L´Acocollona´t, la setmana de cinema fantàstic i de terror de Girona, celebra aquest cap de setmana deu edicions, una efemèride que aviat és dita i més amb els temps i pandèmies que corren. El festival va sorgir de la suma d´inquietuds d´un trident de lliurepensadors que, a principis de la dècada passada, va fer del curtmetratge, creant-lo, amb pressupost o sense, i sobretot reivindicant-lo com a espectador, un projecte vital. Aquest trident el formaven en Paco Cavero, el seu gran amic Jordi Martínez i un servidor. Per entendre la formació del festival cal agafar el DeLorean i viatjar uns quants anys enrere, al passat, quan jo mateix em trobava immers, colze a colze amb un grup de persones inigualables, en l´organització del Festicurts de Figueres, el primer festival de curts que se celebrava a la ciutat dels detalls. El Festicurts va dependre sempre massa de l´extrema il·lusió del seu staff per sortejar les evidents mancances d´un mínim espai d´exhibició, un fet que, amb el desgast produït pel pas dels anys, va esdevenir insuficient. De tot això, però, n´acabaria sortint el germen de l´Acocollona´t, perquè en Cavero, ?murri com ja era, va veure que si trasplantàvem l´essència del Festicurts -de qui també era col·laborador- a la capital, que anava més sobrada d´espais, la cosa aniria més rodada. L´enfocament als gèneres fantàstic i de terror sortiria de manera automàtica perquè com deia Lovecraft, el nostre gran ideòleg de referència: «La cabra siempre tira al monte».
A aquesta idea de nou festival s´hi va afegir aviat l´artista multidisciplinari banyolí Jordi Martínez i en Guillem Terribas, l´inefable capo del Cinema Truffaut, que va accedir a acollir-hi la proposta i a fer-nos de padrí administratiu davant les institucions, almenys fins que la criatura caminés pel seu propi compte. L´home de la 22, això sí, ens va exigir que a canvi li atorguéssim a ell el primer Premi Honorífic del festival, un ultimàtum que vam acceptar plaents. Bé, això últim potser no va anar així, però era per afegir una mica de marro a la història. I arribats a aquest punt, ja només ens quedava triar el nom, un detall que vam resoldre després de diverses sessions de brainstorming al Lapsus i a La Taverna, i que van culminar amb la ja coneguda fusió entre el verb «acollonir-se» i la cocollona, l´ésser llegendari gironí. A partir d´aquí, anar superant anys i obstacles com qualsevol cita cultural més, assolint petits reptes de la mà del Truffaut, que ja forma part indissociable del festival, com també dels cinemes Albèniz i el seu gerent, l´afable Josep Maria Pallàs, que si no el cito, m´excomunica, però també d´en Jep, l´Edgar, la Fany, en Pau i molts altres que hi han col·laborat perquè l´Acocollona´t arribés a deu edicions, just al punt de decidir renovar-se o morir. L´any vinent sortirem de dubtes. Però ara, si les circumstàncies ens ho permeten, gaudim d´aquest primer «acocodecenni»
Callahan Ruiz, publicat en el Diari de Girona 05.12.2020
