Demà serà un altre dia.

dijous, 23 de febrer del 2012

Guillem Terribas és el pregoner del carnaval del Mercat del Lleó





El llibreter Guillem Terribas serà el pregoner del carnaval del Mercat del Lleó de Girona que se celebra avui al matí a la plaça Salvador Espriu i que compta amb la col·laboració dels comerciants de la plaça. El Mercat s'ha decodat a l'estil de l'oest i es faran actuacions. El pregó es farà a les dotze i abans hi haurà una rua amb percussions des de la plaça Independència. Avui també hi ha carnavals a Sant Narcís, Sant Pau, Montilivi i Vista Alegre. En aquest darrer, sortiran per primera vegada els capgrossos de l'Agrupament Escolta i Guia Sta. Maria de Vista Alegre.
Diari de Girona, 17.02.12

EL TEXT
Molt bon dia GENT DE GIRONA, de RODALIES i de més enllà.
Estic molt conten d'estar avui aquí per pregonar la bona nova del carnestoltes 2012, de la gent que fa possible que cada dia de cada dia, aquest mercat, el Mercat del Lleó, s'ompli de gironins i de queviures. Al mateix temps, també cal dir-ho, estic sorprès d'estar avui aquí .
La meva relació amb la moguda-festa del carnestoltes és molt ambigua i fins i tot diria que gairebé nul•la. Encara més, hi tinc una mena de relació d'amor i d'indiferència. Mai m'ha acabat d'interessar.
Doncs que hi faig jo aquí i perquè he acceptat. El perquè m'han encomanat a mi aquest honor, es cosa de la junta del Mercat i el perquè ho he acceptat, ara mateix us ho explico..
L'any 1978, dos anys i poc més de la mort del Caudillo por lo gracia de Dios, a Girona és va tornar a recuperar la poca tradició que hi havia hagut del Carnestoltes. I la seva recuperació va ser de la mà de l'Assemblea d'Artistes de Girona, de la qual en formava part. Va ser poca cosa, una exposició bastant "destralera" i políticament (totalment) incorrecta. Vam muntar una festa al carrer, molt improvisada, però bastant concorreguda, a la rambla de Girona. Tot plegat, una nova revindicació de l'Assemblea d'Artistes de la festa, fins a les hores prohibida i bastant oblidada.
L'any després, el 1979, la gent del grup de teatre El Talleret de Salt, per fer diners, van organitzar una festa-ball de carnestoltes en el Pavelló de la Devesa. Em van demanar si la 22 podia fer-se càrrec de la producció. O sigui fer l'avançament de diners per organitzar la vetllada. Inconscientment vaig dir que si. Es va contractar la Orquestra Plateria i La Salseta del Poble Sec, lo millor del moment.. A la 22 veníem entrades anticipades. Tres dies abans havíem venut 6 entrades. Els costos de la festa pujaven a 400.000 ptes. El mateix dia, en Fonalleras i jo ens vam posar uns vestits negres, que ens donaven un posat serio i de "goriles" de discoteca i ens vam posar a la única entrada que vam habilitar perquè entrés el personal que anava de "farra" i a pesar-s'ho bé. A la una de la matinada, tocades, ja estàvem cansats de tant tallar entrades i veure entrar gent i més gent. Vam anar a taquilla a preguntar com estava la cosa. Ens van dir que ja havien contat més de 400.000 ptes., moment que en Fono i jo vam aprofitar per deixar la porta lliure i intentar de recuperar el que ens havíem perdut de la festa.
Fins el dia d'avui no havia tingut cap més contacte amb el Carnestoltes. I aquí em teniu obrint una nova etapa del Mercat del Lleó, en aquestes participatives i engrescadores festes d'hivern i que aquests any, sembla fet expressament, la decoració està ambientada i en un homenatge a una debilitat meva, que és el cinema i molt concretament a les pel•lís de l'oest. Fantàstic. Espero que aquesta moguda que munteu, que ja és una tradició, tingui llarga vida, pels segles dels segles. Espero que el dia d'avui sigui l'inicií d'una bona relació.
La meva relació amb el mercat, podríem dir que es nul•la. Sí que sóc un gran consumidor de productes comprats en aquest Mercat del Lleó , però per part de la meva dona. Això sí, un cop l'any no fallo i des de fa anys. I és el dia d'avui. M'encanta i m'encanto en les parades, amb les botigueres i els botiguers, amb la seva imaginació, la seva gresca i alegria. No paro de passejar, donar voltes, saludar a amics i coneguts, però sobretot, a mirar bocabadat la vostra imaginació. Encara, que aquest any hi trobo a faltar els dos carnissers que eren l'alegria del mercat. Llàstima!.
Penso que la festa del Carnestoltes s'ha de re inventar. En els seus inicis era un parèntesis de llibertat en que durant uns dies es podia fer tot allò i més perquè llavors vindrien dies, llargs dies d'abstinències de paraula, pensament i obra. Ara, pràcticament és carnaval tot l'any. És a dir, un campi qui pugui i fes el que vulguis. No estem reprimits de pensament, paraula i obres. O si?... per altra banda els polítics si posen tant bé, que ja estan avesats a sentir cada dia crítiques contra ells. Encara diria més, som nosaltres que ja els hem avorrit. La moral i la religió "oficials", no estant pas en el seu millor moment i no crec que estiguin en bona situació per donar exemple per tirar la primera pedra i de donar-nos classes de com ens hem de comportar.
Per tant, durant aquets dies no parlem de polítics de dretes, ni d'esquerra o d'allà on siguin. Ni parlar de capellans siguin de la religió que siguin; ni de xoriços, ni d'institucions que ens fan la punyeta. Oblidem per uns dies que tota aquesta mena de gent existeix. Ballem, mengem, juguem, ... rebolquem-nos i divertim-nos fins a morir. Que son quatre dies.

Això sí, no deixa-ho de venir i passar una bona estona pel Mercat del Lleó. Aquí hi ha pau, menjar i bona convivència. I sobretot, moltes ganes de gresca i d'imaginació.
Salut i força al canut.
Guillem Terribas.
informació gràfica: http://www.pedresdegirona.cat/mercatlleo/carnestoltes_index.htm

POETES









El 30 de novembre de 1984 va morir Joan Vinyoli. Tot i no conèixer gaire la seva poesia ni la seva persona, havia sentit parlar molt bé d'ell i, a més, feia poc que l'editor Xavier Folch l'hi havia publicat un llibre de poemes que va tenir unes molt bones crítiques i que els bons lectors de poesia van agrair, la publicació d'aquell llibre de poesia anomenat "Domini màgic"; aquell mateix dia li vaig dedicar una part de l'aparador de la llibreria a la seva obra.
Un mes després, de haver fet l'aparador, el vaig treure i vaig endreçar els llibres de Joan Vinyoli a la secció de poesia. Una vegada enllestida la feina, va entrar a la Llibreria el Poeta Juan Luis Panero. Era la primera vegada que el veia en persona. El vaig reconèixer per la seva participació en la coneguda pel·lícula de Jaime Chavarri "El desencanto", una pel·lícula que em va marcar molt i em va sorprendre gratament la seva visió no només pel seu contingut, sinó també per la manera d'explicar la història de la familia Panero, entre cinema i documental amb un blanc i negre que no era normal en aquella època. Doncs, això, que em va sorprendre l'entrada "triomfal" i silenciosa de Panero. No va dir res, va donar unes quantes voltes per la llibreria mirant i fullejant algun llibre exposats sobre les taules. Jo l'observava discretament. No hi havia ningú més a la Llibreria que ell i jo. Era mig matí d'un dia entre setmana. Al cap d'una estona, per a mi va ser llarga, suposo que devien ésser uns quants minuts, al passar pel meu costat, Panero em diu: Es curioso que en una libreria com esta, no haya ningún rincon dedicado al recuerdo del gran poeta catalan Juan Vinyoli que hace un mes que nos dejó. Vaig quedar blanc i indignat (interiorment) sense saber que dir-li, encara que li vaig explicar que feia un moment que acabava de desmuntar l'aparador dedicat a Vinyoli, sonava més a excusa que a veritat.
D'aquesta primera trobada i conversa amb en Panero, amb en Vinyoli de rere fons, és va iniciar una amistat amb el poeta castellà que viu a Torroella de Montgri, que encara dura.
Una anys més tard, en els actes paral·lels que la Llibreria 22 organitza amb la Sala la Planeta, les Propostes de poesia, dins el Premi de Novel·la Curta Just M. Casero, vam convidar a l'actor Lluís Soler, a que representés el seu espectacle en solitari sobre poemes de Joan Vinyoli. Per tal esdeveniment vaig convidar a Juan Luis Panero a veure la representació. El vaig col·locar a primera fila. En acabar l'espectacle, en Lluís Soler va estar com sempre perfecta, vaig acompanyar a Panero a saludar a l'actor. Panero va estar correcte li va fer algun comentari sobre alguns del poemes que havia interpretat i es van acomiadar. Vaig acompanyar, com he fet moltes vegades, amb el meu cotxe a Panero cap a Torroella. Durant el trajecte, en Panero em va comentar que no li havia agradat l’l'escenografia que havia triat Lluís Soler, per acompanyar l'espectacle, que consistia en tot de botelles buides de diverses marques de vins i licors. Que en Vinyoli bevia era sabut, em va dir Juan Luis Pamero, però que tampoc n'hi per tant, no cal posar a primera línea una debilitat que tenim molts mortals; el més important de Vinyoli no era el que bevia sinó el que escrivia.
Ara fa cosa d'un any, després de diverses cites aplaçades i no per culpa meva ni de Panero, que sempre és a Torroella esperant a ningú, vaig acompanyar a en Pep Solà Bohigas a veure a Juan Luis Panero a Torroella. Amb en Pep havíem parlat molt sobre el llibre que estava fent sobre Joan Vinyoli i la relació amistat de Vinyoli amb en Panero. Aquell dia, després de diverses cites aplaçades, en Pep li va poder entregar el seu llibre "la bastida dels somnis, l'obra de Joan Vinyoli 1914 · 1984", editat per Curbet edicions dins la col·lecció Fundació Valvi; un llibre molt ben treballat i amb estudi seriós i profund sobre la vida i l'obra de Joan Vinyoli, que en Pep el va treballar durant molts any i que amb en Panero li va encantar i agrair. Aquella tarda, a Torroella a casa d'en Panero vaig poder assistir, com altres vegades amb altre gent, a una mena de classe de literatura. En aquesta ocasió, entre dues persones coneixedores de la vida i la obra de Joan Vinyoli.
Guillem Terribas, publicat a la Revista EL PROCÉS/Revista contracultural a l'abast de ben pocs. Nº 1, febrer 2012 .

* La lectura completa de la revista a través de http://revistaelproces.wordpress.com

diumenge, 5 de febrer del 2012

Alfons Petit, premi Rahola 2012 per ´Gironins al món´


La sèrie de reportatges publicada al "Dominical" de Diari de Girona aconsegueix el principal guardó dels III Premis de Comunicació Local El periodista destaca el missatge positiu que es desprèn de les vivències dels entrevistats.

ELS "PULITZER GIRONINS"Són els premis que guardonen el millor periodisme fet a casa, amb accent gironí. Però en la tercera edició dels Carles Rahola, el contingut s'ha anat a buscar fora: en les histries de la sèrie "Gironins al món", que des del 2010 mostren des del "Dominical" de Diari de Girona vides de persones que, malgrat les dificultats, se'n surten. Encara que sigui a milers de quilòmetres de casa.Històries de vida, de persones que han sortit de les seves ciutats o pobles per començar una nova història lluny de casa, de gironins repartits pel món que han entrat els diumenges a les cases dels lectors de Diari de Girona gràcies a una sèrie de reportatges elaborats pel periodista Alfons Petit i publicats al Dominical. Trajectòries vitals que comparteixen una cosa, un missatge positiu especialment necessari en moments complicats com l'actual: que hi ha possibilitats, hi ha maneres de sortir-se'n, marxis del teu país per voluntat pròpia o forçat per les circumstàncies. I gràcies a ells, i a "la constància, continuïtat i qualitat" d'aquest projecte periodístic, com ho va definir el jurat, ahir el seu autor es va fer amb el guardó a Millor Treball Informatiu o Divulgatiu en Premsa Escrita, dins els premis de Comunicació Carles Rahola que es van lliurar a l'Auditori.En aquesta tercera edició del certamen, organitzat per la Diputació de Girona i la demarcació gironina del Col·legi de Periodistes, es van presentar fins a 21 autors amb 43 treballs en la categoria en la qual s'ha guardonat Diari de Girona. L'objectiu dels premis, com va explicar el president del Col·legi Narcís Genís, és "enaltir el futur del periodisme", reconeixent la professió a les nostres comarques i fomentant la creativitat informativa.En el cas de la sèrie de reportatges Gironins al món, el president del jurat, Guillem Terribas, va apuntar que ja l'any passat els va agradar el projecte, i que en aquesta tercera edició han tingut en compte la "constància" a l'hora de premiar uns articles "que permeten als lectors apropar-se a les vivències d'aquells gironins que viuen fora de la terra on van néixer".La sèrie va arrencar el maig de 2010, després de molt de temps fraguant-se en un calaix sense trobar la continuïtat que Petit creia que calia donar-li. Però gràcies a la col·laboració del Patronat Catalunya Món, i a les propostes espontànies que van anar arribant quan el projecte es va anar difonent des de les pàgines del Dominical, finalment va trobar el seu espai i el seguiment necessari. Així, des del 23 de maig de 2010 s'han publicat una trentena de reportatges, l'últim del quals el passat 15 de gener ja d'aquest 2012.

En el decurs de l'acte d'ahir, Alfons Petit va voler fer incís en l'esmentat missatge positiu que traspuen les històries d'aquestes persones, entre les quals hi ha "des d'un coordinador de l'Organització Mundial de la Salut a Egipte fins a un noi que treballa en una agència de viatges a Pequín". "Em fa especial il·lusió guanyar un premi com aquest en un moment com l'actual", va dir Petit, "perquè aquesta sèrie de reportatges mostra tot de persones que es busquen la vida, que s'espavilen. Som capaços de sortir-nos-en, hi ha camins i es tracta de buscar-los", va remarcar.Tant el president del Col·legi de Periodistes, Narcís Genís, com el mateix Petit, precisament, van voler fer-se ressó del complicat moment que tavessa la professió, recodant tots els companys i companyes que en els darrers mesos han quedat a l'atur. El responsable del Dominical, a més, va dirigir-se directament als seus companys de diari: "gràcies al Diari de Girona per apostar per històries com aquestes que no donen titulars, però que expliquen a la societat coses que semblen normals però en realitat són extraordinàries. I gràcies alsmeus companys i companyes que s'han d'esforçar cada dia per buscar titulars, perquè joc mentrestant pugui dedicar-me a escriure històries que no en donen".A la categoria van ser finalistes dos reportatges de Revista de Girona: Un empordanès a la cort de Hassan II, de Jordi Carreras; i Esclaves de la llibertat, de Tura Soler.La categoria de fotoperiodisme ha estat la més disputada després de la Millor Treball Informatiu en Premsa Escrita, amb la concurrència d'un total de 9 autors amb 25 propostes diferents. D'entre elles, ahir es va erigir com a guanyadora la sèrie fotogràfica L'esprint final de Mas, un reportatge d'Eddy Kelele on el gironí va resseguir, pas a pas i amb total profunditat, el dia a dia d'Artur Mas durant la passada campanya electoral. El jurat va destacar el fet que per primer cop a casa nostra s'usi un "enfocament innovador", comú a la premsa anglosaxona però encara inèdit a la catalana: "seguir el candidat fins a les últimes conseqüències, fins i tot a la dutxa", com va ironitzar Terribas.Una categoria on es va poder notar l'entusiasme del jurat per la qualitat dels projectes presentats va ser en la de Treball Informatiu o Divulgatiu en Televisió. Aquesta ha estat on s'ha experimentat un major augment de participants (passant de tres a nou), i s'hi va destacar d'una manera especial "la fantàstica qualitat dels projectes presentats", segons Terribas. La guanyadora va ser Amaranta Gibert, directora de Pensió completa. Reconstruint el turisme en clau femenina. Aquest és un reportatge emès pel Canal Català, premiat per "la seva originalitat, encert en la selecció d'imatges històriques, estructura del guió i adequació de la narració", que mostra el primer turisme a Lloret des del punt de vista de les dones que hi treballaven.Finalment, la resta de premiats van ser el programa de ràdio Solituds, de Ràdio Sant Joan (Sant Joan les Fonts), valorant que "una emissora local faci un treball d'alta qualitat incidint en la vertebració social en l'àmbit de la gent gran"; i la televisió per Internet Sies.tv en Informació Digital.
Marta Pallarés, publicat en El Diari de Girona, 04.02.12

divendres, 3 de febrer del 2012

BILINGÜISME




(I)
Salt ( Gironès )1968, un matrimoni amb quatre fills que viuen el carrer Hernán Cortés, ara anomenat carrer Llarg que forma part del actual barri vell.
L’home és andalús, de Granada, treballa de funcionari a l’Ajuntament de Girona. La dona és de Montfullà (Gironès) i des de petita que viu a Salt, la casa que els seus pares van llogar per treballar-hi de pagès. Ara el lloguer va a nom d’ella i es dedica a la feina de la casa i a cuidar de la mainada, que son dues noies: una de 16 anys i l’altra de 12. Els altres son nois: un de 10 i l’altre de 7 anys.
El pare només parla castellà. La mare i els fills, només català. La mare i els fills només parlen en català amb el pare, ell sempre en castellà. La normalitat es absoluta. L’entorn és majoritàriament català. L’escola és en castellà, però els mestres parlen en català i expliquen les classes en català. La ràdio, la premsa i la televisió, el cinema…, només és en castellà.

(II)
Montauban (Occitània) 1973. La noia gran de la família de Salt se’n va a viure a França a casa d’un oncle que és va exiliar durant la guerra. Parla català amb l’oncle i aprent el francès per conviure amb la gent d’allà. Coneix a un professor d’institut que sap el castellà. Es casen. Tenen tres fills, un noi i dues noies. A casa, el idioma habitual és el francès. Els nois saben el català a través de la mare, també una mica el castellà a través del pare. L’entorn i l’escola es tot amb francès.

(III)
NO sempre el idioma matern domina em una família bilingüe. L’entorn és el que influeix més amb la llegua que un acaba fent servir habitualment.
Els dos exemples demostren que poden conviure dos o més idiomes sempre que no hi hagi un que és vulgui imposar.
El respecte a la llengua, a la cultura i sobretot l’entorn, és important per la convivència de les llengües. Amb respecta i amb tolerància i, sobretot amb normalitat, el bilingüisme pot ser possible i enriquidor.
Guillem Terribas.
Publicat en el llibre (col·lectiu)
ENSENYAR, APRENDRE, SALVAR-SE
Lan Daukaia, Lan Takaia, Swakwi Takai.
Editat per Curbet edicions i que és presentarà a la Llibreria 22 el 06.02.12

La trucada marginal: origen del caos

MARGIN CALL
Estats Units, 2011.
Direcció i guió: J.C. Chandor.
Intèrprets: Kevin Spacey, Paul Bettany,
Jeremy Irons, Demi Moore.
Durada: 108 min.
Gènere: Thriller dramàtic.
Idioma: Anglès.

NOMINADA A L'OSCAR AL MILLOR GUIÓ ORIGINAL




L’any 1992 el director de cinema James Foley va adaptar la famosa obra teatral del dramaturg i cineasta David Mamet «Glengarry Glenn Ross», que entre nosaltres es va titular «El precio de la ambición», amb un guió del mateix Mamet. La pel·lícula-obra de teatre, explica la història d’uns venedors d’una important empresa immobiliaria en crisis i que per tant han de competir per la seva supervivència i el manteniment dels seus llocs de treball, de la manera que sigui i amb joc brut, si cal.
Margin Call, m’ha recordat la pel·lícula de Foley/Mamet, per la forma, el contingut, els diàlegs i la interpretació dels actors. Les dues pel·lícules, amb la distància del temps i, sobretot, de les noves tecnologies, parlen de crisis i de venedors. També del que tot si val i «campi qui pugui». A totes dues pel·lícules hi ha la magnifica interpretació de l’actor Kevin Spacey.
J.C.Chandor, un jove director que s’ha donat a conèixer amb aquesta pel·lícula en el passat Festival de Sundance (25.01.11) s’ha encarregat de portar a la pantalla aquesta història en la que també n’és el guionista. Una història molt actual, que encara en patim les conseqüències. Explica 24 hores de la crisis financera a Estats Units ( i en conseqüència a la resta dels humans) iniciada l’any 2008. Una empresa, de més de 100 anys dins el món especulatiu financer, que juga amb diners i amb hipoteques, ha de fer una reestructuració laboral, al mateix temps que és descobreix que estan en fals, que han comprat «merda», segons paraules del cap pensant de l’empresa (molt ben interpretat per Jeremy Irons) i que se l’han de treure de sobre de la manera que sigui i al millor preu possible.
La gràcia del film, és que a pesar de ser una història d’especulació, de números (que la majoria de les vegades ni els propis directius els comprenent) es fa entenedora pels espectadors. Els diàlegs, les situacions i, sobretot, les interpretacions a la manera coral, no hi ha cap que sobresurti, son impecables.
Una història imprescindible per entendre moltes de les coses que ens estan passant actualment dins aquesta crisis que no és veu la llum. Una història on no hi ha sentiments ni dubtes, tot pel diner i només pel diner. Hi ha més sentiments per la mort d’una gossa que per l’enfonsament de molts treballadors i de la pròpia economia del país.
Real com la vida mateixa.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
Del 3o de gener al 9 de febrer 2012, en el Cinema Truffaut.