Direcció: Wong Kar-Wai
Intèrprets: Tony Leung Chiu-Wai, Maggie Cheung, Rebecca Pan, Siu Ping-Lam, Mama Hung, Chan Man-Lei, Koo Kam-Wah, Yu Hsien, Chow Po-Chun, Joe Cheung, Kelly Lai
Gènere: drama romàntic
Durada: 95 minuts
Idioma: cantonès
In the Mood for Love, del cineasta xinès Wong Kar-Wai, va presentar-se a l’últim dia del festival de Canes de l’any 2000. El seu impacte va ser fulgurant, a banda del fet que només va aconseguir ser al palmarès amb el premi d’interpretació a Tony Leung. Un any més tard, el film va ser programat al cinema Truffaut, que torna a projectar-lo vint anys en còpia restaurada 4K. Passat aquest temps, part dels membres del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona escriuen un pensament, recorden un moment o fan una valoració sobre una pel·lícula fonamental del segle XXI, apareguda quan tot just començava, per la seva fascinant posada en escena i el seu misteri inesgotable.
El silenci: In the Mood for Love em va ensenyar que la bellesa està edificada per silencis; que les paraules contingudes es transformen en gestos que dibuixen un amor de porcellana. Em va mostrar que podem ser capaços de percebre la calidesa d’un cos absent, com un eco reverberant en un espai tancat. No som com ells, afirmen els seus protagonistes. Miralls i cortines els oculten i, en fer-ho, desvelen els dobles reflexos que els construeixen. Percebem amb ells la metamorfosi d’una atracció de tot el que no és, i que sempre acaba sent. Totes les seves transformacions explicades per una càmera que balla al so d’uns cossos que floten com llençols blancs estesos al vent. Potser som invisibles. Potser som silencis i secrets que s’escapen com ressons per les esquerdes d’un temple a mig camí del tot i del no-res. Potser, potser, potser. Anna Bayó
El desig: In the Mood for Love s’hauria d’haver titulat “In the mood for desire”, ja que tota la pel·lícula és un exercici d’estil de com escenificar el desig que, com deia Lacan, sempre és desig de desitjar, de no acomplir mai l’escomesa. Per això l’escenari és el dels forats dels panys, el de les cantonades que amaguen un revolt que no sempre facilita un canvi de direcció o l’aparició d’allò inesperat; de les portes entreobertes, de les escales sinuoses com ho és el cos de Maggie Cheung, dels carrers mal il·luminats, on les coses poden brillar violentament i desaparèixer lacònicament en un mateix instant. Ingrid Guardiola
El secret: Chow (Tony Leung) diu que, antigament, si algú tenia un secret, que li pesava a l’ànima, buscava un arbre, hi feia un forat, el confessava a dins i, cobrint-ho amb fang, el deixava allà per sempre. Ell troba un forat a la pedra d’un temple centenari per murmurar el seu secret, que el vincula a Li-Zhen (Maggie Cheung) per sempre més. Nosaltres, els espectadors, potser n’arribem a saber alguna cosa, però no gaire res perquè Wong Kar-Wai ens recorda que, de fet, l’amor (com ho pot ser el cinema) és un secret. Imma Merino
La música: In the Mood for Love es un vídeo-clip llarg de 95 minuts que ens mostra la sensibilitat, les mirades, el desig, la seducció… amb una estètica d’anunci progre, de qualitat. Les imatges van sempre acompanyades per la música de Michael Galasso, amb poques paraules. Dins del llarg vídeo-clip n’hi ha altres de més curts amb cançons en castellà de Nat King Cole (Aquellos ojos verdes, Te quiero, dijiste, Quizás, quizás, quizás). Desitjo que ara m’agradi més que fa 20 anys. Guillem Terribas Roca
Els objectes: Hitchcock va dir a Truffaut que per alimentar el record d’una pel·lícula és fonamental crear l’atracció cap un objecte essencial, que persisteixi en el record, com el got de llet il·luminat de Suspicion. Quan penso en In the Mood for Love veig unes cantines amb menjar oriental per emportar i amb elles sorgeix el moviment dels dos protagonistes que passegen mentre es miren i no es toquen. Hi ha en aquestes cantines alguna cosa clau que defineix tot un univers. Els objectes converteixen el film en una bellíssima paràbola retro que, vint anys després, s’erigeix en testimoni d’un temps esvaït. Ara la nostra percepció de les coses és una altra. Després del 2020 mai més podrem tornar a veure les imatges de la mateixa manera. Àngel Quintana
Aquella cervesa al Pavelló Americà de Cannes…: El meu record de In the Mood for Love és inoblidable. El 20 de maig de 2000 vam sortir commocionats del Grand Auditorium Lumière de Cannes, on s’acabava de fer la première mundial del film. Embriagats per l’estil de Wong Kar Wai, pel seu domini dels espais, pel fascinant embolcall estètic, per la música de Nat King Cole, i amb la sensació d’haver vist un film antològic, mai oblidaré aquella cervesa al Pavelló Americà de Cannes amb l’Imma Merino mentre contrastàvem les nostres sensacions. I és que el millor del cinema no és només quan veus una pel·lícula sinó quan en comparteixes l’impacte emocionat que t’ha creat amb algú. Paco Vilallonga
* Membres del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
*El meu full de sala complert:
DESITJANT QUE ARA SI.
Fa
vint anys els companys i la companya del col·lectiu que solen anar a Cannes,
van
tornar al·lucinats, esvarats, contents, joiosos... havien vist la millor pel·lícula
en molts anys. Una meravella, una cosa que no es pot explicar, sinó que s’ha de
veure, s’ha de sentir, s’ha de viure. La visió, segons ells i ella d’aquell
film, era inexplicada.
He
de dir que mai els havia vist i sentit tant excitats. Moltes vegades venen de
Cannes meravellats per algun descobriment o una bona pel·lícula que tenen clar
que un moment o altre la farem en el Truffaut. Aquesta vegada, es van superar.
I la meva curiositat també.
Parlaven
de Wong Kar-Wai, el director Xinès nascut a Xangai l’any 1958 i la pel·lícula In the Monnd for Love (Desitjant
estimar) , que ara vint anys després torna amb l’esperança de tornar a seduir
el públic d’ara.
Per
descomptat que la vam estrenar en el Truffaut. Tots hi van tornar i també la
resta de la colla.
Doncs
no se que em devia passar, però vaig ser l’únic que no li va aixecar la moral
ni em va entusiasmar ni tot el que havien sentit els que l’havien vist a Cannes
i els que ara l’havien vist en el Truffaut. Perquè s’ha de dir que els altres
membres del col·lectiu els hi va entusiasmar. Encara diria més, tota la gent
que conec li va agradar i encantar.
Per
mi In the Monnd for Love es un vídeoClip
llarg de 95minuts, que ens mostra la sensibilitat, les mirades, el desig, la
seducció,... amb una fotografia i estètica d’anunci progre, de qualitat. Les
imatges sempre acompanyades per la música original de Michael Galasso, amb
poques paraules. De tant en tant, sorprenentment, dins el llarg videoclib hi ha
un altre de més curt amb cançons en castellà de Nat King Cole (Aquelles ojos verdes, Te quiero dijistes,
Quizas, quizas).
M’han
quedat unes imatges de la protagonista pujant i baixant unes escales amb una
marranxa que de vegades es creua amb el protagonista. Els passadissos de colors
llampants i en Nat King Cole cantant. I, els vestits arrapats a uns cossos
femenins esplèndids, desitjables i agradables de veure.
Desitjant
que ara que la tornaré a visionar, hi pugui veure més coses, pugui sentir-hi
tot el que han sentit l’altra gent que
conec. Seria meravellós.
Guillem
Terribas Roca.
* L'he tornat a veure i malaguanyadament no hi trobat res de nou que em sedueixi. Potser, una mica més bleda. 30.12.2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada