 |
| Carme Ferrer, i els premiats Eva Vázquez i les llibreteres de la Llibreria Mitja Mosca de Badalona. |
En Guillem Terribas em truca i em demana que parli en l’obertura del Memorial Pere Rodeja d’enguany. Diu que soc una persona que ha viscut i viu envoltada de llibres i que no em costarà res parlar-ne entre 5 i 10 minuts. Soc, com diu una coneguda meva, una dona fàcil i, ja ho veieu, no vaig saber-li dir que no. Des d’aquell dia que estic pensant què puc dir-vos per no fer-lo quedar del tot malament, que no sigui un tòpic o que no sigui parlar de mi mateixa, un tema que —us ho ben asseguro— és ben poc interessant.
 |
| Mita Casacuberta llegint el "prego". |
No, ja ho veieu: no podia tirar per aquí, perquè era parlar de mi; i tampoc no podia, pel mateix motiu, dir que Can Sala, d’Olot, va ser la meva primera llibreria, d’on van sortir els primers llibres que recordo de la meva biblioteca, dels clàssics d’aventures de la col·lecció de Bruguera (Los hijos del capitán Grant, Veinte mil leguas de viaje submarino), fins a El Superexecutiu d’Oriol Vergés, El mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo o les primeres rodoredes que vaig comprar abans que se m’acudís matricular-me a Filologia Catalana, el juliol de 1982, passant, és clar, pels Puck, Torres de Malory, Los Cinco, Els Hollister i tants altres llibres que les meves amigues i jo llegíem a totes hores i que després, és clar, intentàvem imitar pels carrers i els prats dels voltants d’Olot. Abandonar Can Sala i començar a freqüentar El Drac, més lluny de casa i clarament més moderna en l’Olot de l’època, devia tenir alguna cosa a veure amb una recomanació poc recomanable per a una adolescent que començava a veure el món per un forat. Es tracta, me’n faig creus, de La vida sale al encuentro del jesuïta José Luis Martín Vigil. Encara corro. Però també devia tenir molt a veure amb el nou context polític. Aquella adolescent començava a anar a l’institut i començava a entendre moltes coses que fins aleshores havien quedat convenientment tapades. Va ser amb disset anys que, després del cop d’estat del 23F, va decidir emprendre la carrera de Filologia Catalana, cosa que ja la lligaria per sempre més a la literatura, els llibres, les biblioteques i les llibreries. A partir d’aquí, què us podia explicar, si parlar de les meves llibreries seria parlar, altra vegada, de la meva vida? Em trobava en un cul de sac.
A començament d’aquesta setmana em vaig decidir a escriure a en Terribas: “Guillem, SOS. De què puc parlar dijous? Necessito una bona idea!”. I ell, immediatament em contesta: “El plaer de la lectura; i és curiós que, passejant per una llibreria, sempre hi trobes aquell llibre que no busques. Ah, i si no llegiu no passa res; però si ho feu, passa MOLT”.
« Necessitem els llibres que ens afecten com un desastre, que ens afligeixen profundament, com la mort d’algú que estimem més que a nosaltres mateixos, com estar desterrats dintre dels boscos, allunyats de tothom, com un suïcidi. Un llibre ha de ser la destral que ens obri el mar gelat que portem dins. Això és el que crec.»
Franz Kafka, Letters to Friends, Family and Editors (2016)
La noticia en el Punt Avui 19.02.2026
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jfif)
