Demà serà un altre dia.

diumenge, 31 de maig del 2009

Tot comença amb un dinar deliciós al costat del Roina




A finals del 2007, vaig tenir la sort que a vegades ens acompanya de conèixer l’obra de Stieg Larsson. Va ser un moment especial en la meva feina com a editora de Columna. Havia vist el nom de l’Stieg Larsson diverses vegades, a les llistes de llibres més venuts a França: novel.les negres, molt gruixudes!.
En una visita a la prestigiosa editorial Actes Sud, una Maison d’édition instal.lada a la Provença francesa, a Arles, per on passa el cabalós Roina, els seus editors em van encomanar la fascinació absoluta per l’obra del suec que acabava d’inaugurar la seva col.lecció de “polars”, nom amb què designen el gènere negre. Com és sabut, França és un dels primers llocs on es va traduir l’obra del periodista suec, i que va actuar com a caixa de ressonància del seu talent. De tornada a Barcelona, empesos pel seu entusiasme, vam llegir i comprar els drets d’edició en català de la trilogia Milenium. Ens vam convertir en “addictes” a Larsson.
Vam publicar el primer volum ara fa un any, el 5 de juny, simultàniament a l’edició castellana, a càrrec de l’Editorial Destino. Des del principi la reacció dels lectors va ser molt bona; hi havia gent, cada vegada més, que ens deia que havien disfrutat amb la lectura, que els havia absorbit totalment. N’hi ha, fins i tot, que m’han renyat, dient-me frases de l’estil “des que la meva nòvia té en Larsson que no em parla, només llegeix”, i d’altres. De seguida vam comptar amb la complicitat dels periodistes del sector –que se’n van fer ressò a bastament- i dels grans aliats dels editors i dels lectors, els llibreters. El mateix Guillem em va trucar cap a mitjans de juliol de l’any passat, quan tot just feia un mes que havia sortit el llibre al carrer i em va dir, així, tal com raja, amb la seva veu forta i greu “Editora, vols que et digui quin llibre serà el més venut de Sant Jordi de l’any que ve?, és a dir, del que acabem de passar” i jo, “i tant!”. I en Guillem Terribas em va dir: “la novel.la de l’Stieg Larsson!” Dir-ho ara és fàcil, perquè ja ha passat, però fa un any no era tan clar. És evident que, com a bon llibreter, va ensumar on s’amagava un llibre magnífic, d’aquells que creen lectors.
La recomanació dels lectors es va anar fent cada vegada més important, i es va produir un efecte de “bola de neu”, que es va convertir en el “fenomen Larsson”.
Pel novembre vam treure el segon volum, La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, i avui ja en portem d’editats –entre el primer i el segon- més de 200.000 exemplars.
Sovint m’han preguntat què té la trilogia Milenium que la fa tant addictiva?
Crec que hi ha diversos ingredients:
· Uns personatges principals fascinants: d’una banda un periodista –alter ego de l’autor- idealista, que lluita contra la corrupció de les altes esferes, granadet i atractiu. De l’altra, la gran Lisbeth Salander, una heroina femenina molt peculiar: inadaptada social, amb un passat que s’endevina tortuós, amb uns valors morals molt marcats, i un aspecte físic molt característic, plena de tatuatges, pírcings, aparentment molt fràgil. “La Salander”, com ja l’anomenen la munió de fans de la sèrie, té unes habilitats informàtiques descomunals, no hi ha fitxer encriptat que se li resisteixi, és una hacker de primer ordre.
· Uns personatges secundaris tremendament potents: els companys periodistes, com l’Erika Berger, la família Vanger, etc.
· Una trama poderosa, absorbent, amb accions simultànies i enigmes que es van resolent a mida que avança la lectura.
· Una atmosfera real; la societat aparentment tan avançada del nord d’Europa, que apareix retratada amb totes les seves contradiccions.
· El coneixement que l’autor tenia, com a periodista d’investigació, dels casos que relata a la trilogia. Això li dóna una versemblança i una sensació de realitat molt acusada, tant, que al lector li sembla conèixer en Blomvkist i la Salander.

Avui, un any després, estem a punt de treure al carrer la darrera obra de la trilogia, el desenllaç que tants lectors esperen. Estic segura que no els decebrà. El dia 18 de juny corrin a la llibreria; els garanteixo unes quantes hores de bona lectura. Els que no han llegit ni el primer volum, estan d’enhorabona: tenen bons llibres per a l’estiu.
Pels que, com ens ha passat a alguns, després de llegir el tercer i darrer volum quedin “orfes” de lectura, que no es preocupin, els hem preparat més llibres. Els en recomano 2:
· Mari Jungstedt. Ningú no ho ha dit. (Columna)
· Maj Sjöwall i Per Wahlöö. Roseanna i L’home que es va esfumar (els dos primers llibres de la sèrie de l’inspector Martin Beck). Aquests dos autors, que eren una parella de periodistes comunistes suecs –avui queda viva la Maj Sjöwall-, van escriure aquesta sèrie cap a finals dels anys 60 i 70. És novel.la negra pre-informàtica i pre-CSI, per entendre’ns, però hi ha els elements de denúncia social que després trobem en Larsson. De fet, ell els va reconèixer com a autors que el van marcar i inspirar.
Suècia és terra de bons escriptors de novel.la negra. Quan hi pensem sempre ens recordem de Mankell, i ara de Larsson. Però abans que ells dos hi van haver Maj Sjöwall i Per Wahlöö.
Stieg Larsson no va poder disfrutar el seu èxit, perquè va morir poc temps després d’haver lliurat els tres volums a la seva editora de Nordstedts. Avui en disfruta el món sencer; s’està traduint a més de 40 idiomes, s’han venut 12 milions i mig d’exemplars arreu del món.

Ja ho veuen, podria estar tota la nit parlant de Millenium, no me’n cansaria mai.
Només una darrera cosa. Si volen, preguntin-li al Guillem Terribas quin llibre serà, segons ell, el més venut de Sant Jordi del 2010. A mi, ja m’ho va dir, en un dinar deliciós al restaurant Neptú, molt a prop de l’Onyar.
Moltes gràcies
Ester Pujol / Columna Edicions

dissabte, 30 de maig del 2009

LITERATURA I CINEMA. 29/05/09



Divendres dia 29, a les 10 de la nit en els cinemes OCINE (abans Oscar) és va estrenar la pel·lícula “Els homes que no estimaven a les dones” (Män Som Hatar Kvinnor) Suecia 2009, dirigida per Niels Arden Oplev. Interpretada per Michael Nyqvist, Noomi Rapace. Basada en la novel·la “Els homes que no estimaven a les dones” de Stieg Larsson.

Com d’altres vegades s’ha fet, tant en les Oscars com en els Cienemes Albèniz, les Biblioteques de Girona de l’Ajuntament de Girona, El Museu del Cinema “Tomàs Mallol” i la Llibreria 22, quan hi ha una novel·la de “renom” que s’ha portat al cinema, organitzen la presentació de la pel·lícula i es fa un debat amb especialistes de la novel·la i de la pel·lícula.

Divendres dia 29, es va tornar a reunir el públic gironí (unes tres-centes persones) per assistir a l’estrena de la pel·lícula i al final participar en un debat, conduït per Guillem Terribas i amb la participació d’Alexandre Gombau, traductor al català de la novel·la editada per Columna i de Pep Prieto, crític de cinema.

La pel·lícula, llarga (148 m.), no aconsegueix l’atmosfera, ni l’apassionament que ha tingut la novel·la en una majoria immensa de lectors. A en Pep Prieto li va decebre i a l’Alex, no li va semblar malament. El públic hi va participar, dient que el treball de l’actriu Noemí Rapace que interpreta a l’extravagant Lisbeth Salaner(segons Larsson, el personatge de Lisbeth, està inspirat amb la famosa sèrie de televisió dels anys 70, “Pippi Calzaslargas” -Pippi Langstrump”- de com seria als 25 anys) era molt correcta i en canvi l’actor Michael Nyquist, no era tant convincent en el seu paper del protagonista Mikael Blomkvist. Tothom que havia llegit la novel·la, va opinar que una vegada més, la novel·la és molt millor que la pel·lícula.

Ja ho deia el gran Alfred Hichcok, mai s’ha de portar una bona novel·la al cinema, aquesta s’ha de llegir.

Pels que esteu impacients en llegir la tercera i última part escrita del Milenium, amb el títol “La reina al palau dels corrents d’aire”, sortirà a la venda, en català editada a Columna i en castellà per Destino, el dijous dia 18 de juny. En canvi, les pel·lícules, la segona està previst que s'estreni a finals del 2009 i la tercera a principis del 2010.

Larsson havia previst escriure deu novel·les per completar el seu “Mileniun”. La mort sobtada, als 50 anys uns mesos abans que es públiques la primera de les tres novel·les, ens ha deixat orfes de saber com seguirien les aventures de Lisbeth i Blomkvist.
Pels que s’han quedat amb les ganes de seguir llegint Larss
on, us aconsellem la lectura de les novel·les de Mari Jungstedt (Estocolm, 1962) , que ja li diuent la reina de la novel·la negra sueca. Té alguns llibres editats en castellà a l’editorial Maeva. Columna, ara, està editat en català, les seves històries, la primera “Ningú ho ha vist” amb traducció de Núria Vives. Àlex Gombáu, està traduint les altres històries d’aquesta autora sueca i segons ens ha va dir, estan molt bé, son molt originals i tenen molta gràcia.

Hi ha una parella de periodistes suecs, una dona, Maj Sjöwall (1935) i un home, Per Wahlöö (1926-1975) que a l’any 1965 van publicar “Roseanne” i van crear un personatge de novel·la negra anomenat Martin Beck. A partir d’aquesta, el personatge va ser el protagonista de diversos novel·les del gènere. Algunes d’elles han estat editades en castellà per RBA a la col·lecció de Novel·la Negra, amb títols com, “Roseanne”, “El hombre del balcón” “El hombre que se esfumo” o “El policia que rie”. També algunes de les novel·les, han estat adaptades pel cinema. Pel·lícules com “Roseanne” (1965) de Hans Abramson; “San Francisco ciudad desnuda” (1973) de Stuart Rosenber, en la que l’actor Walter Mathhau, interpreta al protagonista Martin Beck i que era una adaptació d’”El policia que rie”; o un altre dirigida l’any 1980 per Péter Bácso, “Mannen som Gick upp i rok”, amb l’actor anglès Derek Jacoby, en el rol de Martin Beck.Aquests dos escriptors van influir molt a Stieg Larson a la hora d’escriure la seva trilogia. Per tant, desesperats de més material del malaguanyat Larsson, sempre us quedarà aquests altres autors que ja es poden trobar alguns títols a RBA i, ara, l’editorial Columna els vol començar a editar a en català.
GUILLEM TERRIBAS.

* Portada de la novel·la i cartell de la pel·lícula "Els homes que no estimaven les dones". Els periodistes escriptors: Maj Sjöwall i Per Wahlöö.

Fotos: Pep Prieto, Guillem Terribas i Àlex Gombau. Aspecta general del públic que hi va assistir. Fotos: Miquel Ruíz