Pre-estrena d’Entre dos aguas, d’Isaki Lacuesta, la seqüela de La leyenda del tiempo

ENTRE DOS AGUAS (Espanya 2018)

Direcció: Isaki Lacuesta
Guió: Isa Campo, Isaki Lacuesta i Fran Araújo
Repartiment: Israel Gómez Romero,
Francisco José Gómez Romero, Rocío Rendón,
Yolanda Carmona, Daniel, Erika i Manuel Gómez Rendón,
Lorrein Galea i Manuel González del Tanago
Productors: La Termita Films, BTeam Pictures,
All Go Movies, Mallerich Films, Bord Cadre Fils Sarls,
Studio Indie Productions
135 m. 

Dotze anys després 

Primer va ser l’Isaki en solitari que ens va sorprendre amb la interessant Cravan vs Cravan (2002) on ja s’intuïa per un volia anar el cineasta: explicar històries que van entre la realitat i la ficció. On comença la mentida i s’acaba la veritat. On es la veritat i la mentida. Aquesta ha estat la base de l’Isaki que s’amplia i es concreta molt més quan comença a treballar amb la seva parella (imprescindible) Isa Campo. I aquí,  igual que al seu cinema, mai sabem on comença un i acaba l’altre o quan són un o una. És a l’any 2009 amb la pel·lícula Los condenados, que neix oficialment el tàndem Lacuesta/Campo i que treballaran junts, crearan, dirigiran, portaran a terme un seguit de pel·lícules proposant un estil i una manera d’entendre i d’explicar històries moltes d’elles reals com la vida mateixa. L’any 2006, amb guió i direcció en solitari, Isaki Lacuesta (tot i que li fa costat l’Isa Campo, en el projecte i en la realització) s’embarca a explicar una història sobre una base inicial de la llegenda de Camerón de la Isla, titulada La Leyenda del tiempo, que acabarà essent un documental/ficció sobre la vida d’un vailet gitano que ha quedat orfe de pare, que té un germà i que vol ser cantant. Paral·lelament, explica la història d’una noia japonesa anomenada Makiko, que està fascinada pel flamenc i les seves arrels. Dotze anys després, el tàndem Campo/Lacuesta, tornen a la illa de San Fernando, tornen als mateixos paisatges on van rodar i explicar les històries dels dos germans Israel Gómez (Isra) i Francisco José (Cheito) i ens posen al dia de com estan aquets personatges, les seves famílies, les seves amigues i novies. Com ha canviat el paisatge i la seva gent. I com el temps i les circumstàncies han canviat els personatges. I ens trobem a Isra, que acaba de sortit de la presó per narcotràfic, té dos fills i una dona que vol recuperar. També narra el retrobament amb el seu germà Cheito enrolat a la Marina, que ha acabat una llarga missió que l’ha portat a visitar Somàlia. És en aquesta relació, amb aquests retrobaments, entre famílies, entre dona i fills, germà i cunyada i els amics de la Illa, que viurem el mal viure d’Isra, que no sap trobar el seu lloc dins la societat. Que no troba feina i que no troba solució a la vida que li ha tocat viure. El germà, ja intenta donar-li moral i alguna solució, però les circumstàncies i la precarietat de la vida a la illa, fa que la cosa es compliqui. I aquí és quan trobem el bon treball dels actors, interpretats pels autèntics personatges de la història. Es aquí on es veu la sensibilitat de la parella realitzadora. Es aquí on ens trobem davant d’un testimoni visual i poètic  d’un gran realisme, que fa que alguna vegada l’espectador/a se senti incòmoda davant de situacions realment tenses. Lacuesta/Campo entren dins les intimitats dels personatges i ens fan participar d’aquesta intimitat, com si fossin allà amb ells. Hi ha alguna escena realment dura, tensa entre els dos germans que es recriminen que no s’han ajudat prou i rememoren la pèrdua del pare, en un moment molt important de les seves vides. És en aquests moments intensos i reals que no saps on comença la ficció i on acaba la realitat. Amb l’elegància en què es filma una de les escenes més intimes que s’han vist en el cinema, creant una atmosfera de realitat, necessària per entendre que estem vivint una autèntica història. Aquesta es la gràcia i la virtut de la pel·lícula. Aquest és el cinema que crea imatges que destil·len pur cinema, pura realitat. Aquest es el cinema de Isaki Lacuesta i Isa Campo o al revés. Una vegada més, parella, benvinguts al Truffaut.

Guillem Terribas Roca, col·lectiu de crítics de cinema de Girona
Full de sala Cinema Truffaut, cicle de Cinema dins el Festival Temporada Alta 2018.

El realitzador gironí Isaki Lacuesta va estrenar ahir a Girona la seva última pel·lícula, Entre dos aguas, després de triomfar a Sant Sebastià, i ho va fer al cinema Truffaut, dins l’apartat cinematogràfic de Temporada Alta. A la foto, Lacuesta apareix assegut entre Guillem Terribas i Àngel Quintana, del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, i al costat d’Isa Campo, coguionista del film.

Isaki Lacuesta estrena ‘Entre dos aguas’

Foto: Manel LLadó

El realitzador gironí Isaki Lacuesta va estrenar ahir a Girona la seva última pel·lícula, Entre dos aguas, després de triomfar a Sant Sebastià, i ho va fer al cinema Truffaut, dins l’apartat cinematogràfic de Temporada Alta. A la foto, Lacuesta apareix assegut entre Guillem Terribas i Àngel Quintana, del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, i al costat d’Isa Campo, coguionista del film.
Publicat en el Punt Avui 21.11.2018

ISAKI LACUESTA

DIRECTOR DE CINEMA I ARTISTA AUDIOVISUAL

“El cinema ens permet viure més vides” entrevista a el PuntAvui de Jordi Camps a Isaki Lacuesta:
http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1505304-el-cinema-ens-permet-viure-mes-vides.html

 

El realitzador gironí Isaki Lacuesta va estrenar ahir a Girona la seva última pel·lícula, Entre dos aguas, després de triomfar a Sant Sebastià, i ho va fer al cinema Truffaut, dins l’apartat cinematogràfic de Temporada Alta. A la foto, Lacuesta apareix assegut entre Guillem Terribas i Àngel Quintana, del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, i al costat d’Isa Campo, coguionista del film.

El realitzador gironí Isaki Lacuesta va estrenar ahir a Girona la seva última pel·lícula, Entre dos aguas, després de triomfar a Sant Sebastià, i ho va fer al cinema Truffaut, dins l’apartat cinematogràfic de Temporada Alta. A la foto, Lacuesta apareix assegut entre Guillem Terribas i Àngel Quintana, del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, i al costat d’Isa Campo, coguionista del film.

MURIERON POR ENCIMA DE SUS POSIBILIDADES

MURIERON POR ENCIMA DE SUS POSIBILIDADES

Estat Espanyol, 2014
Direcció: Isaki Lacuesta.
Intèrprets: Raúl Arévalo, Imanol Arias, Bruno Bergonzini,
Àlex Brendemühl, José Coronado.
Durada: 98 min.
Gènere: Comèdia negra.Idioma: Castellà.

*Pre-estrena en el Cinema Truffaut, dins el Festival de Temporada Alta 2014, el dia 7 d'octubre , amb dues sessions presentades per Isaki Lacuesta, Albert Pla, Pau Riba, Ivan Telefunken.

Crònica d'una crisis que no ens abandona.

Isaki Lacuesta s'ha guanyat a pols un lloc dins el cinema català i espanyol. Isaki Lacuesta té una relació molt estreta amb Girona i amb la gent del cinema Truffaut. Va ser un dels fundadors del Col·lectiu de Crítics de Cinema i l'any 2002 va estrenar en Truffaut el seu primer llarg metratge "Cravan vs Cravan" i des de les hores ha presentat els seus diversos treballs en aquesta Sala.

Isaki Lacuesta és reconegut i aplaudit pels seus treballs d'investigació, documentals i històries que juguen entre la veritat i la mentida, lo real i lo irreal. La fantasia i l'imaginari son presents en els seus films, així com els homenatges a personatges coneguts o populars com Ava Gardner ( La noche que no acaba 2010) o Camarón de la Isla ( La leyenda del tiempo 2006). El cinema d'Isaki és curiós, com la seva curiositat per les coses o les persones, per la vida o la societat. I això ho transmet en les seves pel·lícules, que com he dit, tenen més de documental que d'històries a l'ús. En les pel·lícules de l'Isaki,  l'espectador hi ha de participar, jugar-hi i descobrir l'entrellat de la realitat i la ficció. I sinó reviseu la seva filmografia.

L'any 2011 va guanyar la Concha d'Or del festival de Sant Sebastià a la millor pel·lícula per Los pasos dobles. Aquí és quan el cinema d'Isaki (també de la seva dona i moltes vegades co-guionista, Isa Campos) es reconegut i té la possibilitat d'arribar al gran públic.

Es a partir d'aquest moment que Isaki és planteja fer una comèdia, un gènere que no havia tocat mai i per tant és un nou repte.  Treballa amb una idea actual i que l'estem patint tots, la crisis econòmica i la pèrdua de tota una sèrie de valors. Comença a fer el guió ell sol, aquesta vegada la Isa Campos es queda en un segon pla en el projecte, se'n cuida més de la producció.

L' esbós de la història o si en voleu dir la sinopsis és molt senzilla:Cinc ciutadans d'un país que podria ser el nostre, fins hi tot residents a Girona, la crisis els hi ha destrossat vida i com que ja no tenen res a perdre elaboren un pla per segrestar al president del banc Central i exigir-li que les coses tornin al seu lloc.

Isaki fa corra la seva imaginació. Imaginació que de vegades és superada per la realitat i ens explica la crònica d'una crisis no anunciada però que molts la veien a venir. Ho fa d'una manera esperpèntica, cruel i de vegades tendre. Veurem diverses històries que aparentment  fan gràcia però que son terribles, cruels. Hi ha molt d'humor negra dins aquesta història miserable.

Isaki Lacuesta tot i haver agafat el to de comèdia, fa una vegada més un documental que va entre la realitat i la ficció. Un documental sobre la nostra trista i absurda realitat. Per tant, utilitzant un llenguatge popular, el de la comèdia lleugera, l'humor negra i de vegades esperpèntic, isaki Lacuesta continua fent una crònica, un documental que ens mostra com veu la situació actual en el nostre país.

I també hi ha homenatges en aquesta pel·lícula. Els cinèfils hi veuran moltes referències d'altres pel·lícules, algunes d' elles  són protagonitzades pels mateixos actors que hi participen, com José Sacristan o la Angela Molina. També a Marlon Brando i moltes d'altres que durant la pel·lícula l'espectador hàbil les anirà trobant.

La pel·lícula va ser rodada durant dos anys amb moltes interferències tant de caire monetari com de disponibilitat dels actors que hi intervenen. Aquest fet semblaria que podria fer "trontollar" el muntatge definitiu i la pròpia història. I no, no es nota. Només una cosa que si pot distreure una mica a l'espectador: les diverses aparicions d'actors de primera línia  que actuen  en el film i, també, alguns ciutadans de Girona. Però això és una altra història.

Guillem Terribas. Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona / Cinema Truffaut.

El Cinema Truffaut s´omple de gom a gom per rebre el director gironí Isaki Lacuesta

El guanyador de la Concha d'Or en la darrera edició del Festival de Sant Sebastià va presentar ahir "Los pasos dobles" .
Amb la sala plena de gom a gom, el director gironí Isaki Lacuesta, flamant triomfador de la darrera edició del Festival de Cinema de Sant Sebastià, va presentar ahir al vespre a Girona el film "Los pasos dobles". Entre els assistents no hi van faltar tots els amics, companys i familiars del cineasta gironí, a més de l'exalcaldessa de la ciutat, Anna Pagans.
El Cinema Truffaut, l'espai on Lacuesta ja va presentar l'any 2000 el seu primer curtmetratge, va ser l'escenari d'un acte molt emotiu per al realitzador. I és que tal vegada la projecció que es va portar a terme ahir no tenia el glamur dels grans festivals, ni tampoc una catifa vermella però sí que tenia quelcom molt especial, el caliu d'un públic entregat que va rebre el seu director amb un fort i llarg aplaudiment.
La presentació de la projecció va córrer a càrrec del llibreter gironí Guillem Terribas, qui es va desfer en elogis a "un dels nostres" alhora que va tenir un petit record pel desaparegut cineasta Joaquim Jordà, de qui va dir que si hagués pogut assistir a l'acte d'ahir, "també s'hauria aixecat per aplaudir fortament".
Lacuesta, que va arribar acompanyat d'Isabel Campo, coguio?nista del film, va celebrar veure la sala plena de gom a gom i va recordar els seus inicis en el món del setè art. "Vaig començar fent crítiques de cinema al Diari de Girona amb en Pep Prieto i en Jordi Roure, en uns temps en els quals érem una colla d'il·luminats" va recordar el director. En un discurs breu, Isaki Lacuesta va explicar que aquest film barreja diverses històries que es poden anar encadenant, sense nus ni desenllaç, i que la idea va sorgir de les històries que la gent s'explica a Mali. Just abans de començar la projecció, va mostrar el seu agraïment al cinema Truffaut pel suport que li ha brindat des de sempre.

Publicat en el Diari de Girona 01.10.11. Text:Albert Cornellà. Foto: Marc Martí.
A la foto Guillem Terribas, Isaki Lacuesta i Isa Campos.

LOS PASOS DOBLES. Isaki Lacuesta.

LOS PASOS DOBLES
Espanya-Suissa, 2010.
Direcció: Isaki Lacuesta
Intèrprets: Miquel Barceló, Hamadoun Kassogue, Amon Dolo, Amasagú dolo.
Durada: 90 min.
Gènere: Drama.
Idiomes: Francès, Bambara.

Divendres 30 de setembre, a les 20.00, el director Isaki Lacuesta presentarà "Los pasos dobles" al Truffaut.
Uns personatges a la recerca d’un búnquer desaparegut en el desert. Una duna propera al mar. Una banda de bandits motoritzats. Els endevins. Un baobab en forma d’esquelet. Un amulet de bronze. Un peix de pedra. Una emboscada. Un viatge d’anada sense bitllet de tornada. I un misteri: quina és l’única cosa que en compartir-la es destrueix?

A LA RECERCA DEL TRESOR
«¿Quién hace estos cambios? Disparo una flecha a la derecha,
cae a la izquierda. Cabalgo tras de un venado y me encuentro
perseguido por un cerdo. Conspiro para conseguir lo que quiero y termino en la cárcel.
Cavo fosas para atrapar a otros y me caigo en ellas. Debo sospechar de lo que quiero»
(*)Rumi

Al material promocional de Los Pasos Dobles de Isaki Lacuesta pot llegir-se: «Unos personajes a la búsqueda de un búnker desaparecido en el desierto. Una duna cercana al mar. Una banda de bandidos motorizados. Los adivinos. Un baobab en forma de esqueleto. Un amuleto de bronce. Un pez de piedra. Una emboscada. Un viaje de ida sin billete de vuelta. Y un misterio: ¿cuál es la única cosa que al compartirla se destruye?». Aquesta críptica sinopsis, que podria semblar escrita per R. L. Stevenson (algú que també anava darrera de tresors amagats i dobles problemàtics), ens ensenya el pòrtic d’entrada d’una pel·lícula atípica i fascinant. Quan vaig veure fa uns mesos la pel·lícula (encara no estava rematada), em vaig quedar encantada i sorpresa, per moltes coses que ja refrescaré aquest cap de setmana quan torni a veure-la; però una cosa és segura, em semblava, d’una banda, una pel·lícula de pel·lícules on rastrejava Jarmush (el de The Limits of Control), Passolini (el de Les Mil i una nits), Claire Denis o Pekinpah, i de l’altra una proposta nova i genial que alhora mantenia moltes de les preocupacions i interessos de les anteriors pel·lícules de Lacuesta. Per començar aquesta fixació en personatges la biografia dels quals conserva en proporcions iguals la llegenda i la història, tal com vèiem a Cravan vs. Cravan o fins i tot com podia respirar-se a La leyenda del tiempo amb el fantasma de Camaron. Lacuesta, a diferència de la majoria de pel·lícules que aborden un personatge real, sempre aconsegueix que un cop acaba la pel·lícula l’espectador vulgui saber més coses del personatge, establint un pont directe cap a la història, partint, això sí, de la inventio pseudo-docu-ficcional (o el que sigui aquesta manera de pendul·lejar constantment entre la ficció i el documental). En aquest cas Lacuesta agafa el pintor, escriptor i bandoler François Augiéras que, com Rimbaud (una de les seves revelacions), prendrà els bàrtols i viatjarà per Àfrica i Grècia (potser també afectat per Nietzsche, un dels altres mentors imaginaris d’Augiéras). Diu Lacuesta en el seu diari de rodatge: «Sin duda, el joven Augiéras se veía a sí mismo como una mezcla imposible de fauno, poeta maldito, beduino, santo y pistolero, y siempre procuró vivir acorde con esos modelos extremos». Només va fer falta que Miquel Barceló li expliqués que Augiéras havia pintat una espècie de Capella Sixtina en un búnker militar «perquè ho descobrís l’home del segle XXI», per decidir anar a trobar-lo al País Dogon i fer d’aquesta recerca l’argument de la pel·lícula. Arrel de la història d’Augiéras es creuen tot tipus de personatges exòtics i enigmàtics, un dels que apareix és el mateix Miquel Barceló, que es presenta com una espècie de meta-narrador demiúrgic que, en la mesura que pinta, va creant part de la història.
Los pasos dobles és una pel·lícula d’aventures que no segueix la típica estructura clàssica de plantejament, nus i desenllaç que ens van ensenyar fa més de 2.000 anys, sinó que va aventurant-se ella mateixa sense arribar a cap conclusió. Com Les mil i una nits o Així parlà Zarathustra de Nietzsche, Los Pasos Dobles és un relat sobre l’aventura del relat, alhora que un laberint de situacions màgiques i imprevisibles, ja que, com en el poema de Rumi*, no totes les decisions porten allà on s’esperava i és en la recerca (el camí) on està l’autèntic tresor (la saviesa popular sempre ens fa arribar aquí). Està clar que en aquesta aventura no hi ha reis ni princeses, sinó dogons anònims, una comunitat de negres albins, militars, farsants, pintors i pintors farsants, i més important encara, hi ha una cosa que ens ho fa tot més estrany: el cor d’una Àfrica als nostres ulls encara desconeguda. Per això l’aventura és una altra, i per sort encara no hi estem acostumats.
Trobem una excel·lent banda sonora de Gerard Gil i un bon treball amb l’equip de sempre (o quasi) en el so (Amanda Villavieja), la fotografia (Diego Dussuel) i el muntatge (Domi Parra); en aquest cas també Lacuesta ha tirat d’actors no professionals i de poc guionatge en els diàlegs, tot i que l’estructura de la pel·lícula, que va fer juntament amb Isa Campo, estava molt pautada i estretament lligada amb la vida d’Augièras. Res és gratuït, segons explicaven els autors del guió, tot i que no se’ns expliqui o aclareixi tot. En aquest sentit la gaudiran més aquells que alguna vegada han perdut la son llegint a Conrad o Stevenson, aquells que encara són capaços de recuperar la mirada infantil, és a dir, la mirada màgica, aquella que es sorprèn de l’existència de cada cosa i situació, més que de les seves conseqüències. Com diu Lacuesta: «Los niños están acostumbrados al estilo que propongo, donde no importa tanto el final del cuento como la siguiente aventura . Con ellos no hay que ser muy específico a la hora de contar lo que pasa entre una aventura y otra». Però sembla que la crítica encara prefereix les pregàries als enigmes, els gèneres estancs (allà on tot està «dat i beneït») a la llibertat creativa, els relats tancats amb redempció o moralina final a les històries que deixen a l’espectador la possibilitat de trobar-hi a poc a poc les seves «mil i una nits». I parlant de redempció, qui redimirà a alguns crítics de la seva patològica falta de imaginació? Heus aquí un altre enigma.
Íngrid Guardiola
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
* La pel·lícula es va estrenar en el Cinema Truffaut el 23/09/11, dos dies abans que guanyes la Concha d'Or del Festaval de Sant Sebastià.
Un aventurer del cine
La Petxina d'Or consagra l'imaginatiu cineasta gironí Isaki Lacuesta, que condensa i a la vegada obre el seu món creatiu amb ‘Los pasos dobles'.
Quan Miquel Barceló, que havia treballat amb el cineasta en una peça audiovisual sobre el seu procés creatiu presentada a la Fira de Frankfurt l'any en què la cultura catalana hi va ser convidada, va parlar a Isaki Lacuesta de François Augiéras, pintor i escriptor francès que va viure de l'any 1925 al 1971, no només va transmetre-li la fascinació per un personatge viatger i canviant que, com en el cas de l'artista mallorquí, va fer llargues estades a l'Àfrica i va deixar escrit que, enterrat en el desert saharià, hi ha un búnquer militar amb unes pintures seves llegades als homes del segle XXI. Barceló li va donar la llavor d'una pel·lícula. segueix:http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/457033-un-aventurer-del-cine.html