Tenir un projecte i tirar-lo endavant no és la felicitat -què és la felicitat?-, però s’hi acosta. Si el teu projecte respon a una il·lusió i esdevé una realitat consolidada, tingues per segur dues coses: que t’hi dedicaràs com si t’hi anés la vida i que t’agradarà fer-ho. Si, a sobre, t’acaben sortint els números, aleshores et consideraràs, amb raó, la persona més afortunada del món. Però que t’acabin sortint els números no t’ho garanteix ningú.
A Petra Hartlieb (Munic, 1967) la bogeria -per abocar-se a fer realitat un projecte dels que tenen la il·lusió com a combustible cal, també, un punt d’alienació mental transitòria- li ha sortit més que bé, fins ara. La seva aventura va començar gairebé sense voler: l’any 2004, durant unes vacances a Viena, ella i el seu marit van saber que tancava una llibreria de barri amb tradició i clientela. “Per què no ens la quedem?”, es van plantejar. El matrimoni vivia i treballava a Hamburg, però es van arriscar a fer una oferta via mail per la llibreria vienesa i va sonar la flauta. Vet aquí el resum que en fa Hartlieb: “Hem apostat, amb uns diners que no tenim, per una llibreria que està en una ciutat on no vivim. I l’hem aconseguida. I ara, què?”.
La història de la llibreria (que avui ja són dues) de Petra Harlieb és una història d’èxit. I de sacrifici. I de fer més hores que un rellotge. I de remordiments de consciència: per conciliar d’aquella manera la vida laboral amb la familiar o per no pagar un sou més generós als empleats. En qualsevol cas, és una història autèntica, que ara ha pres forma -de què, si no?- de llibre. Mi maravillosa librería (Periférica) no és pas un manual empresarial, sinó el relat en primera persona d’una periodista cultural que de cop i volta es va transformar en llibretera i que se n’ha sortit.
A Petra Hartlieb (Munic, 1967) la bogeria -per abocar-se a fer realitat un projecte dels que tenen la il·lusió com a combustible cal, també, un punt d’alienació mental transitòria- li ha sortit més que bé, fins ara. La seva aventura va començar gairebé sense voler: l’any 2004, durant unes vacances a Viena, ella i el seu marit van saber que tancava una llibreria de barri amb tradició i clientela. “Per què no ens la quedem?”, es van plantejar. El matrimoni vivia i treballava a Hamburg, però es van arriscar a fer una oferta via mail per la llibreria vienesa i va sonar la flauta. Vet aquí el resum que en fa Hartlieb: “Hem apostat, amb uns diners que no tenim, per una llibreria que està en una ciutat on no vivim. I l’hem aconseguida. I ara, què?”.
La història de la llibreria (que avui ja són dues) de Petra Harlieb és una història d’èxit. I de sacrifici. I de fer més hores que un rellotge. I de remordiments de consciència: per conciliar d’aquella manera la vida laboral amb la familiar o per no pagar un sou més generós als empleats. En qualsevol cas, és una història autèntica, que ara ha pres forma -de què, si no?- de llibre. Mi maravillosa librería (Periférica) no és pas un manual empresarial, sinó el relat en primera persona d’una periodista cultural que de cop i volta es va transformar en llibretera i que se n’ha sortit.
Mentrestant, al carrer Consell de Cent de Barcelona...Mentre devorava Mi maravillosa librería no podia deixar de pensar en Paula Jarrin, de la llibreria infantil i juvenil Al·lots, al número 266 del carrer Consell de Cent de Barcelona. Em semblava que la trajectòria de Petra Hartlieb tenia bastants paral·lelismes amb la de la Paula, una argentina encantadora que viu a Barcelona i que un bon dia va decidir, juntament amb el seu home, convertir-se en llibretera. I sí, també se n’està sortint.Convido la Paula a fer memòria. Rebobina fins al juny del 2012, quan acabava de ser mare per tercera vegada. M’explica que tant ella com el pare dels seus fills, l’escriptor Helder Farrés, tenien unes perspectives laborals borroses. “Ens sentíem sols i frustrats. Llicenciatures, màsters diversos i res: res de res”. Un dia van passar pel carrer Consell de Cent i van veure una llibreria en venda. “Muntar una llibreria era un dels nostres projectes somiats”. La parella es va preguntar: “I per què no?”. I ja tenim el típic estira-i-arronsa entre la il·lusió, que era molta, i les pors, que no eren poques. Van demanar consell al llibreter gironí Guillem Terribas: els va dir que com més serien, més riurien.
Els fils invisibles amb què es cusen les complicitatsVa guanyar la il·lusió. La Paula i l’Helder van poder reunir els diners que no tenien i un 15 de novembre signaven la compra. “El 16 de novembre hi entràvem a treballar l’Helder, la nena i jo. Vaig alletar i fer de mare dins la llibreria mentre aprenia l’ofici”.Potser algun dia Paula Jarrin també escriurà un llibre sobre la seva meravellosa llibreria. “Ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí, però som immensament afortunats”, diu. I esmenta, amb una emoció contagiosa, “els fils invisibles de tanta gent que ens ha ajudat”.EVA PIQUER publicat a l'Ara.com 21.11.15
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada