Montserrat Roig i la soledat

Montserrat Roig sempre havia dit: “Quan triem l’ofici d’escriure,

Gemma Busquets

triem, també, la soledat.” Una soledat que propicia l’ordenació d’idees i l’escriptura, que la Roig va trobar, al llarg de diferents estades, al balneari Prats de Caldes de Malavella, on estiuejava la família. A l’habitació 145 del balneari, a l’edifici antic, perquè les parets són més gruixudes i dissimulen millor el tecleig de la màquina d’escriure, la Roig podia contemplar el jardí de l’establiment termal; aquella finestra que tot aïllament autoimposat necessita per mantenir el vincle amb la companyia que també es requereix en qualsevol procés creatiu. Des del balneari Prats, ja malalta, hi va enllestir el seu últim llibre, Digues que m’estimes encara que sigui mentida. Però també el seu debut literari, Molta roba i poc sabó. Va ser al balneari Prats des d’on la Roig va trucar al llibreter Guillem Terribas , pel pont del 12 d’octubre del 1991. Havien quedat per dinar i passejar per Girona. “Amb la seva veu melodiosa, em deia que ho sentia molt però que li era impossible venir, que tenia febre.” Terribas ho recordava a El Punt el 10 de novembre del 2001 arran del desè aniversari de la seva mort. “Vaig estar temptat tot el dia d’anar-hi jo, a Caldes, i passar el dia amb ella. Però vaig pensar que potser la importunaria; vaig prendre una decisió i mai he sabut si era la correcta”, es lamentava Terribas.

Foto: Josep M. Oliveras / Llibreria 22

He pensat amb els vincles gironins de Montserrat Roig –Caldes de Malavella li va dedicar un carrer el 2006– arran de la Revetlla Roig que se celebra divendres al centre cultural La Mercè. El seu llegat, vast i pioner, és també al territori. Més enllà del seu Eixample natal hi ha altres llocs de soledat. A la biografia El goig de viure (2005), de Pere Meroño, es recorda com L’agulla daurada va ser escrit principalment a Olot. “Vila molt estimada on Montserrat es delia per tenir una casa per viure i treballar. Verd assenyat, en ocasions. A cops feréstec i torturat”, relata Meroño tot recordant que la coneixença es fa el 1977 arran de la campanya que la Roig fa pel PSUC per les primeres eleccions espanyoles democràtiques. “Opció prou difícil en un indret bastant al·lèrgic a les esquerres”, rebla Meroño.

Fa poc Rosa Montero escrivia a El País que el temps va ser mesquí amb la Roig, a qui durant anys “els mandarins de la cultura van jutjar de forma paternalista i despectiva”. Han hagut de passar trenta anys de la seva mort perquè se li concedeixi el lloc que li pertocava.
GEMMA BUSQUETS, publicat en el PuntAvui 08.12.2021
* L'article que en fa referència la Gemma:
http://llibreria22.blogspot.com/2011/11/el-dia-que-em-va-trucar-la-montserrat.html

El dia que em va trucar la Montserrat Roig

* Article publicat a la secció:
PUNT DE VISTA EL PUNT/ Dissabte, 10 de novembre del 2001.
Tribuna GUILLEM TERRIBAS. Llibreter

La Montserrat em deia, amb la seva veu melodiosa, que li era impossible venir, que tenia febre. Els metges li havien aconsellat fer llit. Una altra vegada serà... i no va ser. Avui fa deu anys que Montserrat Roig va morir.
Va ser una setmana abans del llarg cap de setmana del 12 d'octubre,un mes abans que ensdeixés, aquell 10 de novembrede 1991. Em trucava des d'un balneari de Caldes de Malavella. Estava,em va dir, passant uns dies de descans per posar-se en forma. Volia venir a la Llibreria 22 per comprar uns llibres i, després, em va demanar si la volia acompanyar a fer un volt i passejar per Girona, que en tenia moltes ganes. Jo tenia previst fer pont aquells dies, però li vaig dir que no es preocupés, que jo seriai a la llibreria esperant-la i que llavors dinaríem junts.
El dia que vàrem quedar vaig rebre una trucada. Era la Montserrat que em deia, amb la seva veu melodiosa, que ho sentia molt però que li era imposible venir, que havia agafat una mena de constipat i que tenia febre. Els metges li havien aconsellat fer llit. Una altra vegada serà... i no va ser.
Vaig estar temptat tot el dia d'anar-hi jo, a Caldes, i passar el dia allà amb ella. Però vaig pensar que potser la importunaría i que tenia més que un simple constipat. Jo sabia, molts sabíem, que era la seva malaltia que i a tomava a atacar. Vaig pensar que, potser, la seva coqueteria no li permetria rebre en aquells moments una visita, no ho sé, tot plegat no em vaig atrevir a anar-hi.
Tampoc ella m'ho va suggerir. Va prendre una decisió i mai he sabut si era la correcta.
A Montserrat Roig, la vaig conèixer els primers dies del mes de gener de l'any 1990. La Llibreria 22 havia complert . 10 anys, hi vam editar un llibre revista anomenat El número. La Montserrat Roig, ainb vint-i-un escriptors i escriptores més, hi van participar amb un text que explicava les seves debilitats literàries. Hi comença parlant sobre l'arrelament als llibres en les nostres vides i records
i, recomana no remenar-los gaire de lloc, ni ordenar-los: «Fóra millor deixar-los on són, no tocar-los, inamovibles com les làpides del cementiri que no deixen sortir els morts...» Mentre neteja les estanteries de la seva biblioteca, plena de llibres, va fent un repàs de les seves debilitats: «Guillermo Brown de Richmal Crompton...», que va resultar ser una dona. En un altre prestatge, els rusos Guerra i Pau i Eh germans Karamàzov. En el tercer prestatge, Thomas Mann, també, el descobriment—és la seva època universitària— de Mercè Rodoreda «...que em deia que els àngels existien, cosa qiie jo no hauria gosat mai dir, sobretot aleshores, que corrien temps marxistes i les noies no ens depilàvem les cames...».
En un altre prestatge, recorda Pla, Pere Quart, Carles Riba i Quevedo..., i també recorda el llibre prohibit que mai va llegar La piel de Curzio Malaparte. El text va acompanyat d'una fotografia, on està esplèndida i radiant i plena de vida, realitzada per Josep M. Oliveras.
Amb motiu de la presentació de la publicació a Girona, la Montserrat Roig va venir amb la seva mare, la seva germana i també altres escriptors que hi van participar (Antoni Marí, Jaime Gil de Biedma,Josep M. Benet i Jornet, Dolors Oller, Narcís Comadira, Félix de Azua, Marcos Ordóñez, Josep M. Fonolleras, Núria Pompeia...). Després de la presentació vam anar a sopar. La Montserrat s'ho va passar
molt bé, segons em va manifestar i vaig poder comprovar. Mesos més tard va ser l'escriptora del mes, una promoció a escriptors que organitzava la Institució de les Lletres Catalanes. Va venir a Girona i, gairebé vam passar el dia junts. A l'hora de dinar, ens explicava molt il•lusionada que aniria a fer una estada a Califòrnia d'uns quants mesos, invitada per diverses universitats. Va ser a la tornada quan li va sortir la maleïda malaltia, que en contra de la $eva voluntat i ganes de viure, va vèncer-la. Encara la vaig veure uns quants mesos abans de la seva mort. Va ser a Barcelona, durant la presentació d'un llibre que va fer amb il•lustracions de Cese, sobre Catalunya. Estava molt animada. Portava una gorra molt bufona que li dissimulava la desaparició de la seva llarga i bonica cabellera. Estava amb una amiga russa que va conèixer durant la seva estada a Sant Petersburg. Em va explicar que havia superat la malaltia i que tenia ganes d'explicar en un llibre la seva experiència. Aquella última vegada, ens vam acomiadar efusivament. Estava molt il•lusionada, contenta, plena de vida i amb ganes de viure-la.
Foto: Josep M. Oliveras