Morts amb llegats diversos

El color del Bitter sempre m'ha fascinat, sobretot si s'exposa a la llum del sol en una terrassa. Li reconec, doncs, un valor estètic més visual que gustatiu, tot i que no em desagrada la seva amargor. Des de fa poc, justament arran de la manera com José Luis Sampedro va viure els seus últims moments, he començat a suposar-li una qualitat moral: la capacitat de reconfortar davant la mort. El cas és que la seva vídua, Olga Lucas, ha explicat que l'economista i escriptor va demanar un Bitter Campari just abans de morir. Un cop se'l va prendre, va dir que es trobava millor i va donar “moltes gràcies a tots”. Va adormir-se i poc després va morir. Una s'imagina que la de Sampedro va ser la “mort dolça” que desitjaria tenir. Tanmateix, no ignoro que el Bitter pot ajudar-hi, però que no n'hi ha prou. Sampedro és dels que ha pogut traspassar a casa seva, entre les seves coses, al costat dels pròxims. Però sobretot podem creure que se n'ha anat en pau després d'una vida ben complerta durant una llarga existència que ha arribat als 96 anys. Olga Lucas no només ha parlat del Campari, sinó també de la serenitat final d'un home que no temia la mort.
José Luis Sampedro va morir a la matinada de dilluns passat, unes hores abans que, a més de Sara Montiel, ho fes Margaret Thatcher, una dona que representava bona part d'allò contra el qual havia lluitat aquest economista humanista que també va escriure novel·les amb voluntat sensual i actitud reflexiva. La defunció de Sampedro no va fer-se pública intencionadament fins l'endemà, quan ja estava incinerat, mentre el cos difunt de Sara Montiel era passejat per la Gran Via madrilenya, on s'hi projectava a les façanes El último cuplé i La Violetera. Sampedro se'n va voler anar discretament. L'actriu manxega tenia altres virtuts, com ara el sentit de l'humor, però no precisament la de la discreció. Tant se val. Era una artista a la qual li agradava la popularitat i també el circ mediàtic. Però, al capdavall, va procurar més alegries que penes i, sobretot, no va exercir cap poder amb uns efectes perjudicials sobre bona part de la població. Ho dic a propòsit dels funerals d'estat que es preparen a Londres per acomiadar Thatcher, que, per molts, no és la “dama”, sinó la “bruixa” de ferro.
El cineasta Ken Loach, que ha dedicat unes quantes pel·lícules a testimoniar contra els efectes nefastos de la política de Margaret Thatcher, ha dit que, per coherència, l'enterrament de l'exprimera ministra no hauria de ser públic, sinó privatitzat al preu més baix. Aquesta va ser la política econòmica de la Thatcher; privatitzar serveis perjudicant els interessos públics per concedir-ne el benefici als interessos privats; flexibilitzar el mercat laboral, és a dir abaratir l'acomiadament i reduir els sous; desregularitzar el sector financer perquè aquest faci el que li doni la gana; retallar els serveis socials. Fer política al servei del poder econòmic: Thatcher, certament, ha marcat tendència. Tenint presents les directrius marcades pel Banc Central Europeu, Angela Merkel apareix com la rèplica teutònica i extensiva de Margaret Thatcher. No serà l'únic polític o mandatari que hauria d'assistir als funerals de l'exprimera ministra britànica per retre-li un tribut. Són els seus hereus i ens n'imposen el llegat.
Tanmateix, com volen fer creure, les fórmules de la “bruixa de ferro” són les úniques possibles per afrontar la crisi? O són causants d'una crisi que es farà eterna per a la majoria dels ciutadans? Això perquè, un cop “recuperada” l'economia, els beneficis ho seran encara més d'uns quants, mentre la resta haurem perdut bona part dels drets laborals, amb els salaris reduïts a la meitat, i dels serveis públics. No hi ha res a fer? Thatcher ha vençut? Bé ho sembla. Però, què carai, no només hi ha el llegat de Thatcher. José Luis Sampedro va ser un de tants que mai no van defallir en el seu posicionament contrari a la tirania dels mercats financers i la indecència de les polítiques al seu servei. No només va cridar “Indigneu-vos!” (un pamflet que, no ho oblidem, una periodista membre del Consell per la Transició Nacional va qualificar d'abominable bandejant que el seu autor, el també recentment traspassat Stéphane Hessel, sempre va treballar a favor de la Humanitat) sinó que hi va afegir un “Reacciona!”. Molts indignats han reaccionat. Els sequaços dels poderosos han deixat de parlar amb suficiència de “bonisme” per qualificar els activistes de violents i antidemocràtics. Però la més gran violència és la del poder que condemna a la misèria, exigeix submissió i, a més, reprimeix en nom de la democràcia.
Imma Merino, publicat a El Punt-Avui 14.04.13. Foto muntage de Jordi Soler

* Vaig conèixer a José Luis Sampedro, l'any dos mil a Madrid. La editorial Plaza Janés ens va invitar a uns quants llibreters de la península a una trobada amb ell a fi de comentar i presentar-nos la seva nova novel·la anomenada  "El amante Lesbiano". Em vam posar a la seva taula i va ser un dinar tertúlia molt interessant i amè. Vam parlar de llibres i de llibreries, de política i de la vida. Ell era el més gran d'edat però el mes jove d'esperit. Anava acompanyat de la seva jove companya Olga. En aquella època encara es podia fumar en els restaurants, però a la seva taula no vam poder fumar, però no per "culpa" de José Luis, que estava com un gínjol per l'dat que ja tenia, sinó per la Olga, que tenia un problema pulmonar i no admetia el fum.
Guillem.