El cantautor Smoking Bambino presenta a la Llibreria 22 de Girona, dins el nou cicle Refugi Climàtic, cançons compostes fa una o dues setmanes, inspirades per l’actualitat i per la vida.
 |
| Foto: Xavi Castillon |
Esteve Saguer Costa (Girona, 1974), l’home conegut com a Smoking Bambino, és un gran amant dels llibres: se’l veu sovint voltant per les parades de llibres de vell que s’instal·len els diumenges al centre de Girona. Però també s’alimenta de novetats literàries: “Aquest és un dels llocs que més he trepitjat últimament, al marge dels bars”, va dir dimecres al vespre per introduir el seu concert a la Llibreria 22, de Girona, segona actuació del nou cicle Refugi Climàtic –el van obrir la setmana anterior Ivette Nadal i Lluís Costa, cantant clàssics dels galàctics Pau Riba i Sisa–, impulsat pel responsable de l’activa llibreria gironina, Jordi Gispert, melòman declarat i músic esporàdic.
Smoking Bambino és un talent poeticomusical de primer ordre, un artista que sens dubte mereixeria tenir molta més repercussió, però ell, per començar, no té ni mànager. Durant molts anys, es va dedicar a compondre i cantar en anglès, tant amb el grup The Dirty Club com després en solitari. Fins i tot va fer algunes incursions a Nova York, per actuar-hi en clubs del circuit underground. Però han estat els seus dos primers discos en català, Llampigots i bufarandes (2023) i Cans d’amor (2024), els que han descobert les seves millors virtuts com a autor i intèrpret en carn viva, com diria Raphael, tot i que Smoking Bambino, la seva veu greu i la seva música agredolça recorden més altres grans com ara Nick Cave i Tom Waits.
Curiosament, en el seu recital a la 22, davant d’una trentena de persones que omplien l’espai i mantenien un silenci respectuós, Smoking Bambino va decidir centrar el repertori en cançons noves, algunes tan recents que acabaven de sortir del forn fa pocs dies i necessitava una xuleta amb la lletra que encara no havia memoritzat del tot. De fet, va dir que estava gravant un nou disc “a casa” –com es pot veure, viu una etapa especialment fèrtil, gairebé amb un disc per any– i ara que ha tornat a viure a Girona hi ha descobert una ciutat plena d’obres a l’estiu, que li va recordar una anècdota de Danny DeVito, durant una visita promocional a Madrid, llavors també plena de rases i forats: “Un periodista intrèpid li va preguntar què li havia semblat Madrid. I ell li va dir: espero que trobin aviat el tresor.”
Gran aficionat al blues, com ho ha demostrat en projectes com ara Howlin’ Dogs –“Però el blues menys ampul·lós, el del Delta, només amb guitarra i veu”–, ha donat forma de blues a Repics de campanes, un cançó amb menys d’una setmana de vida, perquè la va compondre dissabte: l’anunci de la gran tempesta de la dana li va servir de primera inspiració. “Però al vespre vaig veure per la televisió els incidents de Torre Pacheco contra els immigrants i tot es va anar transformant.”
Després va cantar amb el so metàl·lic del banjo una cançó, Se’ns va anar de les mans, sobre una curiosa història que va trobar en un viatge a Turquia: “Un home s’havia perdut i es va organitzar una partida per buscar-lo, de la qual formava part ell mateix, perquè estava tan borratxo que ja no sabia ni a qui estaven buscant. Aquesta cançó parla d’això: de l’amistat entre borratxos.” També amb el banjo, va interpretar tot seguit Ningú sap on anirem quan haguem mort, una cançó que li va suggerir la “crisi existencialista” del seu fill quan tenia 8 anys i li feia constantment preguntes sobre la mort i el que vindria després. “S’acosta el final... del concert, eh! Després podeu continuar amb les vostres vides”, va aclarir el cantant després de les seves reflexions sobre el final de l’existència.
Autodeclarat amant del risc i de fer aquest tipus de proves sense xarxa, va estrenar també una cançó creada fa “set o vuit dies” i titulada Un dia meravellós. “És una cançó molt bonica, si em permeteu dir-ho, suposo que influenciada per Chet Baker. M’agradaria cantar-la amb el seu to suau, però ja heu vist que seria una tasca molt complicada”, va dir amb un punt d’ironia. La també preciosa Trista havanera va tancar el concert. “És un veritable plaer tocar entre llibres”, va dir per acomiadar-se. El dimecres 23 de juliol ho podrà comprovar Tom Hagan, que hi tancarà aquest primer Refugi Climàtic (19 h).
Xavier Castillon, publicat en el Punt Avui 18.07.2025
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada