El llibreter Guillem Terribas

Pot semblar extemporani comentar ara la lectura d’un llibre del 2007. La dictadura de la novetat, que intento combatre amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tota la força, pretén condemnar a l’oblit els llibres publicats fa més de quatre dies. Avui, però, vull parlar d’un llibre de l’any 2007, el mateix any en què els llibres de Fragmenta van irrompre a les llibreries. Aquell 2007, el llibreter Guillem Terribas (Salt, 1951) va publicar Demà serà un altre dia. Aventures d’un llibreter (Ara Llibres). El vaig intentar adquirir a la Llibreria 22 la setmana passada, el dia que hi vaig anar a presentar, amb Rafael Nadal i Arturo San Agustín, el llibre d’aquest últim De Francisco a Benedicto (Fragmenta). En Terribas, ànima de la Llibreria 22, no me’l va voler cobrar, i vam acordar un intercanvi (¡espero que Punxes ja li hagi fet arribar sense cost els llibres que li vaig prometre a canvi!).

Demà serà un altre dia és un llibre apassionant que tots els professionals del llibre haurien de llegir. És un text memorialístic escrit no pas des del confortable retir de la vellesa, sinó nel mezzo del cammin di nostra vita, quan l’autor encara està en plena forma i al peu del canó. Són les memòries d’un llibreter, però són molt més que això, perquè l’autor no és solament un llibreter. De fet, el llibre es divideix en dues parts de dimensions similars (per cert, l’editor s’ha descuidat de les indicacions «Primera part» i «Segona part», cosa que deixa el lector, davant l’índex i davant el cos mateix del llibre, amb una certa sensació de desconcert), i tota la primera part recull les aventures de Terribas abans de la fundació de la Llibreria 22. Terribas apareix als ulls del lector com un entusiasta promotor d’iniciatives culturals de tota mena, el que avui alguns anomenen un activista, i altres (més cursis), un agent cultural. Compagina la seva activitat professional en diverses empreses amb iniciatives de tipus cultural, polític i fins religiós. Terribas no renega del seu inicial compromís cristià, al contrari: ens explica clarament la importància que va tenir en la seva vida el pas per l’escoltisme, les seves activitats teatrals a recer d’una rectoria, el fet d’anar a missa fent de monitor a l’església («conduïa les misses del diumenge i llegia tant l’epístola com les pregàries. Si convenia, feia més d’una missa»), la fundació d’una «comunitat amb arrels cristianes»… I, amb la mateixa naturalitat, explica la seva pèrdua de fe: «em va passar el mateix que al protagonista d’Incerta glòria, de Joan Sales: un dia em vaig despertar i em vaig adonar que havia perdut la fe. Sóc molt respectuós amb les conviccions religioses, però ara no en tinc.»

Guillem Terribas escriu bé. És àgil i és clar. No vol adoptar un to professoral: renuncia a alliçonar-nos, no pretén fer ostentació de les seves lectures ni seduir-nos amb la seva erudició. Gasta una prosa molt directa i col·loquial, fins i tot excessivament col·loquial, de vegades. Per exemple, els personatges de qui parla van sempre precedits per l’article corresponent: en Josep M. Fonalleras, en Narcís Comadira, en Josep Maria Nadal, la Dolors Laffitte, l’Anna Birulés, en Miquel Berga, l’Albert Rossich, en Modest Prats… És una opció coherent amb el registre adoptat en el llibre, amb la voluntat de fugir d’esnobismes i distanciaments innecessaris. Ara: confesso que, quan en el llibre compareix «en William Shakespeare», la cosa ja em sembla excessiva (vaig criticar aquest costum en un altre post)…

La tasca de Terribas descrita en el llibre és important per la gran quantitat de fronts que va obrint al llarg de la seva vida. Tanmateix, l’autor ofereix una interessant confessió sobre les seves motivacions: «mai no m’he mogut per una vocació de canviar el món. Faig el que faig per aprendre i passar-m’ho bé. Sempre aprenc de les noves aventures en què m’embolico. No em sembla que pugui aportar-hi res. Tinc la percepció que la meva experiència, com els meus errors, només em serveix a mi.» Sí i no, esclar, perquè la tasca de Terribas té una dimensió pública innegable, com ara el mateix fet de publicar el llibre que comento, cosa que resulta difícilment explicable si no hi ha una voluntat real de canviar el món.

La segona part del llibre està ja dedicada monogràficament a la Llibreria 22. Els inicis són explicats amb gran detall: la idea inicial, la recerca d’accionistes i de local, la inauguració, els encontres i desencontres entre els socis… També explica les seves relacions amb escriptors, editors, altres libreters, clients habituals… En transcriuria i comentaria amb gust molts fragments. En trio només un:

Ha baixat molt […] el nivell de l’edició del llibre d’assaig, el de pensament i ja no parlem del d’investigació. S’han perdut moltes col·leccions interessants […]. Crec que això s’hauria de redreçar. Si no, es perdrà la qualitat i, de retruc, l’interès pel món del llibre. Tots plegats hauríem de ser més exigents amb el que s’edita, amb el que venem i amb el que llegim.

No cal dir que té, des del meu punt de vista, tota la raó del món. El llibre d’assaig en català va tenir molta força entre els anys seixanta i vuitanta, però posteriorment ha decaigut molt. El fet que la col·lecció amb més títols de Fragmenta es tituli Assaig té molt a veure amb la voluntat de recuperar, per a les lletres catalanes, un gènere imprescindible si volem comptar amb una llengua apta per a l’estudi dels diversos camps del saber humà. Inclosa la religió. Inclosa la física nuclear.
Iganasi Moreta.http://ignasimoreta.blogspot.com.es/2013/05/el-llibreter-guillem-terribas.html?showComment=1369033150646