El tango de la discòrdia

TANGO LIBRE

Bèlgica, 2012.

Direcció: Frédéric Fonteyne.

Intèrprets: Zacharie Chasseriaud, François Samiens,

Jan Hammenecker, Sergi López.

Durada: 105 min.

Gènere: Drama.

Idioma: Francès.

ESTRENA: 3 DE MAIG

El tango de la discòrdia
El tango és un gènere musical argentí sense edat. Els anys no passen, per al tango. Carlos Gardel, un francès nascut a Tolosa de Llenguadoc, és possiblement el seu màxim exponent. Les seves cançons son nostàlgiques, romàntiques, dramàtiques... una mena de petites històries, la majoria d’elles tristes. Alguns exemples: «Por una cabeza, todas las locuras, su boca que besa borra la tristeza...» (Por una Cabeza, 1935) o «Si arrastré por este mundo la vergüenza de haber sido y el dolor de ya no ser...» (Cuesta Abajo, 1934) o la famosa: «El dia que me quieras, las rosas que engalanan se vestiran de fiesta con su mejor color...» (El dia que me quieras 1935) i encara «Tengo miedo con el pasado que vuelve...» (Vover 1935). Totes amb lletra d’Alfredo La Pera i música de Carlos Gardel. O també d’altres autors com: «Veras que todo es mentira, veras que nada es amor, que al mundo nada le importayra, yra, yra...» (Yra, Yra 1930, lletra i música d’Enrique Santos Dicerpolo).
El director belga Frédéric Fonteyne explica una història de tres homes, una dona i un adolescent, com si escrivís la lletra d’un tango. A «Tango libre» hi ha amor, relacions intenses, triangle amorós, gelosies, desenganys, solituds, desesperació, sorpreses, esperança, desolació, presó... i tangos.
Fonteyne explica – i l’explica molt bé – una història en la qual hi ha moments que no saps si riure o plorar. Hi ha instants dramàtics (de fet, molt dramàtics, convincents, com la vida o com els tangos),però també aparicions dolces, agradables, que Fonteyne exposa d’una manera molt clara i precisa. L’espectador, que s’ho agafi com vulgui o com pugui. No hi ha bons ni dolents: hi ha perdedors.
Un guàrdia de presons va a classes de tango. Allà, balla amb dona que té un cert encant i al mateix temps amaga un misteri. Aquesta mateixa dona, el vigilant la troba fent visites a dos presos en la presó on treballa. I aquí comencen els embolics.
Els actors es creuen la història i ens la fan creïble. D’entrada, s’ha de dir que Fonteyne ja coneixia Sergi López. El va dirigir en la que, possiblement, és la seva millor pel·lícula, «Un liaision pornographique» (1999) i sap les possibilitats que té com a actor. Aquí ens trobem amb un Sergi molt autèntic, interpretant a Ferdinand, un mica «gamberro» i si cal agressiu, però el mateix temps tendre, que aprèn a ballar el tango per no perdre l’amor de la seva dona Alice (interpretat per l’esplèndida Anne Paulicevich, que ja havia treballat amb en Sergi, en un petit paper a «Une Liaision...» que és guionista de la pel·lícula i esta casada amb Fonteyne). Alice, a part del lligam matrimonial amb Ferdinand, té una relació molt «estreta» i íntima amb l’amic de Ferdinand, que comparteix misèries i cel·la a la presó i que està interpretat per Jan Hammenecker. Tenim finalment el protagonista de la història, un home vulgar i solitari que treballa a la presó com a guàrdia i que només té una debilitat, aprendre a ballar el tango. El seu nom es Jean-Christopher, els companys de treball li diuen J.C., i està interpretat per François Damiens, un actor belga, conegut per fer esquetxos de càmera oculta i reconegut còmic en el seu país. Aquí, l’hem pogut veure en la pel·lícula (estrenada en el Truffaut) «La délicatesse» (2011), dels germans David i Stéphane Foenkinos.
Ens trobem doncs, davant d’un film original, arriscat i amb una història complicada. Tan real com la vida, que és complicadíssima i atractiva , però que val la pena viure-la.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona