Esteve Miralles reuneix la seva poesia a ‘L’Estrany’

Com fas de la presentació d’un llibre de poesia una celebració de la literatura i no un intercanvi versallesc d’elogis? Esteve Miralles (Masquefa, 1964), que no venia a Girona a fer-se estimar parlant de L’Estrany (LaBreu), sinó a invitar els altres a estimar alguns dels poemes que hi ha reunit, ni que fos un de sol, va portar a la seva presentació a la Llibreria 22 tres escriptors que professen per cada paraula escrita el mateix respecte que hi posa ell, Cristina Garcia Molina, Josep M. Fonalleras i Narcís Comadira, per tal de defensar (el verb potser és massa bel·licós) el seu llibre com si diguéssim des de dins, a través de la lectura i el comentari del parell de poemes que cada un havia escollit. 

Esteve Miralles a l'any 2022 a la Llibreria 22. 
Foto: Quim Puig. 

Miralles, ben mirat, va parlar poc: escoltava, somreia, assentia i abaixava el cap, perquè una mica de broma, una mica com en una trobada d’íntims (i això que la sala era pleníssima i que arribava de fora la veu d’una cantant des del carrer que, a mitja lectura d’un poema festiu, va entonar quasi profèticament l’himne eufòric d’aniversari “Per molts anys”), en aquest acte es va parlar de la pietat, dels monstres, del camp de batalla que és cada poema, de la necessitat d’eixamplar l’ànima amb certa frivolitat de “lírica lleugera”, de cinema, de teatre, de Pasolini, de Carner, de la diferència entre dicció i ficció establerta per Gérard Genette, dels llegats i, amb ells, del record de Josep M. Benet i Jornet, i fins i tot de l’anunci de l’Estrella Damm i si era pertinent o no que Pere Arquillué escatimés la seva nuesa en sortir de la sauna alpina.

Tot això en un llibre de poesia? Sí, tot això al voltant de L’Estrany, que en realitat en són tres, de llibres: dos de ja publicats en l’últim decenni en edicions poc convencionals, Com si tinguessis temps (Biblioteca del Núvol, 2014) i Ulls al bosc (2019, L’Anacrònica), més un d’inèdit, Ara li és igual ser qui és, escrit en els últims cinc anys i que inclou, en “Epíleg”, la teoria poètica de Miralles, que és també una posició ètica, com ja va saber veure Antoni Puigverd en disculpar la seva absència a la presentació de Girona amb un correu a Miralles en el qual exaltava la “radicalitat moral” i “l’honestedat intel·lectual” dels seus poemes. Fonalleras, que va escollir aquesta mena de decàleg final sobre la poesia, la pietat i la paradoxa per obrir la seva intervenció, va esbossar el retrat de l’autor mateix mentre provava en realitat de definir la pietat: “Deu ser la voluntat d’intervenir en detriment del jo i a favor de l’altre”, i el poema, aquest poema epilogal que fa explícita una posició davant de la literatura, que és també una manera de ser al món, diu coses com ara que sempre s’escriu després de (d’algú altre, d’haver viscut, d’haver volgut escriure); que fer servir una determinada llengua produeix “assumpcions, esgarrifances, esgarrinxades”; que ser imprecís i temptatiu ben mirat és ser exacte; que “la pietat és una militància civil”; que “la poesia és un vincle”, la possibilitat d’una mena de vincle, i que el jo, en el poema, no existeix, però “paradoxalment la meva pietat sí”, és a dir, el jo moral, o com va referir-s’hi el mateix autor, “aquesta actitud prelingüística”. 

Cristina Garcia Molina, que va descobrir Miralles amb el dietari Retrobar l’ànima (Empúries, 2013), tenia interès a introduir la ferida i el monstre a la festa, sobretot des de la perspectiva que ja cantava Caetano Veloso: vist de prop, tothom és una mica estrany, raonament que Esteve Miralles va recollir assegurant que “tothom es pensa que la seva família és normal fins que porta gent a casa”. El concepte el desplega sobretot en la seva poesia, en la qual aquest Estrany o Estranya, en majúscula, que encarna l’altre, el que viu fora de tu però més perfecte o més abjecte, és la dona còpia D’entre els morts, de Hitchcock, que surt al poema “La por” (on Comadira veu molts ressons de l’Orgia de Pasolini, de la mateixa manera que considera que “el teatre és la sortida natural dels poetes”), o en el retrat de la Nena Blanca de “1994”, una “prosa despoetitzada” que fa de l’argument de Forrest Gump tota una altra cosa: una descripció de la “bèstia destructora de la innocència”, on el càndid és l’heroi racista, masclista, colonialista i sense intel·ligència que sobreviu a l’amiga fràgil, la de vida equivocada, la que mor, per descomptat. 

  

Imatge de la presentació  del llibre de pomes a l'Espai22/Llibreria22 el 063 d'abril de 2024:
Esteve Miralles, Cristina Garcia Molina, Josep M. Fonalleras, Narcís Comadira i Jordi Gispert.  

Enfront de la gravetat diríem que política d’aquests poemes, Narcís Comadira va elogiar també l’encantadora frivolitat de les villanelle incloses en el llibre, inspirades formalment en les cançonetes italianes a base de tercets encadenats que Miralles, que les va descriure com floracions d’un pensament obsessiu, adapta al seu gust per desplegar una vena paròdica i satírica que ja li venia de lluny, quan amb vint anys, va recordar Comadira, ja en publicava a la revista de la universitat, Ratlles 4, editada amb els amics Joan Simó i David Vilaseca, emmascarat sota noms de trobadors juganers. 

Al final, Esteve Miralles, que és d’una integritat tan rocosa que continua dedicant els llibres a l’amic Vicenç Pagès Jordà, només va llegir-ne un, dels seus poemes, la Villanella testamentària que dedica a Benet i Jornet, que parla dels llegats, de la tradició, del compromís, de la llengua i de construir un futur feliç amb aquests deutes, havent baixat a l’infern i havent-ne tornat.

EVA VÁZQUEZ, publicat en el Punt-Avui 13.04.2024