diumenge, 16 de març de 2014

El ‘bayón' del Núria. El meu cinema Paradís

L'antic cinema de Salt serveix de model per resseguir la prosperitat i la decadència de les primeres sales d'exhibició als pobles gironins.
Obert als anys vint al local de la CNT La Floreal i vinculat a la fàbrica Coma Cros, va viure els anys d'esplendor als seixanta, quan el van adquirir els germans Gubau.

El projeccionista Benet Ramió, a la cabina del Cine Núria,
als anys cinquanta. 
Foto: FAMÍLIA RAMIÓ PUIG.
Als anys cinquanta no hi havia cap cinema d'aquest país que no tingués alguna anècdota picant relacionada amb el bayón de Silvana Mangano. Era el moment fogós d'una pel·lícula més aviat insípida d'Alberto Lattuada, Ana (1951), que a l'Estat espanyol no arribaria fins al 1953 per fer la seva contribució a la millora dels ànims de la postguerra. Un dels primers projeccionistes del Cine Núria de Salt també explicava la seva: quan acabava l'escena en què l'actriu cantava allò de “Ya viene el negro zumbón bailando alegre el bayón”, escampant per la pantalla un exuberant remenament de pits i malucs, per aclamació popular havia d'aturar la cinta i passar una altra vegada aquell tall ja més que trossejat davant la platea embadalida. Benet Ramió, l'electricista de la Coma Cros que es desdoblava els diumenges en pacient projeccionista, és un bon exemple dels orígens de les sales d'exhibició de poble, sostingudes per operaris anònims com ell, o com el seu ajudant i després successor, Enric Padrés, que per un jornal de 150 pessetes al mes portaven a un poble que el 1950 no arribava als 6.000 habitants la fascinació per les mars del sud, els capitans intrèpids o el famós “bayón de Ana”.
Al mateix local del Núria al carrer Major o en algun d'adjacent (els canvis de nom i numeració del carrer sembren confusió), ja hi havia hagut en temps del cinema mut –més o menys a l'època que Ricard Gubau Cos, un dels pioners de l'exhibició a Girona, comprava una fabulosa pianola a Alemanya fart que el pianista li arribés sempre tard– alguna temptativa d'obrir-hi un cinema, però del cert només se sap que el saló havia estat fins al 1936 la seu del centre cultural obrer de la CNT, La Floreal, on a més de mítings, balls i representacions teatrals, des del 13 de gener de 1932 s'hi feia també cinema, segons el padró de contribució industrial facilitat per l'arxiver de Salt, Frederic Mayol. Al cap d'un any, ja s'havia proveït d'un dels equips més moderns del moment: un projector sonor de la marca italiana Pionifilm, que distribuïa en exclusiva a tota la península Ràdio Magaldi de Girona. El trasllat dels anarquistes a unes noves dependències al Veïnat, al començament de la guerra, va alliberar l'edifici del carrer Major, fins que el 1939 va ser adquirit per la Coma Cros per continuar-hi projectant cinema per a l'esbarjo dels treballadors. Molts encara s'hi referien com “el cine de La Floreal”, identificació incòmoda que els patrons de la fàbrica, Lluís i Joan Coma-Cros Cazes, esquivarien el 1945 batejant-lo com Cine Núria, en honor de la dona del segon, Núria Raventós.
Tot i que als seixanta es va reformar i ampliar, aquell 1945 tenia 324 localitats, la meitat de general i l'altra, de butaca, i l'entrada costava 2 pessetes. Ja llavors, de la programació se n'ocupaven els germans Esteve i Lluís Gubau Massana, fills d'aquell Ricard de la pianola que havia sobreviscut a la primera gran crisi de la indústria amb el pas del mut al sonor a finals dels anys vint. Molts exhibidors van haver d'hipotecar-se per renovar la maquinària, que en tot cas continuava presentant greus problemes de sincronització entre el so i la imatge. Els Gubau, fidels a la marca OSSA, de fabricació espanyola, tenien en propietat els cinemes d'Anglès i Breda però eren els proveïdors de la major part de les sales gironines. El fill d'Esteve Gubau, Ricard, que va entrar de ben jove al negoci fent també de porter i acomodador al Núria, recorda els viatges a Barcelona amb el pare per negociar amb les grans productores el lloguer de les pel·lícules: “Eren totes al carrer València. Ens fèiem un fart de regatejar el preu i els percentatges, i en acabat anàvem a fer un mos en una fonda que es deia Marcelino Pan y Vino.”
Era el temps del detergent Blancol, la xocolata Batanga, les motos Narcla, els aparells de ràdio Zenith i els inacabables programes dobles del diumenge a la tarda, amb l'inevitable No-do entremig. Però com quasi totes les sales d'exhibició de poble, el Núria continuava fent funcions de centre cívic: el quadre escènic del Patronat Artístic Recreatiu hi estrenava obres de teatre, Salvador Sunyer hi recitava els seus primers poemes, Acció Catòlica hi celebrava les seves assemblees, s'hi presentava la coral Flor de Maig, i el juliol de 1958 s'hi homenatjava els jugadors d'hoquei de la Coma Cros, que acabaven d'ascendir a la divisió d'honor. El cinema, però, s'hi anava fent lloc com l'activitat principal. El 1961, l'any abans que els Gubau es decidissin a comprar el negoci a Lluís Coma-Cros, que en conservava la titularitat a nom de la societat immobiliària Perseo, la pel·lícula més vista, amb 19.000 espectadors en només tres dies, va ser La violetera. Amb el descobriment, als anys setanta, del públic juvenil, que faria llargues cues cada diumenge a la tarda per veure les arts marcials de Bruce Lee o èxits grotescos com ara El escarabajo más loco del mundo, al voltant de les aventures d'un Volkswagen, el Núria va tocar el cel per última vegada. Des de 1969, va ser també el recer de les sessions de cineclub de l'Afic, que dedicarien fins i tot un cicle als països socialistes, i per la festa major encara s'hi programaven balls. El 1985, però, la decadència era tan evident, que va abaixar la persiana. Durant un temps, els Gubau van llogar el local a una empresa recreativa que hi va obrir fugaçment una sala de bitlles. Des del 2003 és la seu de la biblioteca infantil i juvenil Massagran.
Rere la pantalla.
Benet Ramió, Enric i Joan Padrés, Joan Masferrer, Josep Gelada o Assumpció Bover són alguns dels treballadors que van fer possible l'èxit del Núria, a més d'Esteve Gubau, portant els rotllos d'un poble a l' altre amb el Quatre Llaunes.
Eva Vázquez , publicat en El Punt-Avui 16.03.14

* El Cinema Núria va ser el meu cinema Paradís. Tot el que explica la Eva, ho vaig viure uns anys abans que ho compressin el germans Gubau i alguns anys després. El Sr. Benet Ramió, en "Benitu" vivia al costat de casa, el carrer Hernán Cortes de Salt i apart de lampista, un gran lampista, tenia una petita botiga on hi anava a comprar les bombetes "Osram" de 15 wats. Tot un mon de fantasia i d'esperança ens portava el nostre cinema Núria, el dels programes dobles (la bona i la dolenta) amb els NO-Do al mig. Els germans Pedrés, la Senyora Assumpció i el Sr. Bota, tot l'equip que setmana darrera setmana i diumenge rere  diumenge ens feien més agradable aquells anys en  blanc i negra,. Sort de les pel·lís en color.
Guillem