Vacances a Roma

Imma Merino Data i hora: 23 d’agost 10:05 · Doncs això: Com resistir-s'hi? Dedicat, és clar, a en Guillem Terribas, que a vegades em duia en vespa. 

Tenia clar que és una “pel·lícula d’estiu” que s’hi respira en les escenes als carrers de Roma, tot i que el blanc i negre dels “somnis de Hollywood” suavitza la xafogor aclaparadora a la ciutat en aquest període de l’any; tanmateix, ajornava escriure’n una “ombra” com si em resistís a ocupar-me d’una princeseta avorrida amb les seves obligacions que, durant una gira per ciutats europees, s’escapa de nit i, després de viure una jornada inoblidable amb un nord-americà encantador (Gregory Peck) sense saber que és un periodista, retorna a la seva “presó” amb la consciència que és una esclava del seu país i del seu rang. Feia uns vint anys que no veia Vacances a Roma, des que, una nit d’estiu, en Guillem va dur-me en la seva vespa per entrar a la plaça Josep Pla de Girona i començar d’aquesta manera la nostra presentació d’aquesta comèdia romàntica de William Wyler, que tant ha sigut lloat pel seu perfeccionisme (Bette Davis deia que no sabia què feia un bon director fins que hi va rodar) com detractat per això mateix en acusar-lo d’una fredor que no percebo.

M’hi resistia, doncs, però vaig tornar-la a veure i, només d’escapar-se la princesa encarnada per Audrey Hepburn, vaig sucumbir al seu encant. De fet, ja em va començar a atrapar quan, en una recepció interminable, la princesa es treu una sabata, que li fa mal, i li costa tornar-se-la a posar. El desig de ser una “ventafocs” i viure un “conte de fades” a la inversa: deixar de ser princesa per fruir de la vida fins que, també a les dotze de la nit, la màgia s’acaba. I és així que, bocabadada, vaig seguir el recorregut per totes les postals de Roma sense que m’ho semblessin: la Fontana de Trevi, la Piazza di Spagna, el Coliseum, el Castello de Sant’Angelo, i, és clar, la “Bocca della verità” davant de la qual dos “mentiders” dubten de si posar-hi la mà. Com resistir-se a l’encant de Hollywood si, a més, es desplega per Roma? Seguirem amb Audrey Hepburn, però quan ja no era jove i fins els directors de Hollywood sabien que l’amor no és per sempre. Demà: Two for the Road (Stanley Donen, 1967).

Imma Merino, "Ombres d'agost" publicat el 23 d'agost 2021 en el PuntAvui. https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/2017959-vacances-a-roma.html?cca=3&ItemId=2791&utm_source=facebook&utm_medium=botons&utm_campaign=com_epanoticies&fbclid=IwAR0WGni1ssA5NORMLFYCp_OU2e5VgW7-OEJolex-ig4qMf4rWqFAjwI87aE

La lluna

Imma Merino

A propòsit de Pauline à la plage, en Guillem em va comentar que, en una escena d’aquest “conte” de Rohmer, Henry, seductor amoral, veu adormida Pauline i besa els peus i les cames de l’adolescent, que, en despertar-se, li venta una coça. Hi va afegir que, quan va estrenar-se el film, ni ens en vam “adonar”, però que, ara, aquesta escena potser seria “irrealitzable”. Ho explico seguint el fil encetat ahir al final del text sobre Blow-Up fent-hi constar que la historiadora Laure Murat va publicar fa uns dos anys, a Libération, un article en què exposa que, reveient el film

d’Antonioni, va considerar inacceptable la violència, el domini i el menyspreu amb què el fotògraf protagonista tracta els personatges femenins. Ho fa, però tal cosa no suposa que el punt de vista del film (o del seu autor) sigui condescendent amb un fotògraf antipàtic, egocèntric i superb. En tot cas, si no cregués això, el film em semblaria tan “acceptable” com discutible. Si ho comento és perquè circula la idea que el feminisme (com els moviments LGTBIQ+, antiracistes i anticolonialistes) representa una nova forma de censura lligada a la correcció política i moral que està limitant la creació artística. Sentint-me pròxima als moviments esmentats, dels quals en canvi no es parla gaire de com han fet aflorar una pluralitat de visions i de sensibilitats, ni crec que s’hagi de retirar cap obra existent ni que hagi d’haver cap mena d’(auto)censura. Allò precisament interessant, amb el que té de revelador, són els imaginaris expressats lliurement. Estic d’acord amb Buñuel: “La imaginació és lliure; els humans, no.” Encara més amb Pasolini: “Escandalitzar és un dret; ser escandalitzat, un plaer.” A partir d’aquí, tot és susceptible de

repensar-se i de qüestionar-se. Tot això també ho he escrit pensant en La lluna, film de Bertolucci, rodat en part en una Roma estiuenca de finals dels últims anys setanta, en què una mare vol seduir el seu fill amb la intenció d’apartar-lo de l’heroïna. He consumit l’espai. Així que en parlaré més demà perquè repetiré amb Bertolucci: Io ballo da sola (1996)
IMMA MERINO, publicat a en el PuntAvui "ombres d'agost" 07.08.2021