Guillem Terribas i Jordi Basté parlen de 'delícia de text, altament recomanable' sobre 'la sala d'estar és un camp de futbol" a LV @arallibres. Aquest text el penjava Josep M. Fonalleras en el "Face" del 26 d'abril de 2015. El text de la Vanguardia es d'en Jordi Basté. El dia 22 d'aquell mateix mes jo havia anat en el seu programa a parlar de llibres per primera vegada.
 

Bolaño a Dues Mans: JOSEP M. FONALLERAS / GUILLEM TERRIBAS

Una conversa a dues mans entre l'escriptor JOSEP M. FONALLERAS i GUILLEM TERRIBAS, llibreter, on es tractaran d'una forma més intimista els aspectes biogràfics i literaris sobre l'escriptor xilè Roberto Bolaño, qui passà la major part de la seva vida entre Girona i Blanes

EXPOSICIÓ "OBRA RECENT" de GUILLEM TERRIBAS, en el Centre Cívic del Barr...

Imatges/document de l'exposició de Guillem Terribas "Obra Recent" en el en Centre Cívic del Barri vell de Girona del 5 al 30 d'abril de 2024. Les imatges hi ha un recorregut en 'obra de Guillem Terribas i les imatges del dia de la inauguració i de l'exposició. Imatges de Guillem Terribas, Martina Espot i Quim Curbet. la realització i muntatge es d'en Guillem Terribas.

Pre-Sant Jordi 2024. Autors signant a la Llibreria 22

El divendres 19 a la tarda i el dissabte 20 d'abril 2024 al matí diversos autors de diverses editorials van passar per la Llibreria 22 de Girona, per signar els seus darrers llibres i que molts d'ells poden ser els més demanats a aquest Sant Jordi 2024. Imatges de Guillem Terribas, Davis Ferrando. Realització de Guillem Terribas

Sant Jordi 2024. Propostes. Llibreria 22

Un any més, una mirada a els títols que han aparegut durant l'any 2024 i que poden interessar a la hora de triar el llibre de Sant Jordi. Títols, autors, presentacions.

Esteve Miralles reuneix la seva poesia a ‘L’Estrany’

Com fas de la presentació d’un llibre de poesia una celebració de la literatura i no un intercanvi versallesc d’elogis? Esteve Miralles (Masquefa, 1964), que no venia a Girona a fer-se estimar parlant de L’Estrany (LaBreu), sinó a invitar els altres a estimar alguns dels poemes que hi ha reunit, ni que fos un de sol, va portar a la seva presentació a la Llibreria 22 tres escriptors que professen per cada paraula escrita el mateix respecte que hi posa ell, Cristina Garcia Molina, Josep M. Fonalleras i Narcís Comadira, per tal de defensar (el verb potser és massa bel·licós) el seu llibre com si diguéssim des de dins, a través de la lectura i el comentari del parell de poemes que cada un havia escollit. 

Esteve Miralles a l'any 2022 a la Llibreria 22. 
Foto: Quim Puig. 

Miralles, ben mirat, va parlar poc: escoltava, somreia, assentia i abaixava el cap, perquè una mica de broma, una mica com en una trobada d’íntims (i això que la sala era pleníssima i que arribava de fora la veu d’una cantant des del carrer que, a mitja lectura d’un poema festiu, va entonar quasi profèticament l’himne eufòric d’aniversari “Per molts anys”), en aquest acte es va parlar de la pietat, dels monstres, del camp de batalla que és cada poema, de la necessitat d’eixamplar l’ànima amb certa frivolitat de “lírica lleugera”, de cinema, de teatre, de Pasolini, de Carner, de la diferència entre dicció i ficció establerta per Gérard Genette, dels llegats i, amb ells, del record de Josep M. Benet i Jornet, i fins i tot de l’anunci de l’Estrella Damm i si era pertinent o no que Pere Arquillué escatimés la seva nuesa en sortir de la sauna alpina.

Tot això en un llibre de poesia? Sí, tot això al voltant de L’Estrany, que en realitat en són tres, de llibres: dos de ja publicats en l’últim decenni en edicions poc convencionals, Com si tinguessis temps (Biblioteca del Núvol, 2014) i Ulls al bosc (2019, L’Anacrònica), més un d’inèdit, Ara li és igual ser qui és, escrit en els últims cinc anys i que inclou, en “Epíleg”, la teoria poètica de Miralles, que és també una posició ètica, com ja va saber veure Antoni Puigverd en disculpar la seva absència a la presentació de Girona amb un correu a Miralles en el qual exaltava la “radicalitat moral” i “l’honestedat intel·lectual” dels seus poemes. Fonalleras, que va escollir aquesta mena de decàleg final sobre la poesia, la pietat i la paradoxa per obrir la seva intervenció, va esbossar el retrat de l’autor mateix mentre provava en realitat de definir la pietat: “Deu ser la voluntat d’intervenir en detriment del jo i a favor de l’altre”, i el poema, aquest poema epilogal que fa explícita una posició davant de la literatura, que és també una manera de ser al món, diu coses com ara que sempre s’escriu després de (d’algú altre, d’haver viscut, d’haver volgut escriure); que fer servir una determinada llengua produeix “assumpcions, esgarrifances, esgarrinxades”; que ser imprecís i temptatiu ben mirat és ser exacte; que “la pietat és una militància civil”; que “la poesia és un vincle”, la possibilitat d’una mena de vincle, i que el jo, en el poema, no existeix, però “paradoxalment la meva pietat sí”, és a dir, el jo moral, o com va referir-s’hi el mateix autor, “aquesta actitud prelingüística”. 

Cristina Garcia Molina, que va descobrir Miralles amb el dietari Retrobar l’ànima (Empúries, 2013), tenia interès a introduir la ferida i el monstre a la festa, sobretot des de la perspectiva que ja cantava Caetano Veloso: vist de prop, tothom és una mica estrany, raonament que Esteve Miralles va recollir assegurant que “tothom es pensa que la seva família és normal fins que porta gent a casa”. El concepte el desplega sobretot en la seva poesia, en la qual aquest Estrany o Estranya, en majúscula, que encarna l’altre, el que viu fora de tu però més perfecte o més abjecte, és la dona còpia D’entre els morts, de Hitchcock, que surt al poema “La por” (on Comadira veu molts ressons de l’Orgia de Pasolini, de la mateixa manera que considera que “el teatre és la sortida natural dels poetes”), o en el retrat de la Nena Blanca de “1994”, una “prosa despoetitzada” que fa de l’argument de Forrest Gump tota una altra cosa: una descripció de la “bèstia destructora de la innocència”, on el càndid és l’heroi racista, masclista, colonialista i sense intel·ligència que sobreviu a l’amiga fràgil, la de vida equivocada, la que mor, per descomptat. 

  

Imatge de la presentació  del llibre de pomes a l'Espai22/Llibreria22 el 063 d'abril de 2024:
Esteve Miralles, Cristina Garcia Molina, Josep M. Fonalleras, Narcís Comadira i Jordi Gispert.  

Enfront de la gravetat diríem que política d’aquests poemes, Narcís Comadira va elogiar també l’encantadora frivolitat de les villanelle incloses en el llibre, inspirades formalment en les cançonetes italianes a base de tercets encadenats que Miralles, que les va descriure com floracions d’un pensament obsessiu, adapta al seu gust per desplegar una vena paròdica i satírica que ja li venia de lluny, quan amb vint anys, va recordar Comadira, ja en publicava a la revista de la universitat, Ratlles 4, editada amb els amics Joan Simó i David Vilaseca, emmascarat sota noms de trobadors juganers. 

Al final, Esteve Miralles, que és d’una integritat tan rocosa que continua dedicant els llibres a l’amic Vicenç Pagès Jordà, només va llegir-ne un, dels seus poemes, la Villanella testamentària que dedica a Benet i Jornet, que parla dels llegats, de la tradició, del compromís, de la llengua i de construir un futur feliç amb aquests deutes, havent baixat a l’infern i havent-ne tornat.

EVA VÁZQUEZ, publicat en el Punt-Avui 13.04.2024

EL SALTO
Espanya, 2024 

Direcció: Benito Zambrano 

Guió: Flora González Villanueva 

Intèrprets: Moussa Sylla, Edith Martínez Val, Nansi Nsue, Mariola Fuentes 

Durada: 92 min 

Gènere: drama 

Idioma: castellà / francès.  

Data d'estrena: 12/04/2024

QUANTA, QUANTA MISERA     

No és la primera vegada que un director espanyol ens mostra la misèria i el mal viure dels emigrants que volen entrar a Europa via Espanya. Sigui a través del Mediterrani amb pasteres o a través del Marroc i Ceuta amb les tanques de separació on tants emigrants hi han deixat la vida. Un drama que commou a molta gent, però que no s'acaba d'arreglar. Un problema que tothom es vol treure de sobre. Una situació en què les màfies de traficants s'aprofiten de les desgràcies de tota aquesta gent que vol marxar de la misèria i que la majoria quan arriben a lloc cauen a les mans del capitalisme agressiu i opressiu. 

Benito Zambrano, director sevillà nascut el 20 de març de 1965, es va donar a conèixer amb l'esplèndida pel·lícula Solas (1999) que va obtenir cinc Goyas. També és el responsable de l'agradable pel·lícula Pan de limón con semillas de amapola (2021), basada en el llibre de Cristina Campos. 

Amb El Salto, ha sabut explicar correctament la història creada per la guionista Flora González Villanueva. Una història que ja s'ha vist en diversos films i documentals. Una història de misèries, desgràcies, de corrupció i de malentesos. També el problema de viure sense papers, que és en el qual Zambrano hi incideix més. La situació de viure i treballar sense papers. En aquest cas, el protagonista Ibrahim (interpretat per Moussa Sylla) treballa en una empresa de construcció, que l'explota i li paga una misèria i a més sense contracte ni assegurat. Viu amb una noia (interpretada per Nansi Nsue) que a la seva manera estan casats, però no hi ha papers que ho justifiquin. Ella treballa en una bugaderia amb el seu cosí i altra gent del seu país d'Àfrica. Viuen Madrid i, un dia anant al treball, la policia de paisà atura a Ibrahim i com que no té papers el detenen i el porten a comissaria a l'espera de si el deporten. Aquí hi ha una moguda per part de l'advocat d'ofici l'advocada de l'Associació per veure que poden fer. És aquí on la dona de l'Ibraim, que està embarassada, diu: "No som delinqüents, no som terroristes. Fem les feines que la gent del país que no vol fer i a més mal pagada. Per què ens tracten d'aquesta manera?" Una pregunta a la qual ningú li dona una resposta. 

La història i la misèria humana continua amb el fet d'haver de tornar a començar. Al ser deportat Ibrahim, ha de tornar a viure tot el procés. Viure o malviure en situacions inhumanes, suportar el maltractament i l'especulació de les màfies que trafiquen amb la desgràcia de tota aquesta gent. La seva fita és tornar a Madrid amb la seva família,

Son d'agrair les col·laboracions de les actrius Vicenta N'Dongo i de Vicky Peña, que interpreten molt correctament el paper d'advocada i de monja espanyola en el Marroc. 

No surts content de veure aquesta història, per més que te l'hagin explicat o que ja l'hagis vist. Però sí que val la pena que ens recordin i nosaltres tinguem present, que vivim en una civilització que no és generosa amb la gent que no té les mateixes oportunitats que nosaltres.

Guillem Terribas Roca
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Tràiler:

https://www.youtube.com/watch?v=iqPKLVgf8N8&t=1s

Mor Pere Quero, fotògraf saltenc

El fotògraf saltenc Pere Quero i Martí, ha mort a l’edat de 71 anys, segons ha confirmat en aquest diari el seu amic Jaume Prat. Feia més d’un any que estava malalt i actualment vivia en un pis a Girona. Aficionat a la fotografia, al llarg de la seva vida va dur a terme diversos projectes fotogràfics com l’exposició a l’espai de cultura contemporània de Les Barnardes Un somni un bosc de l’any 2017 o el projecte Salt, 25 anys després (1988/2013) juntament amb Jaume Prat i el dissenyador Quim Paredes, que mostrava el creixement urbà de Salt a través de fotografies d’espais i edificis característics de la vila. 

Pere Quero.

També va fer treballs per la revista saltenca La Farga i sovint publicava les seves fotografies a Instagram i Facebook, on era freqüent veure’n de flors i d’aigua en moviment. Però la vocació fotogràfica de Quero no va arribar mai a ser la seva font de recursos econòmics principal. Durant molts anys va treballar a Ràdio Salt, on va fer una mica de tot. Des de presentar un magazín matinal d’entrevistes i música, fins a preparar l’escaleta musical pel cap de setmana. També havia estudiat magisteri i psicologia, i durant un parell d’anys va treballar a l’antiga escola Guimerà de Salt, i com a psicòleg va treballar una temporada a la Sopa de Girona, l’espai obert per a les persones que no tenen llar. 

El seu amic, Jaume Prat, ens ha explicat que era una persona molt estimada, gran i grossa en tots els aspectes, que es feia entendre i que podria haver estat un magnífic professor.

Arnau Boix, publicat en El Punt Avui 03.04.2023