MALEIT CORONAVIRUS / Especial Estiu Revista La Farga.

Aquest any no hi haurà Festa Major a Salt. Aquest any molts de pobles no celebraran la seva esperada Festa Major, com la gent de Salt. Aquest any seria millor que ja el liquidéssim i en comencéssim un de  nou. Oblidar aquest any repetit de dosos i ceros. O com deia una amiga meva dies abans de la nit de Sant Joan “Què tal si ens prenem el raïm per la revetlla de Sant Joan i liquidem ja el 2020?."

Mai ens ho haguéssim cregut si a principis d’aquest anys ens haguessin dit el que passaria, el que passaríem i el que aguantaríem. Inimaginable el fet d’estar confinats durant més de tres mesos i, encara ara, vivim amb reserves, temors, amenaces i proclamant, que si no fem bondat la “cosa” pot tornar amb la mateixa o més intensitat del que hem passat i patit.

Amb tots els respectes a la gent que ha patit el COVD-19, els que encara el pateixen, la gent que ha estat a les portes de la mort i els que han mort, per aquest virus incontrolat, l’epidèmia ha estat greu i ha fet mal, no hi ha cap dubte, però també s’ha de dir que la cosa s’ha portat bastant malament per part dels governants de pràcticament tots els països, encapçalats pel “locu” d’en Donald.

Entre nosaltres, hi han hagut discursos llargs i repetitius per part dels respectius presidents que tenim. Per una banda teníem el grup del govern d’Espanya amb militars inclosos, que cada dia de cada dia ens informaven i de vegades ens desinformaven. I llavors una mena de tres mosqueters, que cada dia ens aconsellaven el que havien de fer i les queixes del poc cas que els hi feien el govern d’Espanya. Tots dos ens volien informar i sobretot que  veiéssim la “transparència” de les seves actuacions i que es preocupaven per nosaltres, per la nostra salut. Tots plegats acabaven essent  avorrits, repetitius, pesats i contradictoris

Ara a les acaballes de tota aquesta moguda, aquest mal son que hem passat i que d’aquí a uns anys, possiblement, no ens ho  creurem que l’hem viscut, sembla ser que ens han donat més llibertat i responsabilitat perquè siguem nosaltres mateixos els que prenem les precaucions degudes, però encara hi ha contradiccions i fets incomprensibles que costen d’entendre i d’acceptar. Per exemple a les platges, que es a l’aire lliure, la gent ha d’estar separada dos metres i en canvi en els avions, que es un recinte tancat i que t’hi pots passar hores i hores, la gent continua apilonada en tres seients ben estrets i amb mascareta. A les platges, per prevenció, han anul·lat totes les dutxes que es fan servir per netejar-se i treure’s la sal. O sigui que higiènicament no s’entén. En els teatres, cinemes i llocs on s’hi fa cultura hi han unes prevencions que fan riure, per no plorar. Butaques separades, reducció a la meitat de l’aforament i mirar els espectacles amb mascareta. En canvi pots anar en una terrassa d’un bar o restaurant, fins hi tot a l’interior i allò es el campi qui pugui. A les llibreries hi pots entrar-hi tranquil·lament i en canvi a les biblioteques no. Els nens a les escoles han de tenir una separació que no tenen en els autobusos o en el metro. I així la tira.

El que si queda clar, es que totes les administracions públiques, repeteixo totes, han tirat pel dret de fer complir unes restriccions molt estrictes molt difícils de complir i que la majoria de les vegades et fan abandonar el que volies portar a terme. I sobretot, en el que representa cultura en general.  En definitiva, per treure’s responsabilitats, feina i problemes han multiplicat les mesures de control. Escoles, biblioteques, festes Majors, espectacles al carrer o en teatres i espais culturals públics, tots els han  tancat o en mesures difícils de portar a terme que fan perdre les ganes d’anar-hi o d’organitzar alguna cosa en algun espai que depengui de l’Ajuntament.

I ha estat sobretot en els ajuntaments on s’ha vist més aquesta pràctica. Perquè, també, es l’administració més propera. Res de res, tot anul·lat o traslladat fins que la cosa no porti complicacions. No han pensat amb la gent, amb els sentiments i les ganes de viure. No han pensats amb els professionals de la música, de l’espectacle, amb els firaires i gent que espera l’estiu per viure al carrer, per ser feliç, per anar de gresca, per treballar, per guanyar-se la vida dignament. Només posar dificultats a propostes. No s’han preocupat per proposar (o escoltar) alternatives, utilitzar la imaginació, re programar-se i adaptar-se a les circumstàncies. Millor no complicar-se la vida i esperar temps millor.

Penso que el poble, la gent tenim més imaginació que els nostres  governants i improvisarem alguna cosa, ens farem  sentir, viurem la festa i l’estiu d’una altra manera, però la viurem. Si hem estat tres mesos fent coses en els terrats i en els balcons, compartint amb els veïns les ganes de viure i de deixar-se sentir, els pobles a la seva manera, també, tots faran la seva Festa Major i Salt que es un poble que s’està reiniciant cada dia de cada, que viu intensament els esdeveniments, que a l’estiu el viu al carrer, fent sopars, escoltant música, anant a les ribes del Ter  a jugar i a berenar, fer correfocs i matins amb gresca, alguna cosa, de ben segur, que se’ns acudirà.

Bona Festa Major, gent de Salt. Ens la mereixem. Ens l’hem guanyat.

Guillem Terribas Roca. 
Publicat a la Revista LA FARGA de Salt, especial Estiu / Juliol 2020

SALT NO TÉ SUBURVIS

Salt es notícia darrera notícia pels diversos mitjans de comunicació, a l'hora de parlar de l'emigració i sobretot quan hi ha algun daltabaix, per petit que sigui.
Però la cosa no ve d'ara. Molta gent encara recorda la mala fama de Salt pel famós comitè de Salt, que segons males llengües va ser el terror durant la Guerra Civil. Una mala fama, compartida amb el comitè d'Orriols, que durant molts anys hem hagut de suportar. Era l'època de plena eufòria de les dues fàbriques que aglutinaven molts treballadors i treballadores i per tant comportava una gran mobilització en temps de disbauxa, de descontrol i de reivindicacions.
Amb els anys, Salt es va convertir amb ciutat dormitori de Girona, i per tant tot el que eren camps al costat dret de la carretera direcció a Bescano, de la nit el dia es van convertir en blocs de pisos on s'hi va encabir tota la gent, majoritàriament del Sud d'Espanya, que van venir a la terra promesa que era Catalunya. Corrien els anys seixanta.
En altres pobles i ciutats, com per exemple Girona, tota aquesta riuada de gent, la van col•locar a les afores. Van crear els vergonyosos "albergues provisionales", va deixar fer barraques a Montjuic, la Font de la pólvora i Vilarroja van ser el ghettos de tota aquesta immigració. Així el centre de Girona quedava immaculat i fora de problemes i així fins ara.
Aquest no va ser i no es el cas de Salt. A Salt es van instal•lar en centre del poble, al costat de l'Ajuntament, allò que ara se'n diu a l'eixample: carrer Torres i Bages, Pompeu Fabra, Àngel Guimerà... noms, curiosament, de catalans il•lustres.
Aquest fet, comporta que el més mínim aldarull té una ressonància directa amb la resta de la població i, per tant, tot seguit portada de qualsevol mitjà de comunicació.
Nosaltres, els de Salt, per altra banda, hem preservat les deveses, espai que podia haver estat un ghetto ideal pels nous vinguts, que qualsevol conflicte que hagués ocorregut, els saltencs de dins el poble no ens haguéssim assabentat i per tant, no seria carn pels mitjans de comunicació i Salt seria una base d'oli com moltes altres poblacions.
Salt, de sempre ha estat un poble acollidor. De portes obertes i de bona fe. Aquest comportament de vegades pot crear problemes que son difícils de pair. Però, nosaltres no amaguem la realitat d'aquesta societat. No es la nostra manera d'actuar. I, en canvi, ens agrada conservar, recuperar i gaudir de com eren i encara son les nostres hortes i deveses. La riba del Ter, la seva vegetació i la seva fauna.
Viure barrejats ens porta problemes, es cert, però a la llarga ens ha de fer més rics culturalment i la història ens ho reconeixerà i ens donarà la raó.
Que tinguem una bona festa major, en convivència, solidaritat, diversitat i tolerància. Ens ho mereixem, encara que no sortirem (de moment) a cap portada per aquesta manera d'entendre i acceptar la vida.
Guillem Terribas . Publicat en el Suplement (n. 22) d'estiu de la Revista La Farga de Salt.

Ramon Torramadé, en el record.

En els darrers anys, a principis de juny, rebia una trucada d’en Ramon Torramadé, per demanar-me l’escrit per la Farga d’estiu. Fins hi tot alguna vegada m’havia vingut a veure a la Llibreria per reclamar-lo. La majoria de les vegades me l’havia de reclamar. Ell no em va fallar i jo tampoc li vaig fallar.
Aquest any no he rebut la tradicional trucada d’en Ramon per demanar-me la col•laboració.

Vaig conèixer a en Ramon quan es va instal•lar a Salt, al carrer Hernán Cortes (ara carrer Llarg) molt a prop de casa meva. Allà hi tenia la vivenda i la fusteria. Jo era molt jove. Ell treballava sol i molt. Sempre el veia treballant, amb la porta oberta de la fusteria. A mida de que el temps va anar passant, aquell fuster anomenat Ramon es va anar fent amb el veïnatge. També amb mi. Vaig tardar anys a conèixer la personalitat d’en Ramon. En aquella època era discret. Les veia a venir. Però una vegada conegut, en Ramon, et deixava meravellat per els seus coneixements, la seva visió del mon i de la seva cultura. I, sempre treballant tot el dia de fuster.

No va ser, però, fins que vam aterrar a l’Associació de Veïns, la combativa Associació de Veïns de quan Salt era Girona, que vaig tenir una forta relació i coneixença amb en Ramon. Ell era el més gran de la colla, però el que treballava més i el que es cansava menys. I sempre més l’ he vist igual. Sempre més l’he conegut igual: amb bicicleta, amb la bandera catalana, a totes les manifestacions i en totes causes perdudes i no tant perdudes i algunes de guanyades. Allà sempre hi era en Ramon, amb la seva dona.

I, també, al Casal de Jubilats, a la revista La Farga. Quan ell hi va començar a participar en el Consell de redacció, jo n’era el director. Amb els anys, una colla, cançats dels anys elaborant la revista i, per voler anar més lluny amb les poques possibilitats que teníem, vam abandonar la La Farga. Llavors, Ell es va fer càrrec de la coordinació La Farga, que és i parla de la vida quotidiana del nostre poble: Salt. Gràcies a ell, no s’ha perdut la continuïtat i, a més, ha encomanat el seu entusiasme a nova gent perquè aquesta revista no deixi de sortir cada mes de cada més.

La darrera vegada que el vaig estar amb Ramon i, com sempre, acompanyat de la seva dona, va ser el dia 3 de març, la festa de la Independència de Salt. Va ser precisament en el Teatre de Salt durant l’acte de celebració. El vaig veure molt bé i animat. Vam comentar la llarga i interessant entrevista que li havien fet el diumenge passat en el Punt Diari. Aquesta va ser la darrera vegada que el vaig veure en vida.

Amb en Ramon Torramadé, desapareix una raça d’homes que han estat fidels a un idea i l’han portat a terme fins a les darreres conseqüències. Un home dialogant i dur en la defensa dels seus ideals. Un home de la terra. De soca rel. Un home amb el somriure amable i convincent. Un home de lluita continua, de treball constant. Que la seva memòria i el seu record no ens abandoni mai.

Aquest any en Ramon no m’ha demanat aquest escrit, però sortosament en Manel Oliveras, el nou coordinador de la Farga, m’ha fet arribar l’encàrrec. Anem bé.
Guillem Terribas
Publicat a la revista la Farga, especial estiu 2010

La poesia de la Festa Major

Quan s’arriba a l’equador de l’estiu, la majoria de les poblacions de les nostres comarques i de més enllà, es temps de festa. Es temps de sortir al carrer, de parar la fresca, de sopar en llargues sobretaules sota la nit de l’estiu i la llum de la lluna… Es temps de Festes Majors.
Una vegada més a Salt, tornarem a gaudir de pregó, de sardanes, concursos per la mainada, de tardes a la vora del ter, de dinars amb família, amb amics i coneguts. Dies curts amb nits llargues, banyades de suor i d’alcohol . D’atraccions (que cada vegada les posen més amagades i fora del centre de la vila), de balls de tarda i de nit. D’orquestres de tota la vida i de grups que comencen i d’altres que son l’atracció dels més joves. Uns dies que cada vilatà la viurà a la seva manera, però serà la nostra Festa Major.
Aquest any, dins els actes de la Festa Major, hi haurà un acte literari. Cosa extraordinària, ja que no és té mai en compte a la hora d’organitzar els diferents actes de la Festa Major. I el més greu, es que no només és un oblit del nostre poble, sinó de la majoria dels pobles. Es veu que la disbauxa està renyida amb la cultura del llibre.
Deia, doncs, que aquest any, a Salt, dins els dies de la Festa Major, hi haurà un esdeveniment literari. Serà el dia 24 de juliol. Serà la presentació del llibre “Sonets de sotavent” de Salvador Sunyer i Aimeric. El llibre que ha editat CCG edicions, dins la col•lecció Biblioteca Fundació Valvi, amb un pròleg de Mariàngela Vilallonga, professora de la Universitat de Girona i membre de l’Institut d’Estudis Catalans.
Salvador Sunyer, un saltenc de tota la vida (Salt, 1924) amb una trajectòria impecable, tant social com cultural en el nostra poble i arreu de Catalunya. Un home senzill, amable i intel•ligent. El primer alcalde que va tenir el nostre poble, amb la recuperació dels drets democràtics, després de la guerra civil. Actual Cronista Oficial de la vila de Salt i fill de predilecte del poble (1992), Creu de Sant Jordi (1994).
Salvador Sunyer, un Gran Home, un Saltenc de soca-rel, ha recollit en aquest volum que serà presentat el divendres dia 24 de juliol, un recull del millor de la seva poesia. Un total de 101 sonets que ha escrit al llarg de la seva vida. A la contraportada del llibre hi podem llegir, entre altres coses que: “Sonets de sotavent és un recorregut vital i poètic de gairebé 60 anys a través de la història del seu poble, d’una societat que evoluciona i d’una llengua que és matèria de lluita i d’identitat”. També, en el pròleg la professora Vilallonga, diu del llibre i de Salvador Sunyer: “L’amor a la vida. A la natura, a les persones es fa present en molts dels poemes de Sunyer. Als poemes d’amor a la dona que ha estat companya de viatge i esposa i mare dels seus fills, hi hem d’afegir els que palesen l’amor als fills i als nets, i al seu Pla dels Socs i a la seva vila de Salt, a la vida viscuda amb alegria i també amb obstacles...”
Aquesta trobada amb la poesia, amb en Salvador Sunyer, amb els amic i coneguts, ha de ser un dels actes més concorreguts de la nostra festa major. No podem ser insensibles a les paraules, a el pensament d’un home que representa els valors de la nostra vila. Ha de ser una trobada literària, de reconeixement, d’agraïment i, sobretot, molt festiva.
I acabo amb un dels poemes del llibre, escrit el 22 de maig de 2001 i que va obtenir el Premi Extraordinari Falset 2001. El poema es titula “Alca’t, camina”

“Al Pla dels Socs la tarda es marfonia / rere un vol ras de garsa i d’oriol. / L’àlber en primavera s’adormia / veient, entre els canyars, colgar-se el sol./ No hi veig persones. Sóc a penes fulles / i herba segada en un prat perdut./ Baixen pel Ter i em punxen com agulles / onades de silenci i solitud. / Ara arriba un infant. Cau i le’n salva / de prendre mal, el braç d’un romaní. / Cercant ajut, ell mira enrere.../ Alça’t camina! Fill, ets a trenc d’alba, / què hi fa que t’esgarrinxi una drecera?/ Has de mirar endavant per fer camí!.

Guillem Terribas (Publicat a la Revista de Salt "La Farga" extra d'estiu Juliol·Agost 2009)