Dedicat a la Cristina

Cristina Cervià a la Festa de Lliurament del 36 Premi de
Novel·la Curta Just M. Casero, organitzat per la Llibreria 22
a la Planeta. 

M’he adonat que just fa 22 anys que soc membre del jurat del premi de novel·la curta Just Manuel Casero, que concedeix la Llibreria 22, de Girona. Aquesta llarga vinculació, la comparteixo joiosament amb Vicenç Pagès i també la disfruto amb els membres (Margarida Casacuberta, Josep Maria Fonalleras i Eva Vázquez) que s’hi van afegir més tard, però que, de fet, també fa molts anys que en formen part. Sumant-hi el llibreter jubilat Guillem Terribas i Jordi Gispert, el seu successor en la gerència de la 22 i com a secretari sense vot del premi, afirmo que aquesta és una “família” (amb tots els nostres problemes i discussions) a la qual em fa feliç pertànyer. Tanmateix, no escric aquest article per celebrar la coincidència que fa 22 anys que soc membre del jurat d’un premi literari organitzat per la Llibreria 22. Ho faig perquè, amb tantes experiències viscudes amb el Casero durant aquest temps, mai m’havia sentit tan emocionada i també orgullosa per la meva vinculació al premi com en la nit recent en què va tenir lloc l’acte d’entrega de la 39a edició. I això va ser perquè va estar dedicat a l’actriu Cristina Cervià, que va morir al març.

Imma merino i Josep M. Fonalleras, membres del jurat.

Com podia deduir-se de les paraules de Guillem Terribas, conductor de l’acte, era de justícia que la 22 fes aquesta dedicatòria (millor dir-ho així que referir-se a un homenatge perquè ella no en volia) a la Cristina, que, de manera generosa, va participar en multitud d’actes de la llibreria, sovint llegint fragments d’obres amb la seva veu càlida i clara. Recordant vivències amb la Cristina, vam intervenir-hi els seus germans, Imma i Alfred Cervià, i quatre amics seus: Meritxell Yanes i David Planas, que van compartir-hi l’escenari nombroses vegades i una experiència semblant del teatre, Josep Maria Fonalleras i jo mateixa. Vaig sentir que parlàvem en nom dels assistents perquè bona part dels quals també podien haver explicat les seves vivències amb la Cristina o podien recordar-la al teatre o en tants d’actes amb els quals va il·luminar la vida cultural gironina. És així que l’important és l’amor per la Cristina que es respirava en aquella sala. També és just que l’acte es fes a La Planeta, lloc que la Cristina tant s’estimava i on va actuar tantes vegades. Va ser allà on, fa 21 anys, vaig començar a relacionar-me amb ella en un acte a la memòria de Maria Mercè Marçal, que havia mort feia uns mesos. Que estrany, trist i també commovedor, participar en aquest altre acte, sense ella, però amb ella.
Imma Merino publicat en el PuntAvui "Ombres" 03.11.2019