 |
Girona ha estat notablement plató d’algunes pel·lícules i
sèries de relatiu èxit internacional, com ara El Perfum (dirigida per Tom Tykwer), El Monjo (protagonitzada per Vincent Cassel i Sergi
López) i òbviament la sanguinolenta saga de Joc de Trons. De fet, si heu passejat per Girona durant
aquests darrers dies, probablement us heu adonat que hi ha alguns carrers
intransitables perquè l’omnipotent Disney està rodant una més de les seves
anodines megaproduccions. Potser també heu sentit a les notícies o a les xarxes
que alguns veïns i veïnes es queixen de la incomoditat que les filmacions
generen en el dia a dia, reclamant de pas que “el Barri Vell no és un decorat”.
Tot plegat, una polèmica que segurament tindrà nous episodis i truculentes
seqüeles.
Tanmateix, quan em
refereixo a “cinemacidi” (si em permeteu el neologisme), no parlo del fet que
els rodatges estiguin devorant i asfixiant la ciutat i els seus digníssims
habitants. Tampoc es tracta d’un gènere que retrati psicòpates, assassinats o
genocidis impunes. Més aviat parlo de la sulfhídrica i nefanda liquidació del Cinema Truffaut en mans de les administracions públiques:
lacònicament, ha mort un somni de vint-i-cinc anys, portat amb cura, sentit i
sensibilitat; un d’aquells projectes autèntics, singulars, coherents i
substantius que contribuïen a fer de Girona un genuí oasi cultural en el
panorama català. Aquesta era una realitat tan senzilla com indefugible, però
que buròcrates i oficinistes han estat del tot incapaços d’entreveure, amb la
seva proverbial falta de clarividència, a la qual podem afegir una greu manca
de sentit comú i una total absència de facultat de judici, com
diria Kant.
El
Truffaut era la casa del cinema d’autor, independent i en versió original a
Girona, però també una de les institucions més icòniques i emblemàtiques del
municipi, vertader epicentre espinal d’un ric ecosistema cultural que aplegava
molts festivals i la col·laboració d’una miríada d’entitats que organitzaven
cicles i sessions especials. El seu abrupte i desconcertant tancament va
desembocar en un desenllaç completament insospitat, si pensem que tan sols fa
uns mesos, el novembre passat, es va oferir una gran festa de gala a
l’engalanat Teatre Municipal: se celebrava aleshores un quart de segle del
projecte, francament arrelat a l’urbs, sobretot des de l’infern de la pandèmia,
com demostren clarament les audiències en alça dels últims anys: arribant als 48.000
espectadors el 2025, un nombre que correspon grosso
modo a la meitat de la població censada a la polis. Ocupava un
espai de propietat municipal, a les instal·lacions de l’antic cinema Modern,
però la gestió requeia en el Col·lectiu
de Crítics de Cinema de Girona (CCCG), una entitat amb
ànima però sense ànim de lucre, integrada per personalitats gironines
destacades, com ara periodistes, llibreters i acadèmics de renom.
Després de dues dècades i mitja al servei abnegat de la
cultura de la ciutat, aquesta primavera, mitjançant un concurs de licitació,
l’ajuntament va optar per atribuir la concessió a l’empresa Rambla de l’Art de Cambrils, fet que ha generat polèmica i repudi
comprensibles a escala local, com també algunes mostres d’incredulitat i
solidaritat en termes nacionals. Kafkianament obsessionats amb la sacrosanta
apoteosi de la formalitat, els responsables de la decisió al·leguen que ha
estat un procés “impol·lut i immaculat en l’àmbit legal”. Però hi ha una crassa
paradoxa en el fil argumental del seu guió que no es pot obviar: per usar
terminologia cinematogràfica, l’error de ràcord consisteix que el mateix
consistori va admetre públicament que la proposta del CCCG era “qualitativament
superior” i que, per tant, l’única raó —la tètrica condició suficient— per la
qual se’l va descartar a favor del projecte concurrent va ser purament
monetària; per ser més exactes, una quantitat de 4.000 €, una irrisòria per a
qualsevol pressupost de govern. Ara ja ho sabem: quatre mil euros és la xifra
que marca el llindar de la insidiosa privatització i comercialització de la
cultura, allà on el mecenatge esdevé mercenarisme.
El
tancament de la sala em fereix personalment en gran manera. Quan vaig
traslladar-me a la ciutat dels quatre rius, el fet que hi hagués un cinema amb
aquesta tipologia va ser clau per cementar la meva decisió d’instal·lar-m’hi.
Durant aquests divuit anys, he estat un dels usuaris més freqüents del
Truffaut, on vaig visionar una mitjana de 100 pel·lícules a l’any. Per tant, és
una pèrdua personal, intel·lectiva i sentimental profunda que destrueix la ja
parca confiança que nodria vers les institucions que sistemàticament prioritzen
la mercantilització sobre l’excel·lència. Ara, és amb ominós atoniment que els
cinèfils del burg ens enfrontem al primer estiu sense el nostre cine predilecte
i sense cap perspectiva que torni a obrir les pantalles, sigui sota la mateixa
nomenclatura o una de diferent. Penso ara en el pobre François Truffaut, que no
es mereixia l’abominació ni que el seu nom sigui vaporat així en va!
Efectivament, i al marge dels dubtes legítims sobre si la
nova operadora -per un grapat menys d’euros- podrà oferir un servei mínimament
a l’altura del que disposàvem, la veritat és que queda actualment impedida
d’encetar activitat, atès que el Col·lectiu de Crítics, en una maniobra molt
lícita, ha presentat un recurs davant del Tribunal Català de Contractes del
Sector Públic, i per tant l’activació del contracte i el seu empelt romanen ara
congelats. Sabent la lentitud a la qual van habitualment ‘els afers de palau’,
a veure si amb sort el plet es resol abans del pròxim Festival de Canes!… Tot
plegat, una catàstrofe cultural perfectament evitable, fruit d’una gestió
incomprensible per part dels poders fàctics, que han tornat a ignorar factors
cabdals com l’arrelament al territori, l’experiència comprovada del model
existent i l’ampli suport expressat arreu per la ciutadania, així bruscament
òrfena i privada del seu dret fonamental d’accedir al setè art amb marca
autoral.
Presentació de la pel·lícula Sirat amb Sergi López
al cinema Truffaut de Girona | Foto: Jordi Camps Linnell
Que aquest litigi obscurantista transcorri exactament en un
període en què exerceixo el mandat de vicepresident del Consell de les Arts i
la Cultura de Girona, m’ocasiona naturalment addicionals i severes
indisposicions psicosomàtiques, per molt que el procés em resulti completament
aliè: efectivament, en cap moment l’Àrea de Cultura de la municipalitat va
consultar —o tan sols informar— l’esmentat Consell sobre aquesta i altres
avinenteses que estan xocant la societat civil, en un moment en què col·lapsa el
tripartit que enforma el govern a la Plaça del Vi, fent-se evidents les
fissures que potser han existit des de bon començament. Pensem, per exemple, en
la situació agonitzant de La Volta, un altre remarcable projecte cultural
gironí ara estancat als llimbs, o en el retard que pateixen les convocatòries i
adjudicacions de les “beques i ajuts Crea”. Aquests seran, no obstant això, blockbusters per explorar en properes dissertacions, que
el metratge d’avui ja es fa llarg.
Alexandres Nunes de Oliveira vicepresident del Consell de les Arts i la Cultura de Girona *publicat a la revista El Núvol 29.07.2026
https://www.nuvol.com/pantalles/cinema/girona-perpetra-el-cinemacidi-496025
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada