Dos grans escriptors de diaris: Miquel Pairolí / Manuel Cuyàs.

Fa tretze anys, de bon matí d’un 6 de juliol, en Guillem Terribas em trucava per donar-me la trista però esperada notícia de la mort d’en Miquel Pairolí. Demà farà ja tretze anys de la seva desaparició física i encara trobo a faltar el seu article diari on passava revista a l’actualitat però també a tantes altres coses més; llegir-lo s’havia convertit en una necessitat diària. Miquel Pairolí i Sarrà (Quart, 1955) va morir jove, amb 55 anys, quan li restaven les millors planes per escriure, tot i que el nivell de les que ens va deixar, al diari, a les seves novel·les, als assajos literaris, als dietaris i les biografies que va escriure, és d’un alt valor literari, com li ha reconegut la crítica. Queden els seus llibres, que agafen pes literari amb el pas dels anys i que, com sempre que escric sobre en Miquel, els animo a llegir. Ell, com tants, però més que ningú, va patir allò de la frontera mental de la Tordera i essent un gran escriptor va haver de passar per ser “un gran escriptor gironí”.

Miquel Pairolí i Manuel Cuyàs. Foto: R. Esteban 

Pensar en Miquel Pairolí em porta sempre inevitablement a Manuel Cuyàs (Mataró, 1952 - Badalona, 2020). Va ser també una patacada, la seva mort en plena pandèmia, perquè tots esperàvem que el trasplantament de medul·la aniria bé. No va ser així. També trobo a faltar el seu article diari. Quan en Miquel Pairolí es va trobar malament i només podia escriure tres dies a la setmana, li vaig demanar a en Manuel Cuyàs que ocupés el seu lloc. Després, quan en Miquel va publicar el seu mític Teló, el darrer article, en Cuyàs el va substituir. Era un risc, perquè en Pairolí tenia un públic fidel, era un analista fi de la situació, seriós però irònic i amb una mala llet que no necessitava paraules gruixudes. Però va ser un encert. En Manuel era radicalment diferent: era divertit, irònic, punyent. Podia semblar més superficial, però no ho era. Són dos dels grans escriptors de diaris que ha tingut aquest país, lamentablement morts massa joves.

He dit escriptors de diaris. Els dos van fer de periodistes i eren molt bons, però eren alguna cosa més que periodistes a la recerca de la notícia, tot i que ho feien. Eren escriptors, excel·lents columnistes. En Miquel excel·leix en els seus Dietaris que ha reeditat Editorial Gavarres. En Manuel va triomfar com escriptor de les Memòries de Jordi Pujol, amb el seu llibre biogràfic El nét del pirata, els seus llibres de temàtica mataronina i els seus article ara recollits a El Mataró de Manuel Cuyàs. Un altre cas en que no ser barceloní el va perjudicar massa.

Eren diferents, però molt bons. En Miquel va estudiar Filologia i en Manuel Història. Van donar classes com a mestres de català. El de Quart era reservat i es va tancar a Palol d’Onyar, per fer obra. En Manuel no parava de córrer tertúlies perquè era el tertulià perfecte, sempre irònic, sempre sortia amb un ciri trencat, sempre protagonista, a L’Oracle o amb en Grasset al 3/24. Eren bons en tot, però eren uns columnistes excelsos. Encara ara penso què escriurien sobre la situació del país i m’ho puc imaginar. Segur que es farien llegir i, a la seva manera, ens farien pensar. Els trobo molt a faltar: L’Escaire d’en Miquel. Els Vuits i nous d’en Manuel.

JORDI GRAU "Mirades" publicat en el Punt/Avui 05.07.2024