Animadversió cultural / EUDALD CAMPS

El Truffaut no és un cas aïllat. És la fi d’un model. Ha guanyat la cultura del soroll, la de les llums estridents, la immersiva  

Anem al gra. L’assumpte Truffaut (el cinema gestionat pel Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona que ara passarà a mans privades) només s’explica quan la incompetència i la mala fe actuen plegades (volem dir que van agafadetes de la mà). El regidor de Cultura Quim Ayats que, en cas de tenir-les, sap dissimular molt bé les seves virtuts, no es va pronunciar durant «el procés de selecció» perquè es tractava, deia, d’un concurs públic obert que podia guanyar qualsevol. Ell sap, o no, que els concursos «emanen» d’unes bases que, fins no fa gaire, es redactaven per garantir la qualitat del servei i l’interès comú.
Què hauria passat si en algun paràgraf del fatídic text, de les bases escrites per l’esperit sant, s’hagués demanat que l’adjudicatari havia d’actuar sense ànim de lucre? Algú ha sentit a parlar dels concursos públics fets a mida? Només els pot guanyar un determinat candidat que, a més, sol tenir una indissimulada filiació política. Després hi ha la versió que ens ocupa: un concurs públic pensat perquè algú no el pugui guanyar.

Un alcalde de la CUP i un regidor d’ERC entregant a una empresa privada de Cambrils (Tarragona) la fruita madura després de més de vint-i-cinc anys de treball associatiu abnegat i d’economia col·laborativa. El seu gest seria digne del mateix Aznar, el diable privatitzador més gran que mai ha existit. I ja sabem com acabarà la història: els polítics mai són responsables de res, ells només són figurants de luxe que cobren per anar a les inauguracions i per signar textos escrits per algú altre (jo mateix me n’he fet un tip). Els tècnics de cultura tornaran a ser l’ase dels cops. I l’empresa privada, fidel a la seva filosofia extractiva, fotrà el camp quan les mamelles de la vaca deixin de rajar (segurament d’aquí a dos o tres anys). O encara pitjor: no marxaran però desfiguraran per sempre el rostre -i l’anima- del Truffaut, convertint-lo en una sala de cinema convencional que, per descomptat, farà aquella insuportable pudor de crispetes.

Amb tot, la perversió encara pot sofisticar-se. Quan tens ganes -o la necessitat vital- de deixar una relació de parella hi ha, filant gruixut, dues opcions: la que implica assumir el desamor, el cansament, i proposar sense subterfugis una ruptura «amable» i, en segon lloc, la seva antítesi, la dels manipuladors i la dels covards, que porten al límit l’altre, que li fan la vida difícil amb l’objectiu d’obligar-los a fer el pas que ells, per pura estètica social i política, no tenen intenció de fer. El desenllaç de la història és la seva coartada: «no soc jo qui l’ha deixat, és ell qui m’ha deixat a mi». El maltracte institucional previ només és una anècdota. Tot apunta a que així serà com l’Ajuntament de Girona es desempallegarà de la Volta, un altre cas de treball associatiu abnegat i d’economia col·laborativa. I els que manen, cal no oblidar-ho, són d’«esquerres» (sovint només els diferenciareu de les «dretes» per la bandera palestina).

La Volta deixerà de gestionar el projecte cultural
 de Sant Narcís a finals d'any / Aniol Resclosa

 

L’origen del problema 
Tot va començar ja fa una colla d’anys quan Girona es declarava, amb orgull i sense embuts, «ciutat de festivals». La marca -perquè això només va de «marques»- la feia oficial l’estiu de 2014 l’aleshores alcalde Puigdemont amb motiu d’una efemèride de mapping (FIMG) que ens havia de posicionar en el panorama internacional de la disciplina. Algú ho recorda? Mentrestant, la resta d’iniciatives culturals diguem-ne més discretes però regulars, passaven a un segon pla: la Casa de Cultura perdia a la seva directora per malaltia i iniciava una llarga travessia pel desert; el Centre Cultural La Mercè, tres quarts del mateix; les galeries d’art més o menys progressistes seguien tancant portes; i els museus seguien mantenint viva l’espurna cultural assumint, a contracor, un paper heroic que sempre és esgotador (a ningú li ve de gust haver de convertir-se en heroi). El Truffaut no és un cas aïllat. És la fi d’un model. Ha guanyat la cultura del soroll, la de les llums estridents, la immersiva, la que no exigeix esforç ni compromisos de llarga durada. Ras i curt: un festival és una explosió momentània entre dos silencis perllongats. La cultura és un xiuxiueig discret però sostingut en el temps. O, com diria Joan Maria Minguet: la cultura és desobediència. 

EDUDALD CAMPS, publicat en el Diari de Girona 19.07.2026