El Truffaut

Feia goig divendres passat a la nit el cinema Truffaut del carrer Portal Nou. S'hi exhibia la llegendària pel·lícula The Quiet Man (L'home tranquil) –que va dirigir John Ford i es va estrenar l'any 1952–, una vegada que els hereus de John Wayne i la Paramount Pictures s'haguessin posat d'acord, al cap de cinquanta anys, per rescatar aquesta obra imperdible. Fins llavors, el negatiu havia estat amagat i només després de tant temps una entesa de les parts va permetre escanejar-lo, fotograma a fotograma, per oferir una còpia en alta definició digital. El treball ha durat anys.

Aquella nit, el cinema presentava un ple gairebé absolut d'un públic entregat que va gaudir amb una visió excel·lent del mític film, en un renovat color i en la tot just estrenada digitalització de les projeccions. Prèviament, es varen passar tràilers d'altres films que permeteren comprovar les possibilitats d'aquest sistema, que ofereix a l'espectador una visió extraordinària i un so perfecte.
Girona gaudeix d'un petit tresor amb el Truffaut. Poques ciutats de Catalunya tenen el privilegi d'una sala dedicada a films que no es veuen en els cinemes comercials. Passen per la seva pantalla contínuament produccions que no troben cabuda en l'altre cinema. Però tampoc és estrany que un film que prèviament s'ha exhibit al Truffaut s'acabi distribuint arreu per I'èxit que obté en aquesta sala. Pel·lícules extraordinàries, moltes vegades d'autors ignorats, que presenten temes i paisatges sorprenents. Dies de glòria, i també d'inquietud, quan algunes vegades hom es troba gairebé sol entre aquelles velles parets de la sala B de l'antic cinema Modern. Girona, s'ha dit sovint, és una ciutat tancada i formada per capelletes. Moltes patums importants de la ciutat no han posat mai els peus en aquesta sala i tal vegada no saben ni on és. Només la tossuderia del Col·lectiu de Crítics, format el 1990 per dinamitzar el fet cinematogràfic, ha aconseguit oferir continuament pel·lícules en versió original, acompanyades sempre d'un fulletó explicatiu del que es visionarà. Generalment, en sortir del cinema hom experimenta la sensació d'haver viscut uns universos que no són els habituals, que el transporten a altres llocs i a altres inquietuds i que el fan sentir més complet en els seus sentiments.
El patrocini de l'Ajuntament de Girona és molt important. Aquesta sala d'assaig no sobreviuria sense l'ajut institucional. La continuïtat en aquest suport ha estat un encert dels diferents consistoris. Preservar que la producció cinematogràfica de qualitat arribi als gironins és atorgar un plus de qualitat que constitueix un pilar cultural bàsic de la ciutat. Però, tot i això, sense l'abnegada, obstinada i exemplar labor del Col·lectiu de Crítics tampoc seria possible. Enhorabona.
Joan Ribas, publicat en El Punt-Avui 09.06.13
*Notícia a TVGI http://bit.ly/1141WcG

Lluís Mateu revisa 50 anys de trajectòria a Les Bernardes

L'artista saltenc inaugura demà l'antològica més important de la seva obra, amb dibuixos dels seixanta fins a peces actuals, coincidint amb el seu setantè aniversari.
D 'alguns artistes es diu amb gran elogi que la seva obra és inconfusible. S'hi pressuposa una continuïtat, una coherència, potser també una predictibilitat. De Lluís Mateu (Salt, 1946) no es podria fer mai una tal afirmació. Mires una pintura seva i assenteixes; en mires una altra, i et complaus en una certa seqüència; a la tercera, ja hi ha alguna cosa que se t'escapa, i a la següent, pam, ja t'ha fotut, ja sembla ben bé l'obra d'algú altre. No hi ha gairebé mai discursos lineals en la trajectòria d'aquest artista que va sempre per lliure excepte quan surt d'excursió amb bicicleta, perquè li agrada la companyia, i per comprovar-ho només cal anar a veure l'exposició que inaugurarà demà (20 h) a la Casa de Cultura Les Bernardes de Salt, el seu poble, on és considerat “una institució”, si és que una expressió així pot ser apropiada en relació amb un home tan allunyat de la pedanteria i que té ben poc d'institucional.
Per llegir més l'escrit d' Eva Vázquez a El Punt-Avui cliqueu a l'enllaç
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/652283-lluis-mateu-revisa-50-anys-de-trajectoria-a-les-bernardes.html

  * Amb l'exposició, s'ha editat una catàleg·llibre amb una sèrie d'escrits sobre en Lluís Mateu. A continuació reprodueixo l'escrit que surt publicat signat per mi.
En Mateu, en Lluís Mateu.

Hi han personatges que si no existissin els hauríem de crear. En Lluís és un d'aquests . Al menys pel que fa a mi. Ho dic egoistament, perquè sense en Lluís ( i molta altre gent, afortunadament) la meva vida seria diferent, a pitjor. En Lluís em va ajudar i em va fer costat en els moment més importants de la meva adolescència i en la formació de la meva personalitat. I també més tard.

Tot i que Els Mateus  vivien en el mateix carrer que vaig néixer, el carrer Hernán Cortés i cada dia quan anava a l'escola a "cals mestres" passava pel davant de casa seva, no va ser fins que vaig entrar a l'Escoltisme que vaig començar tenir una relació més estable i continuada. Ell i en Narcís Casas es van fer càrrec de l'Agrupament Escolta Sant Cugat. Tot s'ha de dir, en Narcís pencava més que en Lluís, que era molt més de la broma i sabia desaparèixer amb elegància i estava més pendent de la "Xita",  que en aquella època ja festejaven, que no pas per nosaltres, pobra mainada perduda en la nostra adolescència.

Va ser amb la moguda de La Pastera, el Centre Cultural més lliberal i creatiu de Salt amb anys, que la nostra relació és va fer més intensa. Allà amb en Lluís ( i molta altre gent) em vaig poder realitzar tant en l'apartat de pintura com el teatral. Si he tingut algun mestre amb les manyes de pintar, sens dubte va ser en Lluís. Molts anys vaig estar influenciat per la seva manera de dibuixar i pintar. I ell, que en el fons sempre ha estat una mica gandul, em feia treballar, fent cartells, decorats... fins i tot les faixes dels puros que va donar el dia del seu casament. Una per una les vaig dibuixar durant tota una nit amb els noms de Xita_Mateu, totes diferents i de diferents colors. Més tard, va deixar a les meves mans, un marrec de disset anys, la organització dels Dijous Pastera, que consistien en trobades amb  gent de la música, la literatura, la "política", que cada dijous a les 8 del vespre venien a la Pastera a fer una xerrada. He de dir, però, que mai en va deixar sol, jo sabia que en un moment o altre apareixeria en Lluís, encara que només fos en el meu imaginari.

Amb en Mateu vaig poder fer teatre. Jo que volia ser actor de cinema i em vaig haver de conformar a actuar a les ordres d'en Lluís. Obres com "Homes i No", "La terra és belluga" i sobretot les inoblidables t les nits d'estiu, en el Padró de l'església de Salt, representant "Becket o l'Honor de Déu" de Jean Anohuil. En Lluís interpretant el paper de Becket i jo del seu jove ajudant. El final els "brutus" dels barons de Rei (interpretat per en Joan Canals) ens mataven. I, també, les nits que vam representar "Antigona" de Salvador Espriu, en la jo feia el paper de Tirèssies i en una de les nits de les tres representacions, l'home va arribar a la lluna o això ens van dir.

Aventures com el Grup 13 escu-pint, una idea de fer un grup d'artistes de pintors i escultors saltencs i fer coses junts. De fet, només em vam fer-ne una: una exposició col·lectiva a una de les Sales de la Biblioteca de Salt per la Festa Major. Tres membre d'aquest grup, Jordi Gispert, Lluís Mateu i jo mateix,  anys més tard, a mitjans dels anys setanta, vam formar part de la compromesa i activa Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona (L' ADAG). Van ésser uns anys compromesos , de canvis i grans esperances. A  l'ADAG  vam participar-hi fent cartells, muntant exposicions sobre els Drets Humans, Salvem la Devesa, El Carnestoltes i la més reconeguda, la dedicada a Carles Rahola, que va anar a Barcelona, a la Fundació Miro i a Cadaquès.

Aventures com la de la revista  La Farga. En Lluís des de el primer número  forma part del consell de redacció, amb el seu Bugarac i fent portades. Vam compartir l'aventura de treure la revista cada mes, transformant-la de "Butlletí del Casal de Jubilats" a "Revista de Salt.

En Lluís és un home d'idees i d'acudits, de solucionar un entrebanc i inventar-se noms. Quan després d'uns anys de no fer Pastorets a Salt, és van recuperar de la mà d'en Joan Canals, ens vam tornar  a  treballar junts . Era per allà l'any 1975. Ell, en Lluís, com sempre és va reservar la "creació" de decorats, vestuari, maquillatge... i jo, d'ajudant d'ell i també d'actor. Per aquella època l'actor Xicu Masó buscava gent per muntar una obra de teatre a Girona. Li vaig suggerir que vingués a Salt a veure Els Pastorets, que hi havia gent molt maca. Va venir i li va agradar, sobretot l'ambient i les ganes d'aquella "mainada". El vaig invitar, a en Xicu, a la festa  del final dels Pastorets, un berenar sopar (molt senzill) en el bar de l'antic Patronat "Can Panxut". Allà és va parlar de teatre, la gent és va animar i en Xicu va "encendre" la xispa de crear un grup de teatre o més ben dit "un taller de teatre". Amb aquestes que surt en Lluís Mateu, amb la seva fina ironia, i deixa anar allà amb tot el personal engrescat, que més que un taller, potser seria millor fer un "talleret". I d'aquí va sortir el famós  nom d' "El Talleret de Salt".

Ha estat un gran aprenentatge estar el costat d'en Lluís. Tot i que ell sempre s'ha reservat el "veure a venir", ha estat i és un líder, però no li ha agradat mai liderar.

En Lluís si hagués estat més "valent" hi hagués fet el salt, seria un personatge reconegut arreu del país. El fet de no fer aquest pas, els saltencs i el seu entorn hi hem sortit guanyant.

En Lluís ha tocat la pintura, el teatre, la música, la bicicleta i, el bon viure. Menys amb la música i la bicicleta, he tingut la sort de compartir moltes històries i aventures que ens han apassionat a els dos. Espero que duri per molts anys. En Lluís encara és jove, possiblement el més "jove" de tota la colla.

Gràcies per molt Lluís.

Guillem Terribas

El Truffaut de Girona estrena projector digital amb el clàssic ´L´home tranquil´

Guillem Terribas, Carles Puigdemont i Paco Vilallonga.
Foto:  acn

L'Ajuntament aporta un 60 per cent dels 55.000 euros que ha costat l'operació, i la resta prové de la Unió Europea.
El cinema Truffaut de Girona s'ha modernitzat adquirint un projector digital que li permetrà projectar un ventall més ampli de pel·lícules. Tot i això, el cinema conservarà un vell aparell de bobines amb el qual es podran continuar projectant films de 35mm.
El nou projector ha costat 55.000 euros -un 60% dels quals els ha aportat l'Ajuntament- i s'estrenarà divendres, en una sessió on es passarà el clàssic restaurat L'home tranquil, de John Ford.
Aprofitant-ne la presentació, el Cinema Truffaut ha fet balanç. Des del 2008, la sala manté una xifra estable de 20.000 espectadors anuals. A més, els cinefòrums i altres activitats programades més enllà de les projeccions ordinàries també guanyen adeptes.
El salt tecnològic del Truffaut millorarà la qualitat del visionat i ampliarà l'oferta de pel·lícules que es podran veure, ja que d'ara en endavant, gradualment, les distribuïdores només oferiran films en format digitals.

La Unió Europea subvenciona la transició al suport digital aportant el 40% restant. Aquesta ajuda demanava alguns requisits com projectar un 50% de films europeus -i d'aquest percentatge el 30 no estatals-. Només dues sales de Catalunya -el cinema Truffaut de Girona i el cinema Baix de Sant Feliu de Llobregat- han obtingut aquesta ajuda.
Mentre que altres països subvencionen entre un 20% i un 30% del cost del canvi de format, ni la Generalitat ni el Govern espanyol tenen cap línia d'ajuda d'aquest tipus.
Si bé el 2013 està considerat l'any de la digitalització dels cinemes, només el 50% dels cinemes de casa nostra s'han convertit al digital, mentre que la mitjana europea està sobre el 95%. El Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona -qui gestiona el cinema Truffaut- defensa la conversió al suport digital, ja que és un bon indicador de la salut de la sala.
"En el que portem d'any, 150 sales (de l'Estat espanyol) han tancat, entre d'altres coses per la pressió del format digital" va explicar el membre del col·lectiu de crítics Paco Vilallonga, que va defensarque la reconversió al digital "era obligatòria" si es volia continuar projectant cinema al Truffaut.
El canvi de format del projector del cinema Truffaut (un cinema públic, tot i estar gestionat per una entitat privada) referma l'aposta del consistori gironí pel cinema. L'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, va explicar que el Truffaut ha de seguir oferint un servei a la societat i "donar suport als nostres productors i creadors, així com estar a disposició de les entitats".
Anuari 2012

L'anuari del 2012, que recentment ha publicat el col·lectiu, detalla que l'any passat van passar 19.785 espectadors, superant els 18.988 espectadors del 2011 i els 19.584 del 2010, el desè aniversari de la sala.

Vilallonga va explicar que un 25% dels espectadors de l'any passat van assistir a actes com cinefòrums o cicles especials que no formaven part de la programació habitual del cinema.

Els tres films de l'any passat amb més assistència van ser: Intocable amb 1.247 espectadors; Blancaneu amb 968 espectadors i Professor Lazhar que el van veure 964 espectadors.
Diari de Girona 05.06.13

La Noticia a Televisió de Girona

NOTÍCIES MIGDIA DEL 04/06/2013: del minut 14.15 al 18.25

El Truffaut es digitalitza per projectar-se al futurEl cinema de gestió municipal ha instal·lat un projector digital d'última generació aprofitant una subvenció europea.
La inauguració es farà divendres amb la projecció de ‘L'home tranquil'.
El Cinema Truffaut ja és des d'avui un cinema digitalitzat. L'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, i els membres del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona –que gestiona la sala–, Guillem Terribas i Paco Vilallonga van presentar ahir aquesta fita tècnica, una adaptació a l'inexorable procés de reconversió que està transformant el panorama cinematogràfic actual, de l'analògic al digital. El projector d'última generació, un Nec 2K, s'ha adquirit gràcies a una aportació extraordinària del consistori (60%) i una ajuda del programa Media que atorga la Unió Europea (40%), al qual només han pogut accedir cinc cinemes a tot l'Estat, dos a Catalunya (el Truffaut i el Cine Baix). El cost total del projector digital és de 55.000 euros.
Jordi Camps Linell, publicat en el Punt-Avui 05.06.13.Si vols llegir més:

http://bit.ly/14qxjyS

El cinema Truffaut es digitalitza
L'Ajuntament de Girona i un fons econòmic del programa europeu MEDIA permeten que el cinema gironí adquireixi un projector digital d'última generació.
“Amb l’adquisició d’aquest projector digital consolidem l’aposta pel cinema Truffaut, la renovem, la corregim i l’augmentem. El pas a la digitalització no es tracta només d’un pas tecnològic, sinó que es tracta d’un pas imprescindible per a la continuació del servei d’aquest equipament de cinema públic a la ciutat”. D’aquesta manera ha resumit l’alcalde de Girona, Carles Puigdemont, la importància de l’adquisició d’un projector digital d’última generació per part del cinema Truffaut. Una adquisició que ha estat possible gràcies a la col·laboració del propi Ajuntament de Girona i d’un ajut del programa europeu MEDIA per a la digitalització de sales de cinema. Aquest divendres, dia 7 de juny, a les 21 h, es farà una sessió especial d’estrena del nou sistema digital amb la projecció del clàssic The Quiet Man, de John Ford, en una nova versió restaurada.
El president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, Guillem Terribas, ha explicat que aquesta adquisició és la “culminació d’una història que va començar fa més de 20 anys quan un col·lectiu de crítics de Girona vam proposar per un cinema diferent” a l’actual espai del cinema Truffaut. Terribas ha destacat també que “l’experiència i el projecte del Truffaut”, pel que fa a la col·laboració entre un ajuntament i una entitat sense ànim de lucre, “és única a tot l’Estat espanyol”.
Publicat a Notícies i informacions de l'Ajuntament de Girona. Si voleu llegir tot el text:
http://bit.ly/ZD9Poq
Informació a TV3 comarques 12.06.13  a partir del minut 7'48 .http://www.tv3.cat/videos/4610431

*Altres informacions sobre el tema La Vanguardia: http://bit.ly/13qBurC

El llibreter Guillem Terribas

Pot semblar extemporani comentar ara la lectura d’un llibre del 2007. La dictadura de la novetat, que intento combatre amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tota la força, pretén condemnar a l’oblit els llibres publicats fa més de quatre dies. Avui, però, vull parlar d’un llibre de l’any 2007, el mateix any en què els llibres de Fragmenta van irrompre a les llibreries. Aquell 2007, el llibreter Guillem Terribas (Salt, 1951) va publicar Demà serà un altre dia. Aventures d’un llibreter (Ara Llibres). El vaig intentar adquirir a la Llibreria 22 la setmana passada, el dia que hi vaig anar a presentar, amb Rafael Nadal i Arturo San Agustín, el llibre d’aquest últim De Francisco a Benedicto (Fragmenta). En Terribas, ànima de la Llibreria 22, no me’l va voler cobrar, i vam acordar un intercanvi (¡espero que Punxes ja li hagi fet arribar sense cost els llibres que li vaig prometre a canvi!).

Demà serà un altre dia és un llibre apassionant que tots els professionals del llibre haurien de llegir. És un text memorialístic escrit no pas des del confortable retir de la vellesa, sinó nel mezzo del cammin di nostra vita, quan l’autor encara està en plena forma i al peu del canó. Són les memòries d’un llibreter, però són molt més que això, perquè l’autor no és solament un llibreter. De fet, el llibre es divideix en dues parts de dimensions similars (per cert, l’editor s’ha descuidat de les indicacions «Primera part» i «Segona part», cosa que deixa el lector, davant l’índex i davant el cos mateix del llibre, amb una certa sensació de desconcert), i tota la primera part recull les aventures de Terribas abans de la fundació de la Llibreria 22. Terribas apareix als ulls del lector com un entusiasta promotor d’iniciatives culturals de tota mena, el que avui alguns anomenen un activista, i altres (més cursis), un agent cultural. Compagina la seva activitat professional en diverses empreses amb iniciatives de tipus cultural, polític i fins religiós. Terribas no renega del seu inicial compromís cristià, al contrari: ens explica clarament la importància que va tenir en la seva vida el pas per l’escoltisme, les seves activitats teatrals a recer d’una rectoria, el fet d’anar a missa fent de monitor a l’església («conduïa les misses del diumenge i llegia tant l’epístola com les pregàries. Si convenia, feia més d’una missa»), la fundació d’una «comunitat amb arrels cristianes»… I, amb la mateixa naturalitat, explica la seva pèrdua de fe: «em va passar el mateix que al protagonista d’Incerta glòria, de Joan Sales: un dia em vaig despertar i em vaig adonar que havia perdut la fe. Sóc molt respectuós amb les conviccions religioses, però ara no en tinc.»

Guillem Terribas escriu bé. És àgil i és clar. No vol adoptar un to professoral: renuncia a alliçonar-nos, no pretén fer ostentació de les seves lectures ni seduir-nos amb la seva erudició. Gasta una prosa molt directa i col·loquial, fins i tot excessivament col·loquial, de vegades. Per exemple, els personatges de qui parla van sempre precedits per l’article corresponent: en Josep M. Fonalleras, en Narcís Comadira, en Josep Maria Nadal, la Dolors Laffitte, l’Anna Birulés, en Miquel Berga, l’Albert Rossich, en Modest Prats… És una opció coherent amb el registre adoptat en el llibre, amb la voluntat de fugir d’esnobismes i distanciaments innecessaris. Ara: confesso que, quan en el llibre compareix «en William Shakespeare», la cosa ja em sembla excessiva (vaig criticar aquest costum en un altre post)…

La tasca de Terribas descrita en el llibre és important per la gran quantitat de fronts que va obrint al llarg de la seva vida. Tanmateix, l’autor ofereix una interessant confessió sobre les seves motivacions: «mai no m’he mogut per una vocació de canviar el món. Faig el que faig per aprendre i passar-m’ho bé. Sempre aprenc de les noves aventures en què m’embolico. No em sembla que pugui aportar-hi res. Tinc la percepció que la meva experiència, com els meus errors, només em serveix a mi.» Sí i no, esclar, perquè la tasca de Terribas té una dimensió pública innegable, com ara el mateix fet de publicar el llibre que comento, cosa que resulta difícilment explicable si no hi ha una voluntat real de canviar el món.

La segona part del llibre està ja dedicada monogràficament a la Llibreria 22. Els inicis són explicats amb gran detall: la idea inicial, la recerca d’accionistes i de local, la inauguració, els encontres i desencontres entre els socis… També explica les seves relacions amb escriptors, editors, altres libreters, clients habituals… En transcriuria i comentaria amb gust molts fragments. En trio només un:

Ha baixat molt […] el nivell de l’edició del llibre d’assaig, el de pensament i ja no parlem del d’investigació. S’han perdut moltes col·leccions interessants […]. Crec que això s’hauria de redreçar. Si no, es perdrà la qualitat i, de retruc, l’interès pel món del llibre. Tots plegats hauríem de ser més exigents amb el que s’edita, amb el que venem i amb el que llegim.

No cal dir que té, des del meu punt de vista, tota la raó del món. El llibre d’assaig en català va tenir molta força entre els anys seixanta i vuitanta, però posteriorment ha decaigut molt. El fet que la col·lecció amb més títols de Fragmenta es tituli Assaig té molt a veure amb la voluntat de recuperar, per a les lletres catalanes, un gènere imprescindible si volem comptar amb una llengua apta per a l’estudi dels diversos camps del saber humà. Inclosa la religió. Inclosa la física nuclear.
Iganasi Moreta.http://ignasimoreta.blogspot.com.es/2013/05/el-llibreter-guillem-terribas.html?showComment=1369033150646

Dos escriptors atípics.

Moltes vegades els mitjans de comunicació em pregunten que doni la meva opinió sobre els escriptors gironins. Llavors els hi pregunto què volen dir i a quins escriptors és refereixen?,  a Josep M. Fonalleras, a Vicenç Pagès, a M. Mercè Roca o a la Núria Esponellà, en Martí Gironell, Miquel Fañanàs, Miquel Pairolí, Lluís Muntada... per a mi són escriptors catalans, que viuen o han nascut a Girona o en algun indret de la província de Girona. O en Quim Monzó, en Sergi Pàmies, Màrius Serra, Empar Moliner, Montserrat Roig, Jaume Subirana..., son, només, escriptors barcelonins?.

Hi han dos autors de Girona, que són atípics quan a localització. Un és Narcís Comadira, nascut i educat a Girona, però que té la seva residencia des de fa molts anys a Barcelona, encara que darrerament la comparteix amb Sant Feliu de Guíxols. Comadira, durant uns anys, per segons qui era un escriptor gironí i per altres un escriptor català, o sigui de Barcelona. Sort que Narcís té les idees clares i això no l'ha fet variar en la seva identitat de català de Girona. L'altre, ja és més complicat. Em refereixo a Javier Cercas. En Cercas per al món literari és més conegut per ser un escriptor espanyol de Càceres, i més concretament d'Ibahernando, i resident en els darrers anys a Barcelona. En canvi, i això ho dit per ell, la seva infantesa, la seva educació i els seus primers amics, nòvies, escrits i articles així com també les primeres "farres" les ha portat a terme a Girona. Per tant, Cercas és un escriptor català de Girona que escriu en castellà o un escriptor espanyol que viu a Barcelona i escriu en castellà?. El que si que us puc dir és que totes aquestes preguntes a en Cercas ni se li passen pel cap.

Aquets dos escriptors, de Girona, a finals de setembre van treure en el caòtic mercat editorial, un llibre nou cadascú. Tots dos llibres tenen referències, ambientació  i escenaris de Girona i les seves rodalies. Tots dos parlen d'una Girona, la de la seva infantesa i de la seva adolescència.

Narcís Comadira ho fa en el llibre editat per Ara llibres "Marques de foc. Els poemes i els dies". Pensat inicialment com un llibre repàs dels poemes l'han influït al llarg de tota la seva vida, una mena de decàleg personal dels poetes i els poemes de referència de l'autor. Però Narcís Comadira el que ha fet és un repàs de la seva vida a través de la poesia que l'ha acompanyat i l'ha influït al llarg de tots aquests anys. Primer a través de les cançons ( el rossinyol i muntanyes del Canigó) que li cantava el seu pare. Llavors ens parla dels primers poemes: "Els primers poemes que vaig saber que eren poemes van ser castellans." escriu Comadira. Més endavant ens descriu els primers poemes catalans: de Maragall, de Carles Ribas... en d’altres capítols, "Els anys del seminari", per seguir a "Un temps a Montserrat" i així fins acabar amb Espriu, Vinyoli i Ferrater, passant per Anglaterra i Itàlia. “Marques de foc” és un llibre extraordinari per conèixer les diferents etapes de la vida de Narcís Comadira. Una gran selecció de poemes i poetes. Quan ens parla d'autors anglesos, francesos o italians (Leopardi, per descomptat o Petrarca) ens els presenta en versió bilingüe i molts d'ells traduïts pel mateix Comadira.

Javier Cercas, en la seva nova novel·la, "Las leyes de la frontera" editada per Mondadori,  torna a la narrativa jugant entre la realitat i la ficció. Ens parla de l'adolescència i el pas a adult d'un noi de classe mitjana, anomenat Ignacio Cañas,  de pares castellans, que viu a Girona en els pisos de "La Caixa" de la devesa, al costat d'on hi havia la Plaça de Toros, molt a prop del riu Ter, que feia de frontera entre el final de la ciutat i els barracons d' "Albergues provisionales" on van viure durant molts anys emigrants del sud d'Espanya i Gitanos en condicions infrahumanes. Ens parla, també, d'un jove delinqüent i com és converteix en un "perillós" atracador anomenat Zarco i que té unes referències clares a el famós "Vaquilla". I en la història hi  ha un tercer personatge, possiblement el més interessant, que es la Tere.  Una història impecablement ben escrita i explicada per Cercas, d'uns anys i una època quan Girona era molt més gris i negra, quan hi havia el "barri xino" i era una ciutat tancada, hipòcrita i religiosa. Però, sobretot "La Leyes de la frontera" és una gran història d'amor, que com la majoria de les novel·les de Cercas, tenen un referent en la pel·lícula "El hombre que mato a Liberty Valance" de John Ford.

Narcís Comadira, Javier Cercas, en les seves obres sempre tenen molt present el lloc d' on són, d'allà on s'han educat i s'han fet escriptors.

Guillem Terribas, publicat a la Revista "El procès" Nº 3 pàg. 72 . www.revistaelproces.wordpress.com 

El darrer de la Maruja en el País

"Vivimos en un tiempo de canallas sumidos en un estado de necedad permanente. Lo interesante para quienes somos víctimas del navajismo institucional, de lo que ha dado en llamarse su violencia simbólica, es averiguar qué nació primero. Si el ser canalla o el ser necio. Quién alimenta a quién. O si el canalla, al saberse aupado por sus pares a la cresta del capitalismo caníbal, ha perdido toda compostura, todo pudor, y no le importa en lo más mínimo que su retorcida necedad se exhiba en plaza pública. ¿Quién va a bajarme de la cima? ¿A mí? Vamos, hombre.

 Así es como los Wert, Ruiz-Gallardón, Margallo, Morenés y Rajoy, por citar solo a algunos; las Báñez, Botella, Cifuentes y Cospedal, por mencionar a unas pocas otras. Así es como los directivos de la televisión pública y sus palmeros, y los guerra civilistas de los periódicos insanos. Así es como los ejecutivos de las grandes empresas y de los grandes bancos que se blindan los sueldos y las pensiones y los bonos... Así es, termino por fin la frase ?en algún momento hay que hacerlo, pero sujetos no faltan?, así es como toda esta banda de añejos arribistas se carcajea de nosotros. Pisoteando nuestros cráneos y sin importarles la vergüenza ajena que sus dislates nos provocan. ?¡Mira, madre! ¡Estoy en la cima del mundo!?, gritaba al final de Al rojo vivo, la película de Roul Walsh, el asesino nato Cody Jarret, héroe negativo de una época turbulenta.
 Estos depredadores de ahora se gritan los unos a los otros: mira chico, yo también he llegado, y cada día se me ocurre algo más necio. Los de abajo, los desangrados, empezamos a añorar a los clásicos gánsteres. Hay más dignidad en la uña del meñique de un desahuciado que en toda la cúpula que nos aniebla."
 Maruja Torres, El País 16-5-2013

* Li he enviat un correu a la Maruja, que li dic:


MARUJA, Bon dia. Has deixat o t'han deixat...?
I ella em contesta:
em volia mamonejar, em va citar per oferirme 'más implicación en el
diario, ya veremos qué puedes hacer', li vaig dir que parlès clar: ¿me
quieres en opinión si o no? "no, en opinión no, nunca más". "Pues no hay
maruja", vaig dir. em vaig aixecar i vaig fotre el camp.
em sento molt bé. ja no era el meu diari.
petons grans
maru

 I si entreu en el seu blog, ells mateixa ho explica en pels i senyals:

http://www.marujatorres.com/

El tango de la discòrdia

TANGO LIBRE

Bèlgica, 2012.

Direcció: Frédéric Fonteyne.

Intèrprets: Zacharie Chasseriaud, François Samiens,

Jan Hammenecker, Sergi López.

Durada: 105 min.

Gènere: Drama.

Idioma: Francès.

ESTRENA: 3 DE MAIG

El tango de la discòrdia
El tango és un gènere musical argentí sense edat. Els anys no passen, per al tango. Carlos Gardel, un francès nascut a Tolosa de Llenguadoc, és possiblement el seu màxim exponent. Les seves cançons son nostàlgiques, romàntiques, dramàtiques... una mena de petites històries, la majoria d’elles tristes. Alguns exemples: «Por una cabeza, todas las locuras, su boca que besa borra la tristeza...» (Por una Cabeza, 1935) o «Si arrastré por este mundo la vergüenza de haber sido y el dolor de ya no ser...» (Cuesta Abajo, 1934) o la famosa: «El dia que me quieras, las rosas que engalanan se vestiran de fiesta con su mejor color...» (El dia que me quieras 1935) i encara «Tengo miedo con el pasado que vuelve...» (Vover 1935). Totes amb lletra d’Alfredo La Pera i música de Carlos Gardel. O també d’altres autors com: «Veras que todo es mentira, veras que nada es amor, que al mundo nada le importayra, yra, yra...» (Yra, Yra 1930, lletra i música d’Enrique Santos Dicerpolo).
El director belga Frédéric Fonteyne explica una història de tres homes, una dona i un adolescent, com si escrivís la lletra d’un tango. A «Tango libre» hi ha amor, relacions intenses, triangle amorós, gelosies, desenganys, solituds, desesperació, sorpreses, esperança, desolació, presó... i tangos.
Fonteyne explica – i l’explica molt bé – una història en la qual hi ha moments que no saps si riure o plorar. Hi ha instants dramàtics (de fet, molt dramàtics, convincents, com la vida o com els tangos),però també aparicions dolces, agradables, que Fonteyne exposa d’una manera molt clara i precisa. L’espectador, que s’ho agafi com vulgui o com pugui. No hi ha bons ni dolents: hi ha perdedors.
Un guàrdia de presons va a classes de tango. Allà, balla amb dona que té un cert encant i al mateix temps amaga un misteri. Aquesta mateixa dona, el vigilant la troba fent visites a dos presos en la presó on treballa. I aquí comencen els embolics.
Els actors es creuen la història i ens la fan creïble. D’entrada, s’ha de dir que Fonteyne ja coneixia Sergi López. El va dirigir en la que, possiblement, és la seva millor pel·lícula, «Un liaision pornographique» (1999) i sap les possibilitats que té com a actor. Aquí ens trobem amb un Sergi molt autèntic, interpretant a Ferdinand, un mica «gamberro» i si cal agressiu, però el mateix temps tendre, que aprèn a ballar el tango per no perdre l’amor de la seva dona Alice (interpretat per l’esplèndida Anne Paulicevich, que ja havia treballat amb en Sergi, en un petit paper a «Une Liaision...» que és guionista de la pel·lícula i esta casada amb Fonteyne). Alice, a part del lligam matrimonial amb Ferdinand, té una relació molt «estreta» i íntima amb l’amic de Ferdinand, que comparteix misèries i cel·la a la presó i que està interpretat per Jan Hammenecker. Tenim finalment el protagonista de la història, un home vulgar i solitari que treballa a la presó com a guàrdia i que només té una debilitat, aprendre a ballar el tango. El seu nom es Jean-Christopher, els companys de treball li diuen J.C., i està interpretat per François Damiens, un actor belga, conegut per fer esquetxos de càmera oculta i reconegut còmic en el seu país. Aquí, l’hem pogut veure en la pel·lícula (estrenada en el Truffaut) «La délicatesse» (2011), dels germans David i Stéphane Foenkinos.
Ens trobem doncs, davant d’un film original, arriscat i amb una història complicada. Tan real com la vida, que és complicadíssima i atractiva , però que val la pena viure-la.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Gent del barri

Els pares dels germans Roca reben felicitacions i atenen periodistes amb calma i tranquil·litat. “El cor m'ha fet un salt d'emoció més d'una vegada”, admet la mare, la Montserrat Fontané.
A la nit, una festa de benvinguda al restaurant amb unes cent persones completa dos dies de somni per a la família més internacional de Girona.

Els Roca. Foto: Lluís Serrat

Molt abans que els germans Joan, Josep i Jordi Roca trepitgessin aquest país, en Josep Roca i la Montserrat Fontané, els seus pares, ja la ballaven. Recolzat a la barra, en Josep, El Jefe, admet que estan una mica habituats a ser el centre d'atenció. Diu que comença a creure's el que han aconseguit els seus fills amb El Celler de Can Roca. Fa mig segle, ells van obrir Can Roca, el restaurant per als dies de cada dia i per a totes les butxaques. L'èxit no provocarà cap punt d'inflexió. “A ells no els pujaran els fums. Es fan amb tothom. No se'ls han de fer reverències. Això és la base de tot.”
És la una del migdia i entra gent a dinar. Un dels comensals fa reverències als avis i es treu el barret. A la barra, alguns fan el tallat i un periodista d'una revista d'entreteniment pren una cervesa mentre espera el torn per parlar amb la Montse Fontané, una de les persones més buscades. En Juan González és client. Ha vingut a dinar i s'espera a la barra. Fa petar la xerrada amb un company. González és aficionat del Madrid i compara el guardó de la revista Restaurant a El Celler de Can Roca amb una Champions del seu equip. “Això és increïble. La gent del barri està molt contenta perquè tots [els Roca] són molt humils.”
A TV3, en directe, la mare dels millors cuiners del món explica què tenen per menjar. Els dimarts, de segon, toca macarrons o llenties estofades. Més tard, després de dinar, demanem el secret a la mestressa. “Preparem el sofregit amb la ceba, l'all, la tomata, que passem per la batedora, i una mica de vi. Quan la ceba és ben torrada, hi posem carn de porc ben rossa i vi ranci. Després hi afegim la pasta bullida.” Els macarrons són molt bons, i en dono fe. Ho corrobora un company de feina. L'àpat es completa amb una amanida, pollastre al forn i flam sense nata. Tots els dies tenen el seu plat: el dilluns, calamars a la romana o escudella; els dimecres, faves, estofat de patates o un parell de tipus de peix; els dijous, arròs, i els divendres, canelons o fideuada.
La Montse Fontané s'ha aixecat a les set del matí. És al peu del canó atenent trucades, periodistes i rebent felicitacions, com ara la de l'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, i la del regidor de Mobilitat, Joan Alcalà, que és de Taialà. “Li ha fet algun salt d'emoció, el cor?”, li pregunto. “Més d'una vegada”, reconeix la Montse. Amb un davantal, enraona amb amics, empleats i comensals. “Tota la vida he tractat amb la gent. Als 13 anys feia de cambrera a l'Argadà, amb en Quimet i la Siseta”, recorda.
El telèfon del bar no para de sonar. Hi ha gent que parla en anglès: fa falta un intèrpret. Molta gent hi truca pensant que això és El Celler de Can Roca. “No, this is Can Roca [no, això és Can Roca]”, expliquen. Surten plats de la cuina. La Tere és una de les cambreres. “Estem molt contents. És un orgull. Ells [els tres fills] vénen aquí a menjar el menú de la mare”. La Tere és companya de la Sara, la Gladys, la Carmen, en Francis, en Narcís (que atén el públic darrere de la barra) i l'Encarna.
Tots treballen, com sempre, i són el centre d'atenció. Gairebé a tres quarts d'onze de la nit arriben de Londres en Joan, en Josep i en Jordi. A El Celler de Can Roca, hi ha una improvisada benvinguda amb un centenar de persones promoguda per gent del món de la cuina, com ara Josep Maria Matamala i Toni Vallory o el llibreter Guillem Terribas. Abraçades de cuiners amb avis i néts. Moltes emocions i poques paraules. Hi ha històries felices.
Jordi Ferrer, publicat en El Punt-Avui 01.05.13

 

Gràcies, Guillem

Per als escriptors, novells o veterans, mediàtics o picapedrers, participar en el Sant Jordi és remullar-se per un dia en l'onada confortadora de les compres compulsives que els amables lectors exhibeixen a cada parada; és experimentar el pudor d'escriure una dedicatòria i tastar la droga que després fa desitjar-ne més; és compartir l'esmorzar muntat per la Delegació del

Govern i formar part d'una fotografia de grup en què tots som guanyadors abans no es confirmin els cridats a convertir-se en els més venuts; és superar el repte de ser entrevistat, tu que estàs més còmode en el paper de l'entrevistador; és guardar-te una estona per comprar també alguns llibres a més de veure com es venen els teus, i és sentir-te motivat, protegit, guiat i promocionat per aquest senyor que es diu Guillem Terribas i que cada Sant Jordi ens demostra que ser llibreter és, per damunt de tot, tenir estimació pels escriptors.
Xevi Sala, publicat en el Punt-Avui 25.04.13 Foto: Josep M. Oliveras.

Morts amb llegats diversos

El color del Bitter sempre m'ha fascinat, sobretot si s'exposa a la llum del sol en una terrassa. Li reconec, doncs, un valor estètic més visual que gustatiu, tot i que no em desagrada la seva amargor. Des de fa poc, justament arran de la manera com José Luis Sampedro va viure els seus últims moments, he començat a suposar-li una qualitat moral: la capacitat de reconfortar davant la mort. El cas és que la seva vídua, Olga Lucas, ha explicat que l'economista i escriptor va demanar un Bitter Campari just abans de morir. Un cop se'l va prendre, va dir que es trobava millor i va donar “moltes gràcies a tots”. Va adormir-se i poc després va morir. Una s'imagina que la de Sampedro va ser la “mort dolça” que desitjaria tenir. Tanmateix, no ignoro que el Bitter pot ajudar-hi, però que no n'hi ha prou. Sampedro és dels que ha pogut traspassar a casa seva, entre les seves coses, al costat dels pròxims. Però sobretot podem creure que se n'ha anat en pau després d'una vida ben complerta durant una llarga existència que ha arribat als 96 anys. Olga Lucas no només ha parlat del Campari, sinó també de la serenitat final d'un home que no temia la mort.
José Luis Sampedro va morir a la matinada de dilluns passat, unes hores abans que, a més de Sara Montiel, ho fes Margaret Thatcher, una dona que representava bona part d'allò contra el qual havia lluitat aquest economista humanista que també va escriure novel·les amb voluntat sensual i actitud reflexiva. La defunció de Sampedro no va fer-se pública intencionadament fins l'endemà, quan ja estava incinerat, mentre el cos difunt de Sara Montiel era passejat per la Gran Via madrilenya, on s'hi projectava a les façanes El último cuplé i La Violetera. Sampedro se'n va voler anar discretament. L'actriu manxega tenia altres virtuts, com ara el sentit de l'humor, però no precisament la de la discreció. Tant se val. Era una artista a la qual li agradava la popularitat i també el circ mediàtic. Però, al capdavall, va procurar més alegries que penes i, sobretot, no va exercir cap poder amb uns efectes perjudicials sobre bona part de la població. Ho dic a propòsit dels funerals d'estat que es preparen a Londres per acomiadar Thatcher, que, per molts, no és la “dama”, sinó la “bruixa” de ferro.
El cineasta Ken Loach, que ha dedicat unes quantes pel·lícules a testimoniar contra els efectes nefastos de la política de Margaret Thatcher, ha dit que, per coherència, l'enterrament de l'exprimera ministra no hauria de ser públic, sinó privatitzat al preu més baix. Aquesta va ser la política econòmica de la Thatcher; privatitzar serveis perjudicant els interessos públics per concedir-ne el benefici als interessos privats; flexibilitzar el mercat laboral, és a dir abaratir l'acomiadament i reduir els sous; desregularitzar el sector financer perquè aquest faci el que li doni la gana; retallar els serveis socials. Fer política al servei del poder econòmic: Thatcher, certament, ha marcat tendència. Tenint presents les directrius marcades pel Banc Central Europeu, Angela Merkel apareix com la rèplica teutònica i extensiva de Margaret Thatcher. No serà l'únic polític o mandatari que hauria d'assistir als funerals de l'exprimera ministra britànica per retre-li un tribut. Són els seus hereus i ens n'imposen el llegat.
Tanmateix, com volen fer creure, les fórmules de la “bruixa de ferro” són les úniques possibles per afrontar la crisi? O són causants d'una crisi que es farà eterna per a la majoria dels ciutadans? Això perquè, un cop “recuperada” l'economia, els beneficis ho seran encara més d'uns quants, mentre la resta haurem perdut bona part dels drets laborals, amb els salaris reduïts a la meitat, i dels serveis públics. No hi ha res a fer? Thatcher ha vençut? Bé ho sembla. Però, què carai, no només hi ha el llegat de Thatcher. José Luis Sampedro va ser un de tants que mai no van defallir en el seu posicionament contrari a la tirania dels mercats financers i la indecència de les polítiques al seu servei. No només va cridar “Indigneu-vos!” (un pamflet que, no ho oblidem, una periodista membre del Consell per la Transició Nacional va qualificar d'abominable bandejant que el seu autor, el també recentment traspassat Stéphane Hessel, sempre va treballar a favor de la Humanitat) sinó que hi va afegir un “Reacciona!”. Molts indignats han reaccionat. Els sequaços dels poderosos han deixat de parlar amb suficiència de “bonisme” per qualificar els activistes de violents i antidemocràtics. Però la més gran violència és la del poder que condemna a la misèria, exigeix submissió i, a més, reprimeix en nom de la democràcia.
Imma Merino, publicat a El Punt-Avui 14.04.13. Foto muntage de Jordi Soler

* Vaig conèixer a José Luis Sampedro, l'any dos mil a Madrid. La editorial Plaza Janés ens va invitar a uns quants llibreters de la península a una trobada amb ell a fi de comentar i presentar-nos la seva nova novel·la anomenada  "El amante Lesbiano". Em vam posar a la seva taula i va ser un dinar tertúlia molt interessant i amè. Vam parlar de llibres i de llibreries, de política i de la vida. Ell era el més gran d'edat però el mes jove d'esperit. Anava acompanyat de la seva jove companya Olga. En aquella època encara es podia fumar en els restaurants, però a la seva taula no vam poder fumar, però no per "culpa" de José Luis, que estava com un gínjol per l'dat que ja tenia, sinó per la Olga, que tenia un problema pulmonar i no admetia el fum.
Guillem.

El fum de l'últim cigar

A Campo de Criptana, una població manxega on es conserven uns molins de vent en un turó, va néixer el 10 de març del 1928 María Antonia Abad, més coneguda pel nom artístic de Sara Montiel, que va ser descoberta cantant una saeta en una processó de Setmana Santa a Oriola, on la seva família va traslladar-se després de la Guerra Civil. Va iniciar-se en el cinema en els anys dels drames de Cifesa en cartó pedra (l'espaterrant Locura de amor), va passar amb èxit per Mèxic en pel·lícules amb Pedro Infante que van fer que la descobrissin a Hollywood, però condemnant-la a fer d'hispana o d'índia, i va retornar a Espanya per triomfar-hi amb El último cuplé (1958). La fama de Sara Montiel és indestriable d'aquesta pel·lícula en què, dirigida pel grandiloqüent Juan de Orduña, crea un personatge amb una agitada vida sentimental, però sobretot hi canta Fumando espero amb la seva veu greu i insinuant que aportava una sensualitat enlluernadora en aquells anys del franquisme.
A Hollywood, Sara Montiel va ser presentada amb Veracruz, un western crepuscular de Robert Aldrich amb Gary Cooper i Burt Lancaster; va casar-se amb Anthony Mann, el seu primer marit i director de la seva segona pel·lícula nord-americana, Serenade (Dos pasiones y un amor), un musical al servei del tenor Mario Lanza, i va convertir-se en una índia sioux a Yuma, de Sam Fuller. Després de dos anys hollywoodians, va decidir passar unes vacances a Espanya que va aprofitar per rodar El último cuplé. L'èxit va superar totes les expectatives i amb la pel·lícula següent, La violetera, Sara Montiel va començar a cobrar un milió de dòlars, una xifra enorme que va convertir-la en una de les estrelles del cinema més ben pagades del món. L'actriu va comentar temps després: “Qui hauria volgut tornar per fer d'índia?” Sara Montiel, doncs, no va tornar a Hollywood, però va treure molt de partit de la breu estada que hi va fer. No només perquè per sempre més va ser l'actriu espanyola que, filla d'uns pagesos manxecs que van convertir-se en cellerers a Oriola, havia trobat un lloc a Hollywood i, a més, hi havia renunciat; també perquè, d'aquella estada, va fer-ne una llegenda en recordar-la a les revistes del cor i, finalment, a les seves memòries, redactades per Pedro Villoro, Vivir es un placer. Sara Montiel es recordava a Hollywood com l'amiga de Marlon Brando i com una dona amb una bellesa irresistible que va seduir Gary Cooper i fins i tot James Dean just abans que aquest morís d'accident.
Sara Montiel, doncs, va quedar-se a Espanya recordant Hollywood i protagonitzant melodrames ben pagats, però cada cop més infames i de menys èxit: Carmen, la de Ronda, Mi último tango, Pecado de amor, La bella Lola, La mujer perdida. L'Escola de Barcelona més comercial va voler rescatar-la amb Tuset street i també Juan Antonio Bardem amb Varietés, però van ser fracassos que van contribuir a fer que Sara Montiel abandonés el cinema a primers dels anys setanta.
Les últimes dècades Sara Montiel va continuar cantant en espectacles que s'anunciaven com Sara de la Mancha o Saritísima. Hi recordava els seus grans èxits, com ara Fumando espero i les versions d'El relicario i Bésame mucho. Divertida i tendent a la fabulació, sempre va tenir un lloc a les revistes. Icona del món gai, va tenir admiradors com ara Terenci Moix i Almodóvar, que va homenatjar-la a La mala educación. Deia que Hemingway li havia ensenyat a fumar, que Mihura havia estat el seu amant i el seu mestre, que León Felipe va adorar-la a Mèxic: “La Mancha en ti, mujer, y en mi corazón el dardo.” I tantes altres coses que va viure i imaginar l'artista que va morir ahir a Madrid.
Imma Merino, publicat a El Punt-Avui 09.04.13

* La Sarita, era una preciositat amb to d'ingenuitat i d'erotisme que poques vegades  ha tingut un actriu.
La Sara, La Saratisima... ja va ser una altra cosa.
Guillem.
 http://youtu.be/aOlgjPpL3bg
http://youtu.be/ZTsx43qIj-s

Un clàssic de la literatura i del cinema

GRANDES ESPERANZAS

Great expectations

Regne Unit, 2012.

Direcció: Mike Newell.

Intèrprets: Jeremy Irvine, Ralph Fiennes,

Helena Bonham Carter, Holliday Grainger.

Durada: 128 min.

Gènere: Drama romàntic.
Idioma: Anglès.

ESTRENA: 27 DE MARÇ
Charles Dickens és possiblement l’escriptor angles (1812 · 1870) que més ha sabut explicar d’una manera atractiva i eficaç històries «riu», en la que passa de tot. De les desgràcies a les gràcies i de la més absoluta pobresa a la riquesa . Històries que juguen entre la moral i la crítica, en una època en que la moral puritana anglesa era molt dura i al mateix temps classista i hipòcrita. Històries en que els protagonistes solen ser nens, que la vida els hi ha fet una mala jugada.
Ara fa unes setmanes és va poder re visionar a través del cicle de la filmoteca que el Cinema Truffaut va dedicar a David Lean (1908 · 1991), dues adaptacions que va fer aquest gran director angles, de dues obres de Charles Dickens: Oliver Twist (1946) i Great Expectations ( que aquí entre nosaltres es va titular «Cadenas Rotas») de l’any 1948. Res a veure, la adaptació de David Lean, amb la que ara estrenem en el Truffaut.
Aquesta darrera versió de Grandes Esperanzas, de l’any 2012, ha estat dirigida per un director, Mike Newell (Angleterra 1942), tot terreny, que tant pot dirigir (molt correctament) un capítol de la Saga de «Harry Potter» a una comèdia feta amb gràcia i amb molt d’èxit entre el públic com «Cuatro bodas y un funeral».
Ens trobem doncs, una altra vegada, en les aventures del jove Pip, orfe i que ha de viure amb la seva germana gran, una malcarada, i el seu marit, un bon jan que fa de ferrer. De sobte se l’hi apareix un presoner escapat (interpretat per Ralph Fiennes) que li demana que li doni menjar i una llima sota amenaça de mort; després coneix a l’ excèntrica dona que viu en una mena de casalot molt gran, Miss Hacishan (interpretat per Helena Bonham Carter, que darrerament fa personatges de dones excèntriques d’època, la darrera la mestressa avara i malcarada de la taberna a el musical «Els miserables») i finament la jove Estella, que serà l’amor de tota la vida de Pip, i que de vegades serà correspost i d’altres no. I Entremig de la història, hi ha la sorpresa del presoner, que en Pip va ajudar quan era un vailet i que li canviarà la vida.
Tot aquest material que Charles Dickens va escriure entre els anys 1860 i 1861, està explicat amb una esplèndida ambientació de l’època, amb una magnifica fotografia que ens mostra els immensos paisatges grisos i humits, alhora que capta l’ambient d’un Londres desordenat, brut i escandalós. I els actors, que estan correctes i fan el millor que poden per explicar-nos la història que va crear Dickens.
En canvi, el director Mike Newell, no li ha acabat de trobar el to. Hi ha moments que la història es fa una mica feixuga, que esperes més, fins hi tot dels mateixos actors.
De totes maneres, només per tornar a visionar un clàssic de la literatura, una història entranyable i d’un gran amor etern, val la pena tornar a entrar en una sala fosca, amb pantalla panoràmica i en versió original, per contemplar Grandes Esperanzas.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona