http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3584610Patti Smith va assistir per sorpresa a la inauguració del carrer que porta el nom de l'escriptor, al costat d'Herralde, Echevarría, Montané i Salomé Bolaño.
Des de l'any 2008 ha estat batallant el poeta xilè Jorge Morales perquè el seu idolatrat Roberto Bolaño tingués ni que fos una discreta placeta dedicada a Girona, la ciutat on diuen que va ser feliç i pobre, i al final tanta perseverança, una perseverança tossuda, desbordant, tremenda, com saben els que el coneixen bé, ha tingut recompensa: un carrer inacabable, encara a mig urbanitzar, del barri de Domeny, que porta el seu nom des de fa uns quants mesos i que ahir va ser inaugurat en un acte tan poc protocol·lari, tan espontani i al mateix temps tan emotiu i greu, que el crític literari Ignacio Echevarría va assegurar que Bolaño “s'hauria fet un fart de riure” de veure'ls a tots allà reunits per honorar ben mirat un carrer llarguíssim però buit, i en presència únicament d'“una autoritat i a sobre derrocada”, va dir en referència a la regidora en funcions de Cultura, Lluïsa Faxedas. La veritat és que n'hi havia d'altres, de representants polítics, com la candidata del PSC a les últimes eleccions, Pia
Bosch, que mentre esperava que comencés l'acte s'havia acostat a saludar una dona amb dues trenes mal pentinades i una vestimenta desmenjada d'eterna d'adolescent que tenia una retirada extraordinària a Patti Smith. Hi tenia una semblança prodigiosa, comentava incrèdula la gent, però no, devia ser una semblança i prou, fins que el llibreter Guillem Terribas, en pujar a la tarima, va anunciar que “Jorge Morales és l'única persona del món capaç d'aconseguir que dediquin a Bolaño un carrer de tres quilòmetres i que Patti Smith deixi tot el que estigui fent per venir a Girona a celebrar-ho amb els amics de l'escriptor”. La cantant nord-americana, lectora incondicional de Bolaño des que fa quatre anys va descobrir-lo amb la traducció anglesa del portentós 2666, no va dubtar a acompanyar el seu amic Ignacio Echevarría fins a un descampat de Domeny per compartir amb tota la colla bolañesca aquest acte d'afirmació de la vida com a literatura, o del seu revers, de la literatura com una secreció de la vida, i fins i tot, accedir a la petició unànime perquè pugés a l'escenari a fer pública la seva adhesió a la causa. Com que domina poc el castellà, va disculpar-se, en lloc de discursejar es va oferir a interpretar “una cançó per a Bolaño”, i en sec, sota un cel gris que a estones s'esqueixava per filtrar una afilada claror, va interpretar Wing (“and if there's one thing / could do for you / you'd be a wing / in heaven blue”), un tema que ahir va sonar més elegíac que mai. Va ser el moment més especial de la festa, perquè havia estat no només del tot inesperat, sinó a més gens premeditat, però va haver de rivalitzar en encongiment i emoció amb la lectura que poc abans havia fet Salomé Bolaño d'algunes de les cartes que havia rebut del seu germà quan ell vivia encara a Girona i ella ja havia tornat a Mèxic, en què li parlava del fred i la boira, d'aquesta ciutat tan a propòsit per a les seves màscares i per a la lectura del “terrible Onetti”, de la seva fèrria obstinació de ser escriptor encara que fos “abocat a l'abisme i amb una secretària cega”. No tenir-lo ja al costat, la feia sentir terrible
ment sola, però poques vegades tant com fa tres anys, quan arran de la mort també de la mare, Victoria Ábalos, va tornar al domicili familiar i, entre capses amuntegades, va descobrir un paper que desconeixia, una mena de decàleg amb dotze punts, l'últim dels quals era un imperatiu “escriu!”, en què el seu germà afirmava la necessitat dels amics, l'exigència de “tocar, mirar i escoltar les parpelles del món”, de ser fidel i crític, de recordar que “el teu cos ha estat bell i que ho continua sent sota aquesta capa de desamor”, i que acabava aconsellant: “Si et quedes sol, projecta en els hospitals i els jardins les ombres de tots els que vas conèixer”. Mentre ho llegia, tenia sense cap dubte el germà al costat.
A l'acte, conduït per un frenètic Morales, editor de la revista El Llop Ferotge, van prendre també la paraula el cineasta Isaki Lacuesta, que va recordar la intenció primera d'aconseguir per a Bolaño la placeta que hi ha davant el pont d'Eiffel, amb la intenció de construir-hi “una pista de gel oberta només al juliol”; l'editor Jorge Herralde, que va admetre que “amb Bolaño el catàleg d'Anagrama va arribar al seu màxim esplendor”, i l'escriptor xilè Bruno Montané, que va llegir un poema escrit amb Bolaño la primavera de 1977 titulat La cantera de las manos.
Eva Vázquez, publicat a El Punt el 19.06.11. A la foto d'Eva Vázquez: Patti Smith, Ignacio Echevarria, Jorge Herralde i Guillem Terribas.
Des de l'any 2008 ha estat batallant el poeta xilè Jorge Morales perquè el seu idolatrat Roberto Bolaño tingués ni que fos una discreta placeta dedicada a Girona, la ciutat on diuen que va ser feliç i pobre, i al final tanta perseverança, una perseverança tossuda, desbordant, tremenda, com saben els que el coneixen bé, ha tingut recompensa: un carrer inacabable, encara a mig urbanitzar, del barri de Domeny, que porta el seu nom des de fa uns quants mesos i que ahir va ser inaugurat en un acte tan poc protocol·lari, tan espontani i al mateix temps tan emotiu i greu, que el crític literari Ignacio Echevarría va assegurar que Bolaño “s'hauria fet un fart de riure” de veure'ls a tots allà reunits per honorar ben mirat un carrer llarguíssim però buit, i en presència únicament d'“una autoritat i a sobre derrocada”, va dir en referència a la regidora en funcions de Cultura, Lluïsa Faxedas. La veritat és que n'hi havia d'altres, de representants polítics, com la candidata del PSC a les últimes eleccions, Pia
Bosch, que mentre esperava que comencés l'acte s'havia acostat a saludar una dona amb dues trenes mal pentinades i una vestimenta desmenjada d'eterna d'adolescent que tenia una retirada extraordinària a Patti Smith. Hi tenia una semblança prodigiosa, comentava incrèdula la gent, però no, devia ser una semblança i prou, fins que el llibreter Guillem Terribas, en pujar a la tarima, va anunciar que “Jorge Morales és l'única persona del món capaç d'aconseguir que dediquin a Bolaño un carrer de tres quilòmetres i que Patti Smith deixi tot el que estigui fent per venir a Girona a celebrar-ho amb els amics de l'escriptor”. La cantant nord-americana, lectora incondicional de Bolaño des que fa quatre anys va descobrir-lo amb la traducció anglesa del portentós 2666, no va dubtar a acompanyar el seu amic Ignacio Echevarría fins a un descampat de Domeny per compartir amb tota la colla bolañesca aquest acte d'afirmació de la vida com a literatura, o del seu revers, de la literatura com una secreció de la vida, i fins i tot, accedir a la petició unànime perquè pugés a l'escenari a fer pública la seva adhesió a la causa. Com que domina poc el castellà, va disculpar-se, en lloc de discursejar es va oferir a interpretar “una cançó per a Bolaño”, i en sec, sota un cel gris que a estones s'esqueixava per filtrar una afilada claror, va interpretar Wing (“and if there's one thing / could do for you / you'd be a wing / in heaven blue”), un tema que ahir va sonar més elegíac que mai. Va ser el moment més especial de la festa, perquè havia estat no només del tot inesperat, sinó a més gens premeditat, però va haver de rivalitzar en encongiment i emoció amb la lectura que poc abans havia fet Salomé Bolaño d'algunes de les cartes que havia rebut del seu germà quan ell vivia encara a Girona i ella ja havia tornat a Mèxic, en què li parlava del fred i la boira, d'aquesta ciutat tan a propòsit per a les seves màscares i per a la lectura del “terrible Onetti”, de la seva fèrria obstinació de ser escriptor encara que fos “abocat a l'abisme i amb una secretària cega”. No tenir-lo ja al costat, la feia sentir terrible
ment sola, però poques vegades tant com fa tres anys, quan arran de la mort també de la mare, Victoria Ábalos, va tornar al domicili familiar i, entre capses amuntegades, va descobrir un paper que desconeixia, una mena de decàleg amb dotze punts, l'últim dels quals era un imperatiu “escriu!”, en què el seu germà afirmava la necessitat dels amics, l'exigència de “tocar, mirar i escoltar les parpelles del món”, de ser fidel i crític, de recordar que “el teu cos ha estat bell i que ho continua sent sota aquesta capa de desamor”, i que acabava aconsellant: “Si et quedes sol, projecta en els hospitals i els jardins les ombres de tots els que vas conèixer”. Mentre ho llegia, tenia sense cap dubte el germà al costat.A l'acte, conduït per un frenètic Morales, editor de la revista El Llop Ferotge, van prendre també la paraula el cineasta Isaki Lacuesta, que va recordar la intenció primera d'aconseguir per a Bolaño la placeta que hi ha davant el pont d'Eiffel, amb la intenció de construir-hi “una pista de gel oberta només al juliol”; l'editor Jorge Herralde, que va admetre que “amb Bolaño el catàleg d'Anagrama va arribar al seu màxim esplendor”, i l'escriptor xilè Bruno Montané, que va llegir un poema escrit amb Bolaño la primavera de 1977 titulat La cantera de las manos.
Eva Vázquez, publicat a El Punt el 19.06.11. A la foto d'Eva Vázquez: Patti Smith, Ignacio Echevarria, Jorge Herralde i Guillem Terribas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada