La memòria dels refugiats

Vanessa Redgrave, als seus vuitanta anys esplendorosos, ha realitzat la seva primera pel·lícula, Sea Sorrow/El dolor del mar, que ahir va presentar a Canes. S'ha decidit a fer-la pel seu activisme polític, que ara se centra a donar suport als refugiats que arriben (o intenten arribar-hi) a Anglaterra fugint de Síria, l'Iraq, l'Afganistan i diversos països africans. Amb un títol que remet a la frase de La Tempestat, de Shakespeare, amb què acaba el relat amb el qual, fent-s'hi present amb Ralph Fiennes, Pròsper explica a la seva filla Miranda per què, víctima d'una traïció, van haver de refugiar-se a l'illa on habiten, el documental primer dona veu a refugiats i després a activistes que, com la mateixa Redgrave, demanen un compromís als governs i els ciutadans per acollir tantes persones que han hagut de fugir dels seus països en el món actual. L'actriu apel·la a l'esperit de la Declaració Universal dels Drets Humans que, proclamada l'any 1948, ella té present des que era una nena que, durant la II Guerra Mundial, va haver de desplaçar-se del Londres bombardejat pels alemanys. Recorda els fugitius dels feixismes. També explica que, quan era una jove estudiant d'Art Dramàtic, va ajudar els refugiats hongaresos que, l'any 1956, van marxar del seu país quan van entrar-hi els tancs soviètics. I no oblida les seves visites als camps de refugiats palestins al Líban.

Vanessa Redgrave vol dir-li a Europa que, fent memòria dels seus propis exilis i refugiats, hauria de ser per força sensible al “dolor del mar” que transporten els refugiats del present. I mentre admira l'actitud dels grecs amb aquells que arriben sense res a les seves costes, considerant-los un exemple per a la humanitat, lamenta que el govern anglès sigui tan poc procliu a recollir els refugiats. Com saben, no és l'únic govern i aquesta és una de les vergonyes actuals d'Europa. Veient Sea Sorrow vaig pensar que Vanessa Redgrave pràcticament no es refereix a l'exili de tants de republicans espanyols que van haver de refugiar-se arreu del món. En tot cas, nosaltres l'hauríem de tenir molt present. No fer-ho té les seves conseqüències. I és així que he recordat una pregunta que va fer-me fa poc el meu amic Guillem Terribas: “Per què creus que els del PP no tenen cap mena de sensibilitat pels refugiats?” I la resposta, en part, és perquè les seves famílies no van haver d'exiliar-se: no tenen la memòria dels refugiats.

Imma Merino, escri el Punt 18.05.2017
http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1145099-la-memoria-dels-refugiats.html