En una visita a la prestigiosa editorial Actes Sud, una Maison d’édition instal.lada a la Provença francesa, a Arles, per on passa el cabalós Roina, els seus editors em van encomanar la fascinació absoluta per l’obra del suec que acabava d’inaugurar la seva col.lecció de “polars”, nom amb què designen el gènere negre. Com és sabut, França és un dels primers llocs on es va traduir l’obra del periodista suec, i que va actuar com a caixa de ressonància del seu talent. De tornada a Barcelona, empesos pel seu entusiasme, vam llegir i comprar els drets d’edició en català de la trilogia Milenium. Ens vam convertir en “addictes” a Larsson.
Vam publicar el primer volum ara fa un any, el 5 de juny, simultàniament a l’edició castellana, a càrrec de l’Editorial Destino. Des del principi la reacció dels lectors va ser molt bona; hi havia gent, cada vegada més, que ens deia que havien disfrutat amb la lectura, que els havia absorbit totalment. N’hi ha, fins i tot, que m’han renyat, dient-me frases de l’estil “des que la meva nòvia té en Larsson que no em parla, només llegeix”, i d’altres. De seguida vam comptar amb la complicitat dels periodistes del sector –que se’n van fer ressò a bastament- i dels grans aliats dels editors i dels lectors, els llibreters. El mateix Guillem em va trucar cap a mitjans de juliol de l’any passat, quan tot just feia un mes que havia sortit el llibre al carrer i em va dir, així, tal com raja, amb la seva veu forta i greu “Editora, vols que et digui quin llibre serà el més venut de Sant Jordi de l’any que ve?, és a dir, del que acabem de passar” i jo, “i tant!”. I en Guillem Terribas em va dir: “la novel.la de l’Stieg Larsson!” Dir-ho ara és fàcil, perquè ja ha passat, però fa un any no era tan clar. És evident que, com a bon llibreter, va ensumar on s’amagava un llibre magnífic, d’aquells que creen lectors.
La recomanació dels lectors es va anar fent cada vegada més important, i es va produir un efecte de “bola de neu”, que es va convertir en el “fenomen Larsson”.
Pel novembre vam treure el segon volum, La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, i avui ja en portem d’editats –entre el primer i el segon- més de 200.000 exemplars.
Sovint m’han preguntat què té la trilogia Milenium que la fa tant addictiva?
Crec que hi ha diversos ingredients:
· Uns personatges principals fascinants: d’una banda un periodista –alter ego de l’autor- idealista, que lluita contra la corrupció de les altes esferes, granadet i atractiu. De l’altra, la gran Lisbeth Salander, una heroina femenina molt peculiar: inadaptada social, amb un passat que s’endevina tortuós, amb uns valors morals molt marcats, i un aspecte físic molt característic, plena de tatuatges, pírcings, aparentment molt fràgil. “La Salander”, com ja l’anomenen la munió de fans de la sèrie, té unes habilitats informàtiques descomunals, no hi ha fitxer encriptat que se li resisteixi, és una hacker de primer ordre.
· Uns personatges secundaris tremendament potents: els companys periodistes, com l’Erika Berger, la família Vanger, etc.
· Una trama poderosa, absorbent, amb accions simultànies i enigmes que es van resolent a mida que avança la lectura.
· Una atmosfera real; la societat aparentment tan avançada del nord d’Europa, que apareix retratada amb totes les seves contradiccions.
· El coneixement que l’autor tenia, com a periodista d’investigació, dels casos que relata a la trilogia. Això li dóna una versemblança i una sensació de realitat molt acusada, tant, que al lector li sembla conèixer en Blomvkist i la Salander.
Avui, un any després, estem a punt de treure al carrer la darrera obra de la trilogia, el desenllaç que tants lectors esperen. Estic segura que no els decebrà. El dia 18 de juny corrin a la llibreria; els garanteixo unes quantes hores de bona lectura. Els que no han llegit ni el primer volum, estan d’enhorabona: tenen bons llibres per a l’estiu.
Pels que, com ens ha passat a alguns, després de llegir el tercer i darrer volum quedin “orfes” de lectura, que no es preocupin, els hem preparat més llibres. Els en recomano 2:
· Mari Jungstedt. Ningú no ho ha dit. (Columna)
· Maj Sjöwall i Per Wahlöö. Roseanna i L’home que es va esfumar (els dos primers llibres de la sèrie de l’inspector Martin Beck). Aquests dos autors, que eren una parella de periodistes comunistes suecs –avui queda viva la Maj Sjöwall-, van escriure aquesta sèrie cap a finals dels anys 60 i 70. És novel.la negra pre-informàtica i pre-CSI, per entendre’ns, però hi ha els elements de denúncia social que després trobem en Larsson. De fet, ell els va reconèixer com a autors que el van marcar i inspirar.
Suècia és terra de bons escriptors de novel.la negra. Quan hi pensem sempre ens recordem de Mankell, i ara de Larsson. Però abans que ells dos hi van haver Maj Sjöwall i Per Wahlöö.
Stieg Larsson no va poder disfrutar el seu èxit, perquè va morir poc temps després d’haver lliurat els tres volums a la seva editora de Nordstedts. Avui en disfruta el món sencer; s’està traduint a més de 40 idiomes, s’han venut 12 milions i mig d’exemplars arreu del món.
Ja ho veuen, podria estar tota la nit parlant de Millenium, no me’n cansaria mai.
Només una darrera cosa. Si volen, preguntin-li al Guillem Terribas quin llibre serà, segons ell, el més venut de Sant Jordi del 2010. A mi, ja m’ho va dir, en un dinar deliciós al restaurant Neptú, molt a prop de l’Onyar.
Moltes gràcies
Ester Pujol / Columna Edicions