La Ciutat dels Llibres | Guillem Terribas

 

La ciutat dels llibres, el programa literari de TVGirona, acosta el món dels llibres i la literatura a través de converses amb escriptors i personalitats vinculades al món literari, amb Jordi Grau al capdavant
16-09-2026

Presentació del llibre HISTÒRIES DE SEMINARI (Girona 1955-1962) de Josep...

Imatges de la presentació (pràcticament integra) de la presentació del llibre de Josep Valls HISTÒRIES DE SEMINARI, amb la participació de l'editor Àngel Magrià, Jordi Grau, Guillem Terribas i l'autor Josep Valls. Imatges de Pere Rodeja i Guillem Terribas. Realització i muntatge de Guillem Terribas.

EL CRIM DEL MONESTIR, la darrera Novel·la de Miquel Fañanàs

Un crim i tres capitells a la Rambla

Va ser la lectura del llibre de l’arxiver Ramon Alberch Fugueras Girona. Històries, curiositats i misteris el que va encendre la curiositat de Miquel Fañanàs i l’espurna que el va fer investigar

Imatge de Felix Xucla, durant la presentació del llibre en el 
Centre Cívic del Mercadal, al costat de la 22.

per escriure el seu vint-i-sisè llibre, El crim del monestir, que es presenta aquest migdia a l’Espai 22 / Llibreria22 de Girona amb la presència de l’autor i de l’advocat penalista i escriptor Carles Monguilod. Allà s’explica el perquè de tres capitells que es poden veure a la volta de la rambla de la Llibertat situada davant del número 32, allà on ara hi ha la taverna irlandesa McKiernans. Es tracta de tres imatges curioses: en una s’hi representa una figura amb barret, meitat home meitat cargol, que toca una mena de flauta; en un altre, un home que toca un sac de gemecs, i en el tercer, una testa amb una venerable barba i ales de vampir o ratpenat. Segons Ramon Alberch es tractaria dels tres monjos que van ser ajusticiats a la ciutat acusats d’haver fet explotar un barril de pólvora a les habitacions de l’abat del monestir de Sant Esteve de Banyoles entre les tres i les quatre de la matinada del 24 d’abril del 1622, aviat farà 402 anys.

Vaig llegir el magnífic llibre d’en Ramon però he tornat a la Rambla per mirar els tres petits capitells. Potser n’hi havia un quart que s’ha perdut? Interessat pel tema recorro a Pedres de Girona, el magnífic i indispensable web de Girona de Fèlix Xunclà i Asunción Parés. Allà recull també que Carles Vivó, a Llegendes i misteris de Girona, en parla i creu que no es tractava de representar res concret sinó que, seguint la moda de l’art gòtic, es van copiar les figures que se solien pintar als marges dels manuscrits medievals amb combinacions impossibles. També citen Jaume Fabre, que a la Guia d’escultures al carrer hi presenta dues versions. Una, la dels tres monjos de Banyoles (fra Pere Antoni Descall, fra Lluís Descall i fra Jeroni Cerrauta) acusats d’haver mort l’abat Antoni de Cartellà; una escena que l’arxiver Julián de Chía també descriu a Bandos y bandoleros en Gerona. L’altra versió és que van ser executats pels francesos durant la invasió napoleònica. I segons Carles Rahola podien ser tres capellans acusats de formar part de partides armades que atacaven soldats francesos i que haurien estat ajusticiats a la plaça de les Cols l’1 de gener del 1810.

En tot cas, Miquel Fañanàs es va documentar i a partir de l’escassa documentació històrica ha bastit un trhiller que reflecteix l’assassinat, documentat, i la investigació que en va fer Guillem d’Abellan. Fañanàs novel·la l’ambient opressiu i hermètic del convent, farcit de gelosies, silencis i violència, i amb la presència d’un abat cruel i despietat. Hi ha documentació històrica, aportada per l’arxiver de Banyoles Josep Grabuleda, i hi ha molta imaginació d’un autor que ha publicat novel·la històrica com La bruixa de pedra (2012), El gran inquisidor (2015) –sobre Nicolau d’Aimeric–, Bonastruc el jueu (2017) o Les drassanes del rei (2021). I a més Susqueda, el conte que va espantar els pobles del Ter, de Susqueda en avall, als anys vuitanta, i la novel·la (2018), traduïda fins i tot al xinès. El crim del monestir ja es va presentar a Banyoles i Barcelona i aquest dissabte toca fer-ho a Girona.

JORDI GRAU, publicat en el Punt Avui 23.03.2024

MODEST PRATS, CAPELLA, SAVI, MESTRE

El 29 de març farà 10 anys de la mort de Modest Prats i Domingo. Avui, a les set de la tarda, al centre cultural La Mercè de Girona, amb el títol Haurem estat capaços de salvar el futur? es fa un acte commemoratiu que han organitzat l’Ajuntament de Girona, la UdG, el Temporada Alta i la Comissió d’Amics de Modest Prats. S’ha editat un opuscle que, com la invitació a l’acte, està il·lustrat per una obra del poeta i pintor Narcís Comadira que rememora la Cappella della Madonna di Vitaleta, a la Val d’Orcia. L’homenatge, una evocació de qui va ser capellà, savi i mestre, vol recordar què va representar Modest Prats per a la cultura catalana i ser alhora una invitació a les noves generacions perquè coneguin el seu llegat. 

Lluc Salellas, tancant l'acte del dia 21de març
 a La Mercè. 

Modest Prats va estar sempre lligat a la terra i a les publicacions del país, primer a Presència i després a El Punt, on va ser membre destacat del seu consell editorial. Però, per resseguir la seva trajectòria al marge de la biografia oficial, he anat a raure a qui va ser un dels seus grans amics, l’escriptor Josep Maria Fonalleras. En conversa hem resseguit l’escenari de qui va ser un personatge públic, un gran professor universitari, un referent intel·lectual i que si hagués volgut hauria estat també un referent en política cultural però que en va tenir prou amb poc més d’un any com a director dels primers serveis territorials de Cultura el 1981. En Fono ho té clar. Va ser tot això però va voler ser capellà, la seva vocació. Capellà de poble com el van presentar a Jorge Semprún. El reverendo, que li deia Josep Pla, amb qui va tenir grans converses al Motel. Una personalitat que no va voler fer carrera religiosa, com hauria pogut per formació i talent i que l’hauria portat al més elevat de la jerarquia. Però per a en Fono va ser sobretot un amic, un conseller. A en Modest no li importava el reconeixement. Era i volia ser capellà i amb això ja en faria prou.

Va entrar al seminari amb 10 anys, el 1946. Va ser ordenat el març del 1959, el més jove de tots, va ser professor, va escriure i va estudiar a Roma i París. La seva vocació el va portar a ser el primer rector de Vista Alegre, després 25 anys a Medinyà, amb la seva mare, Enriqueta Domingo, que el va pujar després de l’assassinat del pare d’en Modest, Baldiri Prats, quan ell només tenia 3 mesos.

Avui es vol evocar el savi i el rector, l’amic, el culer, tot el que era en Modest. Els seus amics van ser convidats per en Modest molts anys a fer el Niu al Motel i mantenen la tradició ara que ja no hi és i a més editen opuscles amb les glosses que li han dedicat en aquell acte, entre d’altres, Pep Nadal, Comadira, Xavier Folch, Montserrat Terradas, Guillem Terribas  i aquest any Neus Pellicer i Dolors Vidal. També cal evocar el Modest rector del Mercadal, el del cafè al Neptú, el que amb els amics anava a passar el dia a Roma. Ara el Neptú ha tancat i potser costarà que tornin a servir un Modest, un cafè expresso ben curt, com a ell li agradava. El d’avui a La Mercè serà un acte senzill però emotiu, amb participació dels seus amics que el recordaran. Cal fer-ho perquè en Modest va voler ser només un capellà de poble, però també va ser un savi i un mestre.

JORDI GRAU, publicat en el Punt Avui el 21.03.2024

Lluís Mateu, estructura de poble

Lluís Mateu. foto Lluís Lladó

El primer que vaig pensar quan vaig saber que l’Ajuntament de Salt atorgava el premi Tres de Març a Lluís Mateu i Riera va ser: Carai, no el tenia? I és que aquest home ha estat una estructura de poble en si mateix des que va néixer a Salt el 1943. Ara que es parla tant d’estructures d’estat, m’ha vingut al cap aquesta expressió perquè en Lluís Mateu ho és, de Salt, i fins i tot alguns dels seus millors amics li retreuen una manca d’ambició que li ha impedit ser el mateix que és a Salt, a escala de nació. Però em fa l’efecte que a ell tant se li’n fot, perquè ha estat un esperit lliure, i els que ho són fan el que volen, poden i els deixen fer, i ell s’ha trobat bé sent a pertot on el necessitaven al seu poble, que ja és ciutat. De jove i ara mateix. Per això el reconeixement que li van atorgar diumenge passat a Can Panxut és del tot merescut, com va quedar clar en les paraules que li van dedicar els seus amics i també l’alcalde Viñas. O sigui que ara en Lluís ja és premi Tres de Març i continua sent una icona del seu poble, com ho és l’escultura Les llúdrigues, de fet les tres llúdrigues, que des del setembre de 1982, quan van ser inaugurades a la plaça de la Vila després d’un encàrrec del consell municipal, són la icona d’un poble que es va resistir amb totes les seves forces a deixar de ser-ho. Una idea, la de les llúdrigues, que li va donar Lluís Palou, el campaner de Salt i l’home que potser n’havia matat més al Ter quan n’hi havia. I sí, en Lluís era a la Comissió per la Independència i seu és el logo que es va utilitzar fa més de quaranta anys i seu el que s’ha utilitzar en el 40è aniversari de la independència.

L'alcalde de Salt Jordi Viñas i Lluís Mateu
Foto: Ajuntament de Salt 

Vaig veure per primera vegada Lluís Mateu a la farmàcia Simon de la plaça Marquès de Camps, on treballava amb Salvador Sunyer. Era i és un home alt, amable i amb un gran sentit de l’humor. Com que se n’ha escrit molt, aquests dies, d’ell i de la seva feina de pintor, escultor, dibuixant, escenògraf i tutti quanti, no parlaré més de la seva obra però sí del paper que va fer en la seva joventut en el món de l’escoltisme, amb en Narcís Casas, i que va modelar tota una generació de joves saltencs. Era al darrere de l’Agrupació Sant Cugat, impulsor del Centre Excursionista Saltenc i de la mítica Pastera, autèntic espai cultural. I també del grup Tretze escupint, que volia dir que eren tretze pintors i escultors a part de la provocació que portava implícita. I era darrere Proscènium i La Farga, que ha dirigit. I la llegenda diu que és darrere del nom d’El Talleret de Salt, quan parlant els fundadors de fer una companyia o un taller, amb el seu fi humor va dir: no seria millor que ho deixéssim en un Talleret. I mira’ls!

Va poder ser director de les Bernardes i va acabar sent-ho de l’Escola Municipal d’Art. Té llibres publicats i molta obra pictòrica i escultòrica. Potser si hagués sortit de Salt seria el rei del mambo, com diu en Terribas, però jo crec que ja ho és. De fet va aconseguir que en el seu casament amb la Xita Batlle, enGuillem pintés una a una les faixes dels 150 puros que van oferir. Per tant, un premi Tres de Març ben merescut per a una estructura de poble, un personatge fantàstic, un manobre de la imaginació.

Jordi Grau a "Mirades" publicat en el Punt Avui 05.03.2024

La Llibreria 22 en fa 45

Divendres passat, la Llibreria 22 estava d’aniversari. Va fer 45 anys, des del dia de la seva obertura, el 20 d’octubre del 1978. Des de llavors s’ha convertit en una llibreria emblemàtica de Girona al costat de les veteranes que hi resisteixen, com l’Empúries, i havent incorporat al grup la Geli, que en té 144, d’anys, després del tancament de l’emblemàtic local. La Llibreria 22, ara comandada per Jordi Gispert, ha anat lligada des de sempre a la figura de Guillem Terribas, que va ser qui la va obrir de bracet amb amb Concha Puertas, que va deixar la llibreria el 2000, 22 anys després de l’obertura. De fet, el número 22 està íntimament relacionat amb aquest negoci, com sempre explica el llibreter ara emèrit, fins al punt que la suma dels dígits del seu telèfon és 22: 21 23 95. Quan van obrir no era necessari marcar el prefix.

De fet, durant molts anys es va especular sobre el perquè del nom de la llibreria i una tesi que va circular i que molts donaven per bona és que el nombre de socis que en van permetre l’obertura era 22. No és veritat. En van ser 25, algun dels quals encara es manté a l’accionariat. Es va dir Llibreria 22 perquè està situada al número 22 del carrer Hortes i, inicialment, era també papereria. En Guillem recorda que aquell 20 d’octubre del 1978 era divendres, que a les deu del matí ho tenien tot empantanegat i anaven amuntegant llibres, però que a les set de la tarda, tal com estava previst, es va aixecar la persiana. Hi va haver una gentada. En Guillem recorda que l’enyorat Jaume Curbet, també soci, es va adonar que ho havien previst tot menys vendre llibres. Ell mateix es va posar al darrere de la caixa enregistradora i va començar a donar veus que es podia comprar, també. Van fer 45.000 pessetes de calaix, cosa que van trigar temps a repetir.

Ara la Llibreria 22 és coneguda arreu. En Terribas creu que es deu a la gran festa que van fer pel desè aniversari, que va ser quan van travessar les fronteres mentals del Tordera. Van publicar El número, en què col·laboraven 22 escriptors de primera, molts dels quals van venir a la festa. També es van posar 22 inflables dissenyats per Emili Massanas a l’Onyar. Jaime Gil de Biedma, Montserrat Roig, Josep Maria Benet i Jornet i molts d’altres hi eren presents i Xavier Folch va voler saber quin equip hi havia al darrere de tot el muntatge. Ni s’ho creia quan li van dir que tot allò ho paria en Guillem.

Una de les claus de l’èxit van ser les presentacions. Les va idear de la mateixa manera que a Salt feien Dijous, Pastera. Doncs Dijous, la 22. Però ben aviat en van ser moltes més a la setmana. En l’època Terribas, en feien unes 110 a l’any. Ara passen de 170 i molts dies n’hi ha dues o tres. Vázquez Montalbán, Juan Maria Panero, Montserrat Roig, López Raimundo van omplir la llibreria. Quim Nadal és qui més llibres hi ha presentat i, en els primers temps, Narcís-Jordi Aragó i Antoni Puigverd. Després, Josep Maria Fonalleras. La presentació més problemàtica i perillosa, la de José Oneto. Històries de la 22, que divendres va fer 45 anys reunint escriptors, lectors i amics.

JORDI GRAU, publicat a "Mirades" el Punt/Avui 22.10.2023
imatges de la festa https://youtu.be/RMYb0R4QucQ?si=_knc6VNbYHI_WnMA

Terribas, dibuixant, pintor, artista

Imatge del dia de la inauguració de l'exposició. Foto: Quim Cànovas. 

Quan es parla d’en Terribas es parla del llibreter, ara emèrit, del cineasta, president del col·lectiu de crítics de cinema de Girona, de l’agitador cultural atrafegat en mil batalles diverses, culturals, socials, cíviques i, encara que de lluny, polítiques. Però avui volem presentar un Guillem Terribas dibuixant i pintor, perquè d’artista ho ha estat sempre. En Guillem ha tingut des de molt jove relació amb el dibuix i la pintura. De jove, sota el mestratge de Lluís Mateu, quan volia fer de tot i encara no sabia que seria llibreter i que per aquesta feina seria conegut, reconegut i distingit fins i tot amb premis cívics, de tal manera que a Salt, el seu poble de naixement, alguns el coneixem com “la Creu de Salt” perquè ha estat distingit amb la Creu de Sant Jordi –l’altre és el senyor Salvador Sunyer–. En Guillem Terribas exposa a la Biblioteca de Palafrugell Obra recent fins al 20 d’octubre.

De jove havia fet exposicions en solitari, a la Biblioteca de Salt o a la llibreria Les Voltes, i també va exposar obra en mostres col·lectives amb els seus amics Àngel del Pozo, a la Residència Internacional, o en Jordi Gispert a la llibreria La Mulassa de Vilanova i la Geltrú. Vull dir que l’impuls artístic li ve de lluny. A finals dels anys seixanta va ser un dels creadors del grup Tretze Escu-pint a Salt. Feia cartells i decorats per a l’entitat cultural La Pastera, lloc imprescindible per entendre Salt i la gent que l’ha fet com és, l’escoltisme o l’associació de veïns. En Guillem va ser membre de l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona, on va tenir el mestratge de l’Enric Marquès, entre altres, i en els darrers anys, amb el col·lectiu de Garriguella, ha exposat a Girona, Vilajuïga, Besalú i Salt, i fa dos anys va fer exposicions individuals a l’Escala, Calella de Palafrugell i Girona.

Obra recent va ser presentada a la Biblioteca per Miquel Berga, amic saltenc de l’autor, escriptor, professor de literatura anglesa, exdegà d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra i reconegut pels seus amics com el “primer espasa de Salt”. Amb en Berga fent discursos, havia de ser una presentació divertida per posar en context l’exposició. “A la meva edat, que és també la d’en Guillem, que algú parli d’obra recent produeix una mena de joia i esverament. «Encara pinta, aquest home?», ens preguntem i, en el cas d’en Guillem, potser diríem: «I encara té temps per pintar, aquest home?»” Doncs sí, a casa seva o a l’estudi d’en Jordi Gispert a Garriguella, en Guillem pinta.

En Berga va recordar que a Salt els més joves tenien contacte amb mentors de primera i es va referir a Lluís Mateu i a Salvador Sunyer, “el nostre autodidacte de referència que ens va ensenyar català i a estimar el teatre i la literatura”. I es va referir a La Pastera, on Terribas va aprendre allò que després va aplicar a la llibreria 22, segons Berga. Aquesta Obra recent és un altre arrodoniment de les aspiracions de l’adolescent que va començar a dibuixar i pintar i a sentir-se artista, i Berga veu en l’exposició la necessitat d’en Guillem de reprendre el seu diàleg amb les aspiracions de l’adolescent que va ser fa 54 anys, quan mirava la Lluna, a la qual arribava l’home, somniant amb qui volia que fos, i és, la dona de la seva vida.

JORDI GRAU, En el seu espai diari LA MIRADA en el Punt-Avui 23.09.2023

L’Orient, aprendre a mirar i pensar

Cues en el Cinema Orient per veure Furtivos 1975. Foto Crescenti. 

L’Orient és el Cinema Orient de Girona, inaugurat el 31 d’octubre de 1944 i que va gestionar pràcticament sempre la família Agustí, propietaris de l’Ultònia, els Cinemes Catalunya i els Oscar, ara coneguts com a Ocine. Estava ubicat al carrer de la Rutlla, 83, cantonada amb el que ara és Emili Grahit, i va haver de tancar precisament per les obres d’urbanització d’aquest carrer fent la seva darrera funció el 10 de gener de 1981, pocs dies abans que l’edifici fos enderrocat. Curiosament, el cinema era veí de la casa dels germans Lluís i Esteve Gubau, històrics de l’exhibició a les comarques gironines i que van programar multitud de cinemes. Escric sobre l’Orient perquè vaig veure que tal dia com avui de 1969, ara fa 54 anys, el Cinema Orient es va reconvertir en sala d’art i assaig, gràcies a una llei de Fraga Iribarne del 12 de gener de 1967 que obria un xic les finestres de la dictadura franquista. La llei permetia obrir sales dedicades a presentar pel·lícules en versió original subtitulada a les capitals de província sempre que el cinema tingués menys de 500 butaques. Aquestes sales emetien pel·lícules llavors considerades serioses i independents que anaven dirigides a un públic concret i no a un públic de masses, és a dir que buscaven més la raó estètica que el benefici comercial.

La primera pel·lícula que va emetre l’Orient va ser Repulsión, de Roman Polanski, i va ser un èxit impensable. Guillem Terribas recorda que el primer dia les cues i les ganes d’entrar van provocar alguna trencadissa de vidres i que ell va poder veure-la dies després assegut entre un capellà molt conegut i una senyora que es feia senyors. A l’Orient es van programar pel·lícules d’Ingmar Bergman, Godard, Wim Wenders i, sobretot, Luis Buñuel, tan reconegut internacionalment com temut per la censura franquista i a qui només reconeixien els cineastes més entesos.

Són records. La primera pel·lícula que vaig veure a l’Orient va ser El ángel exterminador, de Luis Buñuel, i després en van venir moltes més. Pel·lícules diferents, que et feien obrir els ulls i t’ajudaven a aprendre a mirar i a entendre. Hi vaig anar perquè repetia sisè de batxiller al Vicenç Vives i allà hi vaig trobar una professora de filosofia, Paquita Pasqual, molt diferent de qui m’havia impartit l’assignatura l’any anterior, un germà marista. Reconec de la professora que ens animava a mirar diferent, a pensar, i li recordo una xerrada sobre els anuncis publicitaris que em va fer entendre moltes coses. També gràcies a ella vaig llegir La tesis de Nancy, de Ramón J. Sender, a qui ara ningú recorda. Va ser ella qui ens va instar a anar el 1973 a l’Orient. Gràcies, tants anys després.

L’Orient, que va tenir com a gran èxit l’estrena de Furtivos, la pel·lícula de José Luis Borau de 1975 que va provocar grans cues i va estar cinc setmanes en cartell, també va estrenar Helga, el milagro de la vida, que ara costaria d’entendre per què l’anàvem a veure. Va tancar amb The last picture show, de Peter Bogdanovich, un gran final. Després de sala d’art i assaig, es va reconvertir durant un temps en sala S, és a dir eròtica. Una altra manera de mirar i un altre públic, és clar.

Jordi Grau, publicat en el Punt Avui / Mirades 06.09.2023

Gent de Salt

Un pregó sentimental compartit per molts arribant als quaranta anys de la independència de la vila.

Jordi Bosch.

L’anècdota, molt senzilla però definitiva, va succeir fa més de 30 anys el primer dia d’un curset d’anglès que jo feia a Londres. Anava just de temps i un cop traspassada la porta de l’acadèmia preguntava la ubicació de l’aula a unes noies que parlaven castellà amb accent andalús. Un cop orientat es dirigiren cap a un noi alt i prim que estava a uns metres: «Mira Joan, otro catalán». Es va acostar oferint-me la mà tot dient: - Jo soc de Salt, i tu?. 

He comentat a vegades –ens hem continuat tractant– amb el saltenc Joan Gibrat aquella lliçó d’orgull saltenc que em va oferir, en la línia de l’anys després popularitzat lema: «Soc de Salt, i què?». Quan ell se’m presentava no sabia encara que jo era de Girona. Però li era igual que fos de l’Hospitalet, d’Alcarràs, de Reus o de la Pobla de Segur. Ell era de Salt i per tant no tenia cap necessitat de dir que era de Girona per afavorir que l’ubiquessin geogràficament: «I si no ho saben, ja preguntaran».

El pregó de la recent festa major de Salt a càrrec del president dels periodistes gironins, Jordi Grau, inclou un recorregut sentimental saltenc al que molts gironins ens podem adherir amb detalles de la nostre pròpia memòria. En Jordi, autèntic pal de paller del nostre gremi, es qualificava de saltenc d’adopció perquè hi va anar a viure durant la seva joventut però no hi va néixer. Em permeto matisar. La família d’en Jordi és de les hortes de Santa Eugènia de Ter i les varen treballar. Les hortes han estat el gran lligam entre Salt i Girona. Recordo quan, abans d’urbanitzar-se la zona, les hortes començaven davant de la vella estació d’Olot (les veia des de casa meva) i anaven enfilant, com ho feia la carretera: la rodona, el veïnat, etc. No només per la seva aportació al futbol saltenc sinó també per aquest caràcter fronterer del seu origen en Jordi Grau pot optar perfectament a la doble nacionalitat gironina-saltenca.

El seu pregó em va portar records i enyorances. El primer és constatar que sempre, ja de ben petit, identificava Salt, malgrat que només canviant de carrer ho fessis de municipi, com un lloc absolutament diferent de Girona. Hi anava per la festa major de Sant Jaume, de nen, convidat per la família Batlle-Rispau, pares del periodista i amic Eduard Batlle. Era com celebrar les fires dues vegades. Amb el meu pare anàvem al camp de la Coma Cros o al del Salt, que jugava els matins de diumenge i sempre oferia partits de futbol molt competits. Un altra cerimònia familiar era anar els dissabtes al vespre a buscar el pa de pagès acabat de fer –que venia tant de gust olorar i menjar calent– al forn d’en Pau Lladó, home de vasta cultura. La coca de greixons que entrava a casa el dijous gras era la de can Costabella i ja de jove sovintejava el bar l’Espelma per berenar-sopar abans de sortir de festa amb els amics. I els àpats al restaurant Vilanova d’en Jordi i la Maria Lluïsa en uns anys, els vuitanta, en els quals ells varen endegar una tasca gastronòmica d’ altíssima qualitat, que va merèixer un gran reconeixement, en un temps en què l’oferta de la veïna Girona era molt minsa.

Un temps abans del pregó d’en Jordi Grau em vaig trobar per carrer a dos il·lustres saltencs: Miquel Berga i Guillem Terribas. En ple carrer, en Miquel em va fer a mans el llibre El meu Salt i el del futur, ja que ell (tinent d’alcalde de la vila als temps de l’alcalde Salvador Sunyer) ha estat comissari dels actes en commemoració dels quaranta anys de la segregació de Salt respecte de Girona. Ho tinc ben present per què vaig signar en aquestes mateixes pàgines moltes informacions sobre aquell procés acabat aquest mes de març en va fer 40 anys.

Girona era a principis dels seixanta una de les capitals de província més petites d’Espanya. Amb el suport del govern que ho afavoria arreu, va començar un procés de creixement territorial amb l’absorció de Santa Eugènia, Palau Sacosta i Sant Daniel i part de Sant Gregori i Celrà. En canvi, la integració de Salt i Sarrià va quedar aturada al Tribunal Suprem fins el primer de gener de 1975. Si aquell no hagués estat l’any de la mort de Franco i s’hagués pogut afegir a la reivindicació democràtica la pròpia saltenca per part de tots els partits polítics, hauria estat impossible. Però també sense la fortalesa de l’associacionisme i la tossuderia saltenca, quan poc a poc es feia palès que el procés d’integració era el més convenient, avui seria un barri de Girona. S’ho van guanyar.

Jordi Bosch, publicat en el Diari de Girona 06.08.2023

ON ÉS EL NADALISME ? / Jordi Grau

 

 Els ana­lis­tes tenen feina per esbri­nar i expli­car què pas­sarà amb l’alcal­dia de Girona. Amb la con­vo­catòria d’elec­ci­ons espa­nyo­les, la cosa dels pac­tes s’ha fet encara més com­plexa, perquè algu­nes ente­ses en con­sells comar­cals o dipu­ta­ci­ons es mira­ran amb lupa. Pedro Sánchez ha cre­gut que la millor manera d’estal­viar-se el des­gast de la der­rota, en vista de la pujada inqüesti­o­na­ble del PP i Vox, és tor­nar a jugar la carta d’“O amb mi o a les mans de la ultra­dreta”. Allò de la baraka que diuen que té.

A Girona, Sílvia Pane­que o Lluc Sale­llas. El PSC ha estat el par­tit més votat i, fins ara, a Girona, sem­pre ha gover­nat el més votat. En Lluc rei­vin­dica que ell és el canvi. Li caldrà un pacte (amb ERC?) i que alguna altra for­mació li per­meti ser esco­llit (Junts?). Hi ha més com­bi­na­ci­ons, que no sumen, o la de la suma dels dos par­tits amb més vots, que ara mateix no veig per cap cantó, ni tan sols par­tint-se el man­dat. Curi­o­sa­ment, Junts hi té molt a dir.

El que molts es pre­gun­ten, però, és on ha anat a parar el que es defi­neix com a nada­lisme. A Joa­quim Nadal el van votar i va gua­nyar i va gover­nar Girona durant sis man­dats: 1979, 1983, 1987, 1991, 1995 i 1999. I si no hagués ple­gat, ves a saber... Va dei­xar l’alcal­dia de Girona en mans d’Anna Pagans a prin­ci­pis del 2002. Va ser tot­po­derós con­se­ller amb Mara­gall i Mon­ti­lla. I després va fer una reti­rada del pri­mer pla de la política, però sem­pre omni­pre­sent en qual­se­vol qüestió. Mai va dei­xar de publi­car lli­bres i de tenir lli­gam amb la uni­ver­si­tat, on es va jubi­lar fa poc més de vuit mesos.

Per a molts va ser una sor­presa que acceptés ser con­se­ller del govern d’Ara­gonès. Per a mi, no. Però això té peat­ges, i donar suport a Quim Ayats, cap de llista d’ERC a les muni­ci­pals, en va ser un. No ha anat bé i ERC ha per­dut un regi­dor, perquè aques­tes elec­ci­ons també, i sobre­tot, cal lle­gir-les en clau naci­o­nal.

On són els nada­lis­tes?, es pre­gunta molta gent. Gent que votava Nadal s’ha que­dat a casa o ha votat fins i tot Junts o Ribas. Ha votat al PSC. I són a Gua­nyem. En l’acte de final de cam­pa­nya del PSC al Muni­ci­pal hi havia la guàrdia pre­to­ri­ana del Nadal alcalde: Pep Quin­ta­nas, Manel Nadal, Fran­cesc Llo­ve­ras, Miquel Fañanàs, Fran­cesc Fran­cisco, Joan Pallàs... Els altres són a Gua­nyem. Allà on hi ha fills de regi­dors nada­lis­tes com Lluc Sale­llas i Laia Pèlach. I el dis­se­nya­dor i home impor­tant de la cam­pa­nya de Gua­nyem és Martí Nadal, nebot d’en Quim. A Gua­nyem li han donat suport nada­lis­tes de pedra picada: Gui­llem Ter­ri­bas, Mon Marquès, Anna Pagans, Amàlia Bar­bero, Pere Albertí, Pep Gómez, Josep Maria Fona­lle­ras, Victòria Saget, Quim Cur­bet, Anna Nadal...

Per tant, a la pre­gunta d’on és el nada­lisme, la res­posta és clara: arreu. Lluís Bosch Martí va publi­car al Diari de Girona un arti­cle, “28-M. Gua­nya Quim Nadal”. Doncs, mira, en certa manera, el nada­lisme sí que ha gua­nyat: el PSC i Gua­nyem. L’ombra d’en Quim és allar­gada i el mateix Bosch Martí el qua­li­fi­cava de Tay­lle­rand o Fouché. M’ima­gino en Quim, entu­si­as­mat, mirant-s’ho des d’una talaia amb el som­riure a la cara. “Nadal soc jo”, deu dir, “i el nada­lisme no té sen­tit sense mi”.

Jordi Grau Publicat a "Mirades" el Punt/Avui Juny 2023

 

Les vivències plaents d’en Graset

Presenta ‘La pausa dels dies’ i ens explica quin va ser el seu primer petó amb llengua i per què els de Madrid s’assemblen als catalans.

Xavier Graset és tot un personatge. A molts se’ns cola a casa cada dia amb el seu Més 324, que li van encarregar el 2015 a semblança de L’oracle de Catalunya Ràdio. Així va néixer aquesta tertúlia televi-siva assossegada, encara que sembli un oxímoron, en què, a més, fa entrevistes de molt de nivell i dona espai a la narrativa, l’assaig i la poesia de casa nostra.

En Graset és un bon periodista i un sorneguer. Ha fet concursos i un magazín de tarda a la ràdio, ha estat subdirector als matins de la ràdio nacional, on va ser delegat a Madrid. Però també ha mostrat el seu humor en programes d’El Terrat –“La informació és una selva”– o representant el Manolo en el matinal d’en Bassas. Però en Graset és també un bon articulista. Des del 2011 ha publicat en aquest diari i, amb aquests articles i alguns de L’Econòmic i del Diari de Tarragona, ha publicat La pausa dels dies, a La Campana. De més de 1.100 articles en va seleccionar 158 que publica dividits en les quatre estacions. Un llibre que subtitula Dietari de vivències plaents perquè amb la tria converteix els articles en un dietari en què repassa les seves dèries: la terra i els seus fruits, la cuina, les festes, de Carnaval a Nadal amb la Mare de Déu d’agost al mig. Un llibre altament recomanable.

Imatge de la presentació a la Llibreria 22. Foto: David Ferrando.

Plaents van ser les presentacions que va fer dissabte. Al matí per a la Llibreria Bookman a la Sala Erato de Figueres, presentat per Jaume Peral, i a la tarda a la Llibreria 22 de Girona. Qui hi va assistir s’ho va passar bé, perquè allà surt el Graset encara més divertit, que si cal renega i que ho fa passar de primera als assistents. I així vam saber que el seu primer petó amb llengua va ser amb una hamburguesa. Una noia d’Hamburg, vaja, que passava l’estiu a la Costa Daurada. Diverses vivències de Vila-seca, on el seu pare feia oli abans de dedicar-se al turisme. I així va explicar com va aconseguir un segell procedent de Rhodèsia en una postal, sense saber que el destinatari no esperava la postal sinó el segell, perquè en col·leccionava. Va tenir records per a Manuel Cuyàs, va parlar de cuina (havia dinat al Motel, el punyetero) i de ginebres. I així vam saber que el Gin Mare està dedicat a la mare i no és cap cognom anglès. Vam riure quan va dir que l’alcohol li agrada i que quan mori en comptes d’incinerar-lo el flamejaran o quan va explicar que quan es va acomiadar de Madrid el bar que freqüentava, bar Del Diego. li van dir que havia estat tan bon client que li dedicarien un còctel. Després va descobrir que ho deien a tothom i el còctel era el mateix per a tothom.

Va ser divertit quan va explicar que a Madrid va conèixer grans personatges com el nostre Lluís Falgàs, que un dia que el va veure traient la llengua pel Congrés dels Diputats per anar d’un lloc a l’altre el va frenar amb aquella veu potent: “No corris, que només corren els lladres.” I no es va estar de parlar de les relacions entre catalans i madrilenys: “Som iguals sense saber-ho. Els catalans només parlem malament de nosaltres i els madrilenys només parlen malament dels catalans.” Una gran presentació d’un gran llibre, en què no hi va faltar la poesia: “La poesia és la síntesi, l’arrel, el moll de l’os.” Un llibre plaent.

JORDI GRAU "Mirades" publicat en el Punt Avui 23.05.2023

Un tec com a funeral d’en (Bragues) Miquel Ruíz.

En Miquel Ruiz va deixar per escrit que en comptes de funeral, els seus amics havien de fer un bon dinar.

En Miquel Ruiz era foto­pe­ri­o­dista i amic. Tenia nas per a les notícies i mos­trava una certa teme­ri­tat per acon­se­guir les fotos. Sem­pre volia i havia de fer un pas més, fins i tot si no calia, i això li va cos­tar algun dis­gust i alguna pata­cada. Fun­da­dor de Fotògrafs per la Pau, s’ha par­lat molt de la seva dèria per Bòsnia i la feina que hi va fer. Per totes aques­tes coses, el Col·legi de Peri­o­dis­tes el va fer col·legiat d’honor, car­net que ja no va poder reco­llir.

Va tenir una vida activa fins i tot quan va tenir el pri­mer ictus, el 2010. Des de lla­vors li va pas­sar de tot: més ictus, el cor, els pul­mons, les cames, però no parava. Con­ti­nu­ava orga­nit­zant històries i embo­li­cant els seus amics per tirar-les enda­vant. Sem­pre va ser així. Per això a l’acte d’home­natge que se li va fer a la Casa de Cul­tura els qua­li­fi­ca­tius més uti­lit­zats van ser ron­di­naire, tos­sut, tor­ra­co­llons i indis­ci­pli­nat. Però també sor­ne­guer, xer­raire, ama­ble, inquiet, pro­fes­si­o­nal, ètic i soli­dari.

Quan es va morir ja ho havia orga­nit­zat tot, com sem­pre. No hi va haver fune­ral perquè havia donat el seu cos a la ciència, malmès com el tenia. Però va dei­xar per escrit unes quan­tes coses que s’havien de com­plir. Gent d’El Punt li vam dir adeu men­jant pop a Can Vidal un diven­dres. Però ell ja havia deci­dit com havia de ser el seu adeu: un tec a la Pelosa, amb una gran colla d’amics. La Pelosa era el seu oasi, on es va casar, on feia arros­sa­des amb els amics. Una cala para­disíaca entre el camí de cala Mont­joi i cap Nor­feu, al Parc Natu­ral del Cap de Creus.

Foto: Salvador García Arbós.

Més de vui­tanta per­so­nes s’hi havien de reu­nir dilluns. Però no va comp­tar amb la seva esti­mada tra­mun­tana, i dilluns en bufava. I es va acti­var el pla B: el dinar es va fer al recent­ment bate­jat Casal Miquel Ruiz, a Fortià, el poble on va viure. I lle­gint les últi­mes volun­tats va dei­xar escrit: “Tenint en compte el destí de les meves res­tes, demano, exi­geixo, que el meu fune­ral o cerimònia de comiat sigui una festa on els amics puguin recor­dar-me com vul­guin, que no cele­brin un fune­ral sinó la meva Vida Vis­cuda, però els únics que podran lle­gir unes parau­les seran el meu fill Isaac, la meva esposa Dolors, en Quim Bona­ven­tura, Quim Cur­bet, Gui­llem
Ter­ri­bas i un panegíric el meu amic Enric Matar­ro­dona.” I així es va fer. Es van men­jar embo­tits de Carns Toni de Girona, el germà d’en Miquel va apor­tar un per­nil de Gra­nada, van beure vins del celler Espelt, en Mindán va fer l’arròs i es van degus­tar xui­xos de La Pun­tual. Es va men­jar molt i es va beure més. Tot exces­siu, com en Miquel. En Lites va fer un mun­tatge radiofònic i sota l’atenta mirada d’una figura a mida real d’en Miquel Ruiz, el nos­tre Bra­gues, va par­lar qui havia de fer-ho. En Quim Cur­bet va lle­gir un poema de Sagarra i en Ter­ri­bas, que no s’havia pre­pa­rat res, van llançar el gran repte: fer cada d’any l’aplec de la Pelosa, asse­gu­rant que era una ins­pi­ració que li havia fet arri­bar en Miquel. En Pep Rodríguez, la pare­lla de fet de l’enyo­rat Pere Bahí, va can­tar i fer can­tar, i així va ser el fune­ral somiat per en Bra­gues. Ah, i l’Enric Matar­ro­dona va escurçar el panegíric que ja havia lle­git en l’home­natge, però es va equi­vo­car i va impri­mir el llarg, cosa que tot­hom li va agrair. Bra­gues, al teu cel sies!

JORDI GRAU "Mirades" 17.05.2023 en el PuntAvui.

Enamorat del cinema i d’‘El padrí’

Narcís Agustí amb els seus fills Jordi, Esteve i Joan.

M’explica en Guillem Terribas que a Narcís Agustí i Agustí, empresari de cinema que estimava les pel·lícules, li agradava molt Marlon Brando i especialment la seva interpretació a El padrí. També li agradava la trilogia més famosa del cinema mundial, tot i que durant uns anys també ens pensàvem que La guerra de les galàxies era també una trilogia i ara ja van per la setena pel·lícula i el que ens queda.

Narcís Agustí va morir la matinada de dissabte a diumenge. Es va asseure tard davant la tele per fer un sudoku i ja no es va moure. En Guillem hi troba similituds amb la sobtada mort del Padrí Brando en la primera entrega de la sèrie, quan mor plàcidament quan jugava amb el seu net enmig d’unes tomateres que ensulfatava. Precisament diumenge, al canal Paramount de Movistar, van passar una darrere l’altra les tres pel·lícules d’El padrí, com va fer ell als cinemes Catalunya per ser el primer a estrenar la tercera part de la trilogia que s’havia d’estrenar un dia concret, divendres. El dijous va programar de tarda El padrí I, de vespre El padrí II i de matinada, i per tant ja divendres, El padrí III. I, ja és coincidència, pel canal de la Fox van passar les tres primeres pel·lícules de la sèrie de La guerra de les galàxies (ara episodis IV, V i VI), el film que va escollir per inaugurar la sala 1 dels cinemes Catalunya, a Emili Grahit, el 1978, quan encara era un carrer sense asfaltar del qual feia poc havien tret les vies del tren d’Olot.

Narcís Agustí va viure per al cinema. El seu pare va comprar el cinema Núria d’Olot el 1943 i dos anys després va obrir el cine teatre Ultònia a la Gran Via de Girona. El 1965 en Narcís es va fer càrrec del negoci. L’Ultònia va tancar l’any 2000 per ampliar l’hotel que regenta el seu germà. Va dir que havia estat el dia més dur de la seva vida i potser per això va triar Titanic com l’última pel·lícula que s’hi va projectar.

Entremig queda la història del cinema Orient, que va explotar fins que el van enderrocar precisament per construir el carrer Emili Grahit que avui coneixem. Allà molts gironins hi vam veure pel·lícules que no arribaven a les sales comercials. Després, va ser Sala S, de pel·lícules picants. Els cinemes Catalunya van ser una altra de les seves joies, on es van fer nits del terror o de cinema negre quan les programava Kim Riera. També hi va haver una inoblidable sala 3 dels Catalunya.

Es portava bé amb els crítics. Als Catalunya es van fer les dues primeres Setmanes de la Crítica, gènesi del Truffaut. Programava films comercials, però també cinema en català i joies com Cuadecuc Vampir, de Pere Portabella; Innisfree, de José Luis Guerín, o pel·lícules clàssiques. Després van venir els Oscar, ara Ocine. En el 75è aniversari de l’empresa va omplir Sant Pere de Galligants de cineastes de tot l’Estat. Era elegant, dialogant i catalanista, una mena de Padrí sense connotacions negatives. “Imposava pel seu carisma, però generava confiança per la seva amabilitat”, recorda Àngel Quintana, crític influent i perillós a qui mai va retreure una crítica negativa i que el recorda perquè els va deixar programar Antonioni i Wim Wenders. Narcís Agustí va morir diumenge passat als 88 anys.

Jordi Grau / El PuntAvui "Mirades" 12.05.2023

Altres Informacions:

https://www.topgirona.com/ca/actualitat/narcis-agusti-in-memoriam_570_102.html  (Top Girona)

 

https://youtu.be/P7IY-Quned4 TVGI

https://www.emporda.info/cultura/2023/05/07/mor-lempresari-cinematografic-narcis-agusti-87020131.html (Emporda)

 

GUILLEM TERRIBAS: L’incansable llibreter emèrit

També en tenim un, d’emèrit, però en aquest cas és llibreter. Va dient que porta més de set anys jubilat, però això no s’ho creu ningú. Ni l’infart que va tenir el va aturar, perquè encara no havia sortit de l’hospital que ja era a Calella presentant un llibre de Rafel Nadal. N’ha presentat i en presenta molts, de llibres, i si no és actor principal, enregistra les presentacions que es fan a la Llibreria 22, la casa que va parir i que encara el fa patir. Gratis on gratis, hi trobes en Guillem Terribas. Presideix el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, que gestiona el Truffaut. Setmanalment se’l pot escoltar a Girona FM amb Garcia & Terribas associats, acompanyat per en Pere Garcia, un altre personatge gironí. Si el busques amb els Amics del Museu d’Art, també el trobes. Vaja, que és per tot arreu i de tot en té opinió, moltes vegades contrària a la que té la majoria, perquè això també és marca de la casa, el portar la contrària. Però no es pot negar la seva contribució a la vida cultural de la ciutat, i potser per això, i per ser com és i que se’l troba sempre que se’l necessita, és un col·leccionador de premis i distincions.

El President de l'Associació entregant el Premi Sant Roc. 

Divendres l’Associació Cultural de Vilablareix li va entregar el Premi Sant Roc per la seva tasca de dinamitzador cultural. Sé que li ha fet especial il·lusió perquè, abans que ell, aquesta distinció l’han rebuda l’empresari Joaquim Vidal, els germans Roca Fontané, l’escultor Domènec Fita, ja traspassat, i l’any passat, Joan Domènech Moner, que ha estat alcalde de Lloret, delegat de Cultura i president de la Fundació Prudenci Bertrana, entre moltes altres coses.

En Terribas, però, és un paio simpàtic, un saltenc que presumeix de Salt com ho fa de Girona, on viu des de fa dècades. Potser per això el molt punyeter és l’única persona que té l’honor d’haver estat pregoner de les Fires de Girona (2014) i de la festa major de Salt (2018). També va ser pregoner de Vilobí d’Onyar. A més, ha fet el pregó del carnaval del Mercat del Lleó (2012), del barri del Mercadal (2014), ha rebut el premi Trajectòria de la Setmana del Llibre (2018) i el Falcó Carlemany (2020). Però és que molt abans ja li havien atorgat el premi Tres de Març del seu poble, Salt (2008). Nascut el 1951 al carrer Llarg quan encara es deia Hernán Cortés, en Guillem és també l’única persona viva de Salt que ha rebut la Creu de Sant Jordi (2017) (l’altra era Salvador Sunyer). Potser per això alguns diuen d’ell que Salt té la seva Creu.

Foto Arxiu El Punt Avui

A la foto, a la llibreria el dia que es va jubilar, el 2015, amb un cartell que ho diu tot: “No sóc pas en Guillem... però de gran m’agradaria ser-ho.” Cinèfil apassionat, ningú pot negar que en Guillem forma part del teixit cultural que ha fet Girona com és. Ha publicat Demà serà un altre dia (2007) i Alegra’m la vida (2017), dos títols amb referències cinematogràfiques, i L’avi de la Martina (2017) i La Martina va al cau (2019), i sembla que n’hi ha algun altre en marxa, d’aquests infantils. El llibreter emèrit no para, i per molts anys i molts premis més, que continuï així.

Jordi Grau, publicat en el Punt Avui 07.05.2023

Un Sant Jordi entre la pols /

Jordi Grau

Patim sequera extrema i enrere ha quedat el debat que fa mesos i mesos teníem a Girona sobre el nou contracte de neteja i la necessitat d’utilitzar l’aigua perquè els carrers no semblessin, com li semblaven a algú, bruts. Hi ha nou contracte de neteja i es preveu l’aigua, però ara no es pot utilitzar. Potser, si n’hi hagués amb abundància, d’aigua, ens estalviaríem el debat que es va obrir ja fa una setmana sobre la pols a la Copa, on es va celebrar el Sant Jordi a Girona. N’hi va haver, i molta. Va embrutir llibres, va perjudicar els que pateixen algun tipus d’al·lèrgia i els ulls d’alguns assistents es veien plorosos, i no precisament per l’alegria de veure com la Copa s’omplia. Només hi va faltar el vent i algun petit remolí per esgotar la paciència d’alguna escriptora que tenia hora a mitja tarda per signar llibres i va decidir que ja en tenia prou.

Cal reconèixer que des del Gremi de Llibreters van dir i repetir que havia estat una demanda seva a l’Ajuntament. Ja s’hi havia celebrat Sant Jordi fa dos anys, amb limitació d’entrada, i l’any passat l’amenaça de pluja va portar les parades de llibres, de roses i de les entitats al Palau de Fires, on va anar francament bé, millor del que ningú esperava. Però aquest any s’ha renovat amb força el debat de si la Copa és el millor lloc o cal tornar les parades de llibres i roses a la Rambla.

Foto: Lluís Romero 

El Gremi de Llibreters, que curiosament va estar patint fins al darrer moment per l’amenaça de pluja i que d’acord amb l’Ajuntament havia mobilitzat per si de cas el Palau de Fires, en parlarà. El seu ideal és mantenir-se a la Copa i ampliar la diada amb concerts i altres activitats. Allargar-la, en definitiva. A l’altre costat són moltes les veus, començant per la del llibreter emèrit Guillem Terribas, que demanen el retorn al centre de la ciutat. Debat servit. Se’n parlarà en la campanya electoral? Ves a saber...

El cas és que per Sant Jordi hi va haver una gentada a la Copa, el negoci va funcionar, i també es va omplir el centre. Els defensors de la Copa són molts, encara que no se’ls senti tant. Els que creuen que cal un canvi plantegen diverses alternatives: el passeig de la Sardana de la Devesa, proposa el periodista Joan Ventura; tancar la Gran Via, on fins a finals dels cinquanta del segle passat es feien les Fires; tornar a la Rambla i a la plaça de Catalunya, però ampliant l’espai a la plaça Independència, el carrer Santa Clara, el carrer Pompeu Fabra i el carrer Nou; portar la festa al parc Central, com va proposar Joan Quer a la ràdio municipal... Cal dir que aquesta darrera proposta no ha agradat gaire a ningú, però és una proposta.

Foto: G.T.R.

El que queda clar és que se’n parlarà molt, no sé si privadament en els darrers mesos o públicament poc abans de Sant Jordi. Cal pensar que la majoria de diades de Sant Jordi no són en diumenge. Tots volem un Sant Jordi festiu, però que no mori d’èxit. El Gremi i el nou equip de govern –de fet hauria de dir “el nou Ajuntament”– n’hauran de parlar. Potser els que volen tornar a la Rambla només ho diuen per poder-se queixar que hi ha massa gent al centre. Però el debat està obert i tots hi poden dir la seva.

Jordi Grau, publicat el 01.05.2023

SANT JORDI / Jordi Grau

 Sempre s’ha dit que Sant Jordi és el dia laborable més festiu del món mundial, i ens agrada que sigui així. Costa d’entendre a gent que no coneix el país i que es pregunta per què no és festiu. I no diem el desconeixement que tenen, des del meu punt de vista, aquells que han arribat a proposar que Sant Jordi sigui la Diada Nacional, no perquè els agradi Sant Jordi sinó perquè no poden suportar l’Onze de Setembre. No toquin Sant Jordi, que ja ens està bé com està, almenys a una gran majoria. Ara bé, de tant en tant passa com aquest any, que Sant Jordi és festiu. Uns diuen que no és ben bé el mateix, i a d’altres els agrada perquè consideren que s’allarga durant tot el cap de setmana. Si parles amb llibreters et

trobes respostes ben diverses, especialment si són de Barcelona, que temen que la gent fugi de la ciutat, sense veure que en realitat hi ha molts forans que hi van, a la ciutat. Aquesta és la posició del llibreter emèrit Guillem Terribas, que sempre s’agafa les coses per la banda positiva. Ell pensa que aquest serà un gran Sant Jordi, encara que plogui, perquè ell diu que en quaranta anys ha plogut a molts Sant Jordi i no ha passat res. En tot cas veurem què passa demà. En temps de sequera, s’anuncia pluja i molts recorden les imatges de Barcelona de l’any passat. Per si de cas a Girona desmuntaran a correcuita la fira sobre residus que tan bé ha anat aquesta setmana, per tenir el Palau de Fires preparat per un si de cas. Si calgués, els hi llibres trobaran sopluig. Si no, a la Copa. Un altre gran debat. El Gremi de Llibreters i el de Floristeries han proposat que a Girona les parades siguin a la Copa, com fa dos anys, i com hagués passat l’any passat si la pluja no ho hagués impedit. I s’ha obert un debat. Conec molta gent que prefereix que les parades tornin a la Rambla i a la plaça Catalunya. És a dir, al centre de la ciutat. A l’equip de govern ja li va bé que hagin estat llibreters i floristes els que ho hagin demanat. Però aquest serà un debat que es mantindrà. Particularment –ai, la nostàlgia– m’agraden més les parades a la Rambla, però també he de reconèixer que compro molts llibres durant l’any i pocs durant Sant Jordi. Veurem si demà plou o no, però ens cal un gran Sant Jordi. Comprin llibres. Llegeixin llibres. Què tinguem tots un bona diada i que quan plogui ho faci en la mesura justa per omplir embassaments i no provocar destrosses.

Jordi Grau, publicat en el Punt Avui 22.04.2023

‘Memoir’ de Miquel Berga: Una educació

Jordi Grau

Les memòries són un gènere literari que s’inclou dins l’autobiografia, llegeixo a la Viquipèdia, a la recerca del significat de memoir, que forma part del subtítol del darrer llibre de l’escriptor i professor saltenc Miquel Berga: Una educació. Una “memoir” de Londres durant els setanta. Expliquen que les memòries són menys estructurades i menys exhaustives que una autobiografia, ja que solen tractar d’una part de la vida. I és així, perquè ja des del mateix subtítol l’autor ens explica que es remet als anys setanta del segle passat. Si tenim en compte que un altre significat de memoir que he trobat és “memòria, llibre o article que s’escriu sobre algú que heu conegut bé”, queda clar que ningú millor que el mateix Berga per explicar-se com és en funció del que va ser la seva experiència a Londres. A més fa honor al que va deixar escrit Gore Vidal a les seves memòries, en el sentit que no s’explica la vida sinó com un recorda la seva pròpia vida. Feta aquesta digressió, vull dir que quan vaig veure el llibreter emèrit Guillem Terribas anunciant l’aparició d’aquest llibre editat per Univers, vaig anar a comprar-lo immediatament sense que passant per la llibreria m’emportés un llibre de més, com explica que va fer algunes vegades l’autor en aquell Londres que era sinònim de llibertat. Vaig començar el llibre a la terrassa a prop del Mercadal amb un havà i un negroni, perquè un llibre de Berga mereix una certa litúrgia. Potser hauria estat més adequat un gintònic, però no sempre tens un bon negroni a l’abast. Amb tot això vull dir que va

ser una lectura deliciosa. Berga en estat pur per als que som addictes a les seves columnes, explicant les coses amb un distanciament i una ironia que no sé si se li van enganxar a l’illa o si ja ho portava de fàbrica. Són quinze episodis que ens mostren la manera com un jove català de vint anys arriba a Londres de polissó i aprèn a sobreviure amb només dos números de telèfon apuntats, lluny de les misèries del franquisme, encara vigent, i en l’inici del que es va conèixer com la Transició i en un espai de llibertat que potser es va acabar amb l’arribada de la Thatcher al poder. És clar que la seva planta (hi ha una foto d’aleshores d’un Berga jove i canalla) i la seva experiència com a DJ en una discoteca de Lloret hi van ajudar. Un llibre deliciós, el record d’un viatge formatiu i sentimental que ens ajuda a entendre el Miquel Berga que ara coneixem.

Jordi Grau,publicat en el Punt Avui 16.10.2021

Salt, milers d’històries

Jordi Grau

Dissabte passat el Barri dels Escriptors de Salt va celebrar la Diada del Llibre, una fira que va reunir davant del pavelló llibres, punts de llibre, llibreters, escriptors, un artista com Xavier Margenat per entretenir els nens i força gent per escoltar personatges com Maria Mercè Roca, Rafel Nadal o el llibreter emèrit Guillem Terribas, l’únic saltenc que a més de pregoner del seu poble ho ha estat també de la ciutat on viu, Girona.

Té potencial, aquesta fira, i molta gent que hi treballa des de l’ombra i que no es va desanimar quan el temps la va fer suspendre a l’abril. Els que van escoltar els personatges van saber de la construcció dels llibres quan van adreçats als infants o els joves, però també novetats com que el llibreter Terribas ultima una novel·la sense noms o que Rafel Nadal, després dels èxits d’El fill de l’italià i de Mar d’estiu, publicarà segurament a finals d’any una nova obra, que serà la tercera part de les històries familiars que va començar amb Quan érem feliços i que va seguir amb Quan en dèiem xampany.

Jordi Grau, Rafel Nadal, Guillem Terribas.

Va ser un matí plaent, entre llibres i literats. A Salt sempre s’ha destacat la bona feina que hi fan les universitats, el paper clau per a la cultura del Temporada Alta, el Teatre o La Mirona, la destacada feina cultural de les biblioteques o l’atracció que suposen les Deveses i el Ter. Però l’Ajuntament ha volgut mostrar el potencial de la gent i per això ha impulsat la campanya Una ciutat, milers d’històries, que es va posar en marxa aquest mes. El sentiment de poble és molt arrelat a Salt, que ja va lluitar per la seva independència fa més de quaranta anys, però ara és una ciutat amb força més de trenta mil habitants.

Joan Mateu

I per això és bona la idea d’aquesta campanya que funciona per xarxes i mitjans per mostrar nou cares, algunes més conegudes que d’altres, que expliquen com es pot triomfar amb voluntat i constància en terrenys tan diferents com el caiac, del qual Salt pot presumir de campió del món en la persona de Quim Fontané; la dansa, amb Makady Jammeh; el descobriment del món rural en un entorn privilegiat com fa l’Alba Casals de Cal Cigarro; la música, amb Lluís Costa, creador i productor, o la Nuri Mancebo; la pintura, amb Joan Mateu; la restauració, amb la Serena Formiglio; l’emprenedoria, com el cas de la Yasmina Koubghi Sbaio, o la fotografia, amb l’incombustible Eddy Kelele. Una ciutat, grans històries.
Jordi Grau. El Punt Avui 12.06.2021