JURADO N. 2 / Full de Sala del Cinema Truffaut.

Títol Original: Juror #2

País: Estats Units, 2024

Direcció: Clint Eastwood

Guió: Jonathan Abrams

Intérprets: Nicholas Hoult, Toni Collette,
J.K. Simmons, Kiefer Sutherland

Gènere: Drama, Thriller

Durada: 110 min

Idioma: anglès

Subtítols: castellà

Full de sala: Guillem Terribas

El Dilema

Clint Eastwood ha arribat a una edat i a una experiència en el món del cinema, que ja li és difícil produir, dirigir i interpretar un film mal realitzat, mal explicat. Eastwood, és un actor, director i productor, que s’ha fet a ell mateix. En la seva llarga carrera ha tocat tots els gèneres i s’ha fet un lloc entre els millors. Eastwood representa la tradició, el cinema amb contingut, amb històries ben explicades i ben realitzades. Eastwood amb els anys ha après a fer cinema a la manera dels grans mestres com John Ford, Howard Hawks, Alfred Hitchcock, John Huston...

En aquesta seva (de moment) darrera pel·lícula torna al gènere de misteri, suspens, explicant una història de judicis. No és la primera vegada que Eastwood agafa aquest gènere per explicar, a la seva manera, els interrogants, els defectes i les males arts del món de la justícia i de la política. Recordem films com Mystic River (2003), Poder absolut (1997), Ejecución Inminente (1999), Sully (2016) o Richard Jewell (2019). En totes elles Clint Eastwood planteja situacions complicades on la justícia o el poder en són els protagonistes i sempre ho fa amb una mirada crítica i de denúncia. I en aquesta seva darrera pel·lícula, que ara el Cinema Truffaut recupera aquest estiu amb el ja clàssic cicle de “reposicions d’estiu”, Clint torna a fer-se preguntes i torna a fer anar de bòlit a l’espectador/a, fent que ell o ella es plantegin i participin de la situació que explica.

Un membre del jurat s’adona que, a mesura que es va produint i explicant el succés que s’està jutjant, veu que ell és una part implicada en els fets. El dilema, que viurem durant tota la pel·lícula, serà el mateix del protagonista. I aquesta és la gran habilitat de Clint Eastwood, integrar als espectadors en la trama, habilitat en la qual n’era un mag, el gran Hitchcock. Com ja ha fet altres vegades, Clint Eastwood, deixa dos finals oberts i que cadascú triï el que li agrada o que està dins la seva ideologia.

Clint Eastwood, que no surt a la història, sap fer un gran homenatge al gènere de “judicis” que tan bé sap realitzar el cinema americà amb una llarga llista d’extraordinaris films, però sobretot Eastwood fa un homenatge a les formidables i recordades pel·lícules d’ Anatomia de un asesinato (Otto Preminger, 1959) i sobretot Doce Hombres sin Piedad (Sidney Lumet, 1957). Revisar aquest film, ara en pantalla gran, és recomanable i imprescindible per si, encara, algú no ha vist la pel·lícula.

Després de l’entrebancada de la penúltima pel·lícula que va dirigir i interpretar, Cry Macho (2021), Clint Eastwood, amb Jurado número 2, torna a recuperar el bon fer d’un gran explicador d’històries com és ell. 

Guillem Terribas Roca Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Trailer; https://youtu.be/EjRNfO3ryig?si=mAWKjvupE-lUnln4

The End

Amb poc temps de diferència hem pogut veure dues interessants, sempre són interessants, pel·lícules de Clint Eatswood: El intercambio (Changeling) i la que avui comem-te’m Gran Torino. Son dues pel·lícules ben diferents en la forma però no en el contingut. La primera està feta amb un gran pressupost, a la manera clàssica dels “grans” films de Hollywood. Amb una Angeline Jolie, en plena forma i fama, en un paper clàssic per guanyar Oscar ( i no va ésser així, tot hi estar nominada per aquesta pel·lícula, el va guanyar Kate Winslet, per “El Lector” ) i amb un esplèndid i contingut John Malkovich, en una història basada en fets reals i que Eatswood aprofita per, una vegada més, fer una dura crítica al sistema i a la manera de portar a terme les lleis americanes. Amb Gran Torino, Eatswood, amb un pressupost més reduït, que es com ell sap moure’s millor i per tant pot estar més pel que ens vol explicar, ens ofereix possiblement una de les seves millors pel·lícules dels darrers anys.
A Gran Torino, Eatswood torna a estar al darrera i al davant de la càmera i de la història que ens vol explicar. Una història, aparentment senzilla, fins hi tot molt típica i que com diuen els francesos “dejà vu”, i que ell li sap donar la volta i portar-la al seu terreny.
A través del personatge Walt Kowalski, que interpreta el propi Eastwood, entrarem en la vida d’un home jubilat, tradicional, que ha quedat vidu, que els seus fills només van a la seva, que està veient que els valors americans de sempre s’estan perdent, que viu en una casa de tota la vida i que ha quedat rodejat de gent de fora, la majoria asiàtics i que només li queda el tabac, la bandera americana en el seu jardí, la seva gossa “daisy”, unes quantes cerveses i el seu cotxe Gran Torino, que ell mateix el va fabricar quan treballava a la fàbrica Ford. Només un fet violent i injust, li farà veure, canviar i reconciliar-se amb la societat que l’envolta.
Amb aquest elements, molt ben presentats pels guionistes Nick Schenk y Dave Johannson, Eastwood torna a fer una crítica al sistema i, en aquest cas, en el mon de l’emigració, la integració i la tolerància. També, aprofita per fer una mena d ‘ “Amarcord” a tots els personatges que ell ha donat vida en la seva carrera professional com actor. I, aquest és el gran mèrit i la genialitat de la cinta i del director. Aquest recorregut, sense dir-ho ni fer picades d’ullet, que fa Eatswood a els seus personatges tant entranyables li donen a la pel·lícula el mot d’obra mestra.
A Gran Torino hi trobem al violent i intolerant Harry el Sucio (1971), el militar que ha interpretat diverses pel·lícules; el sensible fotògraf del National Geographic d’ Els Ponts de Madison County (1995), el crepuscular i acabat William Munny de Sense Perdó (1992) o el solitari i dur Frankie Dunn mancat d’estimació de Million Dollar Baby (2004).
Clint Eatswood, ho deixa clar al final de la pel·lícula, aprofita tots aquests elements de Gran Torino, per dir-nos ( a la seva manera) que ens els seus 79 anys, ja no li queden personatges per interpretat i seduir-nos. Ara, d’una manera més tranquil·la podrà estar al darrera de la càmera fent que siguin els altres, com ho ha fet d’altres vegades, que hi posin rostre a les seves històries. I així ho ha fet en la darrera pel·lícula que ha realitzat, amb el seu amic Morgan Freeman, Invictus, basada en la novel·la del periodista anglès resident a Sitjes, John Carlin “El factor humà” (editada en català per l’editorial La Campana) i que s’estrenarà entre nosaltres el 29 de gener de 2010.
GUILLEM TERRIBAS, Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona (fulla-crítica, Cinema Truffaut del 21 al 28 d'agost 2009).

Trailer:http://www.youtube.com/watch?v=fCLITfsDY8U