 |
| Oriol Ponsatí-Murlà, Guillem Terribas, Albert Rossich Foto: Lluís Serrat. |
El Punt 14.11.15
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Oriol Ponsatí-Murlà. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Oriol Ponsatí-Murlà. Mostrar tots els missatges
dissabte, 14 de novembre del 2015
Ponsatí-Murlà toca el Setè Cel
El Punt 14.11.15
divendres, 10 de juliol del 2015
Mascarell & Co.
«Mascarell hauria d'haver quedat amortitzat políticament de per vida només per aquest gest de menyspreu profund a la nostra cambra parlamentària»
El dia que Artur Mas va nomenar Ferran Mascarell conseller de Cultura, tots vam riure un xic per sota el nas. Bé, tots no. Els socialistes s'acabaven de clavar una patacada electoral monumental (a qui se li acut presentar en Pepe Montilla per segona vegada...?) i Mas va pensar que seria una bona idea tancar el cercle de la devastació roja cedint la cartera de Cultura a un històric socialista, que ja n'havia sigut titular durant uns mesos, després de la primera remodelació del govern Maragall. La jugada era políticament magistral. Mascarell havia anat a la llista de Montilla, a les eleccions de 2006, amb la intenció òbvia de tornar a ser conseller. Però el d'Iznájar va prescindir d'ell i el segon govern tripartit va posar Cultura en mans d'ERC, és a dir, de Joan Manuel Tresserras, que és una persona infinitament més dotada i ben preparada que Mascarell. Aquest últim va cometre la indignitat d'abandonar, ofès, el seu escó de diputat i sortir per la porta del darrere fent el ploricó. Ser representant del poble de Catalunya no feia per ell, cridat sempre ad maiora. El simple fet que algú es presenti a unes eleccions al Parlament, surti elegit i, al cap de quatre mesos, presenti la renúncia perquè el que realment volia era ser conseller i no pas diputat, dóna perfectament la mesura del personatge. No pot ser que normalitzem actituds polítiques impresentables com aquesta i Mascarell hauria d'haver quedat amortitzat políticament de per vida només per aquest gest de menyspreu profund a la nostra cambra parlamentària. En lloc d'això, Mas va confiar-li novament la conselleria de Cultura, en un gest que només podia perseguir acabar de trinxar moralment aquells insensibles socialistes que havien fet seure en un miserable escó del Parlament un personatge tan brillant, en lloc de donar-li responsabilitats de govern. D'aquesta manera, Mascarell, que havia estat succeït per Tresserras, ara succeïa Tresserras. Primer com a socialista i ara com a convergent. No hi fa res, l'important és conservar la cartera.
La jugada va tenir gràcia durant uns quants dies. Potser fins i tot alguna setmana. El 29 de desembre de 2010, Mascarell prenia possessió del càrrec. I el 18 de gener següent, nomenava Joan Pluma director general del Patrimoni Cultural. Ara la cosa començava a no fer tanta gràcia. Joan Pluma: qui havia passat per l'àrea de Cultura de l'Ajuntament de Girona fent emprenyar tots els actors culturals de la ciutat, qui s'havia inventat la gran enganyifa de les Músiques Religioses, qui havia passat per Urbanisme deixant als gironins com a herència política una multa milionària per haver gestionat pèssimament, amb el seu habitual estil xulesc, el cas del xalet Tarrús del carrer de la Rutlla. Qui s'havia convertit, en definitiva, en el millor recurs de Convergència per desgastar un ja prou erosionat PSC (Puigdemont n'havia demanat la dimissió fins a tres vegades), ara passava a millor vida política i s'integrava en el govern dels millors. Quins mèrits reunia, Joan Pluma, per convertir-se en director general del Patrimoni Cultural? Senzillament, la seva amistat personal amb el nou conseller i la feblesa de no tenir ni ofici ni benefici en un moment en què el PSC gironí encarava l'inici de la davallada que l'ha portat on és ara. Res més. Fins al moment del seu nomenament, Pluma havia demostrat sobradament ser un polític absolutament incapacitat per a l'entesa i la conciliació i no té ni la més remota idea de què vol dir guanyar-se la vida, perquè encara s'escarbotava els granets de la cara quan va començar a fer de polític. I no ha fet mai altra cosa. Aproximadament el mateix es pot dir de Ferran Mascarell.
Dues de les peces fonamentals de la política cultural catalana, doncs, conseller i director general de Patrimoni, havien anat a parar a mans de Mascarell i Pluma molt més per amiguisme i estratègia política que no pas per mèrits i capacitat personal ni de l'un ni de l'altre. La broma hauria tingut gràcia si hagués durat poc. Però la legislatura és a punt d'exhaurir-se i encara són tots dos allà mateix. El temps ens donarà la perspectiva suficient per avaluar el panorama cultural que ens llega Mascarell. En la branca concreta de la cultura que lidera Pluma (Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni), ja es pot començar a fer algun balanç, parcial, però demolidor. El Servei de Biblioteques, liderat per la palafollenca Carme Fenoll, deixa darrere seu manifestos de protesta dels editors, un Sistema d'Adquisició Bibliotecària pràcticament desmantellat i la posada en marxa d'ebiblio.cat, una plataforma de préstec digital que s'ha adjudicat, ves per on, a la principal empresa de distribució de llibres electrònics d'Espanya: Libranda. Això sí que és una estructura d'Estat! L'eufòria amb què Mascarell, Pluma i Fenoll han posat en marxa aquest servei de préstec digital emmascara els problemes més que obvis que genera, tant de tipus econòmic com cultural. A això, però, convindrà que hi dediquem un article monogràfic, que aquest ja ha arribat al capdavall de la pàgina.
Oriol Posanti-Murlà, publicat en el Diari de Girona 10.07.15
 |
| Oriol Ponsati-Murlà. |
La jugada va tenir gràcia durant uns quants dies. Potser fins i tot alguna setmana. El 29 de desembre de 2010, Mascarell prenia possessió del càrrec. I el 18 de gener següent, nomenava Joan Pluma director general del Patrimoni Cultural. Ara la cosa començava a no fer tanta gràcia. Joan Pluma: qui havia passat per l'àrea de Cultura de l'Ajuntament de Girona fent emprenyar tots els actors culturals de la ciutat, qui s'havia inventat la gran enganyifa de les Músiques Religioses, qui havia passat per Urbanisme deixant als gironins com a herència política una multa milionària per haver gestionat pèssimament, amb el seu habitual estil xulesc, el cas del xalet Tarrús del carrer de la Rutlla. Qui s'havia convertit, en definitiva, en el millor recurs de Convergència per desgastar un ja prou erosionat PSC (Puigdemont n'havia demanat la dimissió fins a tres vegades), ara passava a millor vida política i s'integrava en el govern dels millors. Quins mèrits reunia, Joan Pluma, per convertir-se en director general del Patrimoni Cultural? Senzillament, la seva amistat personal amb el nou conseller i la feblesa de no tenir ni ofici ni benefici en un moment en què el PSC gironí encarava l'inici de la davallada que l'ha portat on és ara. Res més. Fins al moment del seu nomenament, Pluma havia demostrat sobradament ser un polític absolutament incapacitat per a l'entesa i la conciliació i no té ni la més remota idea de què vol dir guanyar-se la vida, perquè encara s'escarbotava els granets de la cara quan va començar a fer de polític. I no ha fet mai altra cosa. Aproximadament el mateix es pot dir de Ferran Mascarell.
Dues de les peces fonamentals de la política cultural catalana, doncs, conseller i director general de Patrimoni, havien anat a parar a mans de Mascarell i Pluma molt més per amiguisme i estratègia política que no pas per mèrits i capacitat personal ni de l'un ni de l'altre. La broma hauria tingut gràcia si hagués durat poc. Però la legislatura és a punt d'exhaurir-se i encara són tots dos allà mateix. El temps ens donarà la perspectiva suficient per avaluar el panorama cultural que ens llega Mascarell. En la branca concreta de la cultura que lidera Pluma (Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni), ja es pot començar a fer algun balanç, parcial, però demolidor. El Servei de Biblioteques, liderat per la palafollenca Carme Fenoll, deixa darrere seu manifestos de protesta dels editors, un Sistema d'Adquisició Bibliotecària pràcticament desmantellat i la posada en marxa d'ebiblio.cat, una plataforma de préstec digital que s'ha adjudicat, ves per on, a la principal empresa de distribució de llibres electrònics d'Espanya: Libranda. Això sí que és una estructura d'Estat! L'eufòria amb què Mascarell, Pluma i Fenoll han posat en marxa aquest servei de préstec digital emmascara els problemes més que obvis que genera, tant de tipus econòmic com cultural. A això, però, convindrà que hi dediquem un article monogràfic, que aquest ja ha arribat al capdavall de la pàgina.
Oriol Posanti-Murlà, publicat en el Diari de Girona 10.07.15
dimarts, 19 de maig del 2015
Girona, molt més que una postal
 |
| Sílvia Barroso, Guillem Terribas i Oriol Ponsatí-Murlà |
Diuen que Girona té mala entrada i pitjor sortida. També diuen que si fas un petó al cul de la lleona és segur que hi tornaràs. I no ho diu ningú, però és un fet comprovat que tres de cada quatre vegades que hi vas ensopegues amb Joaquim Nadal.
Torno a Girona per primera vegada per feina des que en vaig marxar el 2003. Hi he tornat altres vegades per raons personals. Però avui hi vinc a treballar -per escriure aquesta crònica- i trobo al tren l’exalcalde omnipresent. Ens detectem mentre fem cua per baixar de l’Avant de les vuit del matí i intercanviem a distància dues frases banals: “Què fas per aquí?”, “I tu d’on véns, tan d’hora?” Noto que la gent ens mira: bé, el miren a ell, que parla amb una desconeguda xava.
Recorrem els passadissos inacabables de l’estació grandiloqüent de l’AVE -tan poc pròpia de la ciutat “petita i delicada” que va descriure Jaume Ministral- mentre l’exalcalde va saludant polítics que van en direcció contrària, cap a Barcelona o cap a Madrid, i parla de com quedarà el consistori després de les eleccions. Diu que no vol “ni saber-ho” i especula sobre els resultats, sense ni insinuar que el convergent Carles Puigdemont pugui perdre l’alcaldia. Somric per dins, perquè recordo que la primera vegada que vaig posar els peus a Girona, el 1996, a ningú li passava pel cap que un convergent en fos l’alcalde: no perquè CiU no guanyés en altres eleccions, sinó perquè d’alcalde només n’hi havia un, en Quim.
Recorrem els passadissos inacabables de l’estació grandiloqüent de l’AVE -tan poc pròpia de la ciutat “petita i delicada” que va descriure Jaume Ministral- mentre l’exalcalde va saludant polítics que van en direcció contrària, cap a Barcelona o cap a Madrid, i parla de com quedarà el consistori després de les eleccions. Diu que no vol “ni saber-ho” i especula sobre els resultats, sense ni insinuar que el convergent Carles Puigdemont pugui perdre l’alcaldia. Somric per dins, perquè recordo que la primera vegada que vaig posar els peus a Girona, el 1996, a ningú li passava pel cap que un convergent en fos l’alcalde: no perquè CiU no guanyés en altres eleccions, sinó perquè d’alcalde només n’hi havia un, en Quim.
Vaig viure i treballar aquí –al diari 'El Punt' – set anys. Els últims anys del nadalisme. I avui esmorzaré amb el llibreter Guillem Terribas, una de les persones que coneix millor aquella etapa de 23 anys, cronològicament paral·lela al pujolisme, durant la qual Girona va deixar de ser “grisa i negra” per entrar en una esplendor que ha derrotat la rival Figueres.
Haig d’anar cap al barri de Sant Narcís i passo pel Parc Central i Santa Eugènia. Em sembla que tot està 'com sempre' (el meu 'com sempre'), però amb moltes més estelades als balcons. Crec que abans els gironins portaven l’estelada per dins, el que ha canviat és que ara l’exhibeixen.
Arribo a la plaça de l’Assumpció tan d’hora que encara no ha obert el bar del Centre Cívic, el de 'Secrets de família '. He citat aquí Terribas -que és de Salt però viu al centre de Girona- a proposta de l’escriptor, professor de filosofia i editor Oriol Ponsatí-Murlà, que serà el meu guia per la Girona del 2015. Nascut a Figueres i trasplantat a Girona de petit, sap que no és GTV (gironí de tota la vida) i diu que no se li “perdona”: es veu d’una hora lluny que se li’n fum.
La llum de primera hora del matí, igual que la del vespre, afavoreix especialment aquesta ciutat de colors càlids, amb molts racons i sense grans avingudes. Localitzo Terribas en un cantó de la plaça, atrapat per aquesta sensació, fascinat per un barri que feia temps que no visitava. “Està millor que mai, mira que ben cuidades que tenen les plantes”, observa. L’arrossego fins a l’únic bar obert de la plaça abans de les nou, el de la Penya Blaugrana: un local aparentment anodí on fan uns entrepans de fuet deliciosos.
Bons fogons, trauma superatFa anys que a Girona s’hi menja (molt) bé a gairebé tot arreu. Ara -amb el lideratge del Celler de Can Roca- fa riure aquell episodi dels anys 80 amb un Nadal enfurismat perquè es deia que per menjar bé a Girona calia anar a Figueres. Terribas somriu i recorda: “L’anècdota és totalment real. El jurat del premi Casero [ atorgat per la Llibreria 22, que ell dirigia] es trobava per deliberar al restaurant Motel [al planià Hotel Empordà]. Per tant, l’acta que es llegia quan s’anunciava el guanyador deia: «Reunit el jurat a la ciutat de Figueres...» Fins que en Nadal em va cridar un dia al seu despatx i em va dir: «Si continueu així, us trec la subvenció». O sigui que vam deixar de dir on ens reuníem”.
Oriol Ponsatí-Murlà, veí i militant de Sant Narcís -ha triat el barri després d’haver viscut al centre i a Santa Eugènia-, apareix quan ha deixat la canalla a l’escola que hem de visitar. Abans, però, no em resisteixo a la temptació de fer un cara a cara de dos representants de la cultura gironina separats (o units) pel gap generacional (36-63). Anem a la terrassa del bar del Centre Cívic, que ja és obert. I el primer que fan és embrancar-se en una discussió sobre qui va ser el primer director de l’entitat. Desempata la Rosa, la primera que va portar el bar, com la Dolors del culebró que va posar Girona al mapa de la ficció televisiva.
Descobreixo que a Ponsatí-Murlà l’irrita l’obsessió de “posar Girona al mapa” i “fer una ciutat d’aparador”. Terribas admet que s’ha passat “d’estar acomplexats a anar de sobrats” i que “cada alcalde ha volgut deixar una empremta” amb projectes no sempre encertats: critica l’artificial Festival de Músiques Religioses i del Món, que es va fer del 2000 al 2011, però s’entusiasma amb el Temporada Alta i més coses: “La ciutat està ben estructurada. Hi ha llibreries, museus, editorials, cines al centre... Quina ciutat mitjana té cines al centre? Tot això és perquè s’ha vetllat des de les institucions i perquè hi ha una societat civil que fa coses. Som molt més que una postal”.
Societat civil és Edicions de la Ela Geminada –amb seu social al menjador de casa l’Oriol Ponsatí-Murlà–, és el Col·lectiu de Crítics de Cinema -que programa pel·lícules en versió original al Truffaut-, ésl'Escola Mare de Déu del Mont -17 nacionalitats, 19 llengües-, és el Casal de Gent Gran de Santa Eugènia, és la universitat... Comencem per l’escola.
Una escola pintada de colors Als altaveus del centre Mare de Déu del Mont hi sona Corren, dels Gossos, per anunciar l’hora del pati. Hi ha dies que el final de la classe el marca una altra cançó, mai un timbre. Montserrat Marquet, directora; Anna Maria Prim, secretària de l’equip directiu, i Joel Aranda, cap d’estudis, creuen que detalls d’aquests fan canviar l’ambient d’un centre. N’hi ha molts més, de detalls: un hort al pati, metres i metres de parets abans grises ara pintades de colors amb la suor del front de pares i mestres, racons de lectura amb coixins per terra. A l’aula, els llibres de text se substitueixen per materials didàctics d’una altra mena quan és possible i adequat. El seu lema és: "Digues-m'ho i me n'oblidaré; ensenya-m'ho i ho recordaré; involucra-m'hi i ho recordaré per sempre".
És el tercer curs d’aquest equip directiu, un trident format gràcies a la tossuderia d'Anna Maria Prim, que va remoure cel i terra quan va plegar l'anterior director perquè fitxessin Montserrat Marquet, provinent d'una escola de Barcelona que aplica mètodes innovadors, i Joel Aranda, que ho havia capgirat tot a la seva classe a Fornells de la Selva. Tots tres junts han sacsejat a Girona un centre que arrossegava l’etiqueta “d’escola amb molta immigració, en negatiu”. Per a ells, “la integració de nouvinguts és una riquesa”. Ponsatí-Murlà apunta que ell hi porta els fills perquè no vol que creixin en un ambient irreal “sense cap immigrant, com passa a les escoles del centre de la ciutat”.
El menjador de la Txell i l’Antònia
Després d’un matí en una escola tan diferent de la que vaig conèixer, travessem Sant Narcís i arribem a Santa Eugènia. Dinarem en horari europeu als dominis de la Txell i l’Antònia, la cambrera en cap del menjador del Casal de Gent Gran i la vicepresidenta de l’entitat. Elles són l’ànima de l’invent, però el servei -3 euros per àpat- és municipal, pensat perquè els avis no mengin sols i malament a casa seva. Ens posen verdura i després cinc mandonguilles per a cadascú amb salsa abundant. El pa vola, els comensals lloen l’aigua de l’aixeta gironina que beuen i riuen dels acudits de la Margarita. I quan acaben de menjar corren a fer cua per pagar. Mentre s’esperen, un avi "'toledano' que parla català” em recita un poema i una àvia em diu que el menjador li ha “tornat la vida”.
Per pair el banquet anem a peu cap al Barri Vell. Recorrem la carretera de Santa Eugènia de Ter, poble annexionat com a barri de Girona el 1963. Un camí d’edificis alts de pisos construïts els anys 60, 70 i 80 -algun dels 90- per anar cap al cor de la postal. Ens espera Sílvia Planas al Museu d’Història dels Jueus, a quatre passes de la impressionant catedral. Dirigeix aquest museu i el Museu d’Història de la Ciutat.
La trobem anant amunt i avall intentant saber per què s’han quedat sense llum. Hi ha uns obrers que fan pinta d’estar-hi implicats. Torna amb el problema resolt i es posa a parlar apassionadament de la feina que fa.
L’origen de la recuperació del call jueu gironí es podria explicar maliciosament com la història del caprici d’un poeta que als anys 70 es va fascinar per la mística jueva i va comprar edificis a la zona. Però Planas no veu així Josep Tarrés: “Va rehabilitar edificis amb finalitat de recerca, encara que també tingués una finalitat lucrativa, perquè hi va posar un bar. Se li deu la descoberta del Call. Gràcies a ell, després, l’Ajuntament va poder comprar aquest edifici, que ara sabem que era on hi havia hagut una sinagoga, i crear el Patronat i l’Institut d’Estudis Nahmànides”.
La càtedra Ferrater Mora i la UdGDes del museu pugem a la plaça Sant Domènec. La pedra del recorregut és tan hipnòtica que t’oblides d’esbufegar.
Quan fem el cim entrem en un edifici que va passar de convent a caserna i que ara acull la facultat de lletres de la UdG. Joan Vergés és director de la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani des que Josep Maria Terricabras va deixar-la per ser eurodiputat. Creada el 1989, s’ha convertit en una destinació de prestigi per on han passat figures com Chomsky, Hobsbawm o Touraine. Fent de lobi de profes de filosofia, Vergés i Ponsatí-Murlà remarquen la importància de la càtedra, que cada any atreu un pensador de primer nivell durant deu dies. “Això no ho fan a Barcelona ni enlloc d’Espanya”, etziben. Vergés esmola l’eina per queixar-se que la UdG no s’ha singularitzat prou per convertir Girona en una autèntica ciutat universitària.
El nou rector, Sergi Bonet, entoma la crítica. Recorda que el 20% de la població de Girona forma part de la comunitat universitària i que la UdG ha portat un creixement econòmic del 40% a la ciutat. “Potser la nostra especialitat és oferir titulacions de totes les branques del coneixement. Tenim les clàssiques i les tècniques. Això no ho tenen enlloc. I l’eixamplament i la singularitat ens ve amb la internacionalització a través dels màsters”, matisa.
De tornada a l’estació, diviso Quim Nadal a la terrassa del bar del davant de la Catedral. Tinc la sensació d’estar en un cercle, no sé si viciós o virtuós.
RACONS
Un pati amb hort a l’ Escola Mare de Déu del MontSant Narcís és un barri concebut durant el franquisme com una ciutat jardí de cases barates i edificis baixos. L’objectiu era que les famílies dels treballadors convisquessin amb capellans i militars, per evitar l’aparició d’un feu obrerista. Ara és una de les zones amb més presència de nova immigració i això es veu a l’escola. Però l’equip directiu s’ha empescat un projecte amb elements com l’hort del pati. Allà cada grup té la seva tasca i els més grans ensenyen als petits. Molt recomanables els pèsols, bo i crus.
Museu d'Història dels Jueus
És el museu més visitat de Girona -si no comptes el Tresor de la Catedral- i s’hi troba la col·lecció més important de làpides jueves d’Europa, no tant per la quantitat (29 d’exposades) com per la qualitat. Sílvia Planas parla amb emoció del “discurs” que contenen, de la “profunditat filosòfica” dels epitafis. “He vist visitants plorant en llegir-los. Jueus de tot el món vénen aquí buscant la filiació sentimental, més que factual, que encara poden trobar a Girona”, explica la directora. La làpida més antiga és del 1198.
És el museu més visitat de Girona -si no comptes el Tresor de la Catedral- i s’hi troba la col·lecció més important de làpides jueves d’Europa, no tant per la quantitat (29 d’exposades) com per la qualitat. Sílvia Planas parla amb emoció del “discurs” que contenen, de la “profunditat filosòfica” dels epitafis. “He vist visitants plorant en llegir-los. Jueus de tot el món vénen aquí buscant la filiació sentimental, més que factual, que encara poden trobar a Girona”, explica la directora. La làpida més antiga és del 1198.
El claustre de l’antic convent que ara ocupa la UdGEls estudiants de la UdG -a la foto n’hi ha dos exemplars- són una espècie que té la sort de poder passar estones a l’antic claustre del convent de Sant Domènec, ara Facultat de Lletres. Aquí s’hi veu l’angle nord. La galeria inferior és gòtica, del segle XIV. La superior és una ampliació del segle XVI. Quan es va rehabilitar per a l’ús actual s’hi van plantar tres xiprers que “van arribar a tenir una alçada imponent”, recorda Ponsatí-Murlà. Però no van resistir la nevada del març del 2010 i els que hi ha ara són força més joves.
Sílvia Barroso, publicat a l' Ara.cat 17.05.15
divendres, 30 de gener del 2015
Demà (no) serà un altre dia
"Gràcies, Guillem, per 36 anys a primera línia de llibre. Per obrir la 22 a tothom i per ser el sant no canonitzat amb més poder d'intercessió a Girona"
Demà dissabte, a les 8 del vespre, al número 22 del carrer de les Hortes, en Guillem Terribas abaixarà la persiana de la llibreria que ell mateix ha estat obrint cada dia des del 20 d'octubre de 1978. Calculo que deu haver fet aquest gest prop de 9.500 vegades al llarg d'aquests últims 36 anys i (gairebé) tres mesos. Un gest aparentment anodí, un pur tràmit que clou la jornada laboral i permet desconnectar d'albarans, factures, comandes, novetats, devolucions i reposicions fins l'endemà. Aparentment, només. Perquè en aquests temps d'incertesa econòmica, de fragilitat comercial, abaixar una persiana amb la certesa que l'endemà la podràs tornar a apujar és gairebé un miracle, especialment en el cas d'una llibreria. Afortunadament, quan demà en Guillem abaixi la persiana ho farà sabent que dilluns la 22 tornarà a obrir. I això no obstant, el seu gest estarà carregat de malenconia èpica. Ell ho farà, ben segur, com ho hauria fet qualsevol altre dia, sense barroquisme ni estridències. Però el silenci fred de la persiana metàl·lica li evocarà, com un llampec, les 2.500 presentacions que ha presidit, les tres dècades llargues d'esforç sostingut per tirar endavant la llibreria, els moments més durs i els més ?festius, les confessions i les xafarderies, els amics que ja no hi són.
En Guillem Terribas ha tingut el valor i la generositat de fer un pas enrere perquè la 22 pugui fer-ne un endavant en una època que ens fa contemplar amb tristesa com algunes llibreries històriques d'arreu de Catalunya es veuen obligades a tancar. També ha tingut l'encert de deixar la gestió del dia a dia en les millors mans. En Jordi Gispert Saget (saltenc, com en Guillem) ja fa temps que s'ha convertit en la seva mà dreta, una peça fonamental de la mecànica de la llibreria. Diguin el que diguin, en Guillem no es jubila, perquè és impossible imaginar-se'l jubilat. I dilluns al matí, hi poso la mà al foc, tornarà a ser a la 22 per començar a posar els pilars d'una etapa nova, en què ell assumirà la responsabilitat de continuar fent créixer la llibreria fora de les seves parets, mitjançant tot el seu bagatge de coneixements i contactes.
.jpg)
La jubilació (tècnica, si més no) d'en Guillem Terribas coincideix amb la reobertura encesa del debat sobre la pirateria en el món del llibre. Un article de Quim Monzó, que denunciava que les seves obres es poden llegir gratuïtament des d'una plataforma de descàrregues a internet, hi ha donat peu. Tot i l'exemple de Monzó, la pirateria en la literatura catalana és, actualment, un fet més aviat anecdòtic. Però podria ser-ho cada cop menys si no desenredem el galimaties de pretextos sota el qual s'emparen els lladres bibliocibernètics. Aquests dies hem pogut escoltar arguments (és un dir) que fan posar les mans al cap: que si la cultura és un dret i s'ha de poder compartir gratuïtament, que si el marge per als autors és tan reduït que tant se val deixar-los sense res, que si els lectors tenen dret a tenir edicions digitals i, si les editorials no en fan, procurar-se-les a base d'escàner, etc. Un desori mental per arrencar a córrer, vaja. El tema és prou complex per reservar-li una reflexió monogràfica, la setmana vinent. Avui no és moment de lamentar sinó de celebrar. I d'agrair: gràcies, Guillem, per 36 anys a primera línia de llibre. Per obrir la 22 a tothom i per ser el sant no canonitzat amb més poder d'intercessió a Girona. Per fer-nos llegir. Per fer-nos rumiar. Per fer-nos actuar. Per haver-nos venut contes infantils, llapis i quaderns ara fa trenta anys i vendre, ara, els llibres que hem escrit nosaltres mateixos, els membres d'una generació (la dels teus fills) que ha crescut culturalment, en bona part, a redós de la teva llibreria. Demà no serà un dia com qualsevol altre. Però no serà l'últim, que és el més important. Quan abaixis la persiana i corris cap a presentar una pel·lícula, una exposició o a veure una obra de teatre, pensaràs un moment (però només un moment) en el passat. Encendràs un Rex i, calat dins l'abric fosc, desfilaràs cinematogràficament Mercadal enllà. Et desitgem una jubilació atrafegada i hiperactiva, Guillem!
ORIOL PONSATÍ-MURLÀ publicat en el Diari de Girona 30.01.15
Subscriure's a:
Missatges (Atom)