És bonic viure, però també difícil

Donna Reed i James Steward. 

Amb el so de les campanetes que anuncien que l’àngel Clarence s’ha guanyat, finalment, les ales en haver salvat del suïcidi George Bailey (James Stewart), que aleshores rep l’ajuda econòmica i moral dels seus amics i clients, clou Que bonic que és viure! (It’s a Wonderful Life) i és difícil que no s’escapi una llagrimeta en veure-ho. Un “final feliç” que ha convidat a dir que Frank Capra sempre feia jocs de mans amb el sentimentalisme, però que, sens dubte, ha contribuït a la popularitat de la pel·lícula més emblemàtica del Nadal. D’aquí, en aquestes dates, durant anys se n’han fet múltiples emissions televisives i també projeccions privades entre amics per reveure els moments clau de la vida del generós Bailey (narrats per sant Josep a l’àngel Clarence) i com, si ell no hagués existit, Bedford Falls s’hauria convertit en Pottersville: una localitat dominada pel banquer Potter, l’especulador sense escrúpols que aprofita un descuit per apropiar-se d’uns diners que, “desapareguts”, menen l’heroi (un dels “homes comuns” de Capra) a la ruïna i a la desesperació: tanta que vol matar-se perquè, com li ha dit el mateix Potter, l’assegurança de vida fa que “valgui” més mort que viu.

Cartell de la projecció en el Cinema Truffaut
2021.

Hi ha un cinema a Catalunya, el Truffaut de Girona, que, des de fa tretze anys, projecta Que bonic que és viure! el vespre de cada 22 de desembre. Amb una xocolatada (una cortesia de Casa Moner, que avui hi afegirà vi calent) posterior a la sessió, és una celebració d’una pel·lícula mítica que aquest any compleix el seu 75 aniversari. No hi fallen mai un centenar de persones, que fan una donació voluntària destinada a Càritas. Tanmateix, en la seva estrena, el 1946, Que bonic que és viure! no va tenir tant d’èxit com el que esperava una nova productora d’efímera existència, Liberty Films, creada pel mateix Capra amb el productor Sam Briskin, i a la qual, sense que arribessin a fer-hi cap pel·lícula, s’hi van afegir també George Stevens (que feia poc havia filmat a l’alliberat camp de concentració de Dachau, al sud d’Alemanya) i William Wyler, qui aquell mateix any va dirigir The Best Years of Our Lives, sobre les dificultats d’uns soldats de reincorporar-se a la vida ordinària. De fet, l’esmentat film de Wyler, amb el seu realisme, va imposar-se aleshores a la faula de Capra, que acabava de realitzar Why We Fight (Per què lluitem), pel que fa a la participació dels EUA en la guerra. El cas és que, a banda del “final feliç” i la suposada bonhomia nadalenca del film, amb cada revisió de Que bonic que és viure es fa evident que, lluny de l’optimisme de Capra entre l’individualisme i la solidaritat del New Deal, va revelant-se que és la història d’una frustració. Ho diu Ramon Girona en la seva afinada monografia sobre Frank Capra (Càtedra): Bailey no pot mai marxar de Bedford Falls i acomplir els seus desitjos. No puc evitar pensar en el fet que el més gran impediment és la seva encantadora esposa (Dona Reed), que l’atrapa en la vida familiar. Suposo que les que estimem el cinema (no només el clàssic), ho hem de fer amb aquestes recances.
Imma Merino, publicat en el Punt Avui 22.12.2021

https://youtu.be/tfGos88UcnA  /  https://youtu.be/ulBv7HAI4eE (fragments finals de la pel·lícula "Que bonic es viure"  Frank Capra 1946).