A mitjans d’octubre de l’any passat vaig acompanyar a Modest Prats en una visita a Pasqual Maragall en el seu despatx d’ex-president a Barcelona. L’editor i amic Xavier Folch, va fer d’amfitrió.Maragall ens va rebre puntualment i cordialment i tot seguit ens va invitar en un dels despatxos de l’amplia estança.
La sorpresa va ser veure una càmera que gravava la nostra arribada. Al darrera del càmera hi havia, donant indicacions, Carles Bosch. El vaig saludar. Els dos ens vam sorprendre de retrobar-nos en aquell lloc i em va preguntar si teníem cap inconvenient en que gravessin la nostra visita. Cap, li vaig contestar. Llavors, en Carles, em va explicar que feia dos anys que seguia amb un equip reduït (hi havia el càmera, una noia i un tècnic de so) tot el que feia i deixava de fer Pasqual Maragall i així poder recullir en un documental el procés de la seva malaltia.
Pasqual Maragall va estar esplèndid i molt comunicador. Ens ensenyava el seu mòbil, una eina imprescindible per comunicar-se i, sobretot, per fer fotos i així no oblidar persones, edificis i tot el que se li posava al davant. Quan alguna vegada s’oblidava d’alguna cosa, que van ser poques, ens deixava anar: son coses de la malaltia. I en Carles observava, reia i encara de vegades es sorprenia de les sortides del ex-president. De tant en tant em comentava alguna cosa o en demanava que fes alguna pregunta. Una de les dèries d’en Maragall que feien anar de bòlid a en Carles era la música. A Maragall li encanta la música, no parava de posar-nos música i, segons en Carles, quan va en cotxe sempre n’escolta. I es clar, em deia en Carles, això ens costarà una fortuna de drets d’autor.Van ser més de dues hores, que en cap moment la mirada d’en Carles i del càmera ens va deixar. Molt poques vegades en Carles va donar alguna indicació, li agradava l’espontaneïtat de Maragall i de la gent que l’acompanyàvem, sobretot la conversa amb Mn. Modest Prats, algunes d’elles amb un perfecta italià. Fins i tot, quan en Maragall ens va invitar a passejar per la seva Barcelona. Maragall no parava d’explicar-nos anècdotes i de tirar fotos a edificis. Els vianants el paraven pel carrer i a ell li encantava... i el càmera anava recollint tota aquella intensa vida que es va oblidant.
Fa uns mesos, en Tono Folguera, productor de la pel·lícula, em va comentar que el documental anava al Festival de Sant Sebastià, que es diria “Bicicleta, cullera i poma” i que de les 50 hores de filmació s’havia reduït a unes dues hores i que la nostra visita a en Maragall, com a tantes altres, havia saltat del muntatge definitiu.
Text i foto: Guillem Terribas Roca "Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona". Publicat a la fulla del Cinema Truffaut en motiu de l'estrena i posterior projecció, del 1 d'octubre 2010 al 11 de novembre 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada