Apunt de final d'hivern 2021 a la Llibreria 22

Imatges, consells, passejada per la 22 a finals d'any 2021. Realització Guillem Terribas. 29.12.2021

Hivern 2021 Mainada 22 / Llibreria 22

Passejada per la 22 a l'espai dedicat al llibre juvenil i infantil, anomenat Mainada 22. 31.12.2021. Realització: Guillem Terribas

Petons Matinals 2021 (Segona part)

Petons matinals que he anat penjant cada matí en el Facebook. Van de l'Agost al desembre 2021. Realització Guillem Terribas

Jorge Herralde: Calonge, poble de llibres

 

Discurs de l'alcalde Jordi Soler inaugurant "Calonge Ciutat dels llibre" 

El treball (i la missió) dels llibreters vocacionals és molt semblant al dels editors vocacionals. L'acurada selecció dels llibres, la seva disposició a les llibreries de forma molt triada i significativa, de manera similar a la d’un catàleg també molt acurat, i reposant-los ràpidament igual que els editors reediten els llibres esgotats.

En resum, es tracta d'aconseguir una cosa fonamental: la construcció d'una credibilitat i, per tant, fidelitat, acompanyada per la màxima atenció als clients.

Joan Sala, Mar Bosch, Guillem Terribas i Jordi Puig. 

Durant molts anys, fins i tot abans de ser editor, vaig ser un "vianant de llibreries", "piétonne de librairies", segons l'expressió d'un gran editor francès, tant al nostre país (començant per l'enyorada Ancora & Delfín, on tantes hores vaig passar), com a Amèrica Llatina, París, Torí, Milà, Londres... etc., etc. Entrar en una llibreria és, simultàniament, una sensació d'assossec seguida d'una immediata curiositat.

Llarga vida, doncs, al Hay-on-Wye i als seus valents nebots de Calonge. Tenen un bon mestre, l'amic Guillem Terribas.

Jordi Herralde, editor. 

* Escrit que li vaig demanar a l'editor Jorge Herralde per a la inauguració de les 7 Llibreries a Calonge el divendres 09.12.2021 i va ser llegit pel Regidor de Cultura Borbert Botella. 

Calendari d'advent 2021 de la 22

Calendari d'advent de 22 dies de la Llibreria&quiosc 22 ( la 22 del carrer Emili Grahit de Girona) del 2021. 22 clients han posat amb el seu llibre preferit per crear aquest original calendari d'advent, essent aquest el segon any que es fa. I per molts anys!. Muntatge: Guillem Terribas.

Música en aquest vídeo

Comics22, flash d'hivern 2021

Un flash passejada per l'espai de Còmics22 de Girona. Realització: Guillem Terribas. 29.12.2021

100 dias con la tata, full de Sala del Cinema Truffaut.

100 dias con la tata

Espanya, 2021
Direcció: Miguel Ángel Muñoz
Intèrprets: Miguel Ángel Muñoz, Luisa Cantero
Gènere: documental
Durada: 82 minuts
Idioma: castellà

El que es necessita és amor

Aquest film/documental, és real com la vida mateixa del seu protagonista, director, productor i coguionista Miguel Ángel Muñoz. Aquest personatge que el que més estima, després d’ell, és a la seva tia besàvia Luisa Cantero, que comença el documental amb noranta-tres anys i l’acaba amb noranta-cinc.
D’entrada el protagonista, Miguel Ángel Muñoz, ens posa en situació i ens ensenya fotos i vídeos d’ell petit amb la seva “tata”, que el va cuidar d’adolescent, mentre els seus pares estaven treballant.
Aprofita, Miguel Ángel, per explicar la seva vida i els seus èxits com a actor, sobretot de sèries populars que s’emeten per alguna cadena espanyola; de les seves habilitats de ballarí i de cantant, que sense ser una cosa ni l’altra aconsegueix sobresortir per davant de molts. També ens mostra en la introducció del documental, el bon esportista que és, tan corrent, com pujant muntanyes o anant amb motos d’aigua i en vaixells de competició. A més a més és molt bo tirant-se en paracaigudes. Per si la cosa no havia quedat prou clara que és el millor, ens mostra imatges de quan va guanyar el Concurs televisiu de “Master Chef”.
Miguel Ángel Muñoz, que també fa de narrador, en una altra part d’aquest documental ens explica quan va tenir la idea de dirigir i protagonitzar el documental: per mostrar la bona relació i el molt que s’estimen ell i la seva “Tata”. Durant el rodatge, que s’ho passen pipa, arriba la pandèmia i Miguel Ángel decideix tancar-se en un pis de 35 m² (que ho saps perquè ho repeteix contínuament, cosa que per les imatges no ho sembla) i passar junts la pandèmia. Així podrà cuidar de la seva “Tata” i li podrà demostrar el molt que l’estima i que bé que s’ho passaran. Per passar-ho encara millor, creen un perfil a Instagram que l’anomenen “Cuarentata” i en una hora determinada de la tarda s’hi connecten en directe i expliquen i fan coses “divertides”, aconseguint que cada dia tinguin més seguidors, arribant a tenir-ne més de cent mil per tot el món i fent-se famosos arreu.
Hi ha una frase popular que diu “Ser avis són les postres de la Vida”, Miguel Ángel Muñoz en aquest documental ens vol explicar que hi ha néts que són feliços donant unes bones postres als avis. És un documental molt personal, que la seva visió et fa la sensació que entres en la vida d’uns personatges i, potser, no hauries de fer-ho de tant particular i íntim que és.
És una història d’amor etern, explicada d’una manera optimista i tal com diu el seu protagonista-actor-director-guionista i productor, vol ser com la “La vida és bella”. Guillem Terribas Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

GIAN BROTHERS, record mundial. Pujada Escales de la catedral de Girona.

Els Gian Brothers pugen els 90 + 10 esglaons de la catedral amb 53 esglaons el 23 de setembre de 2021. GRAN CIRC DE NADAL DE GIRONA, del 25 al 29 de desembre 2021. Imatges i muntatge de Guillem Terribas.

És bonic viure, però també difícil

Donna Reed i James Steward. 

Amb el so de les campanetes que anuncien que l’àngel Clarence s’ha guanyat, finalment, les ales en haver salvat del suïcidi George Bailey (James Stewart), que aleshores rep l’ajuda econòmica i moral dels seus amics i clients, clou Que bonic que és viure! (It’s a Wonderful Life) i és difícil que no s’escapi una llagrimeta en veure-ho. Un “final feliç” que ha convidat a dir que Frank Capra sempre feia jocs de mans amb el sentimentalisme, però que, sens dubte, ha contribuït a la popularitat de la pel·lícula més emblemàtica del Nadal. D’aquí, en aquestes dates, durant anys se n’han fet múltiples emissions televisives i també projeccions privades entre amics per reveure els moments clau de la vida del generós Bailey (narrats per sant Josep a l’àngel Clarence) i com, si ell no hagués existit, Bedford Falls s’hauria convertit en Pottersville: una localitat dominada pel banquer Potter, l’especulador sense escrúpols que aprofita un descuit per apropiar-se d’uns diners que, “desapareguts”, menen l’heroi (un dels “homes comuns” de Capra) a la ruïna i a la desesperació: tanta que vol matar-se perquè, com li ha dit el mateix Potter, l’assegurança de vida fa que “valgui” més mort que viu.

Cartell de la projecció en el Cinema Truffaut
2021.

Hi ha un cinema a Catalunya, el Truffaut de Girona, que, des de fa tretze anys, projecta Que bonic que és viure! el vespre de cada 22 de desembre. Amb una xocolatada (una cortesia de Casa Moner, que avui hi afegirà vi calent) posterior a la sessió, és una celebració d’una pel·lícula mítica que aquest any compleix el seu 75 aniversari. No hi fallen mai un centenar de persones, que fan una donació voluntària destinada a Càritas. Tanmateix, en la seva estrena, el 1946, Que bonic que és viure! no va tenir tant d’èxit com el que esperava una nova productora d’efímera existència, Liberty Films, creada pel mateix Capra amb el productor Sam Briskin, i a la qual, sense que arribessin a fer-hi cap pel·lícula, s’hi van afegir també George Stevens (que feia poc havia filmat a l’alliberat camp de concentració de Dachau, al sud d’Alemanya) i William Wyler, qui aquell mateix any va dirigir The Best Years of Our Lives, sobre les dificultats d’uns soldats de reincorporar-se a la vida ordinària. De fet, l’esmentat film de Wyler, amb el seu realisme, va imposar-se aleshores a la faula de Capra, que acabava de realitzar Why We Fight (Per què lluitem), pel que fa a la participació dels EUA en la guerra. El cas és que, a banda del “final feliç” i la suposada bonhomia nadalenca del film, amb cada revisió de Que bonic que és viure es fa evident que, lluny de l’optimisme de Capra entre l’individualisme i la solidaritat del New Deal, va revelant-se que és la història d’una frustració. Ho diu Ramon Girona en la seva afinada monografia sobre Frank Capra (Càtedra): Bailey no pot mai marxar de Bedford Falls i acomplir els seus desitjos. No puc evitar pensar en el fet que el més gran impediment és la seva encantadora esposa (Dona Reed), que l’atrapa en la vida familiar. Suposo que les que estimem el cinema (no només el clàssic), ho hem de fer amb aquestes recances.
Imma Merino, publicat en el Punt Avui 22.12.2021

https://youtu.be/tfGos88UcnA  /  https://youtu.be/ulBv7HAI4eE (fragments finals de la pel·lícula "Que bonic es viure"  Frank Capra 1946).

Promo hivern 2021 Llibreria 22 / Desembre

Suggeriments, horaris especials de Nadal, propostes, signatures d'autors: Regaleu llibres signats pels seus autors. Imatges de la llibreria. Realització Guillem Terribas / 15.12.2021

J.M. Fonalleras comenta i llegeix L''ESTIUEJANT

Dins els actes del 41 Premi de Novel·la Curta Just M. Casero, que convoca i organitza la Llibreria 22, Josep M. Fonalleras, va fer una lectura/representació del seu llibre de poemes L'ESTIUEJANT a la Sala La Planeta de Girona, el 2 de Novembre de 2021. Acompanya a en Fonalleras, l'actor Lluís Marco i posa veu en alguns poemes el també actor Pere Arquillué. Realització Guillem Terribas.

Montserrat Roig i la soledat

Montserrat Roig sempre havia dit: “Quan triem l’ofici d’escriure,

Gemma Busquets

triem, també, la soledat.” Una soledat que propicia l’ordenació d’idees i l’escriptura, que la Roig va trobar, al llarg de diferents estades, al balneari Prats de Caldes de Malavella, on estiuejava la família. A l’habitació 145 del balneari, a l’edifici antic, perquè les parets són més gruixudes i dissimulen millor el tecleig de la màquina d’escriure, la Roig podia contemplar el jardí de l’establiment termal; aquella finestra que tot aïllament autoimposat necessita per mantenir el vincle amb la companyia que també es requereix en qualsevol procés creatiu. Des del balneari Prats, ja malalta, hi va enllestir el seu últim llibre, Digues que m’estimes encara que sigui mentida. Però també el seu debut literari, Molta roba i poc sabó. Va ser al balneari Prats des d’on la Roig va trucar al llibreter Guillem Terribas , pel pont del 12 d’octubre del 1991. Havien quedat per dinar i passejar per Girona. “Amb la seva veu melodiosa, em deia que ho sentia molt però que li era impossible venir, que tenia febre.” Terribas ho recordava a El Punt el 10 de novembre del 2001 arran del desè aniversari de la seva mort. “Vaig estar temptat tot el dia d’anar-hi jo, a Caldes, i passar el dia amb ella. Però vaig pensar que potser la importunaria; vaig prendre una decisió i mai he sabut si era la correcta”, es lamentava Terribas.

Foto: Josep M. Oliveras / Llibreria 22

He pensat amb els vincles gironins de Montserrat Roig –Caldes de Malavella li va dedicar un carrer el 2006– arran de la Revetlla Roig que se celebra divendres al centre cultural La Mercè. El seu llegat, vast i pioner, és també al territori. Més enllà del seu Eixample natal hi ha altres llocs de soledat. A la biografia El goig de viure (2005), de Pere Meroño, es recorda com L’agulla daurada va ser escrit principalment a Olot. “Vila molt estimada on Montserrat es delia per tenir una casa per viure i treballar. Verd assenyat, en ocasions. A cops feréstec i torturat”, relata Meroño tot recordant que la coneixença es fa el 1977 arran de la campanya que la Roig fa pel PSUC per les primeres eleccions espanyoles democràtiques. “Opció prou difícil en un indret bastant al·lèrgic a les esquerres”, rebla Meroño.

Fa poc Rosa Montero escrivia a El País que el temps va ser mesquí amb la Roig, a qui durant anys “els mandarins de la cultura van jutjar de forma paternalista i despectiva”. Han hagut de passar trenta anys de la seva mort perquè se li concedeixi el lloc que li pertocava.
GEMMA BUSQUETS, publicat en el PuntAvui 08.12.2021
* L'article que en fa referència la Gemma:
http://llibreria22.blogspot.com/2011/11/el-dia-que-em-va-trucar-la-montserrat.html

QUAN S'ESBORREN LES PARAULES, presentació del llibre de RAFEL NADAL * Ll...

NOTA: El principi de la gravació hi han uns sorolls intermitents durant uns 60 segons. Gravació integra de la presentació del llibre, organitzada per la Llibreria 22 de Girona, a la Sala 11 del Cinema Albèniz de Girona. Obre l'acte i dona la benvinguda Jordi Gispert de la 22, seguidament el director literari del Grup 62, Emili Rosales fa un glosa del llibre, recordant que fa 10 anys que va aparèixer "Quan érem feliços" el primer llibre de la trilogia que s'acaba amb aquest volum de QUAN S'ESBORREN LES PARAULES. Comença a parlar l'autor Rafel Nadal, que passa la paraula a Joaquim Nadal i després a l'escriptora Silvia Soler. L'actriu Marta Millan, llegeix tres fragments de l'obra. 246 persones assisteixen a la presentació. Realització, muntatge i edició de Guillem Terribas. Novembre 2021.

TEMPS DE TARDOR (final) +LLIBRERIA 22

Imatges de la Llibreria 22 de Girona; suggeriments i recomanacions de llibres; novetats; espais de la Llibreria... Recopilació i realització Guillem Terribas, 19 de novembre de 2021

PLACETA JAUME CURBET

Inauguració el divendres 19 de novembre de 2021, de la placeta davant de l'edifici de la Policia Municipal de Girona, amb el nom de JAUME CURBET I HEREU (1952 - 2011) un gironí mort prematurament i que va ser un activista social, polític i expert en seguretat. Fundador de la Llibreria 22, de Bitó, de Curbet & Marquès... i amic. / Guillem Terribas Roca.

LLIBRERIA 22 / Tardor 2021 (Segona part)

Novetats, suggeriments de lectures d'aquesta tardor. Passejades per la Llibreria 22 i Còmics22. Realització Guillem Terribas. 30.10.2021

Full de sala del film ENTRE ROSAS (La Fine Fleur). Cinema Truffaut.

LA FINE FLEUR

França, 2019
Direcció: Pierre Pinaud
Intèrprets: Catherine Frot, Melan Orneta, Fatsah Bouyahmed, Marie Petiot, Vincent Dedienne, Olivia Côte
Gènere: comèdia
Durada: 95 minuts
Idioma: francès

Conservar La tradició

La Provença francesa s’ha convertit en l’espai, el decorat perfecte per fer un film d’aquells que se’n diuen "de la felicitat". Té uns bons paisatges, un clima envejable, ciutats i pobles d’encant i fins hi tot arriba fins el mar. Amb l’excusa de tenir-hi una casa, d’anar-hi de vacances, o per escapar de l’estrès de la ciutat, uns personatges que compleixin (amb actors coneguts i amb experiència) es construeix una història, que després de la seva visió, en surts molt millor que com hi has entrat.
Pierre Pianaud, el director francès de 52 anys nascut a Montalban, ha fet una combinació de tots aquests ingredients i l’hi ha sortit una pel·lícula agradable i li ha dedicat a la seva mare.
Entre Rosas, passa a la Provença, en una plantació de roses, propietat d’Eve, una amant de les flors influenciada pel seu pare i, amb record d’aquest, continua amb la plantació i la tradició de sempre. Els temps canvien i la situació no es bona i l’empresa entra en crisis. Una gran empresa competidora amb un agressiu directiu vol comprar-li l’empresa. Aquí comença el problema. Aquí es quan entra en acció Vera, la fidel comptable que ja ho era del seu pare, li aconsegueix l’ajuda de tres treballadors, agafats d’un programa d’inserció social ( d’aquesta manera els hi resulten més econòmics) per aixecar l’empresa. Tres personatges, una jove noia tímida i acomplexada, un home de cinquanta i tants anys a l’atur i un jove delinqüent, que no tenen ni idea de flors i de les coses del camp. Amb aquesta base, Pianaud, aconsegueix crear moments divertits, d’altres entranyables i d’altres de caire social i d’autoajuda. També hi ha un espai d’optimisme, amb el descobriment d’unes facultats olfactives del jove “delinqüent” que farà que tingui un futur prometedor.
Entre Rosas, es també, un manual de cultiu i tractat de floricultura. Del llenguatge de les flors. De com es treballen, les diverses combinacions que s’hi poden fer i la creació de noves especies de roses. Tot pedagògicament molt ben explicat i acompanyat per una delicada i bonica musica.
Per fer possible i creïble aquesta nova història que passa a la idíl·lica Provença, el director Pierra Pinaud, ha comptat amb un petit equip de gent i amb uns actors que compleixen perfectament amb el que ens vol explicar el director i que estan capitanejats per Catherine Frot, una actriu amb una llarga experiència teatral, que va començar a fer cinema l’any 1980 de la mà del prestigiós director francès Alain Resnais amb el film “Mon oncle d’Amèrique”. En el Truffaut li vam poder veure, de protagonista, a la comèdia, també francesa, Margeritte (2015) dirigida per Xavier Giannoli.

Una comèdia, una història, que es respira i inspira bellesa. Que compleix.

Guillem Terribas Roca, Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.

‘Memoir’ de Miquel Berga: Una educació

Jordi Grau

Les memòries són un gènere literari que s’inclou dins l’autobiografia, llegeixo a la Viquipèdia, a la recerca del significat de memoir, que forma part del subtítol del darrer llibre de l’escriptor i professor saltenc Miquel Berga: Una educació. Una “memoir” de Londres durant els setanta. Expliquen que les memòries són menys estructurades i menys exhaustives que una autobiografia, ja que solen tractar d’una part de la vida. I és així, perquè ja des del mateix subtítol l’autor ens explica que es remet als anys setanta del segle passat. Si tenim en compte que un altre significat de memoir que he trobat és “memòria, llibre o article que s’escriu sobre algú que heu conegut bé”, queda clar que ningú millor que el mateix Berga per explicar-se com és en funció del que va ser la seva experiència a Londres. A més fa honor al que va deixar escrit Gore Vidal a les seves memòries, en el sentit que no s’explica la vida sinó com un recorda la seva pròpia vida. Feta aquesta digressió, vull dir que quan vaig veure el llibreter emèrit Guillem Terribas anunciant l’aparició d’aquest llibre editat per Univers, vaig anar a comprar-lo immediatament sense que passant per la llibreria m’emportés un llibre de més, com explica que va fer algunes vegades l’autor en aquell Londres que era sinònim de llibertat. Vaig començar el llibre a la terrassa a prop del Mercadal amb un havà i un negroni, perquè un llibre de Berga mereix una certa litúrgia. Potser hauria estat més adequat un gintònic, però no sempre tens un bon negroni a l’abast. Amb tot això vull dir que va

ser una lectura deliciosa. Berga en estat pur per als que som addictes a les seves columnes, explicant les coses amb un distanciament i una ironia que no sé si se li van enganxar a l’illa o si ja ho portava de fàbrica. Són quinze episodis que ens mostren la manera com un jove català de vint anys arriba a Londres de polissó i aprèn a sobreviure amb només dos números de telèfon apuntats, lluny de les misèries del franquisme, encara vigent, i en l’inici del que es va conèixer com la Transició i en un espai de llibertat que potser es va acabar amb l’arribada de la Thatcher al poder. És clar que la seva planta (hi ha una foto d’aleshores d’un Berga jove i canalla) i la seva experiència com a DJ en una discoteca de Lloret hi van ajudar. Un llibre deliciós, el record d’un viatge formatiu i sentimental que ens ajuda a entendre el Miquel Berga que ara coneixem.

Jordi Grau,publicat en el Punt Avui 16.10.2021

V GIROCÒMIC 2021 / Còmics22

El dissabte 9 i el diumenge 10 d'octubre de 2021, s'ha celebrat a Girona, al Palau de Fires, la V edició del Girocòmic. Ha estat el retorn després que l'any passat no es pogués celebrar. Ha estat un gran retrobament amb molta participació per part de llibreries, editorials,... com de públic en general. Còmics 22/ Llibreria 22, com cada any hi ha estat present i també hi ha col·laborat. Una recopilació d'imatges i de moments d'aquests dos dies, recopilats per Guillem Terribas. 11.10.2021

Girona, estiu de 1978: LAS LEYES DE LA FRONTERA

Edmon Roch duu al cinema «Las leyes de la frontera», de Cercas, retrat de la ciutat que vam ser fa 40 anys.

Ara fa un any, una tarda de setembre, visitava el rodatge de la pel·lícula Las leyes de la frontera que aquells dies tenia com escenari els carrers de Girona. El propòsit era saludar al seu productor, el gironí Edmon Roch, per qui tinc gran estima, ja amb una sòlida i prestigiosa trajectòria aixecant projectes tan reconeguts com Garbo, El Niño, Les aventures de Tadeo Jones o la recent i emotiva Adú. Amb l’Edmon ens coneixem de petits. Vàrem néixer al mateix edifici de la plaça Poeta Marquina de Girona, és fill de la poetessa Margarita Colom i del pediatre Gonçal Roch, que hi va mantenir la consulta (a vegades la cua arribava al carrer) durant més de 50 anys i amb qui vaig mantenir grans converses en els darrers anys de la seva vida. De jovenet, l’Edmon va escriure durant molts anys sobre cinema al diari. I el seu germà Gonçal d’automobilisme.

La visita va coincidir amb la que en aquells moments feien al rodatge Javier Cercas, l’autor del llibre ara adaptat al cinema, i el llibreter Guillem Terribas. En aquell moment el rodatge estava en pausa perquè el director, Daniel Monzón, a qui ja coneixia des dels nostres temps a TVE, volia captar la llum que només donava un determinat instant del capvespre per rodar una escena de notable simbolisme per l’argument. És quan el protagonista creua el pont d’en Gómez amb les cases de l’Onyar al fons. A la vorera del passeig Canalejas l’Edmon, en Javier, en Guillem i un servidor, mentre esperàvem el momentum, xerràvem de la pel·lícula, dels til·lers del passeig que compliquen la vista de l’Onyar, del cinema quinqui i d’aquell estiu gironí de 1978 on Cercas va datar l’acció principal del seu llibre i que per a mi també té una especial significació personal i periodística.

Vaig anar a l’estrena madrilenya de la pel·lícula el passat dilluns. Tant Edmon Roch com Daniel Monzón i el guionista Jorge Guerricaechevarría han aconseguit traslladar a la pantalla l’essència d’un llibre que em va agradar molt i que per la tècnica narrativa utilitzada per Cercas exigia un esforç d’adaptació. En vaig sortir molt content i a la porta de la sala comentava a l’Edmon que havia fet un autèntic western. Em va contestar que no era estrany, la pel·lícula preferida de Cercas és El hombre que mató a Liberty Valance, de John Ford, un gran clàssic del gènere. He seguit de prop, amb interès i admiració, la carrera de Javier Cercas, de jovenets coincidíem a L’Arc o a la nit gironina. Estic molt content d’haver col·laborat en el seu moment en aixecar el finançament de l’adaptació cinematogràfica de la seva novel·la Soldados de Salamina que va dirigir un altre bon amic, David Trueba. El febrer passat vaig escriure aquí mateix un article sobre el cop del 23-F , del que en feia 40 anys , afirmant que per a mi el llibre de Cercas Anatomia de un instante és el text que conec que millor contextualitza i explica el que fou tant la transició com el 23-F.

Las leyes de la frontera recull perfectament aquest període en què la línia que et pot canviar la vida és molt fina, també l’ambient d’una Girona socialment esquerdada, d’una transició on encara no marxava el país del passat i no arribava el del futur. Amb un tipus de delinqüència juvenil tradicional que aviat transformaria l’addicció a l’heroïna, que ja s’estava començant a introduir massivament. Tinc força present com era la Girona de 1978. De fet, al juliol d’aquell estiu, quan jo tenia encara 18 anys (en Cercas 16, l’Edmon adolescent ja només feia que anar al cinema, i en Guillem estava a punt d’obrir aquella tardor la Llibreria 22), per la generositat dels meus mentors periodístics en aquest mateix diari, llavors Los Sitios, varen encarregar-me la substitució de Jaume Sureda Prat, com a responsable de la popular i llegida secció «Sucedió en Gerona». L’altra nit, gràcies a l’hemeroteca digitalitzada de l’ajuntament, vaig repassar el que vaig escriure aquell juliol. Intentava seguir la línia costumista i descriptiva, amb tota mena de detalls, dels articles d’en Sureda, incloent-hi comentaris personals o judicis d’opinió. El lliure accés del que disposava el diari als atestats i documents policials o judicials feia que fos habitual que els fets apareguessin amb els noms dels protagonistes o afectats i les seves circumstàncies personals, això avui vorejaria la il·legalitat. Qui sap si darrere de l’atracament a un banc d’Empuriabrava o a l’administració de loteria de Ripoll que narrava aquell juliol de 1978 hi eren en Zarco, la Tere o en «Gafitas».

JORDI BOSCH, publicat al Diari de Girona 10.10.2021

Martí Gironell presenta a Calella el conte “Un talp al meu jardí” i la n...

Martí Gironell presenta a Calella el conte “Un talp al meu jardí” i la novel·la “Paraula de jueu” En el local de l'AVAC el 19 d'agost 2021. Tertúlia amb en Martí Gironell i Guillem Terribas. 

“El dia que vaig marxar” d’Albert Om a Calella de Palafrugell

“El dia que vaig marxar” d’Albert Om a Calella de Palafrugell. Hotel Sant Roc, 24.08.2021. Tertúlia Albert Om / Guillem Terribas.  AVAC. 

Josep Maria Fonalleras presenta L’estiuejant, el seu primer llibre de po...

L’AVAC convida a Josep M. Fonalleras a l’Hotel Alga per a presentar el seu primer llibre de poemes L’estiuejant, i tancar així el cicle de presentacions literàries d’aquest estiu 2021 (06.09.2021.AVAC

Entrega de premis VI Premi Conta Curt Es Còdol

Entrega de premis VI Premi Conta Curt Es Còdol. 06.09.2021.
Calella de Palafrugell. Hotel Alga. AVAC. 

TARDOR 2021 / Llibreria 22

Imatges de la Llibreria 22, Còmics 22.... Presentacions, recomanacions.

Retorn a la Girona de finals dels 70 amb 'Las leyes de la frontera'

El Ocine de Girona van viure ahir a la nit la posada en llarg de Las leyes de la frontera, la pel·lícula basada en la novel·la homònima de l’escriptor Javier Cercas, dirigida pel reconegut cineasta Daniel Monzón amb la producció del gironí Edmon Roch -que va començar la seva carrera com a crític de cinema al Diari de Girona- i que s’ha rodat en bona part a la ciutat. En una sala plena de gom a gom i enmig de nombroses ovacions, el director, l’escriptor, el productor i els actors Chechu Salgado, Marcos Ruiz, Cintia García i Víctor Manuel Pajares van presentar el llargmetratge, que s’estrenarà als cinemes de tot l’estat el pròxim divendres 8 d’octubre. Abans de la projecció, el llibreter i activista cultural Guillem Terribas va recordar que el 18 de març de 2003 els mateixos cinemes van acollir la presentació del film Soldados de Salamina, de David Trueba i que va suposar la primera adaptació a la pantalla gran d’una novel·la de Javier Cercas. Una pel·lícula que va estar a la cartellera dels multicines durant un any, i que amb optimisme i una gran dosi de nostàlgia, Terribas va voler augurar el mateix futur al nou film de Daniel Monzón.

Aquesta és, de fet, la tercera producció que firma el director mallorquí amb la complicitat del gironí Edmon Roch. Un tàndem que, després de El niño (2014) i Yucatán (2018), els ha convertit en un dels maridatges triomfadors de l’escena cinematogràfica espanyola.
 Las leyes de la frontera és, precisament, una manera de fer les paus amb el destí. Per Monzón, perquè quan va posar els peus a Girona per primera vegada va tenir el pressentiment que aquí, fos què, quan i com fos, hi vindria a rodar. I per Roch, perquè encara tenia pendent fer una pel·lícula amb Girona com a «gran protagonista».
I les llums es van fondre a negre. Les expectatives sobrevolaven el centenar d’assistents, a la recerca d’alguna seqüència que disfressés la Girona d’avui. Un imponent Pont de Pedra capturava totes les mirades. La Girona contemporània es vestia, com havien promès minuts abans els artífexs dels films, de 1978. Mentre alguns recapitulaven en els arxius de la memòria per a rescatar la novel·la, altres descobrien, en la tendre innocència estroncada de Nacho (Marcos Ruiz), la desimboltura de Tere (Begoña Vargas) i el lideratge quinqui de Zarco (Chechu Salgado). Un triangle d’addicció entre amor, drogues i delinqüència.

La sessió d’ahir als Ocine va comptar amb una àmplia presència de convidats. Hi era l’alcaldessa, Marta Madrenas, acompanyada entre d’altres pel vicealcalde i regidor de Cultura, Quim Ayats. el mestre de cerimònies va ser Guillem Terribas. Al final de la projecció el públic va ovacionar la pel·lícula i Edmon Roch i Daniel Monzón, es van fondre en una abraçada al bell mig de la platea, a la que s’hi va afegir Javier Cercas. La rebuda havia sigut un èxit, igual com fa ben pocs dies a Sant Sebastià, on el film va cloure el Festival. A partir de divendres 8, el públic dictarà sentència.
Albert Cornellà / Meritxell Comas, publicat en el Diari de Girona 01.10.2021 Fotos: Aniol RASCLOSA. 

                                                          

LA TORNADA / Setembre 2021 * Llibreria 22

Un any més el mes de Setembre es la tornada a la "normalitat" . Tornar al treball, tornar a l'escola, tornar a començar... llibres nous, moltes novetats que volen ser llegides. La Setmana, un altre any, i aquest la que fa 39. Tot això i més resumit en tres minuts per Guillem Terribas. .08.09.2021

LA FI DE L'ESTIU 2021 * Llibreria 22

Imatges, recomanacions, novetats, suggeriments, de la Llibreria i darrera entrega de l'estiu 2021. El pròxim serà "La Tornada 2021". Realització Guillem Terribas. 01.09.2021

L.G. BERLANGA / 100 anys

Diverses pel·lícules de Berlanga que vaig muntar per fer una xerrada a la Biblioteca Carles Rahola de Girona el 10 de juny de 2021.

30 anys Fent Camí. Sopa de Cabra * Les Planes 2021

Inici de la Gira 3O ANYS DE SOPA DE CABRA a les Planes d'Hostoles el 26 de Juny 2021, la primera actuació del V PLANESTIUEJA'T 2021. Dues hores d'actuació. Guillem Terribas.

“No he tingut mai por davant el full en blanc”

L’any 1998 Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) va publicar Un tramvia anomenat text, un assaig que va obrir el camí del plaer en els manuals d’escriptura servint-se de models clàssics oblidats com Aristòtil i Horaci. L’ha reeditat al cap de més de vint anys a Empúries sense cap esmena, cosa que en reafirma la vigència, coincidint amb la publicació de Les estructures elementals de la narrativa (La Campana), d’Albert Sánchez Piñol, que Vicenç Pagès qüestiona per la seva reducció de l’aprenentatge a una fórmula, i amb la traducció de l’assaig Viure escrivint (L’Altra), d’Annie Dillard, al pròleg del qual el mateix escriptor figuerenc, arran de la seva experiència com a professor de l’ Aula d’Escriptura de Girona , enumera 39 esglaons que s’han de superar per arribar al text.

Vicenç Pagès en el jardí de casa seva a Torroella de Montgri. Foto: Manel Lladó

No és gaire habitual que es reediti l’obra d’un autor viu, i menys un assaig.

L’èxit és reeditar un llibre al cap de vint anys. He tingut sort. Per mi cada llibre s’entén a partir dels anteriors. El 1995 vaig publicar El món d’Horaci, una novel·la molt experimental i estrambòtica, i tenia ganes de fer alguna cosa més normal, de manera que els dos anys següents van sortir la Carta a la reina d’Anglaterra i Un tramvia anomenat text. Quasi bé podrien anar junts, perquè són com la teoria i la pràctica. A l’assaig insisteixo que has de ser clar i ordenat, i a la novel·leta faig precisament això. Són els meus dos llibres més clàssics, i els que han funcionat millor. En canvi, les coses més experimentals, divertides i trencadores no tenen tant d’èxit. Al lector li agrada més Sándor Márai o Jane Austen, una literatura agradable de llegir.

Aquesta és una de les tesis del llibre: el descrèdit de l’avantguarda.

La gent busca una narrativa plaent. Els best-seller estan pensats perquè el lector no s’entrebanqui i mantingui l’interès, com en un viatge en primera classe, sense sotragades.

Però té el perill d’advocar per una literatura que satisfaci el gust popular, que no assumeixi riscos.

La major part de la ficció que consumim és d’aquesta classe. De tant en tant, llegeixes L’home sense atributs o Kafka, que tenen sentit en la mesura que hi ha un mainstream amable. A mi m’agrada molt Dickens, un autor que es preocupa que el lector estigui complagut. En l’art o el teatre potser no és tan clar. Quan vas al Macba o al TNC, allò no és el mercat, sinó unes institucions que afavoreixen la transgressió. Però si vas a una llibreria i preguntes què es ven, et diran Aristòtil, és a dir, la narrativa fluïda. No defenso un model, sinó que faig una constatació.

De la narrativa també podem dir allò que passa a vegades en poesia: no hi entenc gaire res, però m’agrada?
Tots tenim moments. Hi ha vegades que et ve de gust una història tradicional i d’altres, que vols que et sacsegin. Hi ha quadres que ens agraden molt, però no ens els posaríem al menjador de casa.

Un altre tema del ‘Tramvia’ és la crítica dels manuals que separen llengua i literatura.

A mi m’interessa molt la teoria de la llengua. De fet, em sap greu no saber llatí, perquè tenia un professor tan dolent, que vaig preferir el batxillerat mixt i fer matemàtiques. Per a mi, que vaig estudiar periodisme, la filologia ha estat un hobby, però només llegeixo el que m’interessa. Potser un llibre de Saussure no l’acabaré, però sí els de Joan Solà o Carme Junyent. Si escrius, no en fas prou amb la gramàtica, necessites anar una mica més a fons, esbrinar la relació entre el pensament i l’escriptura. He comprovat que als estudiants que tenen poc lèxic els costa més pensar. Sense llegir, és difícil. En aquest tema m’he tornat molt tradicional: s’ha de llegir com a mínim una hora al dia, per anar bé tota la vida, en paper, en silenci i sense fer res més. Aquesta és l’autèntica formació contínua. Després tens les xarxes, les sèries televisives i tot el que tu vulguis, però aquest és un coneixement que t’ha d’arribar així, tot sol, una hora, cada dia. Veu una connexió, doncs, entre l’escriptura i el raonament? 

És irrefutable, perquè els conceptes els adquireixes a través de les paraules. Si jo dic indulgència o redempció i no saps què volen dir, tens una frontera que limita la teva capacitat de comprensió. Si saps 500 paraules i un altre, 2.000, estàs en desavantatge. Em trobo alumnes que tenen molts de problemes amb les frases subordinades, que és una evolució cap al pensament complex que s’hauria d’haver resolt en la infància, quan es fa el pas de la coordinació a la subordinació.

Daniel Cassany sosté que és preferible una frase plana a una de subordinada.

Fins i tot ha mesurat el nombre de paraules idoni en cada frase, i el nombre de frases ideal en un paràgraf. És una ximpleria. No tinc cap llibre a casa que segueixi aquesta regla.

Però va ser el primer que va publicar un manual d’escriptura d’èxit en català. 

Va ser el Sánchez Piñol de finals del segle XX, perquè també ignorava Aristòtil i només parlava dels americans i els anglesos. La diferència és que Sánchez Piñol ni tan sols s’ha llegit en Cassany, perquè s’erigeix com el pioner.

Arran de l’experiència com a professor d’institut, també va publicar un assaig en defensa del plaer en la literatura juvenil, ‘De Robinson a Peter Pan’. 

Com el Tramvia, és un llibre escrit a favor del lector, que no et clava la coça. Ara em sap greu no haver-hi inclòs Little women, que als nois dels setanta ens va ajudar a entendre el món femení, encara que fos d’un segle abans. És un llibre més bo del que sembla, perquè de petits en llegíem una versió reduïda, però no el vaig incloure a la tria perquè em molestava la cursileria de la primera escena.

Pot ser que el pròleg a ‘Viure escrivint’, d’Annie Dillard, sigui la veritable revisió del ‘Tramvia’?

El Tramvia és aristotèlic, i el pròleg absorbeix l’experiència de les classes d’escriptura. Hi ha tot de manuals sobre com escriure, i és temptador deixar-te endur per aquests consells. Però a mesura que escrius i fas classes, t’adones que a vegades aconselles coses que tu no fas. Admetre això, saber separar el temari de l’experiència, em va costar temps. El pròleg és d’algú que ja ha donat voltes a aquest conflicte, i que ha admès que explicava coses que no es creia.

Quines no es creia? 

Per exemple, que el conte hagi de tenir un final tancat. Totes les possibilitats queden reduïdes a una de sola, i al final potser no importa tant qui és l’assassí, sinó aquell moment en què qualsevol podia ser-ho. O que al primer paràgraf has d’enganxar el lector. Si això fos veritat, hauríem de reconsiderar tota la literatura, perquè a molts escriptors el poder del començament els és igual: confien que el lector ja vindrà. O que dins un relat tot ha de tenir un sentit, d’acord amb aquell famós ganxo d’on ha d’acabar penjat algú que s’atribueix a Txèkhov, encara que prové de Tomasevski. Hi ha molts consells que no funcionen. La idea que el showing [mostrar] té més força que el telling [explicar] és una mentida podrida. N’hi ha molts exemples, com ara les històries de judicis, que m’agraden molt. Quan algú puja a declarar, explica els fets, no cal un flashback; n’hi ha prou amb el testimoni que parla. Per què ho has de veure, si dit ja és una meravella i a sobre més barat de filmar? I també hi ha les el·lipsis. A Pulp fiction no arribes a veure ni una sola imatge del combat de Bruce Willis en tota la pel·lícula, de la mateixa manera que a Reservoir dogs tampoc hi surt l’atracament, i no passa res. Llavors, per què tanta insistència en el showing? Jo soc molt partidari dels resums i les el·lipsis, i cada vegada menys de la mania d’explicar-ho tot, que és una opció, però no un manament.

Quina hauria de ser la funció d’un bon manual?

Al final l’únic que podem fer és donar recursos, però l’ús que en faci cadascú depèn de molts factors, també de l’estat d’ànim o de l’edat. És com tenir una paleta de colors: no pots dir que el blanc és millor que el negre. Els tens allà i els pots fer servir tots. L’oli és millor que l’aquarel·la? El fang és millor que el ferro? Doncs hi ha gent que ho sosté, això. Em costa molt d’entendre que un escriptor com Sánchez Piñol advoqui pel concepte de fórmula, com un funcionari.

Escriure és, com diu Quimi Portet, treure la bèstia que portes a dins?

És una frase molt bona: “Tinc una bèstia a dintre meu.” És molt precís. Escriure és un exorcisme. Hi ha una cosa que és allà, i si la saps domesticar et quedes més tranquil i fins i tot et poden donar diners.

Fa anys, parlant amb l’escriptora Caterina Pasqual, em va dir que tenia “una bèstia al celler” i que de tant en tant baixava a donar-li menjar.

Sí, la bèstia és un dimoni, també. Però jo no l’alimento pas. La idea és fer-la sortir. Per això quan parlo amb en Josep Pujol i Coll i em diu que ara ja no necessita escriure, el veig en un estadi superior als que encara tenim el monstre a dins. Si ja has aconseguit treure’l i no ha tornat, per què alimentar-lo? Ja pots dedicar-te a llegir, passejar, anar a nedar... L’objectiu és aquest, no alimentar la bèstia.

Miquel Pairolí em deia, quan va publicar ‘Octubre’, que la seva ambició màxima era arribar a escriure sense paraules, tornar l’escriptura transparent.

Un Rothko, és clar. Però una cosa és treure adjectius i l’altra és la bèstia, la urgència de treure’t alguna cosa que et cou. Hi ha gent que em diu que no sap de què escriure. Doncs que no ho faci. Jo mai no he tingut por davant el full en blanc.

Escriu cada dia? De vuit a tres? 

No. Jo treballo, eh? Només escric quan faig vacances. Però no tinc pressió. Per escriure no n’hi ha prou de tenir temps. Te n’ha de sobrar. És d’aristòcrates, té una part d’inutilitat important. Un dia ets al tren i et ve al cap una idea, i quan l’escrius potser no era tan bona com et semblava. Per saber-ho has hagut de perdre-hi una tarda. El model és Virginia Woolf i tota aquella gent de Bloomsbury, que vivien de renda. Si no tens fills, has heretat una mansió i disposes d’una minyona que et fa el dinar, tindràs bona disposició a perdre el temps. Sí, escriure té un punt d’aristòcrata i anacrònic.

El racó dels contes

Quan acabem la conversa, Vicenç Pagès Jordà m’ensenya el seu preuat “racó dels contes”, un moble antic, d’aquells de vitrina amb pany i clau, potser procedent d’algun vell institut, on hi té ben ordenada tota la seva biblioteca de narrativa curta, des dels clàssics als contemporanis, des de les antologies a les obres completes dels seus autors preferits. Com sosté a Un tramvia anomenat text, el conte és la forma d’escriptura més pura, “la matriu de tots els textos”, que Cortázar comparava amb el modelatge d’una esfera d’argila. Ell també n’ha escrit, però continua sent més conegut per les novel·les, els assajos o els articles de crítica literària, en què adopta la veu del sentit comú sense deixar de portar a la pràctica allò que ell mateix pregona sobre el text com una barreja indestriable d’inspiració i ofici, “de flama i cristall”. S’ha entretingut a llegir tot Txèkhov, de qui prepara una àmplia antologia dels contes en traducció de Xènia Dyakonova, buscant-hi la famosa frase del ganxo, i no la va trobar. Haver guanyat el Premi Nacional de Cultura (2014), i el Sant Jordi, el Sant Joan, el Crexells i el Rodoreda, no li ha pas donat més temps, l’or de l’escriptor, ni l’ha apartat d’aquests entreteniments llibrescos, com el de resseguir les referències a les olors i les pudors en la literatura, recopilades en dues plaquettes de la col·lecció Envinats de Vibop Edicions. Potser amb això n’hi ha prou, perquè com ell també diu, la quantitat de plaer o de dolor que hagis posat en una obra no té res a veure amb els resultats obtinguts.

Eva Vázquez, publicat en el PuntAvui 24.08.2021

Pare i fill, sense destí

Here We Are

Israel, 2020
Direcció: Nir Bergman
Intèrprets: Shai Avivi, Noam Imber, Smadi Wolfman, Efrat Ben-Zur, Amir Feldman, Sharon Zelikovsky, Natalia Faust, Uri Klauzner, Avraham Shalom Levi, Omri Levi, Avi Madar, Rony Gammer.

Gènere: drama
Durada: 94 minuts
Idioma: hebreu

Si penseu que us trobareu davant d’un film divertit, que ens explica les peripècies entre un pare i un fill que van d’aquí i cap allà i que els hi passen coses rares, divertides; que van en bicicleta i s’ho passen molt bé junts i que tot és bonic i divertit, us heu equivocat de pel·lícula.
El que, possiblement, sí que us passarà és que en algun moment de la visió del film us pot recordar l’aplaudida pel·lícula dirigida per Barry Levinson “Rain Man” (USA 1988) interpretada per Dustin Hoffman i Tom Cruise, en la que un germà d’un autista el treu d’una residència, el seu hàbitat de pràcticament tota la vida, per portar-lo a casa seva. Durant dues hores es viuen les peripècies dels dos germans, sobretot per part de l’autista (Hoffman) que sol anar a la seva, té manies i és difícil de controlar i quan vol una cosa no hi ha manera de fer-lo canviar. Té els seus moments tensos, però molts més de divertits; cosa que no passa amb “Here We Are” (Aquí estem) títol original de Siempre contigo, que en el cas d’aquest film és un pare que ha de portar el seu fill autista, que ja s’ha fet gran, a un centre especial. La cosa no anirà bé. Els pares estan separats i el fill ha estat vivint sota la protecció del pare, que ho ha deixat tot per estar per ell. Enfrontaments amb la mare i amb les autoritats; són situacions difícils, en aquesta “movie road”, on els trens, els autobusos i sobretot Charles Chaplin i les imatges constants d'”El Chico” acompanyaran el viatge complicat de pare i fill. Una relació que no saps fins a quin punt el pare depèn del fill o al revés.

No hi ha moments per fer “gràcies”, la història és entranyable i al mateix temps complicada i difícil. No hi ha bons ni dolents, hi ha el que hi ha, una mare que vol assegurar el futur del seu fill autista; un pare que es pensa que només ell el pot cuidar i el noi, l’autista, que necessita que li confirmin les decisions, el que ha de fer, el que ha de menjar i a on ha d’anar.

La pel·lícula, com he dit no té concessions i va per feina, però sense preses. El director, Nir Bergman, israelià de 52 anys, té una història per explicar i ho fa molt bé, amb la sort de tenir un actor com Shai Avivi (millor actor en el Festival de Valladolid 2020) que interpreta a el pare i que es molt creïble, sense haver d’exagerar la interpretació al igual que el jove actor Noam Imber, que interpreta a el jove autista.

El film deixa anar una sèrie de preguntes que sense voler fer pedagogia ni paternalisme, deixa entreveure una sèrie de situacions sobre els matrimonis que tenen fills autistes, la seva relació entre ells i amb el fill i les conseqüències que comporten. I, sobretot, entendre que som nosaltres els que hem d’entendre i adaptar-nos a la manera d’actuar d’un fill autista.

El film acaba com ha d’acabar.

Guillem Terribas Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
https://www.cinematruffaut.com/cartellera/

Vacances a Roma

Imma Merino Data i hora: 23 d’agost 10:05 · Doncs això: Com resistir-s'hi? Dedicat, és clar, a en Guillem Terribas, que a vegades em duia en vespa. 

Tenia clar que és una “pel·lícula d’estiu” que s’hi respira en les escenes als carrers de Roma, tot i que el blanc i negre dels “somnis de Hollywood” suavitza la xafogor aclaparadora a la ciutat en aquest període de l’any; tanmateix, ajornava escriure’n una “ombra” com si em resistís a ocupar-me d’una princeseta avorrida amb les seves obligacions que, durant una gira per ciutats europees, s’escapa de nit i, després de viure una jornada inoblidable amb un nord-americà encantador (Gregory Peck) sense saber que és un periodista, retorna a la seva “presó” amb la consciència que és una esclava del seu país i del seu rang. Feia uns vint anys que no veia Vacances a Roma, des que, una nit d’estiu, en Guillem va dur-me en la seva vespa per entrar a la plaça Josep Pla de Girona i començar d’aquesta manera la nostra presentació d’aquesta comèdia romàntica de William Wyler, que tant ha sigut lloat pel seu perfeccionisme (Bette Davis deia que no sabia què feia un bon director fins que hi va rodar) com detractat per això mateix en acusar-lo d’una fredor que no percebo.

M’hi resistia, doncs, però vaig tornar-la a veure i, només d’escapar-se la princesa encarnada per Audrey Hepburn, vaig sucumbir al seu encant. De fet, ja em va començar a atrapar quan, en una recepció interminable, la princesa es treu una sabata, que li fa mal, i li costa tornar-se-la a posar. El desig de ser una “ventafocs” i viure un “conte de fades” a la inversa: deixar de ser princesa per fruir de la vida fins que, també a les dotze de la nit, la màgia s’acaba. I és així que, bocabadada, vaig seguir el recorregut per totes les postals de Roma sense que m’ho semblessin: la Fontana de Trevi, la Piazza di Spagna, el Coliseum, el Castello de Sant’Angelo, i, és clar, la “Bocca della verità” davant de la qual dos “mentiders” dubten de si posar-hi la mà. Com resistir-se a l’encant de Hollywood si, a més, es desplega per Roma? Seguirem amb Audrey Hepburn, però quan ja no era jove i fins els directors de Hollywood sabien que l’amor no és per sempre. Demà: Two for the Road (Stanley Donen, 1967).

Imma Merino, "Ombres d'agost" publicat el 23 d'agost 2021 en el PuntAvui. https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/2017959-vacances-a-roma.html?cca=3&ItemId=2791&utm_source=facebook&utm_medium=botons&utm_campaign=com_epanoticies&fbclid=IwAR0WGni1ssA5NORMLFYCp_OU2e5VgW7-OEJolex-ig4qMf4rWqFAjwI87aE

AMB ELLA, VAN ARRIBAR ELS “PELICULEROS”

Imatges de la revista Celobert

L’any 1947, acabada la Segona Guerra Mundial, el secretari d’Estat dels Estat Units, George Marshall, va anunciar i posar en pràctica un programa de “reconstrucció Europeu”. Es va fer famós amb el nom de “Pla Marshall”. França, Itàlia i Alemanya, van ser els països que més ajudes van rebre. A Espanya, va passar de llarg, com molt bé va explicar Luis G. Berlanga a la famosa i aplaudida pel·lícula “Bienvenido Mr. Marshall” (1953).

Ara bé, l’any 1950, la província de Girona i molt concretament Tossa, Girona i S’Agaro, van tenir el seu particular pla Marshall, amb l’arribada dels “peliculeros” americans, capitanejats per la jove, guapa, extraordinària i desitjada Ava Gardner.

Tot va començar quan el director de cinema nord-americà Albert Lewin (1894·1968) va adaptar i dirigir al cinema la famosa llegenda de l’ Holandès Errant i va utilitzar Tossa , els seus carrers, la Torre i les platges per mostrar un poble perdut en el Mediterrani, on hi vivien una gent humil i primària que es dedicaven a la pesca. Per donar-li un toc més antropològic, a l’inici del film es veuen uns pescadors que estan pescant a plena mar i parlen entre ells en català; tant a la versió original com a la doblada en castellà.

Va ser glòria, vida, alegria, diners i curiositat tant a Tossa, com a Girona, l’arribada de tota aquella gent, que tenien diners i ganes de gastar-ne. Pagaven per sortir a la pel·lícula!. Va ser una revolució, sobretot per la gent senzilla de Tossa, que mai passava res, ni a l’estiu, perquè el turisme, encara s’havia d’inventar.

Van ser dies en que gent tenia feina i curiositat. L’Ava Gardner, la diva, l’animal més bonic del món, era propera, es feia amb la gent i es deixava fotografiar amb aquells “nadius” que es miraven aquella dona com si fos una aparició.

Reproducció del text de la revista Celobert

La premsa Nacional se’n va fer ressò. Es deia (cosa que no es certa) que l’Ava va tenir un “afer” amb el Torero i actor català Mario Cabré i per això en Frank Sinatra, marit de l’Ava en aquells moments, va venir per controlar la situació. L’actor anglès James Mason (1909·1984) n’era el protagonista i s’ho va passar la mar de bé, van ser como una mena de vacances. S’allotjava a l’Hotel La Gavina de S’Agaró amb la seva dona. La pel·lícula, no va tenir l’èxit desitjat pels seus creadors. Una història de fantasies romàntiques amb tocs surrealistes, que el gran públic no va acabar d’entendre. Només va tenir un èxit considerable a Girona, Tossa i para de contar. La gent hi va anar massivament per veure s’hi sortia. Amb el temps “Pandora and The Flying” s‘ha convertit en una pel·lícula de “culte”.

L’Ava Gardner està extraordinàriament guapa y creïble en aquesta història insòlita, irreal i fantàstica. A partir d’aquest film l’Ava va agafar arrencada en la seva carrera imparable com actriu. Es va enamorar d’Espanya i, Tossa es va fer famosa a tot el mon i va ser l’inici del que revolucionaria el poble i la Costa Brava: la invasió dels estrangers a l’estiu, els Turistes. I també l’especulació, però això es una altra història.

La darrera vegada que vaig veure el film, va ser el 8 d’agots de 1998, el dia que es va inaugurar l’escultura de l’Ava a Tossa, obra de l’artista Ció Abellí. Aquella nit, es va projectar “Pandora y el Holandés errante” a la Platja. Va ser una nit extraordinària, la mateixa que el 24 de juny d’aquell mateix any, vaig organitzar un passi del film a la Plaça de Toros de Girona, en commemoració del centenari de la plaça.

Per acabar, dues recomanacions: la visió del film d’Isaki Lacuesta amb guió d’ell mateix i la Isa Campo “La noche que no acaba” (2010), que parla del rodatge de Pandora, de l’Ava i Tossa. També el llibre de Marcos Ordóñez “Beverse la vida” (Debolsillo 2005), on es descriu l’ estada de l’Ava Gardner a Espanya, sobretot les nits a Madrid, de finals dels 60.

Guillem Terribas Roca, publicat a la Revista Celobert, N.194 , edició Costa Brava Sud * Agost 2021. Pàgina 30. Celobert-194 (1).pdf

Espais i Llibres * Estiu 2021 * Obert per Vacances

Imatges d'espais amb llibres, llibres en diferents espais, espais de la Llibreria 22, llibres per llegir. Com sempre a l'estiu estem oberts, coma la resta de l'any. Realització: Guillem Terribas. Agost 2021

La lluna

Imma Merino

A propòsit de Pauline à la plage, en Guillem em va comentar que, en una escena d’aquest “conte” de Rohmer, Henry, seductor amoral, veu adormida Pauline i besa els peus i les cames de l’adolescent, que, en despertar-se, li venta una coça. Hi va afegir que, quan va estrenar-se el film, ni ens en vam “adonar”, però que, ara, aquesta escena potser seria “irrealitzable”. Ho explico seguint el fil encetat ahir al final del text sobre Blow-Up fent-hi constar que la historiadora Laure Murat va publicar fa uns dos anys, a Libération, un article en què exposa que, reveient el film

d’Antonioni, va considerar inacceptable la violència, el domini i el menyspreu amb què el fotògraf protagonista tracta els personatges femenins. Ho fa, però tal cosa no suposa que el punt de vista del film (o del seu autor) sigui condescendent amb un fotògraf antipàtic, egocèntric i superb. En tot cas, si no cregués això, el film em semblaria tan “acceptable” com discutible. Si ho comento és perquè circula la idea que el feminisme (com els moviments LGTBIQ+, antiracistes i anticolonialistes) representa una nova forma de censura lligada a la correcció política i moral que està limitant la creació artística. Sentint-me pròxima als moviments esmentats, dels quals en canvi no es parla gaire de com han fet aflorar una pluralitat de visions i de sensibilitats, ni crec que s’hagi de retirar cap obra existent ni que hagi d’haver cap mena d’(auto)censura. Allò precisament interessant, amb el que té de revelador, són els imaginaris expressats lliurement. Estic d’acord amb Buñuel: “La imaginació és lliure; els humans, no.” Encara més amb Pasolini: “Escandalitzar és un dret; ser escandalitzat, un plaer.” A partir d’aquí, tot és susceptible de

repensar-se i de qüestionar-se. Tot això també ho he escrit pensant en La lluna, film de Bertolucci, rodat en part en una Roma estiuenca de finals dels últims anys setanta, en què una mare vol seduir el seu fill amb la intenció d’apartar-lo de l’heroïna. He consumit l’espai. Així que en parlaré més demà perquè repetiré amb Bertolucci: Io ballo da sola (1996)
IMMA MERINO, publicat a en el PuntAvui "ombres d'agost" 07.08.2021