Digitalitzar-se o morir

 El món del cinema encara la recta final d'un dels processos de reconversió industrial més complexos que ha viscut en els seus gairebé 120 anys d'història. La conversió del suport cinematogràfic d'analògic a digital, després de superar un llarg període de dubtes, incerteses i entrebancs, s'ha accelerat definitivament i ha entrat en la seva recta final. El calendari amb què treballa en aquests moments el sector fa pensar en una plena digitalització a mitjan 2015, tot i que alguns dels principals territoris i mercats internacionals l'assoliran molt abans. Alguns països europeus, com ara Noruega, Holanda i Luxemburg han arribat a la plena digitalització durant aquest 2012, i la majoria de països del nord d'Europa estan en nivells superiors al 85-90%. Les previsions apunten que grans mercats com ara França o la Gran Bretanya assoliran el 100% a mitjan de l'any que ve, la major part d'Àsia a finals de 2013, els Estats Units a principis de 2014 i el conjunt de l'Europa Occidental a mitjan 2015. Segons la consultora IHS Screen Digest, de les 125.000 pantalles de cinema actives, 90.000 ja han fet el procés (55% en 3D i 45% en 2D) i només en queden 35.000 per digitalitzar. Per tant, la mitjana a nivell mundial que ha acabat el procés és del 65%.

La digitalització ha estat un dels focus principals d'atenció de la 17a Conferència Anual d'Europa Cinemes celebrada el cap de setmana passat a París. La principal xarxa de sales de cinema europea i de països afins –que agrupa 3.200 pantalles en 68 països– no s'ha centrat tant en el propi procés de conversió tecnològica, que tothom dóna per fet, sinó en l'avaluació de com s'ha fet aquesta mutació, en l'aprofitament dels nous equipaments, en maximitzar les sinergies entre institucions que s'han generat i en un futur del sector, per la qual cosa la sala de cinema continuarà sent el punt de partida majoritari del procés d'exhibició d'un producte cinematogràfic. Si s'analitzen les estratègies que han seguit els diversos països per planificar la seva transició al digital, ens adonem que hi conflueixen dos elements essencials: coordinació amb suma d'esforços de tot el sector i intervenció decisiva de les institucions a través de fons públics per facilitar i accelerar la reconversió. En molts casos, com el d'Holanda, s'han creat consorcis temporals que agrupaven totes les parts implicades per concentrar recursos, pressuposant que encarar el procés col·lectivament havia de ser necessàriament molt més ràpid i econòmic que fer-ho individualment. I els resultats han estat espectaculars: en només dos anys i mig des de la creació del consorci, Holanda ha passat d'un 50% de sales digitalitzades al 100% assolit el setembre passat.
Un cop les principals cadenes d'exhibició –controlades per grans grups de comunicació o directament per les majors americanes– ja havien assolit uns índexs molt elevats de transició al digital, els esforços de les diverses administracions s'han centrat en les sales independents. Des de la perspectiva europea, i en aquest sentit la xarxa Europa Cinemes és un actor clau, no impulsar la digitalització d'aquestes sales hauria suposat perdre el principal territori d'exhibició del cinema europeu i, en conseqüència, reduir encara més el pes específic d'unes sales que aposten per la diversitat, els valors artístics i culturals, i no tant per la dimensió estrictament comercial de l'exhibició cinematogràfica. Aquests ajuts directes a la digitalització han oscil·lat entre l'excepcional 60% de suport del CNC francès fins al 20-30% de la majoria de països. Si a això hi sumem un 25% aproximat de suport de la UE a través del programa Media, veurem que l'esforç directe que han hagut de fer les sales independents europees ha estat perfectament assumible, tot i les dificultats actuals.

A la conferència de París s'ha constatat que en aquests moments la principal preocupació, no només a nivell europeu sinó fins i tot mundial, és la situació d'Itàlia i Espanya. Amb pràcticament 7.000 pantalles i un potencial d'espectadors de 100 milions, aquests dos mercats estratègics superen per poc el 50% de digitalització, però, tot i els ajuts europeus, no s'ha creat cap consorci ni pla estratègic que condueixi a una reconversió ordenada del sector. En el cas d'Espanya, les sales d'exhibició no es poden acollir a cap subvenció pública directa –hi ha només línies de finançament toves–, i amb una conjuntura global de retalls pressupostaris, l'augment de l'IVA al 21% ha acabat d'agreujar una situació que ja era complexa. La gran preocupació de les institucions europees és que una reconversió desordenada del sector com la que s'està produint pot conduir al tancament d'un 20% de les sales, però el que és més greu, afectarà essencialment els petits exhibidors i les sales independents, contribuint encara més a un desequilibri territorial en el mapa de l'exhibició i a una menor diversificació de l'oferta cinematogràfica per als espectadors.

Paco Villalonga
Director del Grau de Cinema i TV a la Facultat de Comunicació Blanquerna- Universitat Ramon Llull -
Publicat en el Punt-Avui edició Nacional  el 29.11.12.
 * Paco Villalonga i jo vam participar en la 17 Conferència Anual d'Europa Cinema, en representació del Cinema Truffaut de Girona, els dies 22 al 25 de novembre de 2012.
Van ser uns dies ben aprofitats per copsar l'estat de la situació del món del cinema a Europa. També de fer relacions amb la gent d'Europa Cinemes i altres membres d'Europa Cinema.
També, en el meu cas, el dissabte dia 24 a la tarde, vaig aprofitar per anar a veure l'exposició dedicada a Salvador Dalí, en el Centre Pompidour, que s'havia inaugurat el dia 21 de novembre. La exposició és extraordinària, sobre tot la part de documentació cinematogràfica: entrevistes, performances, inauguracions i pel·lícules en les que hi va participar Dalí.