El Truffaut

Feia goig divendres passat a la nit el cinema Truffaut del carrer Portal Nou. S'hi exhibia la llegendària pel·lícula The Quiet Man (L'home tranquil) –que va dirigir John Ford i es va estrenar l'any 1952–, una vegada que els hereus de John Wayne i la Paramount Pictures s'haguessin posat d'acord, al cap de cinquanta anys, per rescatar aquesta obra imperdible. Fins llavors, el negatiu havia estat amagat i només després de tant temps una entesa de les parts va permetre escanejar-lo, fotograma a fotograma, per oferir una còpia en alta definició digital. El treball ha durat anys.

Aquella nit, el cinema presentava un ple gairebé absolut d'un públic entregat que va gaudir amb una visió excel·lent del mític film, en un renovat color i en la tot just estrenada digitalització de les projeccions. Prèviament, es varen passar tràilers d'altres films que permeteren comprovar les possibilitats d'aquest sistema, que ofereix a l'espectador una visió extraordinària i un so perfecte.
Girona gaudeix d'un petit tresor amb el Truffaut. Poques ciutats de Catalunya tenen el privilegi d'una sala dedicada a films que no es veuen en els cinemes comercials. Passen per la seva pantalla contínuament produccions que no troben cabuda en l'altre cinema. Però tampoc és estrany que un film que prèviament s'ha exhibit al Truffaut s'acabi distribuint arreu per I'èxit que obté en aquesta sala. Pel·lícules extraordinàries, moltes vegades d'autors ignorats, que presenten temes i paisatges sorprenents. Dies de glòria, i també d'inquietud, quan algunes vegades hom es troba gairebé sol entre aquelles velles parets de la sala B de l'antic cinema Modern. Girona, s'ha dit sovint, és una ciutat tancada i formada per capelletes. Moltes patums importants de la ciutat no han posat mai els peus en aquesta sala i tal vegada no saben ni on és. Només la tossuderia del Col·lectiu de Crítics, format el 1990 per dinamitzar el fet cinematogràfic, ha aconseguit oferir continuament pel·lícules en versió original, acompanyades sempre d'un fulletó explicatiu del que es visionarà. Generalment, en sortir del cinema hom experimenta la sensació d'haver viscut uns universos que no són els habituals, que el transporten a altres llocs i a altres inquietuds i que el fan sentir més complet en els seus sentiments.
El patrocini de l'Ajuntament de Girona és molt important. Aquesta sala d'assaig no sobreviuria sense l'ajut institucional. La continuïtat en aquest suport ha estat un encert dels diferents consistoris. Preservar que la producció cinematogràfica de qualitat arribi als gironins és atorgar un plus de qualitat que constitueix un pilar cultural bàsic de la ciutat. Però, tot i això, sense l'abnegada, obstinada i exemplar labor del Col·lectiu de Crítics tampoc seria possible. Enhorabona.
Joan Ribas, publicat en El Punt-Avui 09.06.13
*Notícia a TVGI http://bit.ly/1141WcG

Retorn esplendorós

Es reestrena en versió restaurada en alta definició ‘L'home tranquil', la pel·lícula amb què John Ford va tornar a la Irlanda dels seus avantpassats l'any 1952.

Maren O'Hara i John Wayne

Amb una restauració digital que recupera l'esplendor del Technicolor, sense que es desgasti, retorna L'home tranquil, que es projecta des d'ahir als cinemes Verdi de Barcelona en versió remasteritzada i restaurada en alta definició. Una ocasió excel·lent per reveure el cèlebre film de John Ford rodat a Irlanda. Fill de pare i mare irlandesos, Sean Aloysius O'Fenney, el vertader nom del cineasta, va néixer a Portland l'any 1895. Com tants emigrants irlandesos als EUA i part dels seus descendents, Ford va cultivar la idea d'Irlanda com a paradís perdut, però, donant suport a l'IRA, també coneixia els conflictes i el dolor del país.
Quan l'any 1952 va arribar a la regió del Connemara per rodar-hi The quiet man, el cineasta no només havia aportat westerns o, a vegades de manera realista i sovint seguint la llegenda que dóna peu a una mistificació èpica dels fets, altres films relatius als EUA. També havia realitzat El delator (1935), sobre un desgraciat que traeix els seus companys de l'IRA, i The plough and the stars (1936), en què, a partir d'una obra teatral de Sean O'Casey, va evocar la tràgica Setmana Santa de l'any 1916 a Dublín.
Ford, doncs, tenia present Irlanda i la seva literatura. Per disfrutar d'una temporada al món rural irlandès, va adaptar una novel·la de Maurice Walsh que explora la idea del paradís perdut a partir de l'exboxejador Sean Thorton, que el vol recuperar tornant al seu lloc d'origen. L'home tranquil té un trauma, pel qual ha deixat de boxejar, i el record d'haver treballat en l'infern d'una foneria d'acer: com la família de Ford, ve de Portland, ciutat amb una gran indústria pesant que va ser una de les destinacions de l'emigració irlandesa. Tanmateix, tot i l'aire de comèdia, Thorton no només hi redescobrirà una naturalesa idíl·lica i la companyonia de l'ambient de taverna, sinó que reconeixerà un simbolisme en el fet que a Irlanda hi hagi tantes pedres: la tradició vincula, però també pesa; és el llast que dificulta la seva relació amb la temperamental Mary Kate.
John Ford es va endur al Connemara, habitant sobretot al poblet de Cong, bona part dels seus actors habituals, la majoria dels quals amb ascendents irlandesos: John Wayne, Maureen O'Hara, Victor McLaglen, Barry Fitzgerald, Ward Bond... L'estada d'aquesta troupe de Hollywood va transformar el lloc, convertit en motiu de pelegrinatge de nord-americans a la recerca dels orígens irlandesos i dels escenaris del rodatge, i va crear un imaginari perdurable en els seus habitants. José Luis Guerin ho va fer present en el seu esplèndid documental Innisfree (1990), el nom mític que, a partir d'un poema de Yeats, es concedeix al poble de L'home tranquil. El film de Guerin és un comentari al de Ford en què apunta els elements de la realitat irlandesa que es van filtrar en la ficció hollywoodiana: l'emigració per escapar de la misèria; la presència de militants de l'IRA; els catòlics i els pocs protestants, si bé hi conviuen amb harmonia; la transmissió de les llegendes a través de les balades, i el pes de la tradició i d'un masclisme al qual no és aliè el film sense arrabassar-li el seu encant irresistible.

‘Searching for Sugar Man', de l'Oscar al boca-orella

“Bigger than life [‘més gran que la vida'].” Així defineix la història de Rodríguez un dels entrevistats a Searching for Sugar Man, Oscar al millor documental del 2013. Aquest cantautor nord-americà va treure dos excel·lents discos, el 1970 i el 1971, però no va triomfar als EUA i va deixar la guitarra i els escenaris per treballar en el món de la construcció. Sense saber-ho, va esdevenir una gran celebritat a Sud-àfrica, un símbol contra l'apartheid, amb una llegenda afegida: el seu suposat suïcidi en un concert.
Qui no vulgui saber una de les grans sorpreses del documental, que pari de llegir aquí mateix. Però és inevitable revelar-ho si es vol explicar la connexió d'aquesta història amb ara i aquí: Rodríguez no havia mort com creia tot un país; vivia a Detroit i va anar a actuar a Sud-àfrica a mitjan anys noranta. Encara segueix en actiu, i protagonitzarà una de les actuacions més esperades al Primavera Sound, el mes de maig vinent.
El cineasta suec Malik Bendjelloul va sentir parlar de Rodríguez en un viatge a Sud-àfrica. “Crec que és la millor història que he sentit mai; sembla un conte de fades”, afirmava el director fa poc a Madrid. I va decidir fer-ne un film, que es va estrenar a tot l'Estat el 22 de febrer amb només tretze còpies (quatre a Catalunya: dues a Barcelona, una a Girona i una a Lleida), però que gràcies a l'Oscar guanyat i al boca-orella ja ha recaptat 90.000 euros en els primers setze dies. La banda sonora del film, amb els temes més característics de Rodríguez, ha estat editada per Sony.
Imma Merino, publicat a El Punt-Avui 16.03.13