Eva Vázquez, Imma Merino, Miquel Berga Evoquen a VICENÇ PAGÈS.

 

En Vicenç era diferent. Era un empordanès de Figueres primer i de Torroella més tard. Era un amic, un escriptor, un lector, un cinèfil, un gran coneixedor de la música i músic. En Vicenç, aparentment era un home tranquil, tenia temps per fer moltes coses i les feia, sense deixar de ser un tertulià, un creador i un gran conversador d'altura. En poques paraules et podia definir un persona, una novel·la, una pel·lícula o un assaig. Era murri, tenia un somriure seriós. Amb una ironia molt fina, que de vegades et despistava i d'altres t'irritava. En Vicenç escrivia molt bé i sabia llegir i llavors fer-nos participés de les seves lectures. En Vicenç era diferent. Era... però per a mi encara es i serà en Vicenç Pagès, aquell jove de cabells negres que de vegades eren llargs. L'homenot, que de tant en tant, ens trobàvem sols o en companya. 
Guillem Terribas. 30.08.2022 

Vindrà la tristesa i serà una casa on estar-s’hi.cerimonial. I, així i tot, se m’acudeixen molt poques persones que haguessin llegit tant com ell i amb tant de profit. Va consultar totes les edicions a l’abast dels contes de Txèkhov per preparar-ne una antologia en català, i va dedicar un estiu a l’obra completa de Kafka, inclosos assajos i biografies, per a un sol curs de la Ramon Llull. Calia ser tan exhaustiu? “És que hi ha alguna altra manera de fer les coses?”, va replicar. La seva exigència, que podia arribar a cohibir, en realitat era profundament acollidora. No dic condescendent, sinó hospitalària, una proposta de casa on estar-s’hi. En cada llibre seu, hi he après més que en deu tractats gruixuts, i seguiré demanant-li d’entrar-hi.

No ens mereixem aquesta pena una altra vegada, una altra vegada a l’estiu. El primer cop, feia un dia radiant de platja, i va ser allà, mentre portava el meu fill d’un any agafat de la mà a tocar l’aigua, que en Guillem Terribas va trucar-me perquè acabava de morir en Miquel Pairolí. La segona vegada va ser aquest dissabte a la nit i, com si es tanqués un cercle, li va tocar al meu fill, que ha tingut temps de créixer prou per conèixer l’efecte dolorós de certes paraules, ser la persona que m’ho digués primer: “T’han trucat perquè s’ha mort en Vicenç Pagès.” Ha estat molt pitjor que la primera vegada, perquè a quina mà t’agafes quan el nen ja no és un nen i et colpeja de nou una trucada com aquesta? Des del migdia, amb la família havíem estat celebrant prop de mar l’aniversari d’una amiga que en poc temps va perdre la germana i el marit, tots dos a l’estiu, un estiu com aquest. Feia un dia preciós, estàvem contents de retrobar-nos, brindàvem, i de cop ella va dir: “No em trec la tristesa de sobre.” Mentre la vida t’estira, fins i tot amb una llum tan prodigiosa com la d’aquest dissabte d’agost, encara aquell desgast metòdic treballant per dins, la crosta que no marxa. També ens passarà, això, amb en Vicenç; no ens podrem treure la tristesa de sobre, i vindrà que potser l’acollirem amb un cert agraïment, si portar-ne el pes és també una manera de fer-lo present, a ell, precisament, que era tot el contrari d’un home trist. Si penso en totes les converses que vam tenir, i la majoria eren sobre temes llibrescos, em sorprenc recordant sobretot les que tractaven de coses molt quotidianes: els fills, l’aigua d’agulla, una cançó dels anys setanta, les virtuts de les arts marcials, de les quals apreciava, a més de la disciplina i la humilitat, l’oportunitat que li brindaven de relacionar-se amb gent que no tenia res a veure amb la literatura. “És important no perdre el món de vista”, em va comentar el dia que va enviar-me, perquè havia rigut incrèdula davant la seva nova afició, una foto seva i dels seus companys d’aikido, tots vestits amb el dogui cerimonial. I, així i tot, se m’acudeixen molt poques persones que haguessin llegit tant com ell i amb tant de profit. Va consultar totes les edicions a l’abast dels contes de Txèkhov per preparar-ne una antologia en català, i va dedicar un estiu a l’obra completa de Kafka, inclosos assajos i biografies, per a un sol curs de la Ramon Llull. Calia ser tan exhaustiu? “És que hi ha alguna altra manera de fer les coses?”, va replicar. La seva exigència, que podia arribar a cohibir, en realitat era profundament acollidora. No dic condescendent, sinó hospitalària, una proposta de casa on estar-s’hi. En cada llibre seu, hi he après més que en deu tractats gruixuts, i seguiré demanant-li d’entrar-hi.
EVA VÁZQUEZ publicat en el PuntAvui 29.08.2022

A favor de la vida, la literatura

Fa uns mesos, mentre jo visitava Trieste, Vicenç Pagès em va escriure dient-me que aquesta ciutat era el lloc on més li agradaria anar. De fet, em va comentar el seu projecte: llegir (o rellegir) els escriptors principals (Svevo, Joyce, Saba, Pahor, Magris, Madieri) vinculats a Trieste abans de fer un viatge en el qual, afegia, “curiosament la Camil·la i la Berta també hi estan interessades”. Quan fa unes setmanes vaig saber de la gravetat de la malaltia d’en Vicenç vaig témer que no podria fer aquest viatge amb la seva companya i la seva filla. També vaig tornar a sentir allò que, a mesura del temps, ja sabem sobre la fragilitat de l’existència i, per tant, dels projectes que ens fem. Tanmateix, allò que projectem cap al futur ho vivim en el present. És així que he imaginat que en Vicenç ha fet aquest viatge llegint els “escriptors de Trieste”. Com tants d’altres.

Em consta que, fins al final, ha llegit (durant els últims dies, quasi l’únic que li permetia fer una malaltia devastadora) i ha escrit tant com ha pogut. Bona part de la seva vida s’ha lligat a la literatura. No pas a la manera de la literatura com a substitut de la vida. No va ser la literatura en contra de la vida, sinó a favor seu. Una manera de viure-la amb més coneixement i amb més lucidesa sobre l’experiència humana i els signes dels temps, cosa que tant ha reflectit en les seves crítiques i articles com en els seus textos de creació narrativa i assagística. És així que hi ha vida (amb les il·lusions i decepcions, amb la memòria de les vivències i la cultura generacionals) en la seva literatura, malgrat els jocs amb el llenguatge, els cercles d’infinites combinacions i una certa manera postmoderna de fer meta literatura. Entre altres, hi són per sempre més El món d’Horaci, La felicitat no és completa, Els jugadors de whist, Dies de frontera.

Lector voraç, sempre curiós, sense prejudicis pel que fa a èpoques, estils o gèneres, el llegir no li va fer perdre mai l’escriure. Va escriure sobre allò que va llegir i el llegat literari va inspirar-lo sense mimetismes perquè era un home temperat que escrivia amb audàcia. Va pensar la literatura i va fer-ne. També, tant en converses amistoses com en clubs de lectura, va discutir-la amb conviccions modulades per la ironia. Va ensenyar-ne els seus continguts com a professor d’institut i després a la Universitat Ramon Llull. I va estimular generosament a escriure, com reconeixen els seus alumnes, a través de tallers literaris. Que l’escriptura ha de lligar-se al desig (però també a l’esforç) ho va apuntar amb Un tramvia anomenat text, un manual a contracorrent per ajudar a escriure en uns temps que no semblen concedir valor a fer-ho amb propietat i finesa.
Ahir, en aquest diari, Miquel Riera escrivia que va tenir present en Vicenç el 25 d’agost, Sant Genís, a la plaça de la Vila de Torroella de Montgrí mentre hi ballaven els gegants i s’hi tocaven sardanes de festa major. No ens ho vam dir, però, com en el cas d’altres persones, em passava el mateix: sentia una absència. El solia trobar a sota de la torre del rellotge, observant la gentada. Aleshores em deia: “Aviat ens arribaran els originals del Casero.” Hem compartit durant vint-i-cinc edicions la tasca com a jurats d’aquest premi de la Llibreria 22; en bona part, acompanyant-nos en Guillem i després també en Jordi, amb l’Eva, la Mita i en Fono; en unes quantes hi va ser Miquel Pairolí, mort tan prematurament com en Vicenç. Sempre era el primer que llegia les obres i ens feia arribar els seus comentaris concisos, precisos, esmolats, intel·ligents, com li era propi.
La capella ardent serà avui al tanatori de Torroella de Montgrí a partir de les 15.30, i a les 17.30 se celebrarà l’acte de comiat.
IMMA MERINO El Punt Avui 29.08.2022

ACTE DE COMIAT. Vicenç Pagès. Torroella, 29 d’agost 2022

Hi ha una mena de sentimentals als quals els horroritza posar-se sentimentals. En Vicenç n’era d’aquesta mena. I tot i que ara, els que som en aquesta sala, tenim sentiments compartits i a flor de pell, miraré de mantenir les formes. Si en Vicenç tingues notícia que m’he posat sentimental aprofitant que ell ja no hi era, no m’ho perdonaria mai.
La dotzena d’anys de diferència que ens portàvem va marcar d’alguna manera la nostra relació. Va començar quan jo li vaig demanar un pròleg, ara deu fer vint-i-cinc anys per un recull d’articles meus al Punt Diari que es deia “Amants i altres estranys”. Jo volia capgirar la convenció i demanar-li la benedicció al llibre a algú molt més jove que l’autor. En Vicenç tenia poc més de trenta anys llavors però jo, i molts, ja el percebíem com una presència singular en la literatura catalana. El vell -jo- considerava font d’autoritat al jove, en Vicenç. Li reconeixia la seva mirada superior i la seva preparació rigorosa. Des de llavors hem fet una colla de coses en col·laboració: vam editar un llibre de contes a partir de pintures d’en Joan Mateu; vam fer una petita incursió en la literatura infantil, jo li vaig presentar llibres, ell me´n va presentar a mi, i no fa ni tres dies que corregia les proves d’un llibre de contes de Forster que hem fet conjuntament i que sortirà el gener. No li dèiem Forster nosaltres, en dèiem el llibre d’en Fuster...
Els darrers anys un feliç atzar ens va convertir en pràcticament veïns a Barcelona, on ell venia a fer classes tres dies a la setmana. Entre les classes del dimarts i les del dijous vam establir una mena de rutina -potser de ritual- que consistia en trobar-nos cada dimecres a les sis i passejar pels volts de casa, a la part de dalt del Passeig de sant Joan o per Gràcia. Teníem bars de trobada habituals i ens llançàvem a converses que començaven amb qualsevol trivialitat i no sabíem com podien acabar: eren gairebé sempre, mig surrealistes, còmiques (rèiem molt) i sempre estimulants. Aquesta freqüentació la vam viure com una forma perfectament ordenada de l’amistat, sense que calgués caure en grans intimitats. La diferencia d’edat, però, devia tranquil·litzar-lo i d’una manera gradual jo anava veient com se li relaxava la musculatura emocional i com s’anava mostrant amb més franquesa i sense defenses calculades. Ens sentíem amics: de trobada setmanal i prou, però amics. La mort de la seva mare -tan recent- va acabar d’accelerar aquest procés, diguem-ne de confiança mútua.

És així com vaig anar tenint la sort d’endevinar els matisos polièdrics de la seva personalitat. Era obsessiu? Home Déu n’hi do, ell mateix m’ho admetia. Reservat i distant? Més d’un el veia així. Es podia emprenyar severament amb certes coses i certs personatges? I tant!. Podia ser amable i generós? Jo sempre li vaig sentir, sempre disposat a mirar les meves coses i fer-hi comentaris pertinents i taxatius, però sempre encoratjadors. Era rigorós amb la seva feina i les seves classes? Com el que més. Vivia les classes amb els nostres joves amb una barreja de passió i frustració, perquè sabia que amb la seva exigència en molts aspectes anava a contracorrent -gloriosament a contracorrent per principis i per dignitat professional. En Vicenç tenia molt present que a ell no li havien regalat res, que tot s’ho havia guanyat amb treball i mèrits estrictament propis... En fi, el parell d’hores d’aquelles trobades donaven per molt. Les solíem acabar al mercat: jo havia d’anar a comprar el sopar i no parava de temptar-lo amb alguna delicatessen, però la seva frugalitat no presentava cap fissura, era un frugal estructural. M’acompanyava fins a la porta de casa i jo encara feia un últim intent de posar-li a la mà algun tros de peix, una gamba, potser un calamar, el que fos. No en feia cap cas: amb la bossa de patates i la cervesa (o potser dues) que ens havíem pres al bar es considerava més que sopat. Les darreres trobades van ser el juny i de cop, d’un dia per l’altre, la malaltia.

En Vicenç ha viscut el procés de la seva malaltia fulminant amb una lucidesa clínica i endreçada, compartint informes sobre el seu estat, precisos i rigorosos: ha estat la mateixa actitud amb la que practicava la seva exemplar crítica literària. Era, al meu entendre, el nostre primer crític. Tots els seus treballs de crítica dispersos en revistes com L’Avenç o la Revista de Girona i als diaris, han de ser aplegats en un sol volum que esdevindrà canònic per a generacions futures.
El privilegi de la seva amistat ha estat un estímul constant, l’oportunitat de compartir lectures i manuscrits amb algú que viu i pensa “dins” de la literatura universal, un lector penetrant i un creador que viu amb plena consciència la seva condició d’escriptor i el sistema cultural al que pertany. Fa uns anys en una entrevista que li va fer la Marcela Topor pel Catalonia Today a propòsit del seu llibre sobre la literatura juvenil vam destacar com a titular aquesta seva afirmació “Bad readers make incomplete citizens” “Els mals lectors fan ciutadans incomplets” En Vicenç sabia més que ningú que som llenguatge i que en l’objectiu de generar competència lingüística és on es lliura la batalla essencial per establir el grau de maduresa i civilització de qualsevol societat.
Just abans de la malaltia vam compartir apassionades discussions sobre el darrer llibre de Martin Amis, “Desde dentro”, que ell considerava una obra mestra. El llibre d’Amis té al centre la seva relació vital amb Christopher Hitchens –el brillant “Hitch”- i, en especial, els darrers mesos de la vida d’aquest seu amic que seguia escrivint -sense perdre l’humor àcid- mentre convivia amb un càncer terminal. Qui ens havia de dir que al cap d’un parell de setmanes els ecos d’aquella història s’instal·larien amb crueltat en la seva pròpia vida. La biografia, la vida, dels escriptors, diuen, són els seus llibres. En el seu cercle íntim hi ha una vida d’un altre nivell, és clar. Hi ha l’amor de la Berta, de la Camila, dels familiars; hi ha l’estima i els records dels seus amics i amigues, però ell -com tots els escriptors importants-, ell és, ara, els seus llibres. En Vicenç Pagès Jordà ha esdevingut els seus lectors. En aquest sentit té molta vida per endavant. Espero que no em consideri un sentimental tronat si dic que avui, malgrat la pèrdua i el buit i el dol, som aquí per celebrar la seva vida. La que ens va regalar i la que ens deixa per compartir en els seus llibres. Gràcies per la companyia, amic.

MIQUEL BERGA, llegit en el acomiadament d'en Vicenç.