A Contra Vent publica el diari inèdit del palafrugellenc Joan Granés, l'escriptor amic de Josep Pla mort als 22 anys.
El llibre revela amb cruesa les pors, l'abúlia i la soledat de l'escriptor en trànsit de morir.
Mentre els altres es reunien als cafès, reien, ballaven, festejaven, hi havia a Palafrugell un noi de constitució malaltissa que omplia la convalescència amb una obsessiva indagació de l'ànima. Als setze anys, havia contret una afecció respiratòria que no faria sinó agreujar la debilitat del seu sistema nerviós, així que des de l'adolescència s'havia acostumat a viure prostrat rere una finestra, amb un llibre sempre a les mans, envejant la vida dels altres, detestant-la al mateix temps, cobejant secretament fugir del poble, de la frivolitat i el rumor, de les noies, sobretot, de la seva seducció i indiferència. Es deia Joan Granés i Noguer (Palafrugell, 1905-1928), havia estudiat pel seu compte llatí, anglès, alemany i francès, i va escriure coses com ara aquesta: “La meva qualitat és d'ombra”, “defujo tot encontre”, “en mi hi havia quelcom de monstruós i d'inhumà, quelcom d'absolutament contrari a la vida”. Aquestes declaracions, terribles a la boca d'un quasi nen, apareixen en un quadern que Granés va redactar entre el juliol i l'octubre de 1925 i que, dipositat a l'Arxiu Municipal de Palafrugell, s'ha mantingut inèdit fins avui.
El mirall inhumà, que l'editorial A Contra Vent publica ara en transcripció de la filòloga Caterina Martí, és un document excepcional i pèrfidament bell que revela amb la màxima cruesa, despietadament, les pors, les inseguretats, les inapetències i soledats de l'artista jove en trànsit de morir. Perquè la mort, la seva imminència, és de fet el corrent subterrani que relliga les pàgines d'aquest quadern escrit quan Granés tenia vint anys i ja se sentia vell, fastiguejat de tot i en particular de si mateix, retratant-se com un ésser abúlic, sempre enutjat, de caràcter “cendrós i impotent”, sense energia, d'un pessimisme radical; un misantrop, fet i fet, incapacitat per a les coses del món, negat per al plaer, lliurat a les “tenebres” de la masturbació. Només el consolen de la soledat els llibres que devora: Gide, Larbaud, Nietzsche, Poe, Baudelaire, Pascal, Wilde i, per damunt de tots, Paul Valéry, de qui pren una de les divises del quadern, “Quin és el segell de la llibertat realitzada?” (l'altra és de Nietzsche: “Ja n'hi ha prou d'avergonyir-se d'un mateix”), i el nom que apareix en majúscules a la primera pàgina, Athikté, la ballarina grega sobre la qual el poeta francès sustenta un assaig sobre la dansa que el jove empordanès va assaborir amb fruïció. Granés, però, al contrari de Valéry, a qui va conèixer el 1924, tal com explica al llibre, quan l'autor d'El cementiri marí va venir a l'Ateneu de Barcelona), no va resoldre el dilema entre vida i literatura, a pesar que d'aquest forcejament n'extreu unes pàgines de profunditat extraordinària que han intrigat durant molt de temps Javier Cercas, que va reivindicar-ne l'autor en un article a El País el 1998 i que ara recupera l'edició d'A Contra Vent, junt amb l'únic estudi conegut fins ara sobre Granés, de Xavier Xargay.
Diuen que va morir just quan havia aconseguit fer el salt desitjat a Barcelona, per mediació de Joan Estelrich, Àngel Ferran i Josep Pla, que van facilitar-li les poques col·laboracions que seria a temps d'oferir, a La Nau i D'Ací d'Allà. Pla, però, no dedica al seu convilatà ni una ratlla a la seva extensíssima obra, tot i que Granés no és pas gaire més efusiu en l'únic esment que en fa: “Canvio de cercle. Conversa amb Pla; cap energia, cap resistència. Acabo jugant al dòmino.” En realitat, l'interès de Granés per la família Pla l'absorbia completament la germana: “A Palafrugell hi ha tres coses importants: les manufactures, l'altar barroc i la Rosa Pla.” A la seva mort, diuen també que Valéry en persona, impressionat per la pèrdua, va enviar una carta de condol que Estelrich faria reproduir a La Publicitat. A Granés li hauria agradat saber que al final no estava tan sol.
El llibre revela amb cruesa les pors, l'abúlia i la soledat de l'escriptor en trànsit de morir.
Mentre els altres es reunien als cafès, reien, ballaven, festejaven, hi havia a Palafrugell un noi de constitució malaltissa que omplia la convalescència amb una obsessiva indagació de l'ànima. Als setze anys, havia contret una afecció respiratòria que no faria sinó agreujar la debilitat del seu sistema nerviós, així que des de l'adolescència s'havia acostumat a viure prostrat rere una finestra, amb un llibre sempre a les mans, envejant la vida dels altres, detestant-la al mateix temps, cobejant secretament fugir del poble, de la frivolitat i el rumor, de les noies, sobretot, de la seva seducció i indiferència. Es deia Joan Granés i Noguer (Palafrugell, 1905-1928), havia estudiat pel seu compte llatí, anglès, alemany i francès, i va escriure coses com ara aquesta: “La meva qualitat és d'ombra”, “defujo tot encontre”, “en mi hi havia quelcom de monstruós i d'inhumà, quelcom d'absolutament contrari a la vida”. Aquestes declaracions, terribles a la boca d'un quasi nen, apareixen en un quadern que Granés va redactar entre el juliol i l'octubre de 1925 i que, dipositat a l'Arxiu Municipal de Palafrugell, s'ha mantingut inèdit fins avui.
El mirall inhumà, que l'editorial A Contra Vent publica ara en transcripció de la filòloga Caterina Martí, és un document excepcional i pèrfidament bell que revela amb la màxima cruesa, despietadament, les pors, les inseguretats, les inapetències i soledats de l'artista jove en trànsit de morir. Perquè la mort, la seva imminència, és de fet el corrent subterrani que relliga les pàgines d'aquest quadern escrit quan Granés tenia vint anys i ja se sentia vell, fastiguejat de tot i en particular de si mateix, retratant-se com un ésser abúlic, sempre enutjat, de caràcter “cendrós i impotent”, sense energia, d'un pessimisme radical; un misantrop, fet i fet, incapacitat per a les coses del món, negat per al plaer, lliurat a les “tenebres” de la masturbació. Només el consolen de la soledat els llibres que devora: Gide, Larbaud, Nietzsche, Poe, Baudelaire, Pascal, Wilde i, per damunt de tots, Paul Valéry, de qui pren una de les divises del quadern, “Quin és el segell de la llibertat realitzada?” (l'altra és de Nietzsche: “Ja n'hi ha prou d'avergonyir-se d'un mateix”), i el nom que apareix en majúscules a la primera pàgina, Athikté, la ballarina grega sobre la qual el poeta francès sustenta un assaig sobre la dansa que el jove empordanès va assaborir amb fruïció. Granés, però, al contrari de Valéry, a qui va conèixer el 1924, tal com explica al llibre, quan l'autor d'El cementiri marí va venir a l'Ateneu de Barcelona), no va resoldre el dilema entre vida i literatura, a pesar que d'aquest forcejament n'extreu unes pàgines de profunditat extraordinària que han intrigat durant molt de temps Javier Cercas, que va reivindicar-ne l'autor en un article a El País el 1998 i que ara recupera l'edició d'A Contra Vent, junt amb l'únic estudi conegut fins ara sobre Granés, de Xavier Xargay.
Diuen que va morir just quan havia aconseguit fer el salt desitjat a Barcelona, per mediació de Joan Estelrich, Àngel Ferran i Josep Pla, que van facilitar-li les poques col·laboracions que seria a temps d'oferir, a La Nau i D'Ací d'Allà. Pla, però, no dedica al seu convilatà ni una ratlla a la seva extensíssima obra, tot i que Granés no és pas gaire més efusiu en l'únic esment que en fa: “Canvio de cercle. Conversa amb Pla; cap energia, cap resistència. Acabo jugant al dòmino.” En realitat, l'interès de Granés per la família Pla l'absorbia completament la germana: “A Palafrugell hi ha tres coses importants: les manufactures, l'altar barroc i la Rosa Pla.” A la seva mort, diuen també que Valéry en persona, impressionat per la pèrdua, va enviar una carta de condol que Estelrich faria reproduir a La Publicitat. A Granés li hauria agradat saber que al final no estava tan sol.
El segell recupera també els articles d'Augusto Assía
Quim Torra, un editor certament atípic, ha dit algun cop que A Contra Vent es dedica a “exhumar cadàvers”, i alguns són de veritat exquisits, com les quartilles de Joan Granés que conserva l'Arxiu Municipal de Palafrugell junt amb altra documentació de l'escriptor (cartes, fotografies i articles, a més de la biblioteca), procedent de les donacions que entre el 1998 i el 2009 van fer la seva germana, Rosa Granés Noguer, i Isabel Llamas Granés. El mirall inhumà reprodueix alguns retrats de l'artista impúber, desafiant i estranyament desvalgut, i uns fulls solts que complementen el pensament abocat al dietari amb instruccions maniàticament precises sobre les bases intel·lectuals de l'escriptura, la rutina de treball i fins i tot el règim dietètic recomanable per cultivar una ment saludable: per descomptat, res de beure ni fumar ni sortir de nit, s'imposa; al contrari: respirar net i estalviar la veu, en especial si és per dir vaguetats.
En la seva campanya de repesca de grans autors oblidats, Torra anuncia també per a finals de mes Salt a la foscor, aplec d'articles sobre l'ascensió del nazisme que Augusto Assía, destinat a Berlín entre 1927 i 1933, va publicar a La Vanguardia. El nou dietari de l'escriptor gironí Miquel Pairolí, Octubre,, a més de Màrius Torres, Pere Coromines, Lluís Muntanyà, Ignasi Aragay i Evelyn Waugh, completen el catàleg de novetats per a la tardor.
* Eva Vázquez. El Punt 08/09/10. Foto: L. Casanovas. Arxiu Palafrugell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada