AQUÍ Y ALLÁ

AQUÍ Y ALLÁ
Mèxic-Espanya, 2012.
Direcció: Antonio Méndez Esparza.
Intèrprets: Pedro de los Santos, Teresa Ramírez Aguirre,
Lorena Guadalupe Pantaléon Vázquez.
Durada: 110 min.
Gènere: Drama.
Idioma: Castellà.

ESTRENA: 1 DE MARÇ
CINEMA TRUFFAUT. Girona

EL TEMPS MO PASSA

Ens trobem davant d’una història sorprenent per la seva naturalitat i una manera nova mostrar de la crua realitat en que malviuen uns poble allunyats de la cultura i d’unes condicions mínimes de vida. Entrem en una història on aparentment no passa res i, en canvi, hi passa molt. Vivim unes situacions que no entenem i que intentem entendre, però se’ns escapa, per més que vulguem ser comprensius. I tota aquest món, amb les seves persones i els seus problemes, se’ns mostra sense cap mena de violència o d’estridència concreta o aparent, però hi és. Els personatges tenen un vocabulari escàs i pobre, que costa d’entendre i per aquest motiu la pel·lícula està subtitulada. No reaccionen. Davant de situacions problemàtiques, no fan res, queden aturats... i això, aquestes situacions, creen una situació d’impotència a l’espectador.
Tot comença a Nova York i acaba a un poblet al sud de Mèxic anomenat Canes. Allà, a Nova York, és van conèixer el director espanyol Antonio Méndez Esparza i el protagonista d’aquesta història el mexicà, Pedro de los Santos. Tots dos eren estrangers i perduts en la gran metròpoli i units per una mateixa llengua. Tots dos van començar a fer curts i tots dos se’n van anar al poble on va néixer Pedro, a Canes, a rodar aquesta història.
La història que ens expliquen amb AQUÍ Y ALLÀ, la d’un un jove que torna al seu poble amb la seva dona i les seves dues filles petites. Ha estat a Nova York per sortir de la misèria i fer algun diner per poder donar una vida diferent a la seva família.
Viurem el procés de retrobar la seves filles, juntament amb el protagonista, de tornar a tenir una relació “normal” amb la seva dona i tornar a ser pare d’una altra nena. I el fracàs.
El que sorprèn de la pel·lícula i fa que et tornin les imatges contínuament, és la manera en que el director ha sabut captar i explicar el com viuen, pensen, raonen, pateixen i comparteixen moment feliços aquesta família i el seu entorn. La naturalitat en que està explicada i que és nota l’autenticitat dels personatges, no hi ha ficció ni tampoc és un documental. Hi ha realitat, veritat. L’espectador viu d’una manera normal com si estigues darrera un mirall, sense poder participar ni ajudar aquelles persones i, per tant, amb una impotència i desesperació continua. I, al final acceptes que no hi pots fer res, com ells. I acceptes, també, els temps morts, els silencis i les no preguntes.
Cal felicitar tant el director, com el seu amic mexicà, per haver sabut explicar una història, unes situacions, que en mans de qualsevol director a l’ús, ens hagués explicat les desgràcies, la violència i el mal estar d’una gent marginada i abandonada, que ens haguessin reconfortat, a els espectadors, amb allò de que “quina sort que tenim”.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de cinema de Girona