Fa uns anys, els propietaris de Masia Serra van regalar a Josep Roca una ampolla de vi per celebrar el naixement d'un seu fill. Fa un parell de dies, en una nit encalmada de Cap Roig, a Calella, Josep Roca la va obrir. No és cap notícia espectacular, ho sé, i vostès em poden dir que l'anècdota entra en el territori de les coses més íntimes i que no cal fer-ne propaganda. És cert. El que la converteix en categoria universal és un petit detall que afecta el vi i l'ampolla que el contenia.
Prové (provenia, perquè ja no en queda) d'una bota de 1860, una bota mare, en diuen, que és la que impregna d'aroma, d'història i de fervor familiar els vins dolços naturals Ino que, aquests sí, es poden adquirir a les botigues. Els amara, mai millor dit. L'ampolla que va destapar Josep Roca, però, en un tast de Set vins sentits (estimats i escoltats), tenia en el seu interior l'essència real i tangible, autèntica, d'una herència de 150 anys. Com que els espectadors de la seva performance eren més de 200 no en va poder oferir una copa a cada un, sinó dues gotes, dues peces d'orfebreria introduïdes en un flascó que calia olorar per entrar en l'interior de l'experiència i entendre-la i sentir-se'n fedatari. Em poden dir,
amb tota la raó del món, que exagero. És el que jo sempre havia pensat d'un tast de vins. Sempre m'havia costat molt endevinar les aromes, les reminiscències, identificar fustes o cireres. Fins a la nit de fa dos dies, a Cap Roig.
El flascó que els dic era la concentració màxima, la tensa economia conceptual que resumeix un poema, però va ser el punt i final a una exhibició tècnica, a un càlid acostament de Josep Roca, savi en vins i ric en adjectius, al món de l'enologia entès com a univers paral·lel al de la música.
Capaç de convertir la rutina gustativa en un espectacle que va més enllà dels coneixements sobre vinyes o anyades i que s'endinsa en els plecs de la memòria més plaents, el mitjà dels germans Roca dibuixa, en certa manera, una autobiografia.
Tot abraçant el llegat dels clàssics, amb el contrapunt musical de Mozart, Massenet o Saint Saens (interpretats pel Quartet Gerió), ensenya les terres (àrides o fèrtils) que han infantat els vins que l'han fet ser com és. I les comparteix. Les ofereix com una narració, amb un fil argumental que va des del «llogarret per on surt la primavera» (el nom en alemany d'una vinya de Riesling) fins a l'evocació del xerès amontillado amb què recupera la veu antiga de la nissaga, nascuda a recer d'un barri obrer i immigrant.
Ànima enterbolida
Va ser una nit emocionant. Una nit que és una vida. La que transcorre entre la poda de gener i la desolació de la tardor, acabada la collita. La que promet noves floracions i anuncia la caiguda inevitable de la fulla. La que presagia l'esclat del raïm i preveu la gelada sobre el cep entortolligat i sol. Va ser una nit emocionant i torbadora perquè va acabar amb el ganivet que Sílvia Pérez-Cruz sempre és a punt de clavar-te. Mentre Josep Roca presentava un porto vintage, olorós i enfangat, l'artista cantava un fado d'Amália Rodrigues i Carlos Gonçalves que diu, si fa no fa, «si jo sabés que, morint, tindries una llàgrima per a mi... per una llàgrima teva em deixaria matar». Els assistents van picar de peus perquè tenien les mans ocupades amb la copa de Porto. Va ressonar un aplaudiment opac, com una ànima enterbolida.
Josep M. Fonalleras. El Periodico 13/08/10.
Prové (provenia, perquè ja no en queda) d'una bota de 1860, una bota mare, en diuen, que és la que impregna d'aroma, d'història i de fervor familiar els vins dolços naturals Ino que, aquests sí, es poden adquirir a les botigues. Els amara, mai millor dit. L'ampolla que va destapar Josep Roca, però, en un tast de Set vins sentits (estimats i escoltats), tenia en el seu interior l'essència real i tangible, autèntica, d'una herència de 150 anys. Com que els espectadors de la seva performance eren més de 200 no en va poder oferir una copa a cada un, sinó dues gotes, dues peces d'orfebreria introduïdes en un flascó que calia olorar per entrar en l'interior de l'experiència i entendre-la i sentir-se'n fedatari. Em poden dir,
amb tota la raó del món, que exagero. És el que jo sempre havia pensat d'un tast de vins. Sempre m'havia costat molt endevinar les aromes, les reminiscències, identificar fustes o cireres. Fins a la nit de fa dos dies, a Cap Roig.El flascó que els dic era la concentració màxima, la tensa economia conceptual que resumeix un poema, però va ser el punt i final a una exhibició tècnica, a un càlid acostament de Josep Roca, savi en vins i ric en adjectius, al món de l'enologia entès com a univers paral·lel al de la música.
Capaç de convertir la rutina gustativa en un espectacle que va més enllà dels coneixements sobre vinyes o anyades i que s'endinsa en els plecs de la memòria més plaents, el mitjà dels germans Roca dibuixa, en certa manera, una autobiografia.
Tot abraçant el llegat dels clàssics, amb el contrapunt musical de Mozart, Massenet o Saint Saens (interpretats pel Quartet Gerió), ensenya les terres (àrides o fèrtils) que han infantat els vins que l'han fet ser com és. I les comparteix. Les ofereix com una narració, amb un fil argumental que va des del «llogarret per on surt la primavera» (el nom en alemany d'una vinya de Riesling) fins a l'evocació del xerès amontillado amb què recupera la veu antiga de la nissaga, nascuda a recer d'un barri obrer i immigrant.
Ànima enterbolida
Va ser una nit emocionant. Una nit que és una vida. La que transcorre entre la poda de gener i la desolació de la tardor, acabada la collita. La que promet noves floracions i anuncia la caiguda inevitable de la fulla. La que presagia l'esclat del raïm i preveu la gelada sobre el cep entortolligat i sol. Va ser una nit emocionant i torbadora perquè va acabar amb el ganivet que Sílvia Pérez-Cruz sempre és a punt de clavar-te. Mentre Josep Roca presentava un porto vintage, olorós i enfangat, l'artista cantava un fado d'Amália Rodrigues i Carlos Gonçalves que diu, si fa no fa, «si jo sabés que, morint, tindries una llàgrima per a mi... per una llàgrima teva em deixaria matar». Els assistents van picar de peus perquè tenien les mans ocupades amb la copa de Porto. Va ressonar un aplaudiment opac, com una ànima enterbolida.
Josep M. Fonalleras. El Periodico 13/08/10.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada