La novel·la «Aterratge» d’Eva Piquer guanya el premi literari Setè Cel

El guardó, dotat amb 3.000 euros, és l'únic que té en compte lectors i bibliotecaris en la decisió final.

Eva Piquer. Foto: Catorze. 

La novel·la Aterratge, d’Eva Piquer –fundadora i directora de Catorze–, ha guanyat el 18è premi El Setè Cel de Salt a la millor novel·la publicada en català durant l’any 2023. Dotat amb 3.000 euros, aquest guardó està impulsat per l’àrea de cultura de l’Ajuntament de Salt en col·laboració amb el Servei de Biblioteques de la Diputació de Girona. El Setè Cel és l’únic premi literari català que té en compte els lectors i els bibliotecaris en la decisió final. El premi es lliurarà l’11 de juliol a la biblioteca Iu Bohigas de Salt, a quarts de vuit del vespre.

Les tres obres finalistes d’aquesta edició, triades d’entre totes les que es van publicar el 2023 en llengua catalana, eren Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres, d’Irene Solà; Una història és una pedra llançada al riu, de Mònica Batet, i la que ha resultat guanyadora: Aterratge, d’Eva Piquer. El jurat del premi Setè Cel el presideix Vicenç Villatoro i en són vocals Guillem Terribas, Miquel Berga, Albert Rossich i Margarida Casacuberta, així com l’alcalde de Salt, Jordi Viñas, i el regidor de Cultura, Toni Vidal, amb veu però sense vot. Aquest jurat designa les tres novel·les finalistes d’entre les vuit obres més votades per les biblioteques públiques de Catalunya. També participen en la deliberació diversos clubs de lectura.

“Em fa una il·lusió immensa que m’hagin donat el premi Setè Cel de Salt –ha declarat l’autora del llibre guardonat– perquè crec molt en els premis a obra publicada, perquè m’agrada que en la decisió hi participin lectors i bibliotecaris, perquè els membres del jurat són persones amb criteri literari i perquè les altres dues novel·les finalistes són esplèndides, no se m’acut una companyia millor. Aterratge és el millor llibre que he sabut escriure fins ara i vull pensar que aquest reconeixement farà que voli més amunt”. Aterratge narra la història d’un aterratge literal i d’un aterratge emocional. De la construcció després de la destrucció, del renaixement després de la catàstrofe. Estructurada en tres plans narratius, l’obra explora el tema de la supervivència a partir d’una dona que està transitant cap a la llum i d’un pilot d’avió que va patir un accident a Islàndia mig segle enrere.

Aterratge l’ha publicat el segell Club Editor en la versió original catalana i l’editorial Tránsito en castellà, amb traducció de Celia García Abellán.

Eva Piquer (Barcelona, 1969) és escriptora i periodista cultural. Edita i dirigeix el digital literari i de creació Catorze des del 2014. Imparteix tallers d’escriptura creativa. Ha treballat a la secció de cultural del diari Avui i ha col·laborat a diversos mitjans. Ha estat corresponsal a Nova York i professora a la Universitat Autònoma de Barcelona. L’any 2006 va rebre el premi Atlàntida a la millor articulista en llengua catalana. Va ser directora literària de l’editorial Thassàlia. Com a novel·lista, va debutar en el camp de la literatura infantil i juvenil amb La noia del temps (premi El Vaixell de Vapor 1996). L’any 2002 va guanyar el premi Josep Pla amb la novel·la Una victòria diferent. També ha escrit llibres de no-ficció com La feina o la vida (2010), Evasions (2018) i Com abans de tot (2021), entre d’altres. L’any 2003, després d’un silenci novel·lesc de dues dècades, va publicar Aterratge.

Publicat a la Revista Digital Catorze  02.07.2024

Quan la il·lusió mou muntanyes (de llibres).

Què passa si vius a Hamburg i es ven una llibreria a Viena?

Tenir un projecte i tirar-lo endavant no és la felicitat -què és la felicitat?-, però s’hi acosta. Si el teu projecte respon a una il·lusió i esdevé una realitat consolidada, tingues per segur dues coses: que t’hi dedicaràs com si t’hi anés la vida i que t’agradarà fer-ho. Si, a sobre, t’acaben sortint els números, aleshores et consideraràs, amb raó, la persona més afortunada del món. Però que t’acabin sortint els números no t’ho garanteix ningú.
A Petra Hartlieb (Munic, 1967) la bogeria -per abocar-se a fer realitat un projecte dels que tenen la il·lusió com a combustible cal, també, un punt d’alienació mental transitòria- li ha sortit més que bé, fins ara. La seva aventura va començar gairebé sense voler: l’any 2004, durant unes vacances a Viena, ella i el seu marit van saber que tancava una llibreria de barri amb tradició i clientela. “Per què no ens la quedem?”, es van plantejar. El matrimoni vivia i treballava a Hamburg, però es van arriscar a fer una oferta via mail per la llibreria vienesa i va sonar la flauta. Vet aquí el resum que en fa Hartlieb: “Hem apostat, amb uns diners que no tenim, per una llibreria que està en una ciutat on no vivim. I l’hem aconseguida. I ara, què?”.
La història de la llibreria (que avui ja són dues) de Petra Harlieb és una història d’èxit. I de sacrifici. I de fer més hores que un rellotge. I de remordiments de consciència: per conciliar d’aquella manera la vida laboral amb la familiar o per no pagar un sou més generós als empleats. En qualsevol cas, és una història autèntica, que ara ha pres forma -de què, si no?- de llibre. Mi maravillosa librería (Periférica) no és pas un manual empresarial, sinó el relat en primera persona d’una periodista cultural que de cop i volta es va transformar en llibretera i que se n’ha sortit.

Mentrestant, al carrer Consell de Cent de Barcelona...Mentre devorava Mi maravillosa librería no podia deixar de pensar en Paula Jarrin, de la llibreria infantil i juvenil Al·lots, al número 266 del carrer Consell de Cent de Barcelona. Em semblava que la trajectòria de Petra Hartlieb tenia bastants paral·lelismes amb la de la Paula, una argentina encantadora que viu a Barcelona i que un bon dia va decidir, juntament amb el seu home, convertir-se en llibretera. I sí, també se n’està sortint.Convido la Paula a fer memòria. Rebobina fins al juny del 2012, quan acabava de ser mare per tercera vegada. M’explica que tant ella com el pare dels seus fills, l’escriptor Helder Farrés, tenien unes perspectives laborals borroses. “Ens sentíem sols i frustrats. Llicenciatures, màsters diversos i res: res de res”. Un dia van passar pel carrer Consell de Cent i van veure una llibreria en venda. “Muntar una llibreria era un dels nostres projectes somiats”. La parella es va preguntar: “I per què no?”. I ja tenim el típic estira-i-arronsa entre la il·lusió, que era molta, i les pors, que no eren poques. Van demanar consell al llibreter gironí Guillem Terribas: els va dir que com més serien, més riurien.

Els fils invisibles amb què es cusen les complicitatsVa guanyar la il·lusió. La Paula i l’Helder van poder reunir els diners que no tenien i un 15 de novembre signaven la compra. “El 16 de novembre hi entràvem a treballar l’Helder, la nena i jo. Vaig alletar i fer de mare dins la llibreria mentre aprenia l’ofici”.Potser algun dia Paula Jarrin també escriurà un llibre sobre la seva meravellosa llibreria. “Ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí, però som immensament afortunats”, diu. I esmenta, amb una emoció contagiosa, “els fils invisibles de tanta gent que ens ha ajudat”.EVA PIQUER publicat a l'Ara.com 21.11.15 

Corre la brama que en Guillem s’ha jubilat, però a la seva manera

El doble avantatge de tenir una edat
Assumpte del mail: “Top secret”. Es tracta de participar en un homenatge sorpresa a Barcelona al llibreter gironí Guillem Terribas, que diu que s’ha jubilat però costa de creure. I aquí ens teniu, en un local fosc del carrer Muntaner, escoltant batalletes llibresques. “Acabaré amb un atac de cor de tanta satisfacció”, fa en Guillem quan ja l’han lloat Toni Puntí en nom dels periodistes culturals, Blanca Rosa Roca en nom dels editors, Lluís Morral en nom dels llibreters, Pep Amargant en nom dels distribuïdors, Blanca Busquets en nom dels escriptors i Albert Serra en nom d’Albert Serra.

L’homenatjat contraataca i dedica unes paraules a cadascun dels qui han elogiat la seva feina com a llibreter, activista cultural i aconseguidor-del-que-calgui a Girona. No revelo aquí les coses rares que li han arribat a demanar per preservar la imatge d’algun escriptor en particular i del gremi en general.

És una jubilació a mitges: l’amic Guillem ha deixat el taulell de la Llibreria 22, però en continua sent la cara visible. I per molts anys.
EVA PIQUER, publicat a Ara.cat 07.03.15

Més informació de la notícia http://www.ara.cat/suplements/llegim/doble-avantatge-edat_0_1316268471.html

Quan la mentida ens millora la vida

La veritat és més fàcil de recordar, i menys mesquina. Però hi ha enganys que ens fan l'existència més suportable, encara que sembli mentida.
Fa nou anys, la meva filla va descobrir la identitat dels Reis d'Orient per culpa d'una novel·la infantil: Tanit , de Núria Albó. En concret, per culpa del següent diàleg (atenció, aparteu les criatures!):
"-A vegades costa que la gent vulgui saber la veritat. S'estima més pensar que té raó que no pas admetre que s'ha equivocat.
-¿Com si volguéssim creure en els Reis quan ja sabem que són els pares?
-Més aviat com si no volguéssim acceptar que són els pares encara que veiéssim tots els paquets a sota el llit quinze dies abans."

La nena se'm va acostar amb el llibre obert per la pàgina delatora i a mi no em va quedar altre remei que confessar-li la gran mentida. Tot seguit vaig amagar Tanit , per garantir que els seus germans petits no el llegirien abans d'hora.
Fa pocs mesos, el meu tercer fill se'm va presentar amb cara de desconcert i amb un altre llibre de Núria Albó a les mans: Íngrid , també publicat per Cruïlla. En efecte: s'hi tornaven a desemmascarar els Reis i altres personatges màgics. No en puc transcriure les paraules literals perquè, de la ràbia, vaig llençar el llibre per la finestra. De passada vaig requisar la resta de llibres de Núria Albó que voltaven per casa, perquè encara em queda un fill que ignora el secret nadalenc. I no em sento pas mala mare per seguir-lo enganyant uns quants anys més.
La vida no sempre és bella, i maquillar-la no sempre és pecat
Per Sant Esteve vaig veure de nou La vida és bella , i vaig plorar tant que encara em couen els ulls. La pel·lícula de Roberto Benigni es va inspirar en la història de Rubino Romeo Salmonì, un supervivent d'Auschwitz mort justament aquest 2011, autor del llibre autobiogràfic Ho sconfitto Hitler (He derrotat Hitler) .

Quan intentes explicar als nens d'avui l'absurditat salvatge de l'Holocaust, com em va tocar fer abans-d'ahir, t'adones que gairebé és més fàcil fer-los creure que tot plegat era un joc, com fa el personatge de Benigni amb el seu fill. Dutxes de gas, forns per cremar persones...? Au va, on vas a parar.
Al nen de la pel·lícula, la mentida el protegeix de l'horror. Perquè, sí, la mentida fa mal, però hi ha veritats que maten. La veritat té raó i, a la llarga, només la veritat ens consola. Però també és cert que una mentida quan cal ens pot salvar la vida.

La religió ha estat l'opi del poble, però també pot ser-ne la salvació

És veritat o mentida que el poder corromp? I que l'enamorament és un estat d'imbecil·litat transitòria? I que ningú no és profeta a la seva terra? I que les millors coses de la vida són de franc? I que dient les veritats es perden les amistats? I que en l'amor i en la guerra tot s'hi val? I que la felicitat és una quimera?
El periodista Adolf Beltran va plantejar aquestes i altres preguntes al matí radiofònic de can Bassas, i amb les converses que se'n van derivar n'ha fet un llibre: Veritat o mentida , editat per Proteus.
La primera constatació és que la majoria de sentències lapidàries no són ni veritat ni mentida. És veritat o mentida que la religió és l'opi del poble? "Les dues coses -respon Lluís Duch, antropòleg i monjo de Montserrat-. Aquesta frase, com tot allò que es refereix d'alguna manera a l'ésser humà, participa màximament de l'ambigüitat. Són els contextos els que decideixen sobre la seva bonesa o la seva maldat".
La realitat és molt més complexa que els aforismes, i que les pel·lícules, i que les novel·les que aixafen la guitarra de la màgia que ve d'Orient. I ara, amb permís de l'escriptora Núria Albó (àvia, per cert, de la Bibiana Ballbè), me'n vaig a fer la carta als únics reis que reconec com a meus, que tenen el sa costum de passar per casa cada sis de gener. De veritat.
Eva Piquer, publicat a l'Ara.cat el 28.12.11 Foto: Cèlia Atset.

* Quin personatge gironí fa de Rei blanc a la foto que il·lustra la columna de la Eva Piquer?.