«A la Girona del "Joc de trons", en canvi, sembla que haguem de demanar perdó per convidar-los»
A Girona sempre hem tingut les sales que havíem reivindicat a Figueres, però els problemes i les descomposicions grupals, continuen sent-hi. Però una dada certament curiosa convida a la reflexió: al Festicurts, els cineastes amb qui contactaven estaven sempre disposats a venir a la ciutat que va veure néixer Dalí per deixar-se fer un massatge a l'esquena. A la Girona del Joc de trons, en canvi, sembla que haguem de demanar perdó per convidar-los. És una sensació personal, ho reconec, l'opinió d'un friqui que coorganitza un festival de cinema fantàstic i terror. Estranya, a més, que essent com diuen, ciutat bressol de reconeguts grans cineastes en actiu, no n'hagi vist ni un pel festival tots aquests anys. Sense entrar en els alcaldes. Només en Josmar ens ha honorat amb la seva presència. Sort del públic, que sembla que creix. Girona Acocollona!
Aquest any celebro dotze anys organitzant un festival de curtmetratges. Els sis primers van ser amb el Festicurts, on intentàvem projectar els millors curtmetratges de la temporada i sense restricció de gèneres en una ciutat, Figueres, en aquella època totalment òrfena d'unes mínimes infraestructures que permetessin l'òptim visionat cinematogràfic.
Malgrat aquestes deficiències logístiques, els seus responsables vam tirar milles amb el Cercle Sport com a única seu, un casinet privat pensat més aviat per a concerts i xerrades que per a projeccions. La broma va durar fins que ens en vam cansar, sis anys, i dic broma perquè cada any era el mateix: anar a mirar de trobar alguna cosa millor que aquell cau infecte que feia pudor de cigar caducat. Les projeccions eren bastant rudimentàries, quasi juràssiques, amb un reproductor de DVD connectat a un projector ubicat sobre una tauleta de càmping cutre al bell mig del passadís central de la sala; la porta d'entrada estava enganxada a la pantalla i el cable de l'àudio corria per terra, entre cadires i peus del respectable, fins a arribar a l'armari de l'equip de so, ubicat en una de les cantonades del recinte i que el guardià del local custodiava com en Gollum el seu tresor. Malgrat tot, el Festicurts va aconseguir portar alguns cineastes il·lustres com Jaume Balagueró, Paco Plaza, Francesc Bellmunt, Ventura Pons, Pere Portabella i actors de primer nivell com Sergi López. A la sisena edició vam tancar la paradeta. Poc temps després, Figueres disposava de les infraestructures que sempre havíem cobejat. Vila florida.
Només un any més tard, com que no estava prou fart d'aquestes històries, em vaig deixar embolicar pels col·legues curtmetratgistes Paco Cavero i Jordi Martínez per donar a forma a l'Acocollona't, la setmana de cinema fantàstic i de terror de Girona. Inicialment vam començar sota tutela de l'activista i terrorista cultural (com m'agrada dir-li en la intimitat) Guillem Terribas, que ens va allotjar amb amor fraternal al cinema Truffaut. Tres anys després, vam decidir fer el salt als Cinemes Albèniz Plaça.
A Girona sempre hem tingut les sales que havíem reivindicat a Figueres, però els problemes i les descomposicions grupals, continuen sent-hi. Però una dada certament curiosa convida a la reflexió: al Festicurts, els cineastes amb qui contactaven estaven sempre disposats a venir a la ciutat que va veure néixer Dalí per deixar-se fer un massatge a l'esquena. A la Girona del Joc de trons, en canvi, sembla que haguem de demanar perdó per convidar-los. És una sensació personal, ho reconec, l'opinió d'un friqui que coorganitza un festival de cinema fantàstic i terror. Estranya, a més, que essent com diuen, ciutat bressol de reconeguts grans cineastes en actiu, no n'hagi vist ni un pel festival tots aquests anys. Sense entrar en els alcaldes. Només en Josmar ens ha honorat amb la seva presència. Sort del públic, que sembla que creix. Girona Acocollona!
Callahan Ruiz Diari de Girona 05.11.2016
