2021, segons els crítics gironins

El Col·lectiu de Crítics vota per 31è any els millors films estrenats a Girona.

La pel·lícula Nomadland, dirigida per la cineasta nord-americana d’origen xinès Chloe Zhao i protagonitzada per Francesc McDormand, ha estat votada pel Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona com el millor film estrenat als cinemes de la ciutat durant el 2021. Aquesta és la 31a edició d’unes votacions anuals que s’han celebrat ininterrompudament des que l’any 1990 el Col·lectiu de Crítics es va reunir per primera vegada per fer aquest rànquing i va triar Los timadores, de Stephen Frears, com la millor pel·lícula d’aquell any 

Nomadland - Trailer de Nomadlan: https://youtu.be/6sxCFZ8 _d84 premiada amb els Oscar a la millor pel·lícula, la millor direcció i la millor actriu, va guanyar la votació dels crítics gironins amb 28 vots: només un més que la nova versió de West Side Story, de Steven Spielberg, i La ruleta de la fortuna y la fantasía, de Ryûsuke Hamaguchi, que comparteixen ex aequo la segona posició de la llista, amb 27 vots. La quarta posició ha estat per a First cow, de Kelly Reichardt (21 vots), i el cinquè lloc també està compartit per dos films, amb 20 punts cadascun: Petite maman, de Céline Sciamma, i Quién lo impide, de Jonás Trueba. El lloc número 7 és per a Annette, de Leos Carax; el 8è, també ex aequo, per a Titane, de Julia Ducournau –Palma d’Or a Canes–, i Las cosas que decimos, las cosas quehacemos, d’Emmanuel Mouret, amb 14 vots. Tanca la llista, amb 12 vots, Quo vadis, Aida?, de Jasmila

Zbanic. Aquest és el segon any, dels últims tres, que la pel·lícula que trien els crítics gironins com a millor de l’any coincideix amb la pel·lícula guanyadora de l’Oscar, un fet que ja va passar el 2019 amb Parásitos, de Bong Joon Ho. En aquesta ocasió han votat cinc membres del Col·lectiu de Crítics: Anna Bayó, Guillem Terribas, Francesc Vilallonga, Imma Merino i Àngel Quintana, aquests dos últims crítics d’El Punt Avui.

Xavier Castillon / El PuntAvui 08.01.2022.

«Nomadland», millor pel·lícula de 2021 segons els crítics gironins

El Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona publica la seva tradicional llista, en la qual també hi figuren cintes com «West Side Story», «La ruleta de la fortuna y la fantasía», «First cow» o «Annette»  ... DIARI DE GIRONA, més informació https://www.diaridegirona.cat/cultura/2022/01/08/nomadland-millor-pellicula-2021-segons-61364518.html

Imatges de l'actriu Frances MacDomand  en el Film Nomadland.

La meva tria del 10 a l'1.
Las cosas que decimos, las cosas que

hacemos.

West Side Story
Solo las bestias de Dominik Moll
Quien lo impide
Sin tiempo para morir de Cary Joji Eukunaga
El profesor Persa de Vadim Perelman  
Nomandland
Y llovierons pajaros de Louise Archambault
Libreros de Nueva York de David Ullmann 
El contador de carta de Paul Schrader.

Apunt de final d'hivern 2021 a la Llibreria 22

Imatges, consells, passejada per la 22 a finals d'any 2021. Realització Guillem Terribas. 29.12.2021

Hivern 2021 Mainada 22 / Llibreria 22

Passejada per la 22 a l'espai dedicat al llibre juvenil i infantil, anomenat Mainada 22. 31.12.2021. Realització: Guillem Terribas

Petons Matinals 2021 (Segona part)

Petons matinals que he anat penjant cada matí en el Facebook. Van de l'Agost al desembre 2021. Realització Guillem Terribas

Jorge Herralde: Calonge, poble de llibres

 

Discurs de l'alcalde Jordi Soler inaugurant "Calonge Ciutat dels llibre" 

El treball (i la missió) dels llibreters vocacionals és molt semblant al dels editors vocacionals. L'acurada selecció dels llibres, la seva disposició a les llibreries de forma molt triada i significativa, de manera similar a la d’un catàleg també molt acurat, i reposant-los ràpidament igual que els editors reediten els llibres esgotats.

En resum, es tracta d'aconseguir una cosa fonamental: la construcció d'una credibilitat i, per tant, fidelitat, acompanyada per la màxima atenció als clients.

Joan Sala, Mar Bosch, Guillem Terribas i Jordi Puig. 

Durant molts anys, fins i tot abans de ser editor, vaig ser un "vianant de llibreries", "piétonne de librairies", segons l'expressió d'un gran editor francès, tant al nostre país (començant per l'enyorada Ancora & Delfín, on tantes hores vaig passar), com a Amèrica Llatina, París, Torí, Milà, Londres... etc., etc. Entrar en una llibreria és, simultàniament, una sensació d'assossec seguida d'una immediata curiositat.

Llarga vida, doncs, al Hay-on-Wye i als seus valents nebots de Calonge. Tenen un bon mestre, l'amic Guillem Terribas.

Jordi Herralde, editor. 

* Escrit que li vaig demanar a l'editor Jorge Herralde per a la inauguració de les 7 Llibreries a Calonge el divendres 09.12.2021 i va ser llegit pel Regidor de Cultura Borbert Botella. 

Calendari d'advent 2021 de la 22

Calendari d'advent de 22 dies de la Llibreria&quiosc 22 ( la 22 del carrer Emili Grahit de Girona) del 2021. 22 clients han posat amb el seu llibre preferit per crear aquest original calendari d'advent, essent aquest el segon any que es fa. I per molts anys!. Muntatge: Guillem Terribas.

Música en aquest vídeo

Comics22, flash d'hivern 2021

Un flash passejada per l'espai de Còmics22 de Girona. Realització: Guillem Terribas. 29.12.2021

100 dias con la tata, full de Sala del Cinema Truffaut.

100 dias con la tata

Espanya, 2021
Direcció: Miguel Ángel Muñoz
Intèrprets: Miguel Ángel Muñoz, Luisa Cantero
Gènere: documental
Durada: 82 minuts
Idioma: castellà

El que es necessita és amor

Aquest film/documental, és real com la vida mateixa del seu protagonista, director, productor i coguionista Miguel Ángel Muñoz. Aquest personatge que el que més estima, després d’ell, és a la seva tia besàvia Luisa Cantero, que comença el documental amb noranta-tres anys i l’acaba amb noranta-cinc.
D’entrada el protagonista, Miguel Ángel Muñoz, ens posa en situació i ens ensenya fotos i vídeos d’ell petit amb la seva “tata”, que el va cuidar d’adolescent, mentre els seus pares estaven treballant.
Aprofita, Miguel Ángel, per explicar la seva vida i els seus èxits com a actor, sobretot de sèries populars que s’emeten per alguna cadena espanyola; de les seves habilitats de ballarí i de cantant, que sense ser una cosa ni l’altra aconsegueix sobresortir per davant de molts. També ens mostra en la introducció del documental, el bon esportista que és, tan corrent, com pujant muntanyes o anant amb motos d’aigua i en vaixells de competició. A més a més és molt bo tirant-se en paracaigudes. Per si la cosa no havia quedat prou clara que és el millor, ens mostra imatges de quan va guanyar el Concurs televisiu de “Master Chef”.
Miguel Ángel Muñoz, que també fa de narrador, en una altra part d’aquest documental ens explica quan va tenir la idea de dirigir i protagonitzar el documental: per mostrar la bona relació i el molt que s’estimen ell i la seva “Tata”. Durant el rodatge, que s’ho passen pipa, arriba la pandèmia i Miguel Ángel decideix tancar-se en un pis de 35 m² (que ho saps perquè ho repeteix contínuament, cosa que per les imatges no ho sembla) i passar junts la pandèmia. Així podrà cuidar de la seva “Tata” i li podrà demostrar el molt que l’estima i que bé que s’ho passaran. Per passar-ho encara millor, creen un perfil a Instagram que l’anomenen “Cuarentata” i en una hora determinada de la tarda s’hi connecten en directe i expliquen i fan coses “divertides”, aconseguint que cada dia tinguin més seguidors, arribant a tenir-ne més de cent mil per tot el món i fent-se famosos arreu.
Hi ha una frase popular que diu “Ser avis són les postres de la Vida”, Miguel Ángel Muñoz en aquest documental ens vol explicar que hi ha néts que són feliços donant unes bones postres als avis. És un documental molt personal, que la seva visió et fa la sensació que entres en la vida d’uns personatges i, potser, no hauries de fer-ho de tant particular i íntim que és.
És una història d’amor etern, explicada d’una manera optimista i tal com diu el seu protagonista-actor-director-guionista i productor, vol ser com la “La vida és bella”. Guillem Terribas Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona