Guillem Terribas: «Pràcticament tot el que sé ho he après a través del cinema»

El carismàtic llibreter gironí acaba de publicar "Alegra'm la vida", un llibre on repassa els records, les dèries i la història d'amor que l'uneix al setè art.

Guillem Terribas (Salt, 1951) és passió i és bonhomia, és vida que fa pòsit i és el plaer de la conversa. És un tros de l'ànima de la Llibreria 22 i un prohom de la identitat gironina. A banda d'això, Terribas també són molts llibres i són encara més pel·lícules. Amb ell conversem de cinema, just abans de saber quines seran les grans estrelles a la cerimònia dels Oscars 2017, mentre repassem els records, les dèries i les històries d'amor que conté Alegra'm la vida (Columna, 2017), un llibre per apassionats del setè art amb l'afegit de 22 títols per descobrir amb la mainada.

- Què significa per a vostè el cinema?

- És el rerefons de la meva existència. Sóc autodidacte i pràcticament tot el que sé ho he après a través del cinema. hi ha una prova inicial en una de les històries que explico, quan descobreixo Romeu i Julieta a través de la pel·lícula de Franco Zeffirelli. A través del film descobreixo un gran escriptor teatral, Shakespeare. També descobreixo que hi ha una música que versiona Henry Mancini. I descobreixo que ha composat una de els cançons més maques que existeix, Moon River, de Desayuno con diamantes. Llavors, descobreixo que la música de Romeu i Julieta és de Nino Rota. A través d'una pel·lícula faig pràcticament un curs, m'obre un coneixement immens, tot un seguit de grans descobriments.

- Tenint en compte això que em diu i que ha estat l'ànima visible de la Llibreria 22, podem dir que el cinema dona més sentit a la seva vida que els llibres?
 
-  Al cinema ja hi anava als 6 anys. I la llibreria no la vaig tenir fins als 22, més o menys. I tota història cinematogràfica abans ha hagut de ser escrita. O, directament, basada en novel·les. Jo no puc deslligar la literatura del cinema! Quan obrim la Llibreria 22 ja portava vist molt de cinema.

- Romeu i Julieta seria la pel·lícula de la seva vida?

- No, representa un moment de la meva vida. Reconec que no és la millor pel·lícula que he vist, n'hi ha moltes més. Hi ha una pel·lícula que a mi m'agrada molt i que sempre torna, El hombre tranquilo de John Ford, un film que m'alegra molt la vida. Hi ha pel·lícules que m'animen quan estic deprimit, com Imitación a la vida o Million dollar baby, de Clint Eastwood.

- Parlant d'optimisme, què en pensa de La La Land?

fOTOS: Adrià Costa 

- No m'agrada gaire, tot i que ha tornat a fer anar a la gent al cinema. La La Land és vintage total, una "pel·lícula d'abans". La gent va al cinema i va a veure Rebelde sin causa, amb una estètica dels anys 50, tot i que la pel·lícula passa ara.

- Per què creu que el cinema és tan important?

- Ho és tant com la literatura. Quan faig xerrades sobre literatura, sempre dic que no passa res per no llegir. Fa poc més de cent anys que la gent llegeix! Abans, tothom era analfabet i també vivien i eren feliços. Ara bé, també els dic que si llegeixen es divertiran, passaran bé l'estona, coneixeran llocs i mons diferents, viatjaran per un mòdic preu, aprendran a parlar i escriure millor, tindran més coneixement, podran participar de tertúlies, etc. I és el mateix que dic del cinema.

- El llibre està dividit en dues parts. La segona són 22 pel·lícules imprescindibles per mirar amb la mainada. Deu ser un moment molt feliç quan pots veure una pel·lícula amb un fill o un nét i li pots explicar allò que saps.
 
- No cal explicar-la! Si l'expliques, perd gràcia. Jo sempre dic als meus néts "anem a mirar una pel·lícula", i es queden parats. Quan la té assimilada és quan comença a fer preguntes. Aquesta segona part és la base del llibre, de fet. Inicialment, era la idea del llibre, la idea que em va proposar l'editora, la Glòria Gasch. Però vaig voler fer una introducció, que és on jo realment he gaudit moltíssim.

- A la llista hi ha pel·lícules recents com Hugo o la nova versió d'El llibre de la selva, també E.T. L'extraterrestre, de Steven Spielberg. Com va fer la selecció de les 22?
 
- N'hi ha que no hi són i podrien ser unes altres, però havia de jugar amb les 22, per qüestions sentimentals. He procurat que fossin representatives del cinema americà, però també hi ha cinema francès, d'aventures, i algunes pel·lícules contemporànies, certament.

Afegeix la llegenda

- Com viu fenòmens com el de J.A. Bayona, un català que triomfa a Hollywood? Quan vostè era petit deuria ser totalment impensable, i no és pas l'únic...

- En Bayona és un cinèfil crec que ha tingut la sort de fer les pel·lícules que li agraden, i que, a sobre, han funcionat. N'hi ha d'altres que han volgut fer-ho i no han pogut. És molta sort, i també talent. No es pot saber el secret de l'èxit, com els Beatles. però vaja, a la meva època també teníem Berlanga, o Buñuel, un personatge que era al mig de tots els grans genis del moment. Aquests fenòmens sempre s'han donat. O Fernando Fernán Gómez, que per mi era un geni.

- El moment del cinema català sembla esplèndid, amb figures com Laia Costa, Albert Serra, Jaume Collet-Serra, Agustí Virallonga, etc. Però la indústria sembla que no arrenca del tot.
 
- No hi ha una indústria catalana, però sí un imaginari català. Als anys 60, ja hi havia l'Escola de Barcelona, que va revolucionar el cinema espanyol, amb clara influència de la nouvelle vague. barcelonès empre ha estat molt avantguardista en matèria de cinema. Actualment, el cinema més avançat i provocatiu és el cinema català i, és més: gironí! Albert Serra, Pere Vilà, Isaki Lacuesta, Edmon Roch.

- Al principi del llibre diu "la nit que diuen que l'home va arribar la lluna" i això m'ha fet molta gràcia, perquè diuen que qui va enregistrar aquelles imatges va ser un cineasta, en un plató: Stanley Kubrik. Va ser així?
 
- Jo diria que sí, ell o un altre. I hi trobo una lògica. Les veritats, com més mentida són més me les crec. En aquella època creus que la tecnologia era tan perfecte com perquè ens arribessin a tot color, en directe, de la Lluna? Crec que sí que hi van arribar, a la Lluna, però van passar unes altres imatges, per fer-ho bonic. De fet, si no hi haguessin imatges no hi hauria veritat.

- Diu que veu el cinema "estimant-lo i respectant-lo". Les noves generacions creu que encara s'acosten així a una sala o a un film?

- Abans, els diumenges anàvem a missa el matí i al cinema a la tarda. Ni campaments, ni platja, ni vacances. Per això dic que el cinema italià del neorealisme no m'agradava, perquè ja ho veia cada dia! A mi m'agradava veure pel·lícules en Technicolor, amb neveres, amb telèfons... I ara trobo que el cinema es veu molt casa, perquè els dispositius ho permeten.

L'autor de l'entrevista ESTEVE PLANTADA 

- Reivindica endinsar-se en la foscor d'una sala de cinema, entenc.

- Més que mai! Si ets a casa, de tant en tant mires el Whatsapp, el telèfon, etc. Si tens ganes, t'aixeques, tornes, seus. Interromps la pel·lícula tantes vegades, que no pots estar per ella. Al cine, són dues hores on estàs realment per la pel·lícula. La gent aquesta que va tan estressada, si un dia anés al cine li passarien tots els mals i estalviaria en psicòlegs! Emocionar-te o divertir-te en comunitat, amb gent que està en silenci i que saps que està vivint el mateix que tu, és impagable.

- Quines pel·lícules no es cansaria mai de veure?

- Tu i jo, El hombre tranquilo, Imitación a la vida, Millon Dollar Baby, Grand Torino, Centauros del desierto, Jules et Jim, Su juego favorito, moltíssimes. I totes les que hi ha al llibre, evidentment.

- El millor actor de tots els temps?

- N'hi ha molts! Per dir-ne dos, Paul Newman i Fernando Fernán Gómez.

- Quina va ser la primera actriu de qui es va enamorar?

- Ava Gardner, sens dubte. Tinc una relació molt íntima amb ella, que no és ni eròtica ni res que s'hi pugui assemblar. Em vaig enamorar de l'Ava Gardner com si fos la meva mare. No tinc pòsters ni res de fetitxisme d'ella, és més una relació incondicional i neta.

- Quines pel·lícules recents l'han emocionat?

- Elle, La vida de Adèle, Historia de una pasión, El hijo de Saul, per exemple. Quatre pel·lícules impressionants i estrenades fa molt poc.

- Qui és el lector ideal d'aquest llibre?

- Tothom qui estima la vida.

Esteve Plantada per la revista digital NACIÓDIGITAL  28.02.2017
http://www.naciodigital.cat/noticia/126085/guillem/terribas/practicament/tot/he/apres/trav/cinema

Que ningú destrueixi els cines que ens han fet com som

«Per als joves anar al cinema no és una vivència especial. Resulta quelcom excepcional, exòtic, fora de la no

Cinema Albeniz de Girona 

rma, no natural com abans»

Fa pocs dies vaig llegir Alegra’m la vida (Columna), el llibre de records cinèfils del gran Guillem Terribas, etern llibreter de la 22 de Girona, que ha volgut donar fe sobre el paper de la seva passió irrefrenable pel cinema. Ens parla dels films importants de la seva vida, de la gestió del cine Truffaut de Girona, del rodatge a la ciutat (i a la seva llibreria) de Soldados de Salamina, de les pel·lícules que veu amb la seva néta i dels cinemes que ha freqüentat amb més assiduïtat, els que recorda amb més estimació, les platees on ha gaudit i somiat incomptables vegades.

És en aquest últim aspecte en el que avui voldria detenir-me una mica. Parlant amb el Guillem de la nostra passió compartida, un s’adona que no és l’únic que se’n recorda perfectament dels cinemes on ha vist tal o qual pel·lícula. I que aquest detall, lluny de resultar baladí, esdevé substancial. Tan important és haver vist aquella pel·lícula, com el cinema on la vaig veure. Tan important és haver vist, per posar un exemple, Sense perdó, de Clint Eastwood, com recordar que la vaig veure al cine Capitol de Barcelona, quan una de les dues sales encara era de cinema. O que Atrapat en el temps la vaig veure dues vegades al cinema Bosque, quan encara només era una sala, immensa per cert. O que Batman va ser al Coliseum i Indiana Jones i l’última creuada a l’Urgell i al Bosque. 

A la Filmoteca de Travessera de Gràcia el meu germà m’hi va portar a veure Un dia a les carreres, dels Germans Marx. I ja a la de l’Avinguda de Sarrià –abans l’Aquitània- centenars de clàssics al llarg de vint anys. Des d’Un, dos, tres a Viure, des de West Side Story a Vertigen, Els quatre-cents cops, L’última sessió, Doctor Zhivago, L’home tranquil, El fantasma del paradís i no sé quantíssimes més. 

Tan el Guillem com jo estem convençuts que aquesta memòria geogràfica tan marciana la posseeix qualsevol persona que, per posar una edat aproximada, superi els trenta anys i hagi concebut el cinema com una experiència cultural i sensorial important al llarg del seu trajecte vital. Té tot el sentit que recordi que El llibre de la selva de Disney la vaig veure per primer cop al cinema Savoy del Passeig de Gràcia. Que Gladiator va ser al Montecarlo pocs dies abans que es tanquessin per sempre les seves portes. O que a l’Alexandra encara que multipliqués per tres els dits de les mans i els peus encara me’n faltarien per enumerar tots els films que hi vaig veure.

He posat aquest llindar d’edat perquè és evident que els joves d’avui –franja entesa de forma inconcreta i injustament generalitzadora- no perceben d’aquesta manera l’experiència d’anar al cine. Per motius generacionals i tecnològics, per interessos diversos i divergents, per la sobreexplotació del seu temps vital i ociós... Anar al cinema no és per a ells una vivència especial. Resulta quelcom excepcional, exòtic, fora de la norma. No natural com abans, quan era quasi espontani, una rutina beneficiosa.

“No hi anem perquè és molt car!”, diuen sovint. Mentida! Car en relació a què? A un concert? A un llibre? A dues cerveses? Un cubata? El dia de l’espectador és un invent més vell que l’anar a peu. Als Texas l’entrada val tres euros. Hi ha promocions especials, descomptes, abonaments i tota mena de possibilitats a baix cost. Diuen que és car perquè pitjant un botó de l’ordinador i un quadradet on hi posa "download" és gratis. Qualsevol cosa és cara si la comparem amb la gratuïtat. No diguem mentides ni siguem hipòcrites. 

En els últims quinze anys, a Barcelona han tancat: Alexandra, Alcázar, Club Coliseum, ABC, Astoria, Diagonal, Publi, Fantasio, Savoy, Urgell, Casablanca, Lauren Universitat, Lauren Horta, Waldorf, Renoir Les Corts, Lauren Sant Andreu, Maremagnum, Rex... I la llista podria seguir. També han obert el Phenomena, el Balmes Multicines i el Zumzeig. El Lauren Gràcia s’ha convertit en el Texas i el Boliche ha tornat a la vida. No tot són males notícies i també cal entendre que els temps canvien. 

De la vella escola en queden pocs: la sala gran de l’Aribau, el Comedia, els Verdi i para de comptar. Fa pocs dies vam saber que l’Ajuntament ha comprat el teatre Tantarantana. Em va semblar una notícia extraordinària. Què ha de fer l’administració sinó protegir el patrimoni? I què són els teatres i els cinemes sinó patrimoni cultural i urbanístic d’una ciutat? Què són sinó memòria i experiència? Per què ens tractaven de bojos, de romàntics caducats, de nostàlgics empestats quan ens atrevíem a suggerir que des de la gestió pública s’havia de vetllar més i millor el patrimoni de la ciutat? 

Voldria acabar explicant una batalleta. La setmana passada vaig tornar a veure La La Land a la sessió de les 20 h als Verdi. Hi havia uns tres quarts d’entrada. Amb les crispetes ja s’hi compta, ja s’accepten i si te les prens amb filosofia no molesten gens ni mica. Però des de ja fa un temps hi ha persones que s’han aficionat a emportar-se el sopar al cinema i no pas un discret entrepà de formatge o una bossa de patates fregides. No, no, un grup de joves de davant meu va treure una paperina de menjar preparat comprat en un establiment de woks! La ferum dels fideus amb vedella va impregnar de seguida tota la sala i era francament desagradable. I no eren els únics. Com a mínim un parell de grups d’amics més van decidir que calia sopar veient la pel·lícula, igual que ho farien si estiguessin a casa veient qualsevol sèrie acabada de descarregar.

Hi detecto dos problemes educatius. El primer relacionat amb l’educació més elemental: no saber que la fortor de menjar pot importunar les persones del teu entorn, que no estan obligades a suportar el flaire del teu sopar. L’altre problema és d’educació cultural: no saber que al cine no s’hi va a sopar menjar preparat. I no ho saben senzillament perquè no hi van, perquè es pensen que anar al cine no és res especial. Van a veure La La Land al cine perquè sí, perquè toca, perquè hi va tothom. En realitat els importa un rave veure-la al cine, veure-la a casa o no veure-la. Per tant s’enduen el wok i avall! Profund desconeixement, ignorància total. Una mica de respecte, sisplau, pels cines que ens han fet com som.

TONI VALL  Nació Digital 09.02.2017
http://www.naciodigital.cat/noticia/125086/ningu/destrueixi/cines/fet/som