Sobre ‘Dylan i el cinema’. Les màscares de Dylan en la música, la vida i també el cinema

Àngel Quintana presenta el llibre ‘Dylan i el cinema’ (Enderrock Llibres), sobre un aspecte poc estudiat del músic, acompanyat per Carme Pardo i Mazoni. 

Àngel Quintana observa des de la cantonada amb ulleres fosques l’actuació de Mazoni X.C.

“En aquest llibre he pogut parlar de dues de les meves grans passions: el cinema i Bob Dylan”, va dir dimecres Àngel Quintana (Torroella de Montgrí, 1960), historiador i crític de cinema molt vinculat a aquest diari, en la presentació del seu últim llibre, Dylan i el cinema (Filmar la llegenda), publicat per Enderrock Llibres, que va tenir lloc a la Llibreria 22 de Girona. Davant d’una sala plena, Quintana –amb ulleres fosques dylanianes– va estar molt ben acompanyat a la tarima per Carme Pardo, professora d’història de la música a la Universitat de Girona, on l’autor és ara el degà de la Facultat de Lletres, i el músic bisbalenc Jaume Pla, Mazoni, reconegut militant dylanià, que va explorar els seus records de joventut sobre el cantautor de Duluth, Minnesota, i al final de l’acte va regalar, amb l’únic acompanyament de la seva guitarra acústica, una fantàstica versió de Love minus zero / No limit, clàssic que Dylan va incloure en el seu fonamental Bringing it all back home (1965) i, per petició popular, la seva adaptació al català, lliure i ben reeixida, de Maggie’s farm, curiosament del mateix disc, coneguda en la seva relectura com La granja de la Paula. No és casualitat, per tant, que Pla hagués dit prèviament que, dins les diferents veus del sempre mutant Dylan al llarg dels anys, la seva preferida és la del període 1964-1966.

Prèviament, l’acte va començar amb el doble pròleg del llibreter Jordi Gispert, de la 22, i l’editor Jordi Novell, d’ Enderrock Llibres , editorial que en un any i mig ja ha publicat vuit llibres, per fomentar “la memòria històrica relacionada amb la música i oferir una mirada catalana d’alguns temes internacionals”, com va dir Novell, abans de remarcar que “hi ha molts llibres sobre Dylan, però no gaires sobre la seva relació amb el cinema”. 
Dylan i el cinema és una versió traduïda, ampliada i actualitzada de Dylan et le cinéma (Nouvelles Éditions Place, 2021), un assaig escrit en francès en què Quintana analitzava l’interès de Dylan pel cinema des de diferents angles: primer com a espectador i amant des de jove del cinema clàssic de Hollywood, però també del cinema europeu de Fellini i Truffaut i pel·lícules com ara Les enfants du paradis, de Marcel Carné, amb referències directes o indirectes en algunes de les seves cançons, en les quals, com va dir Quintana, de vegades reprodueix frases de diàlegs d’alguns films. Però cal recordar que Dylan també ha fet cinema com a actor (Pat Garrett & Billy the Kid, 1973) i director (Renaldo and Clara, 1978), que les seves cançons apareixen en moltes bandes sonores, i que s’han fet unes quantes pel·lícules sobre ell, tant documentals (per descomptat, No direction home, 2005, de Martin Scorsese) com de ficció: I’m not there (2007), de Todd Haynes, en què Dylan és encarnat per sis actors diferents, entre els quals, una dona i un negre –reforçant la idea que la figura polièdrica de Dylan conté multituds, com diu la seva cançó I contain multitudes (2020) i com va recordar Pardo–, i la més recent A complete unknown (2024), de James Mangold, que òbviament és part de la novetat d’aquest llibre respecte a l’editat abans a França i també ha servit per il·lustrar-ne la portada. 

Carme Pardo va destacar la “prosa àgil [de Quintana], que et captiva i t’enganxa”, des que, en el prefaci, l’autor recorda el concert de Dylan al Liceu, el 23 de juny del 2023, on “ell era allà, en la foscor; el que importava era trobar la sonoritat perfecta de la seva música”. “A partir d’aquí, l’Àngel explica com Dylan es va posant diferents màscares a través del cinema i de les cançons”, va dir Pardo, que va definir Dylan com “l’home de les mil màscares i també de les mil veus”, sempre amb noves inquietuds i canvis de guió vitals i creatius que no sempre s’entenen si no es coneix bé el personatge i el seu permanent “joc de miralls i de capes”, com va dir Quintana.
Mazoni va mirar enrere: “Jo vaig descobrir Dylan quan tenia 14 anys, en una botiga de discos de la Bisbal. En aquell moment em va sonar molt estrany, perquè no tenia res a veure amb el que jo escoltava a la ràdio, però em va encuriosir. Sobretot per aquella veu tan humana i imperfecta, però que explica tantes coses, i que em va marcar profundament fins al punt que Dylan m’ha acompanyat tota la vida, tant per la seva música com per la seva personalitat. I la seva veu també em va ajudar a confiar en la meva pròpia veu, perquè jo no estava gaire satisfet amb el meu timbre”. I hi va afegir: “Per a un adolescent rebel com jo, era fàcil enamorar-se d’una persona així. Quan va electrificar la seva música, el van escridassar a Newport i li van dir “Judes!” a Manchester, però ell va decidir tirar endavant, fent la seva.” 
Publicat en el Punt Avui per XAVIER CASTILLON el 01.05.2026

La presentació a la 22 . Foto: GTR