Animadversió cultural / EUDALD CAMPS

El Truffaut no és un cas aïllat. És la fi d’un model. Ha guanyat la cultura del soroll, la de les llums estridents, la immersiva  

Anem al gra. L’assumpte Truffaut (el cinema gestionat pel Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona que ara passarà a mans privades) només s’explica quan la incompetència i la mala fe actuen plegades (volem dir que van agafadetes de la mà). El regidor de Cultura Quim Ayats que, en cas de tenir-les, sap dissimular molt bé les seves virtuts, no es va pronunciar durant «el procés de selecció» perquè es tractava, deia, d’un concurs públic obert que podia guanyar qualsevol. Ell sap, o no, que els concursos «emanen» d’unes bases que, fins no fa gaire, es redactaven per garantir la qualitat del servei i l’interès comú.
Què hauria passat si en algun paràgraf del fatídic text, de les bases escrites per l’esperit sant, s’hagués demanat que l’adjudicatari havia d’actuar sense ànim de lucre? Algú ha sentit a parlar dels concursos públics fets a mida? Només els pot guanyar un determinat candidat que, a més, sol tenir una indissimulada filiació política. Després hi ha la versió que ens ocupa: un concurs públic pensat perquè algú no el pugui guanyar.

Un alcalde de la CUP i un regidor d’ERC entregant a una empresa privada de Cambrils (Tarragona) la fruita madura després de més de vint-i-cinc anys de treball associatiu abnegat i d’economia col·laborativa. El seu gest seria digne del mateix Aznar, el diable privatitzador més gran que mai ha existit. I ja sabem com acabarà la història: els polítics mai són responsables de res, ells només són figurants de luxe que cobren per anar a les inauguracions i per signar textos escrits per algú altre (jo mateix me n’he fet un tip). Els tècnics de cultura tornaran a ser l’ase dels cops. I l’empresa privada, fidel a la seva filosofia extractiva, fotrà el camp quan les mamelles de la vaca deixin de rajar (segurament d’aquí a dos o tres anys). O encara pitjor: no marxaran però desfiguraran per sempre el rostre -i l’anima- del Truffaut, convertint-lo en una sala de cinema convencional que, per descomptat, farà aquella insuportable pudor de crispetes.

Amb tot, la perversió encara pot sofisticar-se. Quan tens ganes -o la necessitat vital- de deixar una relació de parella hi ha, filant gruixut, dues opcions: la que implica assumir el desamor, el cansament, i proposar sense subterfugis una ruptura «amable» i, en segon lloc, la seva antítesi, la dels manipuladors i la dels covards, que porten al límit l’altre, que li fan la vida difícil amb l’objectiu d’obligar-los a fer el pas que ells, per pura estètica social i política, no tenen intenció de fer. El desenllaç de la història és la seva coartada: «no soc jo qui l’ha deixat, és ell qui m’ha deixat a mi». El maltracte institucional previ només és una anècdota. Tot apunta a que així serà com l’Ajuntament de Girona es desempallegarà de la Volta, un altre cas de treball associatiu abnegat i d’economia col·laborativa. I els que manen, cal no oblidar-ho, són d’«esquerres» (sovint només els diferenciareu de les «dretes» per la bandera palestina).

La Volta deixerà de gestionar el projecte cultural
 de Sant Narcís a finals d'any / Aniol Resclosa

 

L’origen del problema 
Tot va començar ja fa una colla d’anys quan Girona es declarava, amb orgull i sense embuts, «ciutat de festivals». La marca -perquè això només va de «marques»- la feia oficial l’estiu de 2014 l’aleshores alcalde Puigdemont amb motiu d’una efemèride de mapping (FIMG) que ens havia de posicionar en el panorama internacional de la disciplina. Algú ho recorda? Mentrestant, la resta d’iniciatives culturals diguem-ne més discretes però regulars, passaven a un segon pla: la Casa de Cultura perdia a la seva directora per malaltia i iniciava una llarga travessia pel desert; el Centre Cultural La Mercè, tres quarts del mateix; les galeries d’art més o menys progressistes seguien tancant portes; i els museus seguien mantenint viva l’espurna cultural assumint, a contracor, un paper heroic que sempre és esgotador (a ningú li ve de gust haver de convertir-se en heroi). El Truffaut no és un cas aïllat. És la fi d’un model. Ha guanyat la cultura del soroll, la de les llums estridents, la immersiva, la que no exigeix esforç ni compromisos de llarga durada. Ras i curt: un festival és una explosió momentània entre dos silencis perllongats. La cultura és un xiuxiueig discret però sostingut en el temps. O, com diria Joan Maria Minguet: la cultura és desobediència. 

EDUDALD CAMPS, publicat en el Diari de Girona 19.07.2026 

Guillem Terribas: Memòria i plàstica

Aquest vespre (19 h) Guillem Terribas presentarà una mostra a la Biblioteca Municipal de Palafrugell.

Que siguin «obres recents» no vol dir que no posseeixin un passat il·lustre. La idea és que fa més de mig segle que Guillem Terribas participa, d’una manera o altra, en l’activisme polític i cultural de Salt i Girona. Als anys setanta va participar en la gènesi i la posterior consolidació de l’ADAG, també s’encarregava, durant la transició, de fer materials gràfics pels diferents moviments veïnals o, com ara, d’exposar, per exemple, a la sala Fidel Aguilar al costat dels enyorats Faixó, Escuder o Torres Monsó, entre molts altres. Impossible, en aquest sentit, atansar-nos a l’estètica geometritzant i colorista de Terribas sense tenir en compte la influència d’Enric Marquès: «tot i tractar-se d’obres plàsticament eixutes, encartonades, esquemàtiques o simplistes», escrivia un implacable Comadira, la seva efectivitat plàstica, afegim nosaltres, s’afirma avui com a transgeneracional.

Eudald Camps. Publicat en el Diari de Girona 08.09.2023

SANTI ROCA-DELPECH ROCA: L’aparador de la vida

Santi Roca-Delpech Costa. Foto: Aniol Resclosa.

La presència d’una pintura de Santi Roca-Delpech a l’entrada de moltes llars gironines era com aquell Déu-vos-guard d’abans, una mena de presa de terra destinada a recordar-nos que les qüestions humanes sempre són una mica bipolars, és a dir, atrapades entre la pura literalitat que s’esdevé arran de món (o a peu de carrer) i les imatges aèries que, si més no a alguns, ens ajuden a orientar les antenes.

L’artista gironí, fill del pintor i músic Jaume Roca i Delpech, va morir dilluns als 73 anys. Tot i que de jove va començar a estudiar arqueologia, aviat ho va deixar per a aprendre dibuix i pintura al costat del seu pare, que va ser el seu únic mestre. Entre els anys 70 i 80 va ser propietari de la botiga de discos Erato, a la plaça del Vi de Girona.

Una de les seves obres.

La principal característica del pintor saltenc (fill d’un dels creadors de la iconografia visual més reconeixible de Girona) era aquesta doble vessant: personatge irònic i fins i tot sorneguer, atent a la contracultura (les reunions a la seu de l’Òmnium Cultural i les exposicions col·lectives al costat de figures com Enric Marquès, Torres Monsó, Ansesa Gironella o Jaume Faixó entre altres, assenyalen quin fou el seu posicionament) i, al mateix temps, pintor subtil i, si més no en aparença, artista afiliat a una figuració relativament convencional. Res més allunyat de la realitat.

Com afirma l’historiador Narcís Selles, «en Roca-Delpech no era en absolut només un pintor que pintava molt bé. La qüestió tècnica era important, però a la seva obra sempre hi havia alguna cosa més». Alguna cosa més que ell va saber veure (o escoltar) en la musica dels seus estimadíssims Beatles i que, de fet, va prendre forma en el negoci que va muntar amb la Teresa a Girona, uns discos Erato que van fer llum en una època, el tardofranquisme, encara profundament obscura.

El centre amb l'Emili Massana (+)
a l'esquerra en Sant. ADAG.

En aquest sentit, el seu amic i llibreter Guillem Terribas és molt clar: «En Santi —explica—era un home de contrastos. Per una banda, molt familiar: sempre va estar, i des de ben aviat, amb la mateixa dona; per l’altra, li agradava adoptar una actitud irreverent que contrastava amb la seva obra». Al final, possiblement el llegat artístic de Santi Roca-Delpech és exactament aquest: proposar una estètica que pot ser llegida en superfície però que també està oberta a les profunditats abissals.

EUDALD CAMPS * Diari de Girona 14.07.2021

Mor l’artista gironí Santiago Roca Delpech als 73 anys

 També va ser el propietari, entre els anys setanta i vuitanta, de la botiga de discos Erato, situada a la plaça del Vi de Girona.ta gironí Santiago Roca-Delpech i Costa va morir dilluns als 73 anys. Fill i deixeble del músic i pintor Jaume Roca i Delpech (1911-1968), Santiago va ser també un nom destacat de la modernitat gironina: el 1969 va crear amb la seva companya de tota la vida, Teresa Roitg, en un carreró de la Rambla rere el bar El Sol, la botiga de discos Erato. El 1973, Erato es va traslladar a la plaça del Vi, on més tard la família va obrir Plastic Store , encara activa. Erato no va ser només una porta d’entrada a la ciutat de les últimes novetats musicals, sinó també de les noves tendències estètiques i ideològiques que arribaven des de les capitals mundials de la contracultura, sobretot Londres.

L’artista gironí Santiago Roca-Delpech i Costa va morir dilluns als 73 anys. Fill i deixeble del músic i pintor Jaume Roca i Delpech (1911-1968), Santiago va ser també un nom destacat de la modernitat gironina: el 1969 va crear amb la seva companya de tota la vida, Teresa Roitg, en un carreró de la Rambla rere el bar El Sol, la botiga de discos Erato. El 1973, Erato es va traslladar a la plaça del Vi, on més tard la família va obrir Plastic Store , encara activa. Erato no va ser només una porta d’entrada a la ciutat de les últimes novetats musicals, sinó també de les noves tendències estètiques i ideològiques que arribaven des de les capitals mundials de la contracultura, sobretot Londres.

L’artista gironí Santiago Roca-Delpech i Costa va morir dilluns als 73 anys. Fill i deixeble del músic i pintor Jaume Roca i Delpech (1911-1968), Santiago va ser també un nom destacat de la modernitat gironina: el 1969 va crear amb la seva companya de tota la vida, Teresa Roitg, en un carreró de la Rambla rere el bar El Sol, la botiga de discos Erato. El 1973, Erato es va traslladar a la plaça del Vi, on més tard la família va obrir Plastic Store , encara activa. Erato no va ser només una porta d’entrada a la ciutat de les últimes novetats musicals, sinó també de les noves tendències estètiques i ideològiques que arribaven des de les capitals mundials de la contracultura, sobretot Londres.

L’artista gironí Santiago Roca-Delpech i Costa va morir dilluns als 73 anys. Fill i deixeble del músic i pintor Jaume Roca i Delpech (1911-1968), Santiago va ser també un nom destacat de la modernitat gironina: el 1969 va crear amb la seva companya de tota la vida, Teresa Roitg, en un carreró de la Rambla rere el bar El Sol, la botiga de discos Erato. El 1973, Erato es va traslladar a la plaça del Vi, on més tard la família va obrir Plastic Store , encara activa. Erato no va ser només una porta d’entrada a la ciutat de les últimes novetats musicals, sinó també de les noves tendències estètiques i ideològiques que arribaven des de les capitals mundials de la contracultura, sobretot Londres...continua https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1999723-mor-l-artista-santiago-roca-delpech.html
Xavier Castillon El Punt-Avui 14.07.2021

Foto: Jordi Soler. 

* Estem perdent referents. estem vivint un estiu Negra. Ara ha estat el pintor/dibuixant SANTIAGO ROCA-DELPECH COSTA, entranyable personatge Gironí, català i anglòfil. Els Beatles, la família, la lectura i la ironia, van donar sentit a la seva vida. Gràcies Santi.

Girona i el país ha perdut un personatge irrepetible, entranyable, lector, artista (pintor/dibuixant). Els Beatles i la seva família li van donar sentit a la seva vida. Descansa en pau, amic.

G.T.R.