«Mascarell hauria d'haver quedat amortitzat políticament de per vida només per aquest gest de menyspreu profund a la nostra cambra parlamentària»
El dia que Artur Mas va nomenar Ferran Mascarell conseller de Cultura, tots vam riure un xic per sota el nas. Bé, tots no. Els socialistes s'acabaven de clavar una patacada electoral monumental (a qui se li acut presentar en Pepe Montilla per segona vegada...?) i Mas va pensar que seria una bona idea tancar el cercle de la devastació roja cedint la cartera de Cultura a un històric socialista, que ja n'havia sigut titular durant uns mesos, després de la primera remodelació del govern Maragall. La jugada era políticament magistral. Mascarell havia anat a la llista de Montilla, a les eleccions de 2006, amb la intenció òbvia de tornar a ser conseller. Però el d'Iznájar va prescindir d'ell i el segon govern tripartit va posar Cultura en mans d'ERC, és a dir, de Joan Manuel Tresserras, que és una persona infinitament més dotada i ben preparada que Mascarell. Aquest últim va cometre la indignitat d'abandonar, ofès, el seu escó de diputat i sortir per la porta del darrere fent el ploricó. Ser representant del poble de Catalunya no feia per ell, cridat sempre ad maiora. El simple fet que algú es presenti a unes eleccions al Parlament, surti elegit i, al cap de quatre mesos, presenti la renúncia perquè el que realment volia era ser conseller i no pas diputat, dóna perfectament la mesura del personatge. No pot ser que normalitzem actituds polítiques impresentables com aquesta i Mascarell hauria d'haver quedat amortitzat políticament de per vida només per aquest gest de menyspreu profund a la nostra cambra parlamentària. En lloc d'això, Mas va confiar-li novament la conselleria de Cultura, en un gest que només podia perseguir acabar de trinxar moralment aquells insensibles socialistes que havien fet seure en un miserable escó del Parlament un personatge tan brillant, en lloc de donar-li responsabilitats de govern. D'aquesta manera, Mascarell, que havia estat succeït per Tresserras, ara succeïa Tresserras. Primer com a socialista i ara com a convergent. No hi fa res, l'important és conservar la cartera.
La jugada va tenir gràcia durant uns quants dies. Potser fins i tot alguna setmana. El 29 de desembre de 2010, Mascarell prenia possessió del càrrec. I el 18 de gener següent, nomenava Joan Pluma director general del Patrimoni Cultural. Ara la cosa començava a no fer tanta gràcia. Joan Pluma: qui havia passat per l'àrea de Cultura de l'Ajuntament de Girona fent emprenyar tots els actors culturals de la ciutat, qui s'havia inventat la gran enganyifa de les Músiques Religioses, qui havia passat per Urbanisme deixant als gironins com a herència política una multa milionària per haver gestionat pèssimament, amb el seu habitual estil xulesc, el cas del xalet Tarrús del carrer de la Rutlla. Qui s'havia convertit, en definitiva, en el millor recurs de Convergència per desgastar un ja prou erosionat PSC (Puigdemont n'havia demanat la dimissió fins a tres vegades), ara passava a millor vida política i s'integrava en el govern dels millors. Quins mèrits reunia, Joan Pluma, per convertir-se en director general del Patrimoni Cultural? Senzillament, la seva amistat personal amb el nou conseller i la feblesa de no tenir ni ofici ni benefici en un moment en què el PSC gironí encarava l'inici de la davallada que l'ha portat on és ara. Res més. Fins al moment del seu nomenament, Pluma havia demostrat sobradament ser un polític absolutament incapacitat per a l'entesa i la conciliació i no té ni la més remota idea de què vol dir guanyar-se la vida, perquè encara s'escarbotava els granets de la cara quan va començar a fer de polític. I no ha fet mai altra cosa. Aproximadament el mateix es pot dir de Ferran Mascarell.
Dues de les peces fonamentals de la política cultural catalana, doncs, conseller i director general de Patrimoni, havien anat a parar a mans de Mascarell i Pluma molt més per amiguisme i estratègia política que no pas per mèrits i capacitat personal ni de l'un ni de l'altre. La broma hauria tingut gràcia si hagués durat poc. Però la legislatura és a punt d'exhaurir-se i encara són tots dos allà mateix. El temps ens donarà la perspectiva suficient per avaluar el panorama cultural que ens llega Mascarell. En la branca concreta de la cultura que lidera Pluma (Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni), ja es pot començar a fer algun balanç, parcial, però demolidor. El Servei de Biblioteques, liderat per la palafollenca Carme Fenoll, deixa darrere seu manifestos de protesta dels editors, un Sistema d'Adquisició Bibliotecària pràcticament desmantellat i la posada en marxa d'ebiblio.cat, una plataforma de préstec digital que s'ha adjudicat, ves per on, a la principal empresa de distribució de llibres electrònics d'Espanya: Libranda. Això sí que és una estructura d'Estat! L'eufòria amb què Mascarell, Pluma i Fenoll han posat en marxa aquest servei de préstec digital emmascara els problemes més que obvis que genera, tant de tipus econòmic com cultural. A això, però, convindrà que hi dediquem un article monogràfic, que aquest ja ha arribat al capdavall de la pàgina.
Oriol Posanti-Murlà, publicat en el Diari de Girona 10.07.15
 |
| Oriol Ponsati-Murlà. |
La jugada va tenir gràcia durant uns quants dies. Potser fins i tot alguna setmana. El 29 de desembre de 2010, Mascarell prenia possessió del càrrec. I el 18 de gener següent, nomenava Joan Pluma director general del Patrimoni Cultural. Ara la cosa començava a no fer tanta gràcia. Joan Pluma: qui havia passat per l'àrea de Cultura de l'Ajuntament de Girona fent emprenyar tots els actors culturals de la ciutat, qui s'havia inventat la gran enganyifa de les Músiques Religioses, qui havia passat per Urbanisme deixant als gironins com a herència política una multa milionària per haver gestionat pèssimament, amb el seu habitual estil xulesc, el cas del xalet Tarrús del carrer de la Rutlla. Qui s'havia convertit, en definitiva, en el millor recurs de Convergència per desgastar un ja prou erosionat PSC (Puigdemont n'havia demanat la dimissió fins a tres vegades), ara passava a millor vida política i s'integrava en el govern dels millors. Quins mèrits reunia, Joan Pluma, per convertir-se en director general del Patrimoni Cultural? Senzillament, la seva amistat personal amb el nou conseller i la feblesa de no tenir ni ofici ni benefici en un moment en què el PSC gironí encarava l'inici de la davallada que l'ha portat on és ara. Res més. Fins al moment del seu nomenament, Pluma havia demostrat sobradament ser un polític absolutament incapacitat per a l'entesa i la conciliació i no té ni la més remota idea de què vol dir guanyar-se la vida, perquè encara s'escarbotava els granets de la cara quan va començar a fer de polític. I no ha fet mai altra cosa. Aproximadament el mateix es pot dir de Ferran Mascarell.
Dues de les peces fonamentals de la política cultural catalana, doncs, conseller i director general de Patrimoni, havien anat a parar a mans de Mascarell i Pluma molt més per amiguisme i estratègia política que no pas per mèrits i capacitat personal ni de l'un ni de l'altre. La broma hauria tingut gràcia si hagués durat poc. Però la legislatura és a punt d'exhaurir-se i encara són tots dos allà mateix. El temps ens donarà la perspectiva suficient per avaluar el panorama cultural que ens llega Mascarell. En la branca concreta de la cultura que lidera Pluma (Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni), ja es pot començar a fer algun balanç, parcial, però demolidor. El Servei de Biblioteques, liderat per la palafollenca Carme Fenoll, deixa darrere seu manifestos de protesta dels editors, un Sistema d'Adquisició Bibliotecària pràcticament desmantellat i la posada en marxa d'ebiblio.cat, una plataforma de préstec digital que s'ha adjudicat, ves per on, a la principal empresa de distribució de llibres electrònics d'Espanya: Libranda. Això sí que és una estructura d'Estat! L'eufòria amb què Mascarell, Pluma i Fenoll han posat en marxa aquest servei de préstec digital emmascara els problemes més que obvis que genera, tant de tipus econòmic com cultural. A això, però, convindrà que hi dediquem un article monogràfic, que aquest ja ha arribat al capdavall de la pàgina.
Oriol Posanti-Murlà, publicat en el Diari de Girona 10.07.15
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada