Familiars i amics van omplir ahir al matí la basílica de Sant Feliu de Girona per acomiadar el periodista i escriptor Narcís-Jordi Aragó en una cerimònia sòbria, sense més parlaments que el retrat que va llegir Pep Radresa en nom de la família i la lectura de les Benaurances de l'Evangeli segons sant Mateu. El mateix Aragó havia estipulat la senzillesa de l'acte en les seves últimes voluntats, incloent-hi la brevetat, la contenció i fins la humilitat del taüt, una caixa de fusta natural que només adornaven un ram de roses i una creu també de fusta.
 |
| Foto: Manel LLadó |
En canvi, no va ser possible que, com hauria estat el seu desig, mossèn Pere Domènech oficiés la missa per les seves exèquies pel fet que es trobava de viatge a Terra Santa. Joan Riu, el rector assignat per substituir-lo, va excusar el contratemps amb la lectura d'un whatsapp de mossèn Domènech en què, des de la distància, s'unia “a la pregària en l'hora del comiat” de Narcís-Jordi Aragó, “un referent per a molts gironins”.
En la seva homilia, Joan Riu va subratllar també la gran estima que l'escriptor sentia per Girona i “les seves pedres venerables”, així com les seves profundes conviccions cristianes i les seves qualitats de “bon espòs, amic entranyable i mestre en periodisme”, que s'expressava amb “una escriptura àgil i acurada”. Riu va recordar que havia tingut ocasió de constatar el caràcter “proper, falsament distant” d'Aragó en les sessions de cinefòrum que havien compartit tant a Salt com a Banyoles i Vidreres, i va agrair-li “el seu humil mestratge i el seu compromís”.
La part més emotiva de la cerimònia va arribar just al final, quan la veu de la mezzosoprano Titon Frauca va recórrer la basílica amb una esgarrifança, i Pep Radresa, marit d'una de les nebodes d'Aragó, Muntsa Bosch Aragó, va llegir un text breu en nom de la família [el reproduïm sencer al peu d'aquesta pàgina] en què, a més d'honorar la memòria de Mercè Huerta, la dona de l'escriptor, que va morir fa just un any, es resumien els trets principals del seu caràcter en “l'amor per Girona, l'austeritat i la generositat”.
En el recordatori, Aragó, reafirmant fins a última hora les seves lleialtats, va voler que hi estampessin un gravat de l'artista Enric Marquès, per qui va sentir sempre una estima i un respecte capaç de vèncer qualsevol diferència ideològica, i que representa la Girona vella coronada pels campanars de Sant Feliu i la Catedral. A l'interior, va demanar que s'hi imprimís un dels Quatre quartets de T.S. Eliot, un dels seus llibres de capçalera: “La comunicació dels morts és parlada amb foc / més enllà del llenguatge dels vius.” A la sortida, pensant en com parlar-hi a partir d'ara, alguns dels assistents comentaven com, en l'últim any, Aragó havia trencat la seva reticència a l'ús de l'ordinador per comunicar-se amb aquells qui estimava almenys a través del correu electrònic.
Eva Vázquez, el Punt-Avui 25.08.2016
OPINIÓ
Generós i exigent
 |
| Foto: Lluis Serrat |
Narcís Jordi Aragó va ser un home savi, generós i molt exigent. També un cavaller, elegant, educat i amb una timidesa dissimulada.
Tenia uns coneixements extraordinaris i una capacitat de relacionar temes, personatges, dates i anècdotes. Envejable el fitxer de dades que devia tenir. Però també tenia una gran memòria per saber el que hi tenia i a on ho tenia. En Narcís era conegut per la seva intensa curiositat, coneixement i informació que va donar sobre la seva estimada Girona. No era historiador, però va investigar i informar tant o més que un bon historiador. Com a periodista va saber explicar d'una manera atractiva i pedagògica una notícia o una opinió. Però hi ha una vesant possiblement no tant coneguda, deguda possiblement perquè fa temps que va deixar pas a les noves generacions, que és la de cinèfil. En Narcís era un home que li agradava el cinema i anar al cinema. Més d'una vegada havíem coincidit en els cinemes Ultònia o Albéniz, mirant els “quadres” de les pel·lícules que feien, l'època en que penjaven les fotos de les pel·lis que es projectaven durant aquella setmana. I també alguna vegada vam anar al cinema junts. I li agradava parlar de cinema, comentar pel·lícules vistes. En Narcís va dirigir molts cine fòrums i va ser un activista a l'AFIC (Associació Fotogràfica i Cinematogràfica), promovent el cinema a través del Cinema Club. Tenia una videoteca envejable i solia revisar constantment el seus films preferits. Encara recordo el darrer llibre que li vaig vendre: El món, un escenari. Shakespeare, el guionista invisible, de Jordi Balló i Xavier Pérez.
Era generós. No li feia res compartir els coneixements, fer-te participar de les seves dèries i si era necessari, corregir els defectes que trobava en un escrit o una opinió. I sense embuts. Amb en Rafel Nadal ho hem recordat moltes vegades de quan col·laboràvem a Presència i ell ens corregia els escrits o ens donava alguna indicació i nosaltres, “pardillos” que érem, ens ho agafem com una manera de censura i de manipulació dels nostres “grans escrits i opinions”. Sempre li he (hem) agraït aquelles “classes” gratuïtes que ens va fer de com s'havia d'escriure una noticia o una opinió. Era generós quan se li demanava una col·laboració escrita, una conferència o una presentació de llibre. Mai li agrairé prou les moltes presentacions que va fer a la 22 el principi de la seva existència. Ell va donar sentit a molts d'aquells actes i a més, va ensenyar un art i ofici que en aquella època poca gent sabia fer. Ha estat generós amb tots els ciutadans de Girona i Catalunya, donant tota la seva gran correspondència, documents i llibres. Ha estat una de les coses que ha tingut més cura, de deixar-ho tot ben “lligat” abans d'emprendre el “llarg viatge”.
En Narcís era exigent, començant per ell mateix. Es preparava els escrits amb molta cura. De vegades em deia, davant de la meva inconsciència, “jo seria incapaç de improvisar una presentació o una locució”. S'ho preparava tot amb molta cura, fos important o no. Tenia una gran por al ridícul i el mateix temps un gran respecte a l'encàrrec que s'havia compromès a portar a terme. Em feia gracia veure els papers que duia per fer les presentacions. Eren escrits a màquina i amb lletra ampliada. Fins els darrers anys va escriure amb la típica màquina d'escriure. Un dia em va dir: ja em pots enviar la informació dels actes de la 22 a través de correu electrònic, i de memòria em va dir narcisjordi@gmail.com. Era tolerant, però no tolerava la hipocresia i els “caragirats”i no tenia pèls a la llengua a l'hora de dir-ho.
 |
| Presentació a la 22. Foto: Lluís Serrat |
També era agraït, en Narcís. Sabia donar les gràcies d'una manera natural i sentida. Utilitzava molt el “correu” per mostrar el seu agraïment. En la darrera festa de lliurament del Premi Just Casero, vaig tenir un record per la seva esplèndida i delicada dona, la Mercè Huerta, que feia poc que ens havia deixat i que tant ell com ella, sempre van assistir a la festa del premi. L'endemà em va enviar un correu que deia: “Guillem, t'agraeixo de cor els teus sentiments i els teus records personals de la Mercè. Constatar que l'estimava tanta gent és per a mi el millor consol.
La darrera vegada que el vaig veure va ser a casa seva amb en Pep Radresa, ara fa un mes, estava molt animat acabant de “polir” i de fer el pròleg del seu darrer llibre, que serà un recull de les seves columnes publicades en aquest diari, El Punt Avui, i que publicarà la Fundació Valvi.
En Narcís ens ha deixat físicament, però tenim tot el seu saber en els seus llibres, les seves cròniques i opinions. El legat que ha deixat a la Fundació Masó. I el record de moments que hem compartir i que no oblidarem.
Ara podrà tornar passejar amb la seva estimada Mercè.
Guillem Terribas, publicat en el Punt-Avui 25.08.2016
OPINIÓ
La vessant humana de Narcís-Jordi Aragó
OPINIÓ
Narcís-Jordi Aragó, mestre i amic
