Miquel Ruiz Avilés va
néixer el 1954 a Purullena (Granada). El 1958 va arribar a Fortià (Alt Empordà)
i ara viu a Girona, on es recupera d'un ictus i, ara també, d'un peroné trencat.
Va ser fotògraf d'aquest diari durant molts anys i també ha treballat per a
altres mitjans. També ha estat el fundador i el president de Fotògrafs per la
Pau. Un dels seus objectius és que aquesta exposició es vegi algun dia a
Sarajevo.
“El 7 de setembre del 2010 vaig tenir un ictus. Tres dies abans havia
publicat la meva última fotografia al diari El Punt Avui. Trenta-un anys separen
la meva primera fotografia com a professional del periodisme de l'última...”
Aquest no és el final, sinó el principi d'una història, plasmada pel fotògraf
Miquel Ruiz a l'exposició Ictustransformació, que s'inaugura demà a la
Fundació Valvi de Girona (20 h).*
Què explica Ictustransformació?
Que la fotografia és l'eina que jo he utilitzat per superar
l'ictus, juntament amb Facebook i Twitter. Cada dia em plantejava fer una foto,
inventar-me una història. Per exemple, posar-me a buscar fotos de somriures de
nens i nenes que havia retratat a l'Àfrica o a Sri Lanka. Per mi la fotografia
ha estat una teràpia total i absoluta, en tots els sentits.
Per tant, vostè s'ha transformat.
I també ho ha fet la fotografia: la meva última foto per a
El Punt Avui ja la vaig fer amb el mòbil, una cosa que, trenta-un anys abans,
quan vaig començar en aquest oficis, era impensable. Per això he volgut obrir
l'exposició amb la primera portada que vaig fer per a Punt Diari, el 1979, i
l'última fotografia que vaig publicar a El Punt.
Quina va ser la seva resposta vital al daltabaix de
l'ictus?
De seguida vaig demanar poder anar a peu a fer recuperació,
i pel camí fotografiava qualsevol cosa, amb la càmera o amb el mòbil. Fins i tot
la funda d'un condó, una imatge que, després de tractar-la amb Instagram, he
convertit en La funda del desig, una de les imatges que exposo. Aquesta
fotografia no hauria tingut cap sentit si no l'hagués destruït per
transformar-la.
Què més hi ha a l'exposició?
Hi ha representades tres fases: d'una banda, hi ha una
sèrie d'imatges inspirades en textos de Josep Pla que em va seleccionar Josep
Valls, una per cada mes de l'any, de vegades donant completament la volta a la
truita. Després hi ha una sèrie de 24 fotos que són desconstruccions obtingudes
a partir d'aplicacions vinculades a Instagram i manipulades únicament amb
l'Ipad. Són fotografies que vaig fer, després de l'ictus, a llocs com ara
Belchite i Sarajevo –on vaig tornar conduint jo mateix una bona part dels 2.500
quilòmetres d'anada i altres tants de tornada–, però també hi ha imatges molt
senzilles: unes figues, unes roselles i unes fulles que semblen ocells
vegetals.
També hi ha tres fotografies de gran format.
Sí, representen una fase en què jo intentava recuperar
l'equilibri. Per fer aquestes fotografies m'ha fet de trípode la meva dona,
perquè un trípode normal aguanta la càmera, però, en aquest cas, qui m'aguantava
a mi? Hi ha una d'aquestes fotografies, Rèquiem per l'Empordà (2,30 x
2,40 metres), que, si algú la compra, haurà d'ingressar els diners directament
en un compte del Consell Comarcal de l'Alt Empordà, per repoblar els boscos
cremats.
Aquesta és una exposició amb missatge. Quin?
Sí, amb ella vull transmetre un missatge de superació a la
gent que ha tingut un ictus. He lluitat molt: he fet 1.500 hores de
fisioteràpia, 1.000 hores més de neuropsicologia, i a més a més quan arribava a
casa continuava imposant-me jocs difícils per exercitar la memòria. Quan tens un
ictus, el teu cervell envelleix vint anys: jo vaig passar de sobte dels 57 als
77 anys. Però si tu dius prou, fins aquí hem arribat, pots aconseguir anar
endarrerint el temps, fins als 70, fins als 68...
Per tant, no li falten projectes.
No. Diumenge vinent presentarem a l'auditori Josep Irla de
Girona una fundació per preservar la memòria de totes les accions que es van fer
des de Catalunya per donar suport a la gent de Sarajevo durant la guerra. També
m'agradaria col·laborar amb un amic gallec, Felipe Alonso, que ha creat una
agència de fotògrafs amb discapacitat intel·lectual. El que no penso fer mai és
rendir-me i quedar-me assegut al sofà, sense fer res.
Xavier Castillón publicat a El Punt-Avui 13.03.14. Foto: Manel LLadó
* La presentació a la Fundació Valvi la faran l'escriptor Josep Valls i Guillem Terribas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada